RETORN AL PASSAT

Un vell conegut m’expressava avui la seva preocupació per la situació del seu fill menut de cara el curs vinent.

-A la Sénia, de 10 alumnes que hi havia al batxillerat científic, només n’han quedat 7 i s’ha decidit tancar la classe i que es busquin la vida... Aquest curs haurà d’anar a Barcelona... Menys mal que allí té a les seves germanes treballant i podrà estar amb elles...

-I perquè no va a Tortosa o a Vinaròs?

-Perquè hauria de matinar massa i no es voldrà aixecar. Per anar a Tortosa o a Vinaròs s’ha d’alçar abans de les 7 del matí...

-Sí home, està clar, però això ja passava abans. Jo conec molta gent de la Sénia de quan vaig anar a estudiar a l’Institut de Tarragona (Lluís Forné, Albert Puig i molts d’altres...) En aquell temps, els que no vivíem on hi havia institut o havies de matinar o anaves intern... Crec recordar que el primer institut que hi va haver va ser el d’Ulldecona i al començament no era ni institut... Més tard van començar a fer-ne a cada poble... El que passa és que durant uns anys hem viscut molt bé i ara costa renunciar al que teníem. A Amposta també s’ha suprimit una línia de P-3 de l’Agustí Barberà...

-I saps que ha passat aquest mes d’agost? Què només hi havia un pediatra entre la Sénia i Ulldecona i anava de cul...

-Digues-me: a la nostra època quan vàrem tenir pediatra? Llavors tothom anava al metge de capçalera (ara dit de família)... I ens donaven les injeccions amb aquelles xeringues reciclables de vidre... Igual me van donar una injecció amb una d’aquelles xeringues després d’haver-te punxat a tu el cul (li he dit de broma)

No, evidentment que no ho justifico. A l meva joventut teníem el que teníem i ens hi conformàvem. No teníem ni consoles de videojocs ni canals temàtics a la televisió, però tot el poble era un immens camp de futbol i qualsevol porta de pati ens feia de porteria... I sinó dos pedres per a delimitar la zona de gol o fins i tot la mateixa motxilla on portàvem els libres de l’escola. Eren altres temps, està clar.  

En aquella època ningú podia pensar que s’acabaria posant uns institut a cada poble relativament gran, com per exemple Santa Bàrbara que no deu d’arribar als 4.000 habitants... O Roquetes... És cert que també hi van alumnes dels pobles del contorn. No ser si dir de l’àrea d’influència, ja que cap de les dues poblacions es pot considerar de referència. Tradicionalment, fins i tot per a la gent del Montsià interior, la ciutat de referència ha estat Tortosa , en part degut a que els línies de bus de la Hife estaven orientades cap a Tortosa que és on hi havia els hospitals, clíniques, serveis administratius, etc. Si volies anar a Amposta havies de fer transbord a Santa Bàrbara i agafar un autobús de la companyia Altaba, l’única línia que havia per aquí d’aquesta companyia.

Amb el tema mèdic ha passat alguna cosa semblant. A Santa Bàrbara van obrir l’anomenada mini clínica que depèn d’Amposta i com que entre la Sénia i Ulldecona hi havia certa disputa, finalment es va voler acontentar (o no) i com a bons amics es van haver de repartir les competències.

El què està passant és conseqüència de les retallades. L’estat del benestar que varem obtenir a la dècada dels anys 80 ens ha durat si fa o no fa uns 20 anys... Després ja sigui en línies de col·legi, en metges especialistes o en altres serveis que ara mateix no me venen al cap, s’ha anat retallant por tots els costats.

Ho torno a dir, no ho justifico, però hi ha gent que sembla que hagi oblidat d’on venim i estan preocupats pels seus fills quan la nostra generació va haver de viure casos similars.

EL VERGE DE LA CINTA TAMBÉ ÉS TERCERMUNDISTA

Farà entre 3 i 4 setmanes, em truquen al mòbil d’un número d’aquests llargs provinents de centres oficials.

-La senyora Carmen Verge... ?  

-Es ma mare...

-Truquem del Verge de la Cinta. És per a fer-li una ecografia... Pot vindré?

-Bé, té 84 anys, però sí, segurament que sí...

-Seria el dia 21 a les 11:30.

-D’acord, ja li ho diré.

Quan li ho vaig dir a ma mare, li vaig preguntar si calia que l’acompanyés jo o l’acompanyaria algú d’altre. Me v dir que no me preocupés que buscaria algú que ho pogués fer. No obstant diumenge li ho vaig tornar a preguntar:

-Tranquil que ja he trobat qui ho faci.  

Dia D poc abans de l’hora H. El rellotge encara no marcava les 10:45. La primera vegada no el vaig poder atendre. En aquella ora estic treballant i si estic atenent a algú al mostrador, rarament atenc una trucada telefònica. Quan vaig mirar el mòbil, vaig veure que era un número dels llargs... No podia preguntar qui m’havia trucat.

Passats uns minuts me van tornar a trucar:

-La senyora Carme Verge...?

