QUAN L’HUMORISTA NO TÉ GRÀCIA

L’humorista Toni Albà va faltar al respecte i va insultar Inés Arrimadas quan va insinuar que era una prostituta.

Inés Arrimadas no és ni de lluny santa de la meva devoció, però Toni Albà tampoc.

La seva sortida no té ni va ser casual ni es pot considerar un fet aïllat. Potser pensa que té gràcia, però el cert és que ne té ben poca.

Sovint, per a conèixer una persona només cal veure-la. No cal ni tenir-hi tracte directe. Potser allò de pels seus actes la coneixereu...

L’any 2007 vaig visitar amb un grup de gent d’Amposta els estudis de TV3 a Sant Just Desvern. Anàvem com a públic al magazine el Club que presentava l’Albert Om.

En sortir, per un dels passadissos de l’edifici ens vam trobar amb Ramon Pellicer que ens va saludar molt amablement amb un somriure d’orella a orella.

Quan ja estàvem fora al carrer i a punt de pujar a l’autocar per a iniciar el viatge de tornada a casa, darrere d’un vidre de la cafeteria, Toni Albà estava parlant per telèfon. Tot i que la gent de forma ostensible el saludaven i li feien tota mena de gestos, ell se va mostrar impassible.

És així de mal educat

LA FOTO

Las Illes: monument 'republicà'.

Inés Arrimadas, cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, va anar primer a Amer, el poble natal de Carles Puigdemont i posteriorment davant de la casa on té fixada la residència qui fou el 130è President de la Generalitat de Catalunya a Waterloo.

Què pretenia Inés arrimada al capdavant d’un grup de Ciudadanos? Fer-se una foto! Punt i final. El seu únic objectiu era fer-se una foto a dos dels llocs més emblemàtics de l’independentisme català. 

Pràcticament de forma simultània al viatge de Arrimadas a Waterloo, Pedro Sánchez, President del Govern del Regne d’Espanya, visitava a França les tombes de Manuel Azaña, el 2n President de la II República Espanyola, així com els camps de concentració de Cotlliure i Argelès sur Mer. Què buscava Pedro Sánchez d’aquestes visites? Una altra foto!

Las Illes: la placa recorda el camí a l'exili d'Azaña, Companys i Aguirre.

A ningú sé li escapa que estem en precampanya electoral i cadascú busca allò que creu més adequat per a treure-li un rèdit electoral.

Llavors, tan Inés Arrimadas com Pedro Sánchez buscaven el mateix? Sí, però no. Mentre Inés Arrimadas només busca la confrontació i la polèmica, Pedro Sánchez va aprofitar el viatge per a demanar perdó als mils de milers de refugiats espanyols i els seus descendents que van haver de marxar al país veí fugin d’una mort segura o de llargues condemnes de presó a la que els hauria sotmès el règim de Franco.   

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

DESPERTAR A LA BÈSTIA

De Napi a Diari de Tarragona.

S’acusa a l’independentisme de despertar la bèstia de l’extrema dreta espanyola. Des del meu punt de vista, els fatxes d’aquí sempre han estat despertats i controlant la situació. De vegades des de llocs estratègics de l’economia i la política.

Fa anys anava sovint a Barcelona. Algunes vegades aprofitant el pont del Pilar i si per casualitat té trobaves prop del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, te’ls podies veure amb tota la parafernàlia que requeria l’ocasió en commemorar un dia tant significat per a ells.

Un dels llocs on més fatxes hi ha per metre quadrat és València. Quan l’any 2002 la PDE va organitzar una manifestació a València, els fatxes, tal com tenien costum fer quan algú anava en contra dels seus interessos, sortien al carrer per a contramanifestar-se. No era un grup molt nombrós, però prou sorollós i evidentment irrespectuós amb els manifestants.

I si la bèstia no fos l’extrema dreta espanyola? I si la bèstia fos simplement l’espanyolisme presenta Ciutadans?

