MERESCUT RECONEIXEMENT

La concessió de la Creu de Sant Jordi (màxima distinció de la Generalitat de Catalunya) a l’eminent ceramista i professor jesusenc Joan Panisello Chavarría el passat 30 de novembre va córrer con la pólvora pels diferents mitjans ebrencs. Per la nit, Toni Cruanyes, presentador del TeleNotícies de TV3 es va fer ressò de la noticia de la concessió de les distincions mencionant alguns dels noms més rellevants com ara Pau Gasol, Alèxia Putellas, Francisco Ibáñez o Mònica Terribas, anunciant que a la tornada de la publicitat citaria la llista completa dels guardonats: un total de 20 i 10 entitats. A la tornada però, tot i donar algun nom més, en va ometre una bona part, entre ells el de Joan Panisello. Aquells que coneixem a Joan Panisello i hem seguit la seva trajectòria sabem perfectament el reconeixement internacional que té. Només cal dir que des de 2013 és membre de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica. Com ebrenc estic indignat de que, una vegada més, des del poder centralista de Barcelona s’oblidin de les Terres de l’Ebre i de la seva gent i més encara quan es tracta d’un honor tant important.

PODEU LLEGIR AQUÍ l'entrevista que li vaig fer l'any 2013.

UNA SORTIDA DIGNA

El debat dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) és sense cap mena de dubte el més transcendent dels que es fan al llarg de l’any i sovint, de la seva aprovació depèn la continuïtat de la legislatura. L’any 1988 vaig tenir el plaer de poder assistir personalment al primer dia del debat. El discurs de presentació dels pressupostos va anar a càrrec de Carlos Solchaga, Ministre d’Economia i Hisenda del Govern de Felipe González. Prova de la seva importància és que l’hemicicle estava ple (no recordo que hi hagés cap escó buit) i fins i tot hi assistia Adolfo Suárez, qui fora el primer president del govern espanyol després de la dictadura, un fet prou inusual ja que no acostumava a assistir als plenaris del Congrés. El suport dels diferents grups parlamentaris als PGE sol ser una mena de mercadeig: Què me dones a canvi del meu vot favorable? Per als de 2021, Ferran Bel, l’exalcalde de Tortosa, al capdavant dels 4 diputats del PDECAT ha aconseguit del govern de l’Estat la promesa de fer un estudi sobre la viabilitat d’una sortida de l’AP-7 a la comarca del Montsià. Durant anys, la construcció d’una sortida de l’autopista per a donar servei als pobles de l’interior de la comarca, va ser llargament reivindicada el grup municipal del PSC que la incloïa sempre al seu programa electoral. Si no sou del Montsià potser no us heu fixat mai, però la comarca més meridional de Catalunya no té cap sortida de l’autopista, mentre que la del Baix Ebre en té 4: una a l’Ametlla de Mar, una altra a l’Ampolla i dues al terme de l’Aldea. La següent sortida en direcció Sud ja és la de Vinaròs. Si alguna vegada s’arribés a fer una sortida dintre de la comarca del Montsià (cosa que dubto que s’acabi fent mai), s’hauria de fer a la part de dalt d’Amposta, on la comunicació amb l’interior de la comarca és més directa. Fa anys, les principals partides d’inversió previstes als PGE per a les comarques ebrenques anaven destinades a la construcció d’un nou carril a la via fèrria. Cal recordar que fins fa pocs anys des de Castelló a Tarragona només hi havia una única via. Però a l’hora d’avaluar-ne les inversions fetes al territori cal tenir en compte que una gran part de les competències les té la Generalitat de Catalunya i és aquesta qui ha de garantir les inversions necessàries per a que el nostre territori no quedi endarrerit ni econòmica ni socialment respecte a la resta de territoris de Catalunya. No obstant, l’Estat té una assignatura pendent, la més important: la regeneració del Delta de l’Ebre. Tot i que en els darrers mesos s’han fet grans aportacions d’arena per tal de pal•liar els danys produïts com a conseqüència de la tempesta Glòria de principis d’any, el cert és que el mal és endèmic i ve de molt més lluny, d’ençà de la construcció dels grans embassaments de Mequinensa, Riba-roja d’Ebre i Flix. La gent del Montsià així com de totes les Terres de l’Ebre fa temps que estem esperant una sortida digna per part de l’Estat... Però no tant de l’AP-7, sinó a la solució definitiva a la regressió del nostre delta.

L’ENDEMÀ DE LA NIT TEMÀTICA

Les fires, un motor de dinamització territorial. 

TV3 ens va ‘regalar’ dimarts passat (7 de juny de 2020)una nit temàtica sobre les Terres de l’Ebre. Primer amb la projecció del documental l’Illa dels bous del realitzador ampostí Santi Valldepérez i a continuació amb Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre (2012)d’un altre realitzador de les nostres terres, l’ampoller Mario Pons.

Analitzem el contingut de Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre on l’any del seu enregistrament (2011), l’amic Mario Pons ens mostrava la crua realitat de l’economia ebrenca, amb preus d’origen desfasats, amb la ingerència als mercats de productes vinguts de fora, amb la joventut ebrenca havent de marxar a d’altres llocs per a trobar una feina d’acord amb la seva preparació etc. etc.

Es parla del Pla Estratègic que estava enllestint la Generalitat de Catalunya per a dinamitzar econòmicament el nostre territori... Era l’enèsim estudi que es portava a terme...

Vull remuntar-me a l’any 2001. A l’antiga seu de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (més conegut com l’IDECE) s’hi feia una important reunió per al futur de les Terres de l’Ebre en ple debat sobre el Pla Hidrològic Nacional. La Plataforma en Defensa de l’Ebre hi va voler assistir per a veure quin polítics estaven a favor i quins en contra del transvasament de l’Ebre. Abans d’entrar-hi vaig poder saludar i parlar un estona amb Joaquim Paladella, alcalde de Batea i Joaquim Vidal, alcalde de Vilalba dels Arcs que hi arribaven junts.

