EL CENTRE DEL MÓN

De Napi a Diari de Tarragona. 

De menuts, els galerencs anomenàvem Godall com el centre del món... Per allò de les rivalitats entre pobles veïns.

Però on creieu que està ara mateix el centre del món? Difícil de predir, ja que hauríem de conèixer exactament l’agenda de Carles Puigdemont. Perquè el centre del món, senyores i senyors es troba exactament allà on sigui Puigdemont en cada moment. Així per exemple, el passat cap de setmana es desplaçava a Perpinyà, mentre que com sabeu, normalment es troba situat a l’anomenada Casa de la República a Waterloo, allà on Napoleó Bonaparte va perdre la batalla definitiva.

Diguem-ho clar i català: Puigdemont és un il·luminat que es creu en poder de la veritat absoluta. Amb la seva idea de voler convertir Catalunya amb un estat independent, l’expresident català atia els seus partidaris per a que portin el conflicte amb l’Estat espanyol fins les darreres conseqüències. Això sí, ho fa des del seu exili daurat, mentre que alguns dels qui li van fer costat s’han passat més de dos anys a la presó i ara comencen a gaudir de beneficis penitenciaris, tot i les reticències d’algun fiscal.

Al multitudinari acte de Perpinyà, els assistents van xiular a l’Oriol Junqueras per estar a favor d’una mesa de diàleg amb l’Estat espanyol. M’agradaria veure quants d’aquells que el van xiular canviarien d’opinió si els mateixos o algun familiar proper estiguessin empresonats. No és lícit que es vulgui veure’ls fora de la presó com més aviat millor?

És evident i fins i tot lògic que una gran majoria d’ERC accepti a contracor la mesa de diàleg amb el govern espanyol com a últim recurs per a resoldre la situació dels seus, mentre que els membres de Junts per Catalunya hi acudiran amb unes exigències difícils d’acceptar-les per l’altra part. O dit d’una altra manera: hi aniran per a intentar, des d’un primer moment, fer fracassar la mesa.    

Si els Puigdemont, Torra, Comín, Ponsantí i companyia els hi és ben bé igual qui governi Espanya, a mi també me dona el mateix quin sigui el resultat de la mesa de diàleg. El que realment m’importa és tothom pugui gaudir de l’estat del benestar sense haver de renunciar a res. Ni, fins i tot, d’aquelles reivindicacions que cadascú consideri legítimes.  

BANY DE REALITAT

De Napi a Diari de Tarragona. 

Aquesta darrera setmana el govern de Quim Torra ha viscut un bany de realitat en veure com la gent que sortia al carrer a manifestar-se no ho feia per a reclamar la República Catalana o la llibertat dels presos polítics, sinó per a exigir unes millors condicions laborals o una rebaixa de les taxes universitàries.

De l’època romana ens ha arribat la frase pa i circ (panem et circenses) actualitzada com a pa i toros o pa i futbol. Durant els darrers anys de circ n’hem tingut en grans dosis, en canvi, de pa ne segueix faltant a la majoria dels sectors, sobre tot als més febles.  

Personal de la sanitat pública i concertada, estudiants universitaris i de batxillerat, treballadors públics de l’administració catalana i bombers han sortit al carrer per a reclamar millores al seus respectius sectors. Uns exemples: les taxes de les universitats catalanes són les més altes d’Espanya, en alguns parcs de bombers encara hi ha camions dels anys ’80 o als treballadors de la Generalitat no se’ls hi ha abonat les pagues extraordinàries de 2013 i 2014 mentre que als treballadors de l’Administració de l’Estat ja fa anys que les van cobrar i ara veuen com poc a poc van recuperant els drets laborals perduts.   

Per a donar resposta a les deficients situacions laborals cal que s’aprovin els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, però a hores d’ara sóc molt pessimista de que això pugui passar.

Arribat a aquest punt torno a fer-me l’eterna pregunta: ¿Els interessos dels governants som els mateixos que els de la ciutadania? Segurament no. Segurament cadascun d’ells viuen en una realitat diferent: mentre uns reclamem pa, els altres només ens saben donar circ. I això va pels governants d’aquí i d’allà!  

