ELS TRENS DELS DESITJOS

Estació de l'Aldea. 

Voler acontentar tothom pot acabar en no agradar ningú!

Ho hem vist tantes i tantes vegades... Se prenen decisions salomòniques que acaben per no convèncer ningú. Un bon exemple va ser la ubicació de l’estació de l’AVE del Camp de Tarragona, concretament entre Perafort i la Secuita, un lloc equidistant entre Tarragona i Reus. Allunyada de Tarragona i de Reus...

Sense cap mena de dubte el tren ha de ser el mitjà de transport del futur. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ho veu així quan va demanar suprimir el pont aeri entre Barcelona i Madrid per contaminant i potenciar el tren d’alta velocitat entre les dues ciutats més importants de l’estat espanyol. La seva proposta pot ser controvertida, però des del meu punt de vista no va gens desencaminada.

Però per a que el tren sigui el principal mitjà de transport de cara un futur no molt llunya, des del govern de l’Estat s’hi ha d’apostar amb força. De moment la música sona bé, ja que el vell Ministeri de Foment s’ha rebatejat com de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana i que seguirà a càrrec del valencià José Luis Ábalos.

Dic que sona bé perquè els conceptes de mobilitat i agenda urbana son relativament nous i contemplen tot tipus de desplaçaments, amb la finalitat d’harmonitzar aquells que es fan tant en vehicles (autobusos, taxis, cotxes, bicicletes, patinets, etc.) amb els que es fan a peu.

Sobre el tren se’n està parlant molt durant aquests dies i més que se’n parlarà...

Estació de Sants de Barcelona.

No fa gaire podíem llegir als diaris que el trajecte en tren entre Barcelona i València es reduirà en més de mitja hora... I a nosaltres què? -Ens preguntem a les Terres de l’Ebre- Si no podrem agafar-lo...

Hi ha una cosa de pura lògica. Si un tren vol reduir considerablement el temps entre dos punts només té dues solucions: córrer més i parar menys (o totes dues coses a la vegada). Així de simple. Però també és lògic que els viatgers que es desplacin entre dos punts vulguin arribar amb el menor temps possible i per tant vulguin mitjans de transports ràpids i segurs.   

I que passa amb la resta dels punts del trajecte? És raonable que tots aquells pobles i ciutats que no gaudiran de les avantatges de tenir trens d’alta velocitat que s’aturin a les seves respectives estacions, en contrapartida, demanin que d’altres trens ho facin amb les suficients freqüències per a donar un servei òptim als usuaris. En cas contrari, en lloc d’anar cap a un futur igualitari, es seguirà creant més injustícia social i a la vegada, ciutadans de primera i tercera categoria.

Ja ho diu la cançó Azzurro d’Adriano Celentano: Los trenes de los deseos van al contrario de la realidad... Per cert, és de 1968.       

https://www.youtube.com/watch?v=qx7TKR_U8C0

‘BLAVÈNCIA’

Foto: Josep Emili Fonollosa (Vinaròs News)

El recordat amic vinarossenc Joan Antoni Fabregat Miralles tenia una forma molt peculiar de referir-se a València. L’anomenava Blavència... I perquè Blavència? Senzillament per la franja blava que porta la seva senyera i de la que tan en contra n’estava ell.

Vaig conèixer a l’Antoni a principis dels anys 80. Tot i ser de Vinaròs, era un catalanista convençut, igual que molts altres vinarossencs. Eren els anys de la Transició on amb més o menys encert se van haver de decidir moltes coses. Com per exemple el nom de la comunitat: que si País Valencià, que si Regne de València... Al final ni per a tu ni per a mi... I així va ser com va sorgir el nyap de Comunitat Valenciana. L’elecció de la bandera va viure un procés semblant. Davant la senyera quadribarrada i prou que semblava només identificar a Catalunya, quan en realitat hi havia (i els hi ha) molts de valencians que s’hi identifiquen plenament, al final se va decidir per la que deriva de l’estendard de Jaume I el Conqueridor i que, pel que sembla en aquella època era la bandera de la capital del Túria, ja que el Rei Conqueridor la va lliurar a la ciutat després d’arrabassar-la als musulmans.

Ahir diumenge vaig veure unes fotos a Vinaròs News de la concentració ultranacionalista que hi van haver a la capital del Baix Maestrat per a protestar per la presència del diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya Joan Tardà. Com si una persona no tingués el dret de desplaçar-se allà on vulgui o com si un diputat no pogués explicar el seu pensament polític allà on millor cregui convenient...

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Tot i que han passat quasi 40 anys, tal com se pot comprovar la situació no ha canviat gaire respecte a la que se vivia en aquella època. Els blaveros segueixen pensant que el Regne els hi pertany en exclusivitat i que l’han de salvaguardar de qualsevol interferència que arribi des del Nord. Des del Nord, perquè si els hi ve de l’Oest no ho veuen com una intrusió, sinó com una prova d’amistat i cooperació: Per ofrenar noves glòries a Espanya...!  

A un sector molt important de la població valenciana no els importen gaire les corrupteles d’alguns dels seus màxims dirigents de les darreres dècades els zaplanes,camps, fabres, rus, blascos, les rites i un llarg etcètera) El realment important va ser que tot aquesta gentola van saber aturar la catalanització tancant els repetidors de TV3, menyspreant premis literaris com el d’Octubre organitzat pel Acció Cultural del País Valencià o el que encara és més greu: voler negar que el català i el valencià són la mateixa llengua (tot i reconèixer el dret d’anomenar-lo com els domi la gana)

L’amic Antoni, que en la seva joventut va ser delegat de facultat a la Universitat de València i membre del Moviment Comunista del País Valencià a aquestes cèdules de l’extrema dreta valenciana les anomenava Bunquer Barraqueta. Òbviament no cal explicar el per que era així.