Amb Paladella hi tenia (i tinc) una amista des de feia anys i en poques paraules me va posar en antecedents sobre l’IDECE.

-Per a què serveix l’IDECE?

-Fins ara s’ha limitat a fer estudis...

I es podria afegir que també que per proporcionar una feina a alguns dels càrrecs territorials del principal partit que governava a la Generalitat de Catalunya.

Primer es va redactar al Pla Parcial de les Terres de l’Ebre (2001), per a que l’any 2010 s’acabés convertint amb el Pla Territorial de les Terres de l’Ebre (perdia la paraula Parcial de la seva denominació). I només uns tres anys més tard es redactava el Pla Estratègic Empresarial i per a l’Ocupació de les Terres de l’Ebre (2013), que és al que es refereix el documental.

En que ha canviat la situació de les Terres de l’Ebre des de la redacció d’aquests plans? M’atreveixo a dir que en res!

No fa ni dos mesos vaig coincidir amb Albert Salvadó, l’actual Director de l’DECE i me va assegurar que si fins ara l’ens nomes havia servit per a col·locar a alguns polítics, a partir de la seva direcció es posarien en marxa els projectes que s’havien aprovat. Li vaig desitjar  sort amb l’esperança (diuen que és l’últim que es perd) de que s’acabin confirmant les seves previsions i les Terres de l’Ebre puguin iniciar un procés de recuperació.

Però l’endemà de la nit temàtica, després de veure el documental i reflexionar sobre el mateix m’he despertat, com cada dia, amb la crua realitat: De moment seguim igual o pitjor que l’any 2012.

Què passarà en el futur més immediat? Com a ciutadà del carrer no puc respondre a aquesta pregunta però penso que els meus desitjos s’allunyen molt del que molt provablement acabi sent la trista realitat: les Terres de l’Ebre continuarem sent un des territoris oblidats de Catalunya i no sembla que cap govern ens acabarà donant les eines necessàries per a revertir la situació actual.     

BANY DE REALITAT

De Napi a Diari de Tarragona. 

Aquesta darrera setmana el govern de Quim Torra ha viscut un bany de realitat en veure com la gent que sortia al carrer a manifestar-se no ho feia per a reclamar la República Catalana o la llibertat dels presos polítics, sinó per a exigir unes millors condicions laborals o una rebaixa de les taxes universitàries.

De l’època romana ens ha arribat la frase pa i circ (panem et circenses) actualitzada com a pa i toros o pa i futbol. Durant els darrers anys de circ n’hem tingut en grans dosis, en canvi, de pa ne segueix faltant a la majoria dels sectors, sobre tot als més febles.  

Personal de la sanitat pública i concertada, estudiants universitaris i de batxillerat, treballadors públics de l’administració catalana i bombers han sortit al carrer per a reclamar millores al seus respectius sectors. Uns exemples: les taxes de les universitats catalanes són les més altes d’Espanya, en alguns parcs de bombers encara hi ha camions dels anys ’80 o als treballadors de la Generalitat no se’ls hi ha abonat les pagues extraordinàries de 2013 i 2014 mentre que als treballadors de l’Administració de l’Estat ja fa anys que les van cobrar i ara veuen com poc a poc van recuperant els drets laborals perduts.   

Per a donar resposta a les deficients situacions laborals cal que s’aprovin els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, però a hores d’ara sóc molt pessimista de que això pugui passar.

Arribat a aquest punt torno a fer-me l’eterna pregunta: ¿Els interessos dels governants som els mateixos que els de la ciutadania? Segurament no. Segurament cadascun d’ells viuen en una realitat diferent: mentre uns reclamem pa, els altres només ens saben donar circ. I això va pels governants d’aquí i d’allà!  

DIARI DE L’AGOST. DISSABTE 4

M’HO COMENTA LA GENT

De vegades penso que igual tinc superpoders... Resulta que la gent me para pel carrer i me diu: 

-Mira, tu que fas fotos i té queixes de les coses, podries...

Jo els hi dic que no sóc la persona més adient per a fer-ho, però sembla que això els importi poc. També penso que igual com m’ho diuen a mi per a que me queixi del seu problema se podrien queixar ells i donar la cara. De vegades tinc la sensació de que només me queixo jo, tot i que, darrerament, també tinc la sensació de que cada cop hi ha més gent que veu l’incivisme manifest que campa pel poble.

Quan pensem que d’incivisme només n’hi ha a Amposta, hem de defugir d’aquest pensament, ja que n’hi ha per tot arreu. Però això no treu que vulguem una Amposta neta i molt més humana i confortable. Dit això me faré ressò de les dues darreres queixes.

La primera me la va fer una veïna del carrer Brasil, de la casa que hi ha tot just davant l’illa de contenidors. Resulta que quan recullen la fracció orgànica, del contenidor raja un suc putrefacte i pestilent (ho he pogut comprovar personalment) i com que el carrer fa una mica de pendent, va a parar baix mateix de les finestres de la casa. Només demanen que vagi algú amb mànegues d’aigua i que ho netegen. Que consti que després de comprovar-ho els entenc perfectament.

La segona queixa és sobre els arbres que se moren i que ningú els talla. Al parc de tota la vida, el de les antigues escoles n’hi ha diversos.

Ara crec que l’Ajuntament vol contractar una nova empresa per a fer el manteniment dels parcs i zones enjardinades. Particularment m’agradaria més que ho fes personal de la brigada que per alguna cosa els tenim. Ara bé, sigui qui sigui qui se’n ocupi, que ho faci bé. L’actual situació frega la vergonya.

