SUBMARINS GROCS

Fa uns anys, mentre governava el Tripartit hi va haver una escissió d’ERC: Reagrupament que va encapçalar l’exconseller Carretero, aquell que no riu mai.

Ara, després de que UDC trenqués relacions amb CDC, també hi ha hagut una escissió al si dels democratacristians. El nom triat per a res és original: Demòcrates de Catalunya. Vaja, que s’han trencat poc el cap a l’hora de buscar-li un nom al nou partit. Ara bé, jo sempre dic que en qualsevol partit que vulgui aspirar a alguna cosa ha de portar, necessàriament, la paraula unió:Unió de Demòcrates de Catalunya hauria estat molt més apropiat. Segurament, en aquest cas, no s’ha posat per la coincidència amb la formació matriu, però haurien pogut buscar una nova paraula que, igualment, hagués pogut fer referència al concepte: Unitat de Demòcrates de Catalunya, per exemple.  

Tot sigui dit que no veig a Castellà (un cognom que no m’agradaria portar) ni a la de Gispert amb dots suficients per a liderar un partit... Es clar que si tant, tan petit és un partit, al final has d’agafar el primer que passa per allí, com per exemple el que va passar al PSC amb Iceta.

Vaig poder veure a la presidenta del Parlament dirigint-se als nous partidaris (és correcta la paraula, no?) Abans de pronunciar el nom del nou partit, es va girar cap enrere on hi havia el nom del nou partit, en un gest com els que fan els qui no se’n recorden d’alguna cosa. I és clar, el nom era tant recent que compren que més d’un podria tenir dificultats.

DC (imagino que se’ls coneixerà per aquestes sigles, que són les mateixes de democràcia cristiana, ves per on), donarà suport a Mas. I és que dintre de cada partit estan els que pinten molt i els que volen pintar però que no poden. O sigui, els Duran, Espadaler, Pelegrí, etc. per un costat i els Castellà i de Gispert, per l’altre. I es clar, tots volen seguir vivint de la política, o en uns o amb els altres (o sigui, per aquells que us heu pogut perdre: amb Duran o amb Mas)

Normalment la fidelitat es paga tard o d’hora, com aquell que li dóna de menjar al gos per defensar la  casa, el ramat o la maleta plena de diners (sé perquè ho dic) I tant Carretero en el seu dia, com Castellà i de Gispert ara, esperen veure recompensada la fidelitat al President.

Si trespolem la situació de Catalunya a les Terres de l’Ebre, ens adonarem de que, també aquí està passant una cosa similar. La setmana passada, quan els dissidents d’UDC van dir que s’incorporaven al corren intern que es va crear abans de constituir el nou partit, em va semblar que qui portava la veu cantat era Juanjo Malras, alcalde de Prat de Comte i vicepresident de la Diputació de Tarragona. De què viuria Juanjo si Convergència deixés de donar-li suport?

I qui s’ha quedat al front del vell partit? Caballol un polític que, com jo, té més passat que futur i que per tant, ja no espera viure de la política. I que percert, sembla ser que menjar de la ma de Duran. Potser així s'entenguin millor les coses... 

I és que al fons, es tracta d’això: de poder seguir cobrant ja sigui del Parlament, de la Diputació o de qualsevol altra institució. Encara que per això s’hagi de fer de submarins d’aquells que manen: Submarins grocs? I per què no?    

EL TITULAR DEL DIA 27-12-2014

Llegit al Periódico de Catalunya.

La recuperació de Rajoy: 2€ per als jubilats. 

I subtitula.

Les pensions i l'SMI registren la pujada més baixa des de l'inici de la crisi.

(SMI: Salari Mínim Interprofessional)




Altres titulars de les pàgines interiors del diari.

Rajoy augura un gran 2015 amb 'arrencada' econòmica.
El president, que no es veu triomfalista, reitera que pensa optar a la reelecció. 

Sánchez troba 'indecent' donar per acabada la crisi. 
Duran critica el 'triomfalisme' del líder de l'Executiu i li demana més autocrítica. 


No faré cap valoració. Que cadascú de vosaltres tregui les seves pròpies conclusions. 

UN DELS NOSTRES (DELS D’ELLS) Primera part

El cas Pujol segueix portant cua, tant a Catalunya com a Madrid. Però sabeu una cosa? Al final em perdo. Ja no sé de quin Jordi Pujol parlen, si del Soley o dl Ferrusola o només parlen del Jordi Pujol President de la Generalitat o de tot el cas o sigui de la família Pujol Ferrusola. No sé si també us passa...

Bé, ahir Montoro va revolucionar el govern de la Generalitat i el partit que li dóna suport. Tampoc tinc clar si UDC els hi està fen costat o no. Ahir mateix, al Congrés dels Diputats, sembla que per primer cop, el partit que lidera Josep Antoni Duran i Lleida va intervenir per separat.

