RESSEGUINT LES PETJADES DE ‘LA CINTETA’

 

Gràcies a un treball de recerca de batxillerat, Maria Perolada Martín va descobrir una galerenca que havia col·laborat amb la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, que va ser detinguda per la Gestapo, la policia secreta de Hitler, que va ser traslladada al camp de concentració nazi de Ravensbrück amb el comboi de les 27.000 juntament amb Neus Català, que va ser deportada a un segon camp de concentració, el de Neuengamme, que va ser alliberada gràcies a la intervenció de la Creu Roja sueca i que, finalment, va ser distingida pel govern de la República Francesa amb dues Legions d'Honor a part d'altres distincions i reconeixements.

Aquesta galerenca va ser Maria Cinta Rodríguez Tomàs, la Cinteta, tal com era coneguda familiarment. Va marxar a França l'any 1907 i allí es va casar amb Laurent Roques, un català de Linyola (Lleida) fet que li va ocasionar la pèrdua del seu cognom patern i va passar a dir-se Maria Cinta Roques, dificultant així la recerca efectuada per la Maria.

Durant el seu periple per diversos pobles francesos, finalment, quan va ser detinguda regentava un restaurant al poble de Pamiers, al departament de l'Ariege, regió dels Pirineus Orientals.

Aquest treball de recerca està publicat al llibre 'Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica', publicat per Garsineu Edicions.

 

Fa quasi 40 anys que visito el departament de l'Ariege, sobre tot el poble de Mirepoix (Miralpeix en occità) on un cosí meu, fill de mon oncle Leonardo (de qui us n'he parlat moltes vegades) hi va viure durant més de vint anys. Actualment viu a Saint-Gaudéric, a menys de 10 Km.

A principis d'aquest mes d'octubre hi vam tornar, però abans de marxar ja sabia que aquesta vegada seria una estada diferent. De totes, totes, volia visitar el poble de Pamiers, on ja hi havia estat una vegada i que només està a uns 30 minuts en cotxe de Mirepoix. Aquest cop volia trobar el lloc on Cintenta i el seu marit va tenir el restaurant a la plaça dels Carmes.

Mon cosí Gérard ens va advertir que Pamiers havia canviat molt. Al contrari del que passa a la majoria dels pobles francesos, a Pamiers s'havien tirat per terra diversos edificis i s'havien ajuntat l'antiga plaça ‘des Carmes’ amb la plaça de la República. La nova plaça és el resultat de la unió de les dues esmentades anteriorment va prendre el nom de la segona com a denominació oficial. No obstant encara queda el carrer ‘des Carmes’ que és un dels més cèntrics de la població.

El nom de 'Carmes' es deu a l'existència d'un convent de monges Carmelites que hi va haver ja fa anys.

Mon cosí també ens va avisar que ens trobaríem la plaça en obres, la qual cosa sempre és un contratemps quan estàs de visita a un lloc que pràcticament desconeixes.

Malgrat les explicacions de mon cosí, la meva dona que sap molt més francès que jo, va entrar a preguntar a l'oficina de turisme que està situada a la mateixa plaça de la República. La treballadora d'allí, tot i que no ho sabia amb certesa, li va donar les mateixes explicacions.

Dies més tard, de visita a Carcassona, ens van topar amb una placa: ‘Jessica Bourianes-Roques, Avocat’. Vaig pensar que podríem estar davant d'algun descendent de Cinteta. A França tenir dos cognoms no és gens freqüent. Quan li vaig dir a mon cosí, em va dir que per aquella zona el cognom Roques era prou habitual, la qual cosa vaig poder confirmar en visitar el cementiri de Fanjeaux (Fanjaus en occità) on vaig veure la làpida d'un tal Jean Roques.

No us negaré que hauria estat molt més emocionant trobat la casa on Cintera i Laurent van tenir el restaurant a la plaça ‘des Carmes’ núm. 5 i, tot i que vam veure un número 5, cal recordar que ara ens trobàvem a la plaça de la República per a la qual cosa es pressuposa que aquella casa no té res a veure amb la que estàvem buscant.