CÀRREC DE NOVA CREACIÓ

La Generalitat ha creat un nou lloc de treball per a l’exconseller Lluís Puig amb un sou brut de 85.000€/any. No està gens malament, no! El càrrec en qüestió és el de director del Programa per al Desenvolupament de projectes culturals d’àmbits internacionals... I per a mi, després d’escriure tota aquesta parrafada, no me doneu ni que sigui 8 euros?  El càrrec és equivalent a director general.

  

Jo no dic que no sé li doni alguna cosa. Penso que va ser una injustícia el que se va fer a Catalunya (per molt legal que fos l’aplicació de l’article 155 de la Constitució) i que, per tant, d’alguna cosa han de viure mentre estiguin exiliats. Però crear-los un càrrec que no ha existit mai representa que s’ha de destinar una partida nova dels pressupostos i quan això passa s’ha de retallar per un altre costat.

MILEURISTES

Recordeu quan fa 10 anys parlàvem de mileuristes? Llavors cobrar 1.000€ al mes era sinònim de pobre, ja que en aquest país lligàvem els gossos amb llonganisses...

Va arribar la crisi i de sobte cobrar 1.000 euros no estava a l’abast de tothom. Qui els cobrava podria considerar-se afortunat!

10 anys després tornem al mateix nivell en sou i en altres coses, però me dona la sensació de que hem malbaratat tot aquest temps. I el que és pitjor: ens hem fet 10 anys més grans... 

FER UN 'ARTUR MAS'

De Ferreres a l'Ara. 

Me temo el pitjor per a l’independentisme. Per a l’independentisme honest, el de veritat.

Potser trigarem dies, setmanes o mesos abans de saber tota la veritat de la trobada entre Sánchez i Torra a Madrid, però els precedents no són bons.

Allà per l’any 2006 Arturo Mas que només era un cap de l’oposició sense gaire rellevància política va anar a Madrid a reunir-se amb Zapatero. I sabeu que en va sortir d’aquella trobada?

Si heu dit o pensat que la retallada de l’Estatut de Miravet impulsat pel President Pasqual Maragall, l’heu endevinat.

Efectivament Mas se va presentar davant Zapatero per a ser l’interlocutor de la part catalana i va acceptar rebaixar les pretensions de l’Estatut (que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb el vot favorable de 120 diputats dels 135 que el configuren) Mas només demanava una cosa: ser el següent president de la Generalitat. L’ambició convergent no coneix límits i Mas, en aquella època, la tenia intacta.

Poc ha transcendit de la reunió Sánchez Torra, tret dels regals que li va fer el President català, entre ells, tal com explicava ahir, una botella de ratafia.

Segons diuen els mitjans, la reunió només va ser de desglaç, per a desencallar les malmeses relacions bilaterals que han derivat a la situació que estem vivint ara mateix: presos polítics, polítics fugits per a no caure en mans de la justícia espanyola, sentències per rebel·lió, etc.

Durant tot aquest temps, l’Estat ha deixat clar que no cedirà mi un mil·límetre utilitzant totes les armes de els que disposat: jurídiques, policials... I si cal, l’ús de la força.

Digueu-me malpensat, però me sembla que les reunions entre l’Estat i la Generalitat, ja sigui el President Torra, ja el Conseller Aragonès (no pervindrà de Roquetes aquest xic?) que s’ha de reunir properament amb la Ministra Calvo (també a Madrid), pactaran abaixar el suflé a canvi de diverses concessions a Catalunya: més autogovern, millor finançament... Les promeses de sempre però que fins ara mai s’han acabat de complir.

Evidentment Sánchez i el seu equip no els hi poden prometre un estat federal perquè ara com ara no hi ha una majoria suficient (2/3 del Congrés) per a que això pugui ser possible.

Un PP en hores baixes (i, presumiblement, després del seu congrés encara hi estarà més) i un C’s ara pujo ara baixo, però que en un futur ha de ser l’alternativa de dretes d’aquest país, no estan disposats a fer cap concessió a Catalunya i des de les seves posicions vigilaran que se compleixen escrupolosament la Constitució del 78 i la resta de lleis que regulen l’encaix Espanya/Catalunya.

Quan hi hagi una majoria qualificada tant al Parlament com al carrer serà l’hora d’establir noves relacions amb l’Estat amb uns interlocutors vàlids que no se deixen ni ensarronar ni facin prevaldre l’interès de tot un país per sobre dels interessos personals i del seu propi partit.

Mentre això no passi, mentre les negociacions amb Madrid siguin més del mateix, personalment ho anomenaré fer un Artur Mas. 

QUE ALGÚ ATURI AQUESTA BOGERIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Marta Rovira se’n va cap a l’exili... Una més. I els altres cap a la presó... I ja en van...

Queda claríssim que l’Estat Espanyol no afluixarà fins que hagi acabat amb la idea independentista o més enllà.

De vegades, amb la meva solitud recordo els inicis del procés, tant il·lusionant per a molts que ja veien la independència a tocar... I més tard la República catalana. Mentre, jo, que com més vell me faig més ronyós me torno, era escèptic  i molt més realista que la majoria.

És evident que tothom pot somiar. I posats a fer-ho és millor en coses que ens puguin donar la felicitats. Però de vegades cal tocar de peus a terra i deixar d’escoltar cants de sirena que no porten en lloc.

Quan va començar el procés, el dolent de la pel·lícula era el PSC. El socialisme català oficialista, tot i que s’ha mantingut coherent durant tots aquests anys, camina cap a la seva pròpia destrucció ja que no ha sabut donar resposta a una gran part dels seus votants que eren partidaris de fer un referèndum pactat amb l’Estat, que és l’única via possible per a desencallar la situació i tornar a la normalitat.

