Des del minut 0 fins al final de partit l’estadi va ser ahir una festa, sobre tot al minut 17 amb 14 segons (tant de la primera com de la segona part) rememorant la data en que Catalunya va perdre les llibertats al ser derrotada pel primer Borbó.
Ahir el Barça no va ser derrotat, però de poc que el Madrid no acabés emportant-se el partit. Però el Madrid també va estar a un pas de ser derrotat. Si hem de ser equànimes, hauríem de dir que l’empat va acabar sent un resultat just.
La primera part va ser del Madrid. Va sortir més endollat, pressionant les sortides del Barça des de la defensa. A la primera badada d’Alves, Cristiano que anava per allí (algú ha dit que venia de fora de joc) la va clavar dintre de la porteria de Valdés, amb la sensació de que el meta del Barça hauria pogut fer una mica més, tot i reconèixer que el portuguès les xuta molt fort.
Quant tot semblava que estàvem molt més prop del 0-2 que del 1-1, una jugada per la dreta va propicià un embolic dintre de l’àrea que va resoldre de forma magistral Messi (qui sinó?)
A la segona part el panorama va canviar. Ara va ser el Barça qui controlava el partit i, sense crear grans ocasions, semblava que podria emportar-se el partit. Una falta a la vora de l’àrea blanca va ser xitada per Messi de forma magistral i Casillas, tot i que es va estirar, no va poder impedir que entrés a la seva porteria.
Però el 2-1 no era garantia de res. Mancava encara ½ hora per a finalitzar el partit i al Madrid no li cal tant de temps per a clavar-te’n un. I així va ser, Cristiano va guanyar l’esquena de la defensa del Barça i sol davant Valdés va marcar el segon del Madrid i del seu compte particular.
A partir d’aquí el marcador ja no es mouria, encara que el Barça va tenir un parell d’ocasions per haver pogut guanyar el partit. Primer en un xut de Montoya que havia sortit per un Alves lesionat i que es va estavellar al llarguer quan Casillas ja estava batut. I encara una altra. Pràcticament amb el temps acabat, Pedró va xutar fora quan, normalment, l’hagués posat a dintre. Tampoc hagués passat res si el Barça hagués guanyat en aprofitar un d’aquest dos xuts.
Tal com destaquen avui l’Sport i el Mundo Deportivo, el Barça segueix a 8 punts del Real Madrid, els mateixos que tenia abans de començar, però la lliga és molt llarga i farà bé el Barça de no confiar-se i fixar-se també en d’altres equips.
M’estic referint al Atlético Madrid
que ahir va aprofitar l’ensopegada a mitges del Barça per empatar-li a
punts al capdavant de la classificació. Tots dos equips han fet 19 punts
de 21 possibles i si fins ahir el campionat del Barça era impecable, el
del Atlético és excel·lent. Segurament ni els matalassers més vells se’n
recorden d’una arrancada així i que en aquestes alçades de la lliga estigués
empatat a punts amb el Barça de Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro,
etc.
Tornant al partit d’ahir voldria destacar
a Messi que, una vegada més va ser decisiu i a Montoya que va suplir en
escreix a Alves, el lateral dret titular. En el primer gol del Madrid,
el defensa brasiler em va donar la impressió que no estava tot el damunt
de Cristiano que hauria hagut d’estar. Montoya en canvi no va tenir errades
i com he dit més amunt, va estar apunt de fer el 3-2 que potser si hauria
estat definitiu.
A Adriano el vaig veure tou en el seu paper de central. Ahir el Barça va notar en excés la presència d’un central contundent i de Valdés només diré que no va tenir la seva millor nit.
No, personalment no n’estic satisfet. Contradient a un company de treball que aquest matí em deia que, ahir, signava l’empat, jo, a casa un empat contra el Madrid no el signo mai, ni que 1 punt ens fes campions matemàticament.
