LA NUEVE

Samarreta amb l'anagrama de la Nueve

Seria cap a finals del mes d'octubre de 1968. Feia pocs dies que havia fet 10 anys... Amb els meus pares estàvem passant uns dies a casa de ma tia Consuelo que era la padrina (i a la vegada cosina germana) de mon pare i que vivia al barri de Montmartre de París.

Quan va esclatar l'anomenada Guerra Civil Espanyola, ma tia Consuelo era mare d'un xiquet de dos anys, Pepín i l'únic 'delicte' que havia comès era ser filla del president local de les milícies antifeixistes de la Galera, però els franquistes la van culpar d'haver fet desaparèixer un home foraster que havia arribat la nit anterior a la seva desaparició. Segurament igual com va arribar al poble se'n va anar...
Ma tia Consuelo juntament amb els seus pares i el seu fillet (el seu home no els va voler acompanyar), van marxar cap a l'exili francès. Mentrestant, a Espanya li farien un judici sumaríssim sense la seva presència on se la condemnaria a trenta anys de presó.
Per París, ma tia Consuelo ens feia de guia portant-nos als llocs més emblemàtics de la ciutat de la Llum: la Torre Eiffel, l'Arc del Triomf, els Invàlids, el palau de Versalles, l'aeroport d'Orly i suposo que per deferència a mi, al zoològic...
Va ser a l'entrada dels Invàlids, on està la tomba de Napoleó Bonaparte quan ma tia Consuelo em va parlar per primera vegada de 'la Nueve'. Recordo que hi havia dos petits carros de combat custodiant l'entrada del monument i em va dir:

-Mira, aquests van ser els primers tancs que van entrar a París quan la van alliberar dels alemanys i estaven conduïts per espanyols.

Potser no em va esmentar 'la Nueve' com a tal, però tenia clar que els primers que van entrar a París per alliberar-la del feixisme eren republicans espanyols.
No vaig tornar a saber res de 'la Nueve' fins fa pocs anys. Llavors em vaig assabentar que lluitàvem a la França Lliure sempre contra el feixisme i en defensa de les llibertats. El cap d'aquells valents soldats Amado Granell Mesado, fill de Burriana, comarca de la Plana Baixa, tot i que per sobre d'ell havia de tenir necessàriament un comandament francès.
Durant la Guerra Civil Amado Granell havia aconseguit el grau de tinent coronel, però a la França Lliure el van rebaixar a 'oficial adjunt' del capità Dronne amb el rang d'alferes o tinent (segons les fonts).
Amb motiu de la commemoració dels 80 anys d'aquells fets, els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, premsa escrita i digital) s'ha fet ressò de l'efemèride i gràcies al periodista Gustau Moreno ens hem assabentat que entre aquells saldats republicans també hi havia un jove de Tortosa, José Cortés, tot i que també era conegut pel sobrenom de Julio Gascó Garcia o Luis Gascó, nom amb què va enrolar-se a les forces de la França Lliure. Així que va arribar a usar fins a 3 noms diferents. Quan va entrar a París ostentava el rang de brigada i va ser un dels pocs espanyols que va ser ferit.
Per cert, alguns dels mitjans de comunicació per recordar l'aniversari, com per exemple TV3, van traduir 'la Nueve' per 'la Nou'. Vull pensar que es va tractar d'una errada dels traductors automàtics que utilitzen els mitjans de comunicació. Si els francesos li deien 'la Nueve' quan podrien haver-li dit 'la Neuve' va ser per fer-los-hi un reconeixement als soldats republicans espanyols que integràvem pràcticament la Segona companyia de la Divisió Blindada Leclerc, que era el nom oficial de la companyia.

Sentència Consuelo Fabra Ferré 

 

MÉS INFORMACIÓ:

 

José Cortés, el tortosí de La Nueve que va alliberar París dels nazis avui fa 80 anys – Marfanta

Acta de constitució del Comitè de Milicies Antifeixistes de la Galera 

 

QUAN NO TENÍEM MÒBIL. DON FRANCISCO: ¿PUEDO IR A MEAR?

D. Francisco Favà Pla era un mestre de Santa Bàrbara... M’explicava mon pare que no va poder exercir com a tal fins jurar la Ley de los Principios del Movimiento Nacional, ja que era un republicà convençut (tal i com ell m’ho confirmaria ell mateix molts anys més tard). Durant el franquisme a l’escola s’havia de parlar en castellà. Des de los buenos días en arribar a classe pel matí fins el usted lo pase bien que era la manera habitual d’acomiadar-nos del mestre quan sortíem d’escola. Però als pobles menuts com la Galera, abans d’entrar a l’escola o a l’hora del pati, tothom parlava català. Amb la nostra forma dialectal i els castellanismes habituals de l’època, però en català! Era la nostra llengua materna, la que parlàvem a casa. Aquella que el franquisme, tot i intentar-ho, no va poder eliminar. Dintre de l’escola només parlàvem castellà quan ens dirigíem al mestre. Si ens teníem que dir alguna cosa entre natros ho fèiem en català. No recordo que el mestre ens cridés mai l’atenció per fer-ho així... Potser perquè vam tenir la sort de no tindre cap mestre de parla castellana. D. Pedro Martí, el meu primer mestre,era fill de la Galera, D. Francisco Favà, com ja he dit de Santa Bàrbara, D. Vicente Canelles, d’Onda (la Plana Baixa, País Valencià) i D. Juan María Vives de Blancafort, tot i que vivia a Tortosa d’on era la seva núvia. -Don Francisco, ¿Puedo ir a mear? El mestre assentia i tu enfilaves un llarg passadís que et portava a l’altra aula on estaven els xiquets més menuts i al final, a la dreta, com passa quasi sempre als bars, hi havia els retretes. He de dir que només hi anàvem quan en teníem moltes ganes i no ens podíem aguantar, ja que estaven senzillament brutíssims. La neteja no era diària, ni segurament setmanal... Per això, els xiquets aprofitàvem per a fer pipí quan sortíem al carrer a l’hora del recreo. El mot patí no el descobriria fins mols anys després. Antigament les escoles de la Galera es trobaven als baixos de la Casa Consistorial, allà on hi ha avui el Centre d’Interpretació de la Terrissa Galerenca. Per la part de dalt donaven a la plaça d’Espanya i per la part de baix a una mena de plaça que conformaven els carrers de les Escoles, el de la Peixateria i un carreró que crec que encara avui no té nom. I al bell mig de tot un transformador elèctric amb un rètol a la porta del tot esgarrifós amb una calavera i la següent inscripció: No tocar, peligro de muerte . Finalment hi havia un bancal que ens marcava el límit del pati. Aquest bancal es trobava una mica més baix que el nivell del carrer, la qual cosa aprofitàvem els xiquetes per a construir-hi unes canaletes (ho dèiem així) per a poder, finalment, soltar la bufeta... El primer contacte amb el català a l’escola no va arribar ni de bon tros al 25%. Va ser amb l’arribada de D. Vicente. En apropar-se el Nadal ens va manar fer unes postals per a felicitar els nostres pares amb el següent text: Bon Nadal i Feliç Any Nou... A la primera part no hi havia cap problema, però a la segona tot es complicava... Què era aquell símbol (Ç)? I la grafia NY es llegia Ñ... Cal dir que la primera experiència escrita amb la nostra llengua materna va estar plena de misteris. A part de descobrir lletres i grafies mai vistes fins llavors, el més important va ser haver descobert poder escriure (ni que només foren unes poques paraules) en una parla diferent de la que escrivíem, però que si que usàvem a l’hora de comunicar-nos amb les nostres famílies, amics i la resta de gent del poble. Mirat en retrospectiva aquesta darrera anècdota, el que més em dona que pensar és que va haver de ser un mestre valencià el primer que ens va fer escriure en català... I no només això, sinó que també ens va fer usar el català a l’hora d’entonar algunes nadales com ara el Fum, fum, fum...