Sempre s’ha dit que els votants del PSC del cinturó roig de Barcelona s’abstenien a les autonòmiques perquè consideraven que no eren les seves eleccions. D’aquí que sempre guanyés per golejada CiU i, en canvi, quan es tractava d’unes eleccions generals acudien en massa a recolzar a Felipe. Sí, a Felipe... Ni a Almunia, ni a Zapatero ni a Pedro Sánchez... A Felipe! Ja que els andalusos i extremenys que van arribar a Catalunya allà pels anys 50, 60 i 70 votaven a Felipe Gonzàlez, per això que aquest acudís pràcticament sempre als mítings de tancament de campanya que sé feien a Barcelona.

Però darrerament el cinturà roig de Barcelona ja no vota tant el PSC. No sé si serà perquè un bon grapat d’aquells militants i simpatitzants socialistes s’han mort i els fills ja no pensen com ells, o per algun altre motiu. Però l’ascens vertiginós de C’s a les darreres eleccions del mes de setembre de 2015 va fer donar un tomb radical al panorama polític català més enllà de l’independentisme.

Actualment sembla que C’s és l’única força que pot plantar cara a l’independentisme i segurament per això les enquestes li atorguen una alta intenció de vot, fins al punt de que per exemple eldiario.es parlava ahir de que podrien guanyar les eleccions que s’estan celebrant avui.

Quan un partit no agrada a un sector determinat de la població, normalment és perquè se’l tem. Aquest és el cas de Ciutadans on la seva líder a Catalunya (amb el permís d’Albert Rivera) concentra la majoria de les antipaties del sector independentista.

Les eleccions d’avui seran les del 80% de participació. Aquesta és la xifra que s’ha pronosticat com a sostre ja que en tots els casos hi ha una abstenció conjuntural que passi el que passi no anirà a votar. Sempre s’ha dit que a percentatge més alt guanya l’esquerra, però aquestes eleccions no va d’esquerres i de dretes, va d’independentisme i espanyolisme.

Si l’Arrimadas aconsegueix ser la presidenta serà el fracàs de l’independentisme. Per tant, espero que no sigui així.

Finalment espero que hi hagi una sorpresa de darrera hora. Crec que els sondejos s’equivocaran una vegada més i un partir aconseguirà uns resultats inesperats. Dintre de poques hores el desenllaç.  

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.

Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.

Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.

-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.

Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.

El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.

Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.

L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.

Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.

A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.

El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.

Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

LA TELEVISIÓ QUE JO VOLDRIA (I DE PASSADA LA RÀDIO)

De Faro a Diari de Tarragona.

Sabeu que és la llei de Godwin o la regla d’analogies nazis de Godwin?

De fet és un enunciat (no una llei) i diu que a mesura que una discussió s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació amb  Hitler o els nazis, tendeix a 1.

No és el meu cas. Mireu que escric opinió i només utilitzo les paraules nazi, feixista, fatxa, etc. quan és estrictament necessari i no de forma gratuïta, sense venir al  cas.

Tot i això avui us vull posar d’exemple un nazi, el cap de propaganda de Hitler: Joseph Goebbels que va posar en pràctica els mètodes de propaganda i control dels mitjans per a que el règim nazi alemany aconseguís els seus propòsits.

Per tant sé podria dir que des de llavors, referent als mitjans de comunicació, està tot inventat. Amb el temps, només ha calgut modernitzar-los i potser polir-los una mica.

Aquestes pràctiques són les que usen i han usat diverses televisions quan han estat controlades per algun partit polític o per gent propera a un determinat partit polític. Cal posar noms o tots ens entem?  

Per a què no me digueu que només apunto cap a una direcció, el primer cas que us recordaré serà l’aparició televisiva de Felipe González l’11 de març de 1986 ho potser va ser el 10, per allò de la jornada de reflexió)

El dia següent, 12 de març, Espanya havia de votar en referèndum si volia entrar a l’estructura militar de l’OTAN. Tot indicava que sortiria que no. Felipe González al cap davant del govern socialista havia canviat d’opinió i van passar de l’oposició frontal de l’època en la que estava a la oposició a estar-hi ha favor i per tant havia que donar un cop d’efecte per a capgirar la tendència. El llavors President del Govern va sortir a la Primera de TVE en una hora de màxima audiència per a explicar als espanyols la necessitat d’entrar-hi. Catalunya, el País Basc i alguna comunitat autònoma més hi van votar en contra, però al conjunt d’Espanya va guanyar el sí. L’efecte que el govern socialista pretenia havia aconseguit el seu propòsit.