-Sí, és ma mare...

-Truquem del Verge de la Cinta. Tenia una ecografia a les 11:30...

-Efectivament...

-Què no vingui que s’ha espatllat l’ecògraf...

-No sé si la podré avisar, igual ja ha sortit de casa i jo no l’acompanyo (viu a Amposta)

-I no li pots trucar al mòbil?

-Ma mare no té mòbil...

-Es clar.... Ja us tornarem a donar dia i hora...

-Bé, ja miraré de localitzar-la... Igual ja han arribat...

Vaig trucar a cas i, afortunadament encara no havia sortit. Així que li vaig poder dir que no pugessin.  

-I quan t’han dit que me la faran...?

-M’han dit que ens tornaran a avisar...

Després vaig pensar:

-Què només tenen un ecògraf...?

A la Clínica Corachán de Barcelona a mi me fan ecografies cada 6 mesos des de fa quasi dos anys i, en tot aquest temps he entrat a 2 o 3 habitacles diferents i trobo que encara n’hi ha més. O sigui, a la Corachán hi ha 5 o 6 ecògrafs i al Verge de la Cinta només un?

Què va passar realment dimarts: Es va espatllar la màquina o és que va faltar algun especialista?

Quan tornaran a trucar a ma mare per a fer-li la prova?

Aquesta situació no serà per culpa de les retallades a la sanitat pública?

En tot cas és una situació vergonyosa que no hauria de passar i, sospito, situacions així passen amb molta més freqüència d’allò que seria desitjable.

AMB LA SALUD NO S’HI JUGA

Ahir dilluns havia d’acompanyar a mon pare al traumatòleg de l’Hospital de Tortosa (consultes externes) Després de trencar-se el turmell el dia de Nadal i haver-se  d’operar, necessita de transport adaptat. Però esperant-nos ens varem quedar...

Quan només faltaven 30 minuts per a l’hora de la visita (13:50), vaig trucar a la central d’ambulàncies i em van dir que no tenien cap avís. Sembla ser que des del CAP d’Amposta no els hi havia passat la corresponent ordre de transport (signada per la Dra. Batlle el passat 23)  

ANTECEDENTS

No recordo amb exactitud el dia que vaig anar a fer el tràmit, però evidentment en una data anterior al 23 de març. Tal com havia fet més vegades, vaig demanar hora per a la doctora al taulell de recepció i, com que la doctora no hi era, em van fer la sol·licitud de forma virtual i em van dir que passés a recollir l’autorització un parell de dies abans. Hi vaig anar el passat divendres. Per a la meva sorpresa, la doctora em v dir que ja l’havia signat i que l’havia passat a recepció per a que em truquessin per a passar-la a recollir. Evidentment tampoc ho van fer. La doctora em va entregar una nova autorització. Ni ella ni jo varem pensar que no s’havia fet el tràmit amb la central d’ambulàncies.

Tornem al dia d’ahir. El següent pas era que em donessin dia i hora per a una nova visita. La primera trucada la vaig fer des del telèfon de casa mon pares. Després de dir-me la gravació que estava parlant amb l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta  que si volia parlar amb consultes externes premés 1, i després tenir que tornar a marcar l’1 per a sol·licitar la nova visita, la veu acabava dient:

-Totes les nostres línies estan ocupades, truqui passat un moment. Disculpeu les molèsties...(més o menys, no recordo les paraules exactes)  

La segona trucada la vaig fer des de casa. Tampoc no hi va haver sort. Una tercera i, al menys una quarta... La següent la vaig ver de forma immediata, sense esperes. Finalment hi havia algú a l’altre costat...

-Esperis un moment que ara l’atenc... (em va dir)

Em vaig haver d’esperar 1 minut, dos... Ja sabeu que quan t’esperes el temps passa molt més lent... Finalment em va preguntar què volia.

Després d’explicar-li el que m’havia passat, em donava hora per al 25 de maig...

-Uf! Tan tard? (li vaig dir)

-És que m’hauries d’haver trucat enseguida...

-A veure, la visita la tenia a les 13:50 i encara no son 2/4 de 3... Com aquell que diu només fa ½ hora que la tenia... No han passat 24 hores! Aquesta és la quarta o quinta vegada que truco... Ja saps que no sé sol contestar a la primera... Entenc que potser abans hi havia dues persones atenen i ara només n’hi ha una... 

-Espera que li pregunto a la meva ajudant si pot donar-te-la en una data més propera...(?!)

Finalment em van dir que em trucarien avui (el meu número de telèfon ja els hi constava) i així ha estat. M'han donat (o millor dit, li han donat a mon pare) nova cita per al dia 20 d'abril a la 1 del migdia, tot i assegurar-me que han fet tot el que han pogut i una mica més. Els hi he agraït el detall. 

Quan torni a demanar hora per a la Dra. Batlle i li explicaré els fets. No descarto presentar una queixa per escrit.

