GUANYEM EL FUTUR ARA

Sabeu que són les Viles Florides? A la seva pàgina web es pot llegir el següent: 'Viles Florides és una iniciativa de la Confederació d'Horticultura Ornamental de Catalunya (CHOC) que promou la transformació de racons, pobles i ciutats de Catalunya i Andorra a través d'espais verds urbans i enjardinats. Aquest moviment vol mostrar i valorar la riquesa natural i paisatgística del país mitjançant el reconeixement públic de tots aquells projectes d'enjardinament, mobiliari urbà i espais lúdics que, tant en l'àmbit públic com privat, esdevinguin un exemple a seguir'. Dos municipis veïns d'Amposta pertanyen a l'associació de 'Viles Florides': la Ràpita amb 3 Flors d'Honor i l'Aldea amb 2. Però també hi ha d'altres pobles de les Terres de l'Ebre que hi formen part: Arnes (1), el Perelló (2), Horta de Sant Joan (2), l'Ampolla (1) i Tortosa (2). A França per exemple ja fa anys que existeix un projecte similar. Al país transpirineu s'anomena 'Villes et villages fleuris' i el seu lema és: l'etiqueta nacional de la qualitat de vida. Quedeu-vos amb aquesta frase. Per a formar part dels municipis que formen l'associació de 'les Viles florides' s'han de reunir unes certes condicions i, evidentment, sol·licitar-ho. Quan ja en formes part et concedeixen les 'Flors d'Honor' que van d'una a quatre depenent de les condicions ornamentals i mediambientals i polítiques de sostenibilitat de cada municipi. Tal com passa amb les Estrelles Michelin, si deixes de complir els requisits pels quals han estat concedides les pots perdre. Per tant, això suposa que els municipis s'han d'esforçar al màxim per tenir els parcs, zones enjardinades, carrers i places endreçats per a poder així conservar o augmentar de categoria. Hem de fer nostra la filosofia de les Viles Florides i anar cap a unes ciutats i pobles molt més sostenibles ecològicament parlant, tant perquè les persones com per als animals de companyia perquè puguem gaudir plegats d'una millor qualitat de vida, tal com diu el lema de les 'Villes et villages fleuris'. I per aconseguir aquest objectiu ens hem d'arromangar totes i tots (polítics i ciutadans) i col·laborar amb la transformació dels nostres municipis per a fer-los molt més verds i amables. Per al cas d'Amposta el 'model de ciutat' per al futur hauria de ser així. Perquè això sigui possible s'hauria de recuperar i fer nostra d'una vegada per totes la façana fluvial, l'espai natural més important de la nostra ciutat, així com els parcs i jardins de què disposem (i dels que pràcticament no aprofitem perquè no reuneixen les condicions òptimes per a fer-ho) i, de passada, construir-ne més pels voltants de la nostra ciutat que siguin veritables 'pulmons verds' que ens permetin gaudir de la natura i poder fer-hi activitats en família o amics. Qualsevol altra versió d'Amposta ens portarà al fracàs com a ciutat i ens quedarem ancorats al segle XX tal com continuem ara mateix.

DOBLEMENT INTRIGAT

Un amic m’envia un missatge de Whatsapp amb una foto amb una foto nocturna d’un carrer d’Amposta. A la foto a part de veure’s la vorera, un banc, una tanca i algun arbre, també si veu un herbassar entre el banc i la vorera. Per aquells que coneixem Amposta, la foto en sí no ens aporta res de nou, res que no coneguem ja que els carrers, avingudes, places, passeigs, etc. de la nostra ciutat estan plens de males herbes que creixen per allí on poden, normalment entre les juntes que s’obren entre el morter o quitrà on hi ha una mica de terra. Ara bé, el sorprenent és el comentari: No les lleven perquè ajuden a crear ‘microecosistemes’. Qui en dona més? No fa gaires dies jo mateix vaig penjar unes fotos on també es podia veure unes grans herbes que havien crescut entre la junta que deixa el quitrà del carrer i la vorera. Casualment (o no), passats uns dies algú va arrencar les més altes, les que més es veien, però no les més menudes i no eren poques... El passat dissabte vaig trobar a un amic que venia de comprar pa amb el diari el País baix el braç. Ens vam aturar i vam començar una petita conversa. Durant la mateixa me va dir que la seva esposa també s’havia queixat dels grans herbassars que hi havia per tota Amposta i li havien dit que era per crear ‘microecosistemes’... I ja en van dos que hem diuen el mateix! Casualitat? No crec amb les casualitats... Al menys en coses com aquesta... Per tant he de pensar que és la resposta oficial que es dona des de l’Ajuntament: Quan algú es queixí de l’herba dels carrers els hi dieu que és per crear ‘microecosistemes’... No serà perquè pels voltants d’Amposta no hi ha herba suficient per a que els organismes vius puguin desenvolupar-se amb tota normalitat... I aquí arriba la meva primera intriga. En un ecosistema s’hi poden crear una quantitat indefinida de plantes i animals que hi fan els seu hàbitat. Allí s’hi poden reproduir des de mosquits i mosques negres fins a escarabitxes, rates i caragols. Per tant, m’agradaria tenir més informació per a poder-vos-la explicar... Però no la tinc... A les passades eleccions el partit que governa l’Ajuntament d’Amposta Esquerra d’Amposta-Esquerra Republicana de Catalunya (EA-ERC) va aconseguir 16 dels 21 regidors que té l’Ajuntament. I venia de repetir majoria, ja que 4 anys abans n’havia aconseguit 11. Les expectatives creades pels seus conciutadans eren molt altes. Un partit amb una majoria tan amplia té les mans lliures per a poder aplicar les seves polítiques sense que l’oposició pugui dir pràcticament res. Però en un moment donat, aquest avantatge se’ls hi pot girar en contra, perquè quan es comet un error, l’envergadura del mateix pot arribar a ser monumental i no tens a qui donar les culpes. Si Amposta està plena d’herbes, s’ha de buscar els culpables entre l’equip de govern. Però el problema d’Amposta no només son les herbes, sinó la gran quantitat de deixalles que es diposita fora dels contenidors, la quantitat de brossa que hi ha per tot arreu, les estridències que produeixen les motos, la xerrameca de les terrasses dels bars passades les 12 de la nit, etc., etc. Certament totes les anomalies que he enumerat venen d’èpoques pretèrites, de quan CiU governava Amposta, però és que l’actual equip de govern no ha mogut un dit per a solucionar-les. I es clar, vista la resposta que donen per a justificar els herbassars, si et queixes per la resta també poden arribar-te a contestar qualsevol ocurrència que els hi passi pel cap en aquell moment. Diuen que ERC està governant de la mateixa manera que abans ho havia fet CiU. Segurament per això va obtenir la gran majoria que li van donar els votants d’Amposta (els que tradicionalment els havien votat i una gran part dels que votaven CiU). Però igual no en tenen prou i si juguen la carta del ecologisme amb els seus ‘microprojectes’ de ‘microecosistemes’ potser pensen en esgarrapar uns quants vots més dels sectors més ecologistes... Ves a saber! La meva segona intriga és conèixer els veritables motius del perquè no s’actua amb més contundència contra l’incivisme i l’estat d’abandonament que pateix la nostra estimada Amposta.

