TRAJECTE A L’INVERSA

Foto: El Mundo. 

Us sona la frase?: Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell. Segur que sí... O al menys alguna de les seves variants... Jo mateix l’he dit moltes vegades... Tot i que ens alguns casos no sigui del tot veritat.

És cert que de joves aspirem a canviar el món, però a mesura que ens fem grans en adonem que ens serà impossible fer-ho. Llavors, alguns com jo moderem les formes, segurament decebuts per les experiències acumulades al llarg dels anys. Però no tots ens fem conservadors, hi ha qui conservem l’esperit revolucionari i sovint ens veiem reflectits en el comportament dels nostres fills.

Conec pocs casos, de fet només un, que la seva evolució política ha estat a la inversa i, en el pas dels anys, cada cop es torna més revolucionari. Estic parlant de Jorge Verstynge que aquests darrers dies ha tornat a ser notícia per haver passat pel jutjat.

Vaig conèixer a Verstrynge quan era el secretari general d’Aliança Popular, el partit que va fundar Manuel Fraga. Era la seva ma dreta...

En aquell temps no havia Internet i per tant no podies recavar la informació com ara. Algú me va dir que Verstrynge, durant la seva època universitària havia estat militant d’algún grup d’extrema i que anava pegant hòsties als estudiants que feien olor de sofre...

Però un dia Verstrynge va decidir abandonar les tesis d’AP i es va apropar al PSOE, que ja governava Espanya. Llavors jo, una mica fastiguejat per algunes decisions que havia pres el govern de Felipe González, com per exemple el canvi d’opinió respecte a l’OTAN, vaig prendre una decisió: Si, com es deia, Verstrynge s’acabava afiliant al PSOE, me donaria de baixa del partit. I així va ser, l’exsecretari general d’AP es va acabar afiliant, tot i que va assegurar que ho feia com a militant de base i que no tenia aspiracions polítiques... I jo me’n vaig anar. Recordo qeu vaig adreçar una carta a Felipe Delgado, que en aquell temps era el secretari d’organització de la meva federació explicant-li els motius: No podia seguir ni un minut més a un partit on hi tenien cabuda exmilitants d’extrema dreta.

Al cap dels anys me’n vaig adonar que no n’hi havia per a tant, ja que Verstrynge estava passant totalment desapercebut dintre del PSOE, confirmant el que va dir quan va entrar, a la vegada que me’n vaig assabentar que la meva baixa del PSC mai s’havia tramitat.

Però tal com anaven passant els anys, Verstrynge també sé sentia incòmode dintre del PSOE, partit del qual es va acabar donant de baixa. Va continuar el seu viatge polític cada vegada cap a posicionaments més a l’esquerra. Actualment està molt proper a Podemos.

De l’època de Verstrynge a AP recordo una anècdota. L’any 1983 va ser candidat a l’alcaldia de Madrid. Pel PSOE s’hi presentava el Vell Professor, Enrique Tierno Galván que feia poc que havia ingressat amb el seu partit (Partit Socialista Popular)

Veníem de Barcelona i estava llegint una Dunia, una revista per a dones que, no sé com, havia caigut a les meves mans. Al seu interior s’entrevistava als dos candidats a l’alcaldia de Madrid amb més possibilitats: Enrique Tierno i Jorge Verstrynge. Se’ls hi feia les mateixes preguntes. De totes les preguntes una me va cridar l’atenció... Bé, segurament la resposta més que la pregunta. Sempre me’n he recordat i més una vegada ho explicat.

Se’ls hi preguntava si no creien que faltava una candidatura verda. El Vell Professor contestava que el PSOE ja representava el suficient els valors de l’ecologisme i que no feia falta. En canvi Verstrynge deia això: Ja sé sap que els verds són com els melons de moro... Verds per fora i rojos per dintre.

Per cert, ell es diu Rojas de segon cognom...         