És possible que tot això no hagués passat de no haver les retallades que hi ha hagut en salut. La manca de personal i fins i tot la desídia d’alguns dels treballadors degut a les retallades de sou i per haver d’assumir més càrrega de treball, perjudica greument la salut dels pacients.

SE’N DIU ‘SENZILLAMENT DEMAGÒGIA’

Crec recordar que des del passat dilluns, per la SER s’està passant una falca de propaganda preelectoral del PP.

S’explica que per al 2015 s’ha abaixat l’IRPF i que els treballadors ja ho han notat a les nòmines del gener. També es pot escoltar a Mariano Rajoy dient que abaixar els impostos activa l’economia... Al final, admeten (crec que és el lema de campanya) que encara queda molt per fer...  

Mireu, abaixar els impostos i a sobre, si és any electoral és molt fàcil, sobre tot quan abans els has apujat. Quan el PP estava a l’oposició deia que els impostos no s’havien d’apujar i que era de mal governant fer el contrari. Van arribar al govern i una de les primeres mesures va ser apujar-los i ara encara treuen pit per haver aconseguit aquesta fita.

Segons els populars, el seu major èxit ha estat l’economia. I tot per haver reduït en uns quants milers el nombre d’aturats, haver crescut unes dècimes el PIB i abaixat la prima de risc.

El preu que han hagut de pagar els espanyols per a que això fos així, poc importa. Els ciutadans i només els ciutadans han estat els grans perjudicats per la crisi i, encara que des del PP es digui que hi ha una petita recuperació, ho continuem sent.

Voleu en exemple? A la nòmina del mes de novembre (la del desembre va ser extra i al gener varem cobrar una part de la paga extraordinària que se’ns va treure el 2011), vaig cobrar uns 100 euros menys que a la nòmina del mes d’abril de 2011 i la mateixa quantitat que a la del juliol del mateix any (quan ja se’ns havia abaixat el sou), tot i que des del gener de 2013 cobro un trienni més. I com jo, la gran majoria dels treballadors públics, excepte els privilegiats del grup A1 als qui s’ha fet tota mena de martingales per a que no perdessin poder adquisitiu.  

I puc dir que sóc un afortunat per tenir un sou a final de mes. Penseu en els milions de ciutadans que van perdre els seus llocs de treball i que no han treballat més o si ho han fet, ha estat en unes condicions laborals inferiors a les que tenien abans de que comencés la crisi. O els pensionistes que han vist com se’ls hi congelava la pensió de facto i que s’havien de rascar la butxaca a la farmàcia.

També he vist demagògia (per no dir cinisme) en l’actitud de CDC. Resulta ser que el govern tripartit de CDC+UDC+ERC no ha pogut aprovar el pressupost perquè el PPC li ha presentat recurs.

Ràpidament, la propaganda de CDC es va posar en funcionament donant la culpa als populars de no poder ajudar als que pateixen pobresa energètica...

Què no ens expliquen històries... Tots sabem que, encara que sigui de forma provisional, el govern pot destinar partides allà on sigui necessari o cregui convenient. Prou que en destinarà per a tenirestructures d’estat o per obrir ambaixades a l’estranger...

Però quan els serveix socials o els sanitaris no són una prioritat per al govern de Mas, després ens han de vendre la burra per dissimular les vergonyes. Tant que desitjava el poder per mostrar-se ara com un pèssim governant. Quina pena de president!

A VEURE SI AL FINAL FAREM RIURE...

O plorar, ja que de vegades els sentiments estan tant prop els uns dels altres, que es poden intercalar fàcilment.

El titular del Periódico d’avui és aquest: CiU i ERC debaten unes altres eleccions el 2016.

El Periódico ha tingut accés a l’acord al que han arribat aquesta setmana les dues formacions i, entre d’altres coses, està tirar pel camí a la CUP i a ICV-EUA. Molt lloable, si senyor.

Les relacions entre CiU i ERC igual s’apropen com es distancien. Un dia sembla que està tot trencat i al dia següent s’arriba a un acord que, en un principi sembla que ha satisfet a totes dues parts. Quan diumenge Lluís Salvadó opinava que hi podia haver acord en dos o tres dies, ho vaig tenir clar: segur que l’hi ha.   

A tots els acords, sempre s’hi arriba cedint una mica totes les parts. Ni els experts es posen d’acord a l’hora d’assegurar qui ha cedit més i qui de les dues formacions ha sortit com a guanyadora. La veritat és que es fa difícil saber-ho.

Llista única com volia Mas, no. Eleccions immediatament com volia Junqueras, tampoc.

Però encara hi altres esculls que s’han de resoldre, com per exemple si, finalment, ERC donarà suport als pressupostos per al 2015 o si algú d’ERC entrarà al nou govern de Mas que, presumiblement farà abans de que s’acabi el seu mandat.

Primer es donava (al menys des d’alguns mitjà de comunicació) que algun membre destacat d’ERC entraria al govern. Recordo que n’hi ha d’actius que van formar part dels diversos governs del Tripartit i per tant ja tindrien experiència. En canvi, dies després o fins i tot unes poques hores més tard, semblava que Mas tancava la porta a aquesta possibilitat.

