LA DARRERA OCURRÈNCIA DE PUIGDEMONT

Inscripció a la frontera catalano-francesa, prop del municipi de la Vajol.

La darrera ocurrència de Puigdemont, secundada per la gent d’ERC és convocar un referèndum per
anar-nos-en d’Europa.

La independència va ser una reivindicació de milions de catalans i d’aquí tot el procés, però marxar d’Europa? Qui vol marxar d’Europa? Tot i això, segur que si s’ho proposen dintre de poc temps, el nombre de ciutadans de Catalunya que voldrà marxar serà el mateix o semblant als que clamaven per la República catalana.

Ah! No!! Que al final Puigdemont s’ha desdit... Dilluns va ser allò de dónde dije digo, digo Diego... Va dir que els catalans tenim vocació d’europeistes. Quines ganes de crear polèmica., Mare de Déu del Cel!! (Perdó que sóc ateu...)

---

A finals de la dècada dels anys ’60 o principis dels ’70, la marca de xocolates Torras va editar un àlbum de cromos que tenia per títol Europa nuestro continente. Era el darrer d’una enorme volta al món per tots els continents de la Terra: Cosmorama de África, Escala en Oceanía, etc.

En aquell temps Europa no era tan coneguda com ara. Només els llibres d’història t’explicaven alguna cosa. I evidentment a les notícies dels Telediarios la poca informació que té donaven era esbiaixada i parcial, la que convenia al règim.

Molt provablement la frase més coneguda d’aquella època sobre Espanya (tot i que no la va citar) la que sé li va atribuir al president francès Charles de Gaulle: L’Afrique commence dans les Pyrénées (Àfrica comença als Pirineus)   

De fet ni la Unió Europea que coneixem ara era el mateix. En aquell temps s’anomenava Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la composaven molts menys països. El règim de Franco, com altres règims totalitaris d’Europa com els de Portugal i Grècia estaven vetats. Quan finalment Espanya i Portugal van aconseguir entrar-hi, va ser fruit de maratonianes i tenses negociacions i després de que la jove democràcia espanyola semblés consolidar-se.     

Després de la mort del dictador, entrar a la CEE era una fita que s’havia d’assolir. No només dels governs, sinó també dels principals partits de l’oposició. Semblava que estar fora d’Europa era com estar al no res...  

Potser per proximitat, a Catalunya sempre sé l’ha considerat la regió espanyola més europeista. Sé pot afirmar que els catalans i les catalanes tenim vocació europea.

Sovint usem el terme Europa o europeu al referir-nos a la Unió Europea o a ser membre d’algun país de la Unió Europea, tot i que Europa va més enllà dels països que conformen la UE. Rússia, Suïssa Islàndia o Noruega per exemple no formen part de la UE i en canvi són països europeus (en el cas de Rússia, com sabeu està entre dos continents)

Per a molts, l’actual UE que tenim ara no és la que voldríem. Els tradicionals valors s’han anat pel terra quan s’ha vetat l’entrada dels sers humans que arriben per Turquia i Grècia majoritàriament provinents de Síria. Però per a canviar Europa cal canviar els governs dels països que la conformen i des de dintre. Des de fora és impossible fer-ho. 

Teniu ganes de veure tot l'àlbum? 

https://www.todocoleccion.net/album-completo/europa-nuestro-continente-chocolates-torras-completo-ver-fotos-zc-26~x53188673

EL FOLLONERO

Eneko.

Jordi Évole es va donar a conèixer per al gran públic al programa Una altra cosa que presentava i dirigia l’Andreu Buenafuente. El paper que tenia encomanat Jordi Évole era el de follonero (d’aquí l’apel·latiu), ja que, des del públic, solia intervenir en moments puntuals del programa per a dir la seva; normalment coses que podríem considerar com a políticament incorrectes.

Però on va rebre gran notorietat com a professional de la televisió va ser al programa Salvados de la Sexta que dirigia i presentava. Évole, el Follonero, sempre s’ha caracteritzat per tractar les notícies amb rigor i independència i dir coses que la majoria de periodistes no s’atreveixen a dir, tot i que estic segur que molts ho pensen. De no ser la Sexta, seria molt difícil que tingués un programa com el que condueix amb la llibertat de dir el que pensa a qualsevol altra cadena televisiva.

