DIARI DE L’AGOST. DIA 30

D'Alfons López a publico.es. 

PACTE PP-C’S

Vaig dir ahir que no entraria en els detalls del pacte signat entre el PP i C’s per tal d’investir Mariano Rajoy, però hi ha coses que m’han cridat l’atenció i que voldria comentar.

En primer lloc vull incidir amb les facilitats que Rivera i els seus van donar al PP. Punts que havien signat amb el PSOE, com per exemple la supressió de les diputacions, no van ser tant transcendents ara amb el PP que fa uns mesos con van signar l’acord amb el PSOE. Sobre l’acord signat ara vull destacar dos punts: la rebaixa en 2 punts de l’IRPF i l’elecció directa dels alcaldes. Abans de tractar els temes vull recordar que des de la UE s’està demanant a Espanya que apugi els tipus de l’IVA a determinats productes.  

Les abaixades d’impostos solen ser mesures electoralistes que a la pràctica resulten poc efectives, ja que els diners que sé necessiten per a fer funcionar l’Estat, sinó surten d’un lloc, han de sortir de l’altre. És inadmissible que mentre s’estigui abaixant l’IRPF en períodes electorals, per una altra banda s’utilitzin els diners de la guardiola de les pensions per a tapar forats.

L’anomenada guardiola de les pensions és un fons de reserva que es va crear durant els anys de bonança econòmica per a preveure eventualitats posteriors. En aquests moments aquest fons està sota mínims ja que el govern de Rajoy l’ha destinat per a d’altres coses (imagino que per a evitar més endeutament públic i intentar complir amb les exigències d’Europa respecte al dèficit) S’està parlant de crear un nou impost que pugui garantir les pensions futures.

Per tant, no és lògic que per una part es digui que es rebaixarà l’IRPF i per l’altra (tot i que no es diu), s’hagi de crear un impost per a que els pensionistes puguin cobrar cada mes...

L’elecció directa d’alcaldes pot ser una bona mesura però que necessita d’un ampli consens. De fet (espero no estar equivocat) caldria canviar una llei orgànica i, per la qual cosa, serien necessaris els 2/3 de la càmera baixa que, ni de lluny, tenen la suma del PP i C’s. Tal com diuen Joan Tardà i d’altres, el pacte és paper mullat, perquè una cosa són les intencions i l’altra molt diferent que sé pugui complir perquè no tenen la majoria qualificada necessària.

De Ferreres a elperiodico.cat. 

EL PSOE I LA INVESTIDURA
Com sabeu, Pedro Sánchez dirà no a Rajoy. Crec que ja li ha fet arribar de totes formes possibles, però l’altre no vol donar-se’n per assabentat (o això sembla) Evidentment el PSOE té els seus motius. Un d’ells podria ser, per exemple, que el PP tampoc va facilitar la investidura de Sánchez quan ell sé va presentar de candidat. Una altra podria ser no voler avalar amb la seva abstenció la corrupció generalitzada del PP i les retallades que ha patit el país durant el govern dels populars (important)  

Però n’hi ha un altre dels que se’n parla menys i que els socialistes consideren fonamental: encapçalar l’oposició.  

Donar suport a la investidura de Rajoy podria ser interpretat per Podemos com una mena de pacte encobert i aprofitat per a reclamar per a si el paper d’oposició i per extensió atorgar-se al seu cap de files Pablo Iglesias el títol de líder de l’oposició. La passada legislatura catalana el cap de l’oposició era Oriol Junqueras que, de facto, donava suport al govern de Mas.

No sé si us heu fixat, però feia dies que no parlava de Podemos. No és casualitat, ni ho he fet de forma voluntària; és simplement que el paper que ara mateix té Podemos és secundari respecte al d’altres partits que son més determinants per a resoldre (o no) la situació actual d’Espanya.

El PSOE, com a segon partit més votat el 26-J vol exercir d’oposició (tal com diu avui Joan Tapia al Periódico) i és conscient que per a que sigui així cal votar no a la investidura de Rajoy.

De Vergara a eldiario.es. 

TERRA LLIURE

I ara us preguntareu: Per on surt aquest ara? Ja sé sap que Terra Lliure ja fa anys que es va dissoldre i que per tant no hauria de generar cap tipus de notícia. Cert, però és que el que vull dir-vos fa molts d’anys que va passar. Tot i això me’n vaig assabentar la setmana passada.

Segons un ex guàrdia civil, durant un temps un cèdula de l’organització terrorista es va reunir a la Galera. No me va concretar més dades, però jo ja me’n vaig fer la meva pròpia pel·lícula... No us la explicaré, perquè serien especulacions i és un tema prou delicat com per a fer-ne. 

BLA, BLA, BLA…

Mas va comparèixer el passat dilluns a petició pròpia a la comissió d’investigació que va obrir el Parlament sobre el cas Pujol. Diuen les cròniques que s’hi va estar durant quasi quinze hores... Total, per a no dir res.