L’extrema dreta sempre ha estat present dintre de la societat valenciana i ha tingut representació dintre dels poders fàctics valencians. Però potser després de molts anys, davant l’amenaça del trencament d’Espanya pel riu Sènia és quan han tornat a treure el caparró i donar mostres de la seva intolerància, tal com també ha passat a d’altres llocs de l’Estat Espanyol, inclosa la pròpia Catalunya.

LA OLTRA, ‘LOS OLTROS’ I L'ANTICATALANISME VALENCIÀ

Quan Pasqual Maragall va iniciar el procés de redacció d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya, va obrir el meló, ja que van ser moltes les comunitats autònomes que van imitar Catalunya.

El text de l’Estatut valencià demanava un finançament que cobrís les necessitats de la comunitat, però hi van posar un afegit: Si Catalunya aconsegueix un millor finançament a València també se li ha de donar...

Ara, amb l’anunci de Rajoy d’invertir 4.200 milions en infraestructures bàsiques fins el 2020, sembla que València ha recuperat la vella tradició de: Nosaltres també!

Tot i això, cal recordar-ho, la Llei de Pressupostos de l’Estat per aquest 2017 no confirma per a res l’anunci de Rajoy ja que la inversió per a Catalunya i la majoria de les comunitats, ha disminuït respecte a la de l’any anterior.

Llavors, si ho recordeu, va sortir un mapa on s’hi veia el percentatge d’inversió que rebria cada comunitat autònoma (si és que s’acaba complit, perquè la majoria de vegades no passa així) Catalunya (recordeu-ho) rebria uns diners que no estaven en consonància ni en la població ni en el PIB que representa en el conjunt nacional d’Espanya.

Però des del meu punt de vista, aquests paràmetres, tot i ser importants, no haurien de ser determinants. Catalunya és una de les comunitats que més traspassos de competències ha rebut de l’Estat (potser la que més) i, per tant, el finançament hauria d’anar encaminat en cobrir tots els serveix que, tot i ser competència de l’Estat, sé presten des d’aquí. N’hi ha un de molt important i que visualitza perfectament el que us estic dient: la seguretat ciutadana que està en mans dels Mossos d’Esquadra, així com també el control de les nostres carreteres.

València no té aquests traspassos... Com a molt té uns pocs Policies Nacionals que presten el servei d’escola als càrrecs públics valencians.

Per tant, faria bé la senyora Oltra (Mónica Oltra) de no buscar comparacions fàcils que de tant fàcils que són es converteixen en populistes, una postura que, qualsevol dirigent d’esquerres hauria d’evitar, ni que només fos per ser coherent amb el discurs que ha anat mantenint al llarg dels anys.

La Oltra, actualment vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, quan era una simple diputada de Compromís, era un malson per al PP i les seves polítiques populistes basades en gran part en el discurs anticatalanista que tant bons resultats electorals els hi donava...

Les declaracions de la Oltra van ser contestats ràpidament des de Catalunya per Lluís Llach i la Pilar Rahola. Aquesta darrera la va arribar a comparar (amb un exercici de demagògia barata) amb el funest Vicente González Lizondo, líder d’Unió Valenciana i parede l’anticatalanisme més exasperant.

Desgraciadament a València d’Oltros n’hi ha hagut massa... El discurs de l’anticatalanisme és el més fàcil i el que, històricament, millor els hi ha anat als dirigents del PP que van mantenir el seu poder més absolut a la majoria d’institucions valencianes començant per la Generalitat.

Aquí a Catalunya, com el discurs antivalencià no té sentit, el dimoni de tots els mals ha estat tradicionalment Madrid... I a Amposta, Tortosa... Quan s’acaben tots els arguments es tendeix a buscar un referent a qui donar-li tota la culpa.

EL PP BUSCA CANDIDAT

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Me van dir ahir que el PP s’està plantejant substituir a Mariano Rajoy i que sona com a substituta Maria Dolores de Cospedal...

Sempre he dit que Mariano Rajoy ha estat el pitjor president del Govern d’Espanya, però Maridolo tampoc seria, des del meu punt de vista, una bona candidata, tal com ha demostrat sobradament tan quan va exercir el càrrec de presidenta de Castella-La Manxa o en les seves intervencions com a Secretaria General del PP. Però si amb tot això no n’hi ha prou, ha estat dels pocs càrrecs del seu partit que ha donat suport explícit a Rita Barberà, potser perquè sap que per aquí pot obtenir molts de suports dels que encara deuen de ser incondicionals de l’exalcaldessa de València. 

-De totes maneres, cap candidat del PP ens semblaria bé... Ni Cospedal, ni Sáenz de Santamaría, ni Casado, ni Levy, ni ningú... –Li vaig dir a la meva interlocutora-. Fa 10 anys hauríem pensat que Ruiz-Gallardón hauria pogut ser un bon candidat, però al final va sortir rana... –Li vaig continuar dient-. 

Trobar un candidat del PP que no estigui esquitxat per cap cas de corrupció és difícil, ja que com dic sovint, se pot pecar per acció o per omissió, o el que és el mateix, tan culpable és qui comet el delicte com el que l’encobreix. Durant anys al PP han estat molts els que han comés delictes (segons la fiscalia a València hi havia fins a 5 caixes B) i els que no ho van fer, van callar i encara avui segueixen dient que no sabien res. Un d’ells Mariano Rajoy, el màxim responsable del partit durant molts anys.

