LA JUGADA MESTRA

De Ferreres al Periódico d'ahir. 

Primer que res vull fer constar que aquest text el vaig escriure ahir per la nit, després d’un dia de daltabaixos que algú va qualificar d’autèntica muntanya russa.

Us faig aquest advertiment perquè avui divendres (per al lector) han pogut passar moltes més coses que aquest escrit no pot recollir. I, a part d’això, també pot ser possible que aquest escrit no tingui el més mínim sentit. Però com va dir Herodes el Gran: l’escrit, escrit està.

El món independentista va començar a usar el terme jugada mestra després de la proclamació i posterior retirada de la DUI el passat 10-O. Aquest matí (recordeu, me refereixo al dia d’ahir) han estat molts els quan han pensat durant hores que de jugada mestra res, que Puigdemont era un covard i un traïdor a la causa indepe. Totes els esdeveniments apuntaven cap a una única direcció: les urnes. O sigui, unes eleccions autonòmiques amb tota probabilitat per al proper 20-D.

Puigdemont havia de comparèixer a les 2 de la tarda, més tard a les 14:30... S’anava posposant la seva compareixença. Que si ho farà al Palau de la Generalitat... Que no, que finalment serà al Parlament... De sobte Vilaweb avança que quan Puigdemont intervingui no ho farà per a dir que renuncia a la DUI i A convocaR eleccions. Tothom queda estupefacte... És llavors quan un altre cop, una part del moviment indepe torna a parlar de jugada mestra.

La il·lusió torna a il·luminar el rostre dels més adeptes, tot i que els que des del primer dia som escèptics només pensem que Puigdemont només intenta guanyar temps, aprofitar les últimes hores que potser li queden com a President de la Generalitat. Hi ha qui parla que quan Puigdemont proclami la DUI, Catalunya estarà emparada pel dret internacional... Però què m’esteu contant!

Per a què un país sigui independent no n’hi ha prou en que hagi una voluntat de ser-ho. Cal, a més a més, que hi hagi un reconeixement per part de la comunitat internacional. Si demà (avui per al lector) Puigdemont proclama la DUI serà com llençar-se a la piscina sense aigua, ja que, fins el que jo sé, cap país ha dit clarament que reconeixerà Catalunya com un estat nou. Si la memòria no me falla, només Lituània, Bèlgica i Luxemburg han mostrat en algun moment un tebi suport a la causa catalana, però els dirigents de la UE els van cridar a l’ordre.

Insisteixo en el que deia ahir: l’independentisme català va subestimar la força de Madrid. Espanya és, en el context internacional un país demòcrata amb representació a tots els organismes i això té el seu pes.

Tot i que molts comparen l’actual situació en una partida d’escacs, des del meu punt de vista tot és molt més simple. Per a mi és com un combat de boxa on sol guanyar els més fort. Actualment per televisió ja quasi no se’n fan, però quan jo era adolescent la boxa era una mena d’esport nacional amb diversos campions del món i d’Europa. Normalment un dels contrincants es mantenia al centre del quadrilàter, mentre que l’altre donava voltes i més voltes al seu voltant intentant clavar-li un cop de punt guanyador. En aquest cas el que està al bell mig del quadrilàter és Espanya i que té una estratègia molt clara: defensar el que per a ells és la legalitat vivent. I ho dic així, però igualment podria assumir aquesta idea. Tot i que no ens agradin, l’Estat espanyol té unes lleis que han votat uns parlaments legalment constituïts i, de vegades referendats pel poble. I donant voltes al seu voltant ens trobaríem a Catalunya, esperant trobar el moment en que Espanya abaixi la guàrdia per a clavar-li el cop definitiu... Però Espanya no abaixa la guàrdia.

Fixeu-vos com està el tema que després del que semblava avui (una vegada més us recordo que va ser ahir), de que havia hagut mediació per part del Lehendakari Urkullu i fins i tot de l’expresident Montilla i d’altres càrrecs del PSC, el Govern de Madrid transigiria. Però ni així.

Al Govern d’Espanya no li cal cap jugada mestra. Si demà el Parlament proclama la independència de Catalunya, només li cal enviar les forces de l’ordre a detenir a tos aquells que ho han fet possible. Una jugada ni intel·ligent ni nova, però efectiva... Desgraciadament...  

NI SÍ, NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI (O EL CONTE DELS GATS I LES RATES)

De Napi a Diari de Tarragona. 

El termini que li va donar Rajoy a Puigdemont per a què digui si el passat dia 10 va declarar la independència de Catalunya o no, s’esgota demà. Puigdemont no li respondrà ni sí ni no... Segons s’ha sabut, el President Català prepara tota una dissertació més filosòfica que política per mirar d’eludir el tema. Sé conformarà Rajoy amb la resposta? No, segur que no...

I és que Puigdemont no ho té gens fàcil. Una cosa és el que li demana el seu cos (independència) i l’altra és la que li aconsellen des del seu propi partit, el PDeCAT, sobre tot d’aquell que va fer un pas al costat, però que mai se’n va anar.