Montoro va dir de Pujol moltes coses, però entre totes, la que més em va cridar l’atenció va ser la de clandestí fiscal. Certament Pujol, mentre en la seva vida pública ocupava el càrrec més important de Catalunya, institucionalment parlant, en la seva vida privada era un autèntic clandestí, ja que la seva situació al marge de la llei s’ha mostrat més que evident.

El Conseller de la Presidència i portaveu del govern català Francesc Homs va criticar durament la intervenció de Montoro al Congrés i li va reprotxar no haver-se comportat com un ministre, sinó com un representant del PP. Les paraules més dures és quan li va reprotxar que amb el PP no hi ha ni estat de dret ni legalitat...

Des del meu punt de vista les paraules d’Homs són del tot desafortunades. ¿Cóm pot parlar demanca d’estat de dret i legalitat quan la federació a l que pertany amb Jordi Pujol al front van governar durant 23 anys Catalunya al marge de la llei? Tot plegat, no ha estat una bona aixecada de camisa per a la majoria dels catalans (ja sabeu que no m’agrada usar termes com tots, perquè els que vivien del sistema ja els hi va anar bé i, evidentment, aquí incloc a Mas i a la majoria del seu govern, sobre tot a Puig.

El que va ser fiscal anticorrupció, Jiménez Villarejo va recordar ahir que varem estar governats per un delinqüent durant 23 anys i va remarcar que no parlava de presumpte, ja que Pujol mateix ho havia confessat.

Quines ganes li devia tenir Jiménez Villarejo a Pujol? 30 anys esperant el moment. Va ser ell l’encarregat d’investigar el cas Banca Catalana fins que el fiscal general de l’Estat li va ordenar deixar el cas... Sempre he suposat que, en aquells moments, imputar i qui sap si condemnar a Pujol li hauria pogut fer un mal irreversible a la jove democràcia espanyola. Això vol dir que es va actuar bé? A mi em sembla que no. De una manera o d’una altra s’hauria d’haver apartat a Pujol de la primera línia política i, per suposat jutjar-lo pels presumptes delictes comesos pel cas Banca Catalana.

UN ADÉU ANUNCIAT

Durant i Lleida se’n va, però se’n va a mitges. Tal com va anunciar fa unes setmanes, deixa la secretaria general de CiU, però no altres prebendes com són ser diputat i portaveu de CiU al Congrés i president de UDC.

Diu que no, però és que sí. Les desavinences amb Mas pel tema de la independència de Catalunya (no per la consulta pel dret a decidir) ha estat la gota que ha vet besar el got.

A ningú sé li escapa que Duran mantenia millors relacions amb Pujol que amb Mas. Eren uns altres temps. Llavors Pujol no deia que desitjava veure una Catalunya independent. Fins i tot acceptava que l’ABC el nomenés Español del Año.

Amb Mas les relacions sempre han estat més complicades. Del to paternalista de Pujol, s’ha passat al de la prepotència de Mas, sobre tot quan les coses li han anat bé i ha pogut treure pit.

Durant mirava a Pujol de tu a tu. Pràcticament no hi havia diferències. En canvi Mas sempre ha mirat Duran per damunt de l’espatlla.

Una desconsideració de un jovenet a una persona adulta i amb força bagatge polític.

DIMECRES 11 DE JUNY. NOVÈ DIA SENSE REI

Foto: El Periódico de Catalunya.

Continuar embolicant la troca. A hores d’ara, algú sap que farà Duran i Lleida? Potser la resposta més intel·ligent seria: Ni ell mateix sap el que farà.

De la interpretació de les darreres declaracions efectuades per ell mateix sembla donar entendre que ell mai ha dit que plegava.

Mireu, em remetré a la tertúlia de Divendres de dilluns passat. Antonio Franco, el que va ser el primer director del Periódico de Catalunya va dir si fa o no fa això: De tant en tant Durant necessita ser protagonista i que es parli d’ell i com que darrerament no se’n parlava ha hagut d’anunciar que plegava per a desdir-se posteriorment.  

Aquesta situació d’incertesa creada per Duran al si de la Federació de CiU ha posat a més d’un neguitós i fins i tot, des de Convergència sé li va dir que si plegava com a número dos de la federació, ho havia de fer també com a portaveu parlamentari del seu grup al Congrés, la qual cosa faria perdre l’estatus del que gaudeix en l’actualitat. I com Duran no hi està disposat, al final, sembla que no plegarà, encara què igual torna a canviar d’opinió dintre d’uns pocs dies.

L’edició d’avui del Periódico de Catalunya revela una entrevista que el propi Duran va fer per al diari francès Le Monde  i on hauria expressat el seu malestar per la consulta independentista del 9-N, encara que en públic defensi el dret a decidir del poble català. Qui l’entengui que el compri.

