GENT CORRENT

L’arribada d’Internet va canviar la vida a molts, però va ser amb la creació de les xarxes socials quan l’ús d’Internet se va generalitzar i va arribar a la majoria dels ciutadans i ciutadanes.

Evidentment, el seu ús té pros i contes. Entre els pros està la immediatesa de les notícies. L’any 78, quan va passar l’accident dels Alfacs, no me’n vaig assabentar fins passades unes 5 hores des de l’accident. Avui en dia és pràcticament impossible no assabentar-te’n de forma immediata d’una notícia rellevant.

Entre els contres està sobre tot el mal ús que moltes vegades ne fem. És fàcil arremetre contra algú sovint des de l’anonimat. Menció a part mereixen les fake news (notícies falses) creades amb la intenció de perjudicar. Per tant, dues coses sobre el que llegim a Internet (o ens passen via Whatsapp): no creure’ns tot els que ens arriba, però sobre tot no compartir aquelles notícies que poden ser denigrants per a la persona (o col·lectiu)a les que van dirigides.

Si tu, lector, ets gent corrent, potser si des del teu compte personal de qualsevol xarxa social menysprees o insultes a algú, segurament no tindrà conseqüències i, per tant té donarà peu a fer-ho totes les vegades que té doni la gana. Ara bé, si ostentes un càrrec públic, pot arribar a tenir greus conseqüències, tal com li va passar a Núria de Gispert, expresidenta del Parlament i excàrrec d’Unió Democràtica de Catalunya que va haver de renunciar a la Creu de Sant Jordi que li va atorgar la Generalitat de Catalunya per compartir mems ofensius en contra dels seus rivals polítics.  

De totes formes, ni que siguis gent corrent, quan els amics i coneguts creuen que ets una persona sensata, d’aquelles que quan parla dona gust escoltar i quan actua ho fa de forma assenyada, que per la teva trajectòria personal t’has fet mereixedora d’un respecte dintre de la societat que t’envolta, faries bé de no deixar-te emportar pels sentiments sinó vols perdre la condició que t’has guanyat al llarg de la vida gràcies al teu comportament exemplar.

De vegades, una sola relliscada, té pot fer perdre la confiança que els amics han dipositat en tu i fer-te perdre la condició de persona respectable.

AMB MI O EN CONTRA MEVA

Cua de gent per votar l'1-O davant l'Escola de Música de la Lira Ampostina.

Un dels errors més grans que s’han comès en política es pensar que qui no està amb mi està en contra meva.  No sempre és així. Hi ha vegades, moltes vegades que s’ha de mirar d’atreure al teu terreny a aquella persona que la tens en contra, però que si aconsegueixes connectar-hi és molt possible que s’acabi apropant.  

Aquest error també l’han comès els independentistes catalans. Els independentistes de pedra picada, aquells que des del primer dia van estar al costat de l’ANC i Òmnium que han estat les dues forces vives que més han influït al llarg de tot el procés català.

L’1-O va ser tot un èxit mirat des del punt de vista dels resultats: vots i màrtirs. Màrtirs i vots, potser seria molt més adient dir-ho... Jo mateix no volia anar a votar, perquè intuïa que seria un altre 9-N amb molts més entrebancs per part de l’Estat. Costava imaginar però, que el mateix Estat que volia impedir que una gran part de la ciutadania catalana anés a votar, va acabar facilitant-ho amb la seva actitud. Cops per vots vaig titular jo el comentari que vaig fer al cap d'un parell de dies.
Però parlem d’aquells que estan, a la manera d’entendre dels independentistes, en contra seva, que per això m’he posat a escriure aquest comentari d’avui.

En un món cada vegada més comunicat, les xarxes socials faciliten aquesta missió. Tothom pot relacionar-se amb tothom. D’aquí i d’allà. Fer nous amics, però també recuperar-ne de vells, de gent amb la qui feia anys que no hi tenies el més mínim contacte.

Tot i reconèixer que no sóc massa de grups perquè sovint té fan perdre el temps intentant llegir tot allò que es publica i que, segurament ja t’ha arribat més vegades per d’altres amics que no tens a cap grup, estic en alguns. Fins i tot n’he creat jo. Això si, reduïts i amb la vocació de ser operatius i que serveixen per a comunicar-se d’allò que és important per al grup. Però no sempre és així, no se pot evitar. També he de dir que he sortit d'alguns grups que m'han inclòs sense el meu consentiment i d'altres simplement he rebutjat l'oferiment. 

El grup més gran al qual pertanyo el formem algunes de les excompanyes i excompanys de quan anàvem a l’Institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona: Carricillas de l’Insti va ser el nom que li va posar la seva creadora i administradora. La il·lusió que me va produir el retrobament amb unes persones amb qui m’havia relacionat ja feia més de 40 anys, no us el podeu imaginar... Tot anava bé fins que tal com avançava el procés, va haver-hi gent que el va polititzar. S’hi van començar a penjar posts favorables a la independència de Catalunya. Hi ha que reconèixer que els independentistes s’han treballat molt bé aquest apartat.

