ELS TRENS DELS DESITJOS

Estació de l'Aldea. 

Voler acontentar tothom pot acabar en no agradar ningú!

Ho hem vist tantes i tantes vegades... Se prenen decisions salomòniques que acaben per no convèncer ningú. Un bon exemple va ser la ubicació de l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona, concretament entre Perafort i la Secuita, un lloc equidistant entre Tarragona i Reus. Allunyada de Tarragona i de Reus...

Sense cap mena de dubte el tren ha de ser el mitjà de transport del futur. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ho veu així quan va demanar suprimir el pont aeri entre Barcelona i Madrid per contaminant i potenciar el tren d’alta velocitat entre les dues ciutats més importants de l’estat espanyol. La seva proposta pot ser controvertida, però des del meu punt de vista no va gens desencaminada.

Però per a que el tren sigui el principal mitjà de transport de cara un futur no molt llunya, des del govern de l’Estat s’hi ha d’apostar amb força. De moment la música sona bé, ja que el vell Ministeri de Foment s’ha rebatejat com de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana i que seguirà a càrrec del valencià José Luis Ábalos.

Dic que sona bé perquè els conceptes de mobilitat i agenda urbana son relativament nous i contemplen tot tipus de desplaçaments, amb la finalitat d’harmonitzar aquells que es fan tant en vehicles (autobusos, taxis, cotxes, bicicletes, patinets, etc.) amb els que es fan a peu.

Sobre el tren se’n està parlant molt durant aquests dies i més que se’n parlarà...

Estació de Sants de Barcelona.

No fa gaire podíem llegir als diaris que el trajecte en tren entre Barcelona i València es reduirà en més de mitja hora... I a nosaltres què? -Ens preguntem a les Terres de l’Ebre- Si no podrem agafar-lo...

Hi ha una cosa de pura lògica. Si un tren vol reduir considerablement el temps entre dos punts només té dues solucions: córrer més i parar menys (o totes dues coses a la vegada). Així de simple. Però també és lògic que els viatgers que es desplacin entre dos punts vulguin arribar amb el menor temps possible i per tant vulguin mitjans de transports ràpids i segurs.   

I que passa amb la resta dels punts del trajecte? És raonable que tots aquells pobles i ciutats que no gaudiran de les avantatges de tenir trens d’alta velocitat que s’aturin a les seves respectives estacions, en contrapartida, demanin que d’altres trens ho facin amb les suficients freqüències per a donar un servei òptim als usuaris. En cas contrari, en lloc d’anar cap a un futur igualitari, es seguirà creant més injustícia social i a la vegada, ciutadans de primera i tercera categoria.

Ja ho diu la cançó Azzurro d’Adriano Celentano: Los trenes de los deseos van al contrario de la realidad... Per cert, és de 1968.       

https://www.youtube.com/watch?v=qx7TKR_U8C0

AZNAR HA TORNAT A PERDRE UNES ELECCIONS

Tot i que només s’ha presentat 4 vegades, Aznar n’ha guanyat dues i n’ha perdut 4. Una mica difícil d’entendre? La solució és molt fàcil, ja veureu.

Aznar se va presentar com a cap de llista del PP a les eleccions de 1989, 1993, 1996 i 2000. Les dues primeres les va perdre davant el PSOE, mentre que va guanyar les de 1996 i el 2000.

Però l’any 2004, tot i que el cap de llista del PP va ser Mariano Rajoy, les eleccions les va perdre Aznar. I com va se això? Tot semblava que el PP revalidaria la victòria, però sortosament se van cometre els atemptats de l’11 de març a Madrid, només 3 dies abans de la data fixada per als comicis.

Només la mala gestió de la crisi i les mentides de Ángel Acebes (Ministre de l’Interior), però també d’Aznar van fer reaccionar als votants espanyols que van participar com poques vegades ho havien fet (77,21% de participació). Aquest fet va fer donar un tomb electoral que va propiciar la victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Per tant, no les va perdre Rajoy (que era el cap de files del PP), sinó Aznar.

I el passat diumenge 28 d’abril va ser Aznar qui les va tornar a perdre ja que l’expresident del govern va ser el gran valedor de l’actual president del PP Pablo Casado.

La influència d’Aznar sobre Pablo Casado ha estat molt gran. Primer perquè sense el seu suport mai hauria arribat a la presidència del partit, càrrec que comporta poder-ne ser el cap de llista a unes eleccions generals i segona perquè Casado ha seguit fil per randa les directrius dictades per Aznar des de l’ombra.  

Us recomano llegir l'article del director del Periódico de Catalunya Enric Hernández:

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20190430/article-enric-hernandez-pp-casado-dreta-canibal-7432236

EL PP HO HA TORNAT A FER

Primer va ser José Maria Aznar, un megalòman amb complex d’inferioritat, mentider, cregut i misogin. Sense cap mena de dubte el pitjor president del Govern de la democràcia fins llavors. Després Rajoy. Poruc, insegur, sense personalitat. No va saber fer de cap de l’oposició ni més tard de President del Govern...

I finalment Casado. Per molt difícil que sembli, ha superat els seus dos antecessors. De moment se mostra com un titella d’Aznar que balla al so de la música de Vox a part de ser un mentider compulsiu. El PP ho ha tornat a fer: per molt difícil que sembli el successor del successor d’Aznar encara és més dolent que els seus predecessors.  

Sobre la manifestació independentista de dissabte a Madrid va dir Casado que el viatge dels milers de participants va ser pagat amb diners de tots els espanyols gràcies al Fons de Liquiditat Autonòmica...

També Javier Maroto, un dels seus homes de confiança, va donar la culpa a Manuela Carmena i a Sánchez per haver tolerat la manifestació...