Perquè dels que està passant políticament ara mateix a Catalunya res és normal. No és normal que les eleccions catalanes siguin convocades des de Madrid. No és normal que un President de la Generalitat, així com a diversos dels seus consellers i altres polítics s’hagin exiliat per por de ser tancats a la presó, tal com els hi ha passat a d’altres que van optar per quedar-se.

No és normal que ahir Jordi Turull (que avui se jugava la pell davant el jutge Llarena) fes un discurs de marcat signe autonomista dels anys 80 (així ho va qualificar algú) i en el torn de paraules, Eduard Pujol, el portaveu de JxCat ho fes amb to independentista quan tothom era conscient que, precisament ahir, el ple d’ahir no anava d’això. Però es clar, ell no s’hi jugava res...

Sé podrà estar a favor o no. Alguns pensaran que cal seguir endavant amb el procés i d’altres pensaran que fins aquí hem arribat, però ahir al Parlament hi van haver dues intervencions que van voler posar una mica de seny. Un va ser Miquel Iceta (ja sabeu que no és sant de la meva devoció) i l’altre Xavi Domènech. Tots tos van estendre la ma tan a ERC com a JxCat per trobar una solució que desencalli aquesta anomalia. I crec que va ser Xavier Domènech qui encara va anar més lluny en demanar la unitat de totes les forces polítiques espanyoles per a presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy i el seu govern.  

Si com diuen a Espanya no hi ha separació de poders i la Justícia se mou al ritme que marca el Govern, podem arribar a la conclusió de que amb un altre Govern la situació no seria tan complicada.

Potser avui el jutge Llarena no hauria enviat a la presó sense fiança a Turull, Forcadell, Rull, Romeva i Bassa. Fa un moment escoltava a la SER la tertúlia del Balcó i tots tres contertulians (entre els que estava Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la UB) posaven el crit al cel a l’hora d’analitzar la situació.

No sé com, ni qui, ni de quina manera, però és necessari desencallar la situació.

Prou presos polítics! I evidentment llibertat per a tots ells!!!      

UN ALTRE COP EN PUNT MORT

Sense el suport de les CUP, Jordi Turull fracassarà en el seu intent de ser elegit el 131è President de la Generalitat, tot i que ell ja s’ho devia de pensar...

I no només ell, sinó també els dos grups majoritaris de l’independentisme català. Van jugar la carta de Turull per si sonava la flauta i sinó, pla D o eleccions dintre de pocs mesos, ves a saber.

És força evident que Junts per Catalunya i ERC han volgut muntar un ple d’investidura a corre-cuita per pressionar les CUP, saben que com a partit assembleari que és hi ha molta divisió interna i, tal vegada, un cop de sort, faria decantar la balança cap el costat autonomista.

Demà divendres Jordi Turull ha de presentar-se davant el Suprem. Us imagineu el cop d’efecte que hauria representat que demà el Suprem interrogués a un President electe de la Generalitat. L’acte propagandista hauria estat majúscul i, sobre tot, si l’alt tribunal acabés prenent alguna mesura dràstica contra el recent elegit.

Com a estratègia no està malament. Fa temps que l’independentisme busca el ressò internacional per aconseguir alguns dels seus propòsits. Potser la independència no, però arribats al punt que estem, podria ser que la pressió internacional permetés que els que ara estan empresonats, poguessin quedar en llibertat provisional i qui sap si lliures una vegada celebrat el judici.

La prova de que Jordi Turull no pensa que pot arribar a ser President és que el seu discurs (tal com han dit alguns dels analistes polítics que l’han escoltat) ha estat de perfil baix. Se suposa que té presentes per a ser investit has de fer un perfil de marcat to polític amb les línies fonamentals que vols aplicar. Res de tot això. De fet no ha citat cap vegada les paraules tabús per als espanyols: independència i república.

De Fer a el Punt/Avui.

Hauria estat graciós si Turull durant el seu discurs, en lloc de dir independència i república les hagués substituït per un pip o per qualsevol so gutural. Però ni això... Era massa arriscat, ho comprenc. Si avui hagués parlat d’una Catalunya independent i republicana (tal com volen els cupaires), demà Turull va directe a la garjola.

En definitiva, el seu discurs s’ha de qualificar d’autonomista i tret de recordar-se’n d’aquells companys que estan empresonats o en exili voluntari, poca cosa més se pot arribar a extreure.

Per què s’ha prestat Turull a aquesta pantomima? (Perquè de pantomima s’ha de qualificar l’acte d’avui) Senzillament perquè és un home de partit que farà sempre el que li diguin els que estan més amunt d’ell.

I a partir d’ara què? Si Puigdemont i Comín segueixen sense renunciar a l’acta de diputat, la qual cosa significaria l’entrada de dos nous electes i, consegüentment, llavors en segona volta JxCat i ERC si que tindrien una majoria suficient per a investir el nou president, trobo que anem cap a unes noves eleccions i mentrestant, mentre que la data no arribi, continuaran marejant la perdiu com han fet en els últims mesos.  

I per què no renuncien Puigdemont i Comín a l’acta? Perquè a Bèlgica no poden passar de l’aire i necessiten tenir uns ingressos que els permetin viure d’una manera prou esplaiada...  

Jo ho entenc...     

FINALMENT UNA MICA DE SENY (O NO)

De Napi al Diari de Tarragona d'avui.

Ahir el diari Ara publicava una carta d’OriolJunqueras que, com sabeu segueix empresonat a Estremera.

Junqueras parla de recuperar les institucions catalanes que ara mateix estan en mans del PP per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No nomena per a res a Puigdemont, però tot indica que la carta va dirigida a ell més que ningú que des de Brussel·les segueix cavalcant damunt del burro.

La meva dona me deia ahir que sembla que oc a poc tothom va transigint...

-Estar a la presó deu de ser molt dur... –Me deia-.

-I tu que faries en unes circumstàncies semblants? –Li preguntava jo-.