Entre els joves també es fa molt difícil trobar a algú que reuneixi les condicions necessàries. A la llista anterior he esmentat a Casado y a Levy, però tots dos han seguit sempre el guió establert pel partit. No fa gaires dies, la catalana Levy va dir que durant el mandat de Rajoy no hi havia cap ombra de corrupció... Potser si que tots els casos de corrupció coneguts que envolten el PP són anteriors a la pres de possessió de Rajoy com a President del Govern, però no es pot ignorar que tots estaven ben vius quan Rajoy ja exercia de president nacional del seu partit. Per tant, el des de té molt poca importància si l’abans  està empastifat del tot.

Després de les eleccions del passat desembre, Rajoy no es va voler sotmetre a una sessió d’investidura (tot i que el Borbó li va proposar) perquè sabia que no comptava amb els suports necessaris i, per tant, no l’anava guanyar. Després de les de juny, el panorama va canviar una mica, ja que el PP, contra pronòstic va aconseguir millorar els resultats i amb la suma dels vots de C’s, fregava la majoria absoluta. A partir d’aquí només calia aconseguir l’abstenció del PSOE.

De totes formes, primer es va intentar captar als diputats de l’antiga Convergència oferint-los un lloc a la mesa del Congrés, però alguna cosa es va haver de tòrcer quan al final no va ser així i, per tant, Rajoy no va obtenir el suport de Homs i de la resta del grup.

La setmana passada, Felipe González, aquell que parla quan callat estaria més guapo, va dir que si s’anava a unes terceres eleccions s’haurien de canviar els candidats. Dient-ho així, suposo que volia dir tots els candidats: Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera, Homs...

La idea tampoc és que sigui molt original ja que, jo mateix, fa uns mesos ja vaig dir una cosa semblant, encara que no és el mateix el cap de llista del partit guanyador i que no aconsegueix els suports necessaris que el cap de llista d’un altre partit que poca cosa pot fer per a canviar l’actual panorama de bloqueig.

Què aconseguiria el PSOE canviant de candidat? L’única cosa que s’aconseguiria és el desig de molts dels càrrecs i excàrrecs del partit de fer fora a Sánchez, però res més. O potser sí: donar suport al nou candidat del PP amb l’abstenció del grup parlamentari i fer retrocedir encara més a un PSOE que ja fa massa temps està navegant sense GPS (versió actual i millorada de la brúixola)   

EN CASTELLÀ SI US PLAU! (Anècdotes dels idiomes)

Respecte a les llengues hi ha infinitat d’anècdotes. Evidentment les que tenim més presents són les que han passat més recentment en el temps.

Després dels 40 anys de prohibició del català durant la dictadura de Franco, normalitzar la parla a segons quins àmbits era una fita difícil d’assolir. La influència del castellà als mitjans de comunicació va fer que s’adoptessin paraules castellanes a la nostra parla de cada dia. Encara avui de tant en tant n’escolto alguna (com retxassar en lloc de rebutjar, ensenyança en lloc d'ensenyament...)

El canvi de mentalitat va fer estralls en algunes persones. Ràpidament us explicaré dues anècdotes que crec que alguna vegada ja us he explicat.

Una vegada estava al cine de Santa Bàrbara i a la fila del darrere hi havia una mestra de Godall que parlava del seu amic Diumenge... Evidentment, en català el nom propi Domingo és Domènec.  

El recordat Jordi Itarte, que va ser el primer alcalde democràtic (i socialista de Roquetes) era locutor de ràdio. Després de treballar a Ràdio Ulldecona, l’emissora del seu poble ho va fer a Ràdio Tortosa. Un dia estaven explicant un recepta de cuina. Quan va arribar l’hora d’emplatar, en lloc de col·locar-ho a una safata o va fer a una catifa. Normalment parlàvem de bandeja i d’alfombra i també defiambrera en lloc de carmanyola.

Nati de Vinaròs, molt catalanista ella, va anar a València. Va entrar a un bar i va demanar un entrepà de formatge i el cambrer li va dir: Què?

Al veure que no l’havia entès li va demanar: Un ‘bocadill’ de ‘ques’... I li va portar l’entrepà de formatge.

Però alguna vegada va ser al revés. Es a dir, la gent dels pobles estaven acostumats a parlar català i el fet de parlar en castellà era un signe de cultura.

Fa anys, molts d’anys al menys 60, Enrique i Lolita estaven buscant caragols després desprès d’un dia de pluja per un bancal a tocar de la Galera. Enrique i Juanita van decidir parlar en castellà:

-Lolita, otro caragolito...

-Ahora estamos en la finca del Padreternito (‘lo Pareteren’)  

-Mira Enriquito otro caragolito...

-No que éste es muello...

TERRA DE SAQUEIG

Sergi Castillo acaba d’escriure el llibre Tierra de saqueo sobre la corrupció generalitzada al País Valencià (o Països Marencs -*-) on detalla (no pot ser d’una altra manera) el saqueig a les institucions valencianes. Deia la setmana passada la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana que no han trobat cap departament ni empresa pública que no tingui irregularitats comptables... Aquest fet demostra clarament el grau d’implicació de tots i cada un dels dirigents del PP valencians, ja tinguessin càrrecs d’alta responsabilitat o menors. Del primer fins l’últim. I sí, també Rita Barberà encara que a hores d’ara no estigui imputada o investigada com volen que es digui ara.