Vull recordar que les eleccions del 27 de setembre seran les terceres autonòmiques (o a l’àmbit de Catalunya si ho preferiu) que es portaran a terme en menys de 4 anys i, una vegada fetes (i segons quin sigui el resultat), ja es fixarà una data per a fer les properes (o sigui, les quartes en 5 anys) No us sembla molt? I, això, no té un significat?

Els qui com jo som escèptics a tots aquest procés (més d’una vegada m’he definit com a independentista pragmàtic), a part de recelar de Mas i companyia, pensem que ha Catalunya hi ha hagut desgovern. No es pot estar tots els dies parlant d’independència i dels pactes que s’han de fer i dels camins que s’han de seguir i governar per als ciutadans del nostre país.

Sense anar més lluny, ahir llegia que des de la Generalitat encara no es té clar que les Terres de l’Ebre es puguin incloure dintre de les rodalies ferroviàries de Catalunya.

Mireu, ara que per motius de salut he de viatjar sovint a Barcelona, me’n adono que, pràcticament, en ple segle XXI encara disposem de les mateixes infraestructures ferroviàries que als anys 70 o 80. De tos els trens que agafo, el més nou i més ben dotat és el que surt de l’estació de França a les 16:18 i quasi sempre arriba tard a l’Aldea.

Des de Nadal també he hagut d’anar d’hospital en hospital per mon pare. La situació aquí també és força lamentable. Segur que ho heu escoltat a més gent.

El passat dia 12, dimecres, mentre esperava que operessin a mon pare d’una trencada de turmell, vaig tenir el plaer de saludar Ismael Roldan, qui va ser director de l’Hospital Verge de la Cinta a part de delegat de Salut de les Terres de l’Ebre.

-Com han canviat les coses, Ismael.

-Molt, han canviat molt.

Fins i tot a alguns auxiliars sanitaris se’ls hi nota amb el seu comportament. A mon pare no li van posar cullereta de postres i mentre dues auxiliars estaven fent el llit del costat, els hi vaig dir:

-Ja sé que no és feina vostra, però com s’ho ha de menjar sense cullereta? –Pensant que igual me’n podien donar o deixar una-

-Tu ho has dit, no és feina nostra –em va contestar una de les dues-

La gent està cansada, fins i tot tipa diria jo de com estan anat les coses ens els darrers anys.

Independència? Amb matisos (amb molts de matisos, sí) però millor qualitat de vida o el que és el mateix, estat del benestar. Això que ens han robat a les classes mitjanes a canvi d’una paraula: independència.  

I no em val que em diguin que tota la resta ho recuperarem després, j que sovint he vist com el que es perd, normalment no es torna a recuperar. 

LES ALTRES RETALLADES

Des que el govern de Zapatero va reduir el sou als funcionaris, s’han patit 3 congelacions salarials. Això, si no és de domini públic, si que és una cosa que ho saben la majoria dels ciutadans del país. Ja sé que altres col·lectius han patit o estan patint situacions semblants, però el tema del que us vull parlar només afecta a un determinat col·lectiu de funcionaris (no tots ni molt menys)

Franco, a part de crear la Seguretat Social, també va crear diverses mútues de funcionaris com per exemple la Mutualitat de Funcionaris de l’Administració de l’Estat (MUFACE) on encara hi ha molts de mestres, perquè estan considerats cossos nacionals, l’Institut Social de les Forces Armades (ISFAS), la Mutualidad General Judicial (MUGEJU) o la ja desapareguda MUNPAL on s’afiliaven els funcionaris de l’administració local.  

Aquestes mútues, que en principi poden significar una prebenda dels funcionaris, a la pràctica també té els seus inconvenients, com per exemple continuar pagant el 30% del cost dels medicaments quan estàs jubilat que és l’etapa on més en necessites.

Fet aquest preàmbul he de dir que des de fa anys es parla de liquidar aquestes mútues i englobar a tothom al Règim General de la Seguretat Social.

De facto, el govern de l’Estat està liquidant la mutualitat sense fer gaire soroll. I cóm ho fa? Fàcil: congelant el cost dels servei que prestes les mútues sanitàries.

Recordo que allà pels anys 80, quan preparava les oposicions per a entrar a treballar a l’Administració de l’Estat, només hi havia 3 mútues que donaven aquest servei: Asisa, Sanitas i Adeslas. Al cap dels anys se’n van anar incorporant més com Mapfre o DKV. Fins i tot algunes han anat entrant i sortint de la carta de serveis de MUFACE.

L’any passat, Adeslas, la mútua assistencial de la Caixa, per a donar el mateix servei al col·lectiu de funcionaris als que atenia, va decidir fer-los pagar un complement. Això va produir una espantada massiva cap a d’altres mútues, entre elles la meva. La majoria varem marxar a DKV.