Dissabte no vaig estar a Madrid, però si que hi vaig ser el 10 de març de 2001 manifestant-me als costat de desenes de milers d’ebrencs que ens hi vam desplaçar per a manifestar el nostre rebuig al Pla Hidrològic Nacional Llavors, com ara, també se va insinuar que hi havia algú que ens finançava (l’Elèctrica de Xerta), però puc afirmar que les despeses del viatge les vam pagar de la nostra butxaca, com segur que també ho van fer els manifestants de dissabte.

Per cert, sabeu qui era per aquella època el President de Govern de les Espanyes? Un tal José Maria Aznar López... I l’alcalde de Madrid? José Maria Álvarez del Manzano del PP. Cal dir alguna cosa més?  

FER EL LLIT

L’actualitat d’ahir va tenir un nom propi: Cristina Cifuentes. Qui ens havia de dir que després de tot l’enrenou del seua màster obtingut de forma irregular a la Universitat Rei Joan Carles, el fet que la portaria a dimitir fos la divulgació d’un vídeo sobre un petit furt que va cometre fa uns 7 anys.

Tal i com va dir algú, a l’hora de la veritat va haver de dimitir per una falta que podria haver comès qualsevol ciutadà i no per les que són veritablement importants i pròpies dels polítics.

Avui s’està parlant molt sobre la procedència del vídeo. Si el tema dels màster va sortir de eldiario.es (un diari veraç i objectiu), el vídeo va ser divulgat per OK Diario d’Eduardo Inda i tot que aquest periodista digui que 1.000 vegades que li hagués arribat 1.000 vegades que l’hagués publicat, com també hauria fet amb el tema del màster si li hagués arribat a ell, el cert és que fa pudor. En alguns mitjans algú ha parlat de clavegueres.

Potser l’explicació és molt més senzilla que tot això. Inda, com molts d’altres ciutadans que durant la seva vida s’han cansat d’elogiar i votar el PP, finalment se’n han donat compte que el PP no té solució. Ni Cifuentes era la regeneradora del partit a Madrid, tal com sé l’havia presentat, ni el seu successor (si acaba sent algú del PP), podrà reflotar un partit massa enfonsat en les seves pròpies misèries.

De vegades quan una persona com Cifuentes s’enroca en les seves posicions i d’allí no la treu ningú, cal canviar radicalment d’estratègia per aconseguir el seu propòsit. Això sembla que ha passat amb la dimissionària Presidenta de la Comunitat de Madrid i el PP, el seu pròpia partit.

Com sabeu el tema del màster va sortir d’un professor de la pròpia universitat i després eldiario.es va anar seguit el fil fins destapar totes les martingales que estava fent la Rei Juan Carlos.

Però sobre el vídeo... Qui guarda un vídeo durant 7 anys? I amb quins propòsits? És evident que dintre dels seu partit coneixien el cas del furt de dos pots de cosmètics per part de la Cifuentes i s’ho van guardar per si en un futur n’he podien fer ús. I així va ser.

Però el segon personatge del dia (al menys a la nostra demarcació) va ser Pere Panisello, expresident de l’EMD de Jesús i vicepresident de la Diputació de Tarragona.

Jo que sóc una persona de territori, de fet, m’interessa molt més el tema la detenció de Panisello per prevaricació, falsedat documental i tràfic d’influències que no el de la Cifuentes, tot i el ressò mediàtic i la repercussió que pot tenir aquell cas.

Sembla ser que en el cas de Panisello hauria passat alguna cosa semblant i que un dels investigats pel cas del frau dels aliments subministrats a l’Hospital de Jesús podria haver tirat de la manta i haver destapat un presumpte cas de corrupció. Així, sembla, que a tots dos polítics, se’ls hauria pogut fer el llit.

I és que de vegades l’enemic el tens dintre de la teva pròpia casa i només te’n adones quan ja és massa tard per a poder-ho evitar.
En política, com a la vida, tot està permès mentre no t'enxampin... O al menys hi ha molts que pensen així. 

CIFUENTES EVIDENCIA UNA PARANOIA

De Vergara a eldiario.es. 

Després de 15 dies d’informacions sobre la Presidenta de la Comunitat de Madrid i el seu màster en Dret Autonòmic i els seus desmentits presentant documentació falsa, he arribat a la conclusió de que Cristina Cifuentes està paranoica. I qualsevol persona que tingui algun tipus de demència queda inhabilitada automàticament per a exercir un lloc de representació i més si aquest lloc és tan important com la presidència d’una comunitat autònoma.

Després de que ahir la fiscalia demanés investigar tot l’enrenou que s’ha format al voltant de Cristina Cifuentes i els seu màster vaig pensar que la Presidenta madrilenya tenia les hores comptades, que dimitiria... Però el temps passa i no se’n va. Ni amb la que li està caient té la gallardia d’acceptar que va mentir i marxar cap a casa més o menys amb el cap alçat.

De Vergara a eldiario.es.

Aquest matí m’han dit que amb tota seguretat la filtració sobre el seu no màster va sortir de dintre del seu propi partit. D’algun rival que aspira ocupar el seu càrrec o el que bé podria haver ocupat Cifuentes en un futur. Perquè s’estava parlant de que aspirava a ocupar el càrrec orgànic que ara ocupa M. Rajoy i que com sabeu, també aspira Alberto Núñez Feijoo. És que no hi ha ningú normal dintre del PP?

