MARIA PEROLADA PRESENTA EL SEU LLIBRE A BARCELONA

El passat 24 de gener, la jove escriptora ampostina Maria Perolada Martín va tenir l’honor de ser convidada per l’Amical Mauthausen a presentar el seu llibre ‘Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica’ a l’Espai Memorial de la presó Model de Barcelona.

Cal recordar que Cinteta Rodríguez Tomàs, filla de la Galera, va ser una lluitadora antifeixista enrolada en la resistència francesa durant la II Guerra Mundial. Va ser empresonada i deportada als camps de concentració de Ravensbrück i Neuengamme. Va rebre diferents reconeixements i distincions entre les quals destaquen dues Legions d’Honor atorgades per la República Francesa.

(Fotos lliurades per Maria Perolada Martín). 

ENTREVISTA A FRANCISCO TÚNEZ LORENTE AUTOR DEL LLIBRE ‘AUTOPROTECCIÓ EN EMERGÈNCIES I CATÀSTROFES’

Paco Túnez és funcionari de l’Estat, però porta una vida dedicada a ajudar a la gent com voluntari de la Creu Roja. Ha estat com a voluntari en diverses catàstrofes com ara el terratrèmol d’Haití de 2010, el tifó de les Filipines de 2013, l’erupció del volcà Tajogaite (també conegut com ‘Cumbre Vieja’) de l’illa canària de la Palma de 2021 o les darreres inundacions per l’efecte de la Dana a València on va ‘gastar’ els pocs dies de vacances que li quedaven de l’any 2024.

El 2014 en una gala celebrada a Alcanar va ser reconegut com a Ebrenc de l’any 2013 per la seva solidaritat i compromís amb la gent. També és delegat de prevenció de riscos laborals de la UGT, coordinador d’Emergències de Creu Roja a Catalunya i va ser portaveu de la Creu Roja Espanyola.

La primera edició del llibre ‘Autoprotecció en emergències i catàstrofes’ és del mes de juny i, com sabeu, el 29 d’octubre va començar a l’est d’Espanya una que va acabar afectant la província de València a partir de l'endemà destruint gran part de la comarca de l’Horta Baixa arrasant la vida de 227 persones (més els que hi va haver a Castella la Manxa i Andalusia), a part dels abundants d’anys materials.

La primera pregunta crec que obligada...

PREGUNTA. Paco, què et va motivar escriure el llibre?

RESPOSTA. Va ser després de tornar de l’emergència del volcà de la Palma.

Un volcà no és una cosa habitual i amb aquesta emergència ja he viscut quasi totes les emergències que indico al llibre. I vaig pensar, per què no escric el que he après en més de trenta anys fent voluntariat en emergències? Crec que pot ser útil. Així que vaig fer recerca de matèria relacionada amb les emergències i catàstrofes; no vaig trobar cap llibre relacionat més enllà d’algun consell. Sí que hi havia matèria relacionada amb els primers auxilis, però aquest no era el que buscava.

Durant aquest temps d’activitat voluntària en emergències i catàstrofes he pogut comprovar que la població en general no té la informació ni la formació necessària per fer una primera autoprotecció just després del moment del succés, que és el moment de més risc.

Així que si amb la meva formació i experiència aconsegueixo ajudar algú, ja em sento satisfet d’escriure el llibre.

Però també, i és la meva opinió, les administracions públiques tampoc fan un treball actiu d’informació i formació adequada a la població en general. Això també ho explico al llibre.

P. I la segona també. Seguint les recomanacions del teu llibre, com s’hauria pogut gestionar la catàstrofe de València?

R. Se sol dir que després d’una catàstrofe és fàcil parlar de com s’hauria d’haver fet la gestió. Al llibre, que és anterior, ja explico que la gestió de qualsevol risc de catàstrofe té un procés de preparació, intervenció i finalment de recuperació.

Però la resposta a aquesta pregunta sobre una catàstrofe concreta l’ha de donar qui tingui tota la informació i jo no la tinc (perill, risc, vulnerabilitat de persones i infraestructures, elements en risc, seguiment del risc, sistema d’alerta als equips d’emergència i a la població, activació de plans de protecció civil, coordinació, etc.).

Pel que fa a qualsevol emergència o catàstrofe, al llibre parlo de la conducta proactiva, que és la que implica actuar abans de qualsevol situació de risc i que provoca que la població que pugui estar afectada per una catàstrofe ha d’estar formada i informada perquè pugui estar preparada per fer-li front en cas que succeeixi l’emergència. Cal recordar la dita “més val prevenir...”

La conclusió de la conducta proactiva és:

-Disminueix el patiment humà.

-Facilita la recuperació de les persones i béns.

-Disminueix els costos econòmics.

P. Estàs satisfet amb l’acollida que ha tingut el llibre entre el públic?

R. Quina és la realitat de la informació en catàstrofes o, cosa equivalent, un llibre d’aquesta temàtica? En general, no és una cosa que tingui molt d’interès social.

