PROSTITUIR LA DEMOCRÀCIA

Quan l’extrema dreta fa servir la paraula ‘llibertat’ em pregunto en quin sentit ho fa. Per a l’extrema dreta la llibertat consisteix en suprimir els drets que les classes més humils han guanyat al llarg de molts anys de lluita. Quan l’extrema dreta fa servir la paraula ‘seguretat’ em fa recordar a la que hi havia en temps de la dictadura on ningú podia manifestar-se en contra de les arbitrarietats del règim. Quan l’extrema dreta fa servir la paraula ‘democràcia’ és per a retornar a la democràcia orgànica del franquisme on les classes populars havien de seguir al peu de la lletra el que els hi manaven els cacics locals. En resumen: amb els seus discursos l’extrema dreta prostitueix la democràcia ja que el que pretenen és destruir-la des de les institucions públiques.

UN VOT A L’EXTREMA DRETA

En una conversa recent amb un conegut, aquest em preguntava: -Si Sánchez ha fet tantes coses bones, creus possible que el 23-J guanyi el PP? I la meva resposta va ser: -En política, com a la vida tot és possible... El que passa és que la dreta fa molt soroll. La dreta (i per extensió l’extrema dreta) no paren d’emetre missatges populistes que calen ràpidament entre les persones més receptives a aquests tipus de continguts amb la finalitat de guanyar-se el seu vot. També han anunciat que derogaran les lleis que s’han aprovat durant el govern de Sánchez i que tant han millorar la qualitat de vida dels ciutadans del nostre país en un missatge clarament adreçat als col·lectius més ultres, catòlics i reaccionaris. Va continuar dient-me: -Un amic policia m’ha dit que un company seu és d’origen marroquí... -I què passa? -li vaig contestar jo-. Quin problema hi ha...? Pensa que per a ser policia ha de tenir primer que res nacionalitat espanyola i posteriorment passar per un munt de proves i filtres per avaluar la seva capacitat per exercir la professió i només després de complir tots els requisits podrà ser-ho. Ningú va dient que vol ser policia i pel simple fet de dir-ho ja el fan... -Però és que m’han dit que tenen una reserva del 20% de les places... -va continuar dient-me-. Aquí ja vaig posar-me com una moto... -Mira -li vaig dir-. És impossible que cap col·lectiu tingui una reserva de places, tret de les dones en el cas de accedir a un lloc de policia i els discapacitats. Li dius a la persona que t’ho ha dit que t’ensenyi la publicació oficial de la convocatòria i que et demostri el que t’està dient. Segur que no ho farà perquè no ho posa en lloc. La persona que li ho va dir segur que és de la màxima confiança del meu interlocutor i que un dia li va poder dir això i un altre qualsevol altre disbarat... Poc a poc, a part de la confiança que de ben segur ja fa temps que li té guanyada, li va inculcant les idees ultres sortides d’un discurs populista i xenòfob i que a molta gent els hi agrada escoltar per a poder-lo fer servir d’excusa a l’hora d’anar a votar i així quedar tranquils per l’acte que acaben de fer saben en el fons no ho han fet bé. Vaig tenir una amic ja difunt que tenia l’edat de mon pare que una vegada em va dir: -Jo voto al PP perquè si no en donen els que tenen com podem esperar que ens donen el altres... Com veureu és una idea molt simplista a l’hora de decidir-se per una opció de vot. Però a la fi és una idea que deu tenir molta gent ja que si tots aquells que pertanyem a les classes populars ja siguem assalariats, jubilats, desocupats, etc. votessin pels partits que tenen més cura per la gent humil, seria impossible que la dreta i l’extrema dreta poguessin governar. Però el mal ens el fem nosaltres mateixos ja sigui abstenint-nos de votar o bé votant a la dreta per castigar els governs progressistes amb qualsevol mena d’excusa.