Al final arribes a la conclusió que la honradesa política no existeix. Aquells que aspiren a fer carrera política sembla importar-los poc falsificar currículums o buscar la merda entres els seus rivals (i perdoneu l’expressió, però és que és la més apropiada per al cas)

A Cifuentes sé la compara sovint amb la seva antecessora al càrrec. O sigui amb Doña Esperanza Aguirre Gil de Viedma. Mentre Doña Espe va dir que va ser ella qui va destapar el cas Gürtel, la segona ha afirmat aquests dies que va ser ella la primera en portar aquest afer als tribunals... Quan l’única cosa que va fer és presentar una querella contra eldiario.es. Bé, de fet dues querelles davant l’estupefacció dels seu director Ignacio Escolar i la resta de membres de la redacció. Dues querelles? Quin sentit té? De totes formes, segons el propi Escolar, ahir encara no havien rebut cap notificació. Suposo que només se tracta d’una fugida cap en davant de la Cifuentes per a mirar de silenciar la premsa hostil.     

De Manel Fontdevila a eldiario.es.Afegeix la llegenda

I parlant de premsa... Mentre TeleMadrid ha informat puntual i extensament, a TVE han mirat de silenciar-ho bastant. Com canvien les coses! Quan el PP governava Madrid després del Tamayazo, callaven (o hi passaven de puntetes) els casos de corrupció (que no són pocs!) que afectaven al partit del govern. Però com que ara el PP ja no compta amb majoria absoluta i no  controla el consell de televisió de la televisió pública madrilenya, la parcialitat de les informacions ha desaparegut.  

QUAN ALGÚ TÉ MOLT QUE AMAGAR

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Avui me vull desplaçar a Madrid. A la capital i cort, a part d’estar molt pendents de l’actualitat catalana, també hi passen coses.

Segurament algunes d’elles no tenen el ressò necessari lluny de la capital, però que quan profunditzes amb el tema t’agafen esgarrifances, cagarrines i coses com aquestes.

Estic parlant de la persona que havia de portar la regeneració dintre del PP. Si Doña Espe (mira que feia temps que no parlava d’ella) representa l’extrema pulcritud (segons ella es clar), la seva successora Cristina Cifuentes representa la regeneració, la modernitat, el temple, la perseverança, la generositat, el compromís, el coratge, l’empatia, la dignitat, la integritat... Què m’estic passant? Bé potser si, potser en realitat no representa res de tot això i simplement és més del mateix, ja que si rasques una mica a qualsevol del PP que faci anys que té càrrecs de responsabilitat al partit, hi trobaràs Púnica, Lezo, Gürtel, Mercamadrid, Teatro, etc., etc. de fet diversos membres del govern de Madrid estan imputats per alguns dels casos que acabo de citar.

Durant els darrers dies s’ha demostrat que Cristina Cifuentes només es façana i que al darrere d’una cara més o menys resultona no hi ha res més.

Tal com deveu saber, s’ha demostrat (per a tothom menys per a ella) que la Universitat Juan Carlos I li va regalar un màster en Dret Autonòmic, ja que, segons les investigacions fetes per eldiario.es, el seu expedient està falsificat i no va anar cap dia a classe (tot i que era un màster presencial), entre d’altres moltes irregularitats.

I què ha fet Cifuentes? Primer callar. Després grava un vídeo casolà amb el seu mòbil on ho negava tot. I posteriorment va acabar fent un Rajoy: se va amagar darrere d’una pantalla de plasma per a donar les informacions que va voler i anunciar una querella contra eldiario.es.

Amagar-se darrere d’un plasma per, entre d’altres coses, eludir les preguntes compromeses que li haurien pogut fer els periodistes, és una prova de covardia i de que se té molt que amagar. De no ser així hauria donat la cara... Quin problema hi ha per a fer-ho?

Cifuentes hauria de dimitir... Però en aquest país on la cultura de la dimissió a penes existeix, no ho farà, al menys que se vegi obligada a fer-ho per pressions dels seu partit. Però com al PP no dimiteix ningú, qui la pressionarà?    

EL DESLLORIGADOR?

Que Puigdemont segueix enrocat, no hi ha ningú que en aquestes alçades ho posi en dubte. De fet fa molts mesos que ell i alguns com ell estan força encaparrats sense voler atendre a la realitat que desgraciadament ens envolta.

Tot i que el seu partit li està dient que s’aparti i que faciliti la investidura d’un nou president o nova presidenta, Puigdemont se segueix resistint des del seu exili de Bèlgica. Té, això sí, el suport dels membres de la seva candidatura. Fins i tot Elsa Artadi, la que fa dies va sonant com a la seva substituta, li està donant suport (al menys de cara la galeria)

Mentre que no se trobi una solució, des de Madrid, Rajoy, la Soraya i companyia segueixen maquinant sobre com ens poden seguir tocant el que no sona i damunt que ens faci mal (sinó, per a què?)  

Però en política, com a la pròpia vida hi ha línies roges que no s’han de traspassar mai. Creuar-les pot arribar a desencadenar conflictes socials d’extrema magnitud. Sabeu per què ho dic, no?

Si el govern de Rajoy fent ús (i abús) del famós article 155 de la Constitució Espanyola pretén transformar l’escola catalana en una escola bilingüe, anem ben arreglats de comptes!

Ahir se va anunciar que els formulares d’inscripció de les escoles per al curs vinent portaran una casella per si els pares prefereixen l’ensenyament en castellà. Aquest fet va crear un gran rebombori i no cal dir-ho, tot els mitjans se’n feien ressò de la notícia o dels globus sonda, ves a saber.

Per la tarda, dintre del programa el Balcó de la Cadena SER va parlar en directe Josep Bargalló, exconseller d’Educació i vici-president del Govern amb Pasqual Maragall. Bargalló va dir que una escola bilingüe era, a la pràctica impossible, per que això implicaria obrir noves línies i més docents.

