 |
| De Iñaqui y Frenchy. |
El passat 4 de novembre, l’amic Toni Espanya
va penjar un post al seu compte de Facebook on explicava la seva percepció
sobre les relacions que mantenim en aquests moments els ciutadans de Catalunya.
Unes reflexions que en part comparteixo i que me serveixen d’excusa per al meu
escrit d’avui.
Tot i que una gran part dels comentaris contradient
la situació que havia plantejat, precisament deixaven en evidència de que Toni
tenia molta part de raó. De no ser així, segurament, el sentit i el to dels
comentaris hauria estat ben diferent.
Com ja he dit alguna vegada, de realitat només
n’hi ha una, però la percepció que tenim d’aquesta realitat potser diferent per
a cadascú de nosaltres.
A Catalunya en aquests moments estem vivint
una situació anòmala que podria ser una mescla d’indignació, consternació, coratge,
esperança, esgotament, etc. Potser d’alguna més, no diré que no. Però no tota
la societat catalana ho està vivint de la mateixa manera. N’hi que ho viu amb
molt més sentiment, mentre que d’altres, simplement, miren de tirar endavant
amb el dia a dia. En principi jo m’englobaria dintre d’aquest darrer grup. Tot
i que és veritat que trobo que moltes coses que estan passant són injustes,
però potser caldria analitzar totes les causes que ens han portat fins aquí.
No és la primera vegada que es viu un clima de
tensió a Catalunya. Durant la llarga lluita contra el transvasament de l’Ebre
(lluita que en algun sentit encara perdura), també hi va haver molta crispació.
Com ara també hi havia dos bàndols: els bons i els dolents, els que defensàvem l’Ebre
i els que es volien emportar l’aigua... Els que volen la independència de
Catalunya i els que no... I els altres. Aquells que des del primer moment ens
ho mirem amb ulls escèptics. Com he dit des d'un bon començament, en aquest cas, me defeneixo com a pragmàtic.
Com a membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre
ens havíem concentrat a algun lloc davant la visita d’un càrrec de la
Generalitat per a demostrar-li el nostre rebuig. D’entrada recordo diverses
concentracions d’aquest tipus: Alcanar, Ulldecona, Amposta, Tortosa,
Masdenverge... Això sí, mai vaig tenir constància de que es preguessin les
formes durant un ple com va passar a Tortosa el passat dilluns dia 6 quan el grup
del PSC es va haver de sentir la desqualificació de miserables. Anteriorment s’havien sentit les de: fastigosos, nauseabunds
i que els odiaven...
Però als de l’altre costat, a aquells que
defensen la independència de Catalunya, també els hi passen coses. La darrera
(que jo sàpiga) avui mateix: Un jutge investiga a l’alcalde de Reus i diversos
veïns per voler expulsar a la Policia Nacional de la seva ciutat. Per cert,
durant la roda de premsa que ha donat l’alcalde han estat tres policies
nacionals que hi assistien de paisà.
Un altre cas: a la Seu d’Urgell van denunciar
a diversos professor per, suposadament, fomentar l’odi cap els cossos de
seguretat de l’Estat. No acabaríem...
Jo sí que vull anar acabant, però abans vull
explicar-vos una anècdota viscuda recentment. Una persona li explicava a un
psiquiatre que escoltava sorolls i percebia olors molt fortes i pudors... Els psiquiatre
sé l’escoltava en atenció, sense interrompre-la...
-Cregui’m
que és veritat el que li estic dient.
-Jo no
dic que no –li va dir els psiquiatre- Estic
segur que a vostè li passa el que m’està explicant.
No vull dir ni molt menys que estiguem bojos
(bé, potser una mica si que ho estem tots), simplement reiterar que les percepcions que
tenim cadascú de nosaltres poden no correspondre’s amb la realitat que ens
envolta.