Després d’un any tranquil, només alterat quan des del sindicats se’ns avisava de que poc a poc estan fent desaparèixer MUFACE, en plantem a principis de 2015 i, llavors, el gran sobresalt: les mútues sanitàries han dit prou i han anunciat que, a partir del mes de febrer (durant el gener es pot fer el canvi de mútua) deixaran de prestar alguns dels serveis que estan donant fins ara.

O sigui, si la mútua que ara tinc concertada (a cost zero) no vol donar-me més el tractament contra la meva malaltia, ho farà o bé, tal com va fer l’any passat Adeslas, ens farà pagar un complement que, evidentment, haurem de sufragar de les nostres butxaques i què, a la pràctica, vol dir que disposarem de menys diners que, si fa o no fa, vol dir que ens retallen.

Son les retallades que no es veuen, de les que quasi ningú parla, però que a la pràctica poden suposar una disminució substancial del nostre poder adquisitiu.

Montoro fa mesos que anuncia a bombo i platerets l’abaixada de l’IRPF i com afectarà això de positivament la butxaca dels treballadors (també dels funcionaris) Però per l’altre costat, De Guindos (MUFACE pertany al Ministeri d’Economia) ha congelat l’assignació a les mútues de salut en detriment (molt possiblement) als sous dels funcionaris.

Jo no hi veig la gràcia per cap costat.  

RECENTRALITZACIÓ

A hores d’ara tots sabem (segur) que Espanya és un estat centralista i, darrerament, recentralitzador. I sinó, que li pregunten al catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, el casenc Germà Bel. En un dels seus llibres (Espanya capital París) explica com es va concebre la xarxa de comunicacions de l’estat espanyol, tan de carreteres, com les dels ferrocarrils.

Fins l’Edat mitjana, la xarxa ibèrica de carreteres era pràcticament la mateixa que havien construïts els romans durant la seva època de colonització de la península. Però des de que Felip II va instaurar la capital a Madrid, tot va canviar. I com per a mostra un botó, només cal recordar que a la Puerta del Sol de Madrid es troba el Km 0, el suposat origen de les carreteres radials de l’Estat.

Però el poder establert a la capital de l’estat, sempre ha volgut exercir la seva màxima influència així que ha pogut. La concentració de poder a Madrid és tan gran que es fa difícil imaginar-se una altra capital (potser amb l’excepció de París) que n’acapari tant. Durant el franquisme fins i tot albergava la seu del Ministerio de la Marina, quan el més lògic hauria estat situar-lo a una ciutat banyada per la mar y no per un riu com el Manzanares on només hi ha barquetes recreatives.

Amb l’arribada de la democràcia, part d’aquest poder va passar a les comunitats autònomes, però el disseny que es va fer va ser molt dolent, ja que a la pràctica, no acontentava quasi a ningú. Va ser el que s’ha anomenat cafè per a tothom. La llei va voler equiparar totes les comunitats: les històriques i les no històriques.

Amb l’arribada al poder del PSOE l’any 1982 hi va haver una descentralització de l’administració de l’estat. Segurament que el màxim exponent va ser la progressiva creació de les administracions d’Hisenda (des de 1991 Agència Tributària)

A partir del moviment antitransvasament que va liderar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la Generalitat de Catalunya també va haver de descentralitzar la seva administració per mirar de calmar els ànims del territori. Així va crear la figura del Delegat del Govern i també de les delegacions de la majoria dels departaments. Però a la pràctica han estat uns delegats sense territori, ja que després de 13 anys, la reivindicada Vegueria de l’Ebre, encara és més fictícia que real.

L’actual govern del PP, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, es a dir, l’actual etapa de crisi econòmica i, amb l’excusa de reduir despeses, està eliminant administracions de l’AEAT (es remoreja que es vol tancar la de Vinaròs), però també es pretén concentrar tots els jutjats a les capitals de província.  

Així, els jutjats de la demarcació (Tortosa, Amposta i Gandesa) que poc a poc es van anar ampliant i assumint noves competències a la vegada donaven cabuda a nous jutjats de Primera Instància i Instrucció, però també Social, com en el cas de Tortosa, si finalment no es posa una mica de seny, tenen els mesos comptats.

La recentralització de l’administració crea un problema doble. És cert que les oficines virtuals permeten fer tràmits amb agilitat i eficàcia, però no tothom està preparat per a fer-ho. La qual cosa vol dir que, al menys que acabis pagant a un gestor o assessor, has d’acudir personalment a l’oficina més propera (en el cas de Vinaròs, si al final acaba tancant, haurien d’anar a Castelló, on per cert, han tancat una administració que hi havia a part de la delegació provincial)

La segona part del problema és que, quantes més traves hi poses, més li compliques la vida al ciutadà. Aquest extrem es fa palès a l’administració de justícia on, la majoria de les vegades, hi has d’anar personalment i si a les molèsties del viatge li has de sumar les taxes judicials (o viceversa), fa que molts ciutadans renuncien a dirimir segons quins casos.

