POLÈMICA PER LA TRIBUTACIÓ DELS AUTÒNOMS

Comerç de Barcelona.

El sindicat corporativista GESTHA (està format exclusivament per tècnics o del grup A2 de l’Administració) acaba d’obrir la caixa dels trons. Segons ells el autònoms estarien cometent frau generalitzat i proposen la eliminació de la controvertida tributació per mòduls.

Abans que res un apunt. El sindicat GESTHA se va crear per a defensar els drets del tècnics (cos de gestió i sot-inspectors), ja que bans eren B (actualment no hi ha grup B) i pretenien que amb el pas dels anys aconseguir ser del grup A. Però com l’Administració en general és molt corporativista i l’Agència Tributaria en particular encara més, van crear el grup A2 i els van col·locar tots allí. Ja ren A! Però els inspectors passaven a ser A1 i per tant continuaven estan un esglaó per sobre dels altres.

Sabeu que vaig treballa més de 30 anys a l’Administració Tributària i, tot i que segurament no disposo ni de la informació ni capacitat dels de GESTHA, si que tinc prou coneixement de causa per a poder opinar sobre el tema.

Fa uns vaig escoltar una sentència d’aquelles que se recorden tota la vida: A Espanya qui no roba és per que no pot... No perquè no vol! Segurament és un pèl exagerada, però no s’aparta tant de la veritat.

Altres sindicats, com la UGT, fa anys que demanen a la cúpula de l’Agència Tributària que destini més mitjans a la lluita contra el frau.

Que dintre dels autònoms hi ha frau? Segur! Què aquest és generalitzat? Molt possiblement...

Però com diuen els propis autònoms els que cometen més frau fiscal són les grans empreses i les grans fortunes. I no van tant equivocats. Percentualment potser sí o potser no. Però en números absoluts, en quantitat d’euros defraudats, segurament que sí.

Els mòduls (o Estimació Objectiva per signes, índex i mòduls) se va crear, precisament, perquè amb anterioritat, una gran part dels autònoms no tributaven absolutament res. I quan faig aquesta afirmació sé el que me dic...

Di GESTHA que la majoria dels autònoms declara menys ingressos que els treballadors assalariats i que alguns dels que tenen treballadors, declaren menys que el que cobren els seus propis treballadors. També és cert que això passa.

En el segon cas, el de declarar menys ingressos que els seus propis treballadors, els delata clarament. Quan un autònom contracta treballadors és per que té més feina de la que pot fer, però també per a que els treballadors li facin guanyar més diners que els que guanyava en anterioritat. I sinó és així, per a que els contracta? Per a què tenir mals de cap?

He conegut autònoms que, sistemàticament, any rere anys, declaren pèrdues i paguen una hipoteca i tiren la casa endavant? Com s’ho fan? O bé són uns prestidigitadors extraordinaris o cometen frau. I sinó és així, perquè continuen amb el negoci? (Que no seria tal, ja que negoci vol dir aconseguir beneficis)  

L’Agència Tributària estatal ja fa molts anys que se dedica quasi que exclusivament a aconseguir diner fàcil. Ha deixat de costat la persecució del frau fiscal i se dedica a recaptar a base de sancions i petites liquidacions fàcils de cobrar, ja que sap que inspeccionar a les grans empreses, tot i que pot aconseguir suculentes liquidacions, posteriorment els recursos i altres estratagemes dels seus assessors, advocats, etc. aconsegueixen reduir considerablement la quantitat liquidada.


NOTÍCIA DEL PERIÓDICO:

https://www.elperiodico.com/es/economia/20190804/pobres-autonomos-7580754

COMENÇAR AMB MAL PEU

De Juan Carlos Ortega al Periódico de Catalunya. 

El ja exministre Màxim Huerta no va començar amb bon peu... Ràpidament sé li van retreure unes piulades que havia fet fa uns 8 o 10 anys per la seva posició contraria a l’independentisme, però també de la política en general. A primera vista és un tant inversemblant que algú que estigui en contra dels polítics, acabi per acceptar un càrrec tan important com el de ministre.

Però aquí no acaba la cosa... Després de les piulades va sortir a la llum que va defrauda l’erari públic durant els exercicis fiscals de 2006, 2007 i 2008 i, per la qual cosa, va haver d’abonar la quantitat de 366.000€. Sembla ser que per aquella època també va dir alguna cosa així com pagar a Hisenda ja no està de moda...    

Se va equivocar Sánchez a l’hora de nomenar-lo Ministre de Cultura i Esport. O se va equivocar el propi Huerta a l’acceptar el càrrec saben que tenia un passat fos i que en qualsevol moment podia sortir a la llum?

Tot i que durant les primeres hores semblava que no dimitiria (no trobava motius per a fer-ho), al capvespre va presentar la seva dimissió per a no entorpir un projecte amb el que creia...

7 dies ha estat Huerta de ministre. No sé si és un rècord Guiness com algú apuntava aquest matí, però segur que ha estat un dels càrrecs més breus de la història. Fins i tot més breu que el pontificat de Joan Pau (no va arribar a un mes), tot i que ell va ser per mort sobtada.

A part de la brevetat del càrrec de Huerta, també se comentava l’oportunitat de la seva dimissió.

-Què n’aprenguin! – Deia la mateixa persona que parlava de rècord Guiness-.

Efectivament. Quant càrrecs del PP de l’època de M. Rajoy van dimitir? L’hemeroteca ens diu que 5 van ser el ministres de Rajoy que van dimitir ostentant el càrrec. Però no totes les dimissions són iguales.

Dels 5, Arias Cañete i Wert ho van fer per a ocupar altres càrrecs; Gallardón emprenyat amb el seu partit per no tenir el suport necessari a la reforma de la llei d’avortament que impulsava i que, en aquest aspecte, en hauria retrocedit a l’època de la transició. Només Ana Mato ho va fer quan sé la va imputar per la trama Gürtel (ha estat condemnada a pagar una multa) i Juan Manuel Soria pels anomenats papers de Panamà i després d’uns dies d’estira i arronsa on cada vegada que sortia a justificar-se s’embolicava més.

Però haurien d’haver estat molts més els ministres de Rajoy que haurien d’haver presentat la dimissió (Fernández Díaz, Wert, Arias Cañete, Maria Dolores de Cospedal, Montoro, Zoido, etc.)