Però estic content pel fet que les presentacions del llibre sempre han tingut èxit i s’han fet moltes preguntes i que ja va per la segona edició.

Afortunadament, les catàstrofes no ens passen habitualment; però el problema és que quan passen va tot molt ràpid i tens la formació/informació o no la tens; en aquest moment no hi ha temps per improvisar. I les catàstrofes van en augment.

P. Quant de temps vas invertir en la seva preparació i posterior edició?

R. Molts mesos. Es tractava d'escriure un llibre apte per tothom, amb un llenguatge clar, sense tecnicismes innecessaris, que expliqués no només què fer davant aquestes catàstrofes, sinó que expliqués el perquè i alguns conceptes previs que ajuden a entendre-ho tot.

P. Diu el Dr. Crespi al pròleg que tu, sense tenir cap vincle amb la sanitat, tenies des d’un bon començament un gran interès pel món de les emergències i el socorrisme. A què és degut?

R. Suposo que és un tema personal/familiar. Sempre m’ha interessat el tema de l’autosuficiència personal i l’ajuda i col·laboració entre les persones, és una implicació personal amb la societat.

Durant molt de temps també he fet i faig activitat sanitària, essent el socorrisme una part important a les emergències i catàstrofes, però hi ha més (logística, coordinació sanitària, gestió de persones, gestió de magatzem, distribució de productes de primera necessitat, recerca de persones, dret internacional humanitari, gestió de conflictes, etc.).

P. T’hauria agradat estudiar medicina?

R. La medicina és molt útil en alguns aspectes relacionats amb les catàstrofes, però no és una activitat o professió que m’hagi interessat molt.

Hi ha la tendència de relacionar directament la sanitat i les catàstrofes, però cal dir que la sanitat és un apartat més entre els que es treballen a les catàstrofes. La gestió de les catàstrofes és la suma de moltes competències.

P. Parlant del teu llibre, per què és convenient tenir-lo a l’abast?

R. Qualsevol de natros, si el tenim a l’abast, segurament decidirem agafar-lo i encara que sigui només fullejar-lo, seria un primer contacte amb la matèria.

I tenir-lo a l’abast també és molt important quan vius una emergència, ja que hi ha moments que psicològicament “col·lapses” i aquest llibre et pot ajudar a retrobar l'autoconfiança de què pots i has de continuar endavant.

Primer s’hauria de fer una lectura o vàries i fer les anotacions que cadascú cregui convenient.

També cal dir, i és obvi, perquè no necessita electricitat ni wifi que és el primer que cau a les catàstrofes; el paper és més segur.

P. Al començament del teu llibre ja parles de les emergències naturals i de seguida ens ve al cap la DANA de València. En cas d'haver conegut el llibre, què hauria pogut fer la població afectada?

R. Tant la idea d’escriure el llibre com de la seva publicació va ser molt abans de la DANA.

Sabem que hi ha moments i situacions en què és impossible fer front a una catàstrofe: la catàstrofe ens supera. Però hi ha altres situacions en què tenir informació en autoprotecció ens resultarà molt útil.

Cada persona, cada casa, cada infraestructura té una vulnerabilitat, però sempre, una informació i una formació prèvia i de qualitat pot salvat vides.

Al llibre explico la formació/informació mínima per reduir les conseqüències de qualsevol catàstrofe. Hem de saber quins són els perills on vivim, quins són els plans d’emergència que hi ha, què hauríem de fer, què farà l'administració, com és el sistema d’alerta, qui treballarà per reduir les conseqüències de l’emergència, qui hauria de ser el material mínim a tenir a casa o la motxilla d’evacuació, què és un pla familiar d’emergència, etc.

I també explico que la gestió de qualsevol catàstrofe, abans, durant i després, necessita una voluntat social, política i econòmica i, habitualment, falta algun dels components. Segurament a aquesta DANA també.

P. Tu has tingut experiències tant en catàstrofes naturals com produïdes pels humans, com és el terrorisme. Imagino que la reacció davant de cadascuna d’elles és diferent...

R. Hi ha diferències i una molt important és que psicològicament una catàstrofe natural és més “acceptada” per considerar que és inevitable, però una emergència provocada per el ser humà es considera que es podria haver evitat i això genera un sentiment de recerca d’un culpable o, cosa equivalent, no “s’accepta” de la mateixa manera que una qualificada com a natural.

P. Tornant a València, quin grau d’importància té el retard en enviar l’avís d’alarma sobre el que s’estava apropant?

R. Com he comentat, no tinc les dades fiables i contrastades d’aquest cas, però a qualsevol emergència l’avís sempre ha de ser amb prou temps, la qual cosa requereix un seguiment continu de tots els factors que poden provocar una catàstrofe.