AZNAR, EL GRAN ABSENT

A la ciutat alemanya de Coblença es van reunir a finals de la setmana passada els líders més representatius de l’extrema dreta europea. Estic parlant de la francesa Marine Le Pen, l’austríac Herald Vilinsky, l'italià Matteo Salvini, l'holandès Geert Wilders i l'alemanya Franke Petry. Però Aznar no hi va ser... Des del meu punt de vista va ser el gran absent de la reunió.

I aquest fet m’ha cridat poderosament l’atenció. Com és possible que una persona que ha figurat entre els líders més grans del món formant part del grup de las Açores juntament amb George Bush i Tony Blair, no l’hagin tingut en compte a l’hora de conformar el nou ordre europeu. Aznar no s’ho mereix... Un estadista com ell capaç de donar el millor de si mateix per a salvar una nació com Espanya no es mereix un desvergonyiment tan gran.

Cada dia que passa sembla més clar que Aznar tornarà. De moment s’ha reunit amb els seus correligionaris Jaime Mayor Oreja i Maria San Gil i només el temps ens dirà si la reunió va ser per a constituir un nou partit que representi a l’extrema dreta espanyola. Sembla ser que ja hi ha hagut alguna enquesta d’opinió per mirar d’esbrinar les perspectives electorals que tindria el nou partit i que podria obtenir fins a 51 diputats (que no és poc!)

Tinc el convenciment que no trigarem molts d’anys per a veure com el projecte que representa la Unió Europea (des del meu punt de vista no ha passat mai de projecte tot i tenir una moneda quasi comuna o llibertat de moviments dels seus ciutadans entre els diversos països membres) s’acabarà desmembrant irremediablement.

Aquest fet ens hauria pogut estranyar només fa uns anys, però amb la sortida de la Gran Bretanya (tot i que mai han acabat d’estar còmodes dintre de la Unió) i, el fet que es va produir la setmana passada amb el pacte entre el Partit Popular Europeu i els altres partits de l’extrema dreta, arraconant el grup socialista, constaten l’evidència.  

Si els ciutadans europeus no som capaços de capgirar la situació (difícil ho veig, per no dir impossible), l’ascens sistemàtic de l’extrema dreta d’Europa (que no europea) que s’autodefineix contraria a la UE, tindrà com a conseqüència la mutilació definitiva, a la vegada que s’establirà un nou ordre mundial, ja que amb Donald Trump com el nou líder d’occident i Vladimir Putin assegut a l’antic tron dels tsars de Rússia, tot serà diferent a com ha estat durant diverses dècades després de la II Guerra Mundial.

Si finalment (i tal com sembla), els Estat Units per un costat, la majoria de les nacions europees per l’altre i, finalment Rússia, van de la ma, qui serà l’enemic? Bé, igual és que no caldrà que hi hagi un enemic i per tant canviarà el nostre concepte. Però insisteixo, si l’hi ha, qui serà? La Xina? Els països que malgrat tot conservaran els valors democràtics? Cuba?

On sé situarà Espanya? I Catalunya? Tindrem temps els catalans d’abandonar Espanya abans de que això passi? Aconseguirà Aznar tornar a ocupar la presidència del govern d’Espanya o serà el president de la Tercera República?  

Fantasies? Sí, potser sí, però mentrestant aneu-vos mentalitzant de que Aznar pot tornar i si torna, Espanya no s’apareixerà en res a la que ell va governar durant els 4 anys de majoria absoluta.    

EL MEGALÒMAN

Quines són les veritable intencions d’Aznar amb la renúncia a la presidència d’honor del PP?        

Ha fet un pas enrere definitiu o pretén impulsar la seva figura? Suposo que ell i només ell o sap... Bé, potser també el seu entorn familiar més proper (la Botella, l’Agag, etc.) D’entrada me costa creure que un megalòman com Aznar es resigni a perdre protagonisme.

Durant els 8 anys que Aznar va ser President del Govern d’Espanya es devia de pensar una cosa així com que la Terra donava voltes sobre ell, fins i tot els seus amics de les Açores Bush i Blair. Segurament degut a la seva baixa estatura va anar adquirint un complex de superioritat que anava creixent tal com avançava la seva carrera política.  