Cal recordar que hi va haver ministres com Català, Zoido, Dastis i Dolors Montserrat que van ser reprovats pel Congrés dels Diputats i que tot i això no van renunciar al seu càrrec perquè segons ells tenien la confiança de Rajoy.

De fet Dolors Montserrat hauria d’haver fet com Huerta i haver dimitit ràpidament quan va sortir a la llum que l’empresa familiar era unes de les més moroses amb la hisenda pública.

I finalment M. Rajoy, un president que va sortir esquitxat pels 4 costat i en canvi se va mantenir fer al poder fins que la moció de censura presentada pel PSOE el va fer fora de la Presidència del Govern.

Conclusió final. Com deia al començament, Huerta va entrar en política amb mal peu. Ara bé, el govern de Sánchez ho ha fet en bon peu, perquè ha estat coherent amb els seus principis i ha sabut tallar de soca-rel la primera polèmica sorgida al si del govern. 


MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.20minutos.es/noticia/452429/0/ministros/renuncia/lista/ 

COMBATRE EL FRAU FISCAL

Ahir dijous el Periódico de Catalunya sé feia ressò de que l’Agència Tributària porta a terme un estricte control sobre les deduccions de maternitat obviant conceptes com les rendes del capital. A part d’això qualificava qualificava el seu Director General  Santiago Menéndez (que l’any passat va visitar l’Administració de Tortosa) amb tres estrelles roges (la màxima qualificació negativa són 4)

Bé, penso que és una forma de denunciar que l’Agència Tributària no treballa com cal, la qual cosa no és cap fet sorprenent per algú com jo que hi he treballat durant molts anys. Penso que cal ser crític amb la feina que fas i si has de posar verd a l’empresa perquè no fa bé les coses, tampoc n’hi ha per a estripar-se les vestidures.

Els qui treballen a l’AEAT són els primer en adonar-se’n de que en els darrers anys (tal vegada coincidint amb els governs del PP) sé busca recaptar de la manera més fàcil possible. Les inspeccions són llargues i feixugues i no sempre s’acaba cobrant l’import de les actes, ja que moltes empreses a causa d’això fan fallida, tanquen les portes i ves i busca-les...

El més pràctic per als actuals dirigents de l’AEAT és fixar uns paràmetres i quan les diferències de la renta se’ls salten, automàticament surt la corresponent liquidació, més els interessos de demora i posteriorment sinó sé li acaba donant la raó al contribuent, la sanció pertinent.

És evident que a les deduccions per maternitat hi ha frau. Conec al menys un cas que va detectar una companya meva en adonar-se’n de que el llibre de família estava falsificat. Però: En quin camp no hi ha picaresca? Trobo que a cap. Hi ha gent que té la peguen així que poden. Però de vegades estem parlant d’uns pocs euros , però hi ha altres vegades que la suma és molt més important. Quants milions pugen els diners de la corrupció espanyola (ERE’s, Gürtel, Cas Palau, 3%, Púnica, tots els que van afectar València durant el diferents governs del PP, etc., etc.) Per tant, tampoc cal estranyar-nos tant que coses així puguin passar.

És un deure de l’Administració  l’Estat perseguir el frau fiscal i la corrupció. El problema és que no es destinen els suficients recursos. Tal com he dit més amunt és més fàcil perseguir els contribuents que s’han deixat de posar alguna partida a la declaració de renda que perseguir al gran defraudador.  

NOTA DE PRENSA SINDICATS AEAT

EL GOBIERNO DEL ESTADO HA RENUNCIADO A LA LUCHA CONTRA EL FRAUDE FISCAL, LA ECONOMÍA SUMERGIDA Y EL BLANQUEO Y FUGA DE CAPITALES

En los últimos años la Agencia Estatal de Administración Tributaria ha perdido alrededor de 4.000 efectivos, poniéndose con ello en riesgo la lucha contra el fraude fiscal, la economía sumergida, el blanqueo y fuga de capitales.

A pesar de ello el Gobierno del Estado, no muestra interés en solventar esta situación, y con falsas promesas de potenciar la lucha contra el fraude, hemos comprobado, como en la Ley de Presupuestos del Estado para el año 2017 el Gobierno, se niega a reponer estos efectivos perdidos, con lo que los objetivos de recaudación y rebaja del déficit público exigidos por Bruselas no podrán cumplirse y serán, de nuevo, los ciudadanos, quienes sufran las consecuencias negativas al rebajarse la prestación de servicios públicos, como educación, sanidad y seguridad, ante la falta de ingresos.

Vemos con sorpresa como el Gobierno en su discurso dice poner todos los medios para combatir el fraude fiscal, la economía sumergida, el blanqueo y fuga de capitales y, sin embargo, cuando llega la hora de la verdad, con los presupuestos generales, estos no recogen ninguna medida que fomente o potencie la lucha contra el fraude impidiendo que la AEAT tengan más medios, tanto humanos como materiales, dedicados a tal fin.

Los Sindicatos en la AEAT (SIAT, CCOO, UGT y CSI-F) queremos trasladar a la opinión pública la urgencia de reponer, no solo las jubilaciones de empleados públicos que se han producido -y las que se llevarán a cabo este año 2017-, que supondrán una pérdida de empleados públicos dedicados a la lucha contra el fraude de otros 1.500 efectivos.

Por ello entendemos que se hace necesario y urgente aprobar un incremento adicional de plazas en la oferta de empleo público, para alcanzar una tasa de reposición razonable que permita llevar a cabo una lucha contra el fraude fiscal eficaz y que en ningún caso supondría un desequilibrio presupuestario en la ley de presupuestos para el año 2017; y el Gobierno lo sabe –por cada euro invertido en el personal de la Agencia Tributaria revierten al Estado más de 20 euros- potenciándose así la recaudación y la lucha contra el fraude fiscal.

Los Sindicatos solicitamos además la actualización de la carrera profesional de los empleados públicos de la AEAT bloqueada desde el año 2012, bloqueo que impide renovar y potenciar la estructura organizativa y de reparto de competencias y funciones que existe en la actualidad, que de llevarse a cabo permitiría que los trabajadores de la AEAT pudieran asumir mayores niveles de responsabilidad en la lucha contra el fraude fiscal realizando su trabajo con mayor eficacia.