Tot i que un avís és importantíssim, per si mateix no ho és tot, cal que tothom conegui quin i com es farà l’avís, què ha de fer, si ha de fer una evacuació, un confinament, sí té capacitació per autoprotegir-se, etc.

P. Des del teu punt de vista, i com a voluntari que vas acudir a ajudar els damnificats valencians, com creus que va actuar cada administració? 

R. La responsabilitat de protegir la població és de l’Administració Pública. Després poden haver-hi altres entitats que actuen sota la direcció i en col·laboració d’aquesta Administració i cadascuna d’aquestes té la seva responsabilitat en la seva actuació (empreses, associacions, ONG's, etc.). I tot això es recull en un pla d’emergències o de protecció civil que pot ser genèric o per un perill concret com pot ser per inundacions.

Però sempre hi haurà un comandament superior que correspon a l'Administració competent segons l’àmbit afectat i tipus de catàstrofe.

P. Suposo que una catàstrofe com aquesta no es pot evitar... O sí?

R. Al llibre explico els components de qualsevol situació d’emergència i quan un d’aquest component no està controlat, s’ha d’actuar sobre el mateix.

Qualsevol perill (aigües, tempestes, etc.) té un risc (possibilitat de dany). Quan no es pot eliminar el risc, cal actuar sobre les possibles conseqüències amb un pla de protecció civil “viu”, que no estigui a un calaix i sigui conegut per la població que pugui ser afectada.

Al llibre explico que totes les catàstrofes tenen un component humà més o menys intens. Tot i que algunes catàstrofes es considerin “naturals” com pot ser un terratrèmol, el fet de construir de manera inadequada en zona sísmica ja genera un risc, per tant, el terratrèmol és “natural”, però les conseqüències ho són?

P. Per què trobes que existeixen les teories 'conspiranoiques' com per exemple que el govern d’Espanya va ordenar obrir les preses riu amunt?

R. Desconec aquesta informació i com ja he comentat, sense tenir la informació fiable i contrastada no puc opinar de manera adequada a la realitat.

I davant aquestes teories i d’altres, sempre soc prudent.

P. Tornem al teu llibre, trobes que és factible elaborar un pla d’emergència familiar? -Com tu dius-. Creus que la gent està preparada i, sobretot mentalitzada per a fer-ho?

R. El pla d’emergència familiar és bàsic i necessari per conèixer els perills que ens poden afectar.

Crec que la gent està preparada, ja que és una gestió molt senzilla.

El tema de la mentalització és més complicat. Des de 1992 faig formació i conscienciació sobre catàstrofes i veig que encara moltes persones pensen que les catàstrofes no ens afectaran directament i en cas que sí que ens afectin, l’Administració Pública té el sistema de resposta i la població som només persones receptores d’aquesta ajuda. Però la realitat és diferent, depenent de la magnitud de la catàstrofe, en els primers moments, cap sistema de resposta en emergències té la capacitat de fer-ne una adequada intervenció i al llibre explico els motius.

D'altra banda també he vist com l'Administració Pública no acaba de transmetre la suficient formació i informació sobre emergències i catàstrofes. Sí que tenim molts bons professionals per intervenir en les emergències, però del que jo parlo no és de la informació/formació d’aquest professional, sinó de la població en general (autoprotecció).

P. No seria més factible que cada municipi tingués el seu propi pla d’emergència i que, de tant en tant, anar-lo recordant a la gent amb simulacres puntuals?

R. Tot i que sintetitzaré molt...

Cada municipi ha d’analitzar quins són els perills que els poden afectar (rius, pantans, indústria química, etc.), quins són els elements vulnerables (persones exposades, escoles, centres sanitaris, etc.), quins recursos propis té per fer front a la possible emergència (policia, sistema sanitari, etc.), quins recursos del municipi pot activar (empreses, ONG's, associacions, etc.), etc.

Ha de tenir un sistema d’activació dels recursos d’intervenció i d’avís a la població.

I amb la informació prèvia, s’ha de crear un pla d’emergència (protocols, avisos, intervinents, simulacres, etc.)

I bàsic, la població ha de participar en tot el procés, la qual cosa implica que aquesta població se senti partícip des de l’inici.

Però cap pla d’emergència o de protecció civil no pot fer-se i guardar-se a un calaix, s’ha de revisar i adaptar als canvis.

P. La majoria de les llars domèstiques no disposa d’extintors perquè no és obligatori tenir-los. Creus que ho hauria de ser? S’ha de tenir en compte que hi ha diferents tipus de focs i sovint necessites diversos tipus extintors...

R. Els incendis a la llar són relativament freqüents, sabem les conseqüències i sabem que un extintor ens pot ser molt útil en el primer moment o conat d’incendi. Vist l’anterior, la meva conclusió és senzilla: disposar d’un extintor que ens permeti eliminar o minimitzar el risc. I no cal que siguin obligatoris per tenir-ne un.

