HIPÒCRITES DE MANUAL

Començaré per definir hipocresia perquè igual hi ha algun lector que no sàpiga exactament el seu significat: La hipocresia és l'acte de simular qualitats, idees o sentiments diferents dels que en realitat es tenen. Dit això anem a analitzar algunes de les coses que s’estan dient des de les files del PP aquests darrers dies. GOVERNAR LA LLISTA MÉS VOTADA NOMÉS QUAN INTERESSA AL PP En veure que amb la suma dels seus propis vots i els de Vox Alberto Núñez Feijóo no podria ser investit president, des del PP reclamen poder governar al ser la llista més votada. De fet ja ho van estar demanant durant tota la campanya electoral i fins i tot abans. A priori podria ser una bona solució que podrien acceptar una gran part de la ciutadania, però venint del PP no té cap mena de credibilitat ja que després de les eleccions municipals i autonòmiques d’enguany, els populars han pactat en 218 ajuntaments d’arreu d’Espanya perdesbancar la llista guanyadora (150 dels quals amb la ultradreta). També han pactat a Extremadura on els socialistes van ser primers i a les Illes Canàries per donar la presidència del Cabildo Insular a Coalició Canaria. En anteriors legislatures ja ho van fer a Madrid (Comunitat i ajuntament) i Castella i Lleó. Llavors amb el quasi desaparegut C’s i sempre per a desbancar el candidat socialista que havia guanyat. UN NOU ‘TAMAYAZO’ A LA VISTA? Una altra estratègia que està emprant el PP és demanar que els socialistes de bé (sembla que n’hi ha de bons i de dolents) trenquin la ‘disciplina de vot’ i votin a favor de la investidura de Feijóo. Aquesta postura no només seria una traïció a Pedro Sánchez i a la resta de diputats socialistes del Congrés, sinó també a tota la militància socialista i fins i tot a aquells que el passat 23 de juliol van votar el PSOE. La petició dels populars ha fet que es torni a parlar de ‘Tamayazo’. A mode de recordatori es coneix com a ‘Tamayazo’ la traïció que van cometre Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez (que havien segut escollits diputats a l’Assemblea de Madrid pel PSOE l’any 2003) al absentar-se a l’hora de votar per a elegir president de la Comunitat de Madrid el socialista Rafael Simancas. El fet va provocar la repetició d’eleccions i l’electorat lluny de castigar els corruptes va donar la majoria absoluta al PP i gràcies a això Esperanza Aguirre en va poder ser la presidenta de la Comunitat. LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT COM A MONEDA DE CANVI I si no n’hi ha prou amb les dues estratègies anteriors, anem per una tercera. El portaveu del PP al Parlament de Catalunya Alejandro Fernández ha ‘temptat’ els socialistes catalans en bescanviar la presidència del Govern d’Espanya que, lògicament, seria per a Feijóo amb la presidència de la Generalitat que, en aquest cas, seria per a Salvador Illa. Caldria fer però una moció de censura a la que Vox s’hauria de sumar. ¿Cal recordar-li a Alejandro Fernández que els que ells anomenen ‘bloc constitucionalista’ no té majoria al Parlament? O també aquí pretenen fer un altre ‘Tamayazo’? ARA SÍ, ARA NO Dissabte 29 el PP en boca del seu vicesecretari general Pedro Rollán va dir que pretenien obrir negociacions amb Junts per a recavar el suport a Feijóo sempre dintre del marc constitucional. Només dos dies més tard la portaveu del Congrés Cuca Gamarra se’n va desdir. CONCLUSIÓ Després de totes aquestes propostes i idees (algunes de bomber) només em queda a dir que els dirigents del PP són uns hipòcrites de manual. O no?

UNA SORTIDA DIGNA

El debat dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) és sense cap mena de dubte el més transcendent dels que es fan al llarg de l’any i sovint, de la seva aprovació depèn la continuïtat de la legislatura. L’any 1988 vaig tenir el plaer de poder assistir personalment al primer dia del debat. El discurs de presentació dels pressupostos va anar a càrrec de Carlos Solchaga, Ministre d’Economia i Hisenda del Govern de Felipe González. Prova de la seva importància és que l’hemicicle estava ple (no recordo que hi hagés cap escó buit) i fins i tot hi assistia Adolfo Suárez, qui fora el primer president del govern espanyol després de la dictadura, un fet prou inusual ja que no acostumava a assistir als plenaris del Congrés. El suport dels diferents grups parlamentaris als PGE sol ser una mena de mercadeig: Què me dones a canvi del meu vot favorable? Per als de 2021, Ferran Bel, l’exalcalde de Tortosa, al capdavant dels 4 diputats del PDECAT ha aconseguit del govern de l’Estat la promesa de fer un estudi sobre la viabilitat d’una sortida de l’AP-7 a la comarca del Montsià. Durant anys, la construcció d’una sortida de l’autopista per a donar servei als pobles de l’interior de la comarca, va ser llargament reivindicada el grup municipal del PSC que la incloïa sempre al seu programa electoral. Si no sou del Montsià potser no us heu fixat mai, però la comarca més meridional de Catalunya no té cap sortida de l’autopista, mentre que la del Baix Ebre en té 4: una a l’Ametlla de Mar, una altra a l’Ampolla i dues al terme de l’Aldea. La següent sortida en direcció Sud ja és la de Vinaròs. Si alguna vegada s’arribés a fer una sortida dintre de la comarca del Montsià (cosa que dubto que s’acabi fent mai), s’hauria de fer a la part de dalt d’Amposta, on la comunicació amb l’interior de la comarca és més directa. Fa anys, les principals partides d’inversió previstes als PGE per a les comarques ebrenques anaven destinades a la construcció d’un nou carril a la via fèrria. Cal recordar que fins fa pocs anys des de Castelló a Tarragona només hi havia una única via. Però a l’hora d’avaluar-ne les inversions fetes al territori cal tenir en compte que una gran part de les competències les té la Generalitat de Catalunya i és aquesta qui ha de garantir les inversions necessàries per a que el nostre territori no quedi endarrerit ni econòmica ni socialment respecte a la resta de territoris de Catalunya. No obstant, l’Estat té una assignatura pendent, la més important: la regeneració del Delta de l’Ebre. Tot i que en els darrers mesos s’han fet grans aportacions d’arena per tal de pal•liar els danys produïts com a conseqüència de la tempesta Glòria de principis d’any, el cert és que el mal és endèmic i ve de molt més lluny, d’ençà de la construcció dels grans embassaments de Mequinensa, Riba-roja d’Ebre i Flix. La gent del Montsià així com de totes les Terres de l’Ebre fa temps que estem esperant una sortida digna per part de l’Estat... Però no tant de l’AP-7, sinó a la solució definitiva a la regressió del nostre delta.