 Los Sindicatos en la AEAT denunciamos esta situación ante la opinión pública y anunciamos el inicio de movilizaciones dirigidas a conseguir que el Gobierno cumpla con el compromiso adquirido de reforzar la lucha contra el fraude mediante las convocatorias extraordinarias de puestos para la AEAT en la oferta de empleo público y el desbloqueo de la carrera profesional de los empleados de la AEAT.

Las organizaciones sindicales, Sindicato Independiente de la Agencia Tributaria (SIAT), Comisiones Obreras (CCOO), Unión General de Trabajadores (UGT) y la Central Sindical Independiente y de Funcionarios (CSI-F) estamos manteniendo reuniones para concretar las medidas a tomar para exigirle al Gobierno que ponga los medios necesarios para dotar a la Agencia Tributaria de los medios humanos y materiales que permitan luchar contra el fraude fiscal, la economía sumergida, el blanqueo y fuga de capitales.

Para más información: SIAT (Teléfono: 91 583 12 45) - CCOO (Teléfono: 91 583 11 98)

UGT (Teléfono: 91 583 11 96) - CSI-F (Teléfono: 91 583 11 95)

 En Madrid, a 6 de junio de 2017.

FISCALITAT D’ALTA VOLADA

Com a treballador de l’Agència Tributària tinc nocions d’alguns impostos; els més corrents, aquells pels que solem tributar la majoria dels ciutadans.

Però me s’escapa tot allò que es denomina popularment com enginyeria financera, es a dir, tributar menys utilitzant tota una sèrie d’estratègies, no sempre legals i sovint qüestionables. Estic parlant de la creació d’entramats d’empreses, de domiciliar-les a paradisos fiscals, de buscar testaferros que aparentin ser els màxims responsables de les societats, etc., etc.  

I per què us explico això avui? Per les declaracions, matisacions i desmentits que va fer la setmana passada l’expilot de motos Àlex Crivillé.

En unes declaracions a TV3, Crivillé va dir que eren burros els que tributaven a Espanya. Dies més tard i degut al ressò mediàtic que van tenir les seves paraules, les va matisar afirmant que el burro era ell perquè tributava aquí.

Abans d’explicar res més, vull recordar que Crivillé va ser un dels espanyols que va sortir als papers de Panamà per estar relacionat amb empreses opaques domiciliades a paradisos fiscals.

És una vergonya. Repeteixo, és una vergonya que la gent poderosa econòmicament és vanti per no tributar a Espanya (de moment España) Això vol dir que de solidaritat amb els seus compatriotes zero... Zero, 0... (ho remarco per si a algú no li ha quedat clar encara)

Això vol dir, amic meu que entre tu, jo i altres burros com nosaltres estem aguantant les estructures de l’Estat... Les d’Espanya, les de Catalunya encara estan en procés de creació.

Si tots els esportistes i totes les empreses amb domicili a paradisos fiscals tributessin aquí, a part de tots els defraudadors que hi ha, tal com deia aquell, potser otro gallo nos cantaría...  

No és el cas, però estic del tot segur que molts d’aquests (fixeu-vos que ho he posat en cursiva, per a que entengueu que ho dic en forma despectiva) justificarien el seu comportament al·legant que han de tributar a Espanya... I què si Catalunya fos una nació independent tributarien gustosament...

Si alguna vegada escolteu a algú que us dóna aquest raonament, no us el cregueu. Qui és defraudador, ho és, com aquell que és cleptòman o pedòfil... Va inert amb la seva manera de ser i no ho poden evitar. I, damunt, molts d’aquells presumeixen de fer-ho per a donar enveja als qui l’envolten. Quantes vegades hauré escoltat jo:

-I tu, fas la declaració de la renda... Jo no l’he fet mai... I no m’ha passat mai res...

Bé, això era fa uns anys... Ara, gràcies a la informàtica hi ha un control més gran sobre els ingressos que té cadascú. Però com he dit més d’una vegada, a l’Agència Tributària no som endevins. Si tenim tota aquesta informació és perquè s’obliga a les empreses, administracions, notaris, etc. a informar-nos.

Avui acabaré el meu escrit amb un article que m’he trobat aquest matí al meu correu corporatiu. Llegiu-lo detingudament i a veure a quines conclusions arribeu.

Las rentas más altas se declaran en fuga

¿Podemos creer sin más que en España sólo 5.394 personas ganan más de 600.000 euros al año?

Pocas afirmaciones son tan aproximadamente ciertas como esta: la calidad democrática de un país empieza por su estructura fiscal. Incluso puede afinarse un poco más: la calidad democrática de un país se mide por la capacidad redistributiva de sus impuestos directos. Si aplicamos estos principios sencillos en la fiscalidad española, enseguida apreciamos que algo falla. Veamos primero el impuesto sobre la renta de las personas físicas (IRPF), el más importante y progresivo, para observar cómo se reparte la carga tributaria en España y apreciar su equidad. Con estadísticas de la Agencia Tributaria del año 2014, resulta que en ese año fiscal sólo 5.394 personas declararon rentas superiores a 601.000 euros anuales. Habría que redondear al alza el porcentaje para que alcanzase el 0,01% del total de declarantes.
¿Podemos creer sin más que en España sólo 5.394 personas ganan más de 600.000 euros al año? Vayamos un poco más lejos. En 2007 había en España 10.580 personas que ganaban más de 601.000 euros. Obsérvese que en siete ejercicios fiscales se han perdido más de 5.000 declarantes en el tramo más alto. Una de dos, o la crisis ha castigado salvajemente a los ingresos más elevados o la gestión de la Agencia Tributaria deja mucho que desear si permite una fuga tan notable en la crema del IRPF. La primera opción es una broma; la segunda, una tragedia. Conclusión: el IRPF es fácil de burlar en los tramos de rentas altas. Por ejemplo, en 2007 aparecían 96.477 declarantes con ingresos entre 150.000 y 601.000 euros; en 2014 sólo aparecen 63.122. Los estratos más altos de renta simplemente se han esfumado; han dejado de contribuir proporcionalmente al esfuerzo fiscal del país. Si tributan, lo hacen eludiendo la imposición progresiva del IRPF. Y éste es un problema de gestión política. Concretamente, de mala gestión.
Las estadísticas fiscales también desmienten el mito de la recuperación económica. Los ingresos públicos todavía no han alcanzado las cantidades registradas al inicio de la crisis. Las cuentas producen algo de vértigo. En 2007 la Agencia Tributaria recaudó 200.676 millones en total (IRPF, sociedades, IVA y especiales); bien, pues en 2015 la recaudación fue de 182.009 millones. Algunos hundimientos son estrepitosos, como el de sociedades (de 44.823 millones recaudados en 2007 se ha desplomado hasta los 20.649 millones en 2015). Este es el diagnóstico general de los ingresos públicos. No permite demasiadas complacencias. ¿Explicará el ministro algo de esto en el Congreso?
La Hacienda pública ha perdido montañas de dinero durante la crisis y todavía no se ha recuperado. Si se suman las caídas anuales de recaudación entre 2008 y 2015, la pérdida acumulada suma 272.000 millones. Así que las preguntas son obligadas: con una estructura de declaración en la que las rentas más altas están en fuga y con una recaudación tan dañada, ¿es factible sostener el funcionamiento de un Estado que garantice un mínimo de protección social a sus ciudadanos? ¿O son imperativamente necesarias una reforma fiscal y una ofensiva total contra el fraude?