Mas va ser qui va posar Catalunya en tot aquest fregao, però sembla que a darrera hora s’ha arronsat i va ser el principal artífex de que Puigdemont actués com va actuar al Parlament: proclamant la república i deixant-la en alt tot seguit. No obstant, de les seves paraules, se desprèn de que és el Parlament qui té la darrera paraula i el Parlament, que jo sàpiga, no s’ha pronunciat sobre aquest tema.

De Ferreres, al Periódico. 

Vist des d’on jo m’ho miro, sembla que els governs d’Espanya i de Catalunya estan jugant al gat i a la rata. El d’espanya seria el gat, una animal més poderós contra la rata, més intel·ligent (segons estudis, les rates són dels animals més intel·ligents del planeta)

Mentre això passa per Catalunya, a Espanya sembla que hi ha senyals inequívoques de que es vol reformar la Constitució. Però me sembla que en aquest cas també es pot dir que tot plegat, serà un ni si, ni no, sinó tot el contrari.   

Què vull dir amb això? Què no hi haurà un acord que satisfaci tothom. Per una part sembla que aniran plegats el PP i el PSOE. El PSOE té (sembla) una oferta d’estat federal per mirar de calmar les aigües braves de Catalunya. Mentre, el PP, sinó li queda més remei, hi votaria a favor tapant-se els nas amb els dits com si fos una pinça. I mirar, això sí, de no cedir massa per no molestar a la seva parròquia. Aquesta solució no és la que voldria Podemos, que sembla que és l’únic partir que està disposat a donar-li a Catalunya un estatus diferenciat, amb l’atenta mirada dels altres nacionalismes perifèrics (bascos, gallecs i fins i tot andalusos)

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

L’altre gran partit, Ciudadanos,  s’ho està mirant a certa distància i, si fos per ells, a part de que ja hauria aplicat l’article 155, no reformaria la Constitució ni hartos de vino...  Potser sembla impossible, però el partit del català Rivera, en aquest cas, ha avançat per la dreta el PP i ha mostrat la seva veritable cara: la d’una dreta rància nacional espanyola.   

Per a reformar la Constitució, ho recordo, se necessiten 2/3 parts del Congrés dels Diputats, per tant, qualsevol suma seria insuficient. Només un bloc on estiguessin els dos principals partits (PP i PSOE) la podria reformar. Per tant, ens podem anar oblidant de cap solució que pogués acontentar mínimament la ciutadania catalana.

Però tornem a Catalunya. El panorama, a hores d’ara segueix sent molt negre. Si finalment Puigdemont fa cas d’aquells que li demanin que tiri endavant la DUI (ERC, CUP, ANC i Òmnium), no trigarem a veure per tota Catalunya gats intentant caçar rates. I si Puigdemont cedeix a les exigències d’aquells que tenen accés directe amb ell i que el visiten freqüentment, la situació canviarà molt poc. Llavors veurem rates intentant escapolir-se dels gats.

Els gats no seran tant intel·ligents com les rates, però tenen més força. Una força que sovint s’infravalora per part de les rates...    

EL BORBÓ FA DE PORTAVEU DEL PP

Si algú esperava alguna cosa més del que v dir el Barbó anit, es va equivocar.

Per si no ho sabíeu, els discursos del Rei els hi escriu el Govern. Per tant, anit, el Borbó va dir, ni més ni menys que el que pensa el Govern sobre Catalunya. Potser una mica més suau que Rafael Hernando, Pablo Casado o Fernando Martínez-Maillo, però el rerefons era ben bé el mateix.

El Borbó no va parlar en cap moment de la seva intervenció de diàleg, ni de la violència que van emprar les forces de seguretat cap a uns ciutadans indefensos i de vegades fins i tot innocents, ja que no tots els agredits estaven plantant cara els antidisturbis. El Borbó no se’n va sortir del guió. Va parla poc, però sé va entendre perfectament que estava representant. Anit, el Borbó, va legitimar el govern de Rajoy per a que apliqui l’article 155 de la Constitució. Per tant (i no m’agradaria ser malastruc) aviat podríem veure a l’exèrcit entrar a Catalunya com va passar fa unes setmanes amb la Guardia Civil i la Policia Nacional. El pas següent serà detenir a Puigdemont i el seu govern tal com ja va passar amb Companys l’octubre de l’any 1934. La madeixa política s’enreda cada dia més i tot indica que quan es vulgui desenredar ja serà massa tard... Digueu-me pessimista.    

Tal com es preveia des de fa temps, sembla que s’ha arribat a un punt sense retorn. Ni el Govern de l’Estat pensa cedir un mil·límetre i el d’aquí sembla que esperi una intervenció divina (ONU, UE...) per a que tot acabi bé. Però de la ONU i de la UE només cal esperar paraules. Fets més aviat pocs.

Si l’esquerra espanyola decidir presentar una moció de censura contra Rajoy, segurament els fets encara se precipitarien més. Tot i això, arribat al punt on estem actualment, me sembla que la moció de censura és oportuna i necessària. El PSOE té la clau. Hauria de ser Pedro Sánchez qui decidís donar el pas. Però me sembla que no el donarà... Personalment trobo que li falta la valentia necessària per a fer-lo. Aquesta actitud deixa molt mal parat el socialisme català que encara li és fidel.  