Però des del meu punt de vista no se tracta de poder o no poder, se tracta de defensar la nostra llengua a capa i espasa. El català sempre estarà en condicions de desavantatge respecte el castellà. Sempre! Per cada canal televisiu que emet en català n’hi ha desenes que ho fan en castellà i els nostres infants quan miren la tele no escullen el canal per l’idioma, sinó per la sèrie de dibuixos animats que s’emet i si els agrada o no.

A Catalunya des de fa dècades hi ha un pacte entre partits (fins i tot el PSC hi està d’acord) per a que l’ensenyament sigui en català, tot i que també hi ha una assignatura de castellà. Puc afirmar que els alumnes catalans surten d’escola parlant i escrivint perfectament els dos idiomes (la meva generació no vam tenir tanta sort), tot i que el castellà, sinó el practiquen pot costar una mica parlar-lo. Marta Rovira és un bon exemple del que estic dient.

A la vida, quan el lloc ensenya les orelles és quan el poble reacciona. En aquest cas no ha de reaccionar el poble, sinó els polítics que tenen capacitat de nomenar un President de la Generalitat que a la vegada pugui formar un govern dintre del marc legal de les lleis espanyoles (mal que ens pesi a una gran part dels catalans) i poder així deslliurar-nos del 155 i tornar a la normalitat que teníem fa uns anys.

L’amenaça d’una escola bilingüe a Catalunya pot ser el desllorigador que faci donar un pas al costat a Puigdemont i proposar un altre candidat.

De no ser així no auguro res de bo per al nostre poble, al menys en un futur immediat.    

Per cert, diu Xavier Garcia Albiol que no s'ha de fer política amb la llengua... A veure si li fem cas que és un home molt assenyat i que quan parla sap el que diu...   

LLÀGRIMES DE COCODRIL

S’usa aquesta expressió per dir que no són llàgrimes reals... Què no sé sent pena per molt que es vulgui exterioritzar.

Les llàgrimes d’Esperanza Aguirre durant les declaracions que va fer parlant del seu fill polític Ignacio González a la sortida de l’Audiència de Madrid després de declarar com a testimoni pel cas Gürtel, me van sembla això: llàgrimes de cocodril.

Suposo que sobre l’Esperanza Aguirre està tot dit i per tant, per molt que escrigui sobre, no aportaré res de nou. Simplement diré que sinó heu llegit l’article que va escriure Ignacio Escolar el director de eldiario.es titulat Llegaron con el tamayazo, se van detenidos por la Guardia Civil, el llegiu. És una bona reflexió sobre l’etapa de l’Esperanza Aguirre al capdavant del PP de Madrid.

Des del meu punt de vista, el 10 de juny de 2003 va marcar un abans i un després en la democràcia espanyola. Aquell dia es van adulterar el resultats electorals de la Comunitat de Madrid. Aquell dia, gracies a un pacte entre el PSOE i IU, Rafael Simancas havia de ser elegit president de la Comunitat, però a l’hora de votar 2 diputats socialistes Eduardo Tamayo y María Teresa Sáez no estaven presents a l’Assemblea i no se’ls va poder localitzar... És el que es va anomenar Tamayazo. 

Al cap dels anys es va saber que un empresari relacionat amb la trama Gürtel havia llogat una habitació d’hotel on es van confinar els dos diputats electes. Segurament mai sabrem quan se’ls hi va pagar per la seva deserció, així com tampoc, com s’hauria gestionat la Comunitat de Madrid d’haver governant les esquerres...

14 anys més tard i gràcies a que Cristina Cifuentes, l’actual Presidenta, va denunciar irregularitats a l’empresa Canal de Isabel II, el que es coneix com el cas Lezo, es parla de regeneració política al si del PP. No caldria regenerar res si abans no s’hagués corromput.

Entre llàgrimes Esperanza Aguirre va dir que no sabia res i que seria un cop molt fort per a ella si finalment es demostra que Ignacio González és culpable dels casos que se l’imputen.

No me crec que Esperanza Aguirre no sabés res. O es que no va preguntar mai a ningú que va passar aquell 10 de juny de 2003? Potser no ho va preguntar perquè ja ho sabia. Com també sabia (i ho permetia) que un bon grapat dels seus col·laboradors s’enriquissin a costelles dels contribuents que sempre son (som) els que hem de pagar el pato de tot.

L’EXEMPLE DE L’ADA COLAU

L’alcaldessa de Barcelona (Barcelona en Comú) està donant a tota la classe política una lliçó de com s’ha de portar una administració pública.

Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va treure a concurs l’enllumenat públic de la ciutat. Les dos grans companyies espanyoles del ram (ENDESA i IBERDROLA), no s’hi van presentar i, a sobre, van impugnar-lo. Els tribunals van donar la raó a les dues grans elèctriques, però la Colau no es va rendir. Llavors va anunciar la creació d’una companyia elèctrica municipal que començarà a operar a partir de l’any que ve i, al ser municipal, no caldrà fer cap concurs per a poder subministrar electricitat a tots els espais públics de la Ciutat Comtal. A part, està previst que en una primera fase també pugui subministrar electricitat a 40.000 llars. Problema resolt!

Dijous, l’equip de govern de Barcelona va anunciar la paralització de les obres de la plaça de les Glòries que, segons informaven per la ràdio és l’obra més gran que s’està fent a Catalunya ara mateix. Els motius? Un retard de 18 mesos un sobrecostos de 12.000 milions d’euros.

Ada Colau va encarregar a empreses externes una auditoria per l’obra i un informe jurídic per a veure com ha d’actuar. Hi ha dues possibilitats: Què les empreses que realitzen l’obra es mengen en patates el sobrecost o rescindir-los el contracte i treure a licitació les obres no executades.