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS DIA 2

De Faro a Diari de Tarragona. 

‘NO’ AL MÒBIL

El Periódico d’ahir publicava una carta de Jaume Porta (Amposta) He de pensar que se tracta del mestre del col·legi Agustí Barberà. A la carta Jaume aplaudia la mesura de penalitzar més les infraccions comeses per parlar pel mòbil o manipular-lo (missatgeria instantània, jocs, etc.)

He de dir que tot i que sembla molt bé la mesura no serà efectiva si no va acompanyada d’un control més exhaustiu per part de les policies. Jaume diu textualment: Observo cada disbarat amb el cotxe a les mans , que fa esgarrifar. Sí Jaume i jo també. Però crec que només ho veiem persones com tu o com jo que res podem fer. Si la policia que és qui té la potestat de sancionar no ho fa, la gent se relaxa i després passa el que passa.

TORRA S’APUJA EL SOU UN 5%

Tot i que després diu que ho destinarà a fins benèfics...

Tot i que la macroeconomia fa temps que diu que hem sortit de la ciris, el cert és que encara hi ho moltes famílies que viuen al llindar de la pobresa i molts treballadors a qui se’ls contracta per dies o per hores... Per tant va molt bé per a uns i molt malament per als altres.

Després de recuperar la paga extra que no recuperaran (al menys aquest any) el treballadors de la Generalitat, Torra cobrarà 146.925 euros bruts que no està gens malament. Un 5% més del que cobrava Puigdemont.

Des de les eleccions municipals de 2015 han estat molts els polítics, sobre tots alcaldes i regidors que se’l han abaixat, però com podeu veure no és el cas de Torra.

Que després el destinarà a fins benèfics? Ens haurem de creure la seva paraula, perquè no ens ensenyarà la seva declaració de la renda.

Fixeu-vos. L’any 2011 me van retallar el sou i els anys successius me’l van congelar. Tot i això vaig seguir mantenint la meva col·laboració amb la Creu Roja, ACNUR i Amnistia Internacional. I una vegada vaig recuperar (més o menys) el que m’havien retallat, he augmentat les quotes, sobre tot aquest any.

FELIP VI NO ÉS EL REI DELS CATALANS

O al menys això és el que diu el President Torra.

És cert que molts catalans ens sentim allunyats de la Corona d’Espanya. Catalunya, en general, mai ha estat monàrquica, però després del 3-O, quan el Rei Borbó va carregar contra Catalunya en lloc de fer el paper moderador que li atorga la constitució, els desafectes encara van apujar.

No sé si heu vist la resposta del president de l’Obra Cultural Balear rebutjant la invitació que li va fer arribar la casa reial per a la seva recepció a Marivent, però n’hi ha per a sucar-hi pa.

Sense cap dubte és la resposta que se mereixia un Rei que va demostrar que no és el rei de tots els espanyols i encara menys d’aquells que no ens hi sentim.

LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.

I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.

De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)

Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  

Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 

Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.

Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...

Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.

Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

FER UN 'ARTUR MAS'

De Ferreres a l'Ara. 

Me temo el pitjor per a l’independentisme. Per a l’independentisme honest, el de veritat.

Potser trigarem dies, setmanes o mesos abans de saber tota la veritat de la trobada entre Sánchez i Torra a Madrid, però els precedents no són bons.

Allà per l’any 2006 Arturo Mas que només era un cap de l’oposició sense gaire rellevància política va anar a Madrid a reunir-se amb Zapatero. I sabeu que en va sortir d’aquella trobada?

Si heu dit o pensat que la retallada de l’Estatut de Miravet impulsat pel President Pasqual Maragall, l’heu endevinat.

Efectivament Mas se va presentar davant Zapatero per a ser l’interlocutor de la part catalana i va acceptar rebaixar les pretensions de l’Estatut (que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb el vot favorable de 120 diputats dels 135 que el configuren) Mas només demanava una cosa: ser el següent president de la Generalitat. L’ambició convergent no coneix límits i Mas, en aquella època, la tenia intacta.