Quan de forma voluntària va decidir no ser candidat, fins i tot va sobtar. Però molt de temps abans ja havia anunciat que només s’hi estaria 8 anys. Potser per això, tot i que ja sé sap que els polítics es caracteritzen més per les mentides que no per els veritats que diuen, estava condicionat a fer-ho.

Però abans d’Aznar, qui va trencar peres amb el PP va ser la fundació FAES, que durant dècades va fer de fàbrica d’idees del PP. Així, Aznar com a president d’aquesta fundació es podria dir que era el darrer vincle que la mantenia unida amb els de Gènova. Ara, al trencar-se aquest darrer vincle, el PP ja s’està plantejant crear una nova fàbrica d’idees. Trobo que no serà gaire difícil i menys encara aportar idees, ja que com sé sol dir, visto lo visto, tampoc sembla que s’hagin hagut d’esforçar massa...

Paral·lelament una associació ultracatòlica (o sigui d’extrema dreta) li ha demanat a Aznar que creï un nou partit. Per a què, si ja n’hi ha un de creat...! O és que no recordeu Vox, el partit que van crear personatges com Alejo Vidal-Quadras o Santiago Abacal i que, segurament estarien encantats de cedir-li desinteressadament (o no) a Aznar. Aquesta pràctica no és nova, ja que es creen societats mercantils per a vendre-les posteriorment.

Tal com vaig escrivint penso que igual quan es va crear Vox es va pensar en que un dia pogués aterrar per allí Aznar, ja que amb el personatges que hi havia no m’estranya que no traguessin ni un sol diputat. Per cert, a la circumscripció on millors resultats va treure va ser Madrid... Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions...

Sempre que es parla d’Aznar sé sol recordar que una vegada va dir que parlava català en la intimitat... La majoria d’interlocutors ho posen en dubte, però jo no i és més he explicat la meva teoria alguna vegada, quan no tenia tants lectors com ara. Avui ho tornaré a fer.

Ana Botella, la dona d’Aznar eren 13 germans. Una de les germanes estava casada amb un rapitec, el pares del quan regentaven un estanc. Un dia vaig conèixer el pare. Va venir a l’oficina on treballo i me’n vaig adonar que portava un rellotge del PP. Ens posàrem a parlar i orgullós me va ensenyar un telegrama signat per José Maria i Ana on els felicitaven per les seves noses d’or.

I ara pregunto: No és possible que a les trobades familiars Aznar parlés català (ni que només fossin unes paraules) amb el seu cunyat de la Ràpita?  

LA NOVA EUROPA

Quan els valors amb els què es va crear Europa es perden, arriba l’autoritarisme i la xenofòbia. Arriba l’extrema dreta.

Avui per a començar me mostro així de contundent, per a que des del principi tothom que me lligui sàpiga de què va el tema, què és els que ens ve a sobre si ningú li posa remei.

Des de sempre he estat molt crític amb la Unió Europea i no perquè no me senti europeu, sinó perquè la millor concepte d’Europa, la del tractat de Maastricht o la del Euro, estan encara a molta distància del que seria la meva l’Europa ideal.

Europa (o potser caldria parlar de les nacions europees) han perdut el tren cada vegada que ha passat per l’estació central. El governants dels diferents països han pensat sempre que el tren l’han d’agafar a la seva pròpia estació i si és de mercaderies, molt millor. El tren polític, aquell que ens faria més forts davant els nostres rivals mundials, mai l’ha volgut agafar ningú... I així ena ha anat: Una Europa feble, fraccionada (que sol ser un símptoma inequívoc de feblesa) i cada vegada més cansada i envellida.

Tradicionalment les portes d’Europa s’han obert als països amb l’objectiu d’engrandir el territori i, automàticament, els mercats de negoci, però darrerament s’han tancat als ciutadans que hi arriben demanant ajuda.