Per tant, regust agredolç perquè no vaig trobar cap indici de l'estada de la nostra heroïna a Pamiers, però satisfet d'haver estat a un poble que durant molts anys va trepitjar una dona que, com jo, també era de la Galera.

ELS DIES DE LA POLS GROGA

Després que Maria Perolada Martín ‘descobrís’ Maria Cinta Rodríguez Tomàs i ens expliqués el seu periple que la va portar des de la Galera, el seu poble natal, primer a França i més tard fins als camps de concentració nazis de Ravensbrück i Neuengamme al llibre ‘Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica’, res em feia pensar que només al cap d’unes poques setmanes de la seva publicació ens arribés a casa un altre llibre que parlava, en aquest cas, d’unes xiquetes ampostines. Quan el passat dilluns 13 de maig la cartera va trucar el timbre de casa i va dir que portava un paquet, tant la meva dona com jo ens vam quedar una mica sorpresos. Jo no n’esperava cap i ella tot i que tenia una comanda feta, aquell mateix dia li havien confirmat que el paquet estava en camí, però de cap de les maneres l’esperava per aquell mateix dia. Efectivament, quan la cartera li va lliurar a la meva dona el paquet va veure de seguida que no era el que ella esperava. La destinatària era ella i el remitent mon cosí Gérard Martí que viu al departament francès de l’Aude, a la regió de Llenguadoc-Rosselló, molt prop de Carcassona. De tant en tant mon cosí m’envia coses i en veure que la meva dona es disposava a obrir-lo em va sobtar. Per una vegada anava dirigit a ella. Dintre del paquet anava un altre paquet, ja que tal com a ell li va arribar, el va embolcallar un altre cop i el va remetre. Després d’obrir la segona coberta la sorpresa va ser majúscula en veure que es tractava d’una novel·la en francès i a la portada s’hi veia el dibuix d’una xiqueta amb trenes i per sobre de la seva espatlla esquerra la inconfusible silueta del pont penjant d’Amposta, mentre que a la contraportada s’hi veia el barri de la Vila i l’Ebre. La novel·la està escrita per Isabelle Wlodarczyk i porta per títol ‘Les Jours de la poudre jaune’, es a dir, Els dies de la pols groga. Està editat per Babouche à oreille i es pot comprar per Internet a qualsevol portal especialitzat. No sembla que estigui traduït ni al català ni al castellà. Està adreçada al públic juvenil (+12) i basada en la infantesa de tres germans, Paquita, Manolita i Alexandrina Marco Lor que com tantes altres xiquetes i xiquets de la seva generació van haver de deixar casa seva fugin de la guerra Civil Espanyola cap a l’exili francès. Us deixo amb la sinopsis que he trobat per Internet. El camió accelera. Conduïm, ràpid, ràpid, ràpid. Sempre més ràpid. Les meves idees són confuses. Intento aferrar-me a les imatges del passat. Es desplacen pel meu cap: una minúscula nina de drap darrere de la qual la Manolita intenta amagar-se del tot. Els ulls de color estiuenc del meu pare, encesos de revolta. Les perles del rosari de la meva mare al voltant d'un fil a punt de trencar-se. Crido, però ningú no m'escolta. Una marea humana va escombrar la ciutat. La gent corre en totes direccions, les sirenes criden a les nostres orelles. El cel i la terra estan en flames. Trona trets frenètics. A pocs carrers de l'església, veig el gran cavall dels meus pares. Per un moment, crec que estic somiant. Em frego els ulls, una vegada i una altra, i no m'equivoco. Són ells. El pare, la mare, la Manolita, l'Alexandrina, els meus avis, el meu oncle i la meva tieta. Es van aturar al voral de la carretera. Crido els seus noms: "Mama! Papa! Soc jo, Paquita! Soc aquí! No te'n vagis sense mi! En plena guerra civil, la jove Paquita i la resta de la seva família van haver de fugir d'Espanya. Comença així un llarg viatge cap al desconegut.