LA NUEVE O LA HISTÒRIA DESCONEGUDA

Els suplement dominical que va inserta entre les pàgines del Periódico de Catalunya ens explica la història de la Nueve, una unitat de blindats que van lluitar a l’exèrcit de la França Lliure contra Hitler.  

El nom de la Nueve (en castellà), no era casual, ja que la majoria dels seus integrants eren sodats republicans que després de lluitar contra el feixisme a Espanya, ho van tornar a fer a França. Primer contra Franco, després contra Hitler.

I al front de la Nueve Amado Granell, tinent coronel de l’exèrcit popular i tinent a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès.

Aquesta unitat podria haver passat totalment desapercebuda sinó hagués segut per un fet: van ser el primers d’entrar a parís per a alliberar-la dels alemanys. Malgrat tot, durant dècades se va silenciar aquest fet i les cròniques oficials atribuïen aquest honor als soldats americans.

https://www.elperiodico.com/es/mas-periodico/20190727/el-dia-en-que-la-nueve-republicanos-espanoles-derroto-hitler-7567705

---

Consuelo Fabra Ferré era una jove mare de la Galera quan va esclatar la guerra Civil espanyola. Son pare, Agustí Fabra Pons va ser president del comitè local de les Milícies Antifeixista del poble.

Abans de que la Galera caigués en mans dels feixistes, Consuelo i el seu fill Pepín que havia de tenir uns 3 anys va acompanyar els seus pares cap a l’exili de França. El seu marit se va negar a acompanyar-los.

Ja a França Consuelo va conèixer Francisco Xifrè, un jove del poble lleidatà de Cervià de les Garrigues, amb qui se va acabar casant una vegada li van concedir el divorci del seu primer marit. Amb Francisco van tenir un altre fill: Gerard.

Consuelo, amb la seva nova parella i els seus dos fills vivien al popular barri de Montmartre de París, molt prop de la basílica del Sagrat Cor.

---

Mon pare, Juan Ferré Cabanes, era cosí germà i fillol de Consuelo. Quan va esclatar la guerra encara estava a punt de fer 8 anys (li faltava una mica més d’un mes).

Com que a Espanya els jornals eren molt barats i els terratinents locals donaven feina als afectes al règim, així que va poder, va marxar a treballar de temporer a França. Primer a plantar arròs a la Camarga, després també anava a fer el planter de l’arròs i fins i tot va treballar a un molí arrossaire de la finca Petit Manusclat. Crec que va anar-hi per primera vegada l’any 1955, el mateix que se va caçar amb ma mare Carmen Verge Arasa. L’últim any que va plantar arròs va ser el 1972, tot i que encara hi va anar dos anys més a veremar. Mentrestant, entre 1964 i 1968 el vam acompanyar ma mare i jo els mesos de la verema.

Al tenir a sa padrina a París, mon pare hi va anar un parell de vegades sol una vegada acabada la temporada i abans de retornar a casa. Mon iaio patern, Manuel Ferré Martí, oncle de Consuelo també hi va anar una vegada sol, tot i que era analfabet.

L’any 1966, acabada la verema als cos llocs on solíem veremar (Domaine de Boisviel Nord i després a la Prégentière vam anar a París.

Ma tia Consuelo ens va fer d’amfitriona i ens va ensenyar els llocs més populars i turístics de París: la torre Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Estrella, el museu de Louvre, el zoo i també els Invàlids, allà on està enterrat Napoleó Bonaparte.

A l’entrada del recinte recordo dos petits blindats de color groc (petits si els comparem amb els que s’han fabricat posteriorment) Amb el braç alçat, tocava amb la punta dels dits el canó.

Ma tia Consuelo ja ens va explicar llavors que havien segut soldats espanyols els primer d’entrar a París per a alliberar la ciutat del domini nazi. 

NOTA: He volgut il·lustrar el comentari d’avui amb una foto d’un lloc que de menut vaig tenir ocasió de veure diverses vegades. Qui hagi visitat França potser sabrà que a cada poble, per menut que sigui hi ha un monument als caiguts durant les guerres en les que va intervenir l’exèrcit francès, sobre tot a la Primera Guerra Mundial, la que ells anomenen la Gran Guerra.