Els extintors són importants, però cal saber utilitzar-los i fer les revisions. De tot això et poden informar quan el compres.

I podem sumar en seguretat instal·lant detectors de fum. El tema de l'obligatorietat no és important si tens consciència del risc.

P. En un dels apartats fas menció als accidents nuclears. A les Terres de l’Ebre tenim dues centrals nuclears a Ascó, a part de la que hi ha a Vandellòs que tot i estar a la comarca del Baix Camp, un accident greu també ens podria acabar afectant. Amb el pas dels anys sembla que ens hàgim acostumat a conviure amb el risc... Creus que vivim massa confiats davant el perill que signifiquen?

R. Sense fer altres valoracions, sabem que les centrals nuclears tenen una part positiva, però també representen un greu perill que, a més a més de tenir conseqüències immediates, també ho són a molt llarg termini.

Personalment, crec que els sers humans ens acostumem a viure prop de perills, sigui perquè directament o indirectament ens dona un benefici econòmic, perquè es desconeix el seu grau de perillositat, perquè es creu que la resposta a una emergència serà adequada, per indiferència, per desconeixement, etc.

Crec que vivim confiats en aquest perill. El perill existeix i mentre no es pugui eliminar cal tenir una resposta davant possibles incidents o accidents.

Sobre el tema de la pregunta, personalment crec que actualment hi hauria una bona resposta si es poden respondre amb un “sí” com a mínim a aquestes preguntes:

 -El pla d’emergència és conegut per tothom? (no n'hi ha prou que estigui a una web)

-La població sap que ha de fer en cas d’alerta?

-La població sap quins són els sistemes d’alerta?

-Els professionals que han d’intervenir tenen la capacitació adequada?

-Els professionals que han d’intervenir tenen el material necessari, tant de protecció personal com d’intervenció?

-Es fan exercicis i simulacres?

-Hi ha punts de recepció de persones irradiades?

-S’activaria de manera immediata una partida pressupostària?

-Està garantit el confinament segur de la població, de centres escolars, de residències, etc.?

-El sistema sanitari d’emergències té capacitat d’intervenció?

-Els centres sanitaris tenen pla específic per emergència nuclear i zones habilitades per recepció?

-Està garantida, si és el cas, l’evacuació massiva?

-Està garantit el subministrament a la població de productes de primera necessitat?

-Hi ha zones per habilitar-los com a alberg provisional per persones no irradiades i que es pugui mantenir durant el temps necessari?

(Això és només la meva opinió)

P. També parles dels atemptats terroristes, una situació que vas viure de ben a prop. De vegades pensem que el terrorisme només afecta les grans ciutats com Barcelona, però no és cert, ja que simultàniament al 17-A de 2017 també Cambrils va viure un atemptat... 

R. Seguim en alerta antiterrorista 4 sobre un nivell de 5… Poca cosa més a dir.

P. Anem acabant. Per què recomanaries que tothom tingués el teu llibre?

R. Tot el que explico és senzill de llegir i d’entendre, de fàcil implementació a cada casa, amb material habitual que tenim a casa, pautes d’actuació clares i esquemàtiques, etc.

Explico aspectes generals de les catàstrofes, com fer un confinament, una evacuació, un pla d’emergència, una motxilla d’evacuació, etc.

No oblido les persones més vulnerables com són les persones grans, amb discapacitat, nadons i infants.

I també estan les nostres mascotes, que formen part de la família.

Continua amb les principals emergències i catàstrofes que ens poden ocórrer com incendis a casa i al bosc, inundacions, accidents químic i nuclear, nevades, terratrèmols, atemptats, onades de fred, tsunamis, etc.

Crec que és un llibre imprescindible a cada casa per ser una temàtica que cal conèixer perquè les conseqüències de les catàstrofes cada dia ens afecten més i el coneixement de l’autoprotecció ens serà molt útil.

P. I la pregunta final. Tens pensat escriure algun altre llibre?

R. Tot i que tinc algun projecte relacionat amb la matèria d’emergències i catàstrofes, escriure un altre llibre no ho tinc pensat, però si puc ajudar algú amb algun altre llibre, mai es pot descartar.

RESSEGUINT LES PETJADES DE ‘LA CINTETA’

 

Gràcies a un treball de recerca de batxillerat, Maria Perolada Martín va descobrir una galerenca que havia col·laborat amb la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, que va ser detinguda per la Gestapo, la policia secreta de Hitler, que va ser traslladada al camp de concentració nazi de Ravensbrück amb el comboi de les 27.000 juntament amb Neus Català, que va ser deportada a un segon camp de concentració, el de Neuengamme, que va ser alliberada gràcies a la intervenció de la Creu Roja sueca i que, finalment, va ser distingida pel govern de la República Francesa amb dues Legions d'Honor a part d'altres distincions i reconeixements.