ENTREVISTA A MARIA PEROLADA MARTÍN, AUTORA DEL LLIBRE ‘CINTETA, UNA EBRENCA HEROICA’

Per aquelles persones que no coneixeu la Maria us he de dir que és una persona molt jove, plena de vitalitat i amb moltes ganes de resoldre els reptes que se li plantegen a la vida. Bon dia, Maria. PREGUNTA. La primera pregunta és personal, quants anys tens? RESPOSTA. Bon dia, Joan. Actualment, tinc 20 anys, els he complit al febrer. P. Estàs estudiant algun grau o ja has acabat? R. Estic estudiant Educació a la Universitat Rovira i Virgili. P. Els teus estudis no tenen res a veure amb la recerca de la memòria històrica, és així? R. A simple vista pot semblar que no estan relacionats, però considero que l’educació i la memòria històrica tenen un vincle profund i una missió que és la de conscienciar al jovent i als infants en aquests temes, per tal de fomentar el pensament crític i el respecte per evitar que les futures generacions repeteixin aquests esdeveniments tan tràgics. P. Anem al tema que ben segur més interessarà als hipotètics lectors d’aquesta entrevista. Amb 20, acabes de publicar el teu primer llibre: Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica. R. Sí, aquesta ha estat la meva primera obra i també vaig viure el meu primer Sant Jordi com a escriptora, on vaig estar signant llibres a la Plaça de l’Ajuntament de la meva ciutat, Amposta. P. He dit primer perquè espero que després d’aquest en vinguin molts altres... R. Tant de bo, mentre hi hagi històries per investigar hi haurà llibres per a publicar. P. El llibre que has escrit ha estat fruit d’una exhaustiva investigació que comença amb un treball de recerca de 2n de Batxillerat. Després de llegir el llibre i veure el laboriós treball que vas fer, sospito que no el vas poder tenir enllestit al 100% quan el vas haver de presentar. R. El treball de recerca s'inicia a mitjan curs de 1r de batxillerat, això no obstant, sí que és cert que la majoria d’alumnes per norma general el deixen per a realitzar-lo durant el curs de 2n de batxillerat, però aquest no va ser el meu cas. Jo vaig començar a treballar amb la meva recerca l'abril de 2021 quan cursava 1r de batxillerat, tan aviat ens van donar les indicacions per a començar. Finalment, vaig entregar la meva investigació la qual ja estava totalment finalitzada el gener del 2022 quan estudiava 2n de batxillerat. Per a dur a terme aquesta recerca vaig estar uns 10 mesos treballant de manera molt exhaustiva i dedicant-m'hi moltes hores diàriament. Tot aquest esforç em va permetre poder-ho tenir enllestit (iniciat i finalitzat) el gener del 2022. És per això que el març del 2022 ho vaig enregistrar al registre de la propietat intel·lectual del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, per a donar-hi constància de la meva troballa. Déu-n’hi-do! P. Ens podries dir quina nota vas obtenir? R. Un 10. No em sorprèn Maria i t’ho he preguntat precisament per això, perquè suposava que un treball tan magnífic com el que vas fer es mereixia la millor nota. P. Després de localitzar finalment qui era la Cinteta i que va néixer a la Galera, un poble molt proper al teu, vas seguir estirant el fil per acabar descobrint tots els secrets de la vida d'una dona molt valenta i plena d'ideals... R. Efectivament, el punt més essencial per a la meva recerca era poder vincular a la Cinteta al territori de la Galera del Montsià. Un cop vaig assolir aquesta fita vaig anar més enllà, ja que vaig ser la primera persona en realitzar la troballa i en posar-me en contacte amb els seus familiars, tant els de la Galera com els de França. La vida de la Cinteta, com bé dius, està plena de molts esdeveniments importants que ressalten el seu coratge i la seva fermesa en els seus ideals. És per això que amb la meva investigació s’ha pogut donar a conèixer la vida integra de l’ebrenca. M’ha sobtat que qualifiquis els poble on va néixer la Cinteta com ‘la Galera del Montsià’. Sembla com si es digués així en realitat, però ho fas per a diferenciar-la de Galera (sense article), un poble de la província de Granada i per on també ‘vas passar’ perseguint el rastre de la nostra heroïna. P. Imagino que vas haver de fer trucades, moltes trucades, consultes d'arxius en línia i físics i recórrer diferents indrets de França i Alemanya... R. La veritat és que aquesta feina ha estat molt important, ja que com es detalla en el meu llibre, he hagut de cercar en arxius de diferents països com França, Alemanya, Estats Units, Suïssa, Suècia… Això ha implicat que hagués d'escriure un gran nombre de cartes en diferents idiomes, correus electrònics, trucades… La comunicació amb els diferents arxius va suposar un repte, al qual se li va sumar el temps de resposta, l’idioma i el temps per a rebre documentació. Això no obstant, tal com podem veure en la meva obra, aquest repte es va poder superar de manera molt satisfactòria. Efectivament, el resultat és òptim. Afortunadament, avui disposem d’unes eines que només uns anys abans de néixer la teva generació no existien i que ben usades poden simplificar molt la feina. P. Què senties quan descobries alguna cosa nova que et permetia seguir avançant en la recerca? R. El sentiment era d’una gran satisfacció i felicitat, ja que la informació