(Jesús Mota)

http://elpais.com/elpais/2017/01/10/opinion/1484073991_172335.html

CR-150 (CRISTIANO RONALDO 150 MILIONS)

No m’agrada parlar dels sers superiors com Cristiano Ronaldo, del seu egocentrisme desmesurat o fins i tot de les seves excentricitats. D’aquestes coses ja en parlen prou els diaris esportius i les revistes del cor.

Ni tan sols m’apeteix parlar dels 150 milions d’euros que sembla que va evadir a través d’enginyeria financera i paradisos fiscals. El que vull fer realment és parlar dels advocats de Cristiano Ronaldo y de l’Agència Tributària.

Per mirar d’eximir de tota culpa els seus representant, els advocats de Cristiano Ronaldo van mostrar un document (així ho van anomenar, però de ben segur que era un certificat) que demostrava que CR150 (pels milions evadits) estava al corrent de les seves obligacions amb l’Agència Tributària.

Qui no coneguin el funcionament del màxim organisme tributari espanyol i a part d’això siguin molt fans del jugador portuguès, segurament aquest gest els tranquil·litzarà i es donaran per satisfets. En canvi jo que treballo a l’Agència Tributària (abans Hisenda) des de fa quasi 31 anys i que durant gran part dels mateixos la meva feina era precisament la d’expedir certificats, opino que l’actitud dels advocats és una sortida cap endavant i un intent de confondre l’opinió pública.

Mireu. Un certificat d’estar al corrent d’obligacions és molt fàcil d’aconseguir. Només cal estar al corrent de les obligacions tributàries (la majoria de contribuents només tenen l’obligació de presentar la declaració de la Renda) i no tenir deutes en executiva, es a dir, que hagi vençut el termini per a pagar-les i no haver-ho fet. Si estan en voluntària o bé ajornades, l’Agència Tributària t’expedeix igualment el certificat.

El jugador merengue (com la immensa majoria dels esportistes professionals) només tenen l’obligació de fer la declaració de la Renda i això si és que tenen la residència fiscal a Espanya (ja sabeu que hi ha qui la tenen a Andorra, Luxemburg, Mònaco, etc.) Tot i que els jugadors de futbol, a diferència d’altres esportistes con els tennistes, pilots, etc. resideixen en territori espanyol durant més de 183 dies, es a dir, al menys  ½ any.

Tot i que en el decurs dels anys i gràcies a la informàtica per una part i a la cessió d’informació per part de tercers (organismes, empreses, països estrangers, etc.) l’Agència Tributària ha augmentat els mecanismes d’obtenció d’informació, encara queda molt per fer.

Anit un expert explicava com es poden evadir diners cap a paradisos fiscals utilitzant no sé quants canals que poden acabar fent perdre el rastre dels mateixos. Per tant, al menys de que sé es pugui seguir el fil fins el final, és impossible detectar-ho.

Només quan l’Agència Tributària detecta (perquè en té constància) que el que s’ha declarat a la Renda és inferior a la suma de tots els ingressos que li consten, emetrà la consegüent liquidació que, evidentment podrà ser recorreguda per part del contribuent. Si finalment l’Agència tributària té raó (o es pensa que la té perquè considera que les proves aportades pel contribuent no són suficients), s’acabarà generant el deute i, a partir d’aquí, com ja he explicat més amunt, el contribuent el pot pagar (és el que normalment sé fa quan puja poc import), ajornar-lo en terminis (aquí sempre hi ha negociació entre les dues parts) o bé passar de tot... Serà llavors quan entrarà en via executiva que pot arribar a l’embargament de comptes bancaris i bens.

Per tant, sembla ser que aquest no és el cas de Cristiano Ronaldo. Aquest segurament haurà fet la declaració de la Renda amb els diners que cobra del seu club, ja que sembla que el que cobra per drets d’imatge és el que hauria defraudat. Llavors, si Hisenda no li emet cap liquidació (o si ho ha fet CR150) les ha acabat pagant, està al corrent de les seves obligacions i podrà obtenir (com tu i com jo) el certificat d’estar al corrent (o net, com diuen alguns)

També van preguntar a l’expert el perquè l’Agència Tributària no investigava més. Va respondre que perquè no en tenia constància... Per una part és cert, però encara hi ha una explicació molt més senzilla: perquè li és molt més fàcil perseguir el que considera petit frau (no t’oblides de posar la prestació d’atur, per exemple) que és més fàcilment cobrable, que dedicar esforços en recerca del gran frau comés per aquells que com sé sol dir, tenen la paella pel mànec.  

MESSI I EL FISC

Pel títol podria tractar-se d’un conte infantil, però pel contingut s’aproxima més a una tragèdia, sobre tot per a molts de culés.