-No ho sé. Sóc de fortes conviccions i trobo que no cediria...

Sempre s’ha dit que des de fora les coses sé veuen molt millor. Evidentment no és el mateix està empresonat que estar lliure, encara que sigui per un país estranger i no poder tornar a casa, al menys legalment. Carrillo quan sé trobava a l’exili va haver de disfressar-se per a poder assistir a una reunió a Madrid.

De totes maneres arriba un punt que ja no sé que pensar i de vegades m’entren ganes d’engegar-ho tot a fer punyetes. Jo també sóc dels que demana realisme... Però no ara, sinó des de fa anys... Però ara encara més!

Rajoy, des del seu tron de la Moncloa ja ha avisat de que si hi ha una investidura telemàtica sé seguirà aplicant l’article 155. Fins i tot Mas li ha dit a Puigdemont que pensi amb el poble (o sigui: que s’abaixi del burro)  

Aquest fet està provocant un aparent enfrontament entre la candidatura de Junts per Catalunya i ERC. Fins i tot la setmana passada els convergents regenerats van filtrar a la premsa després de la visita que Marta Rovira li va fer a Puigdemont a Bèlgica, que s’havia arribat a un acord pel qual Puigdemont seria investit telemàticament president i la republicana seria la vicepresidenta. Aquest fet va ser desmentit poc després per ERC.

A hores d’ara és més factible que Junqueras surti de la presó que Puigdemont retorni del seu exili. El President és conscient de que serà arrestat i empresonat només hi hagi constància de que ha trepitjat terra espanyola. Així, davant d’aquesta situació de solucions n’hi ha més aviat poques.

Només fa un moment que acabo de parlar amb un militant d’ERC i me deia això:

-Jo entenc a Puigdemont... L’han fet fora del càrrec a la força i el vol recuperar de totes, totes. Però davant el panorama que hi ha s’ha de buscar una solució, tot i que no sigui la més idònia...  

És el que jo també penso. És tan difícil buscar algú de consens que pugui tornar a ser un president autonòmic? Ja sé que no tindrien el suport de les CUP, però amb l’abstenció d’aquests o dels comuns podria ser investit en segona votació.

Pel bé de la ciutadania de Catalunya cal buscar una solució de forma immediata... El temps s’esgota...  

MAS SE’N VA, EL SEU LLEGAT SÉ QUEDA

La manifestació de la Diada de 2012. 

Ahir Mas va tornar a anunciar un altre pas al costat. El segon en dos anys. Evidentment qui fa passos al costat i no enrere, no acaba de marxar. Mas, com Pujol al seu dia o com d’altres líders convergents locals no acaben de marxar mai. Quina pena per a la política!

De fet la vida política de Mas ha estat una pena continua. Ungit per Pujol (hi ha qui critica que Joan Carles I fos posat a dit per Franco) i hereu seu en quasi tots els sentits, Mas ha estat un polític amb una ambició extrema. Diria més: fregava la paranoia. Però tampoc cabia esperar menys de la seva conducta ja que feia el que sempre havia mamat dintre del seu partit.

Li va costar esforços però al final va aconseguir el seu propòsit: ser elegit president de la Generalitat. Pujol l’havia criat per això en vista que el seu únic fill que s’havia dedicat a la política (l’Oriol) encara estava una mica verd per a poder assignar-li aquest paper.

Per aconseguir ser investit no va dubtar gens ni mica pactar amb el PPC de l’Alicia Sánchez-Camacho, la representat a Catalunya del partit que va multiplicar les retallades en drets i llibertats que va iniciar Zapatero. De fet, el PP i CiU eren com a dues gotes d’aigua en temes econòmics i laborals.

A Mas no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar les polítiques de retallades que li aconsellaven fer des de Madrid. Tal com va fer el PP, CiU a Catalunya també va retallar pel costat més social sense pensar en el mils de milers de ciutadans més necessitats. I el pitjor de tot és que encara s’està arrastrant en gran part les conseqüències d’aquelles retallades bàrbares.   

El pacte amb el PP no li anava gens malament a Mas i de fet hauria continuat de o haver segut per la Diada de 2012. L’11 de setembre de 2012 marca un abans i un després per a Mas i per a Catalunya en general. Va ser la data de la transfiguració de Mas. Va ser quan se’n va adonar que si l’independentisme omplia els carrers de Barcelona i ell se feia independentista, tenia assegurada la presidència de la Generalitat (o ves a saber si la d’una Catalunya independent) durant lustres.

Gran part del seu partit va virar cap a l’independentisme seguint el seu líder. Aquell fet li va suposar trencar amb el PPC, però guanyava un soci molt més solvent: ERC. Tan gran va ser la deriva que va incomodar a l’altre partit de la coalició fins al punt de trencar relacions. UDC sempre m’havia semblat un paràsit que havia sobreviscut gràcies a CDC. Però segurament a tots dos partits els hi anava bé aquest tipus de relació.

Tan desmesurades van ser les retallades que va aplicar Mas a Catalunya que quan amb la suma de CDC i ERC no n’hi havia prou per a tornar-lo a col·locar al capdamunt de la Generalitat i necessitaven els vots de les CUP, aquesta formació (o suma de formacions) va demanar el seu cap a canvi del seu suport a la investidura. Va ser el primer pas al costat.

Però Mas va continuar com a líder espiritual del seu partit reconvertir després en PDeCAT en un intent de tapar les seves vergonyes fruit d’anys de corrupció a tots els nivells. Però finalment tots els seus esforços per a salvar-se han resultat inútils. D’aquí que ahir anunciés el segon pas al costat d’avant l’allau de vistes judicials que li estan a punt de caure.

