CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.

I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.

Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 

En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.

Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.

Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.

I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.

Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.

Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.

Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.

Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.

I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.

Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.       

AQUESTA SI QUE ÉS BONA!

Ni la democràcia espanyola és una democràcia plena, ni el Tribunal Constitucional és imparcial.

En un país així és lògic que el Rei tampoc sigui el cap d’Estat de tots els espanyols, i encara menys d’aquells que ni se senten espanyols ni monàrquics.

Som, senyores i senyors, un país de pandereta... No, de traca no, de pandereta, de maraixa i de burro en sària. Un país semblant al que se van trobar els turistes europeus fa 60 anys. Al fons no ha canviat tant tot i la modernitat de les instal·lacions.

I per què ve això? Per la resolució del TC anul·lant la resolució del Parlament de Catalunya contra la reprovació del Borbó. Ignoro si la resolució contempla i condemna l’actitud del Rei pel 3-O per la poca imparcialitat que va tenir. Si la Constitució diu que la figura del Rei és inviolable (cada vegada que ho llegeixo o ho escric el cap me porta cap a un altre lloc), no és menys cert que també atorga a la Corona un paper d’àrbitre davant els conflictes interns.

El 3-0, el Borbó no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies i el TC, una vegada més mostra la seva parcialitat a l’hora d’emetre un veredicte, en aquest cas, anul·lant una resolució d’un Parlament que representa al poble de Catalunya.

Del Plural.com. 

Una vegada més (i ja ne van unes quantes), el poder judicial passa per sobre del poder legislatiu i dicta una sentència política sense tenir en compte que mai podrà anul·lar la manera de pensar de la majoria dels ciutadans d’un poble.

La ciutadania de Catalunya podrà o no ser independentista. Els resultats demostren que hi ha un empat tècnic entre aquells que s’hi senten i els que no. Però queda clar que els independentistes no són monàrquics (encara que estic segur que ne trobaríem algun) i, segons les enquestes (no hi ha d’altra manera de mesurar-ho) una part important d’aquells que no són independentistes, tampoc són monàrquics.

La monarquia és una institució caduca. Una institució que grinyola dintre d’un país que diu ser democràtic. Com se pot ser democràtic si la màxima institució no ho és?

Una monarquia al segle XXI és la proba fefaent de la manca de qualitat democràtics d’un estat.

EL FINAL DE LA MONARQUIA ESPANYOLA

Fa anys vaig li van fer a un anglès la següent pregunta:

-Dintre d'una anys, quants reis creus que hi haurà?

La seva resposta va ser taxativa:

-Cinc!

-Cinc? I com ho dius amb tanta seguretat?

-Fàcil. Els 4 de la baralla i el d’Anglaterra.

Bé, el cert és que ha passat el temps i encara ne queden uns quants més: a la Reina d’Anglaterra sé li ha de sumar el Borbó a Espanya, les reines de d’Holanda, Noruega i Dinamarca, els reis de Bèlgica i Suècia i, per suposat els reis de l’Orient Mitjà i algun altre...

Només que t’ho posis a pensar una mica, els reis, com els nobles en general formen part del passat. Són institucions carques. Ancorades en el passat i que al segle XXI ja no tenen raó de ser. Ahir mateix vaig llegir que fins i tot els monàrquics creuen que la fi de la monarquia està a prop.

Després de saber-se les declaracions de la princesa Corinna sobre la fortuna que el Rei emèrit tindria a Suïssa i que ella mateixa hauria ajudat a evadir, els mitjans de comunicació se’n van fer ressò i tots hi van dir la seva, però on sense cap mena de dubte on hi ha hagut més acarnissament ha estat a les xarxes socials, amb vídeos fets per a l’ocasió i tota mena de mems on se deixa a la monarquia espanyola molt mal parada.

En alguns casos s’han explicat detalls dels avantpassats de l’actual Rei i de les corrupcions que normalment han envoltat la Casa Reial Espanyola. Sense anar més lluny, el rebesiaio de l’actual Rei, Alfons XIII, el darrer monarca abans de que tornés a ser instaurada per Franco, va haver de marxar cap a l’exili després de donar suport a la dictadura de Primo de Rivera i més tard simpatitzaria amb els colpistes espanyols.

Del Rei Joan Carles I s’ha dit que cobrava comissions per l’armament i els trens d’alta velocitat que Espanya venia als països àrabs. I també s’ha rumorejat que l’anomenat elefant blanc de l’intent del cop d’estat del 23-F podria ser ell mateix, tot i que hores més tard  va sortir a defensar els valors democràtics i rebutjar l’intent frustrat de Tejero, Milans del Bosch, Armada i Companyia.

Quan segurament res semblava el que era realment, Joan Carles I va guanyar prestigi. Fins i tot va ser nomenat al Premi Nobel de la Pau. Aquest fet li va donar el carburant suficient com per a seguir al poder i fer de les seves durant dècades, fins que, com després li passaria a Cifuentes amb els dos pots de crema que va robar d’un súper, el fet de tenir un accident mentre caçava elefants, li van fer perdre la poca credibilitat que encara conservava després dels afers amorosos i altres embolics on s’havia ficat al llarg del seu regnat.

D’aquí que, potser de forma sobtada, abdiqués a favor del seu fill de qui se diu que, tal vegada serà el darrer Rei de la Casa Reial Espanyola.

La animadversió mostrada pel catalanisme en contra d’una institució que no va saber desenvolupar el paper que li calia fer després dels fets de l’1-O, pot ser la llavor que, de germinar correctament, porti a la monarquia espanyola cap el precipici.

Les repúbliques (la catalana i l’Espanyola) cada cop són més a prop!  


MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.libertaddigital.com/espana/2014-03-30/nuevas-revelaciones-sobre-la-implicacion-del-rey-en-el-23-f-1276514515/


https://www.eldiario.es/agendapublica/nueva-politica/Felipe-VI-ultimo-monarca-Espana_0_272273748.html

https://www.lavanguardia.com/historiayvida/la-corrupcion-de-la-monarquia-espanola_12226_102.html

http://blog.rtve.es/carnecruda/2011/04/el-fin-de-la-monarquía.html
  

LA SEGONA RESURRECCIÓ DE FRANCO

De Ferreres al diari Ara. 

Al poc temps de morir el dictador va aparèixer una novel·la de ficció: Y al tercer año resucitó de Fernando Vizcaíno Casas. Amb tot el que us he dit, ja podeu fer-vos una idea de la temàtica de la novel·la.

Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa s’han accelerat els tràmits per a desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caidos, tal com havia aprovat el Congrés dels Diputats el mes de maig de l’any passat. La resolució que s’emmarcava dintre de la Llei de Memòria Històrica aprovada durant l’etapa dl govern de Zapatero, no era vinculant i per això el PP no va moure un dir per a portar-ho a terme (ja sabeu que Rajoy presumia de no haver destinat mai un euro per a fer complir aquella llei)

Si les informacions periodístiques no van errades, sembla que el trasllat de les restes del dictador és imminent. O sigui que tal com va passar a la novel·la de Vizcaíno Casas, la gran llosa de granit que cobreix el taüt de Franco s’obrirà i el dictador sortirà... No caminant, sinó dintre del propi fèretre per a ser traslladat a un nou emplaçament encara per decidir, perquè, pel que sembla, la família no se’n vol fer càrrec de les restes. Tan dolent era? (perquè sinó no s’entén) La resposta era sí, era molt dolent! Era extremadament dolentíssim! Tot i la imatge que volia transmetre en les seves aparicions públiques.

De fet, Franco mai ha mort. El franquisme (o postfranquisme si voleu) ha perdurat fins els nostres dies. Només cal veure els cartells que van aparèixer anit per Madrid: El Valle de los Caidos no se toca.     

És cert que al gran mausoleu que va idear i inaugurar el propi Franco hi ha enterrats combatents dels dos bàndols (republicà i feixista), però mentre a uns se’ls recorda i se’ls ret homenatge, els altre passen desapercebuts als ulls de tothom. Una mostra fefaent de que no tos els combatents eren iguals als ulls del règim dictatorial.

Però si Franco va morir un 20 de novembre de 1975, el franquisme no ha mort mai i ha perdurat fins els nostres dies. Sovint mig soterrat sota les sigles del PP.

Segurament amb el rebrot independentista d’aquests darrers anys és quan més ha decidir sortir de la caverna i donar la cara. Actualment potser sigui Vox el partit més representatiu, però hi ha d’altres partits (FE era el partit del règim i d’altres com Fuerza Nueva van néixer posteriorment) que sempre se’ls ha vist quan cal celebrar alguna de les seves diades més emblemàtiques: 18 de juliol, 12 d’octubre, etc.

Sempre s’ha presentat a Espanya com un país que ha sabut aturar a l’extrema dreta a diferència d’altres països com França, Itàlia, Àustria u Holanda on ha aconseguit una important representació parlamentària. Però és que aquí l’extrema dreta ha estat integrada dintre d’Alianza Popular primer i el PP més tard.

Amb el trasllat de les seves restes, el dictador no ressuscitarà, però el seu llegat, gràcies a la Fundació Francisco Franco i d’altres associacions de excombatents s’ha mantingut ben viu i ben finançat pel govern espanyol durant les èpoques d’Aznar i de Rajoy. Amb això queda tot dit.

Desgraciadament Franco és el referent de l’extrema dreta. Sinó hagués estat ell, segurament se’n hauria d’haver buscat un altre.

Al feixisme només el pot aturar amb la unió dels demòcrates (però demòcrates de veritat), tal com va passar al 36 amb el Front Popular o tal com ha passat més recentment amb la moció de censura a Rajoy. Però el gran problema és que ells sempre han estat molt més units que la resta de partits.       

ESPANYA AL CARRER

Diumenge Espanya dirà adéu al mundial de Rússia. No soc un pitonís, és simplement intuïció.

Tret del primer partit contra Portugal (durant molts de dies se va considerar el millor partit jugat fins llavors), Espanya ha passat pel mundial amb més pena que glòria. Guanyar a l’Iran per un solitari gol de rebot i empatar posteriorment contra el Marroc no parla gens bé del futbol que està fent la selecció espanyola. Una selecció que, a priori, sortia com una de les favorites per a poder-lo guanyar. Però Florentino va torpedinar el clima que hi havia al si de la concentració amb el desafortunat fitxatge del que era el seu entrenador: Lopetegui.

Fernando Hierro hi posarà tota la voluntat del món, però tal com vaig llegir l’altre dia a un diari esportiu, segons Shuster, el problema és que no és entrenador. De fet crec que mai havia dirigit un equip de futbol.

No és que m’importi gaire que Espanya quedi eliminada a vuitens o a quarts. Fa temps que tot allò que soni espanyol m’ha deixat d’interessar i si a més li sumem que estic molt desencantat amb el futbol en general, comprendreu que, com se diu vulgarment: me la portin fluixa...

Després de la fase inicial, la selecció Espanyola ha quedat inclosa al costat que, en teoria és més fàcil. Al costat d’Espanya (que no grup) hi ha les següents seleccions: Croàcia, Dinamarca, Suècia, Suïssa, Colòmbia, Anglaterra i Rússia. Amb Espanya, només Anglaterra ha estat campiona del món una vegada juntament amb Espanya, però això no vol dir absolutament res. En canvi a l’altre costat trobem: Uruguai, Portugal, França, Argentina, Brasil, Mèxic, Bèlgica i Japó. Uruguai, França Argentina i Brasil han estat campiones del món i en el cas de Brasil, fins a 5 vegades.