He aconseguit localitzar el monument al Maps només tenint la referència de que se trobava al costat de la carretera prop de la finca de la Prégentière. 

EL DARRER PROFESSOR

Avui ha traspassat Mossèn Jordi Gual, el darrer professor amb qui hem mantingut contacte.

I dic hem, perquè cada any, un grup d’exalumnes de batxillerat de l’institut Antoni Martí i Franquès de Tarragona en reuníem al votant d’una taula per a dinar, però el que era més important, retrobar-nos i parlar sobre les nostre vivències passades, algunes molt allunyades en el temps. Jordi (no li cala cognom ni cap altre tipus de distinció), també venia. Era un mes entre tots nosaltres.  

Precisament dissabte vam fer el dinar d’aquest any i ja feia uns dies que sabíem que Jordi no vindria ja que se trobava greument malalt.

Jordi sempre va ser un capellà atípic. El recordo fins i tot abans de tenir-lo de professor de religió. Sempre anava amb uns texans i un jersei  negre on hi portava un petit crucifix de plata. També el recordo el primer dia que va entrar a la nostra classe.

-Bon dia. Per aquells que no me coneixeu, sóc Jordi Gual. Us he de dir que tots esteu aprovats... Si algú no aprova és perquè ha volgut suspendre. Només demano que assistiu a classe. Amb això ja n’hi haurà prou.

I acte seguit se va seure sobre la taula, una cosa impensable, ja que estava prohibit i alguns professor fins i tot té posaven una falta d’ordre si té veien assegut a sobre la taula de classe...

Al cap d’us mesos Jordi va ser expulsat de l’institut. En aquella època els alumnes no donàvem crèdit al que havia passat. No era per a res normal que passes una cosa així. Penseu que estic parlant dels curs de 1973-1974.

Se va dir que havia dit alguna cosa que havia sonat malament a l’oïda d’algun alumne de família massa ultraconservadora.

Els alumnes de COU de l’institut van iniciar una recollida de firmes demanant que se’l reincorporés a la seva plaça de docent. La qual cosa va succeir al cap d’un temps, abans de que acabés el curs lectiu.

Jordi va entrar a classe visiblement emocionat i donant-los les gràcies pel nostre suport.

-Per primera vegada a Barcelona s’ha parlat dels alumnes de COU i 6è de l’institut Antoni Martí i Franquès.

Quan me vaig retrobar amb ell després de 40 anys, me va negar que digués el que sé li va atribuir.

-Mai ho vaig dir!

Segurament era un capellà massa progressista per a l’època i atribuir-li una frase un tant malsonant era una bona manera de treure-se’l de sobre per a que no infectés aquells ments de per si massa infectades pels seus progenitors.  

Els que el recordem, sobre tot les seves amigues (totes exalumnes seves) avui estem commocionats.

La baixa de Jordi serà impossible de reposar. Aquesta vegada ha estat expulsat definitivament... Tot i que diuen que la gent viu, mentre sigui recordada per aquelles persones que el van estimar. 

Descansi en pau.

AL PA, PA I AL VI, VI (mai millor dit)

Panaderia de Tronchón.

Hi ha una dita que diu així: El vi usat i el pa canviat.

Segurament us ha passat moltes vegades que quan heu anat a algun lloc i heu anat a menjar al restaurant, a l’hora de provar el pa haureu exclamat:

-Quin pa més bo!

Potser cada vegada menys, perquè ara tot el pa és prefabricat i forners com els d’abans ja no ne queden.

No fa gaires dies, l’amic Juan Miguel Gas recordava els tres forns que hi van haver a la Galera quan érem menuts:  el dels germans Lluís i Julia, el de Juanitet i l’Encarnación i el del Sastre (José Maria) i la seva dona Teresa. Curiosament els germans Lluís i Julia i Juanitet eren de la mateixa família: Bailach. Un cognom que a la Galera està condemnat a desaparèixer.

Com deia, pa bo avui en dia és molt difícil trobar-ne. De vegades si vas a un poble menut on encara hi ha forn de llenya... I la veritat és que ho valores molt.

L’any passat al juliol vam anar a Galicia i allí el pa era excel·lent. Per cert, quan us parlin de barra gallega, ni cas. Ni és gallega ni res... 

Pa de Santiago de Compostel·la. 

Tenia un company de treball que de tant en tant va a Tronchón, un poble molt conegut pels seus formatges. Tant que fins i tot surten esmentats al Quijote. La primera vegada que hi va anar, en assabentar-se de que hi havia un forn de pa com els d’abans, els va trucar per a encarregar-los 30 barres de quilo... Com que no el coneixien van ser reticents i al final van quedar en 20. Cada vegada que va fa una comanda similar, després el fa a trossos i el fica al congelador.

En canvi amb el vi és diferent. Al provar-lo té pot agradar més o menys. Però jo sóc incapaç de saber pel seu gust si és bo i car o barat. Segurament només els paladars més privilegiats podran distingir entre diferents tipus de vins i apreciar els seus matisos. Però tot i així estic segur que mai sabran dir amb seguretat si aquell vi és més o menys car (o barat)

De vegades s’expliquen anècdotes de gent que van als restaurants i demanen una botella de gasosa o un sifó per a barrejar-la amb el vi. Si el vi és de qualitat, normalment se diu que és un sacrilegi i, segurament és així, però si els hi agrada d’aquesta manera, quin problema hi ha?

Ahir vaig llegir una notícia que me va acabar confirmant els que us estic dient: Venienampolles de vi de 19 euros per 1.900 euros.

Sembla ser que compraven botelles de vi i després les etiquetaven imitant marques de molta qualitat com ara Pingus, Flor de Pingus i Vega Sicilia Único.

Cal pensar que els consumidors, tot i que se devien de considerar experts, no ho eren tant quan els hi donaven gat per llebre i no ho sabien distingir.

Vull dir amb això que el nostre paladar, tot i que pugui ser exigent, a l’hora de la veritat no ho és tant com ens pensem i ens deixem anar més per l’etiquetatge de marques reconegudes i de prestigi i ens pensem que pel simple fet de comprar el producte és de millor qualitat quan en realitat és molt possible que no sigui així.  