Na m’agradaria que s’interpretessin malament les meves paraules, però l’entrada dels països que fins no fa gaire formaven part de l’òrbita de l’antiga URSS, han contribuït en gran mesura a accelerar un procés de descomposició que, amb tota seguretat, abans o després també hauria acabat passant.

A tots els grups humans sense excepció hi trobarem gent de diversos pensaments i ideologies. Els hi haurà que tindran un caràcter més social i solidari, en canvi d’altres no ho seran gens i tindran animadversió per qualsevol que no formi part del grup i d’altres que s’aniran decantant cap aquí i cap allà segons l’aire que bufi en cada moment. El que passa és que en alguns països aquests grups han estat o estant camuflats dintre del sistema, col·laborant estretament amb ell i, per tant invisibles als ulls de la majoria.

Quan va caure el mur de Berlín van ser molts els que van creure que el fet significava un pas fer  cap a les llibertats, però amb el pas del temps s’ha vist clarament que els que havien estat comunistes durant dècades flirtegen descaradament amb l’extrema dreta més carca i rància.

Mon tio Leonardo va ser un soldats republicà de la lleva del Biberó que es va haver d’exiliat a França i una vegada allí es va unir a la resistència francesa contra els alemanys. Mon tio Leonardo me va dir més d’una vegada: De dictadures n’hi ha de negres i de roges, però tot són dictadures!  

Però no només a països com Polònia o Bulgària es perceptible l’avanç de l’extrema dreta, sinó també a d’altres països on semblava que la II Guerra Mundial l’havia vençut definitivament.

El que Hitler va estar a punt d’aconseguir amb la força dels seus exercits, però que afortunadament no li van deixar, els nous feixistes poden acabar aconseguint-ho amb la força de les urnes. O sigui, fent ús dels sistema democràtic al que s’oposen. O algú es pensa que d’assolir el govern, l’extrema dreta no canviaria radicalment les regles de joc?

Per tant, com a demòcrata, europeista i socialment implicat, la meva conclusió (sense caler reflexionar massa, tot sigui dit) el projecte anomenat Unió Europea, tal i com l’hem conegut els darrers anys està esgotat. Sempre he pensat que ens hem quedat a mig camí del que hauríem hagut de ser: Els Estatus Units d’Europa.

Què passarà a partir d’ara? És fàcil deduir que si l’extrema dreta (que ja s’autodefineix com antieuropeista) aconsegueix el govern (o suficient pes polític) dels estats més potents econòmicament parlant, dissoldran el projecte a base d’anar-lo desmembrant poc a poc.

I si l’extrema dreta fracassa en el seu intent d’assolir el poder o ser decisiva a països com França i Alemanya? Llavors sé li hauria de donar la volta com un mitjó i començar un nou projecte a partir dels errors comesos.

I sinó és així, és que els polítics no han reflexionat el suficient i, per tant, serà que no han aprés res de la situació que s’està vivint actualment i que res té que veure amb la idea d’Europa que tenim molts de ciutadans com jo, ni tan sols amb l’Europa que van concebre els seus creadors.      

CENTRISTES DE ‘PACOTILLA’

Des de que Adolfo Suárez va ocupar el centre polític d’aquest país amb la Unió del Centre Democràtic (la UCD), es va convertir en l’espai desitjats per la majoria del partits. Fins llavors només havien existit les esquerres i les dretes, però era impensable que al bell mig de tot plegat hi pogués haver-hi algú més.

Personalment sempre he pensat que ser de centre és no ser ni chicha ni limoná ja m’enteneu) I possiblement aquest ha estat un dels grans errors del PSOE ja que, mentre ha anat a la recerca dels vots més moderats s’ha deixat pel camí practicar veritables polítiques progressistes, sobre tot en el camp econòmic.

També els del PP s’han definit sovint com de centre. Ara bé, l’experiència em diu que a la boca sé li pot fer dir de tot, però una cosa ben diferent és que ho siguis en realitat. Crec recordar que hi ha un passatge de la Bíblia on Crist diu: Pels seus actes els coneixereu.