que hi havia de la Cinteta era pràcticament inexistent, tant al Memorial Democràtic com a l’Amical de Ravensbrück, on tan sols hi havia unes petites línies i cap fotografia. P. Finalment, has acabat tota la investigació i tens a les teves mans un material que jo qualificaria d’excepcional. Ets tu qui decideix publicar-lo o t’ho van suggerir? R. Donar a conèixer la història de la Cinteta va ser el meu objectiu, però sempre respectant les voluntats i desitjos de la seva família, tal com s’ha fet amb la meva obra. P. El llibre ha estat editat per Garsineu edicions. Et va costar molt trobar qui te’l publiqués? R. No, pel fet que tan prompte em vaig posar en contacte amb Garsineu Edicions l’editor va estar a la meva disposició i em va recolzar en tot moment, li estic molt agraïda. P. A part de l'extraordinària història que expliques, m'ha agradat molt com poses en context els fets històrics que anaven transcorrent a Espanya i Europa durant la vida de la nostra heroïna. Possiblement, sense aquestes explicacions no s'acabaria d'entendre els motius que van portar Cinteta a fer el que va fer i que la van dur a estar confinada als camps de concentració alemanys i, posteriorment, rebre les distincions de les qual es va fer mereixedora... R. Moltes gràcies, la veritat és que sempre he pensat que és fonamental situar als lectors en el context històric. D’aquesta manera aquests poden connectar més amb els protagonistes, posar-se a la seva pell i comprendre millor les seves experiències i reptes. En el cas de la Cinteta és rellevant parlar dels fets que estaven succeint a Europa i Espanya, ja que van tenir lloc les dues guerres mundials i la Guerra Civil Espanyola. P. Per a fer símil, trobes que és comparable la vida de Cinteta Rodríguez amb la de Neus Català? R. Personalment, considero que totes dues han viscut unes vivències personals significatives i que mereixen ser recordades com les valentes dones lluitadores que són. Les seves històries comparteixen moments força similars com formar part de la Resistència francesa, el seu trasllat amb el comboi de les 27.000 i la seva estada al camp de Ravensbrück. Tot i haver experimentat situacions afins, cadascuna mereix el reconeixement que li pertoca i no es tracta de fer comparacions sinó de fer memòria i honrar de manera justa, ètica i moral la vida de dues grans heroïnes catalanes. P. De tot el que vas anar descobrint al llarg de la investigació, quin moment et va produir més satisfacció? R. Un dels esdeveniments que més destacaria perquè em va emplenar de gran complaença va ser quan l'1 de juliol del 2021, vaig contactar amb la família de la Galera. Els seus descendents em van corroborar que la Maria Roques era la Cinteta Rodríguez i que, per tant, era nada a la Galera del Montsià. Aquest fet és l'única manera possible de poder acreditar aquest entrellat. El succés esmentat anteriorment em va omplir de goig, pel fet que a partir d'aquell moment vaig poder donar veu a la Cinteta. Finalment, quan vaig acabar la investigació vaig tenir el plaer de compartir amb la seva família els resultats de la meva recerca i així esdevenir la primera persona a haver acreditat documentalment que la Maria Roques era l’ebrenca Cinteta Rodríguez. P. I el més emotiu? R. Personalment, el moment més emotiu d’aquesta investigació ha estat sense dubte poder donar-li veu a una història que ha estat silenciada. P. I ara què? T’has plantejat continuar fent recerca històrica? R. Actualment, estic molt centrada en els meus estudis, però la recerca històrica i la Cinteta sempre estaran molt presents en la meva vida. Pel motiu esmentat anteriorment, compaginaré la meva formació acadèmica amb la investigació sobre memòria històrica. És un camp que considero crucial mantenir viu, és el fil que connecta el passat amb el present i serveix de guia per al futur. Alhora honora el record de totes aquelles persones que han lluitat per la llibertat i evita que aquestes caiguin en l'oblit. P. I ja per acabar, vols aportar alguna informació que consideris transcendent i que no hagi sortit al llarg de l’entrevista? R. Un fet que m'agradaria destacar és que amb la recerca he pogut anar corroborant com la Cinteta va rebre un gran nombre de medalles i distincions de diferents països com França, Estats Units i Gran Bretanya. Així doncs, vaig haver d’analitzar el valor de cada condecoració, és així com vaig poder confirmar que aquests valents actes li van permetre esdevenir la deportada catalana més condecorada per actes realitzats durant la Segona Guerra Mundial, tenint en compte l'ordre de precedència. A més a més, també vull incloure que la Cinteta va rebre una felicitació per part dels Estats Units enviada per Dwight D. Eisenhower, qui més tard esdevingué el 34è president dels EUA. En aquest missatge, Eisenhower felicitava i valorava tots els actes coratjosos i heroics de l’ebrenca durant la Segona Guerra Mundial. Voldria finalitzar aquesta entrevista, agraint-li a la família de la Cinteta tant la de Galera com la de França, la seva complicitat i col·laboració en tot moment. Moltes gràcies, Maria pel teu temps i espero que en un futur tinguis molts èxits tant personals com professionals. Moltíssimes gràcies a tu Joan, ha estat un plaer.

