dimecres, 31 de juliol de 2019

DIUMENGE DE RAMS

'Paumeres' a la Fira de les Fibres Vegetals del Mas de Barberans. 

Segons la litúrgia cristiana, diumenge de Rams és l’anterior al diumenge de Pasqua. Se commemora l’entrada de de Crist a Jerusalem sobre un burro mentre la multitud congregada donava mostres de joia portant paumes i rames d’olivera i llorer.
De la paraula pauma deriva la de paumer què se’n diu de la persona que la treballa, tot i que és més coneguda la de palmer (o palmero en castellà).
Però el palmer o el palmero és també aquell que mostra una devoció un tan desmesurada cap a un líder, complaent-li i aplaudint tot el que fa, encara que pugui ser de dubtosa qualitat.
Aquest preàmbul ve al cas d’una situació que vaig viure fa pocs dies. Resultar ser que la meva dona se trobava ingressada a un hospital. Per matí, una auxiliar li va portar un iogurt que portava 4 dies caducat.
A mi no me sé va ocórrer més que publicar-lo en un grup de Facebook d’aquests que s’han obert, precisament, per a que la gent se pugui expressar lliurement i, si cal, queixar-se sobre situacions anòmales observades.
Jo vaig pensar que si a un hospital li treuen a una pacient un iogurt caducat, és motiu suficient per a queixar-te. Quan ho vaig fer vaig etiquetar a l’alcalde que, també és (oh casualitat!) el president del consell d’administració del propi hospital. Per tant, l’etiqueta, des del meu punt de vista, estava més que justificada
Com passa quasi sempre hi va haver gent a qui li va agradar el meu post, però de sobte va aparèixer un palmero que no comprenia perquè havia etiquetat a l’alcalde.
Però seguia sense entendre-ho...
A partir d’aquí opinen uns quants palmeros més. Alguns en la mateixa línia, altres, obviant els post, comenten el tracte rebut pel personal mentre van estar ingressats. Fins i tot hi va haver un que va dir que el menjar era molt bo... Què el menjar era molt bo!! Vaig pensar que a casa devia de menjar molt malament, perquè sinó és així, com pot dir que el menjar que donen als hospitals (tots!) és bo?
També hi va haver una persona que va anar amb la mateixa línia: tot era extraordinari. Sé dona els cas que aquesta persona va ser comunista quan l’alcalde era comunista, després convergent i ara sembla que s’ha fet d’ERC... Bé, si fa o no fa ha evolucionat com la majoria dels seus conciutadans.
Encara sort que no va sortir el regidor número 17! Què qui és el regidor número 17? Algú que sense estar a l’ajuntament defensa a capa i espasa la gestió del govern municipal. Sembla que ell, com molts d’altres, aspiren poder anar a les llistes dintre de 4 anys.
Faria bé l’alcalde d’apartar-se de tota aquesta gent. Avui estan amb ell, però el dia de demà hi poden estar en contra.
Durant la legislatura passada ja li vaig dir que no li passés com al conte del ‘Vestit de l’emperador’. Què no el coneixeu? Busqueu-lo per Internet. Avui en dia és fàcil trobar a Internet la majoria de coses que s’ignoren.        

dilluns, 29 de juliol de 2019

LA NUEVE O LA HISTÒRIA DESCONEGUDA


Els suplement dominical que va inserta entre les pàgines del Periódico de Catalunya ens explica la història de la Nueve, una unitat de blindats que van lluitar a l’exèrcit de la França Lliure contra Hitler.  
El nom de la Nueve (en castellà), no era casual, ja que la majoria dels seus integrants eren sodats republicans que després de lluitar contra el feixisme a Espanya, ho van tornar a fer a França. Primer contra Franco, després contra Hitler.
I al front de la Nueve Amado Granell, tinent coronel de l’exèrcit popular i tinent a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès.
Aquesta unitat podria haver passat totalment desapercebuda sinó hagués segut per un fet: van ser el primers d’entrar a parís per a alliberar-la dels alemanys. Malgrat tot, durant dècades se va silenciar aquest fet i les cròniques oficials atribuïen aquest honor als soldats americans.