Durant una estona vaig seguir la seva roda de premsa per TV3. Una vegada va acabar la seva intervenció, els periodistes assistents li van poder fer preguntes. Un dels periodistes n’hi va fer dues. La primera d’elles va ser si era casualitat o no que prengués la decisió d’apartar-se de la primera línia política pocs dies abans de que es conegués la sentència sobre el cas Palau. Mas va demanar permís al periodista per invertir el torn de les respostes i així la del cas Palau la contestaria en segon lloc. Després de respondre la primera i quan anava a començar la segona, TV3 va tallar l’emissió. És que no consideraven transcendent la resposta que anava a donar? O hi va haver censura per part de la televisió pública catalana?

Tal com me va dir una persona anit: Bon vent!     

TORTOSA: EL NOU HOSPITAL, EL TERCER INSTITUT I ELS APARCAMENTS DE LA ‘RESIDÈNCIA’

Aparcaments habilitats al fossat del costat de la muralla.

En els 31 anys que treballo a Tortosa he sentit moltes vegades que a Amposta que havia crescut més i que s’hi havien fet moltes més inversions que a Tortosa. Des del meu punt de vista és una simple apreciació de la gent de Tortosa que s’inclouria en aquella eterna rivalitat entre totes dues poblacions. Només un exemple: La inversió que es va fer pel pont del Mil·lenari deu de ser més gran que totes les inversions que s’hagin pogut fer a Amposta i això que, segons diuen, no està acabat...

Però anem a les infraestructures que anuncia al títol: El nou hospital, el tercer institut i els aparcaments del Verge de la Cinta (tot i que també podria parlar de les piscines o de les obres del pont de l’Estat...)

La Consellera de Salut de l’època del Tripartit, la socialista Marina Geli va anunciar un nou hospital a la zona de la Farinera, es a dir, a tocar de l’Eix de l’Ebre, entre el polígon de la Ravaleta i la plaça Corona d’Aragó (o Quatre Camins) Però com que l’anunci de la consellera es va fer en època electoral va sonar a això: A electoralisme... Tot i que es va arribar a presentar un projecte quasi ningú s’ho va creure... I, evidentment, els primers en criticar-ho van ser els de CiU. Era l’any 2010 i aquell any Mas va guanyar les eleccions autonòmiques i el projecte es va haver de guardar per algun calaix.

Però el que me va cridar poderosament l’atenció és que fa uns mesos el Sr. Ferran Bel digués que tenia unmillor emplaçament per al nou hospital... L’any 2010 no era viable i ara de repent ho és? Tan han canviat les coses en 7 anys?

Per cert, sense saber quin seria el nou emplaçament anunciat pel Sr. Bel, el de l’antiga Farinera me sembla molt apropiat ja que és una zona amb unes excel·lents comunicacions.  

La passada setmana el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució presentada pel PSC per a construir untercer institut a Tortosa. Hi van votar a favor el propi PSC, Catalunya Sí Que es Pot, el PP i C’s; en canvi JxS hi va votar en contra i si es va aprovar va ser gràcies a l’abstenció de les CUP. Però tot hi haver-se aprovat, el Govern de la Generalitat ja va dir que de moment no se faria.

I què és el sorprenent d’aquest cas? Que els partits que conformen JxS són el PDeCAT, ERC (tot i que també hi ha independents), precisament el mateixos partits que governen Tortosa. Tot i això, encara no he sentit ni al Sr. Bel, ni al Sr. Monclús, cap d’ERC dir res sobre aquest tema. És que el govern de Tortosa no volen un tercer institut? Per la informació que he pogut recavar sí, ja que fa uns anys es va fer una cessió de terrenys per part de l’Ajuntament a la Generalitat.  

I ja per acabar parlaré dels nous aparcaments que s’han projectat o s’estan projectant a l’Hospital Verge de la Cinta. És evident que la manca d’espai per aparcar és alarmant i les zones habilitades són més pròpies d’un país del tercer món que no d’una societat com la nostra. Si ho recordeu l’any passat vaig fer un post sobre els aparcaments de la vergonya.

Fa un parell de setmanes les CUP de Tortosa van demanar a l’equip de govern que els nous aparcaments fossin gratuïts i que no s’havia de fer negoci a costa del sofriment. I sé que des de la Federació de Veïns d’Amposta també se vol fer pressió en aquest sentit. Si després s’acaba cobrant, no serà perquè no se’ls hi ha demanat en temps.

Per cert, ¿no veien una contradicció entre que es projectin uns aparcaments a l’Hospital de Tortosa i les declaracions de Ferran Bel sobre una nova ubicació d’un futur nou hospital? Jo sí.

Des del meu punt de vista és una incongruència projectar uns aparcaments a, vell hospital i estar pensant en un de nou.

Però com sovint la política no té lògica, tot és possible... Així hi hauran dues inauguracions!

I com que ho acabaran pagant els de sempre, per tant, no passa res...

EMBOLICA QUE FA FORT

De Ferreres, al Periódico. 

Que els pressupostos generals de la Generalitat de Catalunya acabarien al Tribunal Constitucional estava cantat fins i tot des d’abans d’aprovar-se ja que tant el Consell de Garanties Estatutàries (òrgan depenen del propi Govern català), com els lletrats de la Mesa del Parlament, j havien advertit que destinar una partida per a fer una consulta (tot i no s’especifica quina consulta), seria inconstitucional. No obstant, tant el govern, com els grups independentistes del Parlament (JxS i les CUP) fent cas omís als dos dictàmens, van decidir tirar-los endavant sense treure el polèmic apartat.

I no és que me sembli malament que vulguin tirar el carro pel pedregar. De fet no me fa ni fred ni calor... Però el que sí que els demanaria és CO-HE-RÈN-CIA, ja que me sembla que alguns dels parlamentaris i membres del govern no ho acaben de tenir clar. Si es decideix desobeir, es desobeeix i sinó s’han atendre a les conseqüències i no anar esquinçant-se les vestidures com va fer per exemple l’Oriol Junqueras.  