No va estar tant agressiu com el seu mentor Jordi Pujol, però si evasiu i, com s’esperava, no va aportar cap novetat. No cal ni dir-ho que la seva intervenció no va convèncer ningú, excepte, clar està que al seu propi grup. Segurament no va convèncer ni a ERC, tot i el to més moderat que va emprar el diputat Oriol Amorós.  

Tal i com va dir un periodista a la SER, Mas és un hàbil orador y sovint dóna la volta a les preguntes que sé li fan. Hi havia preguntes que les podria haver contestat amb un sí o un no i, en canvi ell, s’hi estava una estona per no dir tes. Pura xerrameca. Potser per això va durar tant la compareixença.

El temes que es van tocar van ser els següents: Negocis de la família Pujol, cas de les ITV, cas Palau de la Música i diners del seu pare a Liechtenstein.

-Sobre els negocis del clan Pujol va dir no saber-ne res. Tot hi haver col·laborat am el patriarca durant més de dues dècades. Difícil de creure-ho, la veritat.

Aquí va sortir el tema de els deslocalitzacions de determinades indústries. Mas va dir que el que va fer, ho tornaria a fer, ja que no vol que cap indústria marxi de Catalunya i que si algú ha fet negoci amb això, no és el seu problema.  

-Sobre els ITV, on s’havien fet públics uns correus on Oriol Pujol esmentava a Mas, va dir que el que havia fet, havia estat correcte.

-Del Palau de la Música va dir que, al final no es podrà demostrar que CDC hi tingui res a veure. Cal recordar que el seu partit té la seu embargada i que el jutge el relaciona amb comissions cobrades de forma il·legal.

-Finalment, sobre els diners que tenia el seu pare a Liechtenstein, va respondre el que per a mi és un veritable misteri: Què ni ell ni els seus germans vius havien cobrar res d’aquells diners. Finalment sembla que va aclarir que ho havia cobrat la seva mare...

Anem a veure, em resulta difícil creure que una herència vagi a parar a la mare quan, normalment, els hereus són els fills. Què no estava al testament? Quin oblit, no? Penso que tot va ser una estratègia de Mas per a amagar la veritat. Expliquen els diaris que el President portava una sèrie de notes per a donar més credibilitat a les seves respostes. Òbviament, quan ho portes així és també per a no sortir-te’n del guió que has preparat i no deixar res a la improvisació.

Mas va fer servir ahir la tàctica que usen tots els imputats (encara que ell, con va recalcar, no hi està): no ho sé, ho desconec... En definitiva evasives per a dificultar que es puguin aclarir els fets.

Sóc dels qui penso que les comissions d’investigació no serveixen absolutament per a res, sinó és per a que els partits es puguin esplaiar a gust amb el compareixent. Potser per això Pujol es va mostrar tan esquerp, la qual cosa no va impedir als diputats retreure-li la seva actitud.

El passat dilluns els portaveus que van estar més durs amb Mas van ser la del PP (després del divorci polític, no m’estranya) i la de la CUP que li van dir si fa o no fa això: Si vostè era el Secretari General de Convergència i no s’assabentava del que passava al seu partit, hauria de dimitir de President.

Per la nit, al programa 23-24 del Canal 33, els contertulians van debatre el tema. Pel que vaig veure, tot hi haver-hi certa pluralitat, potser a l’hora de mesurar la imparcialitat, no n’hi havia tanta. Alguns d’ells van coincidir que Mas va sortir-ne reforçat, ja que quan algú té l’oportunitat d’expressar-se, sempre sol sortir-se’n bé.

Es una manera de veure-ho, però des del meu modest punt de vista, ningú pot sortir-ne airós si es passa quasi 5 hores sense dir absolutament res. Molt de bla, bla, bla, però buit de contingut.    

PUJOL BRUGAT, PUJOL SOLEY I PUJOL FERRUSOLA... I MAS BARNET

Després de la confessió del qui fora President de la Generalitat de Catalunya i de Convergència Democràtica de Catalunya, el Mol Poc Honorable Jordi Pujol i Soley, una cosa queda clara per si algú encara no la tenia: la família Pujol porta la corrupció als gens.

El patriarca de la família Florenci Pujol Brugat, va ser un dels fundadors de Banca Catalana, una entitat financera que es va veure involucrada en un procés judicials als anys 70. El nom de Florenci Pujol, anys abans (tal com informa el Periódico de Catalunya), va sortir publicat al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) en una llista d’evasors que havien portat diners cap a la banca Suïssa.

Cóm havia fet la fortuna Florenci Pujol? Si s’emportava diners amb maletins cap a Suïssa, segurament de forma opaca (m’agrada aquesta paraula)  

Sempre he sentit dir que els fills imiten als pares. Si a una casa estan acostumats a veure un determinat comportament, normalment, el segueixen. Això és el que passat a casa dels Pujol. Jordi, tot i saber que son pare li havia deixar diners a comptes suïssos, va tenir molt cura en fer-ho públic i de declarar-ho al fisc. Els fills de Jordi, en una majoria, han imitat al pare. D’aquí que també estigui (o hagin estat) involucrats en processos judicials. Us sonen els noms de Jordi i Oriol Pujol Ferrusola?