TEMOR A UN ‘TAMAYAZO’

Després de seguir el debat d’investidura de Pedro Sánchez i de veure l’actitud de l’extrema dreta i l’extrema-extrema dreta (tal com els anomenava cada vegada Pablo Iglesias), vaig veure el perill de que poguessin estar preparant un altre ‘Tamayazo’. I és que durant el debat, de moments per arribar a pensar que una situació similar se pot tornar a produir no ne  van faltar, així com tampoc antes i després del mateix.    

Hem de partir de la premissa de que hi va haver quasi un empat: 166 vots a favor per 165 en contra i 18 abstencions. Tal com podeu comprovar, amb aquest resultat, només que un del bloc del sí passés a l’altre costat, Sánchez no seria investit president.

De moment ja hi van haver al menys dos electes que van canviar de vot. José María Mazón del PRC de Revilla i Ana Oramás de CC van canviar el vot que havien anunciat amb anterioritat pel no.

Durant el discurs, el president del grup de l’extrema-extrema dreta va interpel·lar el diputat de Teruel Existe Tomás Guitarte per a que s’ho repensés. De fet, el mateix Guitarte ha denunciat pintades al seu poble i pressions a les xarxes socials.

També la Inés Arrimadas, presidenta de Ciudadanos, va dirigir-se als diputats socialistes per a que algun valent votés en contra de la investidura de Sánchez.   

Motius per a tenir temor no en falten... La dreta disposa de gent prou poderosa que igual estarien disposats a finançar un nou ‘Tamayazo’ com finançar un cop d’estat com el que hi va haver l’any 36.

No us ho prengueu a broma. Jo ja fa temps que tinc temor a com poden arribar a actuar aquesta dreta espanyola que, sense cap mena de dubte, és la més rància dels països de l’Europa Occidental.   

De totes maneres, la investidura seguiria estant en mans d’ERC. Ja sé que puc dir un disbarat, però davant de la molt greu situació d’un nou ‘Tamayazo’, ERC podria prestar alguns dels seus vots i així, només que alguns dels diputats d’ERC votessin a favor de Sánchez, se podria normalitzar la situació.

Esperem que només sigui un mal son i que el dimarts vagi tot com ha d’anar...    

I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  

Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.

En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.

Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.

El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.

Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?

En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.

Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     

MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html

AMB RIVERA NO!

De Napi, a Diari de Tarragona. 

Un dels crits més unànimes que van poder escoltar-se la nit electoral entre els militants i simpatitzants que se van congregar davant de la seu de Ferraz per a celebrar el triomf de Pedro Sánchez va se: ¡Con Rivera no!  

Aquell grup d’uns pocs centenars de persones crec que eren una bona representació de la majoria dels votants del PSOE.

La ciutadania que diumenge va donar suport a Pedro Sánchez ho va fer, principalment, per a evitar un govern de la dreta més extrema d’aquest país que, de complir les seves amenaces, en poc temps haurien tancant canals de televisió públics i privats i, amb tota seguretat, haurien dilapidar l’estat de dret de la nostra democràcia.

Quan miro a Rivera, Casado i Abascal, a penes trobo diferència entre ells.  Rivera, que va irrompre a la política catalana com un polític moderat que defensava la socialdemocràcia, s’ha convertit en un conservador de primer ordre. A l’igual que Casado que pel sol fet de ser el protegit d’Aznar, també ens indica el tarannà que té. Sobre Abascal millor ni parlar-ne: representa d’extrema dreta més rància d’aquest país.

Però ep! No ens enganyem! L’extrema dreta ha existit a Espanya sempre, tot i que semblava que era residual (Blas Piñar va ser l’únic diputat de Fuerza Nueva entre els anys 1979 i 1982), el cert és que estava ben present dintre de l’AP primer (amb una part important d’exministres franquistes) i el PP més tard. Una prova del que dic és que mai han volgut condemnar el règim dictatorial de Franco.

La situació política a hores d’ara relativa als pactes és que, segons sembla, és que el PSOE vol governar en solitari, tot i la voluntat de l’IBEX 35 que ja ha manifestat que desitja un govern del PSEO amb C’s.   