Fa uns dies vaig viure la següent situació. A la Sexta parlaven de la campanya del Barça en suport a Messi (ja sabeu: Messi som tots) Els protagonistes van ser un dels meus fills, ma mare i jo mateix (tots culés)

-A Messi li ha caigut pena de presó per frau fiscal... Me sembla bé... Qui la fa que la pagui. (Així va començar la conversa mon fill)

-Però tots, no només Messi (va continuar ma mare)

-Sóc de la mateixa opinió. Si algú coment frau fiscal ho ha de pagar, però tots! O és que creieu que només l’ha comès Messi (vaig sentenciar jo)

Quan algú és tan mediàtic com Messi, és evident que qualsevol cosa que faci acabi per omplir espais informatius dels diferents mitjans de comunicació, a part de les xarxes socials. Però el tracte és ben diferent si ve d’un mitjà nacional (normalment no favorables als interessos del Barça i de Catalunya) o és d’aquí què, evidentment, si que ho són.

Alguns d’aquest mitjans, així com també opinions de moltes persones (com per exemple sor Lucia Caram, Català de l’Any 2014), creuen que hi ha un acarnissament sospitós cap el jugador argentí.    

No seria el primer cop que l’administració tributària espanyola agafa a algú per a que serveixi d’exemple. Recordo per exemple dos casos molt sonats que van passar durant l’època de Josep Borrell com a Secretari d’Estat d’Hisenda: el de la Lola Flores i el de Pedro Ruiz. Però n’hi ha hagut més...

Els Tecnics de l’Agència Tributària han fet constar el malestar sobre la campanya ja que el lema (repeteixo Messi son tots) és calcat ald’Hisenda som tots, que crec que també té els seus orígens en l’època de Borrell. Sobre aqueta frase vull recordar que fa uns mesos Dolores Ripoll, advocada de l’Estat en el cas Nóos, sobre la imputació de frau fiscal a la Infanta Cristina va dir que només era un eslògan. Per tant, no sé a que ve tant enrenou...

I posats a recordar frases celebèrrimes no podem passar per alt aquella que surt a la Constitució: Tots els espanyols som iguals davant la llei. La qual cosa és evident que no és veritat, ja que, en tot cas, dependrà del jutge de torn i sinó del fiscal o del advocat de l’Estat... Però com el ciutadans d’aquest país, majoritàriament som passerells, per molt que ens donin, no escarmentem prou.

Torno a remarcar l’enuig dels tècnics tributàris (majoritàriament agrupats al sindicat groc GESTHA) Per molta raó que puguin tenir, el comportament que han tingut cap a la ciutadania en general, els deslegitima i acaben donant la raó a aquelles que defensen el jugador del Barça.

Fixeu-vos. La majoria de les campanyes de comprovació durant l’era Rajoy, han estat encaminades a perseguir el petit contribuent reclamant-li quantitats que quasi sempre s’acaben cobrant. La darrera de totes està encaminada en fer-los declarar (en principi de forma voluntària) l’ajuda del govern central del pla PIVE de l’any 2012 (500€) que en la majoria dels casos només surten a pagar uns 100€. I l’any passat va ser reclamar la declaració (també voluntària) de les pensions de l’estranger a un col·lectiu majoritàriament octogenari que durant els anys 60 i 70 van anar a treballar a França, Alemanya o Suïssa

No és difícil imaginar que si es reclamen quantitats molt grans a unes poques persones es corre el risc de cobrar-ne només una part o fins i tot res. En canvi si són petites quantitats les que es reclamen a molts contribuents a la vegada, el més fàcil és que s’acabi cobrant la pràctica totalitat. L’altra gran diferència és que mentre els primers casos necessiten de feixugues inspecciones que es perllonguem amb el temps, mentre que en el segon no cal cap inspecció, sinó iniciar tota una sèrie de procediments simultanis.

Estaria bé que l’Agència Tributària iniciés una campanya d’inspeccions a tots aquells que es troben en situacions similars a la de Messi (què segur que els hi ha!) Sinó ho fan així haurem de donar la raó a aquells que pensen que només es tracta d’un complot contra el jugador i per extensió contra el Barça.     

LLIÇONS D’ÈTICA? LES MÍNIMES!

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Quan començo a redactar aquest escrit, tot just fa unes hores que acaba de renunciar de José Manuel Soria com a Ministre d’Indústria en funcions. Finalment els esdeveniments l’han superat.

Tal i com ja explicava fa uns dies, Soria anava reconeixent que figurava en societats de els anomenades opaques tal i com aquestes informacions veien la llum i se’n assabentaven els periodistes. Tot i això, en algun cas ho va negar fins que va sortir la seva signatura estampada en algun document.

Puc entendre que puguin haver persones florero que no s’assabenten del que firmen, però un senyor que abans que ministre va ser president de les Palmes, diputat autonòmic, diputat al Congrés, a part d’altres càrrecs de partit, no m’ho crec. Soria era totalment conscient del que estava fent.

També ens hem assabentat que l’Agència Tributària ha emès una paral·lela a Aznar per la que sé li ha fet una liquidació provisional de 199.000€ i, a part, sembla ser (tot i que no és el procediment habitual de l’AEAT) sé li exigeix una declaració complementària. I, per tant, hauria comès frau fiscal ja que el límit està en els 120.000€. Això vol dir que en el pitjor dels casos (que no passarà) Aznar podria acabar a la presó.

També surt al papers de Panamà la dona d’Arias Cañete, el que va ser Ministre d’Agricultura, tan amb Aznar com en Rajoy i que volia fer el transvasament de l’Ebre per ous... Sense conèixer els detalls d’aquest cas, podria ser que la dona de Cañete fos una d’aquestes persones florero a les que em referia abans. I en el cas de que no ho fos, com a dona d’un ministre del govern tampoc està bé que obri comptes opacs a paradisos fiscals.

El que m’emprenya d’aquesta situació és que durant aquests anys de la crisi (millor anomenar-la ESTAFA) han sortit tota una sèrie de personatges, entre ells molts de polítics, que ens han demanat contenció en la despesa i sacrificis econòmics. Per tant, a tots aquells als qui ens van abaixar el sou, ja ho sabeu: ajo y agua (A JODERSE Y AGUANTARSE –tal i com solia dir Carlos Fabra) D’altres, com per exemple Mario Conde sortien dient que ells tot ho feien bé i que em cap cas havien robat tot i enviar al Banesto a la bancarrota.