Dissabte, durant la gala de Volem acollir que va emetre TV3, Jordi Évole també va dir el que pensava, tal com ho fa sempre... Va dir que el problema d’acollir o no, no és de competències, sinó d’incompetències...Ah! Xiquet el què has dit!!! A un ampli sector de Junts pel Sí (al que li suposo quatre afaitades...) no els hi va agradar gens. Un dels que primers que van manifestar la seva indignació va ser Gabriel Rufián... Ell que amb les seves actuacions al Congrés com a diputat d’Esquerra que és no ha ferit mai cap sensibilitat... Un, quan cobra per la feia que fa, ha de saber estar a les dures i a les madures, és a dir, a de poder criticar, però també ha de saber encaixar les crítiques quan aquestes no li són favorables. Rufián es va donar a conèixer a les xarxes socials i, sembla ser, que les seves opinions solien ser sempre molt encertades i punyents. Com el dard que va etzibar dissabte Èvole als polítics...

Eneko. 

L’eurodiputat Ramon Tremosa va anar molt més enllà i va qualificar Èvole de manipulador sense fronteres i sectari... Personalment no conec Ramon Tremosa. L’he vist algunes vegades per televisió i sé que va substituir l’Ignasi Guardans a les llistes de CiU a l’Europarlament. Militant de CDC va abandonar el partit per discrepàncies amb la direcció per haver pactat amb el PP quan encara no ostentava cap càrrec electe. Anys més tard va tornar al ramat i el partit li va agrair portant-lo a Europa... Quan sento paraules com les que li va dir Tremosa a Évole, només puc dir una cosa (i en castellà): Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces...  

També Llach, un dels participants a la gala de dissabte, va voler posar cullerada i va respondre a Èvole dient-li una cosa així: Quan siguem independents ho podrem solucionar...  

No dubto ni per un moment que quan siguem independents Catalunya hi guanyarà molt. No és el mateix que ens governin des de Madrid que des de Barcelona... Sobre tot per als de Barcelona i la seva àrea metropolitana... Ara bé, qui pensi que quan això passi, Catalunya es convertirà amb una mena de país de les meravelles, està del tot equivocat... Problemes en seguirem tenint, sobre tot aquells que coms els habitants de les Terres de l’Ebre estem vivint lluny d’on es prenen les gran decisions del país i tenim una densitat demogràfica molt menuda. Qui es cregui que per ser independents s’acabaran els xorissos d’aquest país, encara està més equivocat que abans.  

Eneko. 

Un país, per menut que sigui, sempre té problemes. De vegades d’autosuficiència, d’altres vegades de gestió o econòmics... O ves a saber què... Si governa un partit de dretes (digues-li liberal si vols) les classes treballadores tindran, si fa o no fa els mateixos problemes que ara.

Entenc que tots aquells que sou seguidors incondicionals dels partits que avui en dia governen la Generalitat ho pugueu veure més de color de rosa que jo... Fins i tot aquells que ja teniu una edat i que, com jo, visquéreu la dictadura, la transició i esteu vivint l’anomenada democràcia... Ho entenc. Però igual és que no us heu posat a analitzar mai la majoria de coses que us envolten i el comportament d’una bona part de la classe política que tenim...

Mentrestant, esperant el dia que arribi la independència, persones com Jordi Évole o els voluntaris anònims que de forma interessada ajuden els refugiats retinguts per la Unió Europea, seran els meus ídols!

Per cert, dissabte anem a la manifestació de Barcelona a cridar: VOLEM ACOLLIR!!

T’ho perdràs?    

BREXIT SÍ!

Abans que res donar el condol a la família de Jo Cox la diputada laborista assassinada en plena campanya per la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, el que es coneix com el Brexit. Cox era una ferma defensora de la permanència del seu país i feia campanya a favor d’això.