Poc ha transcendit de la reunió Sánchez Torra, tret dels regals que li va fer el President català, entre ells, tal com explicava ahir, una botella de ratafia.

Segons diuen els mitjans, la reunió només va ser de desglaç, per a desencallar les malmeses relacions bilaterals que han derivat a la situació que estem vivint ara mateix: presos polítics, polítics fugits per a no caure en mans de la justícia espanyola, sentències per rebel·lió, etc.

Durant tot aquest temps, l’Estat ha deixat clar que no cedirà mi un mil·límetre utilitzant totes les armes de els que disposat: jurídiques, policials... I si cal, l’ús de la força.

Digueu-me malpensat, però me sembla que les reunions entre l’Estat i la Generalitat, ja sigui el President Torra, ja el Conseller Aragonès (no pervindrà de Roquetes aquest xic?) que s’ha de reunir properament amb la Ministra Calvo (també a Madrid), pactaran abaixar el suflé a canvi de diverses concessions a Catalunya: més autogovern, millor finançament... Les promeses de sempre però que fins ara mai s’han acabat de complir.

Evidentment Sánchez i el seu equip no els hi poden prometre un estat federal perquè ara com ara no hi ha una majoria suficient (2/3 del Congrés) per a que això pugui ser possible.

Un PP en hores baixes (i, presumiblement, després del seu congrés encara hi estarà més) i un C’s ara pujo ara baixo, però que en un futur ha de ser l’alternativa de dretes d’aquest país, no estan disposats a fer cap concessió a Catalunya i des de les seves posicions vigilaran que se compleixen escrupolosament la Constitució del 78 i la resta de lleis que regulen l’encaix Espanya/Catalunya.

Quan hi hagi una majoria qualificada tant al Parlament com al carrer serà l’hora d’establir noves relacions amb l’Estat amb uns interlocutors vàlids que no se deixen ni ensarronar ni facin prevaldre l’interès de tot un país per sobre dels interessos personals i del seu propi partit.

Mentre això no passi, mentre les negociacions amb Madrid siguin més del mateix, personalment ho anomenaré fer un Artur Mas. 

RATAFIA? I PER QUÈ NO CREMA D’ARRÒS?

De Juan Carlos Ortega al Periódico. 

Sovint, un fet o una simple frase me donen la idea per escriure els comentaris amb els que delecto a diari els meus fidels seguidors.

Ahir la idea me la va donar la botella de ratafia amb la que el President Torra va obsequiar al President Sánchez. De totes maneres us he de dir que abans de començar a escriure he conegut la resposta. Però sinó la coneixeu, encara us haureu d’esperar una mica més.

Com sabre, ahir se van reunir al Palau de la Moncloa de Madrid els dos presidents, el d’aquí i el d’allà.

El d’aquí li va portar 3 regals al d’allà que feia d’amfitrió: uns mapes de Catalunya de l’Edat Mitjana, el llibre Aran, el país de Francesc Tur i Jèp de Montoya i una botella de ratafia, un licor típic de les comarques pirinenques de Catalunya (tot i que també se’n fa a d’altres llocs) fet a base de nous verdes, pell de llimona, menta, canyella, etc.

Segons m’han dit aquest mateix matí, el sentit de regalar-li el llibre sobre la Vall d’Aran va ser per a demostrar-li a Sánchez que en la futura república catalana, el redactat de la constitució se contempla la possibilitat d’atorgar la independència a l’esmentada vall occitana.

Amb el compendi de mapes imagino que li va voler demostrar que a l’Edat Mitjana Catalunya era un país independent.

I per acabar la ratafia... I va ser llavors quan me vaig preguntar? I per què no una crema d’arròs del Delta? (I encara millor si estigués elaborat per alguna destil·leria de les nostres terres) Per que mai ens tenen presents als de les Terres de l’Ebre?

Com us explicava més amunt, sembla ser que el motiu de regalar-li ratafia és perquè amb aquesta beguda se segellaven els pactes. De fet el nom derivaria del llatí rata fiat que s’usava per a tancar acords.

Com podeu veure tot molt bonic i simbòlic, però torno a repetir les mateixes preguntes que abans:

-I per què o una crema d’arròs del Delta? 