LA NOVA IDEOLOGIA

Efectes de la llevantada a l'istme del Trabucador (foto març 2018). 

Corria l’any 1983... Era un any d’eleccions municipals i a Madrid s’hi presentaven dos pesos pesants de la política estatal que representaven a les dues formacions més importants d’aquella època: pel PSOE Enrique Tierno Galván, el vell professor que aspirava a la reelecció i per AP (l’antecessor del PP actual) Jorge Verstrynge que, per aquella època era secretari general del partit i el delfí de Manuel Fraga.

Recordo que venia en tren de Barcelona i va caure a les meves mans la revista Dunia, una revista destinada al públic femení. La vaig fullejar i me vaig aturar a les pàgines on s’entrevistava als dos candidats. D’aquelles entrevistes sempre he recordat una pregunta:

-No trobeu a faltar una candidatura ‘verda’?    

La resposta de Tierno va ser que el PSOE ja portava moltes propostes ecològiques i que, per tant, no la veia necessària.

En canvi, la resposta de Verstrynge va ser més sorprenent: Ja sé sap que els ecologistes son com les síndries, verds per fora i rojos per dintre.  

Els partits ecologistes o verds, mai han tingut un paper determinant a la política espanyola, tot i que és veritat que en alguns casos, partits de l’esquerra política com Iniciativa per Catalunya, va donar el pas d’ incorporant el partit dels Verds a la seva formació passant a denominar-se Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-EV i posteriorment ICV).

Tot i no ser una corrent nova (a Alemanya els partits verds van començar a tenir presencia política destacada a la dècada dels ’90), sembla que darrerament, davant l’emergència climàtica que amenaça greument el nostre planeta, està agafant més força. Tot i que encara siguin una minoria aquelles formacions que defensen obertament i sense pressions de les grans multinacionals del sector energètic un canvi radical de les polítiques mediambientals.

El que sembla clar és que l’ecologisme sempre va estretament lligat amb idees progressistes de l’esquerra transformadora i alternativa, es a dir, concretament amb aquells partits situats políticament a l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional.

Això suposa que aquest pensament tingui certa repulsa per part dels partits conservadors i ultraconservadors que veuen en el pensament ecologista una severa amenaça als interessos econòmics dels seus grans protectors (i a la vegada protegits) o el que és el mateix: el capitalisme.

D’aquí que la dreta tradicional qualifiqui l’ecologisme con la nova ideologia política (fins i tot de forma despectiva), quan en realitat se tracta d’una rama complementaria (però no per això menys important) de les idees tradicionals de l’esquerra més radical.   

Sembla clar que la consciència ecològica agafarà cada cop més rellevància dintre del sector polític i que al futur no s’entendrà un programa progressista sense mesures concretes destinades a pal·liar les greus deficiències mediambientals que estem patit.

Però també sembla clar que la nostra generació està minimitzant el problema o bé gira el cap cap a l’altre costat a l’hora de posar-se a treballar per a salvar el planeta dels desastres ecològics que pronostica el món científic (potser perquè pensem que no els arribarem a veure). Així que quedarà a les mans de les noves generacions l’efectuar un canvi radical en les polítiques mediambientals i energètiques per tal d’allargar la vida del nostre planeta, al menys com l’hem conegut fins ara. D’aquesta manera passarem tota la responsabilitat als nostres fills i néts.

Només cal esperar que ells no siguin tan estúpids com nosaltres i que actuïn com hauríem hagut d’actuar nosaltres per a llegar la Terra als seus fills en òptimes condicions.    

UNA CIMERA DECEBEDORA

El delta de l'Ebre, una de les zones més vulnerables del planeta. 

Si algú tenia la confiança en que la cimera del clima de Madrid acabés bé, segurament s’ha emportat una gran decepció. Ara bé, trobo que som molts els que no ens esperàvem res positiu dels polítics que eren qui havien de prendre les grans decisions.