No he viatjat mai al Regne Unit de la Gran Bretanya, Escòcia, Gales i Irlanda del Nord, ni m’he relacionat amb massa anglesos. Per tant no puc tenir una idea fundada de com són. No obstant alguns amics que si que han tingut l’ocasió de relacionar-se amb anglesos i no van tenir bones sensacions. És més, alguns fins i tot n’ han parlat pestes. Sembla ser que no porten bé la pèrdua de la grandesa que van tenir com a nació fins no fa massa dècades...

Com a ciutadà europeu que no tinc cap tipus de negoci amb ningú de la nació Europea, la veritat és que me la bufa bastant. Suposo que les nostres autoritats pensaran que la Unió Europea sense la Gran Bretanya serà menys Unió Europea. Però a part d’això, quin problema hi ha que se’n vagin? Països com Suïssa i Noruega, tan europeus, no formen part de la Unió i fins avui no s’ha ensorrat res.  

A la Unió Europea hi ha dos tipus d’estats membres:  els rics i el pobres. Espanya estava dintre dels estats pobres. I dic estava perquè sembla que dintre d’uns anys sé li acaba el xollo i passarà a formar part dels rics. I això és així perquè des de la disgregació de l’Europa de l’Est s’han incorporat tota una sèrie d’estats que són més pobres que Espanya. Com dirien els castellans, d’aquí poc passarem a ser cola de león...

Tot i que d’Europa arriben subvencions per a moltes coses, la que més visualitza la gent de per aquí són les subvencions a l’agricultura: les mediambientals per a l’arròs, la DUN per a les olives i els cítrics... Però també és veritat que cada vegada n’he paguen menys i posen més traves per a poder-les cobrar. Diuen que gràcies a aquestes subvencions, els consumidors comprem l’oli i la resta de productes més barats.

Com Jo Cox, tot i ser un europeista convençut, no estic gens d’acord amb l’actual sistema. Ho he dit més vegades. Quan es va liquidar la Comunitat Econòmica Europea i es va crear la Unió Europea, amb el famós tractat de Maastricht amb al creació d’un espai econòmic i una moneda única (l’Euro), semblava que els destins serien molt diferents als que són en realitat.

Només un exemple molt entenedor: Semblava que la vella Europa era la garant de les llibertats, territori d’acolliment i d’oportunitats. En canvi s’ha bloquejat l’arribada als emigrants desesperats que arriben de països en guerra o famèlics. I s’ha fet emprat tota mena de mesures dissuasòries com filferros espinosos o amb ganivetes i fins i tot emprant la força bruta i gasos lacrimògens contra una pobra gent indefensa. És aquesta l’Europa que volem? Jo no sé tu, amic meu, però no és la meva.  

Si finalment guanya el Brexit i per tant la Gran Bretanya surt de la Unió Europea i aquesta circumstància provoca una crisi interna, m’agradaria que pegues tot un pet com una gla. A veure si això feia recapacitar als nostres mandataris de que alguna cosa (o moltes coses conjuntament) no s’han fet bé. Llavors podríem tornar a començar pel principi i establir unes bases igualitàries i d’obligat compliment per a tothom.

Sempre he pensat que ho hi ha una unió política o Europa sempre dependrà dels Estats Units i fins i tot de les potències emergents com la Xina.

Sé és allò que un vol ser i en casos com aquests no ens podem quedar a mitges tintes. O Europa emergeix del seu propi femer que s’ha convertit i es crea una veritable Europa de les nacions (incloent-hi aquells territoris que tinguin trets diferencials i que hi vulguin pertànyer) o mai arribarà a ser el territori que desitjarien la majoria dels seus ciutadans i no dels interessos econòmics d’uns pocs.   

ME’N VULL ANAR D’EUROPA!

Concentració a la plaça de la Vila d'Amposta en suport dels refugiats. 

Aquesta, la actual, no és l’Europa que vull; no és l’Europa que ens van prometre fa anys els seus mandataris; no és l’Europa que presumia de ser terra d’asil... I podria continuar...

En canvi, és l’Europa de la vergonya, la que ha perdut els valors, la insolidària, la que s’emmirallaven molts de països, fins i tot membres de la vella Europa i que sospiraven per a formar-ne part. Precisament, entre aquests països, els que fa unes poques dècades estaven a l’òrbita de l’antiga URSS, són els que més reticents es mostren a l’hora d’acceptar immigrants arribats d’altres estats, com per exemple els que arriben a les costes greges provinents de Síria i Iraq. Per això volem seguir sent europeus? Amenacen a Catalunya en quedar-se fora d'Europa si finalment som independents... Potser seria millor així, no?  