EL PAPER(OT) DEL REI

L’article 56 de la Constitució de 1978 atorga al Rei el paper d’àrbitre i moderador en el funcionament regular de les institucions. Si llegim tot l’article podem concloure que la feina que té tampoc és tanta ja que ho complementa amb la tasca d’ostentar la més alta representació de l’Estat en les relacions institucionals i poca cosa més. Després de 6 anys de regnat de Felip VI, sembla clar (al menys per a mi) que sempre ha passat de puntetes per aquelles situacions difícils que ha tingut... Fins i tot alguna vegada les ha obviat totalment. Molt possiblement la situació més compromesa que ha tingut fins ara ha estat la referent a l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Llavors, dos dies més tard, va fer un discurs que, en lloc d’exercir el seu paper moderador, va carregar contra aquells ciutadans que van anar a votar, entre els quals m’incloc. És evident que seguia les consignes del govern del PP. Al segle XXI, la Monarquia, no hauria d’anar en contra d’una part dels seus súbdits (per dir-ho d’alguna manera), ja que així només aconseguirà una cosa: l’animadversió del grup cap a la institució que representa. Darrerament s’està parlant molt del Poder Judicial, del PP, del Govern del PSOE i d’ell mateix. Tot plegat un poti-poti una mica difícil de digerir. Però una cosa tinc molt clara: el Poder Judicial està tenint un paper molt ranci amb el suport del principal partit de l’oposició i gaudint de la total connivència de la Monarquia. L’actual monarca podria fer un penúltim servei al país exigint al PP que desencalli d’una vegada la renovació del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Ara bé, la pregunta és: Li interessa això a Felip VI? Vistos els antecedents familiars segur que no!

PER A SETEMBRE! (Segona part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Aquest matí m’he trobat a un exmilitant socialista. D’aquells que votaven sempre el partir...

-No penso votar més els socialistes... Ni als socialistes ni a ningú... Son, són... I només pensen per a ells, sense importar-los els demés... No penso anar més a votar. -Mentrestant m’anava soltant algun insult dels forts-.

No me féssiu triar entre Sánchez i Iglesias. No, per favor. Tanto monta, monta tanto... L’un com l’altre.

Sabeu (perquè ho he anat dient) que fa temps que no voto els socialistes. Fa anys que me van decebre. Me van tocar la butxaca quan Zapatero va aprovar una rebaixa de sous als funcionaris i des de llavors no els he votat més. Segurament no soc l’únic que ho ha fet.

Vaig donar suport a Sánchez en la seva lluita particular contra la Susana Díaz quan encara era militant socialista. Davant d’una elecció com aquella segurament li tornaria a donar... Però el que ha fet després no m’ha agradat. No sé si saben que vol dir exactament ser socialistes. O això o tenen massa pressions per totes parts per a que no facin autèntiques polítiques d’esquerres.

El 28-A vaig votar a En Comú Podem. No ha Iglesias, tot i que el meu vot anava a parar al seu sarró. Si hagués segut un vot directe, segurament no l’hauria votat.

No obstant, si com a jutge hagués d’emetre un veredicte entre l’un i l’altre no ho dubtaria massa: Me decantaria per Pedro Sánchez.

Per què? Per un motiu molt senzill: perquè va guanyar les eleccions i només ell pot encapçalar un govern d’esquerres.

Li he de donar la raó a Sánchez quan diu que Iglesias, per segon cop, ha impedit un govern socialista. És veritat que llavors Sánchez va triar a Rivera com a soci preferent (i ara ho tornaria a fer a poc que pogués), però Iglesias demostra que té un ego massa pujat. Què Sánchez també? També, evidentment. Ja ho he dit abans que me costa molt decantar-me cap a un o cap a l’altre.

Com he llegit avui mateix: Mentre les dretes segueixen pactant (ahir per aconseguir l’Assemblea de Madrid), les esquerres estan més dividides que mai.

¿Algú pot pensar què si al novembre s’ha de tornar a votar i les dretes tenen la possibilitat de sumar, no ho faran?

Una segona volta electoral (per dir-ho d’alguna manera) desactivarà molt de vot de l’esquerra. Mireu el que me deia l’exmilitant socialista que m’he trobat aquest matí: No penso votar més!

En canvi la dreta se mobilitzarà buscant el govern d’Espanya. I saber quin serà el seu primer objectiu? Xafar l’independentisme català.

Per això, i no per una altra cosa, amplis sectors d’ERC i una part de la antiga Convergència estan a favor de facilitar la investidura de Sánchez com a mal menor.

Ara falta per veure que farà Iglesias. L’esquerra en aquest país sempre ha estat i seguirà dividida perquè entre socialistes i comunistes no hi ha filing.

Els socialistes no se’n han refiat mai dels comunistes. Possiblement perquè, al seu dia, els comunistes se van escindir dels socialistes. I els comunistes, com s’ha vist quasi sempre, han preferit pactar primer amb CiU o ERC que no amb els socialistes.