  

-I per què mai ens tenen presentes als de les Terres de l’Ebre?

Si a ratafia era un licor per a tancar acords, la crema d’arròs podria representar la innovació, la imaginació, el saber fer i adaptar-se de la gent del Delta i per extensió de tot el sud de Catalunya, la Catalunya Nova que, com la Catalunya Vella també tenim la nostra pròpia història. Històries d’Ilercavons, romans i moros... Però també jueus i cristians.

I si a la constitució de la futura república se contempla la possibilitat de que la Vall d’Aran pugui decidir sobre el seu futur, per què no passa el mateix amb la resta de territoris de Catalunya? Sovint oblidats, sovint maltractats i sovint utilitzats per a satisfer les necessitats d’una part de la població catalana (sobre tot amb aigua de l’Ebre i de l’aqüífer de la Galera i amb l’electricitat produïda per les nuclears)        

QUI ENS VISITARÀ DIVENDRES?

El President Torra? 
El Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies Chakir El Homrani Lesfar? 

Fa uns mesos us vaig dir que a Amposta s'havia obert un nou equipament: El Club Social de les Terres de l'Ebre i, pel que sembla, divendres l'inauguraran, ja que han posat un senyal de prohibit aparcar per estar reservat a vehicle oficial.  
Igual és que tenen previst fer una birra al Nocturnal, però m'extranyaria, ja que pel matí ho sol tenir tancat... 

JO I LES MEVES CIRCUMSTÀNCIES

Foto: Maria Teresa Pons. 

La meva dona me deia anit que si fos designat per a un càrrec important, els meus enemics (personals i/o polítics) recuperarien els escrits i els posts que he fet al llarg de la meva vida com elements llancívols cap a mi.

Li vaig dir que no me preocupava gens ni mica, ja que sempre he tractat amb respecte al meus oponents.

A diferència de Quim Torra (la veritat, no me surt anomenar-lo MH) jo si he estat en política. I també a diferència d’ell mai ocuparé un càrrec important, ni que sigui de rebot.

Estar en política t’ensenya moltes coses. Per a bé o per a mal. T’ensenya a guardar les formes (al menys en públic) Però també t’ensenya la crueltat, les enveges i les rancúnies que s’amaguen darrere de qualsevol lloc.

Com us explicava l’altre dia quan us anunciava la visita 2 milions al meu blog la Via Augusta, el vaig inaugurar un 22 de juliol de 2007. Per tant fa més de 10 anys d’opinions, vivències, anècdota, crítica, fotos i un llarg etcètera... Tot i la dificultat que pot comportar la recerca de determinats posts, segur que ne trobareu alguns una mica pujats de to.

Però no us penseu que la creació del blog va ser fruit d’un impuls. Feia molt de temps que ho estava meditant. Volia crear-me una mena de diari personal i obert a tothom. Que la gent sabes el que pensava i, d’aquesta manera, fer-los també pensar a ells sobre el perquè i com de les coses que passen tots els dies.

No m’ho amago. Durant la meva trajectòria una ideologia i dos partits polítics han estat els blancs de les més aferrissats atacs: la ideologia que se troba a la que està a la meva dreta i el PP i CDC. Tot i que tampoc he m’he estalviat crítiques a ningú quan ha cregut convenient fer-ho, fins i tot als meus o millor dit, a aquells que eren els meus.

Malgrat això, la immensa majoria de les vegades tracto els meus detractors amb el màxim respecte, tret de que hi hagi una enemistat manifesta entre tots dos fruit d’un comportament humiliant i deplorable.

Capítol a part se mereixen els apartats de les meves fotos denúncia que, al llarg dels anys he anat canviant de nom segons bufava el vent i les crítiques que rebia per part dels meus seguidors.  

Considero una vergonya (i ho dic així de clar) que alguns dels seguidors de pàgines obertes al Facebook per a donar veu a la ciutadania i que aquests puguin expressar lliurement les mancances i deficiències de la nostra ciutat, justifiquin certes actituds incíviques que surten denunciades i fins i tot t’amenacin en denunciar-te ells a la policia.

