PIRÒMANS I EL QUE VA DESPRÉS

De Ferreres, al Periódico d'avui. 

De piròmans n’hi deuen d’haver de moltes classes, però tots es caracteritzen per la mania que tenen de calar foc. I després estan els que intenten apagar el foc amb gasolina. No sé quins dels dos són pitjors. I, finalment, estan els que ara condueixen el PSOE (Susana Díaz + gestora controlada per Susana Díaz), que deuen de ser una mescla de totes dues espècies: primer van encendre el foc fent que Pedro Sánchez dimitís i després diuen que el volen apagar, però ho fan amb gasolina, tal com s’està demostrant aquestes darreres hores per Madrid.

Fa només uns dies es van reunir l’actual president de la gestora socialista l’asturià Javier Fernández i el primer secretari del PSC Miquel Iceta. Segons va transcendir després de la reunió, tots dos partits es donaven un marge de 2 mesos per a renegociar les relacions que han estat en vigor des de fa quasi  4 dècades.

Però després de veure la purga que s’està fent a Madrid a tots aquells que van votar no a la investidura de Rajoy (quin fet més greu!!) tot indica que de voler estendre ponts entre totes dues formacions, res de res.

El primer en ser apartat va ser José Zaragoza, secretari d’organització del PSC durant molts anys i avui li ha passat el mateix a qui va ser el cap de cartell a les passades generals Meritxell Batet (què ostentava la direcció del grup parlamentari), ma dreta de Pedro Sánchez quan aquest era el president del grup parlamentari.

No és això companys, no és això... Volen justificar els seus actes apel·lant a la democràcia, però me sembla que tenen el concepte equivocat, ja que la seva actitud pot qualificar-se de moltes maneres, però a mi mai se’m acudiria fer-ho com a democràtica.

Carregar-se al secretari general de la manera que ho va fer (perquè se’l van carregar, tot i que Pedro Sánchez va acabar dimitint) es pot qualificar de cop de ma, de lluita pel poder, d’ambició per part d’alguns... Però mai de democràtic.

Voler allargar en el temps el congrés extraordinari del PSOE que tindrà com a finalitat escollir el nou secretari general (espero pel bé de tots que no sigui Susana Díaz –si ella ve jo me’n vaig-) es pot qualificar com voler guanyar temps per a que els militants s’oblidin de Pedro Sánchez, però tampoc me sembla democràtic que una gestora estigui en funcions molt més temps que el que seria necessari i recomanable.

No sé que pot passar dintre de dos mesos (mai he estat massa encertat en les meves previsions), però l’experiència me diu que hi ha mals que poden ser irreversibles i allò de que el temps ho cura tot, no sempre és veritat.  

LEGITIMITAT

Legitimitat no vol dir legalitat. Una cosa pot ser legal, però igual no és legítima (o no ho hauria de ser) El que me coneixeu ja sabeu que porto molts anys en política. Me vaig apropar al PSC els primers mesos de la democràcia. Me vaig afiliar a CC.OO. el setembre de 1977 i al PSC el maig de 1983.

He estat molt més temps a l’oposició que al govern, sobre tot als ajuntaments dels municipis on he residit (la Galera, Santa Bàrbara i Amposta) Mentre a Espanya s’han anat alternant diferents partits (UCD, PSOE i PP), a Catalunya varem tenir a Pujol durant 23 anys i a Amposta CiU 28!

Com a oposició sempre ens vam queixar per les cacicades que feien els governs mentre estaven en funcions, es a dir, durant el període de temps que va entre el dia de les eleccions fins que pren possessió el nou govern: nomenament de càrrecs i fins i tot aprovació d’algun decret, com per exemple el que va aprovar a principis d’any el govern en funcions del PP sobre els nous plans de conca i que, com no, afecta el riu Ebre.

Dit això, sabeu que des de la renuncia de Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE obligat per les circumstàncies per tothom conegudes, al front del partit hi ha una gestora, una mena de govern en funcions fins que un congrés torni a posar les coses al seu lloc amb el nomenament d’una nova executiva. Javier Fernández, president del Principat d’Astúries és el president de la gestora i, per tant, la seva cara més visible.

Una de les mesures que vol aprovar aquesta gestora és suprimir els càrrecs orgànics ocupats per membres del PSC i, fins i tot, impedir que els militants socialistes puguin elegir el nou secretari (o secretaria general) Una mesura que des del meu punt de vista trobo il·legítima, per molt legal que pugui ser.

Abans de continuar recordar tres coses importants:

1.- El PSC és un partit diferent al PSOE.

2.- El vot dels militants del PSC pot decantar la balança cap a un o altre costa. De fet, l’any 2000 ja va passar. Zapatero (amb el suport del PSC) va conquerir la secretaria general davant Bono que era el candidat oficialista.  

3.- El PSC recolza a Pedro Sánchez i una bona part de la seva militància el votaria si al final se torna a presentar per a ocupar la secretaria general.

Per tant, si s’impedeix votar els militants del PSC, hipotèticament, Pedro Sánchez perdria bona part dels seus avals i, amb la qual cosa, el seu (o la seva) rival guanyaria opcions de cara la victòria final.

Personalment aquesta circumstància no me preocupa. Tal com deia fa unes setmanes estaria bé que el PSC deixés anar llast. En aquests moments a Catalunya, seguir vinculats al PSOE és més dolent que bo. De fet, quan els 7 diputats i diputades socialistes del Congrés van votar en contra de la investidura de Rajoy, les felicitacions van ser molt més nombroses que les crítiques.

Fa 34 anys que el PSC no té veu pròpia al Congrés, tal i com va tenir durant els primers anys de la democràcia mentre hi va haver governs de la UCD.

Acabaré comentant (ni que sigui per damunt) l’editorial del País d’avui. Diu el rotatiu madrileny que si el PSC acabés trencant amb el PSOE, mai més hi hauria un català de president de govern espanyol i recorda que el darrer va ser el general Prim (o sigui, fa uns 150 anys...)

D’entrada un català té molt difícil poder arribar a ocupar el càrrec de president del govern d’Espanya, només pel fet de ser català. Quan Josep Borrell pretenia arribar a la secretaria general del PSOE, crec que va ser precisament el diari el País el que va treure els casos de corrupció d’Huguet i Aguiar, de la delegació d’Hisenda de Barcelona durant l’època que ell era el Secretari General d’Hisenda. Borrell n’era el favorit davant Almunia, però aquell fet el va apartar definitivament del seu objectiu.

I sense voler entrar a valorar el que pot passar si un dia Catalunya aconsegueix independitzar-se d’Espanya. Llavors, qualsevol situació canviarà radicalment el panorama.