Fa uns mesos vaig fer una entrada advertint que s’havia de mantenir el grup fora de tota intromissió política, ja que al grup hi podia haver gent de diferents maneres de pensar. Això passa sovint, com més gran és el grup més heterogeni. I no només per política, sinó per altres sensibilitats: religió, esport... Hi va haver qui me va donar la raó. D’altres van callar. Potser perquè no van llegir el meu comentari o potser perquè davant d’un tema així, millor no dir res. Com sempre passa, al cap del temps, els comentaris que s’han fet s’obliden i la gent torna a publicar contingut que pot arribar a ferir les suscebilitats d’altres membres. Aquest fet va propiciar la sortida d’alguns. D’altres, de forma més silenciosa ja ho havien fet amb anterioritat o, simplement, havien preferit mantenir-se al marge i no entrar al grup per evitar controvèrsies. I pel que jo sé, ha passat a d'altres grups al que pertanyen gent molt propera a mi. 

Fins que la setmana passada, després de l’1-O, l’administradora va preguntar la nostra opinió per a cancel·lar el grup. Un dels primers en respondre vaig ser jo que li vaig dir que el que havia significat per a tots nosaltres retrobar-os després de 40 anys, si cancel·lava el grup, tot i que individualment alguns membres també tenim cert contacte, l’acabaríem per perdre i seria una veritable llàstima. Vaig rebre diversos suports, molts més que la primera vegada i, de moment el grup continua. Però molt me temo que la ferida produïda és molt gran, ja que alguns dels membres que han sortit no hi volen tornar a entrar.

Després que vinguin els independentistes i que me diguin a mi que no hi ha fractura social. Potser perquè no es mouen més enllà de grups de gent amb les seves mateixes idees i això no sempre és bo, ja que així, es pot acabar perden la realitat del que ens envolta... La realitat d’un país amb aspiracions legítimes d’autogestionar-se.  

SANTA INNOCÈNCIA!

Tradicionalment el 28 de desembre s’ha vingut celebrant el dia dels innocents (o dels Sants Innocents) És un dia on la broma es generalitza i tothom té carta blanca per a divulgar notícies inversemblants i esbojarrades. Per tant, si el 28 de desembre estàs llegint el diari i veus alguna notícia que té crida especialment l’atenció, millor no fer-li massa cas i esperar l’endemà per a veure si s’acaba o no confirmant.  

Actualment, a l’era de les comunicacions (com m’agrada anomenar-la) la possibilitat que ens arribin tota mena de missatges (ja sigui informació o no) ha crescut fins a límits inimaginables només fa unes poques dècades. El problema que és dóna sovint és que com normalment no hi ha cap filtre (l’únic filtre possible és el que pot posar el mateix usuari abans de decidir reenviar-lo) ens pot arribar qualsevol cosa: veraç o no.

Després de la visita oficial que va fer Mariano Rajoy al president dels EE.UU. Donald Trump, es va divulgar per missatgeria mòbil una fotografia on apareixia la bandera mexicana col·locada darrere del mandatari espanyol. Estic segur que la gran majoria dels qui van rebre la foto el van donar com a verídic. I com ho sé? Per les converses mantingudes amb gent del meu cercles d’amics i companys que, com jo, també el van rebre.

-Mireu –els hi vaig dir- puc arribar a pensar que l’administració americana no tingui ni idea de quina és la bandera espanyola (la qual cosa tampoc me crec), però que no sàpiguen quina és la de Mèxic, un país amb el que comparteixen milers de quilòmetres de frontera, definitivament no m’ho crec!

Al cap d’uns dies me van dir inclús que a un mem s’havia substituït la bandera original (que per cert no era la bandera dels EE.UU.) per una estelada. I és que avui en dia amb el fotoshop es fan meravelles...

Ja me conformaria en que totes les mentides que circulen (amb alguna intenció –bona o mala-) fossin com la de la bandera mexicana. Però és que de vegades ens arriben missatges amb tota l’aparença de reals quan en realitat sé tracta de mentides malintencionades. Aquestes notícies no tenen perquè arribar forçosament per missatgeria instantània, ja que els emissors de les mateixes tenen multitud de canals per a poder arribar al més gran nombre possible de ciutadans.

Voleu un exemple de manipulació de l’opinió pública? Com sabeu, el Regne Unit ha iniciat un procés de separació de la Unió Europea. Durant la campanya a favor de l’anomenat Brexit, els partidaris explicaven els beneficis (normalment econòmics) que tindria el país quan sé separaria de la UE. Sé va celebrar un referèndum i elBrexit va guanyar. Després, els mateixos polítics que havien defensat la sortida de la UE van reconèixer que havien mentit en algunes de les seves afirmacions.

No cal ni que us digui que situacions així me produeixen molta tristesa. La major part de la ciutadania hi va de bona fe i després, quan passen coses inesperades, se senten enganyades i fins i tot ultratjades pels polítics i, d’aquesta manera, fa que moltes d’aquestes persones perdin la confiança en la classe política en general. Una classe política que, quan fa coses d’aquestes, ho fa sempre per treure’n un rendiment personal sense importar-los el greuge que pot comportar als ciutadans del carrer.

Santa innocència!

DIARI DE L’AGOST. DISSABTE 19

COLPITS PELS ATEMPTATS

Ahir divendres 18 d’agost tots estàvem trasbalsats. Trasbalsats pel que havia passat a Barcelona i Cambrils, però també pel que havia passat a les mateixes portes de casa nostra, a Alcanar Platja.