Per tant, quan te’n assabentes de les mentides que ens han arribat a dir i que els que més ens demanaven sacrificis són els pitjors de tots (algú pot assegurar-me que hi ha algun càrrec del PP completament net?)

Durant anys, en aquest país, qui no ha robar és perquè no ha pogut, no perquè no ha volgut (tal i com em va dir una vegada un) I començat pels del PP i seguint pels de Convergència i continuat pels d’altres partits com els socialistes. Per a tots n’hi ha hagut!

Però el pitjor de tot és que ningú tampoc me pot assegurar que encara no surtin més casos com aquests. El afer dels papers de Panamà afecta només un ganivet que és el de Mossack Fonseca, però despatxos professionals especialitzats en aquest temes n’hi deu d’haver molts més. Per tant, segurament estaríem parlant de la punta de l’iceberg de la corrupció mundial.

Tan ens van dir que la culpa de la crisi era dels ciutadans que havíem gastat el que no teníem que alguns es varen sentir culpables (jo no!) Fins i tot potser tenien remordiments quan portaven, per exemple el cotxe al taller, i el mecànic de torn no els hi feia la factura i així s’estalviaven l’IVA. Potser si que sumats tots aquests ives que no s’han pagat pugui pujar un fotimer de milions d’euros... Però quan pugen tots els ives, tots els irpfes i tota la corrupció que hi ha hagut a aquest país durant les darreres dècades. Perquè la corrupció no ve de fa uns anys, ve de molt més lluny. Recordeu per exemple el cas Banca Catalana?

Com poden el nostres governants demanar-nos que complim amb les nostres obligacions tributàries si segur que ells mateixos o gent del seu entorn més proper estan immersos en casos de corrupció?

No cal anar molt lluny. Al nostre territori l’han afectat casos com l’Innova que té l’epicentre a Reus però que arriba fins a Amposta, el Perelló o Roquetes o el cas de la consultoria Efial que va esquitxar a l’alcalde de l’Ametlla de Mar i, segons sembla, també ho podria fer a qui era l’alcalde de Girona en aquella època... Suposo que sabeu de qui parlo, no?  

MEDALLES QUÈ VAN BARATES!

Fa anys, un veí de la Galera em va demanar que li esbrinés si podia cobrar per dues condecoracions que havia rebut durant la guerra Civil Espanyola. Havia combatut al costat de Franco. Ho vaig preguntar al ministeri de Defensa i la Guardia Civil li va portar a casa la resposta: No tenia dret a cobrar perquè aquelles medalles no portaven implícita cap tipus de contraprestació econòmica. Per tant, eren simplement condecoracions honorífiques.

Per la seva part, el màgic Andreu, durant les actuacions, també es posava medalles després de realitzar amb èxit un truc de màgia i es reservava per al final la més grossa de totes. Potser no d’una manera real, però si imaginària o fictícia, són molts els que, simbòlicament, es posen medalles quan creuen que han fet alguna cosa bé.  

Això és el que ha fet l’Agència Tributària que ha sortit traient pit (un altra manera de presumir per la fita assolida) per l’èxit obtingut en la lluita contra el frau fiscal a l’haver aconseguit un 27% més de recaptació que l’any 2014, elevant la xifra d’ingressos fins el 15.664 milions d’euros.

Dit així és molt bonic, molt de color de rosa, però sempre hi ha un rerefons de tot: aquelles coses que no es diuen.

Com sabeu estic parlant per pròpia experiència. Potser en altres coses tindré un coneixement més minso, però amb 30 anys a la casa, ja puc tenir formada una opinió sobre el seu funcionament intern.

De tant en tant arriben ciutadans (abans els anomenàvem contribuents) que venen queixant-se (i quasi sempre en raó) per l’escarni que, des del seu punt de vista, els hi fa l’administració tributària.

No sé si us ha passat mai, però qualsevol liquidació practicada per l’AEAT per una discrepància trobada ja sigui a la renda, ja sigui en altres impostos, comporta una liquidació d’interessos de demora (acció reparadora), però també una sanció. Per tant, a un mateix individu li arriben fins a 3 cartes de pagament: una per la diferència, una més pels interessos i una tercera per la sanció. I de tant en tant, alguna més si no compleixes amb les directrius establertes.

És el que jo anomeno diner fàcil, aquelles diferències que es detecten informàticament en creuar les dades dels ciutadans amb les que disposa l’Agència Tributària obtingudes a través de la informació que faciliten organismes, empreses, banca, registradors, notaris, etc.

Una cosa ben diferent és el diner recaptat per la Inspecció. Segons informació oficial de l’Agència Tributaria (cito textualment):  

El Área de Inspección liquidó deuda por importe de 7.129 millones de euros, un 43% más, de la cual un 44% se corresponde con actuaciones de la Delegación Central de Grandes Contribuyentes.

Se realizaron 107.580 actuaciones inspectoras, un 8% más que el año anterior y un 46% más que en 2011.

Entre las 21.810 visitas presenciales realizadas, destaca el incremento del 28,7% en las efectuadas en el marco del plan contra la economía sumergida y también las destinadas a aflorar alquileres opacos.

Han aumentado un 28% las investigaciones de movimientos financieros para detectar insolvencias ficticias y se han adoptado 3.785 medidas cautelares para evitar vaciamientos patrimoniales.

I ara ve la pregunta: ¿Destina l’Administració Tributària els recursos suficients a la lluita contra el frau, ja sigui l’economia submergida o simplement el que és conseqüència de facturar sense IVA o d’altres mecanismes que sé solen usar de forma habitual? La resposta és no.

Segons estudis, l’Administració Tributària espanyola és la que menys treballadors per cada 1.000 habitants destina a la lluita contra el frau i si es té en compte que Espanya és el país de la picaresca i que a tothom li agrada posar-se medalles quan aconsegueix enganyar al fisc, ens en adonarem que per moltes medalles que es posin, la lluita contra el frau sempre podria ser més gran de la que és...

Però potser a algú no li interessa prémer més del compte, no sigui que surti rebotat!

LA PREGUNTA DEL DIA 18-08-2014

¿Què Pujol es querelli contra dos bancs andorrans per violació de secret bancari, el fa menys responsable dels delictes que ell mateix va confessar? 