QUAN NO TENÍEM MÒBIL... ‘LO TIO JOAN LO CATALÀ’

Fins fa poc, a les terres del Sud de Catalunya teníem un enorme complex: Catalunya començava més enllà del coll de Balaguer, ja que els qui vivien a partir d’allí els consideràvem catalans. Com si nosaltres no ho fóssim!

El tio Joan lo Català era de la província de Barcelona. De Cardedeu o d’algun poble proper. Se va casar a la Galera amb una germana de mon iaio Julián. Per tant, els nets del tio Joan i jo som cosins prims.   

Recordo al tio Joan molt vagament. Sempre vestit de negre (tal com vestien la gran majoria dels nostres iaios), descuidat, brut i quasi sempre borratxo.

A la Galera hi havia molt costum anar a passar la jornada de diumenge a Sant Pere, la font que hi ha passat la Sénia i ja dintre de la província de Castelló, al terme municipal de la Pobla de Benifassà.

Abans dels aiguats del 22 i 23 d’octubre del 2000 que, entre d’altres coses va fer que s’omplís el pantà d’Ulldecona en només 9 hores, a la font de Sant Pere, a la mateixa llera del riu Sénia, encara hi havia les barbacoes, les taules i els bancs de fusta. Però el gran cabal del riu s’ho va emportar tot i després la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ja no va deixar arranjar la zona per a deixar-la com havia estat.

Com us deia, aprofitant l’aigua de la font de Sant Pere, hi havia un petit espai amb taules, bancs i barbacoes que se feia servir de pícnic. Els plataners eren els encarregats de donar l’ombra suficient. Recordo haver-hi estat moltes vegades amb mons pares i els seus amics i fills d’aquests. Hi anàvem amb una furgoneta i ens hi passàvem pràcticament el dia. Des de mig matí a ben entrada la tarda. Els xiquetes i les xiquetes ens banyàvem al riu i fins i tot hi havia qui pescava. Però l’activitat més normal era córrer i saltar el petit rierol d’uns 10 metres que anava des de la font al riu.

Antiga postal de la Font de Sant Pere trobada a Internet. 

El tio Joan lo Català havia anat a passar el dia a Sant Pere amb tota la família. Normalment s’hi feien paelles de carn amb costella de porc, pollastre i conill, ja que era un plat molt econòmic i que sempre abastia. Aprofitant l’aigua freda de la font, la gent que hi posava a refrescar el vi, les gasoses, els sifons i també els melons.

Era freqüent el fet d’anar a beure a la font. Quasi sempre t’hi havies d’esperar a que omplissin els seus gots els qui havien arribat abans. L’aigua era fresca i transparent i tothom ne lloava les seves virtuts.

-Tio Joan, ha provat l’aigua de la font...? Vingui... Apropis i provi-la...

          

Tant li van insistir que finalment el tio Joan va anar fins la font a provar l’aigua.

No portava cap got ni cap altre estri per a recollir-la. Així que el tio Joan va passar el dit pel xorro de l’aigua, després se’l va espolsar i tot seguit se’l va passar pels llavis.

-Sí, xeic, sí que és bona aquesta aigua...! 

I és que el tio Joan tenia una dita:

-Encara que sigui l’estiu, prefereixo el vi calent que l’aigua freda...

ENS REFIÀVEM DE TOT

Hi ha coses que amb el pas del temps no canvien. I en canvi d’altres canvien radicalment fins el punt que ens hem oblidat com eren abans o a que van substituir.

L’agutzil que corneta amb ma recorria els carrers anunciant bandos i altres fets que passaven a la població van donar pas a la megafonia municipal. Amb uns quants altaveus col·locats estratègicament del poble, a l’empleat municipal ja no li calia sortir de la casa consistorial per a fer arribar les notícies amb promptitud i al mateix temps a tots els veïns i veïnes.

Foto: la Gaceta de Salamanca. 

A la Galera el darrer agutzil va ser el tio Pepito (José Tomàs) Però com amb el nom de José Tomàs hi havia diversos veïns al poble, a aquest se’l coneixia per Totxe. El recordo tocant la seva corneta i llegint el missatge corresponent a l’ombra de la morera que hi havia al carrer de Sant Antoni...   

Però sense cap mena de dubte, l’avís que més cridava l’atenció (i amb el record encara és més sorprenent) era el següent:

-Qui no hagi d’estar demà, que deixi les portes obertes que passarà el revisor de la llum...

Eren molts els galerencs i galerenques que treballaven al camp, sobre tot durant les èpoques de la recollida d’olives i garrofes, verema (sí, sí, a la Galera hi havia vinyes!), etc. I en aquella època els comptadors de la llum estaven dintre de les cases i no fora com passa ara. Tampoc recordo que se fessin lectures estimades.

D’aquesta manera, el revisor (que era el mateix que el cobrador) podia entrar a les cases i anotar-se la lectura per a després facturar.

Com podeu comprovar, la gent d’aquella època era molt més refiada que no ara. En part perquè els lladres (que també els hi havia) els hi era molt més difícil passar desapercebuts i fugir, ja que en aquella època hi havia molts menys forasters i cotxes que no ara.

Però per si de cas, si sé sospitava que el poble havia pogut rebre la visita d’algun malefactor, la imaginació no tenia límits...

Sabeu que feien a la Jana (Baix Maestrat)? Quan algú sospitava que pel poble hi havia algun visitant sospitós, ràpidament sé donava avís per a que l’agutzil posés ràpidament el pasdoble Mi carro me lo robaron de Manolo Escobar que, per mig de la megafonia se podia escoltar per tot el poble i d’aquesta manera avisar els seus habitants.

EL FINAL DE LES CABINES TELEFÒNIQUES

Cabina propietat de Telefònica a l'avinguda de la Ràpita d'Amposta.

Crec recordar que alguna vegada he fet servir el mateix exemple. Recordeu la cançó El vídeo que mató a la estrella de la radio, del grup britànic The Buggles? Afortunadament no ha estat així, però sí que és veritat que el món audiovisual a progressat molt més que el de l’àudio tot sol. Però sempre ens quedarà la telefonia...