Suposo que si els Mossos diuen que tot estava relacionat serà veritat. Per tant, una cosa hem de tenir clara: Què el terror pot estar molt més prop del que ens pensem. Tampoc cal que comencem a sospitar de tothom, però estaria bé que paréssim atenció a moviments sospitosos en l’hipotètic cas de veure alguna cosa que no ens quadra massa.

Afortunadament, després de tot el que va passar (cada dia coses així passen a d’altres llocs, però els mitjans no informen perquè no és notícia) sempre hi ha algú que hi posa una mica de seny. És veritat que amb mostres de solidaritat, crespons negres i concentracions no sé soluciona el problema. Però també és veritat el que me deia ahir mateix una persona molt propera a mi:

-Quan passin coses com les de Barcelona i Cambrils, pensem amb el trio de les Açores. Allí va començar tot.  

Quanta veritat! I recordeu-von, un dels membres d’aquell trio era Aznar, president de les Espanyes i una de les persones més sinistres que ha donat la història dels país. H he dit més d’un cop i ho tornaré a dir avui que la gent és molt més susceptible per tot el que ha passat:

-Tot i estar en contra de les dictadures i dels dictadors, Saddam Hussein feia de tap de botella, es a dir, impedia que sobreïxis, tal com ha quedat demostrat des de que ell ja no hi és. Però als Estats Units els hi feia nosa perquè allí hi havia pous de petroli. I amb l’excusa de que hi havia armes de destrucció massiva (quina bajanada!) van envair l’Iraq, se van carregar el dictador i van iniciar una era de terror com no s’havia viscut mai. És així!

LES XARXES SOCIALS

També fa temps que ho vinc dient. No es pot creure tot el que circula per les xarxes socials. Quan t’arribi alguna cosa de dubtosa procedència, farà bé de no posar un m’agrada i encara millor de no compartir-la. Ja tenim prou odi i no cal anar escampant-ne més!

Treballo a l’administració, he estat polític i sóc creador d’opinió. No pretenc que tothom pensi com jo, però si que voldria posar una mica de veritat per damunt de tot els que s’està dient. Primer que res, fixeu-vos que la gent parla de moros, musulmans, islamistes... Què si reben ajudes per tots els costats, que si estan vivint de la sopa boba... Si reben ajudes és que hi tenen dret. Ni més ni menys que els d’aquí o els de qualsevol altra nacionalitat (quasi mai se’ls menciona) De vegades venia gent a l’Agència Tributària a buscar un certificat perquè per a què els hi donessin l’ajuda sol·licitada. Normalment quan això passava és perquè no havien fet la declaració de la Renda tenint obligació de fer-la.  Si no la feien no tenien l’ajuda. I així amb altres coses...  

Un dels objectius del terrorisme és crear confrontació a nostra societat i vist i llegit tot el que s’està publicant, jo diria que ho estan aconseguint.

Però també des de les Espanyes s’està sembrant l’odi. Hi ha qui mescla naps i cols i diuen que els temptats són per culpa de les idees independentistes i no perden l’ocasió per a insultar-nos com a poble.

Farem bé en saber triar el gra de la palla i quedar-nos en el que és positiu. 

AMPOSTA SUSPEN ELS ACTES DE LA FESTA MAJOR

El tema també ha estat força controvertit i comentat. S’havien de suspendre els actes o no? Opino que no. Davant d’un atemptat que ens ha tocat molt de prop hi ha que respondre amb normalitat. De fet ahir no es van suspendre tots els actes, sinó que es va fer a partir del moment en que l’alcalde no va anunciar. Abans la banda de la Lira va fer el cercavila pel poble.

I tal com va dir Adam Tomàs, la majoria d’actes sé passaran a un altre dia. Per tant, avui, atapeïment d’actes i dilluns, més. Què haurem aconseguit? 

RESPECTE (EN PRIMERA PERSONA)

Un dels valors que ens inculcaven els nostres pares quan érem menuts era el respecte. Respecte per a les persones grans, per als mestres, per al rector... Per a ells mateixos... Gran part de les relacions socials es basen en el respecte. Sinó hi ha respecte difícilment podrà haver-hi enteniment.

Desgraciadament, avui, aquesta virtut està anant a la baixa, en gran part per culpa de les xarxes socials que han aconseguit fer perdre gran part de les relacions personals, aquelles que comporten contacte físic.

L’altre dia, un amic que té Facebook, però com si no el tingués, perquè pràcticament no l’usa me deia:

-Per a què he de tenir-te com amistat, si cada dia ens veiem i el que ens hem de dir ja ens ho diem a la cara...

En part no li falta raó, però també és cert que, les xarxes socials, si s’usen adequadament tenen la seva utilitat.

Sempre he defensat que l’era actual s’hauria de dir de la tecnologia o de la comunicació. El món que vivim no té res a veure amb el que va sorgir de la Revolució Francesa i que va significar l’inici de la nostra era. Per tant, és inevitable i pràcticament imprescindible l’ús dels mitjans tecnològics que tenim al nostre abast.

Què vol dir fer un ús adequat? Senzillament que es puguin compartir coses amb finalitats informatives, opinió, lúdiques... I intentar que tinguin un mínim de rigor i, si és possible objectivitat. Però a la pràctica no és així, ja que s’usen les diferents xarxes socials per a transmetre tot tipus de missatges d’incitació a l’odi i a la violència, xenòfobs, discriminatoris, insultants, etc. O el que és el mateix: No hi ha respecte.