Per a guanyar un mundial s’han de reunir tota una sèrie de condicionats. El primer jugar bé. A poder ser millors que les altres seleccions. Segon l’estat d’ànim dels jugadors. Tercer tenir sort. De vegades un gol de rebot o en pròpia porta de l’equip rival poden ser determinants. Quart i no menys important, l’arbitratge. I per acabar, cinquè l’ambient que pot acabar condicionat els jugadors i fins i tot al propi àrbitre. S'ha de reconèixer que gràcies al VAR l'àrbitre ja no és determinant a l'hora de decidir el seu desenllaç, però encara queda una part important de la direcció del joc on pot ser decissiu. 

La selecció espanyola diumenge comença la segona fase jugant contra Rússia, l’amfitriona. No juga bé, l’estat d’ànim no pot ser òptim (per exemple el porter De Gea està molt qüestionat). Per tant, a priori, encara que jugui contra la 70a del rànquing de la FIFA (Espanya és la 10a) no és un factor determinant. Si ho fossa no caldria ni jugar el partit, al començament se designaria victòria d’Espanya i punt.

Però quan comencin a jugar, ja veureu com la classificació no vol dir absolutament res. Rússia juga a casa, davant d’una majoria d’espectadors que l’animaran i uns jugadors que ho donaran tot per mirar de quedar el millor possible.

Sabeu quants equips han guanyat el mundial que s’ha jugat a casa seva? Fins a 6 equips. Uruguai a la primera edició (1930), Itàlia (1934), Anglaterra (1966), Alemanya (1974), Argentina (1978) i França (1998) Per tant, jugar a casa sol donar una bona dosi de moral.

Dilluns ne tornem a parlar, d’acord? I així veurem si ho he endevinat o no.         

CALATALNS I CASTELLANS

De Vergara a eldiario.es.

Amb l’arribada de la migració a Amposta se va fer popular la següent dita:

-Qui s’ha mort?

-Ningú, un castellà...

No era que se’l menyspreés, simplement volia dir que no era d’aquí. I és que durant molt de temps la nostra societat se dividia entre els d’aquí (tot i que no sempre ens sentíem del tot catalans *) i els castellans, que eren els que els nous vinguts. Per tant un andalús era un castellà, un extremeny era un castellà un aragonès era un castellà o un murcià era un castellà. No me queda clar que eren els valencians els bascos o els gallecs, tot i que suposo que en aquests casos si que hi havia una diferenciació.   

Per tant, la diferència entre catalans i espanyols ve de lluny. La qual cosa demostra que tot i que sempre ens han volgut posar al mateix sac (tots som espanyols) l’evidència demostra tot el contrari.

Tradicionalment al conjunt d’Espanya no ens han estimat, tot i que quan surt el debat ens diuen que sí, que ens estimen molt (com aquella campanya publicitària que va fer el PP fa uns anys) Però és mentida.

I per a mostra només cal un botó: Quants catalans han arribat a presidir el govern d’Espanya? Tres. A saber: El general Joan Prim durant el regnat d’Amadeu I de Savoia i que no va tenir temps d’exercir el càrrec ja que fou assassinat abans de que pogués prendre possessió del càrrec. Estanislau Figueras que va ser el primer president de la Primera República Espanyola durant quatre mesos. I, finalment, Francesc Pi i Maragall que e va ser el segon durant 38 dies! Com heu podeu comprovar el balanç és força decebedor.

A finals de la dècada dels anys 90, amb la caiguda de Felipe González i el poder socialista, un català volia ser candidat a la presidència del govern: Josep Borrell. Va guanyar les primàries amb una diferència prou respectable davant el basc Joaquín Almunia. Però quan semblava que tot li anava de cara, li van treure un afer de quan ell havia estat Secretari General d’Hisenda: els cas Huguet-Aguiar. El primer va ser cap de la inspecció de Barcelona i el segon Delegat Especial de Catalunya. Tots dos van ser investigats per corrupció ja que havien afavorit diverses empreses catalanes a canvi de contraprestacions.

A la dècada dels anys 80, el que fora el número dos de Pujol, Miquel Roca, va tenir deliris de grandesa i veient els bons resultats que teia a Catalunya CiU, va voler donar un salt a la política catalana amb el Partit Reformista Democràtic. Tot i els suports que va tenir del món polític amb Antonio Garrigues Walker i Federico Carlos Sainz de Robles i periodístics amb el director del Diari el Mundo Pedro J. Ramírez, l’anomenada operació reformista va ser un fracàs.

José Luis Rodríguez Zapatero no era català. Era castellà-lleonès. Però era del Barça i no s’ho amagava. Tot i estar al front del govern espanyols durant 7 anys i mig, mai va anar al Nou Camp a veure un partit de futbol. Dintre dels cercles de poder estava mal vist.

Amb tots aquests antecedents, sorgeix una pregunta: Pot arribar Albert Rivera a la presidència del govern de les Espanyes?

Segons el darrer sondeig conegut (el que hapublicat avui mateix el País), el partit de Rivera tindria una intenció de vot del 28,7%, el PP del 20,4, el PSOE dels 19,1 i Podemos del 18,3.

I el pitjor de tot és que C’s ha arribat fins aquí sense haver fet res. Ha jugat a la vella política de la puta i la Ramoneta donant suport al partit que més li ha interessat en cada moment i mirant de no fer gaire mal al PP, ja que entre els votants del partit de Rajoy estan la majoria dels seus futurs votants.

Bé, potser si que ha fet una cosa: anar clarament contra els interessos de Catalunya. Per això tant a Rivera com el seu partit se’ls veu com a castellans i no com a catalans.

Partint d’aquesta premissa, potser si que Rivera podrà ser un dia president del govern d’Espanya.

Quin panorama més negre!      

* De menut vaig escoltar moltes vegades l'expressió: Anem a la Catalunya... Ho deien per exemple quan anaven a veremar al Penedès o ha d'altres llocs més enllà de les nostres comarques ebrenques. 