Inexorablement el rellotge segueix avançant en contra de la humanitat. Hi haurà un moment, quan ja no hagi volta enrere, en que el nostre benvolgut planeta només podrà rebre cures pal·liatives. Ja serà massa tard.

Els governs estan lligats de mans i peus per les grans empreses. No només les financeres sinó també per les indústries que més contaminen. Tal com se diu vulgarment aquestes empreses tenen la paella pel mànec.  

Mentre les grans solucions no arribin, l’única resposta que els hi queda als governs és seguir incidint en els seus administrats para que continuïn reciclant i deixen de contaminar en la mesura que els hi sigui possible.

És com posar-li una tireta al planeta quan el que està necessitant ja és una operació a cor obert.

EL DELTA DE L'EBRE: DESTÍ DESAPARÈIXER

El Poble Nou. 

El Periódico d’ahir dimarts 31 de gener, portava un extens reportatge sobre els efectes del canvi climàtic a Catalunya i el centrava a una zona que ens és ben coneguda: El delta de l’Ebre.

Tot i que la majoria de les previsions indiquen que el Delta de l’Ebre té els seus dies comptats, sembla ser que ningú vols posar remei al problema.

No és el mateix que algú es morís de mort natural a que ho faci per manca de suport de les institucions. En aquest cas no seria mort natural sinó una assassinat en tota regla.  

La setmana passada Cuatro, segurament vàreu veure el programa Volando voy de Jesús Calleja dedicat al Delta de l’Ebre. Tots aquells que ens l’estimem tenim goig quan alguna televisió dedica uns minuts a donar a conèixer la problemàtica que pateix el delta des de la construcció dels grans envasaments riu amunt i que retenen la pràctica totalitat dels sediments que van formar el Delta.

Que baixi l’aigua pel riu és molt important, ja que ajuda a mantenir l’ecosistema deltaic: aus, peixos, vegetació... Però que arribin sediments ho és tan o més, ja que d’ells depèn la pròpia supervivència del Delta.   

Al programa de Jesús Calleja van sortir el biòlegs Carles Ibáñez i Meritxell Jardí que formen part d’un ampli projecte per a fer aportacions de sediments al Delta. Només que ho pensis una mica, és de pura lògica. Si coneixes la problemàtica del Delta segur que tu també ho havies pensat, el problema és com fer-ho i amb quins mitjans fer-ho.

Quan els biòlegs expliquen a Jesús Calleja que la solució passa per enviar al menys 1 milió de tones de sediments retingudes als pantans a través dels canals de reg per a que acabin dintre dels arrossars, Calleja els hi pregunta:

-I quin cost té?

Meritxell Jardí li respon amb una altra pregunta:

-Quin valor sé li dóna al medi ambient per a que continuï el delta cap avant...

Jo encara us faig una altra pregunta:

-Quin valor té el Delta globalment? Quantifiqueu el preu de les persones que hi viuen, dels seus pobles, urbanitzacions, xalets, casetes, magatzems, dels camps de cultiu, el Parc Natural, el valor paisatgístic, els moixons, la vegetació, les infraestructures, l’economia que es genera al voltant de tot això, etc. Quan encara hi pot haver solució, no trobeu que al menys val la pena intentar-ho?

Però malauradament no tothom ho veu així. Un dels problemes més grans és l’enemic que tenim a casa. Aquells que tot i que han nascut i han crescut al delta, el veuen com un negoci a curt termini.

Fem una mica de mirada retrospectiva. Quan es va produir la darrera gran batalla en contra el transvasament de l’Ebre (aproximadament entre els anys 2000 i 2005) no tothom ho veia de la mateixa manera. Hi havia polítics del territori favorables al Pla Hidrològic Nacional. Per conviccions o per seguidisme del seu partit. Me dona igual ja que el resultat és el mateix.

Però no només això, sinó que a sobre van posar tots els pals a les rodes que van poder per a desmotivar als que estàvem lluitant per a impedir el transvasament des de la seva posició dominant: estic parlant del govern de Catalunya, dels governs d’ajuntaments del Delta, de les comunitats de regants...

Desgraciadament la gent oblida fàcil i tot i que alguns ajuntaments van canviar de color polític, en algun cas (pocs tot s’ha de dir), els que manaven per aquella època han tornat al poder.

I què fan ara? Posar en dubte les solucions que es volen posar en practica desqualificant elsseus responsables als qui anomenen literalment chupópteros.  

Com a veí del Delta, sento vergonya de tots aquells altres veïns que en lloc de fer pinya per assolir l’objectiu de preservar el nostre territori intenten entorpir qualsevol iniciativa que es prengui al respecte. 

CAÑETE I LA VELLA CULTURA DE L’AIGUA

La sortida de Cañete del govern espanyol hauria de ser motiu d’alegria per a tots aquells que ens hem implicat en la lluita contra el transvasament de l’Ebre. En canvi no ho és. Cañete ha deixar el govern per ser cap de llista del PP a les properes eleccions europees del 25 de maig.

Però les aspiracions de Cañete van més enllà. Vol ser comissari europeu d’Agricultura i Medi Ambient. Cóm es pot posar de comissari de Medi Ambient a algú que fomenta les agressions mediambientals? Des del meu punt de vista és com aquell que posa una rabosa a cuidar de les ovelles. Incomprensible!

