EL PAPER(OT) DEL REI

L’article 56 de la Constitució de 1978 atorga al Rei el paper d’àrbitre i moderador en el funcionament regular de les institucions. Si llegim tot l’article podem concloure que la feina que té tampoc és tanta ja que ho complementa amb la tasca d’ostentar la més alta representació de l’Estat en les relacions institucionals i poca cosa més. Després de 6 anys de regnat de Felip VI, sembla clar (al menys per a mi) que sempre ha passat de puntetes per aquelles situacions difícils que ha tingut... Fins i tot alguna vegada les ha obviat totalment. Molt possiblement la situació més compromesa que ha tingut fins ara ha estat la referent a l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Llavors, dos dies més tard, va fer un discurs que, en lloc d’exercir el seu paper moderador, va carregar contra aquells ciutadans que van anar a votar, entre els quals m’incloc. És evident que seguia les consignes del govern del PP. Al segle XXI, la Monarquia, no hauria d’anar en contra d’una part dels seus súbdits (per dir-ho d’alguna manera), ja que així només aconseguirà una cosa: l’animadversió del grup cap a la institució que representa. Darrerament s’està parlant molt del Poder Judicial, del PP, del Govern del PSOE i d’ell mateix. Tot plegat un poti-poti una mica difícil de digerir. Però una cosa tinc molt clara: el Poder Judicial està tenint un paper molt ranci amb el suport del principal partit de l’oposició i gaudint de la total connivència de la Monarquia. L’actual monarca podria fer un penúltim servei al país exigint al PP que desencalli d’una vegada la renovació del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional. Ara bé, la pregunta és: Li interessa això a Felip VI? Vistos els antecedents familiars segur que no!

ESPANYA I EL PP DISPOSATS A FER EL RIDÍCUL (ENCARA MÉS)

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Encara que els del PP diguin que a Espanya hi ha separació de poders, costa creure que sigui així quan veus que l’executiu, el judicial i fins i tot el legislatiu (Senat), van de la ma.

Què el govern vol aplicar el 155 a Catalunya... El Senat obeeix i ho aprova. Que l’executiu vol veure els polítics independentistes catalans a la presó... Els jutges els empresonen preventivament pel risc de fuga.

L’altre un dels amics de Facebook va escriure que era escèptic quan alguns polítics catalans van optar per fugir a l’estranger i que ara havia d’admetre que potser la jugada els hi ha sortit bé. Jo també admeto que m’ha passat el mateix.

No sabria dir si ha estat un cop de sort o una estratègia molt ben orquestrada. Tan dona, ja que la sort, diuen, s’ha de buscar.

Després del periple de Puigdemont per Bèlgica, Dinamarca i Noruega, com sabeu, va ser detingut a Alemanya, empresonat i deixat en llibertat passat uns dies. El jutge alemany no aprecia delicte de sedició, el més greu que sé l’imputa a Espanya. I no l’aprecia perquè hi falta un element clau: la violència.

Però encara queda el delicte de malversació de fons públics. O sigui els diners que se va gastar la Generalitat per a organitzar el referèndum de l’1-O. I sembla que aquí també té dubtes i sembla provable que, finalment, tampoc apreciarà delicte.

Si finalment és així, no cal ni dir-ho Espanya haurà fet un espantós ridícul. Perseguir polítics pel simple fet de discrepar políticament no és propi d’una societat que se creu avançada i forma part de la majoria dels organismes internacionals.

Però no passa res... El PP ha fet tantes vegades el ridícul que sembla estar-hi immunitzat. ¿Quantes vegades han defensat un dirigent del seu partit que ha estat imputat per corrupció i al final ha resultat que si que ho estava?

El cas més recent és el de la Presidenta madrilenya Cristina Cifuentes. Durant la convenció del PP d’aquest passat cap de setmana tot el partit va fer pinya al costat de la Cifuentes. Ara la pregunta és: Quan tardarà en caure? Els suports del PP solen ser una mena de petó de Judes.