Certament la telefonia (i sobre tot la mòbil) és una de les noves tecnologies que més usuaris té i això fa que la seva evolució sigui constant (3G, 4G, 5G...) És un no parar!

Però quan alguna cosa progressa, desgraciadament una altra ha de morir. Telefònica, l’empresa que durant moltes dècades va tenir el monopoli de les comunicacions a Espanya, acaba d’anunciar que desinstal·larà les poques cabines telefòniques que encara queden, ja que difícilment les usa ningú.

Avui en dia des del 12 anys (o fins i tot abans) tothom té mòbil. I alguns 2 o un amb dues targetes, de vegades de companyies diferents... Tot i que al final, el mòbil, l’aparell que sempre havíem usat per a parlar, ara l’usem més per enviar-nos missatges, la majoria de poca solta. En fi, és el que es porta.

Però no desapareixeran només les cabines, sinó també les guies telefòniques, aquell compendi de noms, adreces i telèfons que ens deixaven a tots els usuaris una vegada cada dos anys i que ens servien no només per a trobar números de telèfon sinó també adreces.

De fet, si us hi heu fixat, les guies fa anys que han perdut la importància que tenien. Qui consulta ara una guia quan pot trobar possiblement més informació per Internet? Pràcticament ningú. De fet ni me’n recordo de la darrera vegada que la vaig usar.

Parlant de guies me’n recordo d’algunes anècdotes. El meu amic Paco Itarte conserva una guia dels anys 20 o principis dels 30 de tota Catalunya i d’una mida molt reduïda si la comparem amb la que de ben segur encara guardem a casa. Allí s’hi poden trobar els telèfons de personalitats com Josep Tarradellas.

A la Galera hi havia un metge que se deia José Maria Lefler. Quan vaig entrar a treballar a Hisenda, la Secretaria General de Tarragona se deia Maria Angeles Lefler. Com comprendreu no vaig poder d’estar-me d’explicar-li el cas. Tots dos procedien de Madrid.  

-Quan el meu pare era jove, a la guia telefònica de Madrid, amb el cognom Lefler només n’hi havia 5 o 6 i tots eren germans o cosins. Segurament descendim d’algun francès que es va quedar per aquí al finalitzar la guerra del Francès (de la Independencia a Espanya)

De menut, quan miràvem la relació de galerencs que tenien telèfons sempre ens cridava l’atenció Avellanas Muñoz. A la Galera mai s’han produït avellanes i a l’adreça que sortia, al carrer Sant Llorenç (vulgarment el carrer de la Bassa), no sabíem de cap casa que se dediques a comercialitzar amb avellanes. De gran vaig saber que hi faltava un accent. Allà on hi dia Avellanas i hauria d’haver dit Avellanás (amb accent a la a -tancat en aquell temps-) L’any passat encara vaig poder parlar amb un descendent que viu a la Ràpita.

I una última anècdota. Fa uns 15 anys, l’alcalde pedani dels Muntells Joan Benito, va convidar al llavors Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre Francesc Sancho. I es clar, què vas a explicar dels Muntells? Sancho va trobar la solució. Va començar a recitar per ordre alfabètic els cognoms de totes les famílies del poble, agraint-los l’esforç i la tenacitat per haver transformat aquell territori erm amb el poble que tots coneixem ara. Problema? Que no en va excloure cap, fins i tot va citar als nous arribats al poble. On va trobar la relació? Evidentment a la guia telefònica.

ELS PRECEDENTS DEL MINITRASNVASAMENT AL CAMP DE TARRAGONA

La font de la catedral. 

Entre els anys 1971 i 1974 Tarragona va ser la meva primera residència. Circumstàncies que no venen al cas van voler que marxes cap a la capital provincial a estudiar alguns cursos de batxillerat. Com la majoria dels alumnes de les Terres de l’Ebre (un concepte inexistent en aquells anys), així com d’altres comarques com el Baix Maestrat, la nostra casa era la residència Sant Jordi (llavors Colegio Menor de la Juventud)

Com adolescents que érem, aprofitàvem qualsevol moment que teníem lliure per a explorar Tarragona, conèixer des de les Rambles al Serrallo, des de la part alta a les platges.

En aquella època la l’actual Rambla Nova estava dividida en dos: Des de la plaça Imperial Tàrraco fins la font del Centenari era l’avinguda del Comte Vallellano i, des d’allí al balcó del Mediterrani, la Rambla Nova. I més enllà de la plaça Imperial Tàrraco, l’avinguda de Pius XII, ara del President Lluís Companys.

Residència Sant Jordi. 

Sobre tot durant els mesos de més calor, sovint ens aturàvem a beure d’alguna de les diverses fonts que hi havia al llar de tot aquest trajecte.  Intentaré situar-les de memòria: Una al davant mateix de la pròpia residència, una segona al davant de la seu del Diari de Tarragona (llavors Diario Español de Tarragona) i les altres dues, ja a l’avinguda del Comte Vallellano, una a cada costat. La part superior, la més visible, estava fet de ceràmica en relleu i cadascuna d’elles era sobre un motiu temàtic de la ciutat: pesquera, agrícola, industrial i turística. Com comprendreu, si bevíem d’elles és que la qualitat de l’aigua era acceptable.

Donem un salt en el temps i situem-nos al dia 1 de setembre de 1978, aproximadament uns 4 anys més tard. Recordo la data exacta perquè aquell dia havia de marxar cap a Cartagena per a fer la mili. Pel matí, tots els reclutes ens havíem presentat a la Comandància de Marina, prop de la plaça dels Carros, però el tren especial no tenia sortida des de l’estació de Tarragona fins les 9 del vespre. Per tant teníem temps de dinar i per la tarda encara de prendre alguna cosa. Recordo que vam seure a fer un granissat a la terrassa d’una gelateria de la rambla. Estava tant salat que ens el vam d’haver de deixar...

Efectivament, en aquella àpoca l’aigua d’aixeta de Tarragona era salada, tal com segurament recorda Txema Lefler, el metge madrileny que va haver de fer nit a Tarragona abans d’arribar a la Galera, el poble on havia d’exercir durant els següents anys.