Dos exemples clars: la pinça que un dia li van fer Anguita i Aznar a Felipe González i la coalició que governa Amposta on Esquerra d’Amposta, un partir que històricament ha aglutinat una part del comunisme local, a les municipals sempre ha donat suport a ERC.

A la ma d’Iglesias està que al setembre hi pugui haver un govern d’esquerres a Espanya (o si ho preferiu, un govern que no representi a la dreta franquista).

I sinó és així, el més lògic és que encara que guanyi el PSOE el mes de novembre, entre els tres partits de la dreta aconseguiran una majoria suficient per a poder governar i Podemos rebrà un vot de càstig que li farà tindre els pitjors resultats de la seva curta història.

PER A SETEMBRE!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Quan un estudiant no aprova al juny, encara li queda la possibilitat de fer-ho al setembre.

Zapatero no va aprovar ahir (en aquest cas 25 de juliol) i, tal com van quedar les coses, veurem si és capaç d’aprovar al setembre.

Abans d’entrar a valorar la investidura, voldria deixar clar quina era la situació inicial:

1.       El PSOE va guanyar les eleccions generals del passat 26 d’abril amb 123 escons. Ne va guanyar 38 respecte a les darreres eleccions.  

2.       Unidas Podemos va ser la quarta força al Congrés amb 42 escons. Ne va perdre 26 respecte a les darreres eleccions.

3.       Entre totes dues formacions van quedar el PP amb 66 (ne va perdre 71) i C’s amb 57 (ne va guanyar 25)

4.       Tot i guanyar, el PSOE no va treure un resultat òptim per a poder governar sense massa suports externs.

5.       Unidas Podemos, que en algun moment va sembla que podia donar el sorpasso als socialistes, va quedar molt despenjada respecte als socialistes.

6.       Pedro Sánchez necessita el suport d’Unidas Podemos i d’altres grups minoritaris si vols aconseguir ser president del govern d’Espanya.  

7.       També existia la possibilitat que si el PP o C’s s’abstenien, Sánchez podria sortir elegit.

8.       Tot i els desitjos de Sánchez de que s’abstinguessin els grups de la dreta per a no haver de pactar amb Unidas Podemos, tant Casado com Rivera j li van dir que això no passaria.

9.       Les relacions entre Sánchez i Iglesias mai ha estat bona. Se va demostrar fa 3 anys quan llavors Podemos podria haver fet a Sánchez president (en aquell temps comptava amb el suport de C’S) i no el va fer.

10.   Quan dos grups negocien han d’estar predisposats a fer concessions. De no ser així, difícilment s’arribarà a un acord.

11.   El PSOE com a guanyadors, volen controlar el govern des de les àrees més importants.

12.   Unidas Podemos no vol engrunes i vol tenir carteres amb certa rellevància dintre del govern.

13.   La formació d’Iglesias, sinó entra al govern ara, difícilment podrà estar mai en un govern nacional, al menys que guanyi unes eleccions amb majoria qualificada.

14.   Sinó arriben a un acord els dos partits de l’esquerra serà un fracàs per a tots aquells votants que confiàvem i encara confiem en un enteniment. I més encara: un fracàs per a la política.

  

I ja sabeu que passa quan la política fracassa i els que han votat a l’esquerra queden decebuts... No?

Només pensar amb Madrid i el Tamayazo de 2003 me se poso a tremolar de pànic.  

(Continuarà...)

CATALUNYA NO ÉS UN PROBLEMA

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Si vau escoltar ahir al candidat a presidir el Govern espanyol Pedro Sánchez vau poder comprovar que per al PSOE  Catalunya no és un problema, ja que en cap moment va esmentar el conflicte obert que hi ha entre l’independentisme català i el propi estat espanyol.

I sinó ho vau seguir, molt possiblement heu llegit aquest matí la premsa o heu vist algun tall dels que solen oferir les televisions i molt possiblement també hagueu arribat a la mateixa conclusió que jo.

Quan un candidat, durant el discurs de presa de possessió passa de puntetes per un tema tan important com la situació de Catalunya és que no vol enfrontar-se cara a cara amb la situació i per tant, a partir d’aquest moment, queda desvirtuada l’opció de voler presidir el govern d’Espanya.

De Faro a Diari de Tarragona. 

En canvi Pablo Iglesias si que va parlar del problema català i, precisament, li va retreure al candidat la manca de valentia (que és el mateix que covardia) de no voler enfrontar-se a la realitat i arraconar el conflicte.

Mentre un candidat no sàpiga enfrontar-se a tots i cadascun dels problemes reals dels país que aspira a governar sempre serà un pèssim candidat. Si un candidat no sap buscar el diàleg entre les diferents forces polítiques per aconseguir els suports necessaris per a ser investit, sempre serà un mal candidat.

Durant el debat d’ahir, l’actitud entre el candida Sánchez i l’aspirant a soci preferent Pablo Iglesias me va sembla patètic. Que durant un ple d’investidura s’enfronten com ho van fer ahir tots dos protagonistes me va sembla senzillament lamentable.

I mentre això passava Sánchez no parava de demanar als dos grans grups de la dreta un gest de generositat i sentit d’estat per a que s’abstinguessin i poder així ser investit.

Fins i tot un partit com el PNB que semblava que votaria a favor del candidat, aquest matí, en boca del seu portaveu Aitor Esteban li ha dit a Sánchez que el fot favorable se’l ha de guanyar i que un debat d’investidura no és el moment de parlar de pactes d’estat amb el PP i C’s que, digui el que digui Sánchez li votaran en contra.

Un país que té polítics en presó provisional des de fa quasi dos anys, no és, per molt que se vulgui maquillar, un país avançat democràticament parlant.