Segurament la recentralització estalvia diners a l’erari públic, però perjudica greument als ciutadans i, sobre tot, a aquells que vivim més allunyats de les capitals de província.    

MÚTUES

Maçanet de Cabrenys.

Abans de començar a escriure, m’he posat a pensar sobre el poc que sé sobre aquestes entitats. No obstant això, penso que el que s’està intentant fer és un retorn cap el passat, millor dit, ens obliguen a retornar al passat. Imagineu-vos una de les pel·lícules de la nissaga de “Retorn al futur” de Robert Zemeckis amb Michael J. Fox com a protagonista principal. Segur que recordeu el film.

L’origen de les mútues o de les societats mútues es remunta a fa més d’un segle. Al Nord de Catalunya (què no a la Catalunya Nord) encara hi queden vestigis, ja que moltes mútues (normalment agràries) a l’hora de construir les seves seus, van optar pel modernisme i, per tant, aquests edificis, reconvertits en centres cívics, casals, etc., han sobreviscuts fins avui en dia.

Amb la creació de la Seguretat Social tal com l’hem conegut fis ara, ja sigui amb la denominació de Institut Nacional de Previsió o Instituto Nacional de la Seguretat Social, moltes d’aquestes mútues van desaparèixer, ja sigui per que van ser absorbides o bé perquè van fer fallida.

Però no tothom podia estar dintre dels sistema públic de l’INSS, ja que els funcionaris tenien un règim mutual diferent. Així n’hi havia un per als funcionaris de l’administració local, un altre per als militars de carrera i, també per als que, com jo, som funcionaris de l’Administració de l’Estat. MUFACE, tal i com es coneix la Mutualitat de Funcionaris de l’Estat, és, encara de les poques mútues que queden al sector públic.

El funcionament de MUFACE té considerables diferències amb l’INSS. Si bé és cert que el funcionament és bastant similar (tant l’empresa com el treballador paguen les seves quotes), l’atenció sanitària és un tant peculiar. En principi són mútues privades de salut les que donen el servei d’atenció sanitària. Antigament només n’hi havia tres: ADESLAS, SANITAS i ASISA. Però al llarg dels anys hi ha hagut moviments. Mentre unes sortien les altes entraven (DKV, MAPFRE...) El problema és que MUFACE paga poc a les mútues que té concertades i aquests, evidentment, als facultatius que li presten el servei sanitari.

Altres diferències és que els mutualistes som els que portem el talonari de receptes cada vegada que ens anem a visitar i quan s’està acabant, se’n ha de demanar un altre. També, al contrari del que passa amb la majoria dels treballadors, només paguem un 30% del cost del medicament, però a per vida. Es a dir, el dia que ens jubilem (es suposa que quan ets més gran també necessites més medicaments), seguim pagant un 30%. Però sense cap mena de dubte, la gran avantatge és que per acudir a un metge especialista no ens cal passar prèviament pel de capçalera i només ens cal demanar hora que se’ns donarà en un termini més o menys curt. Normalment no cal esperar-nos massa setmanes.

Però a partir de 2014 sembla que algunes d’aquestes coses canviaran i que, a la llarga, el nostre sistema sanitari pot arribar a convertir-se en uns sistema mixt, es a dir, entre públic i privat. De moment, la caixa dels trons ha estat iniciada per ADESLAS que traurà de la seva carta de serveis els facultatius amb més prestigi que, normalment, són els que més cobren. A partir d’aquest moment, els funcionaris haurem d’optar en acudir als metges de l’ICS o bé als que encara quedaran donant servei a la mútua.

Si un vol seguir amb l’antic facultatiu haurà de contractar una pòlissa complementaria i, evidentment, tindrà un gasto que abans no tenia. Si s’opta per aquesta segona opció, estaríem dintre dels sistema mixt del que abans us parlava.

És constata una vegada més la pèrdua de drets socials que venim patint els funcionaris en els darrers anys: retallada i congelació de sous, supressió de dies de vacances i assumptes propis per acabar amb el copagament sanitari.

Algú pensarà que ja ens està bé i que sempre hem estat uns privilegiats... Mireu, els funcionaris defensem el nostre status, com la resta dels treballadors haurien de defensar el seu. Aquell que pensi el contrari s’està equivocant i fent el joc als nostres dirigents que són els que ens han ficat en aquesta situació. Als uns i als altres!  

UN BOSC FRONDÓS

Si heu estat atents als mitjans de comunicació d’aquests darrers dies, heu pogut observar un canvi de tendència. Els índex macroeconòmics estan tornant als nivells de fa uns anys, tot just quan començava la crisi. Així l’IBEX borsari, la prima de risc, els tipus d’interès que s’ha de pagar pel deute, etc. estan tornant a nivells considerats com acceptables. Fins i tot Fitch, una de les agències de qualificació, ha retornat a Espanya la BBB; què no és per a tirar coets, però almenys vol dir que el país es troba en una situació econòmica estable.