Evidentment el cas més greu és el de Jordi Pujol Soley. Ser un trampós no li va impedir ser durant 23 anys President de la Generalitat de Catalunya. Molta bona gent que en el seu dia van confiar amb ell amb els ulls tancats, no sé si ara mateix estan pensant el mateix.

Recordeu el cas de Lance Armstrong, el ciclista nord-americà que va guanyar 7 Tours de França? Quan va donar positiu per dopatge, quan es va saber que havia fet trampa, la UCI li va retirar tots aquests títols. No hauria de fer-se el mateix amb Jordi Pujol i Soley i retirar-li l’honor d’haver estat President de la Generalitat de Catalunya? No deixo aquí per a la teva reflexió.

Per cert, el successor polític de Jordi Pujol va ser Artur Mas i Gavarro. Si feu una mica de memòria, segurament recordareu que al seu pare Artur Mas Barner, també se’l va acusat d’haver portat a Liechtenstein i, fins i tot, ens alguns mitjans de comunicació se’l qualifica com un dels més màxims defraudadors catalans.

Farà Mas el mateix que ha fet Pujol quan ja no ocupi cap càrrec i hagi complit l’edat suficient que li permeti eludir la presó? També ho deixo aquí per a la vostra reflexió.

I mentre, Convergència que deixa entreveure que ERC entrarà al govern de la Generalitat a partir del mes de setembre per a menjar-se junts els marrons...   

VISCA CATALUNYA LLIURE DE XORISSOS!!!!   

25 DE SETEMBRE DE 2012

El dia d’ahir va se prolífic en notícies de tota mena. Tot seguit les passo a analitzar.  
Començaré per la que feia més temps que s’anunciava: la manifestació de Madrid que pretenia encerclar el Congrés dels Diputats, fer dimitir als representants del poble i restaurar la democràcia.
Vaig dir-vos que aquesta manifestació la va idear l’extrema dreta espanyola. Com a demòcrata no concebo que una moviment popular pugui fer-se amb el control d’un país fent dimitir a aquelles persones que han estat escollides democràticament pel poble, ens agradi o no. Evidentment a mi m’agradaria que hi hagués hagut una altra majoria i que el PP hagués quedat relegat a un simple partit de l’oposició i, a poder ser, del tot residual. Però m’he d’aguantar.
Una vegada convocada la manifestació utilitzant els moderns procediments que tenim avui a l’abast, és evident que s’hi van ajuntar tot tipus de ideologies. A les imatges que van oferir les televisions s’hi van poder veure banderes republicanes. I per què no es van manifestar davant del palau de Zarzuela on hi viu la família reial que ens va imposar Franco? Molt més lògic, no?
Serà o no veritat però es va dir que les primers altercats van ser provocats per policies del paisà infiltrats entre els manifestants. El procediment no significa cap novetat i és una pràctica comú dels responsables policials quan es pretén desqualificar un acte ciutadà. A partir d’aquí la batalla campal va ser important i hi van haver diversos detinguts i ferits, entre els quals, algun policia. A altes hores de la nit, encara no sé sabia si els diputats es quedarien retinguts al Congrés o, finalment podrien desallotjar-los utilitzant algun mètode imaginatiu. Sembla ser que avui les concentracions continuaran.
Perdoneu per la comparació, però em ve a la memòria el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 que va ser el detonant de la guerra Civil Espanyola o el 23-F de Tejero quan al davant d’un grup de guàrdia civils va ocupar el Congrés mentre el general Milans del Bosch treia els carros de combat pels carrers de València.  
Sembla ser que també hi va haver un moviment similar al Parlament de Catalunya i la policia Va haver de protegir-los per a que poguessin sortir del recinte parlamentari.
L’altre esdeveniment, molt més important per a Catalunya, va ser el discurs de Mas al començar el debat de política general al Parlament de Catalunya. Tal com s’havia especular en els darrers dies, Mas va anunciar un avançament de els eleccions per al 25 de novembre. Al menys sé li ha de reconèixer el seu gest quan va afirmar que els retallades encara no han acabat. Així ningú podrà dir que no ha estat avisat del panorama en que espot trobar a partir del dia 26. 
 

LA TEORIA DEL INDEPENDENTISME DE CONVERGÈNCIA. Ahir per la nit, en el decurs d’una reunió del meu partit, algú va dir que l’ideòleg del moviment independentista és el President Pujol (qui sinó?) Pujol, un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya i el seu cap més emblemàtic, hauria somiat ja fa temps en una Catalunya independent i com que sabia que ell mai en podria ser el primer president del nou estat lliure, el seu desig seria que ho fos un dels seus fills. Si tenim en compte que Mas va anunciar ahir que d’assolir els objectius, no es tornaria a presentar, cal pensar que després de la seva retirada de la política es activa donaria l’empenta definitiva a l’hereuet Oriol, fent-se així realitat el gran somni de papà Pujol. 

 

I colorín, colorado...