Amb un govern governat per un partit de dretes, s’entendria perfectament una situació com la que estem vivint. L’excusa de que la llibertat dels presos no depèn del govern sinó del sistema judicial, no me convenç. Les lleis, a part d’estar per a complir-se (i incomplir-se) també estan per a ser modificades i adaptades als temps.

Si això amb el PSOE no passa ni sembla que passarà, potser serà que ens haurem d’anar fent el compte de que no té res d’un partit d’esquerres, modern i europeista com ens volen fer creure.

I sinó és així, si Sánchez no sap estar a l’alçada de les circumstàncies i no pensa governar per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país que li han donat la confiança o li podrien donar en un futur depenent de les mesures que acabarà prenent, potser millor que renunciï a governar i que ho facin els partits de la dreta.

Al menys així ho tindrem tots clar i fins i tot per a certs sectors de l’independentisme els hi anirà encara molt millor.       

BANY DE REALITAT

De Napi a Diari de Tarragona. 

Aquesta darrera setmana el govern de Quim Torra ha viscut un bany de realitat en veure com la gent que sortia al carrer a manifestar-se no ho feia per a reclamar la República Catalana o la llibertat dels presos polítics, sinó per a exigir unes millors condicions laborals o una rebaixa de les taxes universitàries.

De l’època romana ens ha arribat la frase pa i circ (panem et circenses) actualitzada com a pa i toros o pa i futbol. Durant els darrers anys de circ n’hem tingut en grans dosis, en canvi, de pa ne segueix faltant a la majoria dels sectors, sobre tot als més febles.  

Personal de la sanitat pública i concertada, estudiants universitaris i de batxillerat, treballadors públics de l’administració catalana i bombers han sortit al carrer per a reclamar millores al seus respectius sectors. Uns exemples: les taxes de les universitats catalanes són les més altes d’Espanya, en alguns parcs de bombers encara hi ha camions dels anys ’80 o als treballadors de la Generalitat no se’ls hi ha abonat les pagues extraordinàries de 2013 i 2014 mentre que als treballadors de l’Administració de l’Estat ja fa anys que les van cobrar i ara veuen com poc a poc van recuperant els drets laborals perduts.   

Per a donar resposta a les deficients situacions laborals cal que s’aprovin els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, però a hores d’ara sóc molt pessimista de que això pugui passar.

Arribat a aquest punt torno a fer-me l’eterna pregunta: ¿Els interessos dels governants som els mateixos que els de la ciutadania? Segurament no. Segurament cadascun d’ells viuen en una realitat diferent: mentre uns reclamem pa, els altres només ens saben donar circ. I això va pels governants d’aquí i d’allà!  

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES DIA 3

De Faro a Diari de Tarragona.

GOSSOS NO, GOSSOS SÍ

A la pàgina de Facebook Digues la teva, ahir va començar un intens debat sobre portar els gossos a la platja. Tot va començar per una publicació a la mateixa xarxa social de la policia local d’Amposta que va dir que se sancionaria els animals de companyia que anessin a la platja dels Eucaliptus ja que la vigent normativa ho impedeix.

Hi van haver molts comentaris i crec que tots favorables a que els gossos puguin gaudir d’un espai per estar amb els seus amos a la platja. La majoria dels comentaris afirmaven que els humans som molt més bruts que els gossos o qualsevol altre animal domèstic. Raó no els hi falta. Només cal adonar-se’n de com està la ciutat cada dia. Vull recordar la màxima: No és més net aquell que més neteja, sinó qui menys embruta.

EL GOVERN DEL PSOE ATRAPAT ENTRE DOS FRENTS

El Govern de Pedro Sánchez no ho tindrà gens fàcil. Mentre els independentistes li reclamen una consulta vinculant, els partits de la dreta-dreta espanyola li demanen més ma ferma contra els secessionistes.  

De la reunió de dimecres, la ministra Batet, va dir que hi havia en marxa un pla català, mentre que el conseller Maragall nega que se parlés de cap pla. Qui diu la veritat i qui ens enganya? Com sempre cadascú creurà el que voldrà.

Personalment me crec més a Maragall que no a Batet. Al menys de que aquesta fos tan subtil que ho deixés anar sense concretar res de res.

La situació que està vivint Catalunya des de fa uns anys, no se solucionarà mentre no hagi un referèndum d’autodeterminació i vinculant. Ja sé li poden donar voltes amb més finançament, amb més competències o amb més autogovern. La posició dels independentistes és ferma i no canviarà, ja que hi ha sectors molt durs que pressionen els polítics per a que sigui així.

Difícil sortida, però no impossible.

ADÉU ROS, ADÉU

Àngel Ros, l’alcalde de Lleida dels darrers 14 anys se’n va abans de que l’any que ve els seus conciutadans el facin fora. De fet, després de les eleccions de 2015, ja ho va tenir força complicat per a continuar amb l’alcaldia de la Paeria. El PSOE va guanyar les eleccions aconseguint 8 regidors d’un total de 27, perdent-ne 7 respecte als anteriors comicis del 2011.

Una de les causes va ser les diferències manifestes amb la qui va ser la seva estreta col·laboradora Marta Camps que va denunciar el encara alcalde per irregularitats en el cobrament de dietes.

Ros anirà d’ambaixador a Andorra després de no haver pogut aconseguir ser secretari d’estat per a la Societat de la Informació.

Tot i militar durant anys al mateix partit, sempre he mostrat la meva animadversió cap un polític que reclamava més aigua del riu Segre per als regants del canal Segarra-Garrigues, la qual cosa perjudica directament el Delta i el seu ecosistema.  

FER UN 'ARTUR MAS'

De Ferreres a l'Ara. 

Me temo el pitjor per a l’independentisme. Per a l’independentisme honest, el de veritat.