---

Consuelo Fabra Ferré era una jove mare de la Galera quan va esclatar la guerra Civil espanyola. Son pare, Agustí Fabra Pons va ser president del comitè local de les Milícies Antifeixista del poble.
Abans de que la Galera caigués en mans dels feixistes, Consuelo i el seu fill Pepín que havia de tenir uns 3 anys va acompanyar els seus pares cap a l’exili de França. El seu marit se va negar a acompanyar-los.
Ja a França Consuelo va conèixer Francisco Xifrè, un jove del poble lleidatà de Cervià de les Garrigues, amb qui se va acabar casant una vegada li van concedir el divorci del seu primer marit. Amb Francisco van tenir un altre fill: Gerard.
Consuelo, amb la seva nova parella i els seus dos fills vivien al popular barri de Montmartre de París, molt prop de la basílica del Sagrat Cor.

---

Mon pare, Juan Ferré Cabanes, era cosí germà i fillol de Consuelo. Quan va esclatar la guerra encara estava a punt de fer 8 anys (li faltava una mica més d’un mes).
Com que a Espanya els jornals eren molt barats i els terratinents locals donaven feina als afectes al règim, així que va poder, va marxar a treballar de temporer a França. Primer a plantar arròs a la Camarga, després també anava a fer el planter de l’arròs i fins i tot va treballar a un molí arrossaire de la finca Petit Manusclat. Crec que va anar-hi per primera vegada l’any 1955, el mateix que se va caçar amb ma mare Carmen Verge Arasa. L’últim any que va plantar arròs va ser el 1972, tot i que encara hi va anar dos anys més a veremar. Mentrestant, entre 1964 i 1968 el vam acompanyar ma mare i jo els mesos de la verema.
Al tenir a sa padrina a París, mon pare hi va anar un parell de vegades sol una vegada acabada la temporada i abans de retornar a casa. Mon iaio patern, Manuel Ferré Martí, oncle de Consuelo també hi va anar una vegada sol, tot i que era analfabet.
L’any 1966, acabada la verema als cos llocs on solíem veremar (Domaine de Boisviel Nord i després a la Prégentière vam anar a París.
Ma tia Consuelo ens va fer d’amfitriona i ens va ensenyar els llocs més populars i turístics de París: la torre Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Estrella, el museu de Louvre, el zoo i també els Invàlids, allà on està enterrat Napoleó Bonaparte.
A l’entrada del recinte recordo dos petits blindats de color groc (petits si els comparem amb els que s’han fabricat posteriorment) Amb el braç alçat, tocava amb la punta dels dits el canó.
Ma tia Consuelo ja ens va explicar llavors que havien segut soldats espanyols els primer d’entrar a París per a alliberar la ciutat del domini nazi. 

NOTA: He volgut il·lustrar el comentari d’avui amb una foto d’un lloc que de menut vaig tenir ocasió de veure diverses vegades. Qui hagi visitat França potser sabrà que a cada poble, per menut que sigui hi ha un monument als caiguts durant les guerres en les que va intervenir l’exèrcit francès, sobre tot a la Primera Guerra Mundial, la que ells anomenen la Gran Guerra.

He aconseguit localitzar el monument al Maps només tenint la referència de que se trobava al costat de la carretera prop de la finca de la Prégentière. 

diumenge, 28 de juliol de 2019

PER A SETEMBRE!


De Manel Fontdevila a eldiario.es.
Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.
Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.
Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  
2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.
3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)
4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.
5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.
6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  
7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.
8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.
9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.
10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.
11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.
12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.
13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.
14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.
  
I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?
Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

divendres, 26 de juliol de 2019

L’ÚLTIM DELIRI A AMPOSTA


Durant els darrers dies els ciutadans d’Amposta ens hem assabentat de dues notícies que, tot i que siguin per separat, formen part d’una mateixa cosa: del deliri convergent que va imposar-se a Amposta durant dècades.
La primera fa referència a la venda del centre comercial Futuro Ciudad Amposta a l’empresa valenciana Family Cash per a construir un supermercat i pisos (sembla ser que a Amposta en tenim dèficit de les dues coses) .
I la segona és la venda de les instal·lacions de Lamicat a Manain Elevació una empresa d’elevadors local que ja porta anys ocupant unes altres instal·lacions al polígon de l’Oriola.
Ara fem una mica de memòria...
El govern de CiU, com no ne va tindre prou amb el fracàs de Tosses, va buscar altes pelotassos per tal d’omplir les butxaques d’alguns. El darrer gran pelotasso va ser el de Futuro Ciudad Amposta, un centre comercial on tothom va ser enganyat.
¿Per què va fracassar el Carrefour i va haver de tancar portes quan encara no se portaven 2 anys de la seva obertura? Perquè mai va ser un Carrefour pròpiament dit: era un minihíper (i així ho posava al tíckets). Si guardeu el record de com era el supermercat d’Amposta, us convido a fer un experiment: passeu un dia pel que hi ha Vinaròs i llavors me direu què...

