Recordo que una de les primeres coses que em van ensenyar mons pares va ser una faula d’Isop (Esopo en castellà).
La faula en qüestió explicava més o menys això.
Una persona gran i sàvia estava seguda a la vora d’un camí sota l’ombra d’una olivera quan va passar per allí un foraster que, després de saludar-lo, li va preguntar (per exemple):
-Em falta molt per arribar a La Galera?
I aquella persona que simplement esperava no se sap ben bé què, li respongué:
-Camini...
El vianant visiblement contrariat insistí:
Però... Em fa falta molt...?
I el savi li tornà a respondre:
-Camini...
El vianant un tant molest va seguir el seu camí... Quan només havia recorregut uns metres el savi el cridà i el vianant desfent el camí que havia fet d’ençà de la trobada amb el savi, tot mostrat una actitud entre interrogativa i emprenyada, va preguntar:
-I ara...?
El savi, mirant-se’l li digué:
-Si fa o no fa trigarà una mitja hora...
El vianant sorprès tornà a preguntar:
-I això, vostè, no m’ho podria haver dit abans...?
La resposta del savi va ser contundent:
-No!
El foraster, incrèdul, no podia sortir de la seva sorpresa.
Per què no...?
I el savi li respongué:
-Molt fàcil... Perquè no sabia a quina velocitat caminava!