L'assignatura pendent però, són els serveis funeraris. Aquí també l'alcaldessa vol crear una funerària municipal per aconseguir abaratar costos. De moment la Colau encara no se'n ha sortit per que l'oposició s'hi oposa (may més ben dit...) Però tot arribarà. 

Olé tú!!  

L’INEVITABLE XOC DE TRENS

De Faro a Diari de Tarragona. 

Problema: Un tren surt de l’estació de Sants de Barcelona en direcció a Madrid a les 8:00 i una velocitat mitjana de 150 Km/h. A la mateixa hora surt de l’estació d’Atocha de Madrid un altre tren en direcció a Barcelona a una velocitat mitjana de 145 Km/h... A quin punt del recorregut xocaran? Com veieu l’enunciat sé tracta d’una versió moderna i adaptada per a l’ocasió d’un exercici que ens havien posat sovint quan fèiem el batxillerat. No sé el destres que éreu vosaltres a l’hora de resoldre’l, però jo no recordo haver donat mai la resposta correcta.

És si fa o no fa el mateix que me passa ara... Que en algun punt entre Madrid i Barcelona hi haurà un xoc de trens, sembla cada cop més previsible. Ara bé, esbrinar el precís moment que es produirà el xoc és molt complicat, perquè en aquest cas depèn de diversos factors i tots ells imprevisibles.

Evidentment el xoc de trens és una metàfora (com ho és la bufetada d’una infermera a Toni Comín al cartell que convida a mobilitzar-se contra la Sanitat), per tant, no s’ha d’agafar al peu de la lletra. Però en tot cas, sembla que el resultat serà catastròfic.

Ho diré totes les vegades que calgui i, si és necessari, alguna més: Mai s’hauria hagut d’arribar a aquesta situació. És com un diàleg de sords i, possiblement , alguna cosa més... Què vull dir? Què hi ha massa interessos per part dels polítics de tots dos costats i saben que el dia que mostrin feblesa cedint ni que sigui un mil·límetre, ja poden dedicar-se a criar canaris o a cultivar orquídies...  

Ja sabeu que el tema dóna per a molt... Podríem estar-ne parlant hores i hores i no acabaríem mai. Per tant, m’he de centrar única i exclusivament amb els darrers passos que s’estan donant, alguns d’ells molts estrambòtics.

Quan Rajoy va poder formar govern gràcies a que el PSOE facilités la seva investidura, una de les primeres coses que va dir és que obriria camins de diàleg amb el govern de la Generalitat. La primera mesura al respecte va ser obrir un despatx a Barcelona per a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santa María que més d’una vegada me recorda a una nina diabòlica més que a una política amb responsabilitats de govern.

Sé suposa que des d’aquesta oficina esmentada la vicepresidenta espanyola hauria de dialogar, prioritàriament, amb el govern català per mirar de rebaixar les tensions existents. Però no és així...

Dña. Soraya, des del seu despatx barceloní (per cert, algú sap on està?) s’ha reunit amb Miquel Iceta, Inés Arrimadas, Enric Millo i sembla que amb alguns empresaris... Però que hagi transcendit, en cap membre de l’executiu català. Creieu que això és normal?

Si només es reuneix amb aquells que no li han d’ocasionar cap conflicte, després que no vagin presumint de diàleg, perquè dialogar en el moment històric que estem vivint, no és precisament això.

Sembla ser que algú va dir que la Soraya Sáenz de Santa María només venia a Barcelona a carregar el seu mòbil. És una altra metàfora, però que s’aproxima molt a la realitat.

Per a venir a Catalunya i fer el paripé, millor que es quedi per Madrid i que se’n vagi de compres... Estalviaria un bon grapat d’euros a l’erari públic que segurament se podrien destinar a d’altres finalitats més profitoses, com per exemple tapar la boca a les examants del Rei emèrit.  

Aquesta manca de diàleg es va tornar a manifestar ahir. Mentre els del Pacte Nacional pel Referèndum es van reunir no sé sap ben bé per a què (sembla ser que es vol avançar la data del referèndum, però de moment no es vol fer pública), el govern de la Cort ja va avisar que si cal traurà les competències a Ensenyament per a que el dia del referèndum no es puguin obrir el col·legis electorals. És el joc del gat i la rata, el dels disbarats o ves a saber què?

Des de fora, la percepció d’un que s’ho mira a certa distància, és com una immensa partida d’escacs on les dues parts s’han enrocat mirant de defensar les seves posicions més que d’atacar. Però en algun moment s’haurà d’acabar i quan això passi, de ben segur que no agradarà a una de les parts.  

EL COS INCORRUPTE D’ESPERANÇA AGUIRRE

Diuen que Franco tenia a la seva habitació matrimonial el braç incorrupte de Santa Teresa d’Avila. Però sembla que aquest no és l’únic braç incorrupte d’una santa. De Santa Tecla, patrona de Tarragona també se’n guarda un. No sé que haurà passat amb l’altre braç de les santes...  

Però si penseu que mantenir al llarg dels segles un braç incorrupte és un miracle, per a miracles els de Madrid, una de les comunitats espanyoles amb més corrupció i resulta que Esperanza Aguirre que durant quasi 9 anys (octubre de 2003-setembre de 2012) va ser la presidenta de dita comunitat. Si ho recordeu, la seva elecció va arriba després de la fallida investidura de Rafael Simancas, el líder del PSOE madrileny que havia arribat a un acord amb Izquierda Unida, però el dia de la votació dos diputats socialistes (Eduardo Tamayo y María Teresa Saenz) no estaven presents a l’Assemblea i Simancas no va obtenir els vots suficients per a ser escollit president.