Als propietaris del Carrefour els hi van dir que s’instal·larien al centre comercial grans marques com Decathlon o Leroy Merlin. I a les altres cadenes se’ls hi va dir que vindria un Carrefour, etc., etc. De haver vingut a Amposta empreses punteres amb els seus respectius sectors, el centre comercial hagués triomfat, però amb només comerç ampostí, algun vingut de fora i poca cosa més, estava destinat al fracàs. Però als promotors de la macroidea els hi donava igual. El pelotasso ja s’havia donat.   
Vull recordar també el tracte de favor que van rebre els promotors per part de l’ajuntament. Els hi van permetre fraccionar l’import de la llicència d’obres, una mesura mai aplicada fins llavors. I, tot i que els hi van marcar uns terminis de pagament, sinó recordo malament, no se complien.

Quan va aterrar Laminats de Catalunya (Lamicat), des de l'equip de govern de l’ajuntament ens ho van voler vendre com si se tractés d’una empresa que ens salvaria econòmica i laboralment parlant. Sens va dir que havent-se pogut instal·lar a qualsevol lloc, havia preferit fer-ho a Amposta. Igual que Crist que de tan humil que era, podent haver nascut a Bilbao, va preferir fer-ho a Betlem. En fi...
Va ser el propi Jordi Pujol (quan ja no tenia cap càrrec institucional) qui va vindre a inaugurar-la i, aquell matí, a corre-cuita se va cancel·lar tota la activitat política de l’ajuntament per a que ningú es pogués perdre l’extraordinari  esdeveniment. No hi vaig anar. L’empresa també va tancar quan només portava uns 5 anys d’activitat.  
Llavors se’ns va voler vendre la moto i ara sospito que ens la volen tornar a vendre... Com se sol dir: Menys llops Caputxeta!


MÉS INFORMACIÓ: 


dimarts, 23 de juliol de 2019

CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.
I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.
Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 
En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.
Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.
Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.
I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.
Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.
Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.
Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.
Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.
I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.
Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.       

dilluns, 22 de juliol de 2019

‘RATAFRITA’ I CALMANT

Calmant d'Ulldecona. 

No sé si serà casualitat que la cervesa Estrella Damm sigui el patrocinador principal de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i, per tant, del món casteller en general.
La vella, mítica i llegendària cervesa. L’or dels déus... Allí on hi hagi una bona cervesa... Ep! Rebobinem... Avui no us vull parla més de cervesa.
És cert que els castells tenen un valors que no els trobareu en un altre lloc. Tret de les grans colles, se pot dir que no hi ha rivalitat. A plaça (tal com se diu a l’argot casteller quan hi ha una actuació), tots som amics i ens ajudem els uns al altres. A part, són integradores. Les colles castelleres estan conformades per gent vinguda de tot d’arreu. Només se demana compromís i ganes de passar-s’ho bé fent castells.  
Ahir diumenge hi va haver diada castellera a la Ràpita. Una de les marcades en roig al calendari de la colla Xiqüelos i Xiqüeles del Delta: la Diada Ebrenca. La més antiga de la colla, ja que va començar a fer-se fins i tot abans d’estar batejats (requisit imprescindible per a ser colla castellera de ple dret)

Casteller blaudelta. Foto: Otger. 
Aquest any ens va acompanyar els Castellers de les Roquetes, una entitat de població que pertany a Sant Pere de Ribes, a la comarca del Garraf.
Després de l’actuació les dues colles, en cercavila se van dirigir al local d’assaig que tenen els Xiqüelos i Xiqüeles del Delta a la pròpia ciutat de la Ràpita i allí hi va haver un dinar de germanor.
Entre la colla convidada hi havia un membre que procedia de Madrid. Diu que fa 3 anys que viu a Catalunya i en conèixer la ratrafrita (ratafia), va decidir quedar-se aquí.  

-Fins i tot les dones són més guapes que a Madrid –afirma-.