Candidats. La margarida socialista no para de perdre pètals. D’ençà de la renuncia de Rubalcaba molts han estat els noms que han sortit com ha possibles candidats a dirigir el PSOE. Però sembla que ara com ara, la direcció del principal partit de l’oposició sigui una patata calenta que ningú acaba de voler. Primer va ser Carme Chacón, després Patxi López i més tard Susana Díaz. Ara com ara, els únics que sembla que encara podrien presentar candidatura són Eduardo Madina i Pedro Sánchez, de qui tinc que confessar que fins dilluns no n’havia sentit parlar.

Podria ser Madina el favorit i Sánchez el tapat? De poder, podria ser. Recordeu que quan Zapatero va arribar a la secretaria general quasi no el coneixia ningú i va guanyar davant Bono, el candidat oficial.

Només dos veus discrepants. Ha transcendit que només dues veus del grup parlamentari socialista al Congrés han discrepat a l’hora de votar favorablement la llei l’abdicació que es fa avui. Personalment em semblen molt poques. Potser sigui allò de qui es mogui no sortirà a la foto. I és que hi ha molts que tenen por a no repetir les properes eleccions, unes eleccions que haurien de ser dels canvis i dels recanvis: canvis de noms i idees, però també un recanvi de garanties a l’actual govern del PP.

Una veu que desentona. Darrerament he criticat les declaracions que ha fet Felipe González. No sé si se’n adonen del mal que li estan fent al partit on cada vegada sembla que hi ha més distància entre els càrrecs i la militància. Darrerament qui també desentona és Rubalcaba. Si vol votar a favor de que continuï la monarquia, que ho faci, però no cal que ens doni excuses.

Primer va dir que ho feia en nom del pacte constitucional que hi va haver durant la transició i ara que ho fa perquè la Constitució així ho determina.

La Constitució, com totes les lleis poden tenir interpretacions diverses, per això existeix el Tribunal Constitucional que, com tots sabeu, està format per magistrats que, sovint, també discrepen i es té que acabar imposant el vot de la majoria, un vot quasi sempre més ideològic que jurídic.

He anat dient durant els darrers dies que, segons la Constitució, el poder emana del poble. Per tant, en uns moments tan transcendentals com aquests hauria de ser el poble sobirà qui parlés sobre si vol que continuï la monarquia o vol una república. Si no es fa així, el debat s’haurà tancat en fals.

Sobre la renuncia de Pere Navarro en parlaré demà.  

DIMARTS 10 DE JUNY. VUITÈ DIA SENSE REI

No plega! Què no, què no... Què tot era un engany... Duran i Lleida no plega!!!! Després d'anunciar-ho, després de que els seus socis de govern especulessin sobre la seva sortida... Ens ha deixat a tots amb un pam de nas. I, pel que sembla (o al menys això diuen) perquè ha vist que la majoria no li donàvem més importància. Duran!! Què al món no hi ha ningú imprescindible!!!  
 

Convulsió. D’ençà de l’abdicació del Rei, el panorama polític espanyol continua convuls. Mentre els del PP sembla que no tenen cap tipus de problema, es declaren monàrquics i, per tant, votaran favorablement la llei d’abdicació del Rei, d’altres formacions ho tenen una mica més complicat.

Potser els que més, el socialistes on hi ha opinions per a tots els gustos. La postura oficial del partit no agrada a una bona part dels militants i simpatitzants i fins i tot, alguns càrrec públics han anunciat les seves discrepàncies.

La direcció del partit havia convocat per avui una reunió per a mirar de tancar files i, en el cas contrari, imposar la disciplina de vot. Personalment em crida molt l’atenció de que partits que diuen que són democràtics, de portes cap endins la democràcia no es precisament el seu punt més fort.

En votar la coronació del nou monarca el PSOE renunciarà de forma voluntària a les seves arrels més profundes. És un despropòsit més del que acumula darrerament i, per tant, una raó més per a que els seus votants més incondicionals canviïn progressivament de partit a l’hora de votar.

Com ja vaig dir la setmana passada, l’excusa del pacte constitucional de la transició no em serveix. Si fos un contracte de lloguer, a la renuncia del llogater, per molt que el seu fill volgués seguir amb el local, el propietari intentaria modificar les condicions contractuals.
Joan Carles I va ser investit a finals de 1975 i la Constitució es va aprovar 3 anys més tard. D’acord que en aquell temps hi va haver un compromís que s’ha mantingut amb el temps, però la seva durada no potser infinita, ni tan sols indeterminada. 
 

El poder emana del poble. Ho diu la Constitució de sobrenom la Intocable. Però al menys, el que hi ha escrit s’hauria de respectar. Si el poder emana del poble, en uns moments tant transcendentals de la història d’Espanya, hauria de ser el poble qui s’hauria de pronunciar si vol seguir tenint rei o vol optar per un altra forma de govern. L’única alternativa que li veig, evidentment, es diu república.

