LEGISLAR DES D’UN DESPATX

Durant el temps transcorregut des de que va començar aquesta pandèmia del COVID-19 hem pogut viure situacions dictades sovint de forma arbitrària des dels despatxos de les nostres autoritats polítiques. Res de nou... Vaig treballar a l’Administració de l’Estat durant quasi 32 anys i moltes vegades vaig denunciar precisament els criteris erronis que tenia (des del meu punt de vista) l’Administració a l’hora d’establir determinades normes. Us posaré només un exemple: el rendiment dels cítrics als mòduls de l’agricultura de l’IRPF, sempre era més baix al terme de Vinaròs que al d’Alcanar... Com si el riu Sènia, en aquest cas sí, fos una veritable frontera entre Catalunya i el País Valencià. Soc conscient que legislar de forma equànime per a tothom és pràcticament impossible, però a l’hora de fer-ho es podria tenir més en compte la veu de cada territori per a poder actuar d’acord amb les singularitats que els hi son pròpies. Amb tota seguretat, durant les restriccions dictades des del començament de la pandèmia, s’han visualitzat les enormes contradiccions existents entre els governs i els experts (o així s’ho creuen) a l’hora de gestionar la crisi sanitària. Però també és veritat que, malgrat les excepcions hagudes, no és el mateix viure a les grans concentracions humanes on el contacte físic és molt més freqüent que a les zones de baixa densitat de població. Els habitants d’una gran ciutat (Barcelona, València, Tarragona, Castelló...), sense sortir del seu terme municipal poden gaudir de tota mena de serveis (sempre i quan no estiguin tancats per les restriccions). En canvi, els pobles no son tant autosuficients (sobre tot els més menuts) i els seus habitants, sovint, han de sortir per a poder cobrir satisfactòriament les seves necessitats. Ja siguin bàsiques (salut, alimentació) o bé d’oci i lleure. Fa només uns dies, els propietaris d’una botiga tèxtil d’Amposta explicaven que com que els dissabtes no poden obrir, la gent dels pobles de les rodalies no podien anar a canviar aquells articles que havien adquirit durant la campanya de Nadal i Reis i que pel motiu que sigui no els hi havien acabat de complaure. Només han estat un parell d’exemples, però en hi ha molts més, com ara poder visitar familiars a les residències d’avis (durant els períodes permesos), etc. Per aquests motius estic d’acord amb aquells que demanen que a determinades zones de baixa intensitat demogràfica, els confinaments puguin ser comarcals (a Catalunya aquesta situació depèn de la incidència de la pandèmia) i fins i tot supracomarcals per a aquells pobles que siguin limítrofes entre dues comarques. Igual com s’ha fet a França que, dintre de les restriccions dictades per entrar al país, hi ha diferents excepcions com ara per als habitants d’aquells pobles transfronterers que es trobin prop del seu estat. Però intueixo que, tal com ens tenen acostumats, els nostres governants seguiran veien(i vivint) la seva pròpia realitat què, no és altra que la que veuen des de les finestres dels seus despatxos i així continuaran legislant sense assabentar-se’n de la realitat que hi ha més enllà d’on els arriba la vista.

COM PREDICAR AL DESERT

Per molt que ens adverteixin d’un perill real, els humans tenim la tendència de fer-ne cas omís. Tal com diu la dita: és com predicar al desert...  

Segur que durant aquesta pandèmia produïda pel COVID-19 heu pogut ser testimoni de molts de casos de gent imprudent que no han guardat la distància de seguretat o han anat pel carrer sense mascareta o portant-la mal posada.

Vaig a explicar-vos un cas real que he viscut recentment en primera persona.

Sovint vaig a comprar a una determinada botiga del barri. A la porta hi ha un cartell on hi diu que no estan permeses més de 3 persones al seu interior. Quan hi vaig, el primer que faig és mirar per a veure quants n’hi ha. Aquell dia concret només hi havia una clienta comprant. Per tant tenia llum verda per poder-hi entrar.

Vam posar només un segons quan una mare i una filla també van accedir al local. Ja en sobrava una...

Al cap de pocs instant hi va entrar un client i poc després una clienta sense mascareta que en adonar-se de que no en portava es va tapar la boca amb un sobre o alguna cosa semblant. Total 6 persona, el doble de les recomanades pel propietari.  

M’agradaria saber que és el que comenten a casa aquestes persones que no van tenir la més mínima precaució, tot i l’advertència (repeteixo) del cartell enganxat a la porta de l’establiment. Potser alguna d’aquestes persones parlarà d’imprudència... Però quan la cometen els altres.   

EL PRIMER GRAN ENGANY DE LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Camps de colza a prop de Pals (Girona)

Si se viatja cap a Girona se poden apreciar camps completament grocs. Són flors d’una planta de cultiu que no encertes a endevinar de què se tracta. És colza, una flor que igual com passa amb el gira-sol, de les seves llavors se’n extreu oli.

-Abans se cultivava gira-sol, però consumia massa aigua; ara se planta colza... (me van aclarir per les xarxes socials)

Colza va ser una paraula maleïda a principis dels anys 80, ja que una partida d’oli de colza desnaturalitzat va ser la causa de que s’infectessin més de 20.000 persones de les quals moltes van morir. Sembla ser que en un principi la xifra de morts van ser uns 400, però segons les dades definitives de l’OCU, el total de morts degut a la malaltia que va ocasionar va ascendir a 1.100 i quasi 5.000 segons altres pàgines d’Internet.

La primera víctima tenia nom i cognoms: va ser el xiquet Jaime Vaquero. En pocs dies la gent de Torrejón de Ardoz van començar a emmalaltir i molts van morir. El pànic va fer que se sacrifiquessin gossos i gats pensant que podien ser els portadors de l’estranya malaltia.

L’any 1981 governava la UCD i Leopoldo Calvo-Sotelo n’era el President del Govern, mentre que el PSOE de Felipe González estava a l’oposició. El Ministre de Sanitat era Jesús Sancho Rof i el d’Interior Juan José Rosón Pérez. He volgut citar a algunes de les persones que més directament van estar relacionades amb el cas i que van decidir un pacte de silenci per amagar el que realment estava passant. De ser cert que la culpa de tot la va tenir l’oli de colza desnaturalitzat, hi ha una pregunta que sempre va quedar a l’aire. A Catalunya també se va distribuir una partida del mateix oli i aquí ni hi van haver ni víctimes ni malalts. És que els catalans estàvem immunitzats contra l’agent que va produir la pandèmia?    

 I què va passar realment? De fet només són sospites, però la teoria més plausible és que l’origen de la pandèmia va ser d’origen químic.

On es va originar? A Torrejón de Ardoz. I que hi ha a aquella localitat madrilenya? Una base americana. I precisament allí hi treballaven la mare de Jaime Vaquero i el pare d’una altra família afectada...

Traieu-ne les vostres pròpies conclusions.

MÉS INFORMACIÓ:   

https://elcomidista.elpais.com/elcomidista/2017/06/06/articulo/1496784569_478898.html

http://andreas.faber.cat/articulos/denuncia/sindrome-toxico/

http://eltelescopiodigital.com/index.php/es/torrejon-secreto/133-la-intoxicacion-por-el-aceite-de-colza-comenzo-en-torrejon.html