Potser trigarem dies, setmanes o mesos abans de saber tota la veritat de la trobada entre Sánchez i Torra a Madrid, però els precedents no són bons.

Allà per l’any 2006 Arturo Mas que només era un cap de l’oposició sense gaire rellevància política va anar a Madrid a reunir-se amb Zapatero. I sabeu que en va sortir d’aquella trobada?

Si heu dit o pensat que la retallada de l’Estatut de Miravet impulsat pel President Pasqual Maragall, l’heu endevinat.

Efectivament Mas se va presentar davant Zapatero per a ser l’interlocutor de la part catalana i va acceptar rebaixar les pretensions de l’Estatut (que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb el vot favorable de 120 diputats dels 135 que el configuren) Mas només demanava una cosa: ser el següent president de la Generalitat. L’ambició convergent no coneix límits i Mas, en aquella època, la tenia intacta.

Poc ha transcendit de la reunió Sánchez Torra, tret dels regals que li va fer el President català, entre ells, tal com explicava ahir, una botella de ratafia.

Segons diuen els mitjans, la reunió només va ser de desglaç, per a desencallar les malmeses relacions bilaterals que han derivat a la situació que estem vivint ara mateix: presos polítics, polítics fugits per a no caure en mans de la justícia espanyola, sentències per rebel·lió, etc.

Durant tot aquest temps, l’Estat ha deixat clar que no cedirà mi un mil·límetre utilitzant totes les armes de els que disposat: jurídiques, policials... I si cal, l’ús de la força.

Digueu-me malpensat, però me sembla que les reunions entre l’Estat i la Generalitat, ja sigui el President Torra, ja el Conseller Aragonès (no pervindrà de Roquetes aquest xic?) que s’ha de reunir properament amb la Ministra Calvo (també a Madrid), pactaran abaixar el suflé a canvi de diverses concessions a Catalunya: més autogovern, millor finançament... Les promeses de sempre però que fins ara mai s’han acabat de complir.

Evidentment Sánchez i el seu equip no els hi poden prometre un estat federal perquè ara com ara no hi ha una majoria suficient (2/3 del Congrés) per a que això pugui ser possible.

Un PP en hores baixes (i, presumiblement, després del seu congrés encara hi estarà més) i un C’s ara pujo ara baixo, però que en un futur ha de ser l’alternativa de dretes d’aquest país, no estan disposats a fer cap concessió a Catalunya i des de les seves posicions vigilaran que se compleixen escrupolosament la Constitució del 78 i la resta de lleis que regulen l’encaix Espanya/Catalunya.

Quan hi hagi una majoria qualificada tant al Parlament com al carrer serà l’hora d’establir noves relacions amb l’Estat amb uns interlocutors vàlids que no se deixen ni ensarronar ni facin prevaldre l’interès de tot un país per sobre dels interessos personals i del seu propi partit.

Mentre això no passi, mentre les negociacions amb Madrid siguin més del mateix, personalment ho anomenaré fer un Artur Mas. 

IL·LEGÍTIM

De Ferreres al diari Ara. 

Il·legítim és la paraula que està posant de mode el PP: President il·legítim, govern il·legítim...

I tot perquè no ha sortit d’unes eleccions, sinó d’una moció de censura al PP per, entre d’altres moltes coses, per una sentència de l’Audiència Nacional que dictaminava que el PP nacional s’havia finançat il·legítimament. També el PP valencià segons la sentència del mateix tribunal que se va saber ahir mateix. I aquesta gent s’atreveixen a parlar de il·legitimitat?

La línia sobre el que és legítim i el que no ho és l’ha fixen ells. Quan donen un cop d’estat l’any 36 i col·loquen un general com a cap d’estat és legítim... Fins i tot abans d’obtenir el reconeixement internacional.

Que unten de diners una parella sense escrúpols (Tamayazo) per a que no votin el seu líder, és legítim. Que te fiquin en una guerra (la d’Iraq) que ni ens anava ni ens venia, és legítim. Que financen les seves pomposes campanyes electorals amb diners robats al poble, és legítim. Treure-li el pa de la boca als més desvalguts per a donar-los a la banca, és legítim. Condemnar titellaires, còmics, rapers, etc. i deixar en llibertat polítics que s’han enriquit robant els diners de tots, és legítim. I estic segur que encara m’he deixat coses per a dir.  

Al menys ja sabem en que se basarà la campanya contra Sánchez, la qual cosa hauria de posar en guàrdia el nou govern i preparar les bateries de defensa per a quan sigui convenient.

És veritat que els urnes té donen la legitimitat. De totes maneres no sempre se veu de la mateixa manera. L’any 2004 quan els socialistes van guanyar les eleccions, van fer ús de la teoria de la conspiració per a desvirtuar la victòria. Encara avui hi ha molta gent al PP que no se creu que els atemptats de Madrid els van perpetrar radicals islamistes com a càstig a Aznar per la guerra de l’Iraq. Donar la culpa a ETA els hi anava millor.

Per a que no se’ls vegi tant el llautó a personatges com Celia Villalobos, parlen de govern legal, però il·legítim. Si ho busques al diccionari, els termes legal i legítim són sinònims. Però com una part del poble és inculte (de no ser així el PP no hauria guanyat mai –i potser d’altres tampoc-) al final s’ho acabaran empassant.

Ja sabeu que quan se reitera en un concepte, finalment se fa creïble. Viral crec que se’n diu ara. Com per exemple aquelles frases que tant va repetir Aznar: ¡Váyase Sr. Gonzalez! o ¡España va bien!

Hechos son amores y no buenas intenciones. Si l’actual govern o fa bé, la ciutadania hauria de saber distingir entre allò que és bo i el que no ho és i deixar-se de falòrnies (pamplinas en castellà) sortides de boques indignades.   

EL TRET DE GRÀCIA

De Vergara a eldiacio.es. 