El PP nacional, el que està instaurat al carrer Gènova número 13 de Madrid, ha suspès de militància a tots els regidors de l’ajuntament de València que estaven afiliats i que eren tots menys un. També se’ls hi ha demanat que retornin l’acta que els acredita com a tals... S’han negat a fer-ho.

Tal com va dir Joan Ribó, l’actual alcalde de la ciutat del Túria, a la pràctica no canviarà res que vol dir el mateix que tot seguirà igual. Com deia no fa molts de dies, la corrupció ja forma part de l’ADN del polítics del PP valencians i és difícil trobar un polític honrat que no estigui implicat en cap cas de corrupció o que no conegués ni que fora de passada el que s’estava portant a terme.

Explicava Sergio Castillo a una entrevista que els valencians estaven il·lusionats de veure com prosperava la seva terra, la quan cosa significava també treball per a molts i no els importava (o potser n’hi s’ho arribaven a plantejar) d’on sortien els diners per a fer front a tot aquella enorme despesa.

Però la riquesa només era aparent. Per moltes coses que facis, si les deus totes, a la pràctica és com si no tingueres res. Quantes vegades hem escoltat la següent frase: El pis o és meu, és del banc... Però fins això tenien solució els governants del PP valencians: apropiar-se de les entitats financeres valencianes: Bancaja, CAM, Banc de València, etc. Entitats que ja no existeixen.

A part d’això, els diners només es destinaven a fe pomposes obres i macroevents i, en canvi, no s’atenien les necessitats prioritàries del poble. Àrees com les d’ensenyament, sanitat, serveix socials, cultura, etc. estaven totalment desassistides. Mentre per un costat feien, per exemple, la Ciutat de les Arts i les Ciències, moltes xiquetes i xiquets havien d’estar en barracons ja que no havia diners per a fer noves escoles, tal com ho va denunciar alguna vegada Xavi Castillo, un dels personatges valencians que més va denunciar la situació que es vivia al País Valencià.

Algú pot dir que a Catalunya ha passat pràcticament el mateix, ja que la majoria de les caixes d’estalvis es van d’haver de fusionar primer i en algun cas van acabar en mans d’una entitat financera més potent. Però de tota la crisi bancària, al menys dues entitats sembla que han sortit ben parades i estan ocupant la part més alta del rànquing estatal: Caixabanc i Banc de Sabadell. A València en canvi no queda res... Tot va quedar net com una patena!

El gran problema el tenen ara els nous dirigents: Com s’afronta l’enorme dèficit. El govern de Ximo Puig ja ha comunicat al govern de l’Estat que no pensa retornar els diners que sé li van prestar al govern anterior. De fer-ho hauria de tancar tots els serveix públics assistents o bé, se’n haurien de gestionar des de Madrid, amb la qual cosa es perdria molta capacitat d’autonomia.

Però fixeu-vos. A aquest país (me refereixo a Espanya) tenim la cultura de les grans obres. Qualsevol administració, per a deixar mostra de la seva acció de govern, ha de construir grans infraestructures, tan grans com li permetin les seves possibilitats (de finançament o de saqueig) Si l’actual govern valencià no deixa empremta de l’obra de govern amb la construcció d’alguna infraestructura un tant emblemàtica, pot passar (desgraciadament) que una part de la ciutadania no voto als partits que conformen l’actual govern valencià.

-*-  Països Marencs o Marènia és un concepte inventat l’any 2004 per Joanjo Aguar Matoses per a intentar tancar l’etern debat de Països Catalans sí o no, ja que molts valencians són reticents a usar els topònims català o catalans per a referir-se a l’idioma o al territori.      

3.500 EUROS PER A PASSAR EL MES

D'Eneko. 

José Luis Olivas, el que va ser el president del Bancaja (una de els entitats que fan formar Bankia), investigat pel saqueig del Banc de València, li va demanar al jutge de l’Audiència Nacional poder disposar de 3.500 euros mensuals per a despeses personals ja que amb menys no es pot viure... (segons va dir el propi Olivas) I el jutge li va concedir... ¡Pedid y se os dará! (Sembla que deia Crist) La fiscal, molt més coherent i realista va demanar que sé li concedís una quantitat equivalent al SMI ja que, segons ella, cap investigat per corrupció hauria de viure per sobre de les seves possibilitats. 

Casos com aquest reflecteixen fidelment la forma d’actuar i pensar de la majoria dels càrrecs del PP de València.

Us heu adonat que a València no tenen entitats financeres pròpies? Abans en tenien al menys 3 d’importants: la pròpia Bancaja (al principi a Catalunya es deia Bancaixa, però després se’n van adonar que sonava massa català), la Caja de Ahorros del Mediterráneo (potser més coneguda com la CAM) i el Banc de València, aquesta últim absorbit per Caixabank.  

I tot degut a una administració deslleial per part dels seus gestors. D’on penseu que sortien els diners que s’invertien a la Comunitat Valenciana? Però no només això, sinó també de la part que s’emportaven les trames corruptes i els diners que es van prestar als amics a canvi de escasses garanties de devolució. Com es diu vulgarment: les van saquejar!  

És increïble la benevolència i la passivitat de la ciutadania valenciana. Com vaig dir jo mateix no fa gaires setmanes, què és pensaven, què es tractava del miracle dels pans i dels peixos?  D’on es pensaven que sortia tota aquella opulència?

