ENAMORA’T DE LA TINENÇA DE BENIFASSÀ

Monestir de Santa Maria de Benifassà (la Pobla de Benifassà) 

PRÒLEG

La Tinença de Benifassà és una subcomarca de la província de Castelló que té estrets lligams amb Catalunya, sobre tot amb la veïna població de la Sénia.

El seu valor natural, patrimonial i històric és molt gran. Els seus frondosos boscos estan plens de pins, carrasques, boixos, teixos, roures... Del seu patrimoni destaca, sobre tot, el monestir de Santa Maria de Benifassà, del segle XIII, declarat patrimoni nacional el 1931. Però també cal tenir en compte la cova dels Rosegadors (o del Polvorí) amb pintures rupestres de l’època del Neolític i que formen part del conjunt de coves d’art llevantí declarades Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 1998. Aquest abric va ser descobert durant la construcció del pantà d’Ulldecona. Així com també l’església de Sant Jaume del Coratxà, les ruïnes del castell del Boixar, l’església de Sant Salvador del Ballestar, etc. I la seva història ens parla de l’època en que Jaume I la va conquerir als moros el castell de Beni-Hassan abans de conquerir Morella des d’on començaria la reconquesta al Regne de València; però també de les guerres de Successió, la del Francès i les Carlines. Finalment, acabada la guerra Civil, va ser zona d’actuació dels maquis, guerrillers comunistes que lluitaven per mirar de tombar el règim de Franco. Malgrat tot, segueix sent una zona pràcticament desconeguda per molts...

No fa gaire, una veïna d’Amposta me va dir que un ciclista volia recórrer el 7 pobles que conformen la Tinença. D’aquí que aquesta zona també sigui coneguda com la Setena de Benifassà. Però no li sortien els números: la Pobla de Benifassà, el Ballestar (o Bellestar), el Boixar, Coratxà (o Coratxar), Fredes i Castell de Cabres.

Carrer de Bel. 

-Tu que ho coneixes més: son 6 o 7 pobles?

-7! Segur que té deixes Bel, al que s’ha d’accedir per Rossell i del que forma part.

I és que el camí més natural per a endinsar-se a la Tinença és des de la Sénia (Tarragona), però també s’hi pot anar des de Vallibona, i Herbeset, tos dos municipis de la província de Castelló, poblacions properes a Morella.

Desgraciadament no existeixen massa llibres que parlin de la Tinença de Benifassà. Alguns parlen de les xarxes de senders o de les rutes en BTT... Però hi trobo a faltar d’altres que parlin de turisme, de gastronomia, de costums... Que penetrin més en la seva història.

Pantà d'Ulldecona. 

De les poques referències que hi ha a Internet s’hi poden trobar errors importants. Un exemple. En parlar de Coratxà, la Viquipèdia diu que està situat a 1.230 metres sobre el nivell del mar. També explica que va ser destruït per les tropes de Felip V durant la guerra de Successió al segle XVIII. En canvi, a la pàgina oficial de l’Ajuntament de la Pobla de Benifassà posa que està a una altura de 1.329 metres i va ser destruït per les tropes franceses de Felip IV al segle XVIII. Massa errades que poden arribar a confondre el lector.    

El Boixar. 

Plaça de Coratxà. 

Paratge de la font de Sant Pere. 

Vista panoràmica del Ballestar. 

Entrada a Fredes. 

QUAN NO TENÍEM MÒBIL... ‘LO TIO JOAN LO CATALÀ’

Fins fa poc, a les terres del Sud de Catalunya teníem un enorme complex: Catalunya començava més enllà del coll de Balaguer, ja que els qui vivien a partir d’allí els consideràvem catalans. Com si nosaltres no ho fóssim!

El tio Joan lo Català era de la província de Barcelona. De Cardedeu o d’algun poble proper. Se va casar a la Galera amb una germana de mon iaio Julián. Per tant, els nets del tio Joan i jo som cosins prims.   

Recordo al tio Joan molt vagament. Sempre vestit de negre (tal com vestien la gran majoria dels nostres iaios), descuidat, brut i quasi sempre borratxo.

A la Galera hi havia molt costum anar a passar la jornada de diumenge a Sant Pere, la font que hi ha passat la Sénia i ja dintre de la província de Castelló, al terme municipal de la Pobla de Benifassà.

Abans dels aiguats del 22 i 23 d’octubre del 2000 que, entre d’altres coses va fer que s’omplís el pantà d’Ulldecona en només 9 hores, a la font de Sant Pere, a la mateixa llera del riu Sénia, encara hi havia les barbacoes, les taules i els bancs de fusta. Però el gran cabal del riu s’ho va emportar tot i després la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ja no va deixar arranjar la zona per a deixar-la com havia estat.

Com us deia, aprofitant l’aigua de la font de Sant Pere, hi havia un petit espai amb taules, bancs i barbacoes que se feia servir de pícnic. Els plataners eren els encarregats de donar l’ombra suficient. Recordo haver-hi estat moltes vegades amb mons pares i els seus amics i fills d’aquests. Hi anàvem amb una furgoneta i ens hi passàvem pràcticament el dia. Des de mig matí a ben entrada la tarda. Els xiquetes i les xiquetes ens banyàvem al riu i fins i tot hi havia qui pescava. Però l’activitat més normal era córrer i saltar el petit rierol d’uns 10 metres que anava des de la font al riu.

Antiga postal de la Font de Sant Pere trobada a Internet. 

El tio Joan lo Català havia anat a passar el dia a Sant Pere amb tota la família. Normalment s’hi feien paelles de carn amb costella de porc, pollastre i conill, ja que era un plat molt econòmic i que sempre abastia. Aprofitant l’aigua freda de la font, la gent que hi posava a refrescar el vi, les gasoses, els sifons i també els melons.

Era freqüent el fet d’anar a beure a la font. Quasi sempre t’hi havies d’esperar a que omplissin els seus gots els qui havien arribat abans. L’aigua era fresca i transparent i tothom ne lloava les seves virtuts.

-Tio Joan, ha provat l’aigua de la font...? Vingui... Apropis i provi-la...

          

Tant li van insistir que finalment el tio Joan va anar fins la font a provar l’aigua.

No portava cap got ni cap altre estri per a recollir-la. Així que el tio Joan va passar el dit pel xorro de l’aigua, després se’l va espolsar i tot seguit se’l va passar pels llavis.

-Sí, xeic, sí que és bona aquesta aigua...! 

I és que el tio Joan tenia una dita:

-Encara que sigui l’estiu, prefereixo el vi calent que l’aigua freda...