Era previsible amb un suport tan multicolor com el que va rebre Sánchez a la moció de censura contra Rajoy, les crítiques li arribessin ràpidament i de quasi tots els costats.

Segurament no tan a ell com a alguns de les seves ministres. Per a començar, el món independentista ja va carregar contra Josep Borrell, Ministre d’Afers Exteriors per haver-se posicionat clarament contra ells i haver assistit a actes de Societat Civil Catalana. També sé li retreu a Sánchez que l’hagi nomenat ministre tenint 70 anys.

Més tard les crítiques li van arribar a la ministra de Medi Ambient Teresa Ribera perquè quan era Secretaria d’Estat de Medi Ambient amb Zapatero va signar el polèmic projecte Castor sense el corresponent impacte mediambiental.

El jutge en excedència i ara Ministre d’Interior Grande-Marlaska ha estat un dels qui més ha rebut. Per exemple Arnaldo Otegui va fer una piulada on deia mes o menys això: M’ha tancat dues vegades a la presó. Missatge rebut... Deixa el càrrec de vocal al Consell General del Poder Judicial on va arribar proposat pel PP (!) El seu historial està ple de decisions polèmiques, com per exemple l’arxivament de la causa del Iak-42 o la instrucció de l’anomenat cas Faisà.

Al Ministre d’Agricultura Luis Plana sé li ha recordat que entre el 2004 i 2010 va participar als actes d’homenatge d’un sanguinari general franquista.

Els ERO’s andalusos perseguiran la trajectòria de la Ministra d’Hisenda Maria Jesús Montero, ja que també ocupava la cartera d’Hisenda a la Junta d’Andalusia quan se van atorgar aquestes subvencions il·legals.

La dona forta del govern, la vicepresidenta Carmen Calvo va ser la responsable del PSOE a les negociacions amb el PP per a veure com s’havia d’aplicar l’article 155 a Catalunya. Un fet de gran transcendència per a Catalunya ja que va comporta la destitució de pràcticament tot el Govern. Només van quedar en actiu alguns càrrecs de segon ordre.

Sense cap mena de dubte un dels que més ha rebut ha estat el Ministre de Cultura i Esport el valencià Màxim Huerta, col·laborador amb Ana Rosa Quintana és escriptor i periodista. Remenant sé li han trobat unes piulades de 2010 on ja expressava la seva animadversió a una hipotètica independència de Catalunya i a la política en general. També se diu d’ell que no té ni idea del món de l’esport en general.

Ivan Redondo no és ministre, però és el cap de ganivet del President. Abans ho havia estat de Garcia Albiol.

Potser ningú se’n ha recordat (o han pensat que no és important) però de Meritxell Batet (que serà l’encarregada de construir ponts amb Catalunya) que va estar casada amb José Maria Lasalle, polític del PP i que tot i ser catalana feia la vida per Madrid, d’aquí que a les generals de 2015 anés de número dos de la llista del PSOE per Madrid.

Aquest dies he pogut escoltar diverses opinions al carrer i també a la premsa. Hi ha gent que veu els membres del govern de Sánchez molt preparats per afrontar el futur. En canvi d’altres pensen que només se tracta d’un govern de cara a la galeria fet per agradar. D’aquí que hi hagi més dones que homes, en uns moments on el feminisme va en augment arreu del país.  

El analistes diuen que és un govern per a durar, però sobre tot per a plantar cara al PP i Ciudadanos en la que se preveu una legislatura molt dura.

Quan un president pren possessió normalment sé li atorguen 100 dies de gràcia abans de començar a carregar contra ell i el seu govern. Me dona la sensació que ha Pedro Sánchez, el primer dia li han donat un tret de gràcia. Però tal com ha demostrat reiterades vegades, ell està acostumat a ressuscitar. 

PER A COMPLETAR LA INFORMACIÓ: 

https://www.ara.cat/politica/historial-Grande-Marlaska-altres-ombres-Sanchez_0_2028997286.html

http://www.elmundo.es/economia/macroeconomia/2018/06/08/5b1922d922601df1078b4607.html

2004: EL PP MENTEIX. 2018: UN PP CORRUPTE SEGUEIX MENTINT

D'en JAP Al Punt Avui. 

2004. Aznar ho deixa i Rajoy és el candidat del PP a la presidència del govern d’Espanya. Tot sembla estar a favor de que el PP guanyi les eleccions que s’han de celebrar el 14 de març...

Però 2 dies abans, el dia 11 grups jihadistes cometen diversos atemptats a la xarxa viaria de rodalies de Madrid. Tot i la evidència, el govern del PP apunta cap a la banda terrorista ETA. No els interessava per a res que fossin extremistes musulmans, ja que això significaria una revenja contra Aznar i el seu govern per haver declarat la guerra a l’Iraq.

El govern del PP se va enrocar a l’hora d’atribuir l’atemptat a ETA, malgrat les evidències que deien tot el contrari. La ciutadania se va mobilitzar. Els missatges mòbils volaven d’uns telèfons a altes convocant a la gent a manifestar-se el mateix dia de la jornada de reflexió.

Diumenge als col·legis electorals no se podia donar un pas. Va ser la participació més multitudinària en molts anys (75,66%) Aquest fet va fer possible un tomb electoral i qui sortia guanyador va perdre. Va perdre perquè no va saber gestionar els atemptats, sobre tot per les seves mentides.

2018. Moció de censura contra M. Rajoy. La primera moció de censura que prospera a Espanya.

De Ferreres a l'ARA. 

L’any 2011 el PP tornar a guanyar unes eleccions generals i tal com va fer Aznar en 1996, per majoria absoluta. La victòria dels populars se va ser com a resultat de la crisi econòmica mundial i la poca capacitat de reacció del govern de Zapatero. La crisi, no s’ha d’oblidat, va ser provocada pel capitalisme i va afectar a la gran majoria dels països de l’OCDE, tot i que els econòmicament més forts van saber sortir-ne més ben parats. Espanya tenia i té una economia dèbil. La taxa d’atur és de les més grans i la principal industria és el turisme.   