Si jo fos un candidat independentista en aquestes eleccions, m’agradaria tenir uns mitjans de comunicació (televisió i ràdio públiques) propers i que estiguessin constantment fent campanya al meu favor. En espera del debat de dilluns, és evident que tan Vicenç Sanchis com Mònica Terribas estan clarament posicionats a favor de l’independentisme. Tampoc cal concretar si més cap a Junts per Catalunya o Esquerra Republicana de Catalunya... Però el cert és que ho estan.

De les entrevistes que Vicent Sanchis fa als caps de llista, només vaig veure una estona (i per casualitat) la que li va fer al candidat del PPC Garcia Albiol i ja me va sembla que Sanchis estava fent un paper que anava més enllà del d’un simple entrevistador. Posteriorment vaig llegir que va fer el mateix tant amb Iceta, el candidat del PSC com amb l’Arrimadas, cap de llista de C’s, fins al punt que el líder socialista li va haver d’etzibar: Jo me pensava que el debat era dilluns...      

En el cas de la Mònica Terribas, la Junta Electoral ha ordenar obrir un expedient a Catalunya Ràdio pels editorials de la directora del Matí, amb el corresponent enuig per part de l’independentisme. Una de les preguntes que li va formular va ser aquesta: Si és presidenta, qui manarà vostè o Rivera?

Me reitero: si fos candidat el 21-D m’agradaria tenir uns mitjans afins com té el món independentista des de fa molt de temps. L’única diferència amb el que està passant darrerament és que com estem en campanya electoral, tenen els focus de l’atenció a sobre.  

¿I SI NÓ ÉS PUIGDEMONT?

Aquesta pregunta gens innocent apareix el Periódico de dijous  en un article signat per Fidel Masreal des de Barcelona i Sílvia Martínez des de Brussel·les.

Segons els periodistes l’excarceració de Turull i Rull obre noves vies alternatives sobre el presidenciable.  

Al menys ERC juga net: Si Junqueras segueix a la presó, la presidenciable serà Marta Rovira. Però si Puidemont segueix a Brussel·les (o allà on s’hi pugui estar) i no té clara la situació que es pot trobar si retorna a Catalunya, què farà el Parlament: Investir un candidat que no podrà ni presentar el seu programa de govern? A hores d’ara és difícil imaginar que pugi ser així. De fet s’ha comentat que farà campanya des d’algun lloc dels Pirineus prop de la frontera...

Al primer debat electoral fet ahir mateix, va ser Jordi Turull qui va anar en representació de la llista del President. En canvi d’ERC hi va anar Roger Torrent, el número dos per Girona.

Si tenim en compte que el debat va ser de les primeres espases (Jordi Turull per JxC, Arrimadas per C’s, Iceta pel PSC, Garcia Albiol pel PP, Xavier Domènech per En Comú Podem i Carles Riera per les CUP), hi trobo a faltar a Marta Rovira que va anar a manifestar-se a Brussel·les. Després del paperot de diumenge al cara a cara amb l’Arrimadas, potser va ser la millor opció per a no assistir-hi.

Tornant al presidenciable de JxC, és evident que si la situació de Puigdemont no sé soluciona ràpidament, el candida per força serà algú de la seva llista. També sobre això tenen experiència els postconvergents ja que si recordeu, a les darreres eleccions Mas anava de número 4 per Barcelona a la llista de Junts pel Sí, mentre que era Raül Romeva qui anava de número 1.

De totes formes JxC no descartaran Puigdemont fins el darrer instant. Saben que és el millor actiu que tenen ara per ara. Només cal veure les darreres enquestes que, després d’aventurar-los uns paupèrrims resultats, ara per ara estarien en un empat tècnic amb ERC.