Aquesta galerenca va ser Maria Cinta Rodríguez Tomàs, la Cinteta, tal com era coneguda familiarment. Va marxar a França l'any 1907 i allí es va casar amb Laurent Roques, un català de Linyola (Lleida) fet que li va ocasionar la pèrdua del seu cognom patern i va passar a dir-se Maria Cinta Roques, dificultant així la recerca efectuada per la Maria.

Durant el seu periple per diversos pobles francesos, finalment, quan va ser detinguda regentava un restaurant al poble de Pamiers, al departament de l'Ariege, regió dels Pirineus Orientals.

Aquest treball de recerca està publicat al llibre 'Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica', publicat per Garsineu Edicions.

 

Fa quasi 40 anys que visito el departament de l'Ariege, sobre tot el poble de Mirepoix (Miralpeix en occità) on un cosí meu, fill de mon oncle Leonardo (de qui us n'he parlat moltes vegades) hi va viure durant més de vint anys. Actualment viu a Saint-Gaudéric, a menys de 10 Km.

A principis d'aquest mes d'octubre hi vam tornar, però abans de marxar ja sabia que aquesta vegada seria una estada diferent. De totes, totes, volia visitar el poble de Pamiers, on ja hi havia estat una vegada i que només està a uns 30 minuts en cotxe de Mirepoix. Aquest cop volia trobar el lloc on Cintenta i el seu marit va tenir el restaurant a la plaça dels Carmes.

Mon cosí Gérard ens va advertir que Pamiers havia canviat molt. Al contrari del que passa a la majoria dels pobles francesos, a Pamiers s'havien tirat per terra diversos edificis i s'havien ajuntat l'antiga plaça ‘des Carmes’ amb la plaça de la República. La nova plaça és el resultat de la unió de les dues esmentades anteriorment va prendre el nom de la segona com a denominació oficial. No obstant encara queda el carrer ‘des Carmes’ que és un dels més cèntrics de la població.

El nom de 'Carmes' es deu a l'existència d'un convent de monges Carmelites que hi va haver ja fa anys.

Mon cosí també ens va avisar que ens trobaríem la plaça en obres, la qual cosa sempre és un contratemps quan estàs de visita a un lloc que pràcticament desconeixes.

Malgrat les explicacions de mon cosí, la meva dona que sap molt més francès que jo, va entrar a preguntar a l'oficina de turisme que està situada a la mateixa plaça de la República. La treballadora d'allí, tot i que no ho sabia amb certesa, li va donar les mateixes explicacions.

Dies més tard, de visita a Carcassona, ens van topar amb una placa: ‘Jessica Bourianes-Roques, Avocat’. Vaig pensar que podríem estar davant d'algun descendent de Cinteta. A França tenir dos cognoms no és gens freqüent. Quan li vaig dir a mon cosí, em va dir que per aquella zona el cognom Roques era prou habitual, la qual cosa vaig poder confirmar en visitar el cementiri de Fanjeaux (Fanjaus en occità) on vaig veure la làpida d'un tal Jean Roques.

No us negaré que hauria estat molt més emocionant trobat la casa on Cintera i Laurent van tenir el restaurant a la plaça ‘des Carmes’ núm. 5 i, tot i que vam veure un número 5, cal recordar que ara ens trobàvem a la plaça de la República per a la qual cosa es pressuposa que aquella casa no té res a veure amb la que estàvem buscant.

Per tant, regust agredolç perquè no vaig trobar cap indici de l'estada de la nostra heroïna a Pamiers, però satisfet d'haver estat a un poble que durant molts anys va trepitjar una dona que, com jo, també era de la Galera.