Però encara vull anar més lluny. Les meves amistats (les personals per suposat i la majoria de les virtuals) saben com sóc, com penso i com actuo. Saben que intento ser coherent entre el que penso, el que dic i el que faig. Saben que les respecto i que mai rebran de mi un comentari despectiu i encara menys de forma gratuïta, es a dir, sense prèvia provocació.

Però sovint penso que no rebo el mateix tracte. Tinc amistats que creuen que perquè a ells els hi fa gracia o sé senten identificats en alguna cosa, a tothom ens ha de fer gràcia o acceptar-la com a dogma de fe.

Per a que ens entenguem. El comentaris racistes i xenòfobs, que puguin atemptar contra l’honor de determinada persona o col·lectiu, els trobo senzillament insultats. Me fan mal a la vista i el que es pitjor, fereixen la meva sensibilitat (com per exemple els posts islamofòbics)  

Tampoc tolero els comentaris on se falta al respecte a les creences polítiques amb les que m’he sentit identificat durant dècades, tot i que, actualment, pugui ser el primer crític. Perquè no és el mateix, ser crític que irrespectuós.  

Per tot això demano respecte i tol·lerància en primera persona: per a mi, però també per a nosaltres que som la raça humana (TOTA!!)    

EL PERILL CORRE PER LES XARXES SOCIALS

Les xarxes socials tenen les seves avantatge, ni ho nego ni ho discuteixo. Però és evident que també tenen els seus perills. Aquesta és la realitat.

Possiblement el màxim perill sigui l’addicció que poden arribar a produir. Aquesta mateixa setmana, un dels amics internautes va publicar que deixava la xarxa social on precisament va publicar el missatge de comiat.

Però la meva intenció no és parlar-vos de l’addicció (per a fer-ho ja estan els psicòlegs), sinó d’altres perills com per exemple donar per veraç qualsevol tipus d’informació.

Abans les xafarderies (certes o falses) abans anaven de boca en boca aprofitant els llocs més freqüentats per la gent, com per exemple les bugaderies públiques o rentadors (d’aquí l’apel·latiu de bugadera a les persones més xafarderes), bars, perruqueries, etc.

M’han dit de part certa... Era una forma de començar a explicar una mentida que tothom acabava donant com veraç. Encara recordo que es deia que una noia de Sant Rafel del Riu va tenir un fill negre... La sorpresa va ser molt gran, ja que el pare era blanc... La mare de la criatura estava tant sorpresa com afectada i només pensava en el moment en que el pare coneixeria la criatura. En canvi, quan minuts més tard el pare va conèixer el seu fill, va exclamar:  

-Mira per on ja han sortit els gens d’un avantpassat negre de la família...

Bé, tot i explicar-se con a un fet cert i on semblava que es coneixia fins i tot a la parella (són de Sant Rafel...), era una noticia falsa(bulo en castellà)

Un altre més dels nostres dies. A qui no li han explicat allò de la mora (ho poso així per a que m‘entengueu, en cap cas intento ser despectiu amb ningú) que quan té un fill i va a l’ajuntament i allí li donen un val per a que pugui anar a buscar el cotxet per al seu nadó... I hi havia una versió que el que li donaven no li agradava i n’exigia un de més car... Tot fals... Sovint, quan es difon una notícia falsa, la veritable intenció és fer mal a una persona en concret o a un determinat col·lectiu.  

No fa gaires dies un amic (seriós i fiable) va publicar una notícia sobre la política socialista Leire Pajín que va arribar a ocupar el càrrec de secretaria d’organització del PSOE i Ministra de Sanitat, Igualtat i Polítiques Socials en els darrers mesos del govern de Zapatero. Abans de ministra havia estat diputada al Congrés i senadora per designació de les Corts Valencianes. Bé, la notícia en qüestió recuperava un text que ja s’havia publicat molts anys abans, quan havia de ser designada senadora autonòmica: Gràcies a un acord entre el PSOE i el PP –deia el text-. A partir d’aquí no vulguis més comentaris, la majoria pujats de to arribant a l’insult a ella en particular i a la classe política en general: Tots els polítics són iguals... Podria especular sobre la ideologia dels autors dels comentaris... Per a què...?  De tots els que la van comentar, algú es va posar a pensar si era certa? Sovint només cal posar certes paraules clau a un buscador per a tenir la resposta de forma immediata.  

El problema, bàsicament sempre és el mateix (i perdoneu que sigui reiteratiu): acceptar com a certa qualsevol cosa que veiem publicada... ¿Quantes vegades hem compartit enllaços on s’explicaven mentides o al menys no es deia tota la veritat, sense contrastar-ho? I això que ens passi als que no som professionals de la informació, té la seva disculpa, però que passi als periodistes professionals no té perdó...

Potser recordareu que a principis de novembre una entrada que havia fet uns anys abans va tenir una enorme repercussió arribant a les 215.000 visites en uns pocs dies. L’entrada feia referència, suposadament, a una empresa que tenia el Ministre Montoro amb els seus fills i que havien comprar pisos a preu de ganga a la Sareb (l’anomenat banc dolent) Bé, originalment aquella notícia la va publicar Infolibre que, evidentment no va contrastar la notícia i va haver de rectificar posteriorment  per la seva ficada de pota.