El Govern de Rajoy ni ha pogut ni ha volgut buscar una solució pactada per a Catalunya. Fa unes setmanes va avisar i ja sabeu que diu la dita: qui avisa no és traïdor. Traïdor potser no ho sigui, però un inepte i un canalla potser sí. No sé si un altre mandatari hauria sabut reconduir la situació quan se va començar a intuir que els independentistes catalans estaven disposats a portar la situació fins les darreres conseqüències.

Fins ara la societat catalana s’ha comportat amb un civisme envejable. Un exemple són les concentracions d’ahir arreu del territori on, a part de les intervencions polítiques també van tenir un caire festiu. A Amposta per exemple hi va haver batucada, castells i música. També gegants (1) i capgrossos (3) A la multitud que hi va assistir (calculo que entre 2.000 i 3.000 persones) sé la veia feliç, contenta, motivada i, en principi disposada a tot. Es a dir, a continuar caminant cap a la independència. A cada concentració que es fa es diu que no caiguin amb el parany de la violència. Que siguin cívics...  

Però si com va dir anit Puigdemont a una entrevista per a la BBC, dintre d’uns dies el Parlament de Catalunya proclama la DUI i l’Estat espanyol aplica el 155, esteu segurs que les concentracions deixaran de ser lúdiques. De fet s’ il·legalitzarà qualsevol demostració de força per part de la ciutadania catalana, tal com s’han il·legalitzat fins ara les lleis sortides del Parlament català.

Després de les càrregues policials de diumenge se va dir que el PP havia guanyat moltes simpaties per les Espanyes i que de fer-se eleccions actualment, tornaria a guanyar amb més avantatge que el que va obtenir a les passades. Per les Espanyes potser sí, però Catalunya ja l’ha perdut ara.      

L’INDEPENDENTISME S’HA INSTAL·LAT A MADRID

Ni fet expressament. Si des del PP volguessin fomentar a propòsit l’independentisme català, no ho podien fer millor... I esperem-nos que igual el millor encara estar per arribar.

Quan tot fa pensar que el camí cap el procés independentista català ja no l’atura ningú, a Madrid el PP està valorant suspendre l’autonomia, tot i que ells mateixos reconeixen que serà complicat aplicar aquesta mesura.

La complicació vindrà, sobre tot, perquè el temps juga en contra de Mariano Rajoy i els seus, ja que, com recordava avui Pepa Bueno a la SER queden nou setmanes per als comicis generals, concretament 2 mesos i un dia. En aquest temps, s’haurà de constituir el Parlament català i prendre una decisió que, en el pitjor dels casos (o millor, segons es miri) bé podria ser una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) Seria llavors quan el s mecanismes de l’Estat s’haurien de posar en marxa per a evitar-la. Suposo que el govern té facultats suficients per a recórrer la iniciativa catalana al Tribunal Constitucional que, l’acceptaria a tràmit i, automàticament quedaria suspesa. Es desacataria llavors el TC? És igual. A partir d’aquí s’hauria d’iniciar el tràmit per a suspendre l’autonomia. En aquet cas no crec que el govern del PP hi tingui les competències necessàries i, ho hauria d’acordar el Congrés dels Diputats (adverteixo que no sóc jurista i puc estar equivocat)

Tot i que s’ha fet sense fer soroll, crec que el Congrés ja ha fet la darrera sessió i, per tant, o bé s’hauria de convocar un plenari extraordinari (i no tinc clar que pugui ser possible) o bé la Diputació Permanent que, imagino, declinaria una responsabilitat tant gran i més si tenim en compte que estem a les portes d’unes generals.

Continuem fent política ficció. El dia 20 de desembre, el PP perd clarament les eleccions i es forma un nou govern fruit d’un pacte entre PSOE i Podemos o Ciudadanos i PSOE... Ves a saber! Però que, en tot cas, el nou parlament espanyol decideixi continuar amb el procés de supressió de l’autonomia catalana, que es voti i que s’acordi suspendre-la... Ja em begut oli!!  

Des del meu punt de vista seria l’error més gran que es podria cometre. Llavors si que intueixo una unitat d’una majoria de partits o grups catalans (inclòs el PSC tot i que algun dels seus dirigents s’entesti en celebrar la Hispanitat...) Un front català que comptés amb tots els grups del Parlament (excepte C’s i PP) tindria una força com mai ha existit a Catalunya. Llavors si que una gran majoria de ciutadans estarien recolzant el nou moviment i, fins i tot (mireu que us dic!) més catalans s’unirien a les files dels partits obertament independentistes. Fins i tot el més escèptics)

Perquè una cosa és no recolzar la independència i l’altra molt diferent retirar-nos l’autogovern i dependre directament de Madrid i d’uns polítics que més que miops serien directament cecs.

Madrid és (no ho dubteu) la gran màquina de fer independentistes!