Tristament, avui es commemora el 10è
aniversari dels atemptats de Madrid, els pitjors que hi ha hagut a Europa amb
191 morts i 1.858 ferits.
Qui no recorda aquell dia de fa 10 anys? Tot just estàvem en vigílies electorals i tot indicava que, malgrat
tot (polítiques socials i laborals, guerra de l’Ira, etc.), el PP s’enduria el
partit (parlant en termes futbolístics)
A l’hora punta d’aquell matí de 11 de març,
els trens de rodalies de la capital de l’estat es dirigien cap a les seves
respectives destinacions com qualsevol dia. Hi anaven treballadors, mares amb
els seus respectius fills, mestresses de casa que es dirigien cap al centre per
a fer les seves compres... Per a molts d’ells la vida se’ls hi va acabar allí
mateix, sobre els trens, de sobte, sense haver fet res que meresqués acabar
d’aquella manera tan tràgica.
A mig matí ens van donar la fatal notícia. Les
primeres impressions apuntaven a ETA. Qui sinó? Recordo que vaig trucar
al telèfon de la secció sindical de la UGT de Madrid per a preguntar sobre
l’abast de l’atemptat, ja que durant les primeres hores hi havia una gran
confusió. Van despenjar i penjar immediatament. No estaven per a res. Ho
comprenc perfectament... Vaig optar per enviar-los un fax on els hi transmetia
el meu sentit condol i els hi demanava que el fessin extensiu als seus
familiars i persones més properes.
Però qui va ser el màxim culpable d’aquells
atemptats? Evidentment els terroristes que el van perpetrar, però segurament no
hagués passat si abans no hi hagués hagut el detonant que ho va desencadenar
tot.
Tot va començar amb una foto. A les illes
portugueses de les Açores, es van reunir tres mandataris: George Bush, Tony
Blair i José María Aznar. Els dos primers del grup de mandataris que tallen
el bacallà; el tercer buscant un protagonisme que sovint sé li havia negat.
Els tres mandataris mundials van acordar declarar la guerra a l’Iraq sense el
consentiment de l’ONU.
Els EE.UU. culpaven l’Iraq d’amagar els màxims
responsables dels atemptats de les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001
al seu territori. La Gran Bretanya, aliada històrica, els hi donava suport,
però... Què hi pintava allí Espanya? Només la megalomania i el complex
d’inferioritat d’Aznar donen resposta a la pregunta.
Aznar va posar a Espanya en una guerra
il·legal que no comptava (tal com he dit abans) amb l’autorització de l’ONU i
tampoc del Congrés dels Diputats. Per tant, no es d’estranyar que els
terroristes de Al Qaeda busquessin revenjar-se d’Espanya, com ho van fer
després amb la Gran Bretanya, concretament el 7 de juliol de 2005 a Londres.
Des d’una plataforma ciutadana es va portar a
terme una campanya per a que Aznar pagués per la seva responsabilitat tan en la
guerra de l’Iraq (on hi van morir diversos soldats espanyols), com pels
atemptats de Madrid. Però al final, sembla, que tot ha quedat en un no res
i Aznar segueix fent el gallet des de la presidència de la FAES i es
deixa ensabonar per aquells que el veuen com un ferm candidat a la
presidència de la III República espanyola.
Si a les eleccions del 13 de març de 2004 es
va aconseguir donar la volta a les enquestes i finalment el PSOE va aconseguir
la victòria contra pronòstic, espero i desitjo que Aznar acabi relegat a un
ostracisme total per voluntat dels ciutadans d’aquest país i sense haver-hi de
lamentar morts.
EN MEMÒRIA DE LES VÍCTIMES.