VIDA A L’EBRE, ‘PARLO D’UN RIU MÍTIC I REMORÓS’

Acabo d’arribar de la biblioteca d’Amposta on l’amic Vicent Pellicer Ollés acaba de presentar el llibre de fotografia Vida a l’Ebre ‘Parlo d’un riu mític i remorós’. La presentació ha anat a càrrec de Tomàs Camacho Molina. Per aquells que encara no coneixen l’autor els hi he de dir que es tracta d’un magnífic fotògraf de natura, però també escriptor, poeta i activista cultural. Ha publicat diferents llibres d’aquesta temàtica com ara Les fonts del Port, Diari de natura, Caminades pel massís del Port: emboscades de tardor meravellosa: el Matarranya, la Terra Alta, el Baix Ebre, el Montsià i el Baix Maestrat, Paisatges de l’Ebre, el Delta i el Port, Guia de les Terres de l’Ebre, El Delta de l’Ebre, el plaer dels sentits, etc., etc. Ha guanyat diversos premis com el Ramon Salvador Montoriol, el Joan Cid i Mulet o el Jordi Cartanyà de turisme. El llibre que avui ens ha presentat a Amposta va ser un encàrrec de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE) i ens fa un recorregut al llarg del tram català del riu, des de Riba-roja d’Ebre fins a la desembocadura acompanyat de versos del gran poeta tortosí Gerard Vergés. Afirma Vicent que hi surten tots els pobles per on passa l’Ebre, fins i tot aquells on el nucli urbà no toca al riu. La publicació ha anat a càrrec de la Editorial Cossetània i el preu de venda és de 38€ ja que es tracta d’una magnífica edició. El pròleg és del Conseller Roger Torrent.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ‘FLORENCIO PLA “LA PASTORA”, LA DIGNITAT ROBADA’ DE ELENA SOLANAS