GUERRA OBERTA SENSE ARMES

De Vergara a eldiario.es. 

Si no n’hi havia prou amb l’empresonament la setmana passada per part del Jutge Llarena de Forcadell, Turull, Rull, Bassa i Romeva que se sumen als que ja hi estaven (Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart), amb la retenció a Alemanya de Puigdemont ahir, al món independentista no li falten motius per estar indignats i sortir al carrer a manifestar-ho.

En bona part depèn de la justícia alemanya, però si com se preveu, passa el que ha de passar, que és que finalment s’extradeixi a Espanya Puigdemont, és més que previsible que les revoltes, manifestacions, talls de carretera, etc. se produeixin cada dia.

Potser el govern i la justícia espanyola, en el seu afany de voler veure els catalans sotmesos i submisos, no van mesurar prou bé la dimensió que podria prendre el conflicte entre catalans i espanyols, entre aquells que estan a favor del procés i els que pensen tot el contrari, però tot indica que caminem cap a uns mesos molt convulsos i de desenllaç imprevisible.

Com sempre he dit, un tenen la força de la raó i els altres tenen la força i prou. Segurament sense el PP al govern d’Espanya, la situació no hauria arribat on està ara mateix. Amb el poc que costava fer un referèndum pactat i vinculant per veure quina era la voluntat majoritària dels catalans i, en canvi, ens hem de trobar amb un carreró sense sortida (al menys immediata)   

Els independentistes sempre han dit que buscaven la internacionalització del conflicte català. D’aquí que Puigdemont juntament amb Comín, Serret, Ponsatí i Puig marxessin cap a Bèlgica i posteriorment Gabriel primer i Rovira més tard, cap a Suïssa. Els llocs no van ser triats a l’atzar. A Bèlgica està la seu de les institucions europees com el Consell o la Comissió i a Suïssa la delegació d’ONU. A part d’això, allí les lleis sobre l’extradició són molt més toves i per tant és molt més difícil que se facin efectives. La prova de tot això és que Puigdemont a Bèlgica vivia prou tranquil, així com la resta de càrrecs que encara hi viuen.

Durant les darreres hores han entrat a escena altres països com Alemanya i Noruega. Els països on va ser detingut i d’on provenia antes de ser-ho. Sembla que finalment serà alemanya el país que prengui la decisió final. De moment a Alemanya, a manca del terme rebel·lió (que és la principal causa per la que la justícia espanyola perseguia a Puigdemont, tenen la d’altra traïció i, per tant, caldrà veure si la justícia d’aquell país considera o no que és un concepte semblant.

Potser alguns se preguntaran perquè les institucions europees no diuen ni piu. La resposta és molt senzilla: perquè Espanya és un país de ple dret a totes elles i, en canvi, a Catalunya, la majoria de càrrecs la veuen (o la volen veure) com una part d’Espanya que se vol independitzar unilateralment.

L’única solució que apunten el experts és demostrar que a Espanya no hi ha garanties suficients de que els encausats puguin tenir un judici just, tot i l’estat de dret del que tant presumeixen els polítics del PP.

Potser sí que és veritat que alguna cosa s’està movent, ja que diversos diaris europeus ja a l’editorial, ja en articles d’opinió, no deixen gens ben parat el Govern de Rajoy. Entre quests diaris està l’anglès The Times i l’alemany Die Tageszeitung, tal com ha informat TV3.

CAP A L’ABISME

Les darreres enquestes publicades vaticinen un triple empat tècnic entre PP, PSOE i C’s. Això vol dir que mentre el PP baixa i el PSOE s’estanca, C’s puja. I Podemos? Podemos també va de baixa...

Aquests sondejos (al menys el que va publicar la Vanguardia el passat dissabte se van fer després de la vaga feminista del 8-M, però quan les mobilitzacions dels pensionistes ja havien començat.

A pocs països del món deu de passar el que passa en aquest: que l’alternativa a un partit de dretes al govern sigui un altre partit de dretes. Abans teníem l’excusa de que mentre l’esquerra se presentava fragmentada a les eleccions (sobre tot aquells partits que estan més enllà del PSOE), la dreta en canvi se presentava unida sota les sigles del PP. Fins i tot una part dels votants d’extrema dreta votaven per Mariano Rajoy.

Però darrerament això ja no passa. Per molt que ho vulguin dissimular, el partit d’Albert Ribera és un partit de dretes al mateix nivell que el PP. Llavors, què els diferencia? La imatge! Mentre el PP és el partit de la corrupció, C’s se presenta com un partit impol·lut... Bé, de vegades només és perquè no s’ha arribat al poder.

És evident que mentre Espanya estigui governada per partits de la dreta, ja sigui el PP, ja C’s, ja tots dos mitjançant un pacte de govern, el tema de les pensions no se solucionarà. Quan un partit guanya se creo legitimat a aplicar les seves polítiques, per dolentes que aquestes siguin per al conjunt dels ciutadans d’un país. Què pensaríeu vosaltres si tot i apujar un 0,25 les pensions, seguíssiu guanyant? Què és el que el poble vol, no?

L’altre dia me deia una veïna que a Espanya li falta molta cultura democràtica. Jo trobo que el que els hi falta a molts de ciutadans és, senzillament, intel·ligència. I no m’agradaria que ningú se sentís ofès, però si a un li donen cops per tots els costats i a sobre encara vota a aquells que li està pegant els cops, ja me direu vosaltres que he de pensar...

Fa uns anys vaig llegir una metàfora que va molt bé amb el que us estic explicant: Si Espanya fos un país de dinosaures, votaríem al meteorit que els va aniquilar!