De les declaracions de dirigents de les dues formacions se desprèn que no hi ha voluntat de pacte. Tant Meritxell Batet per una part, com per Inés Arrimadas per l’altre.

Per acabar vull dir que per al PSOE seria ocntraproduent un pacte amb C’S. Primer pel menyspreu que va demostrar el partit de Rivera cap a Pedro Sánchez durant la campanya electoral en general i els debats en particular i segon, perquè una gran part dels votats que han avalat el PSOE ho han fet precisament per a barrar el pas dels partits de la dreta i no entendrien que, finalment, algun d’ells (en aquest cas C’s) arribes al govern de la ma de Pedro Sánchez.

Per no parlar dels votants de les altres formacions polítiques (Unidas Podemos amb les seves confluències, així com els independentistes i d’altres) que de cap manera voldrien un pacte amb la formació de Rivera.

I què passarà amb Catalunya? Aquesta és una de les grans preguntes de després del 28-O. Òbviament no es poden menystenir els resultats a Catalunya. ERC, una de les formacions independentistes per antonomàsia, ha guanyat a Catalunya amb solidesa. I això és una mostra del sentiment d’una bona part de la ciutadania catalana. La suma dels partits independentistes no ha arribat als més de dos milions que van votar l’1-O, però el resultat és massa significatiu per a que Sánchez no faci una reflexió rotunda i busqui una sortida a la situació actual.

QUIN VA SER EL PREU D’UNA TRANSICIÓ ‘MODÈLICA’?

De Ferreres al diari Ara. 

Franco ho va deixar tot lligat i ben lligat. I certament va ser així. Només cal veure que després de 43 anys de la seva mort continuem tenint un Borbó com a Rei, el fill que ell mateix va designar com el seu successor, fins només fa unes setmanes ens governava el partit hereu d’una bona part dels seus ministres i encara hi ha qui quan sent parlar del Valle de los Caídos diu allò de ¡no se toca!   

Ens van vendre la moto amb els Pactes de la Moncloa i una modèlica Transició. Però, quin preu se va haver de pagar? Va hagué de ser molt alt perquè encara avui l’estem pagant. Potser només seran els interessos, però el cert és que després de tant de temps encara arrestem les seqüeles d’una Transició que va tancar en fals l’anterior règim dictatorial i dèspota.

No va existir una llei de punt i final en la que s’hauria pogut renegar de l’anterior règim i passar comptes amb els ministres i personatges més sanguinaris. Un exemple de ministre seria Manuel Fraga i de personatge l’anomenat Billy el Niño que, com sabeu, era un policia torturador que a sobre va ser condecorat pel seu treball.  

Però l’exemple més clar el tenim, sense cap mena de dubte, en la Constitució. La Constitució Espanyola, la Carta Magna o la Llei de Lleis, es un compendi normatiu que se va haver de desenvolupar mitjançant lleis orgàniques. A part de que la seva interpretació resulta complicada (de no ser així el Tribunal Constitucional sempre resoldria per unanimitat), és massa rígida, es a dir, massa difícil de modificar.

De fet, si la memòria no me falla, des de la seva publicació només s’ha reformat dues vegades: per a equiparar el dret successori de la corona entre homes i dones i quan per mandat de la UE se va haver de fixar l’estabilitat pressupostària. Es a dir, no endeutar-se més del compte.

I és que per a reformar-la se necessiten al menys 2/3 dels diputats. O sigui, si el Congrés està format per 350 diputats i diputades, ha d’obtenir al menys 234 vots favorables. Comprendreu la dificultat existent per a poder-a retocar. Les dues vegades anteriors va ser perquè les modificacions que se van fer agradaven a la majoria, o al menys creien que era necessari.

Però si d’entre tots els partits que han estat hegemònics durant aquesta etapa hem de buscar culpables, sense cap mena de dubte qui més culpa té és el PSOE.