Si ens fixem amb les polítiques que està portant a terme el govern del PP (tampoc cal que ens fixem tant, ja que es s’aprecia molt clarament), ens en donarem ràpidament que de ser centristes, ho són de pacotilla.  

Si fem una mica de memòria, recordarem que després de la UCD, una vegada Suárez va estar apartat de la presidència, va durar molt poc. De fet el mateix Suárez va crear el Centre Democràtic i Social(CDS), però va tenir una vida molt exigua.

Després d’aquell invent amb gasosa, mai més a Espanya hi ha hagut un gran partit de centre, encara que, amb tota seguretat, n’hi hagi cap que es puguin definir com a tal. Per tant, tots els que havien estat càrrecs públics i orgànics, així com els milions de votants, per força van d’haver de buscar refugi a d’altres formacions.

Llavors va ser quan la majoria d’exministres i alts càrrecs franquistes que se’n havien anat amb Suárez, es van reubicar al seu espai natural: a l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga Iribarne. Molts pocs, recordo el cas de Francisco Fernández Ordóñez, van passar a militar al PSOE.

Quan Fraga se’n va adonar que amb la seva AP no faria res, la va refundar en el Partit Popular (PP) i, segurament, el final d’aquesta història ja el teniu molt més fresc a la memòria.

Com he dit abans, el PP, per a desgràcia de la majoria dels ciutadans d’aquest país, no és un partit de centre, ni tant sols representen una dreta moderada. Diguem-ho clar i català, el PP, per la forma de ser i actuar d’una bona part dels seus dirigents, està molt ancorat cap l’extrema dreta, d’aquí que sembli que a Espanya hi hagin molt poca gent amb aquesta ideologia, però creieu-me, de haberlos, haylos... Però dintre del PP.

És evident l’enorme influència que exerceix l’Església Catòlica espanyola, una de les més ultraconservadores del món, en alguna de les polítiques del PP. El cas més evident és el de la reforma de la llei de l’avortament, una de les més retrògrades que existeixen. Aquesta llei representa un enorme retrocés en aquest aspecte ja que fins i tot la primera que es va aprovar després de la mort del dictador, era molt més permissiva.

Alguns dels antics dirigents del partit i que han anat perdent pistonada en els darrers temps, han creat Vox, un partit que, segurament, no enganyarà ningú. Alguns dels polítics que s’han transvasat del PP a Vox són l’Alejo Vidal-Quadras i Jaime Mayor Oreja, considerats representants de l’ala més dretana del PP.

Però a part d’aquests n’hi ha d’altres que, de moment, s’han quedat al partit perquè ocupen càrrecs importants, però que, en quan a sentiments dretans, res tenen que envejar als fugitius.    

Em refereixo a Alberto Ruiz-Gallardón i al propi Mariano Rajoy.

Mentre Alberto Ruiz-Gallardón havia de passar per les urnes per a ser elegit, mostrava un tarannà moderat. Recordo que gent del PP m’havien dit: Sóc del PP, però moderat, en la línia de Ruiz-Gallardón. Osti tu, menys mal! Si ell representa la moderació, què deuen de representar la majoria dels seus correligionaris?

Però el cas més nou i, a la vegada més cridaner, ha estat descobrir que Mariano Rajoy també és un extremista reprimit. Molts ens varem assabentar dimarts mentre escoltaven la intervenció de Rubalcaba durant el debat de l’Estat de la Nació. Corria l’any 1984, mentre Rajoy era President de la Diputació de Pontevedra, el diari el Faro de Vigo va publicar un article de l’ara President on parlava obertament de la diferència de castes des del moment de la concepció. Pura i clarament un pensament facciós.  

Per tant, ara, saben això, no ens poden estranyar les polítiques d’afavorir els rics, tan en educació, com en sanitat i serveis socials i fins i tot en la reforma dels impostos que va anunciar al Congrés amb bombo i platerets anirà en aquesta línia.  