Monument a Lluís Companys. 

Com a conseqüència d’aquesta mala qualitat de l’aigua va ser quan se va a començar a sentir parlar del minitransvasament de l’Ebre al Camp de Tarragona.

Abans d’escriure el comentari d’avui he entrat a la Viquipèdia per a verificar unes dades. Allí he pogut llegir que la causa principal del problema va ser l’increment demogràfic que va patir la ciutat a partir de 1965... Donem la dada com a bona... Però el que no m’entra al cap és com en tan pocs anys l’aigua va perdre tanta qualitat.

Digueu-me malpensat, però i si tot se va tractar d’una estratègia per a desencallar un obra llargament reivindicada per les autoritats del Camp de Tarragona? Per cert, el President Pujol va ser el principal artífex de que l’aigua de l’Ebre arribés a Tarragona i més enllà. 

 

Antiga Comandància de Marina. 

LA CEBA ENVASADA

Foto: el Periódico de Catalunya. 

De vegades una simple cosa ens pot arribar a fer replantejar-nos-en moltes. Com per exemple una ceba envasada amb una safatade porexpan i recoberta de plàstic d’embolcallar.

La pregunta que se va fer molta gent quan ho van veure, va ser: Cal tant d’envàs per a una sola ceba?

Com sabeu, des de l’any passat, als súpers, però també a qualsevol botiga on venguin productes d’alimentació, higiene, etc.  està prohibit donar de franc les bosses de plàstic tant tradicionals en aquests tipus d’establiments. Ara si les vols les has de pagar. I ja sabeu, pagant Sant Pere canta... O el que és el mateix, el que vulgueu...

Quan se va anunciar la mesura de cobrar les bosses, ja vaig dir que se quedava curta, ja que quotidianament ens arriben a casa molts d’altres envasos i plàstics que potser no caldria.

Quan parlo d’aquest tema no puc deixar de recordar que passava quan jo era menut. Per a començar no hi havia súpers. A la Galera hi havia la botiga de la tia Curra, la del tio Eduardo de Moquilla, la de Pontil i l’estanc on també s’hi venien queviures. També recordo encara que molt de passada les del tio Verge i la de la tia Maria Teresa. Quan compraves aliments de tall (pernil salat, mortadel·la...) o sardines salades, etc. t’ho embolcallaven en paper. En canvi, si compraves cigrons, fesols, fideus, etc. t’ho posaven dintre d’una paperina també de paper, ja que tot se comprava a granel. Per tant, no hi havia bosses de plàstic.

El que si que hi havia de plàstic eren les ampolles de lleixiu. Però, sabeu que passava amb les ampolles de lleixiu buides? Les retornaves a la botiga on les havies comprat i té les bescanviaven per plats i gots de duralex. Allò si que era reciclar.

Però els productes alimentaris no era l’única cosa que se podia comprar a granel. Me’n recordo que una vegada vaig anar a comprar oli de motor a una tenda especialitzada del passeig marítim de Vinaròs. Si portaves la llauna (en aquell temps hi havia molta gent que se canviava a casa l’oli –tot i que després l’acabàvem tirant a qualsevol lloc-), té l’estalviaves i per tant l’oli te sortia bastant més barat.

Ja sé que eliminar els plàstics immediatament no és possible, però tampoc és impossible que puguin acabar desapareixent. Només fa falta voluntat política i empresarial.

Com sabeu el plàstic se fabrica a partir del petroli. Però hi ha matèria primera per a poder fabricar envasos ecològics i biodegradables i, per tant, respectuosos amb la natura. Per exemple de la pellofa de l’arròs se’n fabricaven... Per què no van tenir èxit? No vull pensa que per cars, que potser si que eren una mica més cars. Vull pensar que per comoditat de les grans distribuïdores: és més fàcil trobar plàstic que un producte substitutiu que serveixi per al mateix.

Però mentre això arribi, ja sabeu: R.R.R.R.: Reduir, Reutilitzar, Reciclar i Recuperar.     

ELS SABORS D’ABANS

Allà pèls anys 60 (crec recordar que era el 1968, tot i que no va ser al maig, sinó finals d’octubre) una andalusa que va haver de fugir de la guerra Civil i que se va acabar refugiant a París, un dia li va dir a una tia meva que també havia viscut peripècies semblants:

(Tot i que ho posaré en castellà, mireu de imaginar-vos la conversa en un andalús d’aquells tancats)

-Pues si, niña... Cuando yo era joven y vivia en el pueblo, de las tripes de los pollos hacíamos un caldo para chuparse los huevos... Ahora en cambio, compras un pollo en la carnicería y a dentro no tienen tripa ni tienen nada... Yo creo que los hinchan como los globos...

En aquella àpoca era impensable que ma mare anés a la carnisseria a comprar un pollastre o una gallina per a fer brou. La majoria de bestiar que necessitàvem per a fer bullir l’olla el teníem a casa... I quan dic a casa ho dic amb el sentit literal de la frase. Ja que a les golfes de casa, en un o d’altre moment, hi vam arribar a tenir gallines, conills, colomins i fins i tot ànecs que, sense cap mena de dubte eren el més bruts.

Les gallines menjàvem llicsons i restes de menjar, el conills herba i peladures de patata, el ànecs picaven els carbassons que eren massa grans per a ser consumits pels humans... De fet només recordo que de tant en tant anava a la botiga de la Primitiva, la dona de Joaquín de Damián a comprar panís trencat i una pinso per a les gallines i conills.

Sobre els ous que ponien les gallines tinc una imatge gravada a la ment: a part de que el rovell tenia un color groc més fosc, el pessigava, l’enlairava i no se trencava... Proveu-ho de fer ara...

De la meva infantesa i joventut guardo imatges inesborrables: els tords fregits amb els perets, les salsitxes i botifarres de la tia Pepeta de la Fermina rostides a la brasa acompanyades de tomates de penjar... Els gust de les tomates i la fruita acabades de collir, sobre tot les cireres... Uns gustos que desgraciadament s’han perdut i que seran difícils de recuperar.