Totes aquestes bones perspectives han comportat que, des dels organismes internacionals com per exemple el Banc Central Europeu, hagin felicitat el govern espanyol per l’efectivitat de les mesures adoptades. La qual cosa esperona l’equip econòmic de Rajoy a seguir amb la política d’austeritat que practiquen des de l’arribada al poder aviat farà dos anys.  

Dit això, vull recordar-vos que fa temps ja vaig advertir que la crisi acabaria quan algú diria que ja s’havia acabat. Així, de sobte. Si fa o no fa, és la situació que se’ns presenta en l’actualitat. Els brots verds que semblava que sortien de tant en tant, estan donant pas a un bosc frondós... Si més no, això es desprèn de tots els inputs que ens estan arribant darrerament.

Però, la realitat del dia a dia, la que percep el ciutadà de peu, és la mateixa?

Evidentment que no. I sinó que els hi preguntin a la majoria dels treballadors de la Generalitat de Catalunya que, segons l’avantprojecte de pressupostos generals de Catalunya per al 2014 tornaran a perdre una de les dues pagues extraordinàries. Tampoc milloraran totes aquelles àrees (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, Cultura...) que s’han vist afectades per les retallades constants d’aquests darrers anys.

I si ens fixem en els pressupostos generals de l’Estat, la situació tampoc és que sigui molt millor. Les retallades, com passa a Catalunya, també continuaran i els treballadors públics seguirem un any més congelats. I ja en seran tres!  

Digueu-me llavors què ha millorat? Al començament us parlava de xifres macroeconòmiques, aquelles que només saben interpretar els experts, però l’ama de casa o el treballador (assalariat i petit autònom) tan sols entenen de les apujades de la cistella de la compra, dels diners que entren a casa a final de mes o de la quota de la hipoteca que no poden pagar. I, això, els que tenim sort, perquè els 6 milions d’aturats i les seves famílies, en molts de casos, continuaran sobrevivint amb prestació que els hi arriba de l’Estat... I no sempre passa.  

LES NOTÍCIES ENCARA PODEN SER PITJORS

Coneixeu la llei de Murphi? Les coses sempre poden anar a pitjor. Només cal estar pendents de les notícies que es generen a diari per a poder arribar a aquesta conclusió.  

Qui ha dit que estem sortint de la crisi? Recordeu dels brots verds que sortien en la darrera etapa del govern de Zapatero? El cert és que els retallades encara estan molt presents en l’actualitat.

Sense anar més lluny el govern de la Generalitat, abans d’elaborar el pressupost de 2013, ja ha anunciat que llevarà, temporalment, els ajuts de la dependència d’aquelles persones que estan en residències assistencials i que signifiquen el 44% de la totalitat dels interns. Ha anunciat que serà una mesura extraordinària... Però hi ha casos extraordinaris que es perllonguen en el temps...

Fa tres anys es va retardar el pagament dels PIRMI o el que és el mateix, la renda bàsica de reinserció. L’excusa va ser depurar el col·lectiu que l’estava cobrant ja que sembla que hi havia qui la estava cobrant indegudament, però van pagar justos per pecadors, es a dir, la gran majoria van haver de patir el retard amb el greuge que això suposa per a les famílies que han de sobreviure amb 400 i escaig euros al mes.

L’any passat es va deixar de pagar a les empreses que presten els serveis d’ajut a les persones dependents i d’altres col·lectius desafavorits. Sembla ser que és com la loteria, cada cop toca a algú, però desgraciat d’aquell a qui li toca.

No cal ni dir-ho que el sector ja s’ha queixat de la repercussió negativa que tindrà la mesura. Però al partit del govern no li deu d’importar gaire i al qui li dóna suport, tampoc, ja que no els sento queixar...  

Per què sempre l’han de pagar els més febles? Els rics (diguem-ho així per a que tothom ho entengui) guanyen un bon sou o tenen una empresa on declaren el que volen (només cal veure les estadístiques que es publiquen sobre el tema); poden acudir a la sanitat privada, perquè sé la poden pagar; porten als seus fills a col·legis concertats que a sobre estan mimats per pels governs conservadors.

Però tranquils, amb la independència tot això s’acabarà solucionant i dintre de poc podrem lligar els gossos amb llonganisses. Ja ho veureu...  

RECORDANT LUIS BUÑUEL

Ahir (29-07-2013) la SER es va fer ressò del 30è aniversari de la mort del cineasta Luis Buñuel, el calandès més universal. Però la commemoració va passar desapercebuda per a la majoria dels mitjans de comunicació. La SER però, aprofitant l’efemèride, va posar el dit a la nafra (llaga) en el tema de les retallades en cultura.

Amb la crisi, la cultura, amb l’educació i la sanitat, és un dels sectors que més perjudicat n’ha sortit. A part de la manca de subvencions de els administracions públiques, l’increment del tipus de l’IVA als espectacles, ha estat un cop baix que augmenta els mals que ja venia patint el sector. Serà per que a la dreta, segons quin cultura no els va, però com no poden legislar només per a la part que ideològicament no els hi és afí, s’acaba per perjudicar a tots.