LOSANTOS, ELS BISBES, DÉU I EL FOC ETERN DE PERE BOTERO

Quan s’arriba al poble d’Albarracín (segons diuen, un dels més bonics d’Espanya), i després de creuar un petit túnel, t’endinses a la serra del mateix nom. Una serra amb molt de pinar i en algunes zones molt alts i amb poblets molt petits, com Bronchales o Orihuela del Tremedal.

L’any 2005, ho recordo perfectament perquè va ser l’any que ens varem trobar la gossa, hi varem estar per Pasqua. Arribar fins allí no és fàcil i el viatge es fa llarg. Ara bé, una vegada hi estàs, val la pena el paisatge que s’obre davant els teus ulls.

Recordo que uns dies abans d’anar-hi i quan ja teníem reservat l’allotjament a Bronchales, vaig escoltar per la ràdio que Orihuela del Tremedal (la distància entre tots dos pobles és d’uns 8 o 9 Km) aquell dia va marcar la temperatura més baixa d’Espanya: -19,5!

Durant els dies que hi varem estar no va fer tant de fred, però encara hi poguérem veure neu.

Segurament el fill més il·lustre de Orihuela del Tremedal és Federico Jiménez Losantos. Qui no coneix la carrera professional de Federico? I qui no sap de quin peu coixeja?

Però el que potser no sabeu és la seva evolució política. Isabel, veïna de casa, el coneix de ben petit. Al poble jugaven junts, fins que ella, per motius de treball dels seus pares va haver de marxar a França. Mentre Federico va estudiar i es va fer professor. Va militar a Bandera Roja, un partit a l’esquerra de del PCE, va passar pel PSUC i més tard va militar al Partido Socialista Aragonés, presentant-se a les primeres eleccions catalanes l’any 1980 amb el Partido Socialista Andaluz. Cap dels dos partits socialistes estaven a l’òrbita del PSOE.

Va fer de professor a un institut d’una població propera a Barcelona mentre ideològicament anava mutant cap a posicions més dretanes. Restaurada la Generalitat, es va oposar a l’ensenyament obligatori en català i la seva intransigència li va comportar ser segrestat  per Terra Lliure. Abans d’alliberar-lo li van pegar un tret a una cama... 

 

Va marxar cap a Madrid i va seguir evolucionant cada cop més cap a l’extrema dreta passant d’emissora en emissora i de diari en diari, sempre cap a posicions més ultranacionalistes espanyoles (evidentment) El seu odi cap a Catalunya i el català també va anar creixent. De vegades els seus comentaris arriben al insult i algunes de les seves afirmacions estan mancades de rigor i no mereixen cap tipus de credibilitat. Però sempre hi ha qui sé les creu...

Explico tot això perquè el govern de Catalunya vol presentar un denúncia contra aquest individu (és la forma més fina que he trobat per anomenar-lo) i d’altres responsables de programes informatius o de debat d’algunes de les cadenes més propers a les tesis de la dreta espanyola més rància, com per exemple 13TV, la televisió dels bisbes.

Entenc que 13TV, com la COPE, l’emissora de ràdio que també es propietat de la Conferència Episcopal Espanyola, tinguin una ideologia ultradretana, però, els propis bisbes, no haurien de permetre que des de les seves emissores de ràdio i televisió es fomentés l’odi cap a aquells que no pensen com ells i se’ls insultes greument. No entenc com ells que creuen tan en déu puguin tolerar aquestes coses. No pensen que es poden condemnar i patir foc etern a les calderes de Pere Botero?      

LA SEGONA TEORIA DE LA CONSPIRACIÓ

Al programa Divendres de TV3 d’ahir dilluns, el periodista Jordi Évole va anunciar una nova teoria de la conspiració en contra del govern i la monarquia.

Segons el popular periodista de Salvados de la Sexta, darrere de les informacions que estan sortint als mitjans de comunicació estaria l’extrema dreta espanyola. Una extrema dreta que, des de la mort del dictador hauria estat amagada esperant el moment oportú.  