ELS DIES DE LA POLS GROGA

Després que Maria Perolada Martín ‘descobrís’ Maria Cinta Rodríguez Tomàs i ens expliqués el seu periple que la va portar des de la Galera, el seu poble natal, primer a França i més tard fins als camps de concentració nazis de Ravensbrück i Neuengamme al llibre ‘Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica’, res em feia pensar que només al cap d’unes poques setmanes de la seva publicació ens arribés a casa un altre llibre que parlava, en aquest cas, d’unes xiquetes ampostines. Quan el passat dilluns 13 de maig la cartera va trucar el timbre de casa i va dir que portava un paquet, tant la meva dona com jo ens vam quedar una mica sorpresos. Jo no n’esperava cap i ella tot i que tenia una comanda feta, aquell mateix dia li havien confirmat que el paquet estava en camí, però de cap de les maneres l’esperava per aquell mateix dia. Efectivament, quan la cartera li va lliurar a la meva dona el paquet va veure de seguida que no era el que ella esperava. La destinatària era ella i el remitent mon cosí Gérard Martí que viu al departament francès de l’Aude, a la regió de Llenguadoc-Rosselló, molt prop de Carcassona. De tant en tant mon cosí m’envia coses i en veure que la meva dona es disposava a obrir-lo em va sobtar. Per una vegada anava dirigit a ella. Dintre del paquet anava un altre paquet, ja que tal com a ell li va arribar, el va embolcallar un altre cop i el va remetre. Després d’obrir la segona coberta la sorpresa va ser majúscula en veure que es tractava d’una novel·la en francès i a la portada s’hi veia el dibuix d’una xiqueta amb trenes i per sobre de la seva espatlla esquerra la inconfusible silueta del pont penjant d’Amposta, mentre que a la contraportada s’hi veia el barri de la Vila i l’Ebre. La novel·la està escrita per Isabelle Wlodarczyk i porta per títol ‘Les Jours de la poudre jaune’, es a dir, Els dies de la pols groga. Està editat per Babouche à oreille i es pot comprar per Internet a qualsevol portal especialitzat. No sembla que estigui traduït ni al català ni al castellà. Està adreçada al públic juvenil (+12) i basada en la infantesa de tres germans, Paquita, Manolita i Alexandrina Marco Lor que com tantes altres xiquetes i xiquets de la seva generació van haver de deixar casa seva fugin de la guerra Civil Espanyola cap a l’exili francès. Us deixo amb la sinopsis que he trobat per Internet. El camió accelera. Conduïm, ràpid, ràpid, ràpid. Sempre més ràpid. Les meves idees són confuses. Intento aferrar-me a les imatges del passat. Es desplacen pel meu cap: una minúscula nina de drap darrere de la qual la Manolita intenta amagar-se del tot. Els ulls de color estiuenc del meu pare, encesos de revolta. Les perles del rosari de la meva mare al voltant d'un fil a punt de trencar-se. Crido, però ningú no m'escolta. Una marea humana va escombrar la ciutat. La gent corre en totes direccions, les sirenes criden a les nostres orelles. El cel i la terra estan en flames. Trona trets frenètics. A pocs carrers de l'església, veig el gran cavall dels meus pares. Per un moment, crec que estic somiant. Em frego els ulls, una vegada i una altra, i no m'equivoco. Són ells. El pare, la mare, la Manolita, l'Alexandrina, els meus avis, el meu oncle i la meva tieta. Es van aturar al voral de la carretera. Crido els seus noms: "Mama! Papa! Soc jo, Paquita! Soc aquí! No te'n vagis sense mi! En plena guerra civil, la jove Paquita i la resta de la seva família van haver de fugir d'Espanya. Comença així un llarg viatge cap al desconegut.

ENTREVISTA A MARIA PEROLADA MARTÍN, AUTORA DEL LLIBRE ‘CINTETA, UNA EBRENCA HEROICA’