Però la poca vergonya dels dirigents valencians del PP perdura. Dir que no es pot viure amb menys de 3.500 euros al mes és una falta de respecte a les famílies que han de passar amb 400 euros. Potser és fer una mica de demagògia, però si molts del PP (i d’altres partits) no haguessin espoliat les arques públiques com ho van estar fent durant molts d’anys, ens lluiria més el pèl (en castellà otro gallo nos cantaría) Només que es retornessin a les arques de l’Estat tot el diner robat i els imports que va destinar aquest para el rescat de les entitats financeres... I no només valencianes, sinó de la majoria que estaven controlades per polítics que és el mateix que dir que la majoria de les antigues caixes d’estalvis.

Acabaré el comentari d’avui parlant de la Rita Barberá, una altra que a ben segur tampoc podrà viure amb 400 euros al mes. Ara, com es veu acorralada i sap amb certesa que no se’n sortirà tot i que ella negui està implicada en cap cas de corrupció política, està enviant missatges a tots els seus companys amb qui es va relacionar durant els anys que va ser alcaldessa de Valencia per a que callin, ja que també ells (o elles), tenen molt que amagar.  

NOMÉS ESCAMPA MERDA AQUELL QUE EN TÉ DE SOBRA (Dedicat a Rita Barberà)

Lògic, no? Si un no té merda (perdoneu l’expressió, però així ens entenem millor) no pot escampar-ne.

Evidentment em refereixo a la Rita Barberà, la que fins fa menys d’un any era la tot poderosa alcaldessa de València i que ara és senadora per designació autonòmica i doblement aforada gràcies al seu partit.

M’imagino la corrupció de València com un gran pot on la merda s’ha anat acumulant al llarg dels anys... Molts d’anys, perquè aquells que com jo ja fa anys que esteu ficats en política o heu seguit la política des de fora, segurament recordareu el casNaseiro. Mentre s’omplia el pot desprenia una pudor insuportable que era percebuda per una gran part dels valencians (aquells que no l’oloraven és que devien de tenir algun problema olfactiu o simplement eren de la corda pepera) Fins que arriba el moment que aquell gran pot està tan ple, tan ple que ja no es pot tancar i comença a vesar pels costats. És quan la corrupció ja no es pot amagar per molt que ho intentes donant evasives , exculpant-se o negant-ho tot...

Ahir Rita Barberà va comparèixer en roda de premsa per a dir que ella no sabia res (quina excusa més origina!) que ella estava pel que estava que era per exercir d’alcaldessa i que delegava moltes funcions. En acabar la seva intervenció que portava preparada de casa van arribar les preguntes dels periodistes i va ser llavors quan va treure el ventilador i va començar a escampar merda per tot arreu: Què si el PSOE va fer això, Què si Convergència va fer allò, que si Podemos també ha fet més del mateix... Llàstima de que no hagués estat Pujol (un altre que tal) que li hauria dit: Miri, ara no toca...  

I si va comparèixer va ser perquè el dia abans s’havia aixecat el secret de sumari del cas Taula i es van fer públiques les converses telefòniques que s’havien punxat per ordre judicial i que no deixaven a la Rita massa ben parada que diguem... En aquestes converses es parlava del finançament il·legal del partit i de la corrupció com l’única cosa que funciona en aquest país.

Ahir Rita tenia que tocar el tema de la corrupció a València i que afecta al seu partit. Què els altres partits també estan immersos en casos de corrupció? Ja ho sabem Rita... No ens vas donar cap primícia informativa. Voler amagar les vergonyes pròpies usant d’escut les dels altres diu molt poc de qualsevol persona que ho faci i més encara si ets o has estat un polític de prestigi (o desprestigi –ves a saber-)

Però la Rita no va ser l’única política del PP que a preguntes dels periodistes també va tirar merda sobre els altres partits. Com si s’haguessin parlat amb la Rita, la Celia Villalobos que va ser ministra, alcaldessa de Màlaga i vicepresidenta del Congrés i l’Esperanza Aguirre (no cal fer-li cap tipus de presentació) també van desviar el tema de la corrupció a València i el fet de que el jutge cités a declarar voluntàriament a l’exalcaldessa cap a la corrupció dels altres partits...

Per cert, ahir Rita Barberà va anar a treballar al Senat. Com sabeu és notícia ja que des de que va ser designada senadora només havia acudit un parell de vegades. Una d’elles es va excusar perquè havia d’anar a la perruqueria. Anit el Gran Wyoming es mofava del fet i dia: Llàstima que el jutge no la cités avui –per ahir- a declarar ja que hauria tingut una bona excusa per a no acudir al Senat.    

Però de tot el que fa referència a Rita Barberà, sabeu que és el que més m’ha cridat l’atenció? No va ser la seva actitud de supèrbia, ni tampoc que acaparés l’atenció de la majoria dels mitjans de comunicació. A què no endevineu a què em refereixo? A que portava el mateix vestit tant pel matí com per la tarda... No, la bossa de ma no l’he vist, no sé si era de LV o de PC...