Abans de valorar aquestes declaracions voldria recordar que el 23-F de 1981, el tinent coronel Tejero, juntament amb els generals Milans del Bosch i Alfonso Armada, el capità de navili Camilo Menéndeza, el comandant Pardo Zancada, etc. van intentar donar un cop d’estat ocupant el Congrés dels Diputats, la seu de RTVE, etc. Amb anterioritat, alguns del involucrats al 23-F ja havien conspirat en la fallida Operació Galàxia. Per tant, no és cert que l’extrema dreta hagués estat amagada.  

També és cert que en els darrers anys han aparegut mitjans de comunicació afins a la ideologia feixista. Estic parlant del grup Intereconomia amb el canal de televisió i el diari la Gaceta. Evidentment, des d’aquests mitjans s’està promovent la doctrina que a Espanya es va batejar com a franquista. L’aparició de sindicats de la mateixa ideologia com és Manos Límpias, semblaria corroborar la teoria d’Évole.

Dit això, personalment, penso que tot és més fàcil. Tot i acceptar que durant les èpoques de crisi econòmica, la ciutadania és més receptiva a missatges populistes que llença l’extrema dreta. Una bona prova del que estic dient és l’auge que està tenint el partit Plataforma per Catalunya. A la FAES d’Aznar també són mestres a l’hora d’emetre missatges que, al menys, sembrin dubtes on no n’hi haurien d’haver. Només cal recordar la primera conspiració. Després dels atemptats de l’11-M de 2004 a Madrid, la policia va atorgar ràpidament l’autoria dels fets a un cèdula radical islàmica que, així, es revenjaria de l’estat espanyol després de que Aznar, sense el suport de l’ONU, decidís que l’exèrcit espanyol participés a la guerra de l’Iraq. Era el més lògic i creïble. Però el govern es va enrocar i va sembra dubtes sobre l’autoria de la carnisseria atribuint l’atemptat a la banda terrorista ETA. Molts anys després, diaris com el Mundo, seguien alimentat la teoria de la conspiració: El PSOE i la banda terrorista ETA haurien pactat fer fora el PP.  

Molt em temo que ara podria passar alguna cosa similar. Des del PP es podria estar llançant sospites sobre moviments de l’extrema dreta destinats a desprestigiar les institucions per a després fer-se amb el poder. Però com també deia ahir Jordi Évole, a l’extrema dreta li manca un líder. És difícil creure que sense líder, qualsevol grup es pugui organitzar maquinar fets caòtics per a tirar per terra un règim democràtic. També vull recordar que Espanya està dintre de la Unió Europea i, només per aquest fet, tenim unes garanties de les que abans no disposàvem.

Conclusió. Per desgracia per als ciutadans, vivim en un país on alguns polítics (m’he estat pensant l’adjectiu per a evitar suspicàcies) s’han deixat comprar amb certa facilitat. Hi ha hagut massa cassos de corrupció per a pensar que tot s’ha mogut des del mateix cap pensant... I fa massa anys que dura.

Ara es volen adoptar mesures per a evitar-ho. N’hi ha qui parla de reduir el mandat dels càrrecs electes; altres diuen que llistes obertes. Jo m’inclino més per una idea que també vaig escoltar la setmana passada al programa Divendres: que només puguin ser aforats per allò que diuen o fan dintre de la seu parlamentària. Tot allò que estigui relacionat amb les seves activitats al marge de les cambres de representants, hauria de tenir la mateixa consideració que qualsevol acció comesa per un ciutadà del carrer. A partir d’aquí se’ls hauria de jutjar ràpidament i condemnar en el cas de trobar-los culpables i, evidentment, no indultar-los amb la facilitat que es fa avui en dia.

La pregunta és: HO ARRIBAREM A VEURE?     

NOTA FINAL. Algú m'ha dit que ni Aznar, ni l'Esperanza Aguirre, ni Gallardón, surten a cap document dels que s'han filtrat fins ara. Serà per alguna cosa?