Molt possiblement guanyaria la majoria silenciosa a la que es refereix Rajoy, ja que les manifestacions a favor de la Monarquia estant tenint molta menys participació que les favorables a la República, però al menys el nou monarca tindria una legitimitat que ara, moralment, no tindrà.  

SOBRE ELS QUE BAIXEN

El baròmetre polític fet per GESOP i publicat el passat cap de setmana pel Periódico de Catalunya, ha portat cua i, sospito, encara en portarà més. Els dos partits que hi surten més mal parats són CiU i el PSC. Curiosament, mentre Arturo Mas ja ha mogut fitxa, Pere Navarro encara no ha dit ni ase ni bèstia, imagino que és perquè segueix pensant que va pel camí correcte i que el sondeig no reflecteix correctament la situació o com solien dir als sondejos anteriors: ja remuntarem.

El resultat de la consulta no és gens bo per al PSC: empitjoraria resultats en unes hipotètiques autonòmiques i també legislatives. Sembla ser que, ara per ara, el federalisme que promou Pere Navarro no convenç quasi a ningú, fins i tot a molts de la seva pròpia casa. Joaquim Nadal i Montserrat Tura, per exemple, cada cop se’n allunyen més i no es pot descartar que s’acabin donant de baixa del partit. Mentre ICV-EUA segueix esgarrapant vots i, de seguir així, podria convertir-se en el partit de referència de l’esquerra catalana.

Segurament, el resultat més cridaner, era el que treia ERC que, per primer cop des de la recuperació de la democràcia, guanyaria les eleccions catalanes. Em sembla molt sorprenent que un partit sense fer res (ni és govern, ni és oposició ni sé sap ben bé que és) pugui tenir l’expectativa de vot que li dona el baròmetre. Potser per això... En canvi, CiU tornaria a guanyar a les nacionals i seria el segon cop que ho faria en detriment d’un PSC que està en hores baixes des de fa molt de temps.

El passat dimarts, segurament com a conseqüència de la consulta publicada pel Periódico (encara que ell digui que no), Arturo va sortir a fer tota una declaració d’intencions: té voluntat d’esgotar la legislatura i va deixar entreveure que la consulta sobiranista pot no fer-se l’any 2014, inicialment previst que passaria a fer-se l’any 2016. No sé que opinaran els republicans d’aquest hipotètic canvi de dates, ja que l’únic objectiu que té el partit de Junqueras és celebrar el referèndum.

Alguns diaris van veure en les paraules d’Arturo, una fugida cap endavant i una aproximació a la tesi que defensa Duran i Lleida i que, com tots sabem, ara per ara està molt propera a la de Pere Navarro. En definitiva seria obtenir per a Catalunya  un millor finançament que pogués solucionar en bona part les carències de l’actual i que permetés sortir de l’ofec econòmic  que ens ha sotmès Espanya. Possiblement això significaria pa per avui i gana per a demà (com ens ha passat sempre), però per un altre costat també és possible que sigui l’opció més realista ara per ara.

Tornant a les declaracions de Mas, sobta escoltar-li dir que té voluntat d’esgotar la legislatura quan sovint ens ha amenaçat en dissoldre el Parlament si ERC no li donava suport als seus pressupostos per al 2013 i que va acabar precipitadament la legislatura passada per interessos purament personals, que ara, quan encara falta més de 3 anys per a esgotar-la, digui que té voluntat d’esgotar-la. Segurament Mas pretén remuntar el vol  perquè sap que, ara mateix, és l’únic dintre del seu partit que ho pot intentar amb un mínim de garanties d’èxit. Si ho aconsegueix i dintre d’uns mesos les consultes li atorguen un resultats més òptims, no pot descartar-se que fins i tot es pugui presentar.

Per tant, sí, però, ja ho veure’m... I com deia l’altre: ara no toca. Què no toca? No ho sé... Potser fer la consulta, potser sotmetre’s a Espanya, potser trencar el pacte amb ERC...

LA FRASE DEL DIA 1 D'OCTUBRE DE 2012

CDC pot aprofitar les incongruències de Duran per a treure's de sobre a Unió, a la que molts veuen com un partit paràsit.


Qui ho ha dit? Jordi Mats Dalmases, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. 
On? Al País de dissabte 29 de setembre en un article anomenat Quo vadis, Unió?  

És cert que les divergències entre tots dos partits fa temps que s'aprecien, sobre tot quan Pujol es va retirar i Duran va postular-se per liderar la federació. Ràpidament CDC li va recordar qui era el partit poderós i li va rebaixar els fums. D'això ja fa quasi 10 anys però sembla que les ferides segueixen obertes.