És una manera de desviar l'atenció cap a un altre costat. Pujol, a part dels delictes confessos d'evasió de capitals i frau fiscal, cal pensar -pel que es va sabent- que n'hi molts d'altres, com per exemple apropiació indeguda i segurament també els de suborn, malversació de cabals públics, tràfic d'influències, falsedat documental, blanqueig de capitals i prevaricació.
Si en lloc de tenir 85 anys fos més jove i se'l declarés culpable, el més segur que que s'hauria de passar molts d'anys a la garjola.

QUAN ES LLOA L’OBLIGACIÓ

Fixeu-vos amb el següent titular del Periódico del passat dia 13: Hisenda surt a la caça del pisos turístics.

Ja en pàgines interiors es valora la iniciativa posant-li tres estrelles al Delegat Especial de la AEAT de Catalunya Gonzalo García de Castro.

Si em permeteu l’expressió, no ho entenc. Mireu, sé suposa que tots els que tenim la sort de treballar hem de fer la nostra feina i l’hem de fer bé, que per això ens paguen. Evidentment com humans cometrem errades, però com a professionals hem de tenir cura que això ens passi les menys vegades possibles.

Dit això, es feina de l’Agència Tributària perseguir el frau fiscal. Quantes vegades ho he dit? Fins i tot durant els darrers dies he parlat del tema i segurament més d’una vegada.

Per tant, on està el misteri? Cal anunciar-ho amb tota la fanfàrria del món? Em sembla que no.

L’Agència Tributaria té l’obligació de detectar els pous de frau i actuar una vegada identificats i localitzats. Em dóna igual que sigui els apartaments turístics com qualsevol d’altre. Però em sembla que el que es pretenia, més que efectivitat de l’ens com a tal, era buscar un titular. I s’ha aconseguit...

Després caldrà veure l’eficàcia de la campanya i si es destinen els suficients recursos cosa que, permeteu-me, ho dubto, perquè el cert és que l’Agència Tributària disposa de pocs efectius per a poder arribar allà on caldria.

Però una vegada més me sembla que es passarà de puntetes per sobre del problema real. Un 25% del PIB provinent de l’economia submergida no es situa només en els apartaments turístics; és evident que hi molts més pous de frau. El que passa és que d’aquest tema se’n està parlant molt durant els darrers dies i, als càrrecs de l’Agència els hi ha semblat oportú anunciar que s’hi actuarà en contra.

Però una vegada més es deixen de banda les grans empreses que, desgraciadament tenen la paella pel mànec, ja que si se’ls exprimeix molt, poden amenaçar en acomiadaments.

La gestió dels apartaments turístics no crea ocupació, perquè cada propietari s’ho gestiona en persona, per tant, hi poden actuar amb el convenciment de que es pot aconseguir recaptar uns diners sense gaires problemes.  

NI EQUITATIUS, NI SOLIDARIS, NI PROGRESSIUS, NI PROPORCIONALS, NI JUSTOS

Si he de trobar alguna cosa bona de l’estudi elaborat per la comissió de savis (savis els anomenen!) a proposta del Consell de Ministres sobre la reforma de la fiscalitat espanyola, el cert és que no en trobo cap. Mirat, esta clar, des del punt de vista d’un treballador que pertany a la classe mitjana (tirant cap a la baixa)

Una reforma de la fiscalitat que té com a eixos bàsics la rebaixa de tipus de l’IRPF i una reforma de l’IVA on, productes alimentaris que ara tributen al 10% passaran a tributar al 21%, demostra que s’ha mirat més les butxaques dels rics, que no les de la majoria dels ciutadans d’aquest país i que, com jo, es creuen que encara pertanyen a la classe mitjana.

Una reforma fiscal hauria de ser equitativa (pagar pel que es guanya), solidària (els rics han de pagar més que els pobres), progressiva (com més es guanya més s’ha de pagar), proporcional (tenir en compte les diferents retribucions) i justa (no beneficiar a uns pocs en detriment de la majoria) Si no és així, estaríem parlant d’una reforma neoliberal on l’estat adoptaria un paper secundari en benefici de les multinacionals i els lobbies de pressió.  

Arribat a aquest punt potser caldria explicar que representen els dos grans impostos que tenen una major repercussió en el dia a dia dels ciutadans: l’IRPF i l’IVA.

L’IRPF (l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques) és un import directe, és a dir, grava els diners que cobra la gent, mentre que l’IVA (l’Impost sobre el Valor afegit) tal com indica el seu nom, grava el consum, ja sigui de bens o de serveis i per tant, estaria dintre del grup dels indirectes.

Una reforma d’impostos progressiva aniria en la línia de augmentar els percentatges de tributació d’aquells que més guanyen en detriment de les classes populars. Recordo els anys on el tipus màxim es va situar en un 56% a partir d’una certa quantitat. En l’actualitat es situa en torn del 49% en aquelles comunitats autònomes que disposen d’una tarifa més alta (com per exemple Catalunya) a partir, aproximadament, d’uns 35.000 euros/any. A partir d’aquesta quantitat paguen els mateixos impostos el que cobra 50.000 euros que els que en guanya 1 milió.

Els més rics es defensen dient que, després, a l’hora de consumir paguen més impostos indirectes que la majoria dels ciutadans. Efectivament, ja que el seu poder adquisitiu és superior al de qualsevol treballador d’una fàbrica, de l’administració o petit autònom, per posar uns exemples. Segurament si preguntéssim als treballadors dels col·lectius esmentats o d’altres, tots estarien d’acord en pagar més impostos per la compra de bens i serveis (cases, cotxes, viatges, etc.)

Els grup de savis, bàsicament, han seguit la mateixa línia que els seus precursors: optar pel més fàcil.

Quan en els darrers temps del govern de Rodríguez Zapatero es van apujar tant l’IVA com l’IRPF, des de les files populars van donar el crit al cel i van recordar correctament que en èpoques de crisi econòmica no s’haurien de pujar impostos. Però és que quan ells van accedir al govern van fer el mateix!  I, a sobre, d’una manera molt més dura i dramàtica, ja que van apujar els tipus d’IVA del material escolar, de les perruqueries o de la cultura.