Unes noves eleccions van donar la majoria absoluta al PP i, per tant, la seva Lideressa va passar a ser la nova presidenta de la Comunitat de Madrid.  

Molts d’anys després es va saber que Tamayo i Saenz van estar reclosos a una habitació d’un hotel de Madrid pagada per un empresari de la construcció que es va relacionar amb l’entramat de la Púnica, una xarxa corrupta que va escampar els seus tentacles per bona part dels municipis de l’extraradi de la capital.

Quan l’Aguirre va deixar el seu càrrec públic per motius de salut (que compaginava amb el càrrec orgànic de presidenta del PP de Madrid i del que no va renunciar –de fet encara ho és), la va succeir el que va ser al seva ma dreta Ignacio González i que va estar investigar per la propietat d’un àtic de luxe a Marbella. Tot i que s’hi van trobar indicis que podria tractar-se d’un regal en recompensa d’algun favor, la pèrdua de documents i alguna que d’altra argúcia policial, finalment no es va poder provar que fos així.

Però González no va ser l’únic membre d’un govern d’Esperanza Aguirre que va tenir problemes amb la Justícia. Lopez Viejo, que va ser conseller d’Esports, es va vincular a la trama Gürtel, però sobre tot Francisco Granados, durant molts anys el número dos de Dña. Esperanza, sembla que va ser el creador de la Púnica.

Què diu Esperanza Aguirre? Tira pilotes fora. Què ella no sabia res, en alguns casos que no eren de la seva confiança i, per al colmo, que va ser ella qui va destapar la Gürtel.

L’últim cas fosc que afecta a diversos càrrecs vinculats d’alguna manera amb la Lideressa, s’ha sabut fefaentment només fa uns dies, ja que les sospites ja feia anys que planaven sobre els seus caps. És el cas d’espionatge a diversos càrrecs de la Comunitat pagat amb diners públics.

L’actual govern de la Comunitat presidit per la també popular Cristina Cifuentes, ha acceptat que l’any 2008 (en plena guerra interna al PP de Madrid per a veure qui succeiria a Mariano Rajoy que havia perdut dues vegades contra Zapatero)

Aquest cas també esquitxa a Esperanza Aguirre ja que els diners amb els que es van pagar les despeses d’espionatge van sortir del seu govern i el cap jeràrquic dels que van realitzar el control era de l’absoluta confiança de Dña. Esperanza.

Però ella ho segueix negant tot. La merda (perdoneu per l’expressió) l’envoltava de manera permanent, però ella no se’n assabentava del que passava. És tonta la senyora Aguirre? Trobo que no, el que fa és passar-se de llesta.  

No sé si alguna vegada la podran involucrar en alguns dels casos que he citat, però mentre li haurem de concedir el benefici del dubte i, per tant, considerar que el seu cos (no només el braç) està incorrupte.

Fins i tot no m’estranyaria que ja difunta, un dia pugés a l’altar com a santa (i fins i tot màrtir d’aquells que la volen malament –entre els que m’incloc-) i que el seu incorrupte cos fos venerat a la catedral de l’Almudena.     

NO SÓN BONS TEMPS PER ANAR A MADRID

De Ferreres al Periódico. 

Recordo Madrid con una ciutat amable i collidora on anar de tapes em va resultar un dels plaers de gola més grans que he tingut.

Tot i que conec catalans que són reticents anar a la capital i cort, penso que és una ciutat que s’ha de conèixer i, si es pot, passejar-hi durant uns dies... Encara que només sigui per a comparar...

En canvi, des de fa segles, d’altres catalans hi han anat amb freqüència, ja sigui perquè ocupaven càrrecs representatius o bé a comercialitzar.

¿Qui no ha sentit a parlar dels germans Padró, comerciants catalans que de tan estar per Madrid van acabar fundant un equip de futbol?

Més recentment, les anades i tornades a Madrid (primer amb el pont aeri i més recentment amb l’AVE) han estat una constant dels nostres polítics. Però com que Madrid, a part de capital i cort, és també centre de comandament on es prenen les decisions que acaben per afectar a tots els espanyols, els membres dels governs catalans s’han vist obligats anar a pidolar (perdó, negociar) ja fos per obtenir més competències o bé per millorar el finançament d’aquestes.

De Ferreres al Periódico.

Tal com recordava l’altre dia el Periódico, primer va ser Tarradelles qui va vanar fins la Moncloa per a ser rebut per Suárez, a qui els unia una gran relació. Més tard va ser Pujol qui les va haver de lidiar amb Felipe González primer i Aznar més tard i les relacions, poc a poc es van anar deteriorant. Ja en aquest segle va ser Pasqual Maragall el que va ser rebut per Zapatero i tot i que eren (es pot dir) del mateix partit, l’actitud de Zapatero cap les reivindicacions del president català, no van ser, ni de lluny, la més optima. A Maragall el va substituir José Montilla que va ser el primer en parlar de desafecció dels catalans cap a Madrid.

Va ser amb Rajoy instal·lat a la Moncloa i Mas al Palau de la Generalitat quan les relacions entre Madrid i Catalunya les relacions van patir un continu deteriorament fins arribar a ser pràcticament nul·les. El viratge de Mas cap a les posicions independentistes i l’immobilisme persistent de Rajoy van propiciar la situació de manca de relacions institucionals.