Aquest matí he llegit un article de CristinaPardo publicar al Periódico que, sobre el PSOE deia això:

És veritat que no podem estar tota la vida reprotxant-los als socialistes la seva esgarrifosa gestió econòmica. No obstant, és xocant que Pedro Sánchez, que en teoria lidera un partit de Govern, aparegui del no res als carrers de Madrid mobilitzant-se al costat dels jubilats, acusant Mariano Rajoy de no fer absolutament res per garantir les pensions i parlant de «la dictadura del 0,25%». Ell, que compartia bancada amb els de la dictadura de la congelació... No entenc què hem fet per haver d’aguantar tantes xorrades.

I té tota la raó. Per a molts antics votants socialistes, entre els que m’incloc, encara tenim molt recent les congelacions que vam patir bé com a treballadors públics, bé com a pensionistes.

A part d’això, Pedro Sánchez no és el líder que necessita l’esquerra. Només fa uns mesos, el defenestrat Pedro Sánchez va recuperar la secretaria general del PSOE davant d’una Susana Díaz que, aparentment representava l’ala més espanyolista del partit. Durant la campanya Pedro Sánchez semblava fer un gir cap a l’esquerra. Però una vegada al poder, les seves propostes se van anar diluint com un terròs de sucre en un got d’aigua. Per tant a ningú pot estranyar que José Antonio Pérez Tapias, un els seus rivals dintre del partit i que en teoria representava la corrent més esquerrana del partit, hagi acabat per abandonar-lo, tal com també ho hem fet altres militants desencantats amb el PSOE, els seus líders i les seves figures històriques.

Si a tot això li afegim que el partit que va sorgir del 15-M (Podemos) tampoc acaba de ser una alternativa real a la dreta, arribo a la conclusió de que a les classes populars ens porten cap a l’abisme.

Què això no passi només depèn dels nostres vots.  

NI SÍ, NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI (O EL CONTE DELS GATS I LES RATES)

De Napi a Diari de Tarragona. 

El termini que li va donar Rajoy a Puigdemont per a què digui si el passat dia 10 va declarar la independència de Catalunya o no, s’esgota demà. Puigdemont no li respondrà ni sí ni no... Segons s’ha sabut, el President Català prepara tota una dissertació més filosòfica que política per mirar d’eludir el tema. Sé conformarà Rajoy amb la resposta? No, segur que no...

I és que Puigdemont no ho té gens fàcil. Una cosa és el que li demana el seu cos (independència) i l’altra és la que li aconsellen des del seu propi partit, el PDeCAT, sobre tot d’aquell que va fer un pas al costat, però que mai se’n va anar.

Mas va ser qui va posar Catalunya en tot aquest fregao, però sembla que a darrera hora s’ha arronsat i va ser el principal artífex de que Puigdemont actués com va actuar al Parlament: proclamant la república i deixant-la en alt tot seguit. No obstant, de les seves paraules, se desprèn de que és el Parlament qui té la darrera paraula i el Parlament, que jo sàpiga, no s’ha pronunciat sobre aquest tema.

De Ferreres, al Periódico. 

Vist des d’on jo m’ho miro, sembla que els governs d’Espanya i de Catalunya estan jugant al gat i a la rata. El d’espanya seria el gat, una animal més poderós contra la rata, més intel·ligent (segons estudis, les rates són dels animals més intel·ligents del planeta)

Mentre això passa per Catalunya, a Espanya sembla que hi ha senyals inequívoques de que es vol reformar la Constitució. Però me sembla que en aquest cas també es pot dir que tot plegat, serà un ni si, ni no, sinó tot el contrari.   

Què vull dir amb això? Què no hi haurà un acord que satisfaci tothom. Per una part sembla que aniran plegats el PP i el PSOE. El PSOE té (sembla) una oferta d’estat federal per mirar de calmar les aigües braves de Catalunya. Mentre, el PP, sinó li queda més remei, hi votaria a favor tapant-se els nas amb els dits com si fos una pinça. I mirar, això sí, de no cedir massa per no molestar a la seva parròquia. Aquesta solució no és la que voldria Podemos, que sembla que és l’únic partir que està disposat a donar-li a Catalunya un estatus diferenciat, amb l’atenta mirada dels altres nacionalismes perifèrics (bascos, gallecs i fins i tot andalusos)

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

L’altre gran partit, Ciudadanos,  s’ho està mirant a certa distància i, si fos per ells, a part de que ja hauria aplicat l’article 155, no reformaria la Constitució ni hartos de vino...  Potser sembla impossible, però el partit del català Rivera, en aquest cas, ha avançat per la dreta el PP i ha mostrat la seva veritable cara: la d’una dreta rància nacional espanyola.   

Per a reformar la Constitució, ho recordo, se necessiten 2/3 parts del Congrés dels Diputats, per tant, qualsevol suma seria insuficient. Només un bloc on estiguessin els dos principals partits (PP i PSOE) la podria reformar. Per tant, ens podem anar oblidant de cap solució que pogués acontentar mínimament la ciutadania catalana.

Però tornem a Catalunya. El panorama, a hores d’ara segueix sent molt negre. Si finalment Puigdemont fa cas d’aquells que li demanin que tiri endavant la DUI (ERC, CUP, ANC i Òmnium), no trigarem a veure per tota Catalunya gats intentant caçar rates. I si Puigdemont cedeix a les exigències d’aquells que tenen accés directe amb ell i que el visiten freqüentment, la situació canviarà molt poc. Llavors veurem rates intentant escapolir-se dels gats.

Els gats no seran tant intel·ligents com les rates, però tenen més força. Una força que sovint s’infravalora per part de les rates...    

PEDRO SÁNCHEZ ÉS EL LIDER DEL PSOE, PERÒ NO UN ESTADISTA

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

Un estadista és, per definició, un home –o una dona- d’estat, es a dir, que es distingeix entre tots els responsables polítics d'un país (Viquipèdia)

Amb l’acord que ahir va proposar Pablo Iglesias per mirar de desencallar l’actual clima de tensió entre l’estat espanyol i Catalunya, el va deixar en evidència a l’agafar-lo amb el pas canviat.