Rajoy sempre se va vanagloriar dels seus èxits en el camp econòmic. Crec sincerament que qualsevol altre govern ho hauria fet igual de malament i els resultats haurien estat semblants.

El president sortint encara li deia ahir a Sánchez que Espanya no havia estat rescatada... En canvi Sánchez ho va negar i amb tota la raó. El Govern espanyol va haver de sortir al rescat del món financer. Van ser molts poques les entitats financeres que no van rebre ajuts de l’Estat. I fruit d’aquesta situació financera el sector se va haver de reestructurar. Les caixes d’estalvis van ser esborrades del mapa: algunes van ser absorbides pels bancs i d’altres van haver de reconvertir-se en bancs. No sabria dir si Ibercaja encara continua sent-ho o també va acabar convertida en banc.

El Periódico d’avui publica un treball periodístic que diu el següent:

-La banca espanyola ha deixat 4.100 municipis sense oficina.

-L’exclusió financera després de la crisi arriba al 2.7 de la població espanyola.

-A Catalunya han desaparegut 4.059 sucursals, la meitat de les que havia en el 2008.

Quants treballadors dels sector han estat acomiadats o s’han hagut de prejubilar?  

Segons algunes fonts el rescat bancari va costar als espanyols l’esfereïdora xifra de 108.000 milions d’euros. I és evident que aquesta quantitat no va sortir del no res... Va sortir dels sectors ens els que el Govern de Rajoy va retallar les inversions: ensenyament, sanitat, prestacions de tota mena (pensions, atur...), sous dels treballadors públics, cultura, inversions per al foment del desenvolupament i de la investigació, etc., etc., etc.,

Rajoy pot sentir-se orgullós d’haver fet allò que convenia a un sector dels espanyols o sigui al gran capital, però en canvi no a la gran majoria del ciutadans que van veure com perdien gran part dels seus drets socials i laborals. Cal recordar la llei mordassa.

De Ferreres a l'ARA. 

Si el govern d’Aznar va acabar els seus dies mentint, el de Rajoy ha fet el mateix. Han dit per activa i per passiva que la sentència Gürtel no condemna penalment el PP. El PP ha estat condemnat civilment perquè fins la darrera reforma del codi penal no contemplava la possibilitat de que un partit fos condemnat penalment. I ells ho saben... Han dit que la borsa baixava i la prima de risc pujava. Mentre Rajoy feia aquestes afirmacions estava passant exactament el contrari. Tan la borsa com la prima de risc són índex extremadament fluctuants que igual poden pujar com baixar depenent d’una gran diversitat de circumstàncies político-econòmiques.    

De Ferreres a l'ARA. 

Per acabar només dir-vos que l’oposició del PP serà molt dura. Igual com va passar l’any 2004, estan convençuts que els hi ha robat el govern de l’estat, un govern que creuen seu per la gràcia de Déu, tal com posava a les monedes del dictador Franco de qui són hereus. 

Ara només espero que aquells que formin govern no me defraudin a mi ni a les classes populars com són els treballadors, els jubilats i els pensionistes. I, evidentment, que trobin una sortida digna per a la situació actual de Catalunya.    

LA PERVERSIÓ DE L’ESTAT DE DRET

De Malagón.

Diuen els que manen que l’estat de dret és per a garantir-nos els nostres drets i les nostres llibertats. Res més lluny de la realitat. L’estat de dret és un invent dels nostres governants per a que protegir el que ells consideren democràcia.

La primera definició que vaig conèixer de democràcia era un home un vot... No deia res de la dona, però si tenim en compte que la dona no va votar fins fa relativament poc, tindrem una idea molt aproximada de com pensaven els homes durant molts de segles.

Però la realitat tampoc era aquesta. D’homes n’hi havia de lliures i d’esclaus i només els lliures tenien dret a poder expressar les seves idees.

D'Eneko.

Al segle XX amb la consolidació de les principals democràcies occidentals semblava que s’anava cap a una igualtat plena. Però al pas dels temps hem vist de que no és així i de que el poder, en lloc d’emanar del poble, emana dels seus governants que fan lleis a la seva mida.

Amb l’arribada del PP aprofitant la crisi econòmica que havia provocat el mateix capitalisme i tenint majoria absoluta al Congrés (i al Senat, tot i que sembla que només serveixi per aplicar l’article 155 de la Constitució), el govern de Mariano Rajoy va promoure la modificació del Codi Penal endurint-lo de tal forma que era quasi impossible poder queixar-se contra el propi govern amb la total complicitat del sectors més dretans de la judicatura i la fiscalia.

De Roto. 

Per això, actualment sé té pot aplicar l’agreujant de terrorisme per qualsevol acció mínimament violenta i fins i tot mancada d’aquesta. Com per exemple el que volen aplicar als CDR’s per algunes mesures que han fet per a protestar contra l’actual situació de Catalunya i, sobre tot, per demanar la llibertat dels presos polítics que el jutge Llarena manté en presó preventiva i negant-los alguns dels seus drets.

Però el súmmum d’aquesta perversió va arribar dissabte passat abans de la final de la Copa espanyola entre el Sevilla i el Barça quan els agents de l’ordre van requisar samarretes i altres peces de de roba de color groc per incitar la violència i fomentar delictes d’odi... Violència? Odi? Definiu-me violència i odi per favor per favor... Tot i que suposo que el diccionari, com els compendis legislatius estan subjectes a interpretacions i sempre hi ha qui s’ho agafa pel costat dels màxims.

De Napi a Diari de Tarragona.