Per aquelles persones que no coneixeu la Maria us he de dir que és una persona molt jove, plena de vitalitat i amb moltes ganes de resoldre els reptes que se li plantegen a la vida. Bon dia, Maria. PREGUNTA. La primera pregunta és personal, quants anys tens? RESPOSTA. Bon dia, Joan. Actualment, tinc 20 anys, els he complit al febrer. P. Estàs estudiant algun grau o ja has acabat? R. Estic estudiant Educació a la Universitat Rovira i Virgili. P. Els teus estudis no tenen res a veure amb la recerca de la memòria històrica, és així? R. A simple vista pot semblar que no estan relacionats, però considero que l’educació i la memòria històrica tenen un vincle profund i una missió que és la de conscienciar al jovent i als infants en aquests temes, per tal de fomentar el pensament crític i el respecte per evitar que les futures generacions repeteixin aquests esdeveniments tan tràgics. P. Anem al tema que ben segur més interessarà als hipotètics lectors d’aquesta entrevista. Amb 20, acabes de publicar el teu primer llibre: Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica. R. Sí, aquesta ha estat la meva primera obra i també vaig viure el meu primer Sant Jordi com a escriptora, on vaig estar signant llibres a la Plaça de l’Ajuntament de la meva ciutat, Amposta. P. He dit primer perquè espero que després d’aquest en vinguin molts altres... R. Tant de bo, mentre hi hagi històries per investigar hi haurà llibres per a publicar. P. El llibre que has escrit ha estat fruit d’una exhaustiva investigació que comença amb un treball de recerca de 2n de Batxillerat. Després de llegir el llibre i veure el laboriós treball que vas fer, sospito que no el vas poder tenir enllestit al 100% quan el vas haver de presentar. R. El treball de recerca s'inicia a mitjan curs de 1r de batxillerat, això no obstant, sí que és cert que la majoria d’alumnes per norma general el deixen per a realitzar-lo durant el curs de 2n de batxillerat, però aquest no va ser el meu cas. Jo vaig començar a treballar amb la meva recerca l'abril de 2021 quan cursava 1r de batxillerat, tan aviat ens van donar les indicacions per a començar. Finalment, vaig entregar la meva investigació la qual ja estava totalment finalitzada el gener del 2022 quan estudiava 2n de batxillerat. Per a dur a terme aquesta recerca vaig estar uns 10 mesos treballant de manera molt exhaustiva i dedicant-m'hi moltes hores diàriament. Tot aquest esforç em va permetre poder-ho tenir enllestit (iniciat i finalitzat) el gener del 2022. És per això que el març del 2022 ho vaig enregistrar al registre de la propietat intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, per a donar-hi constància de la meva troballa. Déu-n’hi-do! P. Ens podries dir quina nota vas obtenir? R. Un 10. No em sorprèn Maria i t’ho he preguntat precisament per això, perquè suposava que un treball tan magnífic com el que vas fer es mereixia la millor nota. P. Després de localitzar finalment qui era la Cinteta i que va néixer a la Galera, un poble molt proper al teu, vas seguir estirant el fil per acabar descobrint tots els secrets de la vida d'una dona molt valenta i plena d'ideals... R. Efectivament, el punt més essencial per a la meva recerca era poder vincular a la Cinteta al territori de la Galera del Montsià. Un cop vaig assolir aquesta fita vaig anar més enllà, ja que vaig ser la primera persona en realitzar la troballa i en posar-me en contacte amb els seus familiars, tant els de la Galera com els de França. La vida de la Cinteta, com bé dius, està plena de molts esdeveniments importants que ressalten el seu coratge i la seva fermesa en els seus ideals. És per això que amb la meva investigació s’ha pogut donar a conèixer la vida integra de l’ebrenca. M’ha sobtat que qualifiquis els poble on va néixer la Cinteta com ‘la Galera del Montsià’. Sembla com si es digués així en realitat, però ho fas per a diferenciar-la de Galera (sense article), un poble de la província de Granada i per on també ‘vas passar’ perseguint el rastre de la nostra heroïna. P. Imagino que vas haver de fer trucades, moltes trucades, consultes d'arxius en línia i físics i recórrer diferents indrets de França i Alemanya... R. La veritat és que aquesta feina ha estat molt important, ja que com es detalla en el meu llibre, he hagut de cercar en arxius de diferents països com França, Alemanya, Estats Units, Suïssa, Suècia… Això ha implicat que hagués d'escriure un gran nombre de cartes en diferents idiomes, correus electrònics, trucades… La comunicació amb els diferents arxius va suposar un repte, al qual se li va sumar el temps de resposta, l’idioma i el temps per a rebre documentació. Això no obstant, tal com podem veure en la meva obra, aquest repte es va poder superar de manera molt satisfactòria. Efectivament, el resultat és òptim. Afortunadament, avui disposem d’unes eines que només uns anys abans de néixer la teva generació no existien i que ben usades poden simplificar molt la feina. P. Què senties quan descobries alguna cosa nova que et permetia seguir avançant en la recerca? R. El sentiment era d’una gran satisfacció i felicitat, ja que la informació que hi havia de la Cinteta era pràcticament inexistent, tant al Memorial Democràtic com a l’Amical de Ravensbrück, on tan sols hi havia unes petites línies i cap fotografia. P. Finalment, has acabat tota la investigació i tens a les teves mans un material que jo qualificaria d’excepcional. Ets tu qui decideix publicar-lo o t’ho van suggerir? R. Donar a conèixer la història de la Cinteta va ser el meu objectiu, però sempre respectant les voluntats i desitjos de la seva família, tal com s’ha fet amb la meva obra. P. El llibre ha estat editat per Garsineu edicions. Et va costar molt trobar qui te’l publiqués? R. No, pel fet que tan prompte em vaig posar en contacte amb Garsineu Edicions l’editor va estar a la meva disposició i em va recolzar en tot moment, li estic molt agraïda. P. A part de l'extraordinària història que expliques, m'ha agradat molt com poses en context els fets històrics que anaven transcorrent a Espanya i Europa durant la vida de la nostra heroïna. Possiblement, sense aquestes explicacions no s'acabaria d'entendre els motius que van portar Cinteta a fer el que va fer i que la van dur a estar confinada als camps de concentració alemanys i, posteriorment, rebre les distincions de les qual es va fer mereixedora... R. Moltes gràcies, la veritat és que sempre he pensat que és fonamental situar als lectors en el context històric. D’aquesta manera aquests poden connectar més amb els protagonistes, posar-se a la seva pell i comprendre millor les seves experiències i reptes. En el cas de la Cinteta és rellevant parlar dels fets que estaven succeint a Europa i Espanya, ja que van tenir lloc les dues guerres mundials i la Guerra Civil Espanyola. P. Per a fer símil, trobes que és comparable la vida de Cinteta Rodríguez amb la de Neus Català? R. Personalment, considero que totes dues han viscut unes vivències personals significatives i que mereixen ser recordades com les valentes dones lluitadores que són. Les seves històries comparteixen moments força similars com formar part de la Resistència francesa, el seu trasllat amb el comboi de les 27.000 i la seva estada al camp de Ravensbrück. Tot i haver experimentat situacions afins, cadascuna mereix el reconeixement que li pertoca i no es tracta de fer comparacions sinó de fer memòria i honrar de manera justa, ètica i moral la vida de dues grans heroïnes catalanes. P. De tot el que vas anar descobrint al llarg de la investigació, quin moment et va produir més satisfacció? R. Un dels esdeveniments que més destacaria perquè em va emplenar de gran complaença va ser quan l'1 de juliol del 2021, vaig contactar amb la família de la Galera. Els seus descendents em van corroborar que la Maria Roques era la Cinteta Rodríguez i que, per tant, era nada a la Galera del Montsià. Aquest fet és l'única manera possible de poder acreditar aquest entrellat. El succés esmentat anteriorment em va omplir de goig, pel fet que a partir d'aquell moment vaig poder donar veu a la Cinteta. Finalment, quan vaig acabar la investigació vaig tenir el plaer de compartir amb la seva família els resultats de la meva recerca i així esdevenir la primera persona a haver acreditat documentalment que la Maria Roques era l’ebrenca Cinteta Rodríguez. P. I el més emotiu? R. Personalment, el moment més emotiu d’aquesta investigació ha estat sense dubte poder donar-li veu a una història que ha estat silenciada. P. I ara què? T’has plantejat continuar fent recerca històrica? R. Actualment, estic molt centrada en els meus estudis, però la recerca històrica i la Cinteta sempre estaran molt presents en la meva vida. Pel motiu esmentat anteriorment, compaginaré la meva formació acadèmica amb la investigació sobre memòria històrica. És un camp que considero crucial mantenir viu, és el fil que connecta el passat amb el present i serveix de guia per al futur. Alhora honora el record de totes aquelles persones que han lluitat per la llibertat i evita que aquestes caiguin en l'oblit. P. I ja per acabar, vols aportar alguna informació que consideris transcendent i que no hagi sortit al llarg de l’entrevista? R. Un fet que m'agradaria destacar és que amb la recerca he pogut anar corroborant com la Cinteta va rebre un gran nombre de medalles i distincions de diferents països com França, Estats Units i Gran Bretanya. Així doncs, vaig haver d’analitzar el valor de cada condecoració, és així com vaig poder confirmar que aquests valents actes li van permetre esdevenir la deportada catalana més condecorada per actes realitzats durant la Segona Guerra Mundial, tenint en compte l'ordre de precedència. A més a més, també vull incloure que la Cinteta va rebre una felicitació per part dels Estats Units enviada per Dwight D. Eisenhower, qui més tard esdevingué el 34è president dels EUA. En aquest missatge, Eisenhower felicitava i valorava tots els actes coratjosos i heroics de l’ebrenca durant la Segona Guerra Mundial. Voldria finalitzar aquesta entrevista, agraint-li a la família de la Cinteta tant la de Galera com la de França, la seva complicitat i col·laboració en tot moment. Moltes gràcies, Maria pel teu temps i espero que en un futur tinguis molts èxits tant personals com professionals. Moltíssimes gràcies a tu Joan, ha estat un plaer.