La nova cultura de l’aigua fomenta el consum responsable i, gracies a això, se’n ha reduït l’ús. Durant els darrers anys el consum d’aigua per habitant ha baixat. També a l’agricultura s’han aplicat sistemes de regadius que optimitzen més un recurs escàs i cada cop més car.

Portar l’aigua a centenars de quilòmetres d’on hi ha el recurs (riu) surt mol car. Les infraestructures tenen costos molt elevats, per tant, el preu final de l’aigua, al menys que estigui subvencionada, pot ser prohibitiu. Al menys, evidentment, que es destini a usos diferents a l’agricultura i que se’n aprofitin aquells que la puguin pagar.

Però els diferents governs del PP creen unes expectatives que més tard no complirien. Si a una zona determinada se’ls hi diu als pagesos que se’ls hi portarà aigua per a transformar les explotacions i, a sobre, es farà a preus assequibles, digueu-me a qui no hi estaria d’acord. Aquest fet provoca una confrontació territorial entre les conques que disposen del recurs d’aquelles que seran, hipotèticament receptores.

Ara, CiU i el Govern de la Generalitat s’han posicionat al costat de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. És que de sobte s’han convertit en ecologistes? No, ni mol menys! CiU sempre han defensat els seus interessos polítics i ho seguiran fent. Si ara fan que defensen el territori és perquè saben que per aquí van perdre la Generalitat l’any 2003 i això no els hi pot tornar a passar.

El dia següent a la manifestació de Sant Jaume i Deltebre, el govern català ja reclamava l’aigua del transvasament del Roine per abastir l’àrea metropolitana de Barcelona com alternativa al de l’Ebre. Si fossin ecologistes estarien en contra de qualsevol transvasament, ja sigui pel Sud o pel Nord. Però demostren que no és així.

Però els de CiU no són els únics que reclamen l’aigua del Roine. També el Ministeri d’Agricultura Espanyol té sobre al taula un projecte per a portar l’aigua del riu francès per abastir zones deficitàries de l’Estat espanyol. Però de moment està aparcat. El motiu oficial és que per a què el projecti sigui viable, s’hauria de consumir el doble d’aigua de la que s’està consumint actualment.

Com que els interessos econòmics d’uns quants sempre prevalen per sobre de l’interès públic de la majoria, no seria estrany que es pugui tornar a la que jo anomeno la vella cultura de l’aigua o el que és el mateix, a fomentar-ne un ús desmesurat. Només cal que s’abaixi una mica el preu per a que omplir piscines resulti més assequible i per a que els pagesos retornin al passat quan regaven a manta inundant d’aigua les seves finques.

Algú pensa que una actitud així no és possible i que només es tracta de maquinacions meves? Si ens van portar a un període de crisi mundial per a què les diferències socials fossin cada com més grans, per què, dintre d’uns anys, no poden idear un altre sistema per a seguir fent caixa els mateixos de sempre a costa de la majoria de la societat?    

PEDAGOGIA HIDRÀULICA

El proper 8 d’abril, diversos representants de les formacions que donen suport a la consulta pel dret a decidir de Catalunya aniran a Madrid per a intervenir al Congrés dels Diputats i fer pedagogia (així ho diuen ells)sobre el que significa voler votar el 9 de novembre. Entre els diputats que aniran fins el Congrés n’hi haurà de Convergència.

De les definicions que he trobat de pedagogia, em decanto per aquesta: És una disciplina acadèmica alhora que una activitat professional que abasta un ventall important de tasques relacionades amb l'acte d'educar...

Vull dir amb això que s’ha d’educar a ses senyories? D’alguna manera sí, ja que se’ls hi de fer comprendre el que significa poder votar un referèndum de les característiques del que es pretén fer aquí.

El qui em coneixeu sabeu que anteposo els temes del territori als generals de Catalunya. Vaja, que sóc més de la cabra que del burro... (*) Per això em preocupen temes com el del transvasament de l’Ebre i d’altres que ens puguin afectar de forma negativa que no el de la independència de Catalunya.

El passat diumenge 30 de març, els carrers de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre es van omplir de manifestants que denunciaven el pla de conca de l’Ebre i demanaven al govern d’Espanya una rectificació. No obstant, les esperances ebrenques passen més per Brussel·les que per Madrid, ja que el pla de conca, tal com va passar amb el Pla Hidrològic Nacional, vulnera diverses directives europees, com la d’aigües, la d’aus o la de peixos. També cal recordar que gran part del territori de les Terres de l’Ebre, a finals de 2013, va ser declarat reserva de la Biosfera per la UNESCO. I què serien les Terres de l’Ebre sense l’Ebre? Tindria cap sentit la declaració amb un riu pràcticament sec i uns ecosistemes mig morts?

Després de molts d’anys s’hi va poder veure gent de CiU. La primera vegada que els vaig veure va ser a la manifestació que es va fer a Madrid l’11 de març de 2011, també convocada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) Aquella presència va ser testimonial i no va tenir cap tipus de repercussió, perquè, aviat, la postura de CiU va fer un gir de 180º i es va posicionar clarament a favor del transvasament de l’Ebre. Després van desaparèixer fins la manifestació d’Amposta del 18 de maig de 2008 quan CiU estava a l’oposició i la Generalitat de Catalunya estava governada pel Tripartit.

Està vist que mani qui mani a Barcelona sempre coincideixen en un tema: voler garantir l’aigua a la zona metropolitana del cap i casal de Catalunya on hi ha el viver de vots més gran.