Mon iaio Manuel era molt amic del tio Gabriel i de Beli. Tant que Beli m’ha dit sempre Manuel quan s’ha dirigit a mi. Sovint els ajudava a la matança del porc que se feia a l’escorxador i de vegades fora. L’escorxador com ja vaig explicar formava part de l’edifici on també estava la peixateria i la bàscula i que ara és el casal.

Se necessitaven diverses persones (normalment homes) per a poder aguantar el porc. Llavors sé li clavava un enorme ganivet al coll i se’l deixava dessagnar mentre no parava de xisclar i moure’s compulsivament. La sang queia sobre un ribell i una dona no parava de remenar per a que no quallés. Després, a manca de bufador de butà, se’ls sufrimava amb argelagues.   

Però el millor encara havia d’arribar. Ja per la tarda, a la sala de casa el tio Gabriel i la tia Pepeta s’hi feia el mondongo. Segurament recordareu el olor de ceba bullida que sé sentia al passar pel carrer, però sobre tot de les botifarres acabades de coure.

Menjar-te una botifarra acabada de fer és un dels plaers, encara avui, més grans. De fet en algunes carnisseries d’Amposta s’anuncia quan se podran comprar les botifarres calentes.   

LA PISTOLA

En escoltar el meu nom me vaig emocionar... No esperava que els Reis Mags me portessin res aquell any... Tal com me passava la majoria d’anys... Tenia una edat en la que ja no creia en els Reis Mags o millor dit, sabia que eren els pares i mons pares si volien fer-me algun regal, me’l donaven a casa.

Vaig sortir d’entre la multitud que s’agrupava davant de la Casa de la Vila de la Galera i me vaig dirigir cap els 3 Reis que estaven asseguts en cadires de braços. Un d’ells me va donar un petit paquet i uns quants caramels que va agafar del buit que li feia la túnica. La forma del paquet no donava dubtes sobre el seu contingut. Mentre l’obria s’anava confirmant el que semblava: una pistola. O millor dit, un revòlver com els que usaven els pistolers del llunyà Oest. La veritat és que jo era molt de pistoles. De qualsevol cosa me’n feia una: d’un tros de rama d’arbre, d’una rajola... Però era la primera que tenia de veritat. Bé, de joguina... Ja m’enteneu... Després mons pares me van dir que me l’havia posat ma tia Maria, la dona de mon padrí. Tret d’una altra vegada que me van portar un parxís, dels primers que se premia el botó i movia el dau que hi havia al bell mig del tauler, no recordo cap altra joguina, tot i que segur que alguna cosa m’haurien de portar...

Recordo que l’arribada dels Reis a la Galera, com a tots els pobles era un gran esdeveniment. Entraven a cavall pel carrer la Creu, con si vinguessin de les terres del Sud. Anaven 3 Reis i tres patges i aquest portaven unes bengales a la ma que feien molta llum i donaven una sensació estranya a la comitiva. Després de passar per missa a adorar al Nen Jesús, se dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament on se faria el repartiment de regals.

Mon pare sempre ha estat una persona poc donada a l’engany, encara que la veritat trenqui il·lusió per un dia tan especial per a les xiquetes i xiquets quan són menuts. Com passa a la majoria de xiquetes menuts, quan veia arribar la cavalcada dels Reis m’entrava pànic. Temor no, pànic! Per mirar de fer-me’l passar, mon pare me deia que els reis eren joves del poble i me feia sortir al carrer per a veure com des de les dues cases del costat de la nostra s’emportaven els cavalls que després formarien part del seguici reial.

Efectivament tan el tio Sintent que vivia a la casa de dalt, com el tio Tòfol que ho feia a la de baix, tots els anys deixaven els seus cavalls per aquella nit tan especial per als més menuts del poble. De totes formes jo no ho acabava de veure-ho clar i no me treia el pànic de sobre.     

Però el pitjor de tot era quan deien el meu nom per megafonia i havia d’anar a buscar el regal... Tremolava i plorava sense consol possible. Al final ma mare m’havia d’acompanyar sense que jo deixés de plorar i intentés escapolir-me d’aquella angoixosa situació.

No sé si seria casualitat que a les adolescents i potser no tan adolescents, el regal sempre els hi lliurava el rei Baltasar o sigui, el negre (dit amb tots els respectes) Abans de fer-los entrega del regal, amb gestos sempre els hi reclamava un petó que, quan li feien, els deixava la cara emmascarada.

El darrer record va amb dedicatòria. Aquest li dedico a l’amic Juan Miguel Gas. Un any, dels últims que vaig viure la nit de Reis a la Galera, va proposar que per donar-li un aire diferent, la presentació podia fer-se en francès. Ell mateix va ser l’encarregat de dirigir unes paraules als assistents en aquell idioma.   

LA ‘PLAÇA’ DEL CARRER DE LA PEIXATERIA

La ‘plaça’ del carrer peixateria és l’espai que hi ha a la part de davant del casal d’avis, ara ocupat per una àmplia vorera, uns aparcaments en bateria i el pas per als cotxes.

Antigament, l’edifici del casal d’avis constava de dues parts perfectament diferenciades: l’escorxador i la peixateria (d’aquí el nom del carrer) L’escorxador ocupava aproximadament 2/3 parts de l’edifici i tenia dues portes. La primera (que no la principal) donava al carrer Peixateria i la segona just a la part oposada, allà on comença ara el passadís que uneix el casal amb l’auditori. En canvi, la porta de la peixateria mirava cap on està el parc infantil.

Abans d’urbanitzar aquest espai (la part més ampla del carrer), hi havia una espècie de plaça (d’aquí que ho hagi posat entre cometes) on sé solia jugar a futbol. De fet, aquest lloc feia les funcions de pati de l’escola que, com sabeu, va estar ubicada als baixos de la Casa Consistorial fins que es va construir la nova escola al carrer Catalunya ocupant una part de l’antic bancal de les Melques.