La primera relliscada que va cometre el PSOE durant el dia d’ahir va ser l’ambigüitat del seu portaveu Óscar Puente en donar a entendre que no es descarta l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que parla, com sabeu, de suspendre l’autonomia catalana. Més tard va haver de ser el propi Sánchez qui matisés el seu portaveu. Pel que sembla no és la primera relliscada que comet el portaveu.

És del tot incomprensible que un candidat a la presidència del govern d’Espanya que va buscar suports entre les altres formacions per aconseguir-ho i fins i tot va recuperar la secretaria general del partit dient que faria una oposició frontal a Rajoy, ara, implícitament, sembla que li faci costat. I sinó és així, ho estan expressant molt malament.  

El que ahir va proposar Pablo Iglesias ho hauria d’haver proposat fa temps el líder del PSOE, sobre tot quan l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau es va unir a Puigdemont i Junqueras reclamant dialogar amb l’Estat. Què s’ha de fer un referèndum pactat a Catalunya? Sé fa i punt! Què passa, quina por hi ha de fer-lo? Si no es fa serà com una història inacabable que es perllongarà en el temps.

Els socialistes catalans, amb Iceta al capdavant no ajuden gens a Sánchez i així és quasi impossible redreçar la situació. Fa uns dies vaig llegir que els dirigents actuals d’ERC són els menys d’esquerres de les darreres dècades. Potser sí, però l’actual PSC també és el menys catalanista de la seva història.

Per la seva part, Sánchez ha proposat un gran pacte per a reformar la Constitució una vegada passat l’1-O que compta amb el beneplàcit del PP, tot i que aquest partit no sigui favorable a fer una reforma de la Constitució que contempli una estructura federal de l’Estat. Com sabeu, reformar la Constitució necessita 2/3 afirmatius del Congrés dels Diputats i, per tant, sí o sí, hauria de comptar amb els vots dels populars.

Entenc que la resolució que pugui sortir de l’acord proposat per Pablo Iglesias no necessita de cap majora qualificada. Simplement amb una majoria simple del Congrés es podria aprovar. Tot i que segons el que se pogués acordar, d’acabar en llei, evidentment, caldria aprovar-se per la majoria requerida en cada cas.

També és possible que de la reunió a la que ja han confirmat que assistiran ERC i PDeCAT  (sembla que a darrera hora també s’hi va apuntar el PSOE) surti una moció de censura contra Rajoy. Per què no?

El PP és l’origen i final de tots els mals d’aquest país i, a sobre, és un partit corrupte en els seus orígens, s’hauria de fer tot el possible per mirar d’apartar-lo del govern. I aquest seria un bon moment per, al menys, intentar-ho.

Sóc del parer que Pedro Sánchez ha perdut una gran oportunitat d’alçar-se com el gran estadista que necessita Espanya.      consti

CARRERA SUICIDA

De Faro a Diari de Tarragona.

Quan es parla de les relacions actuals entre Espanya i Catalunya sé sol parlar de xoc de trens. Però un dia vaig escoltar un símil que al meu entendre és molt més encertat: una carrera suïcida.

Suposo que us venen al cap aquelles imatges de dos cotxes conduits per dos intrèpids conductors que bé per una aposta o bé per una noia, corrent a tota pastilla cap a un precipici y guanya l’últim que abandona el cotxe, tot i que de vegades quan ho vol fer ja és massa tard i el cotxe acaba estimbant-se.

Mentre el Govern i el Parlament de Catalunya anaven fent passos de cara convocar el referèndum per a l’1-O, en un primer moment, l’Estat espanyol s’ho mirava expectant, com aquell que estudia al rival per a veure quins són els seus punts febles.

L’Estat espanyol sé sap fort. Sap que compta amb el suport de la majoria dels països, però sobre tot de tota la maquinària política i judicial i fins i tot de la col·laboració d’una gran part de l’oposició.

Sentir-se fort i comptar amb un gran suport no vol dir, ni molt menys, que també tingui la força de la raó. Catalunya fa molts anys que sé sent maltractada per Espanya i és lògic i raonable que aspiri obtenir un nou status.

Però han fallat les formes. Tant dels uns com dels altres. Sempre es parla de l’efecte acció-reacció i, per tant, davant l’immobilisme d’Espanya, el fet de no voler dialogar ni acceptar que Catalunya té unes característiques especials respecte a la majoria de comunitats, regions o territoris de la resta d’Espanya, Catalunya s’ha hagut de plantar i tirar el carro pel pedregar.

Fins l’1-O queden menys de 15 dies, dues setmanes... Es previsible que encara s’hi vegin moltes coses, en general despropòsits. L’Estat, tal com s’està veient, està traient al carrer tota la seva maquinària pesada: Jutges, fiscals, Guardia Civil, amenaces variades per a fer recular els catalans... Mentrestant, Catalunya intenta driblar com por questes situacions con si fos una carrera d’obstacles. Però és molt difícil que es pugui acabar votant.

Si és cert (tal com explicava l’altre dia el Triangle) que els urnes estan a Brussel·les, en un o d’altre moment hauran d’entrar a Catalunya. No sé quantes urnes hi ha ni el que enguixen, però el que està clar és que no entraran amagades a la butxaca d’algú. Se necessiten camions o vaixells o trens... I tal com està la situació, l’Estat espanyol té ulls on faci falta.

Si el Triangle té la sospita de que estan a Brussel·les, segur que el Govern d’Espanya o sabia molt més aviat. Partint de que tindrà vigilat qualsevol punt susceptible d’emmagatzemar les urnes, moure-les d’allí fins a tots i cadascun dels col·legis electorals és més que una utopia.