No sabria concretar quan se va dir, si abans o després de que el PP portés els grans comptes catalans davant el TC, però es va dir que, en tot cas, el veredicte del TC no afectaria a la resta dels pressupostos.

No obstant, Junqueras, el vicepresident econòmic va fer tot un al·legat sobre el fet que el PP havia portat davant el TC els pressupostos més socials quan no havia portat mai els pressupostos de les retallades...

Des del meu punt de vista no me sembla gens procedent els discurs de Junqueras. Tot i que els seus estudis potser no siguin els més apropiats per a estar al front de l’economia catalana (és llicenciat en Història Contemporània i doctor en Història de l’Economia), el considero una persona de vàlua i que, de ben segur s’ha sabut rodejar d’experts en la matèria i que per tant, no hauria de sortir per embolicar la troca com me sembla que va fer la setmana passada.

Si, con diuen, el TC només dictaminarà sobre la partida reservada a fer la consulta i no sobre la resta, és evident que el nostre Govern podrà aplicar sense cap tipus de problema la resta de les partides, ja siguin socials, culturals, al desenvolupament, la cooperació o les que siguin...  Què pretenia Junqueras amb les seves declaracions? Enganyar a la ciutadania? Acontentar el sector independentista?

Per una altra banda, vaig llegir que s’obligarà a tots els consellers que, de forma explícita donin suport als referèndum... No n’hi ha prou que implícitament l’acceptin? O és que saben que hi ha algú que és reticent?

Tot i es diu que no es pot donar res per fet, me pensava que tots els membres de l’actual Govern català ho tenien clar i que no hi havia fissures entre els seus membres.

Bé, en tot cas me va sorprendre la notícia de que si no donaven suport expressament a la consulta cessarien com a consellers. Potser sigui una forma més d’embolicar la troca i anar generant notícies per a que sembli que s’està fent molt quan a l’hora de la veritat s’estan donant pals de cec a tort i a dret sense aconseguir els resultats desitjats.      

QUATRE MÉS UN NO SÓN CINC

Foto: El Periódico de Catalunya.

El Periódico publicava dimarts una foto on es podien veure els 3 Presidents de la Generalitat que van precedir a Puigdemont: Pujol, Maragall i Montilla. A l’actual president (el quart) feia de mestre de cerimònies se'l pot veure a una pantalla. El motiu del acte era la commemoració del 40 aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya després del seu exili francès per culpa de la Guerra Civil Espanyola. Al peu de la foto s’hi pot llegir que Pujol està lleugerament apartat del grup que formen els altres tres perquè va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics des de 2014.

Com a ciutadà de peu, no entenc perquè es va convidar a un delinqüent provat com és Jordi Pujol. Si va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics que pintava a primera fila de l’acte? Per què el va convidar l’actual President de la Generalitat? Una separació d’un metre no és gens significativa. Si per protocol sé l’havia de convidar, bé l’haurien pogut posar assegut a la darrera fila con un ciutadà més. I, per cert, entre Mas i Pujol, tot i que una mica endarrerida es trobava la Marta Ferrusola, la matriarca d’un dels clans més delictius de la història del nostre país. En veure la foto vaig al·lucinar en colors... Com se’ls hi pot permetre l’entrada al Palau de la Generalitat a personatges com aquests? O és què, tot i desposseir-los dels seus càrrecs honorífics, encara tenen privilegis com antics inquilins de l’immoble?  

De totes formes que lluny queden els temps en els quals CiU treia a Jordi Pujol a cada acte que feia la federació buscant esgarrapar vots emulant al Cid Campeador que la seva sola presència va permetre guanyar una batalla als moros després d’haver mort. El treien per tot arreu, com a Crist que se’l treu a totes les processons i a tots els actes litúrgics que fan.

Però darrerament Pujol ha caigut en desús, tot i que, pel que sembla encara no està descatalogat. Prova d’això és la presència a l’acte dels que us parlava al començament. Des del meu punt de vista és un clar exemple del que costa als convergents soltar llast i trencar amb el passat. Potser el cap els hi recomana que així ho facin, però el cor (ai el cor!) els acaba traint i finalment s’imposa a la raó... Allà ells, encara que a mi, la sola presència a la foto, me va fer mal als ulls.

‘MAS’ DEL MATEIX...

De Faro a Diari de Tarragona. 

El president Puigdemont ha dit prou (de fet ja ho va insinuar el dia de la seva investidura fa pràcticament un any) Que la seva etapa al capdavant de la Generalitat s’està acabant. Que una vegada assolit l’objectiu del referèndum (previst per al mes de setembre d’aquest any) no té sentit continuar...

Quan me vaig assabentar de la notícia, vaig pensar: Tornarà Mas? Què jo sàpiga Mas mai ha marxat del tot. És cert que les CUP van obligar-lo a plegar, però com ell mateix va dir, va fer un pas al costat, no un pas enrere. El matís és important...

A les darreres s’està dient que podria ser una candidata (i això és novetat) Neus Munté seria la tocada per la vareta convergent (se’m fa molt difícil anomenar-los d’un altra manera) No oblidem que Mas va ser el successor de Pujol per obra i gràcia d’aquest mateix (i per tant, diguin el que diguin, sempre li estarà agraït) I Puigdemont a la vegada ho va ser per obra i gràcia de Mas, tot i la paròdia de Polònia on Mas volia trucar a Puig (Felip), es va equivocar i va marcar el telèfon de l’exalcalde de Girona. Per tant, i com passa a d’altres partits (no el PP, evidentment) el candidat no l’elegeixen ni les bases ni tan sols els delegats que assisteixen al congrés, sinó que és el president sortint qui el nomena o al menys el proposa.