ENS HEM BEGUT L’ENTENIMENT (o alguna cosa així)

Sóc antitaurí, fa anys que no vaig als bous, ni miro cap corrida per la televisió. (Encara que us he de confessar que he estat seguint uns dies l’encierro de Sant Fermí)

Me produeix dolor i ràbia veure els bous maltractats, així com els comportaments incívics d’alguns que diuen que estimen la cultura i la tradició i fins i tot a l’animal (la penya taurina d’Ulldecona es diu Amics dels bous), però que estiren el bou de la cua, el fuetegen o li col·loquen dues boles de quitrà a les banyes i xalen en veure com va donant cops de cap a tord i a dret. Però mai me’n alegraré de la mort de ningú. No seria conseqüent amb les meves idees i amb la meva manera de ser.

Per la qual cosa també me produeix dolor i ràbia llegir alguns comentaris que he llegit aquets dies arran de la mort de Víctor Barrio a la plaça de toros de Terol, tan dedicats a la seva persona con a la vídua i la resta de la família. Me sembla molt bé que s’actuï contra els energúmens que han escrit grolleries a les xarxes socials, com per exemple amb el mestre valencià que exercia a Ulldecona i del que no tinc ni més ganes d’opinar ni de reproduir el text del seu escrit per a que aquells seguidors que no ho han llegit puguin saber de que anava (si és que a hores d’ara encara ne queda algun)

I a sobre, per a justificar-se i evitar la que li pot caure a sobre, va dir que li havien piratejat el seu compte... Una excusa gens imaginativa i àmpliament usada per aquells que han posat la pota fins al coll...

No tots els comentaris anaven en la mateixa línia. Hi ha molta gent contraris a qualsevol acte taurí i alguns d’ells així ho han expressat a través de les xarxes socials. Amb respecte i tolerància cap als altres sé pot dir de tot, per això està la llibertat d’expressió. A això ha de ser igual de vàlid per el que posa un comentari a la seva cronologia com per aquells que li contesten. Desgraciadament, no sempre és així.

Posicionaments radicals n’hi ha i n’hi haurà sempre, tan al costat dels taurins com dels antitaurins. I per a mostra un botó o sigui, les opinions que hem anat llegint aquests dies. Però no sé perquè, m’oloro que n’hi ha més a un costat que a l’altre... Ja m’enteneu.

Desgraciadament l’estupidesa humana no té límits i sinó mirem de posar-hi una mica de cordura, al final un dia ne passarà alguna de grossa. Mesos enrere al Mas de Barberans ja hi va haver un altercat amb agressió inclosa i danys a la propietat (van trencar una de les càmeres de vídeo amb les que s’estaven enregistrant les imatges dels bous) i molt me temo que no serà l’únic que passarà durant aquesta temporada.

Molta part de la culpa de la situació que s’està vivint és dels nostres polítics. (Algú pot pensar: ja m’estranyava a mi que no és posés amb els polítics!) Però és veritat.

A Veure, si quan el Parlament de Catalunya aprova la supressió de les corrides de toros i d’altres espectacles amb animals (com per exemple les actuacions als circs), per què no ho va fer també extensiu als actes amb bous tradicionals a les nostres terres i, sobre tot els bous embolats i els capllaçats que són els més cruents amb els animals? Simplement perquè no es van atrevir davant la força que tenen les penyes taurines. Fixeu-vos en València i d’altres poblacions dels País Valencià. Amb l’arribada al govern municipal de partits d’esquerra ha fet que es prohibissin aquests tipus d’actes. Pel motiu que sigui aquí a Catalunya no s’atreveix ningú.  

Potser algun dia arribarà... Ja triga...          

DEMAGÒGIA ALS MITJANS I A LES XARXES SOCIALS

Dissabte van penjar a Facebook un titular que publicava el diari digital el Món. Segons el titular, Carmen Chacón, la que serà la cap de llista per Barcelona del PSC deia sentir vergonya del que està passant a Catalunya. A partir d’aquí tota mena de comentaris i cap de bo. Fins i tot sé la insultava. Hores més tard, al Telenotícies de TV3 va sortir tot el tall de la intervenció de la Chacón.

La candidata socialista no es va referir en cap moment al procés independentista. La Chacón opinava sobre la situació econòmica de Catalunya i que, en bona mesura és per culpa de Convergència, ja que quan al Congrés es va aprovar la llei d’Estabilitat Pressupostària, CiU i va votar a favor, mentre que els socialistes –segons la mateixa Chacón- ja van advertir que es podria arribar a la situació que ara mateix està vivint Catalunya d’intervenció per part del govern central.

Conseqüència d’això és el deute que té el govern de Mas amb les farmàcies a les que no paga des de fa diversos mesos (no recordo si des de juny o juliol) En referència a això, un alt càrrec de la conselleria de Salut va recomanar als farmacèutics que si volien cobrar, millor encendre un ciri o exhortar un favor a la Mare de Déu.

Va dir alguna cosa la Chacón que pogués ofendre a la ciutadania en general? Trobo que no, però a les xarxes socials es fa escarni de qualsevol cosa a partir d’un titular tendenciós que, normalment (i m’incloc) no ens molestem en comprovar-ne la veracitat.