Divendres 2 de febrer es va presentar a la seu provisional de la biblioteca d’Amposta el llibre ‘Florencio Pla “la Pastora”, la dignitat robada escrit per sa neboda Elena Solanas després d’una minuciosa recerca de més de 19 anys sobre la vida i els fets que envoltaren el mite del maqui més famós. La presentació va anar a càrrec del professor i escriptor Emigdi Subirats. He de dir que vaig anar a la presentació amb una certa expectació al pensar sobre el què podria aportar-nos de nou aquest nou (valgui la redundància) llibre sobre la Pastora ja que, com tothom sap, sobre aquest personatge s’ha escrit molt i fins i tot s’han fet diversos documentals. La primera sorpresa me la vaig emportar en veure que Emigdi Subirats no feia una presentació a l’ús, sinó que ho va fer de forma teatralitzada es a dir, fent un monòleg explicant com es va forjar el mite de la Pastora, de la seva ambigüitat sexual, de com es va fer maqui tot i no tindre conviccions polítiques, etc. També va ser inusual que durant la presentació del llibre per part de l’autora intervingués en diverses ocasions per a preguntar-li detalls que considerava importants per a comprendre l’evolució de Teresa (que va ser el nom que li van posar al néixer) fins convertir-se en Florencio. Elena Solanas va explicar el motiu que la va portar a realitzar la minuciosa recerca i que no és un altre que recuperar aquella part de la història de la seva família que els hi havia robat al llarg de molts i molts anys. Aquesta recerca la va fer amb la col·laboració inestimable de l’eminent historiador Raül González Devís expert en la temàtica dels maquis. Em sembla que la millor manera d’explicar el contingut d’un llibre és reproduir l’epíleg del mateix: El franquisme va convertir ‘la Pastora’ en un dels seus principals enemics a batre. Però què en sabem de Florencio Pla Meseguer? Malauradament encara perdura el mite cruel que va imposar la crònica negra del règim. En aquest llibre, la seva neboda Elena Solanas dona veu per primera vegada a la seva família amb un relat emotiu i vivencial en què explica com ha batallat, amb tota una xarxa d’activistes, acadèmics, associacions de base i veus de la cultura, per a recuperar i dignificar aquesta extraordinària història de repressió i supervivència. Un llibre únic i necessari, també, per a posar llum sobre el patiment i la humiliació que van patir la resta dels familiars. Amb una primera part introductòria escrita pel reconegut historiador Raül González Devís, especialista en la resistència guerrillera a l’interior valencià, en aquestes pàgines recorrerem testimonis, masos i el paisatge dels Ports on es va criar Florencio Pla Meseguer, ‘la Pastora’, per a endinsar-nos en la seva inaudita biografia des del vessant més humà. Un pas endavant per reparar i restituir la memòria de la gent treballadora i humil del nostre país que va patir la implacable i sistemàtica repressió de la dictadura militar. El llibre està editat per Sembra llibres, amb introducció del propi Raül González Devís. La coberta ha estat il·lustrada per Patrícia Cruz. La primera edició és de febrer de 2023 i els seus cost és de 19€.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE TRÀNSITS + POSTALS DES DE L’EIX DEL MAL