Tan va ser així, que fins i tot quan l’actual president de la Generalitat Carles Puigdemont va prendre possessió a principis d’anys, a Madrid van fer com si el tema no anés amb ells. Per una part el Rei no el va voler rebre i Rajoy ni tant sols li va enviar un missatge de mòbil per a felicitar-lo. És més, la primera vegada que Puigdemont li va demanar a Rajoy una reunió, aquest li va dir que tenia una agenda molt plena i que no podia ser. Finalment, al segon intent, va ser atès i abans d’ahir va ser rebut oficialment.

Una trobada des del meu punt de vista totalment inútil. Observeu que no dic infructuosa, sinó inútil, es  dir: que no calia.

¿Què és pot esperar d’un president del govern en funcions que ni tant sols acut al Congrés a donar explicacions sobre la tasca de govern que està fent? S’empara en la seva anòmala situació per a excusar-se per a no haver de justificar-se... I mentre va fent (o no) en funció d’allò que li interessa.

Estava cantat que Rajoy no acceptaria cap de les propostes que li va presentar Puigdemont. Era lògic que així fos. Segurament de no haver estat en funcions tampoc les hauria acceptat, però la incertesa de la situació en aquests moments encara fa que sigui més lògic que no vulgui prendre cap decisió sobre Catalunya.

La propera setmana qui s’ha de reunir serà la Soraya Sáenz de Santamaria amb l’Oriol Junqueras per a parlar de finançament. Algú espera (de debò) què hi pugui sortir algun acord important?

Al programa de TV3 .Cat d’ahir es va parlar de finançament autonòmic amb Junqueras, un representant de les Illes Balears i un altre del País Valencià. Feia anys que no coincidia que a cap de les tres comunitats autònomes no hi hagués un govern del PP. Em quedo amb les paraules que va dir un d’ells durant el debat i que s’han reproduït als informatius: No és problema de dèficit, és problema de finançament.  

Fa molts anys que ho dic: Per a que les transferències puguin ser efectives s’hauran de dotar del finançament suficient i com més transferències, més gran ha de ser. Per tant, res a veure el finançament d’una comunitat que no tingui pràcticament competències amb altres, com Catalunya que és de les que més quotes d’autogovern té, tret del País Basc i Navarra que no juguen al mateix joc, ja que tenen un concert econòmic del que no disposa Catalunya.

Per cert. Quin començament de .Cat més lamentable. Només començar, Junqueras va fer tot un al·legat a favor de la independència de Catalunya, mentre el altres s’ho devien de mirar una mica escèptics.

EL MAL BITXO MÉS ‘IMPOL·LUT’

De Ricardo al diari el Mundo. 

Fa fa anys, una vegada vaig llegir un comentari sobre l’Esperanza Aguirre i la seva mutació política. Primer va ser Ministra de Cultura amb l’Aznar i més tard presidenta del Senat. El comentari venia a dir que en aquella època fins i tot la trobava simpàtica i fins i tot curteta...

Va ser després, quan va arribar a la presidència de la Comunitat de Madrid quan es v destapar i va treure tota la mala baba que havia anat acumulant al llarg dels anys. De fet, abans d’arribar a la presidència quan, precisament, l’Assemblea de Madrid debatia la investidura de Rafael Simancas, el candidat socialista que havia arribat a un acord amb Izquierda Unida per tal de governar plegats.

Aquell dia es va produir un dels escàndols més grans de la història parlamentaria d’Espanya. Dos diputats socialistes, Juan José Tamayo i Maria Teresa Sáez no estaven presents. Es va produir el que es coneix com el Tamayazo, una mena de cop de ma incruent. Per culpa d’allò, Simancas va rebre més vots negatius que positius i per tant no va poder ser investit.

Els absents van dir que ho havien fet perquè no estaven d’acord amb el pacte d’esquerres que s’havia assolit. Anys després però, es va saber que mentre la resta de diputats votaven, Tamayo i Sáez estaven reclosos a una habitació d’un hotel madrileny pagada per un empresari proper al PP i que anys després se’l va relacionar amb la trama Gürtel. L’Esperanza sempre ha dit que no va ser responsable d’aquells fets, però el cert és que es va haver de repetir la votació i llavors sí, el PP va obtenir majoria absoluta permetent a la lideressa arribar al càrrec de presidenta de la Comunitat de Madrid. Potser ella no sabia res, però va ser-ne (juntament amb el seu partit), la gran beneficiada d’aquella espantada.  

El temps ha demostrat que en aquella època hi havia molts interessos econòmics per a que governés el PP. Només cal veure on es van produir casos com la Gürtel (citat anteriorment) o la Púnica, així com també el nombre d’imputats (perdó, investigats) i empresonats.

S’hauria pogut muntar tot allò amb un govern d’esquerres? Probablement, no! Per tan, cal pensar que l’Esperanza Aguirre va ser la col·laboradora necessària per a que tota la camarilla que envoltava el seu partit pogués fer negoci aprofitant les adjudicacions de contractes públics en tots el nivells de les administracions governades pel PP, ja fos l’ajuntament de la capital, com el govern de la comunitat o els ajuntaments on hi havia un alcalde pepero.

Va dir Esperanza Aguirre que de tots els càrrecs nomenats per ella, només dos li havien sortit ranes. Potser la lideressa no té en compte que, com a presidenta del PP de Madrid tenia molt de poder a l’hora de col·locar els diferents caps de llista per a les municipals i per tant no nomes nomenava consellers i assessors... De totes formes, sembla que la memòria li està jugant una mala passada i s’oblida de molts altres que també, utilitzant les seves pròpies paraules, li han sortit ranes.  

El diari digital el Plural, de tendència socialista els quantifica en 22... Més o menys com va passar quan Rajoy va dir que els corruptes de València eren casos aïllats i n’hi ha més de 100!