Sense anar més lluny, la setmana passada un amic va compartir un post on es vinculava l’actual vicepresidenta del govern de Rajoy, la Soraya Sáenz de Santa Maria amb el tinent general José Antonio Sáenz de Santa Maria, arribant a afirmar que eren pare i filla. Si mireu les dades de naixement, en tot cas, es correspondrien més a iaio i neta. Però tampoc.

També va aparèixer un post (en principi sembla que l’auditoria era de l’ANC) on es vinculava a Rodríguez Zapataro amb el fracàs de l’Estatut de Miravet. Ja sabeu que va dir que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament i que després va pactar retallades.

Però en cap moment es feia menció sobre qui va ser l’altra part amb qui es va pactar la retallada. I qui va ser? Artur Masl’independentista que en aquell temps aspirava a ocupar la presidència de la Generalitat en detriment del candidat socialista José Montilla.

El seu argument era que havia de ser el president el cap de la llista més votada en contra de l’opinió de la resta de formacions que pensaven que havia de ser-ho aquell que més suport tingués entre els diputats del Parlament. Mas pretenia que Zapatero fes renunciar a Montilla a favor d’ell. Però el PSC (que en aquell temps era un partit independent) no va acceptar i Mas va tornar a ser cap de l’oposició tal com havia passat durant la legislatura anterior.

Dilluns per exemple sembla ser que va circular per Twitter que la CUP s'hauria sumat a JxS per a impedir el ple sobre sobre el Pla de xoc social... Algú s'ho pot creure? Només són ganes d'embolicar la troca. 

Hi ha gent que disculpen a Mas sobre conductes passades i li donen suport incondicional amb la creença de que sense ell no s’aconseguirà la independència. I tal com diu la CUP la independència no depèn d’un home sol, sinó de la voluntat d’un poble.    

DIARI DE L'AGOST. DIJOUS 7 (Segona part)

Crítiques no si us plau. Twitter (una xarxa social on no tinc compte) ahir n’anava ple. Resulta ser que Toni Soler, un dels directors de programes de televisió és crítics amb el món de la política en general, no accepta que el critiquen. Tan lluny va arribar el tema que, fins i tot, va anunciar que podia acabar per dimitir i deixar de fer Polònia i Crackòvia.

Sembla ser que Soler va fer un al·legat a favor de la independència de Catalunya i alguns internautes li van dir que el món que ell pintava era massa idíl·lic i que la realitat podia ser molt diferent.

Per acabar-ho d’adobar, va qualificar de facherio a aquells que no pensen com ell abans d’abandonar Twiter.

El govern de CiU, amb el suport d’ERC, està beneficiant cada cop més el sector privat per damunt del públic. Així, d’una manera encoberta, alguns serveis hospitalaris es deriven als hospitals privats amb qualsevol excusa. Un exemple que he pogut viure en primera persona. L’hospital d’Amposta (públic però de gestió privada), tanca els quiròfans durant tot el mes d’agost amb l’excusa de que s’han de fer obres. I ahir mateix, per la ràdio, vaig escoltar que un hospital de Barcelona va obrir els quiròfans després de l’estiu, precisament el dia de la Mercè, el 24 de setembre! Què passa si hi ha intervencions urgents? Evidentment s’ha d’anar als hospitals privats. Encara que al pacient no li costi res, l’hospital privat té uns ingressos que normalment no tindria.

En l’ensenyament passa una cosa similar. Si els col·legis concertats reben més ajudes, aquestes s’acaben convertint amb millores per al centre. De vegades, aquestes millores resulten determinants a l’hora d’escollir col·legi per als fills.

De la Habana ha llegado un barco cargado de... I es tractava d’endevinar de quin producte anava carregat: cafè, cotó, sucre...

El buc escola de la Marina Espanyola Juan Sebastián el Cano no  venia de la Habana sinó de Cartagena de Indias (Colòmbia) portant un carregament d’uns 147 quilos de cocaïna.

Sembla ser que tres guardiamarines van anar pujant a bord petites quantitats de droga amagada entre la seva roba.

Caldria saber si aquesta va ser la primera vegada que s’intentava o ja s’havia fet d’altres vegades.

No sé si sabeu, durant 15 dies vaig ser marino. Vaig anar a Cartagena (no de Indias), però les seqüeles d’un accident laboral que vaig tenir uns mesos abans van ser determinants per a que la Marina em donés inútil. Sobre tot al principi, m’agradava porta objectes relacionats amb l’Armada. Encara recordo un clauer on es podia llegir: Juan Sebastián el Cano, puente de mando.  

GOOGLE, TWITTER I INTERNET

A partit de ja, a tot aquell que demani a Google que sé li esborrin dades (pel que sembla no han de ser transcendentals), ho podrà fer.

Quin tipus de dades serien? Entenc que dades que han quedat desfasades o que siguin incorrectes. Per exemple. Imagineu-vos que en el passat heu estat socis d’una determinada societat o membres d’algun consell d’administració. Hi ha portals d’Internet que faciliten aquests tipus d’informació que, per un altre costat, perdura de forma indefinida a la xarxa. Entenc que si es sol·licita, Google t’ho haurà de treure.