Però ah! Per molt bona que estigui la ratafrita... Ahir, l’amic de les Roquetes va fer un descobriment: el calmant d’Ulldecona. Fixeu-vos si li va agrada que va demanar que n’hi posessin mig litre a una ampolla per emportar-se’l cap a casa.
I és que per bona que estigui la cervesa, allí on hi ha un bon calmant, que s’aparti tot el demés!   

dissabte, 20 de juliol de 2019

I SI LA REALITAT SUPERÉS LA FICCIÓ? (Un cop més)

Revista el Jueves.

Porto unes setmanes que no me’n puc avenir. Per una part estic estupefacte en veure que passaven els dies i les esquerres no concretaven cap acord per a formar govern i per l’altra estava escèptic: no me podia creure que per culpa de l’ego de l’un (Pedro) i l’ego de l’altre (Pablo) pogués acabar en una repetició de les eleccions generals.
I si tot fos un engany? Una estratègia ordida des d’un bon començament per a fer-nos creure el que en realitat no era?  I si el pacte entre PSOE i Unidas Podemos ja portés temps tancat?
Si parlem ‘d’alta política’ s’ha de tenir en compte que, sovint, certes decisions poden afectar negativament a una determinada formació, per tant, com menys s’airegin les seves estratègies, molt millor.
Catalunya és, ara mateix, una patata calenta que el PSOE vol esquivar.Com també ho és Bildu. Però Sánchez sap que els necessita per a poder-se garantir la investidura. Una abstenció els hi aniria bé, un fot favorable, molt millor.
Podemos juga a ser ‘amic’ de Catalunya, però té un límit: el dreta a decidir. I una línia roja: mai acceptarà la independència i menys encara si és de forma unilateral. A part, tot indica que, d’haver una repetició d’eleccions, podria deixar-se pel camí desenes de milers de vots que podrien anar a parar al PSOE (vot útil per a frenar a les dretes extremes).
I què passa amb els partits de casa nostra? Realment voldrien que Sánchez no arribi a la presidència del govern? O també és pura pantomima?
El trio de partits de dreta ho tenen molt clar: 155 des del primer moment. Rivera fins i tot va dir que seria la primera mesura que prendria si arribés a la presidència del govern.
És això el que voldrien ERC, el PDeCAT i JxCat? De veritat? I no, no és que pensi que Sánchez sigui la opció ideal, simplement crec que entre totes és la menys dolenta.
També seria dolent (des del meu punt de vista) un govern monocolor socialista. En canvi, un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, a part d’aportar estabilitat, també permetria avançar socialment i prendre les mesures més adients respecte a temes polèmics com per exemple la migració, sobre tot la il·legal, la que ens arriba en pastera per la Mediterrània.      

divendres, 19 de juliol de 2019

EN UN MÓN NO TAN LLUNYÀ

Una moto LUBE possiblement de 1955. 

Acabo de llegir al diari que els estats rics crearan nous impostos per a les empreses tecnològiques.
Quan llegeixo aquestes coses només me fa temor que ho acabin repercutint al ciutadà. Per tota la resta, cap novetat.
I és que el món tal i com el coneixem, dintre d’unes poques dècades canviarà substancialment. I ja no parla del canvi climàtic, ni res relacionat amb la natura. Parlo, o millor dit vull parlar de l’economia i la tecnologia.
Ara que fa 50 anys de l’arribada de l’home a la Lluna, a ningú sé li escapa que estem vivint a l’era de la tecnologia.
Mon pare, traspassat l’any passat sempre deia:

-Només sento que ta iaia (morta l’any 1955) no hagués pogut conèixer la televisió, el telèfon... 