La solució per a aquesta preocupació passa per diverses alternatives:

1.        Transvasament de l’Ebre. La darrera solució proposada va ser el perllongament del conegut com el minitransvasament al Camp de Tarragona fins Cunit, per a, una vegada allí, connectar les xarxes hídriques del  Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i la d’Aigües Ter Llobregat (ATLL)

2.        Dessaladores. Com les de l’àrea metropolitana, Blanes i Tordera.

3.        Transvasament del riu Roine (França)

La idea de fer un transvasament des del Roine és una alternativa al transvasament de l’Ebre que agrada a Mas, però sempre s’ha trobat amb el rebuig frontal de les entitats ecologistes. Tampoc els qui, com jo, defensem l’Ebre de qualsevol agressió, considerem que sigui una opció viable i adequada. Encara que, segurament, les comunitats de regants del riu francès (sobre tot els seus dirigents) estarien disposats a transvasar-lo fins Catalunya per a què, una vegada aquí, connectar amb alguna xarxa catalana. Això sí, a canvi d’un preu raonable.

Els transvasaments, es facin del riu que es facin, signifiquen una agressió mediambiental  de primer grau i directament proporcional a la quantitat d’aigua transvasada. La disminució dels cabals incidiria negativament en la flora i la fauna autòctones  que necessiten de l’aigua que baixa pels rius per a poder existir. Com menys aigua hi baixi, més problemes de subsistència hi tindran els ecosistemes que s’han format al voltant del riu i, evidentment, dintre del propi riu.

Les transferències d’aigües entre diverses conques (una altra manera d’anomenar els transvasaments) són,  sobre tot, un mercadeig. Però no serien possibles sense la intervenció directa de l’estat o estats implicats. Primerament perquè necessiten dels permisos i concessions necessàries, però també del finançament públic per a poder construir les grans infraestructures. Sense aquestes premisses, els transvasaments són inviables.

Els de Convergència no han volgut entendre mai... I si ho han entès i hi insisteixen, és perquè veuen en els transvasaments una manera de fer negoci. La pela és la pela...

 

(*) El burro (català per suposat) s’ha convertit en un dels distintius de Catalunya i són molts els qui el porten al cotxe per indicar afinitat, com el toro representa Espanya o el xai a Donosti. En canvi la cabra identifica els ebrencs, sobre tot els d’aquells pobles que viuen pels voltants del Massís dels Ports on la cabra hispànica forma part de la fauna autòctona.  

DES D’AVUI, OFICIALMENT, LES TERRES DE L’EBRE RESERVA DE LA BIOSFERA

Ja sabeu que si alguna cosa no es publica al BOE (Boletín Oficial del Estado), oficialment, no existeix (d’aquí que es digui oficial...?)

Aquest matí, el company i amic Paco Túnez m’ha avisat de que el d’avui publicava la declaració de les Terres de l’Ebre com a reserva de la Biosfera.

Ja sabeu que és el segon intent. Després de la primera vegada van recomanar que traguessin les municipis nuclears i químics d’Ascó i Flix.

Al BOE fins i tot surt el mapa d’allò que entre i que no, per tant, no hi poden haver dubtes. Fins i tot contempla la franja litoral més propera a la costa i, per tant, l’hauria de preserva de la instal·lació de molinets de vent tal i com es volia fer fa uns anys.

El que, al menys a mi, no em queda clar és el grau de protecció de l’Ebre. De totes formes, si tot el territori (inclòs el delta) és reserva de la Biosfera i es protegeix, s’hauria de garantir un cabal mínim del riu per a preserva el delta i totes les àrees d’influència d’aquest.   

http://www.boe.es/boe/dias/2013/12/30/pdfs/BOE-A-2013-13791.pdf

‘MAIS’ INDIGNAT

Sentències com la del Prestige indignen a ma majoria dels ciutadans amb l’excepció dels que són del PP o els voten.

Abans de la sentència vaig llegir que, de condemnar al govern d’Espanya, Rajoy (que quan va passar era el portaveu del govern), sortiria molt mal parat. No sé si el jutge ho va tenir en compte o no, però el cert és que amb la sentència absolutòria, va deixar molt bé el govern d’Aznar; fins i tot va avalar la seva actuació. NEFASTA ACTUACIÓ, tal com sembla que va quedar demostrat per a la majoria de l’opinió pública de l’època. I ara, com no podia ser d’altra manera, els del PP treuen pit de la gestió de l’accident naval.

Tal com ens recordava l’amic Manolo Fernández al Facebook, són massa els casos de catàstrofes i accidents que han acabat sense culpables:

-L’accident del metro en València.

-La nit de Tots sants del 2012 del Madrid Arena.  

-L’accident ferroviari de Santiago d’aquest mateix any.

I, en canvi, altres accions poden acabar en una multa important i, fins i tot, penes de presó.  Per exemple, el PP val canviar el Codi Penal per a poder condemnar als que fan escrache als polític a multes de 40.000 euros. Inaudit!

Diu la constitució que la Corona és inviolable. Sembla ser que els polítics s’estan blindant per a ser-ho també ells. Sinó directament, aliant-se amb la Justícia per a que així sigui.

Ni el govern, ni les asseguradors ni la naviliera hauran de pagar res pels d’anys ocasionats a la costa gallega. Per tant qui ho haurà de pagar? Tal com recordava Pepa Bueno a la SER, ja ho varem pagar tots els espanyols via impostos. I si sé li suma les enormes inversions que va fer el govern de l’època per callar les boques dels afectats, conclourem que ho hem pagat dues vegades!

No sé que en pensareu vosaltres, però jo, si abans estava indignat, ara encara hi estic més. Me’n dono vergonya de viure en un país on hi ha gent que tenen molt fàcil marxar de rositas.