Un altre element del carrer era la bàscula per a pesar vehicles o millor dit les mercaderies que carregaven. La plataforma de la bàscula estava a nivell de carrer i, per tant, no significava cap impediment a l’hora de fer rodar la pilota. Amb la construcció de la bàscula de la cooperativa, la del costat de l’escorxador va entrar en desús.  

L’improvisat camp de futbol tenia una porteria allà on començava el bancal de la Constantina i l’altra davant del bancal del Chavarrio. A tots dos costats hi havia un arbre que feia de pal i l’altre pal era la prolongació d’una pedra. El problema venia quan un equip deia que la pilota havia entrat i l’altre considerava que era pal... Hauria estat bé poder usar el VAR (Video Assistant Referee o Assistència per Vídeo a l’Àrbitre)

Com que el recinte no era tancat, en qualsevol moment podien passar persones o vehicles (recordeu que estem parlant d’un tram de carrer) Què passava llavors? Què algú demanava parar el joc i tot es congelava com si fos una fotografia en tres dimensions: Qui conduïa la pilota, la xafava aturant-la i la resta quedaven quiets. Però sempre hi havia qui en volia treure avantatge i es movia cap a la direcció que més l’interessava amb la reprovació dels jugadors de l’equip contrari.  

De tant en tant la pilota parava al sostre de l’escorxador (l’encallavem –així ho diem) i com no podia baixar perquè hi havia una petita cornisa que ho impedia, havíem d’anar a les oficines de l’ajuntament a buscar la clau de l’escorxador (l’escorxeria) ja que allí hi havia una escala de ma de 21 esglaons, la més llarga del poble, suficient per a que poguéssim pujar a recuperar-la.   

Però no sempre s’hi jugava a futbol, tot i que era l’activitat més comuna. De vegades hi jugàvem a Pot i d’altres a Pam, ampliant la zona, ja que calia amagar-nos i havíem de buscar zones properes per a poder-ho fer. Potser algun dia explicaré en que consistien els jocs del Pot i de Pam.

Potser recordareu també que aquest lloc va ser durant un temps el camp d’entrenament del CF la Galera. El club de futbol, potser l’entitat degana del poble, ja que sinó recordo malament va ser fundada l’any 1927, va abandonar les competicions oficials durant anys i no va ser fins a principis dels anys 70 que va tornar-se a federar i jugar a la Tercera Regional catalana. El camp de futbol era el del Terrer, però com que no hi havia llum elèctrica, durant els mesos de l’any en que el dia era més curt, es va haver d’improvisar un lloc alternatiu per a poder entrenar. Allí, com que l’espai era molt més reduït, s’enllumenaven amb els focus d’uns quants cotxes distribuïts estratègicament.

I, finalment, en aquest mateix lloc, també recordo haver-hi vist fer bous. No sabria dir durant quans anys se’n van fer, però que al menys un any, sí.

Com heu pogut comprovar era un espai polivalent.        

DE CABASSOS, GARROFES I COVES

Si heu visitat alguna vegada el Racó dels Artesans, la Fira de les Fibres Vegetals que s’organitza anualment al Mas de Barberans des de fa 15 anys, segurament us en heu adonat de les possibilitats que té la llata, que no és un altra cosa que les tires de les fulles del margalló secades al sol i trenades.

Tradicionalment els objectes més comuns fets amb llata són els cabassos i les sàries (alforges), encara que jo també recordo, ventadors, romanes i senalles (que són uns cabassos molt menuts)

No cal ser cap expert per adonar-se’n de que el que avui se considera artesania, en un altre temps va ser una indústria de subsistència adaptada al lloc, es a dir, es duia a terme allà on hi havia menys recursos i també la matèria primera necessària.

Els pobles del Port (així el vaig conèixer i així m’agrada anomenar-lo): Mas de Barberans, Alfara de Carles, els Reguers (que és pedania de Tortosa)), són on tradicionalment més s’ha treballat la llata. Fins i tot hi ha una dita que diu: Als Reguers, cabassos i paners...  

A la Galera, el meu poble, com imagino que passava a d’altres pobles com Santa Bàrbara i Godall, hi baixaven els masovers que, en aquest cas és el gentilici dels habitants del Mas de Barberans, a vendre o bescanviar els seus articles. Normalment eren cabassos que els pagesos empraven per a posar-hi les olives que plegaven des de ben entrada la tardor fins el començament de la primavera (hi havia campanya que durava 6 mesos) Tot i que també n’hi havia de mida més gran per a les garrofes i més menuts per als xiquets, ja que tota la família ajudava en les tasques del camp.

Tal com explicava, els cabassos i d’altres productes que podien baixar amb el carro se venien, però també es podien bescanviar per garrofes, un aliment bàsic per als animals de tir tant necessaris en aquella època.

Als pobles de la plana (topogràficament el Pla de la Galera) les sàries tenien poc ús. Era als pobles de muntanya com el propi Mas de Barberans o Godall, que per l’orografia del terreny, s’usaven molt més, ja que sovint s’havia de passar per senderes o camins molt estrets per on els carros no podien passar.

De tots els masovers que baixaven vendre cabassos a la Galera, el més popular era Julio, un jove una mica curt de gambals. Demanava 1 pesseta amb 50 cèntims per cabàs, però com que a molta gents els hi feia compassió, li volien donar 2 pessetes. Però Julio s’hi negava.

-Ma mare m’ha dit que 1,50... 

Per no haver de tornar al Mas a dormir, Julio pernoctava a una cova que hi havia al barranc de la Galera, una mica més amunt del Calvari. Els galerencs van acabar per batejar-la com la cova de Julio.

De menut, mentre jugàvem pel barranc, per les immediacions del Caragol, hi havia anat alguna vegada. Era una cova de dimensions reduïdes on havies de caminar semiacotxat. El sostre estava ennegrit per la fum del foc que hi solia fer Julio per a no passar fred les nits més gelades.

Tot i que no ho puc assegurar, crec que la cova de Julio va desaparèixer amb la construcció del pont de la variant de la carretera TP-3311 que és la que va de Santa Bàrbara a la Sénia i que abans passava pel centre de la Galera. 

   

https://lasajolida.com/2014/04/fer-llata-un-ofici-una-tradicio/