Per aquella època a les cases de la gent pobra no existia cap tipus de comoditat. L’única cosa que hi havia era la llum que ja la van posar abans de la guerra i una moto comprada de segona ma per a que mon pare pogués anar a treballar sense haver d’anar-hi en bicicleta... Ni tan sols una ràdio. Haurien d’arribar els anys 60 i després de que mon pare anés a plantar arròs a França quan vam poder comprar la ràdio, la nevera elèctrica (de les primeres que hi va haver al poble), la televisió...
En canvi a les llars d’ara convivim amb tota una sèrie d’aparells tecnològics sovint sense donar-nos-en compte.
Tot i que la manera de viure de les cases ha canviat molt, on realment hi ha hagut un avanç tecnològic molt significatiu és al carrer i a les empreses. Tant, que algunes màquines (sovint robots) fan la feina que abans fèiem el humans.
A Espanya hi ha una taxa d’atur que ara mateix deu de rondar el 15% de la població activa. Sense ser un expert en la matèria crec que aquesta taxa d’atur és més fàcil que augmenti que no que disminueixi. Per què? Perquè cada vegada se necessita menys ma d’obra, sobre tot la no qualificada.
Heu veremat mai? Jo sí. I quan veremava allà pels anys 70 no podia pensar mai que ho acabessin fent màquines. I d’exemples se’n podrien posar molts més.   
La progressiva substitució de maquines per ma d’obra humana és un fet que anirà en augment en el decurs dels anys. No se podrà aturar! Per tant, cada vegada hi haurà més atur, al menys que la societat canviï tant, però tant que les noves feines absorbeixin la ma d’obra excedent.
Què passarà? Aquesta és la gran pregunta. L’altre dia llegia que les màquines haurien de cotitzar a la Seguretat Social. Potser la paraula cotitzar no sigui la més adequada en aquest cas, però és evident que hauran de pagar per a poder donar un subsidi a tots els aturats.
He sentit parlar de la renda garantida? Només és el començament del que ha de vindre. Hi ha països de l’Orient mitjà que paguen els seus ciutadans per no treballar. Aquí també passarà.
Entre tots els costums que tenim els humans estan el de menjar i beure. També, en un altre nivell, anar a veure espectacles, comprar-nos una casa, un cotxe i tota la tecnologia que fabriquen les empreses.
Ara mateix, qui no treballa o cobra una quantitat mínima, difícilment pot consumir tot el que sé li ofereix. Si al futur la majoria de la societat està desocupada, qui consumirà? Per tant caldrà buscar una solució per a que la màquina consumista no s’aturi. És com els peix que se menja la cua: No tinc diners, no compro, no venc, no fabrico.
El món ha de continuar evolucionant i ho farà amb un ritme i unes condicions imaginables ara mateix.    

dijous, 18 de juliol de 2019

AQUESTA SI QUE ÉS BONA!


Ni la democràcia espanyola és una democràcia plena, ni el Tribunal Constitucional és imparcial.
En un país així és lògic que el Rei tampoc sigui el cap d’Estat de tots els espanyols, i encara menys d’aquells que ni se senten espanyols ni monàrquics.
Som, senyores i senyors, un país de pandereta... No, de traca no, de pandereta, de maraixa i de burro en sària. Un país semblant al que se van trobar els turistes europeus fa 60 anys. Al fons no ha canviat tant tot i la modernitat de les instal·lacions.
I per què ve això? Per la resolució del TC anul·lant la resolució del Parlament de Catalunya contra la reprovació del Borbó. Ignoro si la resolució contempla i condemna l’actitud del Rei pel 3-O per la poca imparcialitat que va tenir. Si la Constitució diu que la figura del Rei és inviolable (cada vegada que ho llegeixo o ho escric el cap me porta cap a un altre lloc), no és menys cert que també atorga a la Corona un paper d’àrbitre davant els conflictes interns.
El 3-0, el Borbó no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i el TC, una vegada més mostra la seva parcialitat a l’hora d’emetre un veredicte, en aquest cas, anul·lant una resolució d’un Parlament que representa al poble de Catalunya.
Del Plural.com. 
Una vegada més (i ja ne van unes quantes), el poder judicial passa per sobre del poder legislatiu i dicta una sentència política sense tenir en compte que mai podrà anul·lar la manera de pensar de la majoria dels ciutadans d’un poble.
La ciutadania de Catalunya podrà o no ser independentista. Els resultats demostren que hi ha un empat tècnic entre aquells que s’hi senten i els que no. Però queda clar que els independentistes no són monàrquics (encara que estic segur que ne trobaríem algun) i, segons les enquestes (no hi ha d’altra manera de mesurar-ho) una part important d’aquells que no són independentistes, tampoc són monàrquics.
La monarquia és una institució caduca. Una institució que grinyola dintre d’un país que diu ser democràtic. Com se pot ser democràtic si la màxima institució no ho és?
Una monarquia al segle XXI és la proba fefaent de la manca de qualitat democràtics d’un estat.