Però què passarà si finalment Puigdemont no por arribar a ser investit? Presentarà JxC un candidat alternatiu? Votaran per Marta Rovira (si no és que abans surti Junqueras de la presó)? Difícil dilema.

Fa dies que penso que aquestes eleccions poden ser també les eleccions de les sorpreses. Si finalment la participació és del 80% segons se pronostica a les enquestes, els resultats poden ser incerts. Cap a quin sentit? Ja m’ho agradaria saber a mi. Tot i que sé pugui mobilitzar el sector més espanyolista, suposo que també hi haurà que puguin canviar de bàndol els darrers dies. 

LES MALES COMPANYIES (Tercera i última part)

Abans de l’invent del centre polític, només hi havia dos costats: la dreta i l’esquerra. A la dreta sé situaven (normalment) els capitalistes, grans empresaris, el clero, els militars, etc. En canvi a l’esquerra solíem trobar a la classe treballadora i algun que d’altre progre.

Però sembla que en aquest país, de forma majoritària, els partits polítics volen ocupar l’espai del centre. O com diria aquell, ni xixa ni limonà...

Per a les properes eleccions del 23-D sé poden distingir 3 grans grups: el dels indepes, els que s’anomenen constitucionalistes i finalment aquells que no volen etiquetes, tret del que sempre han segut: l’esquerra.

Curiosament tant al grup dels indepes com el dels constitucionalistes hi ha, ha priori, tant partís d’esquerra com de dreta. De fet al primer grup no hi ha cap novetat respecta a dos anys enrere. Són els mateixos: PDeCAT (tot i que abans era CDC), ERC i les CUP. I en front d’ells els constitucionalistes, una amalgama de partits als que només els uneix la animadversió a l’independentisme: PSC, PPC I C’s.

El PPC representa el que sempre ha representat la dreta tradicional. Un partit que, des de sempre ha estat proscrit a Catalunya i relegat, normalment a la tercera o quarta posició del panorama polític. Recordo perfectament l’alegria que hi va haver a les primeres eleccions generals del 15-J a Catalunya quan els hereus de Franco van ser relegats a la cinquena posició: PSC, PSUC, CC (UCD), PEPD (Convergència) i AP (posteriorment refundat en PP)

Tot i que C’s va interrompre a l’escena política catalana l’any 2006, va ser a les eleccions de fa dos anys quan van aconseguir el màxim nombre de diputades i diputats a Catalunya: 25. I això va donar a la seva candidata Inés Arrimadas l’honor de ser la cap de l’oposició, ja que, recordareu, CDC i ERC es van presentar plegades (JxS)

El 23-D s’hi juga, entre d’altres coses que hi hagi un president indepe (caldria veure quina actitud prendrà després de formar govern) o un que no ho sigui. I aquí vaig...

Del grup constitucionalista, descartat a priori Xavier Garcia Albiol (al que els sondejos electorals li donen molt pocs diputats), el ser o no ser estaria entre Iceta i l’Arrimadas. Iceta confia ser el tercer president socialista de la història i no ha tingut miraments d’aglomerar al seu entorn tota una sèrie de grups representants de la dreta catalanista i espanyolista. En canvi, l’Arrimada va amb lo puesto, es a dir amb la gent del seu partit més algun fitxatge que han fet pel camí.

Tant Iceta com Arrimadas, per aconseguir la presidència de la Generalitat, sé necessiten. A més a més Garcia Albiol. No vull imaginar-me ni per un moment Miquel Iceta investit president amb el suport d’Arrimadas i Albiol... I encara menys a Arrimadas presidenta amb el suport del PSC. Però quines males companyies s’està buscat el PSC?

I si finalment l’Arrimadas fos presidenta de la Generalitat, seria, des del meu punt de vista el gran fracàs de l’independentisme català i els dirigents independentistes les  màxims responsables d’aquesta situació.

La deriva independentista ens portaria a un govern amb molts de tics espanyolistes i això per a Catalunya no pot ser bo.