Però hi ha un problema. Quin? La manera de fer-ho i de justificar-ho (bé, potser en lloc d’un n’hi ha dos)

No sé si us hi heu trobat alguna vegada, però sovint, donar-te de baixa d’algun servei sol ser una tasca pràcticament impossible de fer. Donar-te d’alta és relativament fàcil, ja que només cal anar al distribuïdor o fins i tot des del seu portal i fer-ho, però la baixa ja és molt més complicat, perquè en aquest cas, la web no facilita cap formulari ni cap número de telèfon per a poder-ho fer i sovint, si truques al servei d’atenció al client, et desvien a un altre telèfon on tampoc t’acaben solucionant res. Això si és que et responen...

En quan a Twitter, una de les xarxes socials més utilitzades, sembla ser que des del Ministeri de l’Interior, el mateix que va condecorar a la Verge del Amor, sé li volen posar límits. O dit d’una altra manera: restringir la llibertat d’expressió.

Tot ve com a conseqüència dels insults i amenaces que han aparegut recentment, sobre tot després de l’assassinat d’Isabel Carrasco, la Presidenta de la Diputació de Lleó.

Diuen els experts que l’actual legislació ja és suficient, però em temo que des del PP es donarà una volta més al cargol i es limitaran els continguts dels missatges.

Però què és el que realment li fa temor al nostre govern? Que tots aquells que no pensin com els del PP es puguin expressar lliurement enviant tot tipus de missatges que, en pocs minuts poden arribar a veure milers de persones.  

I és que si a alguna cosa tenen temor els populars és a l’ús de la paraula per part de la ciutadania. Ja sabeu que la paraula surt d’una idea i per a tenir idees cal pensar.

El govern de Rajoy voldria que acatéssim sense replicar tot allò que ens diuen i manen com si fóssim un ramat de borregos.

Sense dubte les xarxes socials que ens ofereix Internet són la nostra principal arma, però les hem de saber usar.    

TONI ALBÀ

El popular còmic va encendre les xarxes aquests passats dies. Com no estic a Twitter, el cert és que no vaig seguir massa la polèmica fins que unes cartes al director publicades pel Periódico em van alertar de que alguna cosa passava.

Sembla ser que Albà va dir alguna cosa com aquesta sobre les víctimes de l’11-M de Madrid: l’Estat espanyol ha assassinat a un número més gran de catalans.

Una de els coses de les que el van acusar (segurament de les més suaus) va ser de frivolitzar amb les víctimes.    

Estic segur que els castellans han comés moltes atrocitats a Catalunya (guerra de Successió, guerra Civil...), però segurament, la totalitat de les víctimes de l’11-M i les seus familiars eren innocents, a part de ser víctimes innocents que van patir, amb tota seguretat l’ira d’islamistes radicals a causa de la guerra de l’Iraq.

Ho sento Albà, però no comparteixo no molt menys la teva opinió i si després ho vas voler arreglar o justificar, et diré una cosa: la ràbia, de portes cap endins i més tu que ets un personatge públic.

No puc dir que conec a Toni Albà, ni tan sols l’he vist actuar si exceptuem quan surt per TV3, però és un d’aquells personatges que no em cauen simpàtics. Moltes vegades, quan una persona em cau bé, dic que me’n aniria a menjar amb ella i, de passada, fer-la petar, ja que segur que m’ho passaria molt bé. Amb ell no em prendria ni un cafè.

Us explicaré dues situacions molt diferents però que tal vegada us ajudin a comprendre una mica més qui és aquest personatge. Recordo que ja fa uns anys (igual era el 2006, perquè estàvem davant d’uns comicis al Parlament) el diari el Punt preguntava cada dia a una sèrie de personatges públics que fessin la seva travessa sobre quins serien els resultats electorals. Albà: ERC 135 diputats.

Tots coneixem que Albà és de ideologia republicana, però per molt còmic que siguis, crec que quan et pregunten una cosa així t’ho has de prendre seriosament.

Bé, anem per la segona anècdota. D’aquesta encara fa més temps. Els seguidors de TV3 possiblement recordareu quan Albert Om feia el Club a les migdiades dels dies feiners. Una vegada, al principi (o sigui el 2004 o 2005), des de l’ajuntament d’Amposta es va fer un autocar per assistir-hi de públic. Pels passadissos ens creuàrem amb Ramon Pellicé que ens va saludar amablement. Ja a la sortida veiérem a Toni Albà al darrere dels vidres de la cafeteria parlant pel mòbil. La gent li feia ostensibles gestos per a que pogués veure’ns i dedicar-nos una salutació. No ho va fer.

Per cert, la convidada d’Albert Om aquell dia va ser la Marta Ferrusola de l’exPujol. Què podia aportar? Estic segur que no els va fallar el convidat i va ser el recanvi d’emergència.

Un article de Ramon de España.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/toni-alba-toxic-3191510

Algunes de les cartes sobre la polèmica.

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/entre-tots/resposta-ramon-espana/108404.shtml

http://www.elperiodico.cat/ca/cartas/entre-tots/natalia-alba-germana-toni-alba/108524.shtml

ELS NOUS FENÒMENS DE LES XARXES SOCIALS

L’evolució d’Internet és imparable. Antigament, les notícies podien trigar anys en recórrer la curta distància que unia dos pobles veïns. Ara, gràcies a la xarxa, qualsevol usuari pot assabentar-se en temps real del que està passant a qualsevol punt del planeta Terra.

Qualsevol novetat és ràpidament copiada i obté milers d’usuaris en pocs dies. Les xarxes socials, com per exemple Facebook i Twitter, s’han convertit en els mitjans de comunicació més acceptats entre els usuaris d’Internet per la seva agilitat, comoditat i rapidesa.