dimecres, 17 de juliol de 2019

CONDUIR (PER AMPOSTA) AMB UNA MA

L'avinguda de Catalunya. 
Des de l’1 de gener d’enguany, si t’atrapen conduint i manipulant el mòbil, a part de la multa econòmica corresponent, seran 6 punts menys del crèdit que un té.
Tot i incrementar el nombre de punts (de 4 a 6) sembla ser que una gran majoria dels conductors que solien manipular el mòbil (parlar, escriure missatges, mirar continguts, etc.) ho segueixen fent.
No puc afirmar en rotunditat que coses així passin mentre van per la carretera. Les situacions són més difícils de veure i, per tant, no se poden analitzar. En canvi, per la ciutat (recordeu que a Amposta som ciutat, després sempre hi ha algú que s’enfada) no he notat que hagi disminuït l’ús del mòbil al volant.
La situació que més me crida l’atenció és quan un conductor surt d’un aparcament i acte seguit el veus agafant el mòbil. I jo pregunto: Què costaria fer-ho estan aparcat i sense moure’s d’allí?
-Ei! Ara surto... És que estic fent tard, però arribo de seguida... Ja esteu tots?... Només falto jo?...
Com comprendreu és una conversa fictícia, perquè, què se jo del que estan parlant, però deu de ser molt important quan no pots perdre ni un minut!
I el que me pregunto sempre: Aquestes situacions només les veig jo? Fa algun control la nostra policia local, sí, sí, la de la ciutat d’Amposta. Perquè molta ciutat, però realment sembla més un república bananera que una ciutat. De ciutat només tenim el títol!
Evidentment si condueixes amb una ma i amb els ulls posats al mòbil, no estàs el pendent de la circulació i les incidències amb les que t’hi pots trobar com si ho fas amb les dues mans i pendent de la situació. M’estranya que no hi hagin molts més accidents que els que hi ha. I no vull cridar el mal temps, però o els conductors són molt bons i tenen moltes més facultats que jo o tenen molta sort.
El pitjor de tot són les lamentacions quan assa una desgràcia. A la pàgina de Facebook  Prou!!, AP-7 gratuïta ja! (què recull les incidències viàries que tenim al territori, no només els accidents), cada vegada que se penja la notícia sobre un accident, s’omple d’emoticones emprenyats i plorant.
Accidents sempre n’hi haurà. Qui me digui que mai en la vida s’ha despistat mentre conduïa, li diré que no m’ho crec, però si tothom tingués més precaució a l’hora de conduir, segur que se’n evitarien molts.
Però no tothom fa el que hauria de fer. Inclosa la policia.     

dimarts, 16 de juliol de 2019

I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.
Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.
Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  
Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.
En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.
Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.
El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.
Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?
En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.
Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     


MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html


dilluns, 15 de juliol de 2019

JA NO FAIG (NI FARÉ) MÉS FOTO DENÚCIA

Amposta des dels peus del Montsianell. 