Divendres passat, a la seu provisional de la Biblioteca d’Amposta ubicada a l’Oficina de Turisme (Espai Ebre Km 0) es va presentar el llibre d’assaig ‘Trànsits + Postals des de l’eix del mal’ del cooperant i documentalista (així és com ell mateix es defineix) Sàgar Malé Verdaguer. La presentació de l’autor va anar a càrrec del periodista del Perelló Jordi Marsal. Durant l’acte hi va haver un interessant diàleg entre tots dos explicant vivències (algunes d’elles compartides) de les seves estades a països en conflicte com ara Tunísia, Palestina, l’Afganistan, etc.). Per a explicar la temàtica del llibre, res millor que reproduir l’epíleg del llibre. Diu així: Aquest llibre és un recull de cròniques de viatges exteriors (a Tunísia, a Palestina, a l’Afganistan, Al Senegal, a la República Democràtica del Congo o a Uganda) i de viatges interiors (a l’espiritualitat, la música, la infància, la mort). Els retrats dels països són una visió distorsionada des de la meva experiència de viatge. Molts viatges exteriors són, en realitat, viatges interiors, moments de trànsit i transformació. Els articles de la primera part, ‘Trànsits’ tenen com a motiu el fet transcendental en les persones o en els pobles que he conegut. En els de la segona part, ‘Postals des de l’eix del mal’, viatjo per la realitat dels tres països que més he conegut. Són articles publicats a Diagonal, el Inconformista Digital, Cap Gros, Caramella o la Directa. LA METÀFORA DEL SEMÀFOR Un dels temes dels que més es va parlar va ser de Palestina i de la massacre que està patint els seu poble a mans de l’estat d’Israel des de fa més de 3 mesos i on ja han mort més de 25.000 persones, moltes d’elles criatures. Però el racisme del poble israelita cap els palestins ha existit des de que es va crear l’estat hebreu l’any 1948 i una prova gràfica i molt explícita la tenim en un semàfor. Sí, sí, ho heu llegit bé, un semàfor que regula el trànsit en una determinada cruïlla. Per aquella cruïlla hi passen dues carreteres importants. Una d’elles és la que serveix per a entrar i sortir de la franja de Gaza. El temps que tenen per a passar els vehicles que circulen per l’altra carretera (evidentment israelians) és de 2 minuts i mig, mentre que el que regula el trànsit dels vehicles palestins és d’uns 5 o 6 segons...

MANEL OLLÉ I ALBIOL BIOGRAFIA COMPARTIDA

El passat divendres 26 d’agost la sala superior del Molí d’oli de Cèsar Martinell d’Ulldecona es va omplir de gom a gom d’amics del professor Manel Ollé que el van voler acompanyar en un dia tan important per a ell com era la publicació de la seva biografia. A l’acte van intervindré Núria Ventura, alcaldessa d’Ulldecona que va presentar l’acte. A continuació ho va fer la Regidora de Cultura Cati Brusca que donà pas al catedràtic de Sociologia de la URV i representant de Onada Edicions, el rossellà Miquel Àngel Pradilla. Tot seguit va prendre la paraula l’ampostí Rafel Haro, professor i autor del llibre que va explicar al públic com es fa ‘coure’ i els motius que el van portar a decantar-se per fer la biografia de Manel Ollé. Per a finalitzar va ser el propi Manel Ollé qui prengué la paraula per a explicar anècdotes i vivències de la seva vida i de la seva obra que ha tingut sempre un denominador comú: Ulldecona. Sempre m’agrada explicar que vaig conèixer a Manel Ollé sobre l’any 1969 (en aquell temps era Manolo) quan encara portava pantalons curts. Va ser a les antigues escoles d’Ulldecona i recordo que de seguida va atraure diversos xiquets que l’envoltaren ràpidament esperant que els hi expliqués alguna cosa. Anys més tard coincidiria amb Manel al Col·legi Sant Jordi de Tarragona, una residència d’estudiants ubicada prop dels instituts i no massa lluny de la plaça Imperial Tàrraco on s’ubicarien les primeres facultats universitàries que, en aquella època encara pertanyien a la Universitat de Barcelona. Manel exercia d’educador al col·legi que era una manera de pagar-se l’allotjament. Va ser aquí on vam establir una gran amistat que ha perdurat al llarg del temps. Per aquest motiu vaig voler estar present a la presentació a l’acte de la presentació de la seva biografia. En sortir de casa, la meva dona em va dir: -I assistiràs a la presentació d’un llibre amb pantaló curt? -I tant! -li vaig respondre- Ho faig en homenatge a Manel!