De Ferreres al diari Ara. 

I per què el PSOE i no la UCD, AP o el PP? Fàcil. Perquè el PSOE venia d’una tradició republicana i, evidentment d’esquerres i va haver de empassar-se a la Monarquia i no només això, és que pel que se veu, no hi va haver un període de carència: Per a tota la vida!

Tal com deia al començament, Franco porta mort 43 anys i sembla que és ara quan l’extrema dreta està més forta que mai i els tribunals de justícia espanyols els solen tractar amb una benevolència que no apliquen a d’altres acusats, com per exemple els presos polítics catalans.  

Entre 1975 i 2018 sembla que hi hagut un gran buit que, sí, és veritat que han passat moltes coses, però potser menys transcendents del que haurien pogut ser. El gran canvi, la gran revolució dels fills i nets dels vençuts encara no s’ha produït.

Si la fundació Francisco Franco ha fet una crida a un nou Alzamiento Nacional, jo faig una crida a la mobilització de totes aquelles persones que, com jo, n’estan tipes de com a evolucionat el país.

Visca la República!!

‘BLAVÈNCIA’

Foto: Josep Emili Fonollosa (Vinaròs News)

El recordat amic vinarossenc Joan Antoni Fabregat Miralles tenia una forma molt peculiar de referir-se a València. L’anomenava Blavència... I perquè Blavència? Senzillament per la franja blava que porta la seva senyera i de la que tan en contra n’estava ell.

Vaig conèixer a l’Antoni a principis dels anys 80. Tot i ser de Vinaròs, era un catalanista convençut, igual que molts altres vinarossencs. Eren els anys de la Transició on amb més o menys encert se van haver de decidir moltes coses. Com per exemple el nom de la comunitat: que si País Valencià, que si Regne de València... Al final ni per a tu ni per a mi... I així va ser com va sorgir el nyap de Comunitat Valenciana. L’elecció de la bandera va viure un procés semblant. Davant la senyera quadribarrada i prou que semblava només identificar a Catalunya, quan en realitat hi havia (i els hi ha) molts de valencians que s’hi identifiquen plenament, al final se va decidir per la que deriva de l’estendard de Jaume I el Conqueridor i que, pel que sembla en aquella època era la bandera de la capital del Túria, ja que el Rei Conqueridor la va lliurar a la ciutat després d’arrabassar-la als musulmans.

Ahir diumenge vaig veure unes fotos a Vinaròs News de la concentració ultranacionalista que hi van haver a la capital del Baix Maestrat per a protestar per la presència del diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya Joan Tardà. Com si una persona no tingués el dret de desplaçar-se allà on vulgui o com si un diputat no pogués explicar el seu pensament polític allà on millor cregui convenient...

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Tot i que han passat quasi 40 anys, tal com se pot comprovar la situació no ha canviat gaire respecte a la que se vivia en aquella època. Els blaveros segueixen pensant que el Regne els hi pertany en exclusivitat i que l’han de salvaguardar de qualsevol interferència que arribi des del Nord. Des del Nord, perquè si els hi ve de l’Oest no ho veuen com una intrusió, sinó com una prova d’amistat i cooperació: Per ofrenar noves glòries a Espanya...!  

A un sector molt important de la població valenciana no els importen gaire les corrupteles d’alguns dels seus màxims dirigents de les darreres dècades els zaplanes,camps, fabres, rus, blascos, les rites i un llarg etcètera) El realment important va ser que tot aquesta gentola van saber aturar la catalanització tancant els repetidors de TV3, menyspreant premis literaris com el d’Octubre organitzat pel Acció Cultural del País Valencià o el que encara és més greu: voler negar que el català i el valencià són la mateixa llengua (tot i reconèixer el dret d’anomenar-lo com els domi la gana)

L’amic Antoni, que en la seva joventut va ser delegat de facultat a la Universitat de València i membre del Moviment Comunista del País Valencià a aquestes cèdules de l’extrema dreta valenciana les anomenava Bunquer Barraqueta. Òbviament no cal explicar el per que era així.