Però la vergonya no és l’únic sentiment que tint. També tinc indignació de veure com els poderosos dominen el país mentre que els més humils ens sentim impotents davant d’aquesta situació.      

SOM D’ALLÀ DALT!

Foto ACN.

Encara que des del territori ja fa molts d’anys que estem pedagogia, de tant en tant encara has d’escoltar expressions com més allà de l’Ebre, referint-se al País Valencià (o Comunitat Valenciana com vol el PP que es digui) Fins i tot s’han publicat mapes on s’ometien les comarques de la riba dreta del tram català de l’Ebre. Insòlit però cert.
Al llarg dels anys hi ha hagut diferents maneres de reivindicació: des de les samarretes on es podia llegir que érem una reserva(com si fóssim indis) a la forma més moderna de: som d’allà baix que, fins i tot, ha inspirat una cançó del grup més popular de les nostres terres com és Quico el Celio, el Noi el Mut de Ferreries.
El moment en que el Sud de Catalunya més es va reivindicar com a territori va ser entre els anys 2000 i 2004 mentre es va mantenir activada l’alerta contra el transvasament de riu i la Plataforma en Defensa de l’Ebre va traspassar fronteres portant la seva protesta davant de diversos organismes, tan estatals com europeus.
Darrerament, gràcies a l’organització de la Via Catalana també es va parlar molt de les comarques de l’Ebre, ja que, per la manca de població no es podia completar la cadena humana i va haver de fer-se una crida per a que gent d’altres territoris vinguessin a donar-nos suport. Va ser una bona manera de conèixer-nos ja que molts van aprofitar la resta del dia per a fer turisme i gaudir de la nostra gastronomia.
Però a estat com a conseqüència dels terratrèmols que s’han produït durant les darreres setmanes i que tenen la causa més provable en el magatzem de gas situat al subsòl de la costa de l’Ebre, al davant de la desembocadura del riu Sénia, el que ha provocat que es torni a parlar del territori.
El neguit de la ciutadania va fer que es tornés a sortir al carrer però en aquest cop es va canviar la samarreta blava de la PDE per la verda de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia. Les microconcentracions i les cassolades al davant de diversos ajuntaments (Vinaròs, Alcanar, Benicarló, la Ràpita, Amposta…) va donar pas a la manifestació del diumenge passat a les Cases d’Alcanar que va concentrar unes 6.000 persones.
Davant de fets com aquest, es normal que la premsa d’arreu de l’estat se’n faci ressò i, de vegades, li dediqui grans reportatges. Tal ha estat la magnitud dels esdeveniments que també ha fet reaccionar a les diferents administracions de les formes més diverses: des de presentar denúncies contra l’empresa que gestiona el Projecte Castor (que és com es coneix la instal•lació) o reunions al més alt nivell, es a dir, de representants de la zona amb el Ministre d’Indústria i Energia.
Aquesta reunió, que es va fer a finals de la passada setmana, va fer-se per iniciativa del ministre del govern de Rajoy i, per tant, ell n’era el responsable de convocar als interlocutors del territori. Però ves per on, només va convocar als alcaldes del Baix Maestrat i es va oblidar dels de les poblacions catalanes afectades (i que no són poques!)
Per tant, s’haurà de seguir fent pedagogia, però aquesta vegada davant de Madrid per a que coneguin de la nostra existència i si fa falta, cridarem: Som d’allà dalt!
Això de ser territori de transició i estar allunyats dels grans centres de poder, provoca sovint desconeixença u oblit per part dels diferents governs, tal i com es demostra amb la manca de infraestructures bàsiques per al nostre desenvolupament, com per exemple l’A7 o el corredor ferroviari mediterrani.

A TORNAR-HI QUE NO HA ESTAT RES!

Emocions compartides. Per un costat ràbia i indignació per tenir que tornar a sortir al carrer per defensar el que tan estimem: el riu, el delta, el territori, la gent... I, per l’altra, alegria pel retrobament amb els vells lluitadors de sempre. No vull citar ningú per la por de deixar-me’n algun.

Ahir pel matí, quan vaig arribar a l’embarcador d’Amposta, tot just començava a omplir-se de gent, la majoria amb les samarretes blaves amb el nus antitransvasament que identifica al moviment cívic de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Alguns, potser encara més romàntics que jo, amb la samarreta blanca que va treure la secció ampostina del moviment i que va ser de les primeres que es van fer fa quasi 13 anys... Com passa el temps!

Si llavors va ser el PHN el que va portar-nos a envair ciutats i pobles d’arreu de la geografia catalana i espanyola, ara serà el Pla de Conca el que ens farà a tornar a portar la nostra lluita pacífica per tot el nostre territori i més enllà i, si cal, tornarem a Brussel·les a demanar-los que parin el disbarat ecològic que significar convertir en regadiu 450.000 Ha de secà.

Entre els fets de la passada dècada i aquests, un denominador comú: el Partit Popular. I un nom propi: Arias Cañete, que si bé no ha estat l’únic responsable de la planificació hídrica, si que és l’únic supervivent de la nefasta època d’Aznar. Llavors ho volia fer amb desfilades militars i per atributs masculins... Ara, més a la xita callant, vol portar a terme un altre projecte però amb un resultat idèntic al menys que algú posi seny a aquesta barbaritat.  

