LA SEGONA RESURRECCIÓ DE FRANCO

De Ferreres al diari Ara. 

Al poc temps de morir el dictador va aparèixer una novel·la de ficció: Y al tercer año resucitó de Fernando Vizcaíno Casas. Amb tot el que us he dit, ja podeu fer-vos una idea de la temàtica de la novel·la.

Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa s’han accelerat els tràmits per a desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caidos, tal com havia aprovat el Congrés dels Diputats el mes de maig de l’any passat. La resolució que s’emmarcava dintre de la Llei de Memòria Històrica aprovada durant l’etapa dl govern de Zapatero, no era vinculant i per això el PP no va moure un dir per a portar-ho a terme (ja sabeu que Rajoy presumia de no haver destinat mai un euro per a fer complir aquella llei)

Si les informacions periodístiques no van errades, sembla que el trasllat de les restes del dictador és imminent. O sigui que tal com va passar a la novel·la de Vizcaíno Casas, la gran llosa de granit que cobreix el taüt de Franco s’obrirà i el dictador sortirà... No caminant, sinó dintre del propi fèretre per a ser traslladat a un nou emplaçament encara per decidir, perquè, pel que sembla, la família no se’n vol fer càrrec de les restes. Tan dolent era? (perquè sinó no s’entén) La resposta era sí, era molt dolent! Era extremadament dolentíssim! Tot i la imatge que volia transmetre en les seves aparicions públiques.

De fet, Franco mai ha mort. El franquisme (o postfranquisme si voleu) ha perdurat fins els nostres dies. Només cal veure els cartells que van aparèixer anit per Madrid: El Valle de los Caidos no se toca.     

És cert que al gran mausoleu que va idear i inaugurar el propi Franco hi ha enterrats combatents dels dos bàndols (republicà i feixista), però mentre a uns se’ls recorda i se’ls ret homenatge, els altre passen desapercebuts als ulls de tothom. Una mostra fefaent de que no tos els combatents eren iguals als ulls del règim dictatorial.

Però si Franco va morir un 20 de novembre de 1975, el franquisme no ha mort mai i ha perdurat fins els nostres dies. Sovint mig soterrat sota les sigles del PP.

Segurament amb el rebrot independentista d’aquests darrers anys és quan més ha decidir sortir de la caverna i donar la cara. Actualment potser sigui Vox el partit més representatiu, però hi ha d’altres partits (FE era el partit del règim i d’altres com Fuerza Nueva van néixer posteriorment) que sempre se’ls ha vist quan cal celebrar alguna de les seves diades més emblemàtiques: 18 de juliol, 12 d’octubre, etc.

Sempre s’ha presentat a Espanya com un país que ha sabut aturar a l’extrema dreta a diferència d’altres països com França, Itàlia, Àustria u Holanda on ha aconseguit una important representació parlamentària. Però és que aquí l’extrema dreta ha estat integrada dintre d’Alianza Popular primer i el PP més tard.

Amb el trasllat de les seves restes, el dictador no ressuscitarà, però el seu llegat, gràcies a la Fundació Francisco Franco i d’altres associacions de excombatents s’ha mantingut ben viu i ben finançat pel govern espanyol durant les èpoques d’Aznar i de Rajoy. Amb això queda tot dit.

Desgraciadament Franco és el referent de l’extrema dreta. Sinó hagués estat ell, segurament se’n hauria d’haver buscat un altre.

Al feixisme només el pot aturar amb la unió dels demòcrates (però demòcrates de veritat), tal com va passar al 36 amb el Front Popular o tal com ha passat més recentment amb la moció de censura a Rajoy. Però el gran problema és que ells sempre han estat molt més units que la resta de partits.       

VERITATS COM A PUNYS

Avui 17 de març s’han celebrat diferents concentracions en pro d’unes pensions dignes. Una d’aquestes concentracions ha tingut lloc a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta.

Durant la mateixa s’han llegit dos manifestos. El primer de la Marea Pensionista de les Terres de l’Ebre i el segon, més general, el que s’havia consensuat arreu de Catalunya.  

Tot i que de vegades no ho sembli, ja que vaig amunt i avall fent fotos, estic atent a allò que s’està llegint. Aquest matí els dos manifestos m’han agradat. No sé si tindran l’eficàcia que haurien de tenir, però m’han agradat. En tots dos s’han dit veritats com a punts.

Segurament molts dels assistents heu pensat que eren massa radicals, ja que se deixava en mala situació a la majoria de la classe política d’aquest país: PP, C’s, PSOE. És natural que així sigui, ja que, sobre tot al primer, se notava la ma executora d’un vell militant comunista...

Però si el comunisme és radical, no ho és també el capitalisme? Entre dimecres i dijous va circular pel whatsapp un vídeo d’Albano Dante Fachín recomanant un documental que va emetre el Canal 33 el mateix dijous. El documental titulat 12 d’Octubre, cultura de l’odi i legítima autodefensa, anava sobre la diferent vara de mesurar de la justícia espanyola respecte a les accions comeses pels grups feixistes i les que fan els col·lectius que se’ls hi enfronten.  

Si vau veure el documental (i sinó al final d’aquest cometari us poso l’enllaç) una de les coses que se va dir és que el feixisme és fill del capitalisme. Per tant, si els volem tombar, l’única manera de fer-ho és organitzar-se i lluitar pacíficament contra aquestes ideologies.