MONICA OLTRA, EXPULSADA

El grup parlamentari del PP de les Corts Valencianes (amb diversos imputats per corrupció) van votar la expulsió de la diputada de Compromís Monica Oltra, el flagell parlamentari de la casta valenciana, per un període d’un mes. Des del meu punt de vista és una forma abusiva i arbitrària de fer servir la majoria absoluta que tenen.
Em sembla inaudit que unes poques persones que ostenten la condició de diputats puguin decidir el futur més immediat d’una persona que ha estat escollida diputada per la voluntat de milers de ciutadans i que s’ha guanyat les simpaties de molts d’altres que, com jo, només li podem donar un suport moral perquè som votants d’altres circumscripcions electorals.  
Els que seguim la política coneixem la forma de comportar-se de la diputada de Compromís. Els seus mètodes (fins i tot amb samarretes al·lusives a alguns polítics com per exemple Camps) segur que no són del grat dels diputats del PP, molt més partidaris de portar corbata i bosses de Louis Vuitton.
Per a conèixer exactament l’actitud prepotent que adopten els polítics que disposen de majoria absoluta, s’ha d’estar allí. Hi ha que viure-ho en les pròpies carns! Quan ells parlen sembla que tenen el do de la veritat absoluta i la resta, a part de tenir un paper secundari i sovint residual, només els hi queda acatar com ovelles i assumir-ho o revelar-se.
Mònica Oltra ha demostrat sempre que és una dona valenta i que lluny d’acatar la dictadura imposada per Juan Cotino des de la presidència de les Corts Valencianes, ha optat per revelar-se i plantar-los-hi cara. I mai ha estat mancada de raó, per tant, les seves intervencions tenen un plus afegit que les fan úniques a la cambra.  
Aquest atreviment li ha costat més d’una desconsideració i també algun insult des de les bancades populars. Però aquests fets no es mesuren amb la mateixa vara que sé li aplica a la Oltra. Els diputats del PP de les Corts Valencianes sembla que tenen immunitat fora i dintre de la cambra, encara que estiguin imputats per corrupció. La resta no.
    
http://www.vilaweb.cat/noticia/4189925/20140508/escandol-corts-valencianes-lexpulsio-monica-oltra.html

LA FRASE DEL DIA 5-01-2013

Les llengües són una riquesa. Qui d'això en fa un problema no li resol res a la resta de la societat. 







Qui la fa pronunciar? Montserrat Casas, Rectora de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
On la vaig llegir? A una entrevista que es va publicar ahir al Periódico de Catalunya. 

I encara una més de regal de la mateixa persona:

La Constitució protegeix la llibertat d'expressió. Els que som més vells ja em viscut èpoques així. 

Suposo que coneixeu la polèmica que hi ara mateix a les Illes Balears on el govern pepero i espanyolista de Bauzá vol fer el mateix que en el seu dia van fer els governs peperos i espanyolistes de València. Fins ara a les Illes Balears no havia cap problema amb la llengua. Tenien clar que parlaven català si bé empraven el dialecte illenc. No feien com a valència que al català que parlen el denominen valencià.
Darrerament també Catalunya està patint un atac a la seva llengua. Wert l'indesitjable vol que el català deixe de ser la llengua vincular a l'escola en detriment del català. Però en aquest cas han toca os. Els catalans sabem molt bé quin és el nostre idioma i que és allò que tenim que defensar... Bé, no tos, però una àmplia majoria.

DIARI DE L'AGOST. DIA 2 (dijous)

PRIMERA MEDALLA PER A LA DELEGACIÓ ESPANYOLA 
Finalment Espanya va aconseguir situar-se al medaller dels JJ.OO. de Londres. La nedadora badalonina del CN Sabadell Mireia Belmonte va aconseguir una medalla de plata en la prova de 200 metres papallona, aconseguint també el rècord d’Espanya de la especialitat. Ha estat la primera i esperem que no sigui l’última. 
 

LES PREGUNTES DE RITA BARBERÀ
Per segon dia consecutiu té presència a aquest apartat la totpoderosa alcaldessa de València l’excel·lentíssima Doña Rita Barberá. Igual a final de mes faig un rànquing sobre les persones que més han aparegut (amb honor o sense)
Doña Rita, més que honor, el que fa és treure’ls-hi (o al menys ho intenta) als aspirants a ocupar una plaça al seu ajuntament. Rita (o els seus assessors, em dóna igual) s’han tret de la màniga un qüestionari considerat denigrants per molta gent i que, com deia abans, atempta contra l’honor i la intimitat dels aspirants.  
Com que per a mostra un botó, heu aquí algunes de les preguntes que se’ls hi fa a les xiques: Quina ha estat la data de la darrera regla?, ha sagnat alguna vegada fora del període menstrual?, utilitza algun anticonceptiu hormonal?, controla el tractament amb el seu ginecòleg?...
Algunes són per als dos sexes: S’ha engreixat sense justificació aparent?, s’ha notat alguna inflor o embalum (bulto) al coll, aixelles, o engonal?, expectora amb freqüència o sagna? pateix hemorroides? Té estrenyiment habitual? Sé sent amb ànsia o deprimit? Té alguna malaltia de la qual no sé li hagi preguntat?... Etc. 
No és inconstitucional? 
 

EL “CULEBROT” DE L’ESTIU 
I si no ho és, té tota la pinta de que ho serà. Em refereixo al conflicte creat per l’Ernest Maragall quan va votar a favor del “pacte fiscal”. Al trencar la disciplina de vot al si del PSC, ara, l’executiva s’està rumiant expulsar-lo al negar-se a entregar-los l’acta de diputat. Però Maragall (Ernest) també té qui el defensa, com ara Nadal, la Tura i la Geli, del sector més catalanista del partit.
I parlant de “trencar”, jo també vull trencar una llança a favor del germà de qui va ser President de la Generalitat i tot un símbol dintre dels socialistes catalans. Ja sabeu el que penso sobre l’oportunitat de debatre ara el pacte fiscal, però d’haver-me trobat en la mateixa situació, jo també hi hauria votat a favor.   
 