El Govern català ho sap. Tot i que vulgui portar la situació fins les darreres conseqüències, serà el primer de tirar-se del cotxe. Per això ja ha suggerit a l’Estat una negociació encara que sigui al darrer moment.

Aquesta situació passa, si o sí, per una consulta pactada i vinculant amb l’Estat i amb el PP al capdavant no crec que es pugui portar a terme. Evidentment no puc garantir que amb un govern d’esquerres (què difícilment no serà monocolor) s’acabi aconseguit, però cal intentar-ho.      

L’ESPIRAL QUE NO PORTA ON HAURIA DE PORTAR

De Roto a el País. 

La corrupció és com una espiral que embolcalla els corruptes però que deixa escapar els personatges principals (Després de donar-li voltes no tinc clar d’haver-me’n sortit...)  

Què vull dir amb això? Què els casos de corrupció destapats arreu d’Espanya (incloent-t’hi  Catalunya) han posat molts noms sobre la taula dels fiscals... Tants que en faríem una llista pràcticament sense final... Però com sé sol dir: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són. No obstant, cal dir que cada vegada, els il·lustres, estan més prop d’encapçalar les llistes de corruptes que ara formen gent de tota la seva confiança.

A València, en el darrer moment es va veure implicada Rita Barberà i només la mort la va salvar d’ocupar el banc dels acusats per a donar comptes del cas Taula sobre el finançament irregular del PP valencià. Però hi van haver altres molts de casos durant molts anys i que tot i que van esquitxar Francisco Camps pels vestits que va rebre suposadament per fer de mediador entre les empreses de la Gürtel i els seu govern. Però ne va sortir de rositas... I Zaplana? A aquest ni això...

Primer amb el cas Palau de la Música i després amb el Pretòria, alguns dels acusats van declarar que eren instruments de finançament il·legal de Convergència. De fet, tal com també passa amb el PP, els diferents tresorers convergents s’hi van veure esquitxats.

Però... Qui hi havia a dalt de tot quan van passar aquests i altres casos? Des de la seva fundació CDC només ha tingut dos líders o presidents (Pujol i Mas) Pujol, segurament forçat per les circumstàncies va haver d’acceptar que tenia diners a la banca andorrana que no havia declarat mai. Tot i que, segons sembla, va mentir sobre la seva procedència. Segons Pujol aquest diners formarien part de l’herència del seu pare Florenci, però no té cap tipus de document que ho justifiqui. Per tant, és provable que els diners també tinguin un origen fosc.

Segons publicacions de diferents mitjans de comunicació, les declaracions de Millet i Montull apuntaven directament a Mas. Fins i tot es va arribar a dir que aquestes, diguem-ne acusacions eren un impediment per a tornar-se a presentar, la qual cosa no s’havia descart i fins i tot ell ho havia admès algun cop.

Amb la corrupció de Madrid i les de les comunitats governades pel PP (València, Múrcia, Castella i Lleó, etc.), passa el mateix: També apunten cap el més alt, cap a les cúpules... Esperanza Aguirre sembla que ja no se’n podrà sortir. Fins ara podia escudar-se amb Ignacio González, la seva ma dreta i el que finalment seria el seu successor. Ara ja no pot. D’aquí que dimecres a part de no fer cap tipus de declaració, no sé la va poder localitzar.

Francisco Correa, el cap visible de la Gürtel també va apuntar directament Rajoy. I no només Rajoy, sinó també Aznar que alguna cosa havia de saber... ¿No us heu preguntat mai que feien Francisco Correa y Alvaro Pérez (el Bigotes) feien a la boda d’Ana Aznar i Alejandro Agag? ¿Tenien el suficient rancio abolengo per assistir a aquella boda d’Estat? Crec que l’únic mèrit que tenien era ser amics de la família (ja m’enteneu) Aznar ja va sortir de rositas quan se’l va denunciar per portar Espanya a la guerra d’Iraq. Amb els casos de corrupció, de moment, qui té la barba en remull és Rajoy. D’Aznar ni se’n parla... Potser tot arribarà.

No us agradaria veure a la presó a tots aquests personatges? Potser no xalarem com m’agradaria... Una pena!    

VINO, GUITARRA Y UNA CANCIÓN...

Els que sou de la meva generació segur que recordareu la cançó del grup ampostí Los Sherpas Vino, guitarra y una canción. Jo me’n recordo perfectament ja que era una de les que més sonava l’any en el que vam ser quintos. Tan és així que va ser un dels conjunts que vam contractar juntament amb el planer E1J4.

Per tant, quan algú com el ministre holandés i president de l’Eurogrup, de nom impronunciable, Dijsselbloem, digui  en referència als països del Sud que tot ens ho gastem amb copes i dones, tampoc cal que posem el crit al cel, al menys que hi hagi algú que tingui la pell tan fina i no li agradi escoltar les veritats.

El caràcter de la gent ve determinat en gran part per la climatologia. Als països càlids, als que plou poc, és lògic que a la gent els agradi sortir de casa i gaudir del bon temps. En canvi quan la climatologia és adversa, la gent se queda a casa en detriment de les relacions socials. No obstant, hi ha excepcions. A qui no li ve la imatge d’un pub anglès ple de gent bevent i xalant? Ah! Què aviat la Gran Bretanya ja no formarà part d’Europa? I això té algun significat especial quan parlem d’europeus del nord i del Sud?

Debatre sobre qui són més treballadors ho trobo, senzillament una bajanada... Com diria un castellà: en todas partes cuecen habas...

Només cal fixar-nos una mica quan arriba l’estiu. L’èxode dels ciutadans den Nord cap a les terres càlides del Sud és molt gran. I Espanya és, sense cap mena de dubte, un dels seus destins preferits. I què venen buscant? Precisament el que està predicant l’holandès de nom impronunciable...  