És evident que des de fa dècades, en el tema de pensions, passa allò de que a cada bugada s’hi perd un llençol. En el decurs d’aquestes darreres dècades, d’ençà del Pacte de Toledo, per aconseguir una pensió, cada vegada s’han d’haver treballat més anys i a part d’això també s’ha allargat la edat mínima de jubilació. És cert que cada vegada l’esperança de vida és més gran, però no sé si això és suficient argument per a legislar sempre en contra dels ciutadans. Me resisteixo a creure de que és així.

També va en contra dels futurs pensionistes que s’agafin cada vegada més anys per a calcular la base reguladora. Normalment, com més endarrere vas, té trobes en sous més baixos, ja que quan un comença a treballar guanya molt menys que els darrers anys d’activitat. Per tant, a base reguladora més baixa, pensions més baixes. I si a tot això li sumem que quan ja se és pensionista t’apugen les pensions una misèria, a quina conclusió arribeu?

Els jubilats i pensionistes agrupats poden tenir molta força. Segurament molta més de la que molts se pensen, ja que poden fer caure governs.

Jo no sóc partidari de formar un grup polític que ens representi de forma exclusiva. El que fa falta és que hi hagi un partit polític que anteposi els drets socials de tots els ciutadans a les polítiques neoliberals i capitalistes que apliquen TOTS els partits quan arriben al govern.

La societat en general s’ha de mentalitzar el tema pensions ens afecta a tots (o a quasi tots, ja que aquells que als 80 anys encara segueixen actius als consells d’administració de les grans multinacionals, segur que no el afecta) Als que ja estan jubilats i a aquells que encara comencen ara a treballar, però que també els arribarà el dia de jubilar-se per molt lluny que ho vegin.

Fins que la societat no se’n adoni del greu problema que poden tenir en un futur ja no molt llunyà, el capitalisme ens seguirà devorant com ho ha fet sempre. 

Cliqueu AQUÍ si voleu veure el vídeo.        

SER FEIXISTA ARA I AQUÍ

El passat dilluns el Periódico de Catalunya va publicar la següent carta signada per Alfonso Martínez de Barcelona:

 

"Sóc feixista i no ho sabia"

 

Vaig néixer a Barcelona fa 35 anys. Últimament visc preocupat per un mal que porto dins: sóc feixista i no ho sabia. Ho he esbrinat després de llegir i escoltar repetidament els mitjans, líders d'opinió i infinitat de gent del carrer que conviuen amb mi. Diuen que els orgullosos de ser espanyols som feixistes (més ben dit, fatxes); si a més ets català, doncs més fatxa encara. Horrible. I jo sense saber-ho. Això ho he de corroborar. Vaig al diccionari català i veig l'accepció: "Feixisme. Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l'exaltació del nacionalisme i l'eliminació violenta de l'oposició política i social". Entenc. Dec ser tan extremadament feixista que no veig la meva condició de violent adorador d'un fosc líder. El que més m'intriga és saber qui deu ser aquest líder. En canvi, això de l'exaltació nacionalista no em sorprèn, al capdavall pensava que era normal ja que és el que he viscut a Catalunya des que tinc ús de raó. Però bé, encara sóc a temps de canviar. No vull ser un marginat social a la meva terra. A grans mals, grans remeis. Crec que em tornaré independentista que és el que fan tots. Si tantes persones pensen així deu ser perquè tenen raó. A més, així no em sentiré estrany quan vegi els debats als mitjans catalans. I a sobre diuen que amb la independència seré més ric que ara. Per descomptat, mira que m'agradava Espanya i la seva gent, però per sobre de tot he de pensar en mi; això de ser fatxa em turmenta. De manera imminent vull ser un nacionalista català. Així podré viure en pau. El més bo és que crec que ho puc aconseguir ràpidament, al capdavall ja sóc del Barça.

 

Seria molt imaginar que la carta va ser escrita en castellà i traduïda per a la versió en català del diari?

Bé, després d’haver-la llegit, només una consideració. Per a mi, l’Alfonso Martínez de Barcelona no és feixista. Ni ho són la majoria dels qui es van concentrar a la plaça de Catalunya de Barcelona el passat 12-O o els que exhibeixen banderes espanyoles a les seves façanes (sempre que portin l’escut constitucional) Per a mi, tots aquests ciutadans que tot i viure a Catalunya anteposen l’espanyol per davant del català i, en fan ostentació, son nacionalistes espanyols i, per tant, de dretes, comparables als qui també s’expressen així del territoris de parla castellana d’arreu de l’estat espanyol.

Tots els nacionalistes espanyols són feixistes (o fatxes, com matisa Alfonso Martínez)? La resposta és no. Ara bé, sí que és cert que tots els fatxes d’aquest país són franquistes i nacionalistes espanyols.  

I quina és la línia que separa els uns dels altres. De vegades és molt difícil de determinar i, a la vegada tan fina que pots traspassar-la amb facilitat.

Però que no s’equivoqui ningú, de independentistes fatxes també n’hi ha. No seran franquistes, però segur que si els hi fessin fer un test per avaluar el grau d’acceptació d’alguns col·lectius d’immigrants, el tracte cap a les classes més desafavorides, la pèrdua de drets socials i laborals, la privatització de serveis essencials com la sanitat, els serveis socials o l’educació, etc.