Els delictes d’incitació a l’odi i de violència, així com el de sedició són meres interpretacions d’un codi penal que, reitero una vegada més, s’ha fet a mida dels nostres governants per a reprimir qualsevol intent d’anar en contra d’un sistema injust i més propi d’una dictadura que no d’una democràcia i un estat de dret com defensen els nostres mandataris.

És la perversió sense recedents d'un sistema autoritari, injust i intolerant! 

D'Eneko. 

ESPANYA I EL PP DISPOSATS A FER EL RIDÍCUL (ENCARA MÉS)

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Encara que els del PP diguin que a Espanya hi ha separació de poders, costa creure que sigui així quan veus que l’executiu, el judicial i fins i tot el legislatiu (Senat), van de la ma.

Què el govern vol aplicar el 155 a Catalunya... El Senat obeeix i ho aprova. Que l’executiu vol veure els polítics independentistes catalans a la presó... Els jutges els empresonen preventivament pel risc de fuga.

L’altre un dels amics de Facebook va escriure que era escèptic quan alguns polítics catalans van optar per fugir a l’estranger i que ara havia d’admetre que potser la jugada els hi ha sortit bé. Jo també admeto que m’ha passat el mateix.

No sabria dir si ha estat un cop de sort o una estratègia molt ben orquestrada. Tan dona, ja que la sort, diuen, s’ha de buscar.

Després del periple de Puigdemont per Bèlgica, Dinamarca i Noruega, com sabeu, va ser detingut a Alemanya, empresonat i deixat en llibertat passat uns dies. El jutge alemany no aprecia delicte de sedició, el més greu que sé l’imputa a Espanya. I no l’aprecia perquè hi falta un element clau: la violència.

Però encara queda el delicte de malversació de fons públics. O sigui els diners que se va gastar la Generalitat per a organitzar el referèndum de l’1-O. I sembla que aquí també té dubtes i sembla provable que, finalment, tampoc apreciarà delicte.

Si finalment és així, no cal ni dir-ho Espanya haurà fet un espantós ridícul. Perseguir polítics pel simple fet de discrepar políticament no és propi d’una societat que se creu avançada i forma part de la majoria dels organismes internacionals.

Però no passa res... El PP ha fet tantes vegades el ridícul que sembla estar-hi immunitzat. ¿Quantes vegades han defensat un dirigent del seu partit que ha estat imputat per corrupció i al final ha resultat que si que ho estava?

El cas més recent és el de la Presidenta madrilenya Cristina Cifuentes. Durant la convenció del PP d’aquest passat cap de setmana tot el partit va fer pinya al costat de la Cifuentes. Ara la pregunta és: Quan tardarà en caure? Els suports del PP solen ser una mena de petó de Judes.      

PITES, PITES, PITES, PITES...!!

La prova més evident de la debilitat d’un govern és no poder aprovar els pressupostos. El darrer govern de Felipe González va caure precisament per això, al no comptar amb el suport del grup Català del Congrés, aliat tradicional dels socialistes (i després del PP)

Però abans d’arribar a aquest punt, el govern de torn mira d’atraure altres grups per a poder tenir la majoria suficient a l’hora d’aprovar-los, la qual cosa no és sempre fàcil.

I per aconseguir-ho els ha d’acontentar... I com sé fa? Molt fàcil: atenen algunes de les seves peticions. Com una mena de granger que va repartint el menjar a les seves gallines: pites, pites, pites, pites...! I es gallines van picant tot allò que va caient de la ma del granger...

Primer que a ningú, el partit al govern (en aquest cas el PP), mira de convèncer als altres partits de la dreta espanyolista. Actualment el partit que a nivell de l’Estat està més proper a les tesis del PP és, com sabeu el d’Albert Rivera. Després és Ciudadanos qui mira de convèncer al PSOE que actualment ningú sap si és carn o peix. Està clar que la suma dels tres partits seria més que suficient per aprovar-los. També s’ha parlat de que el PSOE podés cedir els vots d’alguns diputats fins aconseguir majoria suficient. De moment sembla que aquesta possibilitat no acaba d’agradar el PSOE.

Els darrers pressupostos aprovats pel PP van comptar amb el vot favorable del PNB que així, va veure com la pluja de milions queia sobre Euskadi. Però aquesta vegada ja ha dit que no els votarà, al menys que el PP retiri l’aplicació de l’article 155 a Catalunya.

La invitació a votar uns pressupostos a canvi d’alguna contrapartida és una arma de doble tall. Si els hi dones suport i aconsegueixes aprovar les esmenes i aconseguir part dels teus propòsits, bé. Però si hi votes en contra i els pressupostos acaben aprovant-se, després té poden acabar culpant  per no haver-los votat i no haver aconseguit les teves peticions en detriment de determinats col·lectius. Bé, tot plegat una mica enrevessat.

Tal i com s’ha anat dient els darrers dies, Montoro ha mirat de premiar dos dels col·lectius més importants i que, des de la crisi, havien estat els més perjudicats: pensionistes i treballadors públics. Heu de tenir en compte que quan se parla de treballadors públics no només són els funcionaris de l’Estat, sinó també els de les administracions autonòmiques i locals.

Com sabeu en el cas dels pensionistes només hi sortiran beneficiats els que cobren les pensions més baixes. A la resta que ens bombin! En canvi, els treballadors públics ho seran tots però cal dir que els A1, els de superior categoria no han estat mai perjudicats, ja que l’Administració sempre troba la manera de compensar-los. Us sonen les bufandes?    

Si Rajoy no aprova els pressupostos per al 2018 pot prorrogar els de l’any passat i no passaria pràcticament res. Excepte aquelles partides que contemplen millores importants com les que he citat als paràgrafs anteriors. Però no crec que dissolgui les Càmeres i convoqui eleccions legislatives. Però l’oposició bé podria presentar una moció de censura que, des del meu punt de vista ja triguen massa.