Vaig sentir una punxada al peu i va començar a sortir-me sang... Anava amb sandàlies de goma de sola prou gruixuda. Aproximadament d’un centímetre. Vaig pensar que alguna cosa m’havia entrat, segurament una pedreta... Però si me va fer un trau al peu potser se tractava d’un vidre...
El matí següent tenia la zona una mica inflada i m’havia sortit un blau. A part del trau, evidentment...
De tant en tant, mentre portava aquelles sandàlies notava alguna punxada... Passava la ma per dintre per a veure si havia alguna cosa enganxada i no trobava res... Fins que un dia vaig fer l’operació inversa: vaig començar l’exploració de la xancleta a partir de la sola. Vaig descobrir que estava tallada. Llavors la vaig força per obrir el trau. Havia un trosset de vidre. El vaig haver de treure amb la punta d’un ganivet.
---
Xafar un vidre anant pel carrer és relativament fàcil. Sobre tot si vas per la nit a una zona de contenidors de brossa. Per terra t’hi pots trobar qualsevol cosa... Qualsevol, fins i tot la més inversemblant. Me pregunto per a que tants d’avisos i alguna campanya de conscienciació per a que la gent segueixi fent el que li dona la gana...
La setmana passada, per la nit, prop les 12, quan acostumo a fer l’última sortida amb la meva gosseta, una mare i un fill (suposadament), amb un carro de supermercat portaven fustes i les van deixar al costa dels contenidors.
Darrerament també he pogut veure un televisor de plasma de grans dimensions, un tamboret, cadires, un calefactor i sobre tot bosses... Moltes bosses deixades fora dels contenidors tot i la prohibició de fer-ho.
Durant molt de temps vaig publicar cada dia una foto denúncia sobre aquelles situacions que veia per Amposta i que no m’agradaven i que de ben segur que no deuen d’agradar a una majoria d’ampostines i ampostins. I no només de la brutícia que segueix havent-hi, sinó també, principalment, de les infraccions de transit visibles per tots... Fins el 4 d’agost.
El 4 d’agost de 2018 va marcar un abans i un després. Aquell dia vaig patir un accident a la Fontcalda i me vaig trencar el coll de l’húmer del braç dret, la qual cosa me va impedir poder fer qualsevol tipus d’activitat amb l’ordinador i el mòbil. Des d’aquell dia no he tornat a penjar cap foto denúncia més.   
Què vaig treure’n de penjar-les? Absolutament res. Qui estava d’acord amb mi me recolzava i fins i tot hi havia gent que m’enviaven fotos fetes per ells per a que les pengés. En canvi n’hi havia d’altres, els palmeros, que tots els partits del govern ne tenen, que van arribar a l’insult i la desconsideració. I es clar, ara, veient els darrers resultats electorals, tot fa pensar que el nombre de palmeros s’ha multiplicat.
Sembla ser que els votants d’Amposta estan més interessats en altres coses (me pregunto quines) que veure la seva ciutat endreçada i cívica.
I no... No sé pot anar contra el món. Si ho fas, ets rar i té senyalen quan passes.  
Per cert, parlant de vidres, davant de Recanvis Gaudí, a l’avinguda de Catalunya, sobre la vorera hi havia una ampolla trencada. Durant dies, cada vegada que passava per allí la veia i li havia de dir a la meva gosseta que s’hi apartés. Igual encara hi està!      

dissabte, 13 de juliol de 2019

ENS HA DEIXAT MANOLO MÉNDEZ

Manolo Méndez signant exemplars de Los Pájaros azules

Vaig conèixer a Manolo sobre l’any 1985. Feia pocs anys que havia començat a militar al PSC. Des de la federació sé va impulsar una revista sobre actualitat del partit, opinió, etc. Sense tenir massa idea de periodisme, me vaig oferir voluntari per al consell de redacció, del que també en formaven part Manolo Méndez i Joan Rebull.
Manolo si que tenia experiència ja que havia estat el responsable de la Revista Amposta durant el 4 anys de govern de Josep Maria Simó (1983-1987)
Simó va voler premiar el seu treball i el va col·locar en un lloc de sortida de cara les eleccions de 1987. Tot i que va ser elegit regidor, el PSC no va revalidar el govern municipal d’Amposta.
Entre altres moltes persones Manolo va tenir una gran amistat amb l’artista Josep Niebla de qui va ser-ne marxant. Ell mateix va fer els seus pinitos artístics arribant a fer diverses exposicions de pintura. Tan mateix va jugar a futbol amb el CF Amposta i va practicar diversos esports més.
L’any 2010 Manolo va publicar Los Pájaros azules, un recull de contes il·lustrat pel propi Niebla. Finalment l’any 2014 va publicar la que segurament és la seva obra més intimista: De aquelles noches, un recull de poesia que va ser il·lustrat per l’artista i professora d’art Antonia Ripoll. Aquesta presentació se va convertir en un autèntic homenatge a Manolo. 
Segur que tots aquells que el vam tractar i el teníem com un amic el trobarem a faltar.
Descansa en pau!

TAPES GRATIS A BARCELONA


A Barcelona acaben des descobrir la sopa d’all! Tal com pot veure’s al suplement ON Barcelona del Periódico de Catalunya, alguns bars de la capital de Catalunya serveixen una tapa gratis com acompanyament amb la beguda, normalment cervesa.
Aquesta pràctica ja existeix a quasi tots els indrets d’Espanya des de fa dècades. Potser cal viatjar més per a poder conèixer els costums de cada indret.
No he recorregut tota Espanya, ni molt menys! Ja m’agradaria! Però si que he estat a suficients llocs com per a poder-ho comprovar de primera ma.
Corria l’any 2005, IV centenari del Quixot, quan vam visitar una part dels indrets que surten a l’obre cervantina. Vam fixar la nostra residència a un petit poble de Ciudad Real que quasi era frontera amb Jaén: Torrenueva.  
La població més important de la zona i situada a molts pocs quilòmetres era Valdepeñas. Era allí on solíem anar de tapes. La cuina no parava i per cada beguda de treien una tapa diferent. Evidentment sempre gratis.
La mateixa experiència la vam viure a Manzanares, Almagro, Villanueva de los Infantes, Daimiel, etc.