Encara que no ho diguin d’una manera oberta (parlen de que l’economia submergida està propera el 25% del PIB),la realitat ens diu que ha estat un fracàs, ja que haver de pagar un 21% d’IVA en molts casos, et fa traspassar la línia roja d’allò que és legal i del que no ho és, encara que sàpigues que a menys recaptació de tributs, més copagament sanitari, menys ajuts a l’ensenyament o més increment del sector transport (ara volen fer pagar per passar per les autovies)

Els estudis demostren que la gent, cada vegada treballen més en negre per evitar perdre clients. Un cas per exemple és el de les perruqueries que ha fet que els professionals del sector hagin tancat l’establiment i es dediquin a prestar el servei als domicilis particulars dels seus clients. I els qui no ho han fet així, han hagut d’assumir l’increment de l’IVA, es a dir, és com si, a la pràctica, haguessin  abaixat les tarifes. El mateix passa al sector de la cultura.

Amb l’increment de l’IVA a la majoria dels productes alimentaris si que s’aconseguirà recaptar més per aquest concepte, ja que, la majoria dels articles es compren a les grans superfícies a les que no els hi queda més remei que aplicar-lo correctament. Mentre que els ciutadans també estan destinats a haver-los de comprar per a poder menjar. L’única cosa que podran fer és reduir o suprimir de la cistella de la compra aquells productes un tant innecessaris que puguin significar un capritx per a qui els consumeix.

Però si això ens comporta no poder gaudir de tots aquells petits plaers que ens dóna la vida, ja m’explicareu a mi que nassos ens queda. Passejar? Anar a la platja a l’estiu? Si ho feu, no ho digueu, a veure si ens faran pagar un tribut nou.   

I sobre la lluita contra el frau? No sap, no contesta!  

MESURES TRIBUTÀRIES

Encara que de vegades pugui sembla un expert, el cert és que, sovint, no tinc ni idea del que estic dient...

Però els 27 anys que porto treballant al mateix lloc, pot ser sí que em donen l’experiència necessària per a poder opinar sobre alguns temes que visc diàriament, es a dir, els impostos i qüestions relacionades.

Sembla ser que una de les mesures imminents que pensa aprovar el govern de Rajoy és en referència al pagament de l’IVA per part dels empresaris i professionals. La proposta és que no s’hagi de liquidar l’IVA fins haver-lo cobrat. Recordo que durant la campanya electoral de els generals de 2011, ja era una reivindicació dels populars. L’agrupació local d’Amposta va distribuir uns pasquins on es proposava que s’adoptés la mesura. Llavors ja vaig dir que hi havia hagut molt de temps per a poder adoptar-la, fins i tot, un període de 8 anys de govern del PP. No obstant em mostrava reticent a la seva aplicació.

Conec perfectament la situació que provoquen alguns morosos. La manca de pagament (al menys puntual) de les seves factures, provoca que s’hagi de liquidar l’import a l’erari públic sense haver-lo cobrat, la qual cosa pot causar desajustaments de tresoreria (he vist que bé que m’ha quedat?) Per cert, una gran part de la morositat ve provocada pel propi govern. Si la resta d’administracions no paguen puntualment és perquè les transferències econòmiques no arriben puntualment i els imports són inferiors als demandats.

De poder ajornar el pagament, ens trobaríem davant d’una situació pràcticament incontrolable. Des del meu punt de vista, els empresaris i professionals encara tindran més marge de maniobra per a poder, sinó defraudar, al menys de minorar els seves liquidacions i pagar-ho sense recàrrecs ni interessos de demora quan els vingui de gust.

Perquè per a poder aplicar una mesura així, seria necessari un major control per part de l’administració, amb constants comprovacions, perquè, qui ens assegura que només es deixaran de liquidar les factures no cobrades? Si es tenen problemes de tresoreria, si ara ja se’n deixaven de liquidar, sospito que amb l’entrada en vigor de la nova normativa, encara se’n quedarien més al calaix de pendents.  

Fa molts d’anys que, per part dels sectors directament relacionats amb el sector tributari que es ve reclamant un major control de l’administració per evitar el frau fiscal i perseguir l’economia submergida. En això el nostre país sí que és capdavanter! Però per a que això sigui possible, des de l’Estat s’han de destinar molts més recursos. A l’hora d’aplicar les mesures d’ajustament de l’administració (retallades) no s’ha tingut per a res en compte el tipus d’administració. Sempre des del meu punt de vista, no té la mateixa importància l’administració tributària o la Tresoreria General de la Seguretat Social (per posar dos exemples) que el Ministeri de Cultura o el de Defensa, per no parlar de diputacions, consells comarcals, ajuntaments, etc.

De la bona gestió d’administracions com la tributària depèn, en bona part, la bona salut financera d’un país. Però com ja he dit més amunt, per a que això sigui possible s’ha de dedicar molt més personal per a la persecució dels defraudadors.

A continuació reproduiré textualment una nota difosa pel sindicat UGT:  

Respecte al nombre d’empleats públics dedicats a la lluita contra el frau i administració fiscal (27.613 a finals de 2011), la nostra administració també es troba a la cua d’Europa, per exemple l’agencia tributaria francesa quadruplica a l’espanyola, i a Espanya no es cobreixen les places que queden vacants degut a les jubilacions dels empleats públics de l’AEAT, lo que queda palès si tenim en compte que a l’any 2011, mitjançant l’oferta pública d’ocupació, es van convocar de torn lliure 15 places per al grup A1, 30 places per al grup A2 i 15 places per al grup C1, es a dir, un total de 60 places de nou ingrés, quan en aquest mateix any s’ha produït la baixa dels seus llocs de treball (per jubilació, defunció, etc.) de uns 540 empleats de l’AEAT.  

PROPORCIÓ D’EMPLEATS PÚBLICS DESTINATS A LA LLUITA CONTRA EL FRAU A EUROPA

França 1 per cada 503 habitants.

Holanda 1 per cada 525 habitants.

Regne Unit 1 per cada 694 habitants.

Alemanya 1 per cada 732 habitants

Espanya 1 per cada 1.687 habitants.

I després ens ha d’estranya que hi hagi casos de corrupció com el de la trama Gürtel que va finançar il·legalment el PP?