EL PRÒFUG RUIZ MATEOS

José María Ruiz-Mateos, el patriarca del clan, està en recerca i captura per ordre d’un jutge al negar-se a comparèixer al jutjat al·legant que s’havia fet mal. Ruiz-Mateos havia de declarar sobre l’enèsima estafa.

No és la primera vegada que està pròfug de la Justícia. Als anys 80 ja es va fugir i, sembla ser (al menys es va dir) que es podria haver amagat a Ulldecona, concretament a la casa del seu amic Ramón Forcadell, el que va ser alcalde franquista. 
 

HA PASSAT A AMPOSTA
Va, una xafarderia d’àmbit local. Ahir em van dir que han fet fora a l’encarregat d’un cèntric restaurant d’Amposta. Sembla ser que els propietaris eren els seus tiets que tindrien un altre restaurant a una població veïna.
Sembla ser (i ho dic en totes les precaucions del món) que de tant en tant, “s’apartava” els diners d’algun menú dels que servien. Però com passa quasi sempre en aquests casos, l’avarícia trenca el sac (no sé si la frase feta és correcta) i poc a poc, anava “apartant-se” més diners. Em van dir que de cada 10 menús, en liquidava 4 als seus tiets, mentre que “s’apartava” els diners dels altres 6.      

EL MODEL VALENCIÀ

Començaré amb el titular del Periódico de dissabte: “València cau, Espanya tremola”.  Al meu parer resumeix molt bé la situació actual del país.
Però durant el cap de setmana també va caure Múrcia, una autonomia que, com València, ha estat governada pel PP des de fa aproximadament dues dècades.
Mariano Rajoy va dir l’any 2008 que si arribava a president del govern de les Espanyes, adoptaria el model  valencià.
És evident que això ho ha estat així, per dues qüestions bàsiques:
1.- En l’actualitat Espanya no està per a dilapidar diners i,
2.- Per que s’ha demostrat que el model valencià només porta al rescat econòmic.

Si a les sumes de diners que “valen” tots els esdeveniments i infraestructures que s’han fet aquests darrers anys a València (Fórmula 1, visita del Papa, Copa del Món de vela, Ciutat de les Arts i de les Ciències, Oceanogràfic, aeroport sense avions de Castelló i un gran etcètera), sé li sumen les quantitats de diners que s’han pagat en comissions il·legals a trames degudament organitzades com la Gürtel i d’altres, arribarem a la conclusió que es va estirar més el braç que la mànega sobradament. Per tant, podem parlar, sense embuts, de malversació de cabals públics per a ús exclusivament partidista.
I a sobre, un gran nombre de valencians estaven encantats de viure sot aquest règim fictici de bonança econòmica permanent i sense límits. Si el govern de la Cheneralitat necessitava diners, només calia acudir al Banc de València, la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) o Bancaja i allí, els seus directius, fidels gossets faldillers dels polítics locals, els hi donaven la quantitat sol·licitada sense cap tipus de problema. Per primera vegada València estava a l’alçada de Catalunya i hi podia rivalitzar en molts d’aspectes: jo més que tu...

 
Aquest model de cultura és (recordem-ho) la cultura del totxo que va ser la que va imperar per les Espanyes durant molts d’anys i que promovia sense límits ni condicions, a més a més, els camps de golf i les macrourbanitzacions, fet que portava a reclamar constantment l’aigua de l’Ebre. La connivència dels promotors d’aquesta cultura amb el cap de l’estat de l’època (el funest José Maria Aznar), va fer que es redactés un pla hidrològic a mida amb el consegüent rebuig per part de la societat de les Terres de l’Ebre i d’altres indrets d’Espanya. De no ser així, com és possible fer una manifestació a Madrid que va aplegar als voltants d’un milió de persones?  
Però s’arriba un dia que el ciutadà, de sobte es desperta d’aquell somni daurat i se’n adona que els seus polítics han hipotecat la seva comunitat que tan estimen i que a la caixa no hi ha un duro.
Per tan, han de demanar el rescat al germà gran, aquell a qui lloen en el seu himne (per ofrenar noves glòries a Espanya);  i el germà gran se’n adona que glòries més aviat poques i que la política del totxo ha construït castells de naips que s’estan caient un rere l’altre sense remissió.
És només el començament de l’efecte dominó: primer València, després Múrcia... Quina serà la següent: Canàries, Catalunya?
Acabem amb aquest malson d’una vegada per totes i demanem un rescat global que inclogui bancs, estat central, comunitats autònomes, ajuntaments i tot allò que calgui i, a partir d’aquí que es prenguin les mesures necessàries: presó per als culpables, liquidació de tots aquells organismes innecessaris i artificials i supressió d’aquells càrrecs de confiança que han viscut de la sopa boba a l’ombra del polític de torn només per riure-li les gràcies.  

1/3 D’IMPUTATS (O EN VIES DE SER-HO)

Al Parlament Valencià hi ha 1/3 de diputats del PP imputats o en vies d’estar-hi.
Si totes aquestes “senyories” formessin grup propi, seia el tercer més nombrós de la cambra.

El PP valencià s’ha vist immers amb els casos de corrupció: Gürtel, EMARSA, Brugal, Fabra...

Són tants els casos i tanta la gent implicada que, evidentment, alguns d’ells han de seguir ocupant càrrecs públics i llocs claus a l’administració.
Com deia Rubalcaba: “La corrupció a València és una metàstasi”.
Mireu aquest interessant blog: CorrupcióValenciana.