Després hem anat al País Basc. Allí, com aquí la sols pagar a part. Són els famosos pinxos. Però de camí vam parar a Logronyo, un dels llocs on la cultura de la tapa està més estesa, però que també has de pagar. No obstant serveixen unes tapes incomparables, senzillament exquisides.
Un dels viatges dels que guardo un millor record va ser quan vam anar a Lugo. De pujada vam parar a Burgos, però de baixada ho vam fer a Logronyo.

A Lugo, amb la beguda no té serveixen una tapa gratis, no. Te’n serveixen dues. La primera pot ser qualsevol cosa: una mica de truita de patata, una empanadilla... Normalment poc elaborada. Però la segona sol ser força millors. Els cambrers passen amb unes grans plàteres oferint als clients les tapes recent sortides de la cuina. La zona de tapes de Lugo està pels voltants de la catedral. La taberna Daniel té com a producte estrella la tapa de cocodril. Evidentment no és cocodril, sinó filet de bou amb patates fregides. 

    

divendres, 12 de juliol de 2019

CARTELLS ELECTORALS

El passat diumenge 7 de juliol van retirar el que possiblement era l’últim cartell de la campanya de les municipals passades. Curiosament poc després d’haver-li fet una foto. Com podeu veure el cartell estava encongit i hi apareix la imatge del nostre alcalde Adam Tomàs.  
Segons la llei electoral els cartells han de penjar-se a partir de les 0:00 hores del dia que comença la campanya electoral, ja que anteriorment no se pot demanar el vot, tot i que ara quasi bé mai se demana el vot als cartells.
Igual com hi ha un període per poder penjar o enganxar propaganda electoral, n’hi ha un altre per a treure-la, principalment les banderoles i cartells enganxats als fanals. Crec recordar que aquest termini és de quinze dies des de la data electoral.
Arribat a aquest punt potser pensareu que és una queixa. Res més lluny. Me sembla fins i tot normal que quan l’empresa que s’encarrega de posar i treure les banderoles cometi algun error. En aquest cas haver-se’n deixat alguna, ja que la que apareix a la foto no va ser l’única que se va quedar per llevar-se.
Ho dic, perquè quan estava a l’ajuntament i a Amposta hi havia un altre règim, era l’encarregat de controlar la penjada de les banderoles (que no la retirada). Era una feia força feixuga, ja que se feia per la nit i no sempre amb les millors condicions climatològiques. Quan ja pensava que la feina estava més o menys controlada (que solia ser a altes hores de la matinada), donava als operaris les darreres instruccions i me’n anava a dormir.
Un parell de vegades se va quedar alguna banderola sense retirar. Llavors l’antic règim ens ho feia saber com si haguéssim comés un crim. Sembla ser que retirar una o dues pancartes era una feina massa feixuga per a la brigada.
Una vegada, mentre estava treballant, me va sonar el telèfon. Era el responsable de fer la mateixa feina que jo a CiU.

-Escolta Joan que no sé a quin carrer heu col·locat dues banderoles més de les que teníeu assignades.

Per aquells que no ho sàpiguen se feia una mena de sorteig i cada formació política havia de col·locar un nombre determinat de banderoles als carrers assignats. Ignoro si encara se fa així. Personalment sempre penso que la mesura estava totalment desfasada ja que amb el creixement d’Amposta cada vegada hi havia més carrers urbanitzats i per tant més fanals on col·locar-se, mentre el nombre de banderoles si fa o no fa sempre era el mateix.  

-Bé... I per això me truques? Ja saps que les col·loca una empresa i, segurament, tot hi les ordres que tenien, quan me’n vaig anar a dormir, se van haver d’equivocar...

-Sí, però tu saps que la normativa diu... (Amb un to autoritari espatarrant).

-Ja saps que les normes estan per a incomplir-se (li vaig respondre).

Segurament si li hagués dit una mala paraula no s’ho hauria pres tan malament...
Finalment li vaig fer una pregunta:

-Tu coneixes alguna norma que no s’hagi incomplert mai?

Jo no... I vosaltres?
Eren els amos i senyors d’Amposta i tot s’havia de fer segons el seu gust.