VIDA A L’EBRE, ‘PARLO D’UN RIU MÍTIC I REMORÓS’

Acabo d’arribar de la biblioteca d’Amposta on l’amic Vicent Pellicer Ollés acaba de presentar el llibre de fotografia Vida a l’Ebre ‘Parlo d’un riu mític i remorós’. La presentació ha anat a càrrec de Tomàs Camacho Molina. Per aquells que encara no coneixen l’autor els hi he de dir que es tracta d’un magnífic fotògraf de natura, però també escriptor, poeta i activista cultural. Ha publicat diferents llibres d’aquesta temàtica com ara Les fonts del Port, Diari de natura, Caminades pel massís del Port: emboscades de tardor meravellosa: el Matarranya, la Terra Alta, el Baix Ebre, el Montsià i el Baix Maestrat, Paisatges de l’Ebre, el Delta i el Port, Guia de les Terres de l’Ebre, El Delta de l’Ebre, el plaer dels sentits, etc., etc. Ha guanyat diversos premis com el Ramon Salvador Montoriol, el Joan Cid i Mulet o el Jordi Cartanyà de turisme. El llibre que avui ens ha presentat a Amposta va ser un encàrrec de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE) i ens fa un recorregut al llarg del tram català del riu, des de Riba-roja d’Ebre fins a la desembocadura acompanyat de versos del gran poeta tortosí Gerard Vergés. Afirma Vicent que hi surten tots els pobles per on passa l’Ebre, fins i tot aquells on el nucli urbà no toca al riu. La publicació ha anat a càrrec de la Editorial Cossetània i el preu de venda és de 38€ ja que es tracta d’una magnífica edició. El pròleg és del Conseller Roger Torrent.