Vehicles de tota mena amb els distintiu d’Holanda (NL) se’n veuen molts. El país té uns 17 milions d’habitants, més o menys la tercera part d’Espanya, amb un territori molt més petit. La sensació d’opressió deu de ser molt gran i, entre unes coses i d’altres, no és estrany que, ni que sigui per uns dies, volen sortir del país. Més d’una vegada m’he preguntat qui deu de quedar a Holanda a l’estiu...

I si voleu, parlem de bordells. L’any 2010 va obrir a la Jonquera (comarca de l’Alt Empordà) el bordell més gran d’Europa. I per què a la Jonquera? Per què la zona té una gran densitat d’habitants? No. Per què és una destinació turística de primer orde? Tampoc... Així per què? Senzillament perquè és una població que està molt prop de França i, per tant d’Europa. Pregunteu sinó als seus habitants quines matrícules de cotxe predominen...

Per tant Espanya ofereix el que demanden els europeus: dones, alcohol, bona gastronomia i tot amb preus assequibles. Penseu que als països del Nord d’Europa la vida és molt més cara i, per tant, aquí els hi sembla tot més barat.

El ministre holandès de nom impronunciable es va negar dimarts a demanar disculpes. Ni falta que ens fa... Té tota la raó i quan un la té, la té i prou. Ara bé, m’agradaria saber quantes vegades ha vingut ell a Espanya buscant dones i alcohol... O algú molt proper a ell, perquè si s’ho coneix tan bé, deu de ser perquè ho ha experimentat o li ha explicat algú...

Per cert, a la Jonquera el deuen de conèixer? (Que consti que només pregunto...)    

REIAL CONNECTION

Una vegada hi havia un país de simbomba i pandereta on des del seu monarca fins a una gran part de la classe política robaven a mans plenes...

I els súbdits de les classes més baixes, no? També n’hi havia, però tenien pitjor reputació... On va a parar!!  

Un dia el monarca, perseguit pels escàndols de la seva vida privada (negocis tèrbols, caceres, excessos etílics i infidelitats conjugals) es va veure obligat a abdicar amb el seu fill que, pel que sembla, en els darrers anys havia moderat les seves activitats lúdiques...

Amb el pas del temps, es van anar saben coses del monarca i cap d’elles el deixava en bona situació, més aviat les seves activitats feien posar els pèls de punta a la majoria dels que havien estat els seus súbdits.

Com passa quasi sempre, les seves activitats allunyades del paper que s’hauria d’haver limitat a fer, eren de domini públic, però faltaven les proves contundents que verifiquessin la gravetat dels fets.

Aquell Lo siento mucho no lo volveré a hacer va trasbalsar a més d’un dels seus incondicionals, que els tenia. La monarquia d’aquell país, en un altre temps la institució més valorada, va passar a tenir uns índex de popularitat propers als zero absolut.

Només fa uns dies va sortir a la llum un d’aquells afers dels quals ja se’n havia parlat en el seu moment, quan van passar... M’estic referint als embolics d’alcova que el monarca va tenir amb una artista que acostumava a exhibir els seus encants per les revistes eròtiques.

Aquesta artista que també podia semblar de la reialesa, però no ho era, va gravar alguna de les trobades íntimes amb el monarca de veritat per tal de fer-li xantatge. I el bo del cas és que li va funcionar. Hem de donar gràcies de que tot i ser un país de simbomba i pandereta, no van enviar uns sicaris a l’artista per tal de fer-la callar per a sempre.

La casa reial va optar per pagar-li una renda vitalícia... Total, li pagàvem entre tots els súbdits! I, a sobre, sense tenir dret de cuixa... Ai! S hagués estat a l’inrevés... Llavors el monarca, com tenien costum els seus avantpassat, l’hauria reclamat!

Tot i que parlar de quantitats de diners seria especular, no cal ser massa llest per a pensar que haurien de tractar-se de grans quantitats. Un xantatgista no sé sol posar per un grapat de duros, primer, imagino, deu d’existir un estira i afluixa per a establir la quantitat de diners que un està disposat a pagar... I, es clar, si parlem d’una de les fortunes més grans del país, és comprensible que la xifra havia de ser considerable.

Quan els ecos d’aquest afer tot just s’estaven apagant, n’acaba de sortir un altre que, com l’anterior, també se’n havia parlat alguna vegada sense acabar de concretar res.  

El aquest darrer (vaig tenir un professor que sempre parlava del penúltim) relacionen al monarca amb un reiet de taifes que va passar de ser molt a poc o gens...  

Imagineu-vos per un moment fins on poden arribar les martingales de dues de les persones més influents del seu temps? Quants no estarien disposat a pagar el que sigui, per a poder fer el negoci de la seva vida... I tot indica (pel que s’ha sentit dir) que els negocis no sempre s’han fet usant mercaderies i vies totalment legals.  

Aquest reiet és el cap d’un clan familiar que s’ha valgut majoritàriament de la posició del seu pare per a acumular grans fortunes. Però tal i com va passar amb el primer dels casos explicats, el molt, poc o gens, sembla que té la situació controlada d’aquí que després de més de 2 anys que es van destapar els seus primers tripijocs, encara campi per on li dóna la gana sense immutar-se, aparentment, per a res.

Quan jugues i apostes fort, no hi ha res millor que tenir una ma guanyadora que té garanteixi que passi el que passi, a tu, con té passarà res.

I ara la pregunta que es fa tothom és: Sortirà encara algun cas més? Evidentment que sí. N’han passat tantes, però tantes, tantes, que res fa pensar que totes, totes han sortit a la llum.  

No me digueu que el tema no és interessant? Però el millor seria conèixer tots els detalls dels diferents casos. O és que no fa morbo veure a dues persones de la reialesa deixant-se portar pels seus instints més baixos?

Pos això!

     

http://www.elmundo.es/loc/2017/01/21/58823d3c268e3e16628b45bb.html

http://www.elmundo.es/espana/2017/01/30/588e5d5f268e3e9b358b457e.html