MAS, UN MARINER POC ACOSTUMAT A NAVEGAR I D'ALTRES COSES

Quan algú utilitza un símil per a expressar alguna cosa, és fàcil què, durant rèpliques, s’hi  faci al·lusió. Ahir li va passar a Mas quan va usar símils nàutics a l’hora de parlar de Catalunya. Pere Navarro, per exemple, va dir que “Mas potser té rumb, però no carta de navegació”. També la resta de portaveus van emprar fórmules similars a l’hora de valorar les declaracions del President. I és que Mas mai havia tingut que portar una nau tan gran. Abans, com a primer oficial, el seu pare polític l'acostumava a treure de tots els marrons on es ficava.  
Mas, un cop més va demanar esforços als catalans i col·laboració a la resta de partits per “sentit nacional” i va parla d’una hipotètica “intervenció de Catalunya per part d’Espanya”.
Totes aquestes coses, com a polític em semblen més que correctes, però les vaig trobar a faltar quan CiU era a l’oposició i a Catalunya, llavors com ara, ja hi havia (diuen) crisi.

Ara bé, sembla ser que la crisi no sempre és igual. És molt diferent depenent de si s’està al govern o a la oposició. Des de l’oposició qualsevol mesura que prengui el govern, per excel·lent sempre es considerarà inapropiada, inoportuna o ineficaç. A més, no es mourà un dit per ajudar a qui governa. En canvi, des del govern sempre es demanarà col·laboració i, com ara, es mirarà de tocar la “fibra sensible” d’alguns partits: “per sentit nacional”...  

Penso que igual uns com els altres, quan estan a l’oposició són uns hipòcrites (i ho dic així) Sempre es mira més de treure’n una rendibilitat política que buscar, realment, de millor la situació de la ciutadania.
Quan Mas estava a l’oposició semblava que quan formaria govern, es “menjaria el món”. Què en poc temps solucionaria el problema de la crisi. Era “el govern dels millors2 (us en recordeu?) Al cap de pocs mesos ja hi ha diversos consellers en entredit: Puig, Boi Ruiz, Mas-Colell... Ahir va dir Mas que Catalunya aquest any no sortirà de la crisi. I què es pensava? Perquè si realment s’ho pensava és que és un beneit!  
A Madrid Mariano Rajoy ha fet el mateix. En els 3 anys i mig que va durar la darrera legislatura socialista no va aportar cap tipus de solució ni va prestar cap tipus d’ajuda. Tot el contrari, va posar tots els pals a les rodes que va poder. Per aprovar mesures anticrisi, de vegades, els socialistes van haver de comptar amb el suport implícit de CiU (abstenció) per a tirar-les endavant. –Una mostra del doble llenguatge que ha mantingut sempre CiU, condescendent amb els socialistes espanyols i intransigents amb els d’aquí-.
I què pot passar si la situació no s’arregla? La meva dona ja fa temps que m’ho diu. “Es carregaran l’estat de les autonomies”. De moment el govern central ha intervingut (o no, depèn de qui escoltes) la Comunitat Valenciana, la que té el trist deshonor de ser la més endeutada d’Espanya. Però crec que no serà l’última.
Al parlar de València cal dir que aquí si que no poden culpar els socialistes de mala gestió, ja que no governen des dels temps de Joan Lerma. Aquells lectors més fidels us en recordareu en parlava només fa unes setmanes amb un títol, per a mi, molt explícit: “Valencia es la tierra de las flores de la luz y del amor...”. I de la corrupció política i de la "butxaca foradada".  

“VALENCIA ES LA TIERRA DE LA FLORES DE LA LUZ Y DEL AMOR…”

Amb el 20-N i després del 20-N, la festa continua…  

Des de la meva posició d’esquerres i “antipepera” cada vegada em costa més entendre als valencians que, votant al PP, donen legitimitat als seus governs.

Ahir vaig poder escoltar a Mònica Oltra, la portaveu parlamentària de la coalició Compromís. Oltra demanava que se’ls retiressin els “beneficis” als presidents valencians inculpats per casos de corrupció. De moment l’únic encausat és Francisco (Paco per als amics) Camps.

Els beneficis que gaudeixen els expresidents valencians són: despatx, cotxe oficial, dues secretàries i un sou de més de 50.000 euros a l’any.

Evidentment, la majoria absoluta del PP va impedir que prosperés la moció presentada per Compromís, encara que va obtenir els vots favorables de les altres formacions parlamentàries. I a sobre van tractar a la diputada d’oportunista i de fer demagògia!

Mentre això passa, s’ha anunciat que no hi haurà diners per a pagar als diputats autonòmics ni per a la paga extra. Les entitats financeres que fins havien “sostingut econòmicament” els govern de Zaplana, Camps i ara Fabra, estan intervingudes per l’Estat i no poden finançar-los més.

Sembla mentida de que no vegin que els mils de milions que “s’han volatitzat” són, precisament, de les valencianes i valencians de bona fe que tenien els seus estalvis a les citades entitats. Per tant, indirectament, han estat ells els qui han finançat esdeveniments com la Copa Amèrica, les carreres de F-1 i de motociclisme o la visita del Papa Benet XVI, entre d’altres.

Per cert, sembla que de la visita del papa hi ha 3,8 milions d’euros de despeses sense justificar.

“Valencia es la tierra de la flores...”. 

DARRERA HORA: La policia registra la Ciutat de les Arts i les Ciències i imputa a dos exdirectors pel cas Urdangarín.