Entenc aquests quan la gent se comporta d’aquesta manera és que les hi has tocat la fibra sensible. O dit d’una altra manera: són comportaments que han comès ells mateixos o bé sé senten identificats perquè els solen fer amb més o menys freqüència.

El que és evident és que no me callaran. Seguiré opinant, criticant, explicant coses i publicant fotos com vinc fent des de que vaig obrir-me el meu blog.

I espero també que tu m’acompanyes en aquesta petita aventura de comunicar cada dia les meves dèries, perquè, a la fi, només són dèries d’una persona que necessita transmetre el que pensa.  

L’UNGIT PER PUIGDEMONT

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Tot i que semblava que l’escollida seria l’Elsa Artadi, Puigdemont se va posar el la gorra de mag i tocant amb la seva vareta tres vegades el barret de copa va fer sortir a Quim Torra, un desconegut per a una gran majoria de catalans.

La designació de Quim Torra (per part de Puigdemont, ho aniré recordant perquè sempre hi ha que perd la memòria) sembla ser que només se deu a que ràpidament se va prestar a ser un candidat provisional i, com s’ha dit dels sector no independentista, ha acceptar a ser un titella de Puigdemont que pretén governar Catalunya des del seu exili d’Alemanya (o de Brussel·les si ve al cas)

Per tant estem davant d’un president efímer que durarà el que el deixen durar, ja sigui l’Estat espanyol, ja sigui Puigdemont i els seus. Per tant, tinc la sensació de que no comencem bé la legislatura i això que encara no l’hem començat. De fet, Torra encara no ha estat ni nomenat pel Parlament.

M’ha sobtat molt l’animadversió que ha creat el personatge. Si només fos per part dels partits que votaran no a la seva investidura, no m’estranyaria, però també la premsa ha criticat durament la seva designació. Si, ja sé, ja sé... Només una part de la premsa, com per exemple el Periódico de Catalunya, però no recordo que hagués tractat igual als candidats que ho van ser abans que ell: Jordi Sánchez i Jordi Turull.

Jo, com al menys 7.440.000 catalans (la Viquipèdia diu que ne som 7.448.332) confesso no conèixer a Quim Torra ni recordo haver-ne sentit a parlar mai d’ell. Però mentre llegia avui algun article d’opinió on se parlava d’ell, ràpidament ho he tingut clar.

Quim Torra va ser un dissident d’ERC que va marxar a fundar Reagrupament de la ma de Carretero. I Carretero, sempre ho he expressat, na va ser mai sant de la meva devoció. I més encara quan aquest partit (que va veure que no aconseguiria mai representació parlamentària) va decidir abraçar la fe convergent.

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Durant l’entrevista que li va fer TV3, el candidat de Puigdemont va intentar moderar la seva imatge de radical i va demanar disculpes per unes piulades que va fer fa 6 anys criticant durament (per dir-ho d’una forma suau) tot allò que no fos Catalunya (ja m’enteneu) Per la meva part li accepto les disculpes (tot i que no anaven amb mi), però no l’ús d’un eufemisme pel que també se’l ha criticar durament.

Durant l’entrevista Torra va dir que Catalunya viu en un període de crisi humanitària. Sincerament crec no va saber escollir les paraules oportunes. Fins i tot és possible que volgués dir una altra cosa i s’equivoqués al dir-ho (qui no s’equivoca?)

Les crisis humanitàries són una altra cosa. Són crisi de fam i morts, de guerra i de penúries... Com les que se viuen als camps de refugiats o als països on hi ha guerra enquistada.

Si ens posem les mans al cap quan ens assabentem que tracten de terroristes als Comitès de Defensa de la República per tallar carreteres o a un grup de joves per barallar-se amb uns guàrdia civils de paisà que pel que sembla anaven buscant brega o se parla de delicte d’odi per posar-se un nas groc al costat d’un policia o xiular un himne amb el que no ens identifiquen i que per no tindre, no té ni lletra, s’hauria de ser més curós a l’hora d'expressar-nos sobre la greu situació que està vivint Catalunya i, sobre tot, d'aquells que estan empresonats per motius polítics.