La multitud poc a poc anava omplint la zona de l’embarcador. Entre els assistents alguns regidors de l’Ajuntament d’Amposta, fins i tot de l’equip de govern. Encara que no és cap novetat (recordeu que una representació de CiU va anar a Madrid l’any 2001 per a fer-se la foto), al menys si que xèrria una mica veure’ls allí. A diferència de la majoria que ens bellugàvem d’aquí per allà i expressàvem els nostres sentiments cantant i ballant, ells, estaven quiets, com descol·locats, tal com passa a la majoria de novells que acudeixen per primer cop a un acte.

Els que sí que es feien notar eren els components del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries que, amb les seves cançons amenitzaven el matí.

Poc a poc, el catamarà de la ONG ecologista WWF, anava remuntant l’Ebre seguit d’altres embarcacions. En arribar prop de l’embarcador, d’altres petits bots van salpar per a donar-li la benvinguda. Tots junts van arribar fins l’alçada del pont que tenia penjades unes pancartes reivindicatives posades aquell mateix matí. En aquell punt van donar la volta fins on es congregaven unes 500 persones. Mentre es feia la maniobra d’aproximació, alguns membres de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta van fer dos pilars de 3 mostrant dos damassos; el primer amb el nus amb una senyera de fons i l’altre típicament antitransvasista.

Per acabar, el torn de paraules i el comiat entre els assistents i fins la propera que serà aviat...

Joan Ferré

LES FOTOS DEL DIA 4-08-2013: ACTE PLATAFORMA EN DEFENSA DE L'EBRE

DIARI DE L’AGOST. DIA 4 DIUMENGE

Cap de setmana intens. Ha estat un no parar. Des de que formo part de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta et toca anar amunt i avall quasi sense parar.

UN. Divendres (ahir em vaig oblidar d’explicar-ho) A Amposta, per primer cop, es celebrava la Fira del Amor amb la col·laboració de la Federació d’Associacions de Veïns. Com emplaçament es va buscar la zona del Canalet de la Ràpita, entre el col·legi Agustí Barberà i l’auditori de la Fira. Per la tarda, la nova colla castellera del Delta hi va ser present fent un pilar de 4.

DOS. Dissabte es va celebrar a la urbanització Riumar de Deltebre la festa del Turisme. Xiqüelos i Xiqüeles van traslladar l’assaig que, normalment, es fa al pavelló firal d’Amposta fins la plaça Europa de la urbanització deltaica. Després de l’assaig va tenir lloc una petita demostració castellera que va complaure al públic que es va congregar per a veure el repertori que l’ajuntament havia preparat per a l’ocasió. Com a presentador Santi Santiago, un vell conegut que potser alguns el recordareu de quan presentava un programa d’esports al desaparegut canal Visió 3 d’Amposta.

TRES. El plat fort. A l’embarcador d’Amposta ha tingut lloc aquest matí l’arribada del catamarà de l’associació ecologista WWF. Com no podia ser d’una altra manera, la Plataforma en Defensa de l’Ebre havia convocat a la ciutadania per a que anessin a rebre’l donant així suport a la marea blava que una vegada més ha sortit al carrer per a defensar el riu i, de passada, el nostre territori. Aquest cop el detonant ha estat l’aprovació del pla de conca per part del govern de Mariano Rajoy amb el Ministre Árias Cañete com a principal valedor del disbarat ecològic que s’està plantejant fer. He dit plantejar perquè una cosa és la intenció i l’altra ben diferent l’arribar-ho a fer. La gent de les Terres de l’Ebre agrupats en la  Plataforma en Defensa de l’Ebre ja varem parar el Pla Hidrològic Nacional i no ens ve de nou tornar a sortir per aturar l’actual pla de conca que, entre d’altres, compta amb el suport de la Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre.  

Una vegada més, els castellers del delta, els que a partir del bateig portarem el mateix blau que les samarretes del moviment antitransvasament i, els que vulguin també podran lluir el nus que identifica el moviment ciutadà, hem tornat a estar presentes a l’acte per a donar la benvinguda al catamarà de l’associació ecologista. I com ho em fet? Amb dos petits pilars de 3, una construcció modesta però del tot simbòlica, ja que s’han desplegat dues banderes: una catalana i l’altra la de la PDE.

M’ha agradat retrobar-me amb els amics que vaig fer fa anys. Segurament que si ho hagués estat per la lluita en defensa del riu, tal vegada mai ens hauríem conegut. Però sabeu què? Encara hi ha hagut una cosa que m’ha agradat més: veure com els nostres fills ens agafen el relleu. He parlat amb dos germans de Tortosa i un d’ells m’ha dit que l’altra vegada encara anava en cadira de nadó. I sense anar més lluny, el meu fill Albert, ara mateix cap de colla de XXDD... Sabeu on estava a la primera i improvisada manifestació que es va fer a Tortosa després de fer l’assemblea per acordar quines accions s’havien de prendre? Just al darrere de la pancarta que va obrir la manifestació (repeteixo, improvisada) Així es pot veure al número de l’Occidental, la revista comarcal que va dirigir Jordi Trilla. L’Albert, amb 9 anys, aixeca els braços ensenyant una cartolina que li vaig fer moments abans de sortir de casa i on es podia llegir: L’Ebre és vida.

Avui us mostraré poques fotos, ja que tinc el meu ordinador a reparar i tinc que fer mans i mànigues per a poder estar amb tots vosaltres. Però alguna cosa us ensenyaré. Fins més tard.  

ELS POUS DE LA DISCÒRDIA

Fa temps que sento preguntar per a què són el pous de Vinallop. Encara que n’hi ha alguns que estan més prop de Mianes que de Vinallop.