Però anem una mica més lluny. Anem a l’origen de tota aquesta onada migratòria. He parlat de dos països (Síria i Iraq) El primer està immers en una guerra múltiple que fa difícil especificar qui són els bons i qui els dolents. Sovint surt als diaris el croquis de qui es qui a la guerra de Síria i la veritat és que costa entendre-ho, ja que en alguns casos es lluita contra al menys dos enemics, a part de l’entrament d’aliances que s’han unit per a defensar causes comunes.

La solució a l’emigració passa per resoldre el conflicte Sirià, però com passa sovint ja massa interessos de tot tipus, sobre tot econòmics i territorials. Vull recordar les paraules que una xiqueta siriana va dir ja fa uns quants mesos: Nosaltres el que volem es tornar a casa. Sempre he pensat que un dels pitjors drames dels humans es haver de marxar per la força de casa. Per això em faig fer d’ACNUR (l’organisme de Nacions Unides d’ajuda al refugiats) ja fa més de 10 anys, així com també de la Creu Roja.

Però Europa ha optat per la solució més fàcil que és no acceptar ni les quotes de refugiats que s’havien acordat temps enrere i, per tant, expulsar-los. I quan surt algun polític com Carles Puigdemont que, segurament aprofitant el moment, diu que Catalunya estaria disposada a acceptar-ne, ràpidament és contestat pel govern en funcions d’Espanya recordant-li que Catalunya és una regiód’Europa i que per tant, està supeditada al que digui, en aquest cas, el govern espanyol.

El drama que es viu a les costes greges i particularment a l’illa de Lesbos és esfereïdor. Cada dia s’ofeguen persones, moltes d’elles nens intentant arribar a la costa grega. Les màfies de tràfic de persones són les encarregades d’apropar-los, però davant de la presència de patrulleres de l’exèrcit o la policia, moltes vegades opten per tirar-los al mar. Si tota aquesta situació és de per si molt cruenta, ara sumeu-li la climatologia hivernal.

Per als més afortunats, per aquells que finalment arriben a la costa, el drama encara no s’ha acabat, ja que els campaments que els han muntat les diverses ONG’s que treballen a la zona, són molt precaris i prou en tenen de poder-los donar una mica d’aliment. Una d’aquestes ONG’s és la que encapçala Oscar Camps: Proactiva Open Arms.

Oscar és un dels candidats a Català de l’Any pel Periódico de Catalunya. Ignoro si el reconeixement porta implícita alguna dotació en metàl·lic, però el simple títol ja significaria una bona recompensa ja que la publicitat que sé l’hi faria seria molt gran i això quasi sempre suposa més socis i aportacions, que per als temps que corren no estaria gens malament.

Quan des de la distància veus casos com el d’Oscar (que dóna cara als centenars de voluntaris que s’han desplaçat a la zona per a fer la mateixa feina que fa ell) et fa sentir orgullós del que son capaços de fer alguns humans.

Tot el contrari que la majoria dels nostres polítics que a ben segur no mouen cap dit per a solucionar el problema. Voldria saber quants polítics hi ha que col·laboren desinteressadament amb alguna ONG que vetlli per la defensa dels drets de les persones.

I ja per acabar, vull referir-me a una carta publicada al Periódico la setmana passada on el signant deia sentir-se orgullós de ser europeu quan veia que hi havia molta gent que pretenia arribar-hi  en busca d’una vida millor. S’equivocava. És cert que molts hi volen arribar, però a l’hora d’estudiar-ne els motius, potser sorprendria a alguns que marxen perquè als seus països és difícil viure-hi pitjor i aquí, per malament que s’hi estigui, sempre si està millor.

¿O és que els immigrants com el meu pare, quan anaven a França ho feien buscant una millor qualitat de vida? Simplement ho feien per anar a treballar i guanyar uns diners que aquí no guanyaven i que els hi permetia mantenir a llurs famílies.  

REFUNDACIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA

Manifestació de la PDE a Amposta. 

Tot sembla indicar que tal com s’estructura avui la Unió Europea (UE) no anem en lloc.

Sabeu que va ser creada com a Comunitat Econòmica Europea l’any 1957 (l’any del meu naixement) pel tractat de Roma, encara que no va entrar en vigor fins l’any següent. Va ser l’any 1993 amb el tractat de Maastricht (1992) que es reconverteix en Unió Europea.

Tal com el seu nom indica el motiu de la seva creació no va ser un altre que l’interès econòmic dels estats que la van constituir. Sembla ser que la idea no devia de ser tan dolenta quan, aviat, altres estats van trucar a la porta per a demanar entrar, entre ells Espanya que no va convertir-se en estat membre de ple dret fins l’1 de gener de 1986 (precisament quan vaig entrar a treballar a l’Agència Tributària) Actualment els estats membres són 28, però encara n’hi ha que segueixen aspirant a formar-hi part, com per exemple Turquia.

El cert és que l’Europa actual és molt heterogènia. Tan políticament, com socialment com culturalment. Aquesta diversitat sovint és una riquesa però de vegades pot suscitar problemes greus, tal com està passant en la actualitat. Per a posar alguns exemples, per un costat tenim un país ric com el Regne Unit que fa anys que juga a la puta i la ramoneta dient que se’n volen anar sinó aconsegueixen més avantatges i per l’altre un dels membres més pobres, Bulgària i que sovint crea conflictes per l’homofòbia que demostren els seus dirigents.

Els interessos econòmics, ja no dels estats sinó de les grans multinacionals que són les que mouen els fils de l’economia mundial queden ben demostrats amb el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions que volen signar la UE i els Estats Units, més conegut com el TTIP i que segons els detractors reduirà considerablement la sobirania dels estats membres.

Però el fet més lamentable de tots és el que està passant des de fa diversos mesos i que no és altre que la gestió de l’èxode sirià. És una vergonya que una comunitat de nacions tecnològicament avançades, socialment compromeses (o al menys d’això presumeixen moltes d’elles) i econòmicament preparades per afrontar les crisis, sobre tot quan afecta a la seva banca, no vulguin donar solució al greu problema que s’ha creat, sobre tot a les costes greges, però per extensió a tots i cada un dels seus països.

Paradoxalment, la refundació de la que parlava al títol de l’entrada d’avui vol arribar de la ma de l’esquerra europea, precisament la que menys recursos econòmics té, encara que, per un altre costat li sobren els valors ètics i morals que no té la dreta.

És l’exministre grec Varufakis qui ha tingut la idea de la refundació. Recordo una estrofa d’una de les versions que existeixen de la Internacional que diu: Remenem totes les traves / Que oprimeixen al proletari / Canviem al món de base / Enfonsant a l'imperi burgès.

I això és el que precisament caldria: canviar el món de base... Però no sé perquè serà que em sona tot molt utòpic. Desgraciadament el poder l’ostenta el capital per damunt dels estats que es proclamen sobirans.

En l’àmbit domèstic, si seguir la informació política, segurament heu escoltat o llegit que les empreses de l’Ibex 35 pressionen per a que es faci una gran coalició entre el PP i el PSOE i o que Ciudadanos el financen, precisament, les empreses de l’Ibex...

El gran capital té a les seves mans crear crisis econòmiques quan creu que les coses no li van com li haurien d’anar... I sort tenim de que els cops d’estat estan mal vistos en l’actualitat, ja que abans també estaven al darrere de molts d’ells (i a continents com a Àfrica potser encara hi estan)

En definitiva i ho vinc dient des de fa molts anys: en la situació actual Europa no va en lloc. Ja no és que sigui un vull i no puc, és directament un no vull, perquè no hi ha el que s’ha de tenir per a fer una confederació de nacions.

Si fos així, estic segur que a l’Ebre no tindríem els ensurts que tenim de tant en tant, perquè està comprovat que els principals països europeus estan molt més sensibilitzats ecològicament que aquesta banda (organitzada) de polítics que ens manen de Madrid.