L’extrema dreta sempre ha estat present dintre de la societat valenciana i ha tingut representació dintre dels poders fàctics valencians. Però potser després de molts anys, davant l’amenaça del trencament d’Espanya pel riu Sènia és quan han tornat a treure el caparró i donar mostres de la seva intolerància, tal com també ha passat a d’altres llocs de l’Estat Espanyol, inclosa la pròpia Catalunya.

DESPERTAR A LA BÈSTIA

De Napi a Diari de Tarragona.

S’acusa a l’independentisme de despertar la bèstia de l’extrema dreta espanyola. Des del meu punt de vista, els fatxes d’aquí sempre han estat despertats i controlant la situació. De vegades des de llocs estratègics de l’economia i la política.

Fa anys anava sovint a Barcelona. Algunes vegades aprofitant el pont del Pilar i si per casualitat té trobaves prop del Corte Inglés de la plaça de Catalunya, te’ls podies veure amb tota la parafernàlia que requeria l’ocasió en commemorar un dia tant significat per a ells.

Un dels llocs on més fatxes hi ha per metre quadrat és València. Quan l’any 2002 la PDE va organitzar una manifestació a València, els fatxes, tal com tenien costum fer quan algú anava en contra dels seus interessos, sortien al carrer per a contramanifestar-se. No era un grup molt nombrós, però prou sorollós i evidentment irrespectuós amb els manifestants.

I si la bèstia no fos l’extrema dreta espanyola? I si la bèstia fos simplement l’espanyolisme presenta Ciutadans?

Sempre s’ha dit que els votants del PSC del cinturó roig de Barcelona s’abstenien a les autonòmiques perquè consideraven que no eren les seves eleccions. D’aquí que sempre guanyés per golejada CiU i, en canvi, quan es tractava d’unes eleccions generals acudien en massa a recolzar a Felipe. Sí, a Felipe... Ni a Almunia, ni a Zapatero ni a Pedro Sánchez... A Felipe! Ja que els andalusos i extremenys que van arribar a Catalunya allà pels anys 50, 60 i 70 votaven a Felipe Gonzàlez, per això que aquest acudís pràcticament sempre als mítings de tancament de campanya que sé feien a Barcelona.

Però darrerament el cinturà roig de Barcelona ja no vota tant el PSC. No sé si serà perquè un bon grapat d’aquells militants i simpatitzants socialistes s’han mort i els fills ja no pensen com ells, o per algun altre motiu. Però l’ascens vertiginós de C’s a les darreres eleccions del mes de setembre de 2015 va fer donar un tomb radical al panorama polític català més enllà de l’independentisme.

Actualment sembla que C’s és l’única força que pot plantar cara a l’independentisme i segurament per això les enquestes li atorguen una alta intenció de vot, fins al punt de que per exemple eldiario.es parlava ahir de que podrien guanyar les eleccions que s’estan celebrant avui.

Quan un partit no agrada a un sector determinat de la població, normalment és perquè se’l tem. Aquest és el cas de Ciutadans on la seva líder a Catalunya (amb el permís d’Albert Rivera) concentra la majoria de les antipaties del sector independentista.

Les eleccions d’avui seran les del 80% de participació. Aquesta és la xifra que s’ha pronosticat com a sostre ja que en tots els casos hi ha una abstenció conjuntural que passi el que passi no anirà a votar. Sempre s’ha dit que a percentatge més alt guanya l’esquerra, però aquestes eleccions no va d’esquerres i de dretes, va d’independentisme i espanyolisme.

Si l’Arrimadas aconsegueix ser la presidenta serà el fracàs de l’independentisme. Per tant, espero que no sigui així.

Finalment espero que hi hagi una sorpresa de darrera hora. Crec que els sondejos s’equivocaran una vegada més i un partir aconseguirà uns resultats inesperats. Dintre de poques hores el desenllaç.