Entre les ranes de l’Espe n’hi de molt propers, fins i tot a alguns se’ls pot considerar que van ser la seva ma dreta: Francisco Granados, Alberto López Viejo, Ignacio González, Salvador Victoria, Lucía Figar, Isabel Gallego, que va ser cap de premsa d’Aguirre, etc.

Encara que sembli impossible, Esperanza Aguirre ha sabut mantenir-se impol·luta davant de tanta corrupció o potser és que els poders fàctics, el mateixos que van hospicià el seu ascens, sé les hagin enginyat per a mantenir-la apartada. Però els focus de l’opinió pública la senyalen com la col·laboradora necessària per al bon funcionament de totes les trames.

La dimissió de diumenge, la segona vegada que dimiteix, és un gest més de cara al galeria que una altra cosa i, encara que ahir ho va negar, senya a Rajoy el camí que hauria de seguir.    

http://www.elplural.com/2016/02/15/solo-le-han-salido-dos-rana-hasta-22-imputados-en-la-charca-de-la-corrupcion-de-aguirre/

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 4

I dic jo: Sí que treballa aquest home… És que el dia no té prou hores que ha de signar un decret a partir de les 9 de la nit. La resposta és molt senzilla: narcisisme i egocentrisme pur i dur.

Mas hauria pogut signar el decret de convocatòria de les eleccions al Parlament en qualsevol moment del dia, enllaunar-lo i passar-lo pel Telenoticies com qualsevol notícia important del dia. Però no, va voler fer-ho en directe, en un hora de màxima audiència per assegurar-se que tothom l’estava mirat. Bé, jo no. A mi m’agrada més criticar-lo i portar així la contrària a molts milers de catalans que sembla que l’adorin.

A tots aquests fidels seguidors, una pregunta: Creieu que hi ha algú a Catalunya més guapo que Mas? A què és el gendre que tota sobra voldria per a la seva filla? I no només això, a quants de vosaltres us agradaria estar en aquests moments estar al seu lloc? És a dir, liderar un procés amb el que no creieu només fa 3 anys? En canvi a d’altres, mireu-los, conformant-se a fer de gossets fidels...

Per cert, parlant de gossets fidels... Per acabar-ho d’adobar, també anit, tres quarts d’hora després de l’aparició de Mas i també a TV3 (naturalment) entrevistaven a l’Oriol Junqueras (no sé amb que o qui pensava abans...) i el qualificaven com a cap de l’oposició, tal com avui he llegit a la versió digital del Triangle.

Certament el títol de cap de l’oposició està, des de l’Època de Maragall, implícit al líder del segon grup més votat de la Cambra catalana. Però segurament ni Maragall ni ningú o molts pocs) pensaven que un dia el líder de la segona formació més votada donaria suport incondicional a les polítiques del govern català. Sí, ja sé que de tant en tant han votat alguna cosa en contra, però també gràcies a ERC Mas s’ha estalviat comparèixer a la Comissió Pujol o han evitat la reprovació de consellers com Boi Ruiz o Germà Gordó. I tot perquè Mas el hi va prometre caminar junts cap a Ítaca, tal i com cantava Lluís Llac, ara pilot de la nau Girona...       

I mentre això passava a Catalunya, què passava a Madrid?

Mentre el PP torna a tenir sobre el seu cap un altre cas de corrupció (la trama Púnica), al PSOE es carregaven a Antonio Miguel Carmona, el darrer líder socialista d’Espanya centre.  

La veritat, a mi m’agradaria saber quina trama és més gran, es a dir, on hi ha hagut més merda (i perdoneu l’expressió) al cas Gürtel o a la Púnica? La veritat és que em pensava que la Gúrtel havia estat la trama corrupta més gran que mai hi havia hagut a Espanya, però amb les notícies que avui he escoltat sobre la Púnica, el cert és que començo a tenir dubtes... I Rajoy mentre, sense voler agafar el toro per les banyes i presentant-nos uns Pressupostos Generals de l’Estat en alguna cosa, que si no ho és, s’assembla a un frau de llei. Com és pot condicionar així a un futur govern? Ni que sigui del PP amb alguna altra força política, més és completament igual... Des del meu punt de vista és un altre despropòsit de Rajoy i el seu govern. Sembla ser que entre els uns i els altres només saben jugar al joc dels disbarats...

I Carmona, com en el seu dia ja va passar amb Tomàs Gómez, l’han fet fora. I en aquest cas no m’estranya la veritat. A, principi amb el seu pim-pam proposta semblava original i fins i tot tenia certa gràcia. Després, tot i que va donar suport a Manuela Carmena, no va estar fi quan va sortir el cas dels tuits calumniosos del seu regidor de cultura. Aquí Carmona va voler aprofitar l’ocasió per a posar el dit a la ferida de Carmena i fer-los-hi el joc a la rància dreta que tenim en aquest país.

Va i ja per acabar... Us explico la penúltima d’Amposta? Personalment me’n agradaria contar-vos-en moltes més, però no sempre m’arriben notícies, tot i que segur que se’n produeixen moltes, variades i que segurament, de saber-les a més d’un se’ns posarien els pèls de punta.

Com sabeu a Festes a Amposta es fa ball i al ball hi ha una barra que és la que subministra la beguda a aquells que no sé la porten de casa o quan se’ls hi acaba. Bé, sembla ser, pel que m’han explicat, que l’últim dels adjudicataris d’aquesta barra regalava (així, per la patilla) 150 tickets de consumició per a cuba-libres (així m’ho han dit) als membres de l’equip del equip de govern municipal. Després, a l’hora de passar comptes, l’import d’aquestes consumicions es descomptava del total que havia de pagar per portar la barra.

I acabo amb una pregunta: És què a cap membre de l’equip de govern li agraden els gintònics?