Continuant amb el tema de la SER, va posar èmfasi en les retallades que pateix el Centre Buñuel de Calanda i que després de 10 anys des de la seva posada en funcionament, ara corre el risc de tenir que tancar per problemes econòmics. Es va poder escoltar el seu alcalde (José Ramón Ibáñez Blasco) que va criticar molt durament a les autoritats aragoneses, tant a les del Govern de l’Aragó com a les de la Diputació de Terol. Sense conèixer l’afiliació política de l’alcalde, ràpidament vaig deduir que del PP no seria... Quan ho he buscat a Internet he vist que era del PSOE d’Aragó. En coses com aquesta te’n adones de les diferències que hi ha entre populars i socialistes, encara que moltes vegades no es vulguin veure o acceptar.

De viure, Buñuel no seria una persona afí al PP, d’això n’estic segur! republicà, anticlerical, excèntric, surrealista, es podria definir com un personatge políticament incorrecte. El seu cinema i la seva literatura a més de la seva forma de ser, ho avalen contundentment. A qui no li ve al cap l’escena de la seva pel·lícula Veridiana que és una paròdia del Sant Sopar de Crist. Com d’altres obres seves, el film, premiat internacionalment (Palma d’or al festival de Cannes), va ser censurada pel règim franquista.

Encara que Buñuel va passar gran part de la seva vida a Mèxic i França, va tenir un estret lligam amb una població del que jo considero el nostre territori: Beseit, comarca del Matarranya, província de Terol.

Allí, a la fonda de la tia María (ara Antiga Posada Roda) sempre s’ha guardat un gran record de les estades de Buñuel. Jo hi vaig estar fa un bon grapat d’anys, molt abans de ser restaurada i a una paret del menjador estaven exposades una gran quantitat de fotografies amb el cineasta com a protagonista.

Igual com passa amb Picasso a Orta de Sant Joan, Beseit també ret homenatge a Buñuel dedicant-li un dels carrers del petit, però encantador poble de la Franja de l’Aragó.  

LES RETALLADES QUE ENS AFECTEN

Ahir mateix em vaig assabentar quasi que per casualitat que dos metes interins han causat baixa de la plantilla de personal sanitari de l’ambulatori d’Amposta. Al mostrador d’atenció al públic hi ha fulls d’adhesió per  demanar la readmissió dels facultatius.

Quants de casos més com aquest hi deu d’haver? Segur que molts.

Què significa això? Més llistes d’espera que repercutiran, primer en els propis pacients, però també amb la resta de metges que s’hauran de repartir els malalts. Per tan, si una persona té un refredat i demana hora per al metge per a que li recepti un medicament, li poden donar hora per a quinze dies més tard (no sé si 7, 10 o 15, em dóna igual) quan ho ja t’ha passat o has empitjorat. Per tant, molta gent optarà per anar per incidències i els casos més greus per urgències, col·lapsant els serveis.  

En canvi per a d’altres coses sembla que sí que hi ha diners o al menys n’hi havia. ERC ha denunciat un tema que ja feia temps que sé sabia, però que per a no soltar-ho tot de cop, l’oposició ens fa entregues per capítols sobre la mala gestió que ha existit durant molts d’anys al nostre ajuntament.

Ara toca a la tanca que es va construir a la zona del Lligallo, darrere de SIMASA. I quan es va fer? Abans de les passades eleccions. Segons CiU allí hi acabarà anant la nova residència d’avis i d’altres serveis socio-sanitaris.  La tanca de marres va tenir un cost d’ aproximadament  mig milió d’euros i hi ha qui opina que són molts diners per una tanca...

Quan es construirà? Ni sé sap ni se’l espera... Em dóna la impressió que un projecte de la magnitud d’aquest equipament trigarà molts d’anys, ja que, ara mateix, per la situació que patim, no hi ha diners per a fer-se. 

 

A la nostra ciutat, CiU mira de treure rendibilitat electoral de qualsevol cosa. La tanca que envolta un solar buit no va ser l’única trampa que van voler col·lar-nos i que, en alguns casos es va aconseguir. Al costat de la plaça de la Castellania d’Amposta, a tocar del carrer Sebastià Juan i Arbó, en plena campanya electoral, van col·locar un cartell anunciat la nova construcció d’un ambulatori que hauria acabat per substituir el vell, el mateix del que han acomiadat als dos metges. La Junta Electoral de Tortosa el va fer treure, però la foto ja estava feta.

A la meitat de la legislatura el balanç d’obres inaugurades o començades, és paupèrrim. Què prometran per a la propera legislatura si el balanç de l’actual serà pràcticament nul? L’època gloriosa on els alcaldes demanaven i la Generalitat i Diputació concedien, ja ha passat, però mentre va durar els hi va anar perfecte per a mostrar a l’electorat que la ciutat o poble funcionava a la perfecció.  

Ara, sempre es podrà donar la culpa al Tripartit per haver estirat més el braç que la mànega... (amb el consentiment de tots)