Però les generalitzacions comporten riscos. Sempre hi ha qui en fa un ús malèvol aprofitant-se de la bona fe o de la innocència dels usuaris. Casos com el phising (suplantació d’identitat amb finalitats fraudulentes) han donat més d’un ensurt a molts d’usuaris. I poden donar gràcies si tot queda amb un ensurt, ja que molts han vist com es buidaven els seus comptes corrents sense saber el motiu ni poder-ho impedir.

Aquesta mateixa setmana han estat notícia dos nous fenòmens socials relacionats amb Internet: el Gossip i l’Informer.

El primer es tracta d’una aplicació per a mòbils de darrera generació que permet enviar missatges de forma anònima amb el requisit previ de ser supervisat pel l’administrador de l’aplicació. Els missatges enviats són de  tot tipus: rumors, xafarderies, declaracions... El límit el posa o l’hauria de posar l’administrador. No obstant, tal com informa avui el Periódico, hi ha hagut les primeres denúncies per sobrepassar-se en alguns comentaris poc ètics.

En el segon cas es tracta d’una pàgina de Facebook que també requereix d’un administrador que va penjant els missatges rebuts (imagino que via WhatsApp) de manera que es publiquen de forma anònima. Es poden deixar comentaris, però en aquest cas, funciona com una pàgina normal de Facebook: s’ha d’estar registrat.

La curiositat em va portar a entrar a el Informer d’Amposta (sic) i alguns dels missatges penjats eren pura poesia. El que més em va cridar l’atenció va ser el d’un noi que li deia a una noia: te comería el chochete como si fuera un donette.  

No recordo haver llegit res tant poètic i sentimental des de fa molts d’anys. Tants que em tinc que remuntar a la meva adolescència quan recitàvem:  

Te quiero, te amo, te adoro y te compro un loro.

Tú eres la vaca y yo el toro.

Té levanto el rabo, te meto el nabo

Y a los nueve meses, un toro bravo. 

Lírica per als sentits... Després posarem en dubte les capacitats de la nostra joventut.  

FALSES AMISTATS

Dijous vaig rebre una insòlita sol·licitud d’amitat al Facebook: l’agrupació local d’Amposta del PP. Què pretenien demanant-me amistat? És que no coneixen suficientment la meva forma de pensar? Evidentment, la vaig refusar.

Però la sol·licitud d’abans d’ahir no és la primera que m’arriba que em fa sospitar que darrere s’amaguen dubtoses intencions.

L’altra va ser després d’escriure un comentari al meu blog sobre la situació del comerç a la nova zona comercial de Futuro Ciutat Amposta. A un propietari de diversos locals comercials no li va agradar la meva opinió i després de mirar de silenciar-me utilitzant amistats comunes, de sobte em va demanar amistat. Tampoc el vaig acceptar. Sembla ser que tocas segons quins temes a la nostra ciutat és tabú i, de poder-ho fer, segur que em censurarien igual com em van fer al passat.  

De vegades sembla que a Facebook hi ha verdaderes competicions per aconseguir tenir més amics que ningú. Només així s’entén que t’arriben sol·licituds d’amistat de persones, empreses, associacions, etc. que ni coneixes ni tant sols et sonen. Normalment no acostumo a acceptar-les sinó és que, després de fer algunes comprovacions, acabo trobant semblances ideològiques (no necessàriament polítiques)

Fa un any era contrari a obrir-me un conte de Facebook de qualsevol altra xarxa social. Més tard es van donar unes circumstàncies especials que van crear-me “l’obligació” de obrir-ne un. A partir d’aquí, i com administrador d’un blog amb un número de visites prou important (al menys des del meu punt de vista), vaig pensar en incrementar el número enllaçant les dues coses. I certament el número de visites es va incrementar, sobre tot els mesos anteriors a les municipals, disminuint posteriorment, la qual cosa em fa pensar que les eleccions hi van tenir molt que veure.

Només obrir-me el compte vaig rebre diverses peticions d’amistat. Algunes les vaig acceptar, d’altres no. A l’hora d’acceptar-les o no, vaig tenir en compte el grau de relació personal que tenia amb elles i/o afinitat. Em va sobtar que persones amb qui no tenia cap tipus de relació quan me’ls trobava pel carrer, de sobte,  volguessin establir amistat. Per tant, cal pensar: Què volien aquestes persones? No totes, però algunes d’elles la única cosa que pretenen és fer el tafaner (per no dir-ho d’una altra forma)  

Evidentment no sóc l’únic que opino així. Un dels grups al que pertanyo, fa uns dies van decidir fer neteja d’alguns dels seus membres (als que no consideraven prou identificats) i tancar el grup. A títol personal també alguns dels amics amb qui més me relaciono ho va fer amb els seus.

Personalment no m’ha calgut donar-ne de baixa a molts. Però si que ho vaig fer a dues periodistes que, després de mirar “d’incrementar” la nostra relació, vaig veure que no em corresponien. No sé si m’explico. Jo els vaig facilitar determinada informació i ni tant sols es van molestar en contestar que ho havien llegit. La qual cosa em fa pensar que el que pretenien és obtenir informació de la xarxa amb la mínima implicació per la seva part. O dit d’una altra manera: Rebre molt i oferir poc... o gens.