De totes formes abans del  candidat definitiu sempre han sonat diversos noms. El successor natural de Pujol semblava que era Miquel Roca. Però l’aventura estatal amb l’operació reformista, a part de dinars (molts diners que ningú sap com es van pagar, si es que es van pagar...) li va costar el delfinat. També va sonar Joan Maria Pujals, que va ser alcalde de Vila-seca (i Salou) i diverses vegades conseller. Com a successor de Mas va sonar durant molt de temps Quico Homs, fins que el van desterrar a Madrid i el van imputar.

Però tal com va dir l’Arrimadas (cap de l’oposició al Parlament, no ho oblideu), Puigdemont és Mas de lo mismo. Com va ser Mas al succeir a Pujol i també ho serà qui substitueixi  a Puigdemont i sinó, vivir para ver... Amposta també pot servir per exemple. Després del canvi de cap de cartell de CiU hi vàreu poder veure moltes diferències? La veritat poques, potser l’única que el segon encara va ser pitjor que el primer... En molts d’aspectes.

És evident que el procés està perjudicant molt els interessos convergents. Sobre tot desgastant els seus principals líders. I és previsible que encara en siguin més els que patiran desgast per la situació. Al menys fins que Espanya no afluixi i s’avingui a negociar un acord amb Catalunya, la qual cosa me sembla molt complicat, ja que cap de les dues parts voldrà renunciar a les seves postures inicials, perquè cedir alguna cosa significaria perdre amb el que significaria això.

Si els dirigents catalans cedissin i a canvi del referèndum acceptessin contraprestacions, els que avui enarboren les banderes independentistes i que han dit traïdors a aquells que no pensen com els, llavors, veurien com a traïdors als membres del govern català i a tots aquells que els hi donen suport.

I viceversa... També els nacionalistes espanyols (castellans o no), els intransigents, aquells que volen que Catalunya sigui sotmesa a Espanya pels segles del segles, també veurien una traïció si el govern d’Espanya autoritzés una consulta vinculant a Catalunya. I potser fins i tot si no fos vinculant.

És el panorama que tenim... I és el que tindrem els propers mesos... Al menys fins el mes de setembre.     

SOLIDARITAT PER UN DIA

Els passats divendres i dissabte es va dur a terme el gran recapte de cara les festes que s’apropen, tal i com ja ve passant des de fa uns anys. Després, aquests aliments que recull el Banc dels Aliments aniran a parar a les principals oenegés (Creu Roja, Caritas, Siloè, etc.) per a que els puguin distribuir entre els més necessitats.

Divendres, en sortir de treballar, vaig passar a comprar pel supermercat Lidl i sense que m’ho demanessin expressament, vaig agafar una bossa per a col·laborar. Vaig comprar per valor d’uns 13€.

Dissabte, amb la família, vàrem estar de celebració a un restaurant de la Ràpita i de tornada la meva dona va voler passar pel mateix supermercat perquè li feia falta una mica de pa. Era cosa d’entrar i sortir. De fet jo ni vaig baixar del cotxe. Abans de baixar li vaig dir a la meva dona que si li demanaven col·laborar digués que jo ja ho havia fet el dia anterior.

El voluntaris eren uns altres i, entre els quals estava la Tere Reche, presidenta de la Creu Roja d’Amposta. Una de les voluntàries i va preguntar a la meva dona que si volia col·laborar. La meva dona li va dir que ja ho havia fet jo el dia anterior.

-Hi ha molta gent que passa gana –Li va respondre la voluntària-.

Quan m’ho va explicar li vaig dir:

-Li haguessis pogut preguntar quantes vegades col·labora ella...

Dintre de pocs dies (crec que diumenge 11 de desembre) tindrà lloc la Marató de TV3 que aquest any celebra el seu 25è aniversari. Mai hi he col·laborat en forma directa, així com tampoc no he comprat mai loteria de la Grossa de Nadal.

Insolidari? No, rotundament no. I la prova és que sóc soci d’Amnistia Internacional, d’ACNUR (l’organisme de Nacions Unides que presta ajuda als refugiats, com per exemple els que surten de Síria i els aturen a Turquia) i Creu Roja. Com que la situació és tan dolenta, durant els darrers mesos totes tres organitzacions m’han demanat que augmentés la meva quota o bé que fes aportacions extraordinàries. I ho he fet. O sigui, la meva solidaritat la porto a terme al llarg de tot l’any i no només un parell de dies concrets.

TV3 porta tot l’any bombardejant-nos amb missatges sobre la Marató (no és si és percepció meva, però trobo que és la vegada que més insistents han estat) per a que el dia que se celebri la gala siguem solidaris, sobre tot aquells col·lectius afectats per les malalties a les que es destinaran els diners recaptats aquest any.

Voleu saber que n’opino de tot plegat? Què és una vergonya i una gran hipocresia. Així, tal com us ho dic.

Les administracions (me dóna igual el Govern de la Generalitat com el Central) no arriben allà on haurien de fer-ho i ens ho endossen als ciutadans volent-nos crear un càrrec de consciència sinó col·laborem. Ara bé, diners per a d’altres coses si que n’hi ha. Com que no vull ser demagog, me referiré a la pregunta que la setmana passada li va fer Gabriel Rufián a la recentment estrenada Ministra de Defensa Maria Dolores de Cospedal. Li va preguntar el diputat d’ERC si pensava reduir el pressupost del seu departament per a que es pogués destinar a ajudar als més necessitats. La Maridolo li va respondre amb un rotund: No!      

A sobre només cal que alguns lacais d’aquests governs ens pressionen apel·lant la nostra solidaritat cap a les persones més desvalgudes. Si un pot i si vol, ja col·laborarà i si algú no pot, no està obligat a fer-ho.

No vull acabar sense felicitar a tots els voluntaris/voluntàries que de forma desinteressada i de tot cor van fer possible que el gran recapte fos tot un èxit.