Què si són per a portar aigua al polígon industrial de Catalunya Sud. Què si no, què si són per millorar la qualitat de l’aigua del CAT o per a incrementar la concessió que té del minitransvasament al Camp de Tarragona.

Bé, siguin per a que siguin (de moment sembla que encara no s’usen) el cert és que no fa gaires dies hi va aparèixer una pintada al costat de la C-12. Diu així: “Lladres d’aigua” i per signatura es pot veure el “nus de la PDE”. Així que és la segona pintada (més bé mural) que hi ha a poca distància dels pous.

Com normalment quan hi passo, ho faig sense gaire temps i pocs recursos (no sempre porto càmera de fotos amb mi, encara que si la càmera del mòbil), avui, aprofitant que he anat a collir unes quantes taronges a l’hort d’un amic de Remolins, he aprofitat per fotografiar algun pou i els murals en qüestió.

Per cert, personalment penso que els pous són per a portar l’aigua més enllà de les terres de l’Ebre. Sempre recordaré que l’any 1995 o 1996 (Brian te’n recordes exactament quan?) les granges de Castillo, les que estan situades dalt mateix de la torre de la Carrova, van comprar les finques del costat i hi van plantar oliveres amb l’idea d’avocar-hi els purins que generen els porcs. Hi va haver-hi una petita concentració amb els biòlegs Josep Canício de la Ràpita i Carles Ibáñez de Santa Bàrbara.

Ens van explicar que l’aqüífer que hi havia al subsòl d’aquella zona era el segon més important de Catalunya. Al cap dels anys em vaig assabentar que es deia “aqüífer de la Galera”.

Les denuncies fetes contra les granges de Castillo van fer que, finalment, no s’hi aboquessin purins. Però l’aigua subterrània pareix que si que se la acabaran emportant.   

  

PERSEGUIT DESPRÉS DE 71 ANYS

He llegit amb interès la carta signada per Germán Tena Vidal que avui publica la Veu de l’Ebre. I la he llegida perquè, normalment, llegeixo les cartes que van signades per persones que conec o amb títols suggerents.
A Germán el conec, així con als seus fills Gernán i Jaume i a la seva neta Clara, presentadora de les notícies que emet el canal de la Veu de l’Ebre.
La carta comença parlant de la persecució que va sofrir el seu pare per ser republicà i d’esquerres i que el va fer emigrar a França juntament amb la seva família i acaba amb la persecució que ha sofert ell per caçar amb el mètodes tradicionals de caça que es venen emprant a les nostres terres des de temps immemorials: ceps (rateres), filat (piqueta), vesc (barraca) i falla (o encesa) Algunes de les modalitats com es veu, depenent del poble es coneixia amb un nom o un altre. Normalment eren paranys que tenien un cost molt baix i que, la majoria dels quals, es podien usar diverses vegades; quasi sempre fins el seu deteriorament que era el de molts anys després d’haver-se començat a usar.
El cep o ratera és un aparell metàl•lic que, s’obria mitjançant dues molles. Al centre del mateix s’hi posava in cuc (grémena) o una formiga alada (alada) La pretensió del caçador era la d’agafar tords, però no sempre s’ha aconseguia i així també es podien agafar moixons de diverses classes: rufardes, barba-rojos (pit-rojos) pinsans, merles, etc.


El filat és una xarxa oberta pel mig que es col•loca al voltant d’una pica plena d’aigua. Al final hi ha una corda força llarga que penetra a una barraca feta de pedra en sec on es fica el caçador. Els tords i els moixons van a veure a la pica i quan el caçador creu que ja n’hi ha suficients, estira la corda i el filat es tanca atrapant-los.
Per a caçar al vesc s’ha de preparar de forma minuciosa un arbre, normalment gran. La majoria són garrovers,però també hi ha oliveres i alguna carrasca. Els bros dels arbres s’agrupen amb la finalitat de deixar espais per on es col•loquen troncs “vestits” de fines barretes plenes de vesc (que és una pega) Amb l’ús d’un xiulet especial (reclam) s’imita el cant del tord i els atrau fins als troncs que és la part més visible de l’arbre. Més tard es van emprar mètodes alternatius al reclam com els cassetes.
Finalment anar a “fallar” o “caçar a l’encesa” era quan el caçador sortia per la nit amb una llum molt brillant i potent (carburero) i amb una pala llarga. En trobar el tord (que, evidentment està dormint) se’l il•luminava i això el feia quedar immòbil. Amb un com de pala se’l tirava a terra. També hi ha qui hi va amb escopeta. Aquesta va ser la primera modalitat de caça tradicional que es va prohibir.
Sense defensar plenament aquest mètodes tradicionals (encara que els entenc i comparteixo moltes de les inquietuds de qui els ha practica) sempre he pensat que si s’han acabat prohibint amb l’excusa de que no són mètodes selectius de caça, la realitat és molt diferent.
Com he dit al principi el preu de tots aquests mètodes de caça és molt baix i, alguns d’ells fins i tot fabricats pels propis caçadors o familiars. En canvi les escopetes generen tot un negoci al seu voltant. L’arma en si, els cartutxos, l’equipament, la llicència d’arma i la de caça, l’assegurança, etc.
Penso que les administracions han tingut més en compte això últim que no l defensa de les tradicions locals.
Amb la prohibició va arribar el desús. Primer les rateres i el filat i, finalment la caça de barraca.
Segurament amb els anys tots aquest mètodes igualment s’haurien deixat d’usar sense tenir que perseguir els caçadors amb imposicions de fortes multes i, fins i tot, fer-los asseure davant d’un tribunal.