LA NOVA IDEOLOGIA

Efectes de la llevantada a l'istme del Trabucador (foto març 2018). 

Corria l’any 1983... Era un any d’eleccions municipals i a Madrid s’hi presentaven dos pesos pesants de la política estatal que representaven a les dues formacions més importants d’aquella època: pel PSOE Enrique Tierno Galván, el vell professor que aspirava a la reelecció i per AP (l’antecessor del PP actual) Jorge Verstrynge que, per aquella època era secretari general del partit i el delfí de Manuel Fraga.

Recordo que venia en tren de Barcelona i va caure a les meves mans la revista Dunia, una revista destinada al públic femení. La vaig fullejar i me vaig aturar a les pàgines on s’entrevistava als dos candidats. D’aquelles entrevistes sempre he recordat una pregunta:

-No trobeu a faltar una candidatura ‘verda’?    

La resposta de Tierno va ser que el PSOE ja portava moltes propostes ecològiques i que, per tant, no la veia necessària.

En canvi, la resposta de Verstrynge va ser més sorprenent: Ja sé sap que els ecologistes son com les síndries, verds per fora i rojos per dintre.  

Els partits ecologistes o verds, mai han tingut un paper determinant a la política espanyola, tot i que és veritat que en alguns casos, partits de l’esquerra política com Iniciativa per Catalunya, va donar el pas d’ incorporant el partit dels Verds a la seva formació passant a denominar-se Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-EV i posteriorment ICV).

Tot i no ser una corrent nova (a Alemanya els partits verds van començar a tenir presencia política destacada a la dècada dels ’90), sembla que darrerament, davant l’emergència climàtica que amenaça greument el nostre planeta, està agafant més força. Tot i que encara siguin una minoria aquelles formacions que defensen obertament i sense pressions de les grans multinacionals del sector energètic un canvi radical de les polítiques mediambientals.

El que sembla clar és que l’ecologisme sempre va estretament lligat amb idees progressistes de l’esquerra transformadora i alternativa, es a dir, concretament amb aquells partits situats políticament a l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional.

Això suposa que aquest pensament tingui certa repulsa per part dels partits conservadors i ultraconservadors que veuen en el pensament ecologista una severa amenaça als interessos econòmics dels seus grans protectors (i a la vegada protegits) o el que és el mateix: el capitalisme.

D’aquí que la dreta tradicional qualifiqui l’ecologisme con la nova ideologia política (fins i tot de forma despectiva), quan en realitat se tracta d’una rama complementaria (però no per això menys important) de les idees tradicionals de l’esquerra més radical.   

Sembla clar que la consciència ecològica agafarà cada cop més rellevància dintre del sector polític i que al futur no s’entendrà un programa progressista sense mesures concretes destinades a pal·liar les greus deficiències mediambientals que estem patit.

Però també sembla clar que la nostra generació està minimitzant el problema o bé gira el cap cap a l’altre costat a l’hora de posar-se a treballar per a salvar el planeta dels desastres ecològics que pronostica el món científic (potser perquè pensem que no els arribarem a veure). Així que quedarà a les mans de les noves generacions l’efectuar un canvi radical en les polítiques mediambientals i energètiques per tal d’allargar la vida del nostre planeta, al menys com l’hem conegut fins ara. D’aquesta manera passarem tota la responsabilitat als nostres fills i néts.

Només cal esperar que ells no siguin tan estúpids com nosaltres i que actuïn com hauríem hagut d’actuar nosaltres per a llegar la Terra als seus fills en òptimes condicions.    

LA IDEOLOGIA DELS DINERS

Diuen per Amposta que quan Adam Tomàs i la llista que encapçalava va guanyar les passades eleccions sé va veure córrer gent des de la seu de CDC al carrer Góngora, fins la seu electoral d’EA-AM del carrer del pont i mentre corrien s’anaven canviant la jaqueta... 

Evidentment és una exageració, però com totes les exageracions té una part de veritat.

Durant anys ho vaig repetir moltes vegades: a Amposta hi havia molta gent que votava CiU perquè eren els que manaven. Saludar a l’alcalde de torn i que aquest té retorni la salutació amb una mostra d’efecte i fins i tot que es dirigeixi a tu pel teu nom, sol ser molt agradable.

Molts d’aquests, les darreres eleccions, van votar la llista d’Adam. I segur que si féssim una enquesta per Amposta hi hauria molta gent que respondria que el va votar encara que no ho hagués fet. I és que els humans som així d’hipòcrites!  

Conec a un que a part de la seva feina és organitzador d’actes. Fins fa poc, quan treballava, a la corbata portava una agulla amb l’escut de la Casa Reial Espanyola. A part d’això militava al PSC, tot i que me sembla que no se va menjar mai cap rosco, es a dir, mai li van encarregar l'organització de cap acte. Ara milita o al menys està molt proper a ERC i els organitza actes. Me'n consten uns quants: la Ràpita, Santa Bàrbara... ERC està de moda i la gent se’ls hi apropa com les mosques a la mel...

¿Però què passa quan els que es canvien de jaqueta són els polítics que han ostentat càrrecs amb altres partits? Si voleu que us digui una cosa, aquest cas me sembla més greu encara. On està la seva ideologia? Una part dels polítics (no sabria dir en quina proporció), només tenen una ideologia: la dels diners!

Al llarg d’aquest procés se’n han produït molts de canvis de jaqueta com per exemple el de Raül Romeva de ICV-EUA a anar de número 1 per Barcelona a la llista de JxS, Germà Bel, del PSC a encapçalar la llista per Tarragona de JxS, Toni Comín del PSC a conseller de Puigdemont, Ferran Mascarell del PSC a conseller amb Mas i ara delegat del Govern a Madrid, Marina Geli, del PSC a figurar a la llista del president, Ramon Espadaler de UDC i posteriorment d’Units per Avançar a la llista del PSC per Barcelona, Joan Caballol, d’UDC i Units per Avançar a la llista del PSC per Tarragona...

La resposta fàcil a aquest transfuguisme és que han marxat desencantats per la pèrdua d’identitat (diguem-ho així) del partit al que van militar tota la vida. No diré que en algun cas no sigui cert, però una bona part dels que he esmentat amb anterioritat ho han fet perquè no van poder accedir al càrrec que haurien desitjat o bé s'han quedat sense res. 

De veritat, quan veig casos com aquests de gent que han format part d’un projecte polític, que ha defensat i ha fet seu i de cop i volta deserten d’aquells ideals per abraçar-ne uns altres de totalment diferents, els dels seus rivals polítics, no ho entenc. Bé, si que ho entenc. Ho entenc des del punt de vista del títol: la ideologia dels diners. És l'única cosa que tenen! 

Potser alguns de vosaltres no ho veureu com jo i pensareu que cadascú és lliure de fer el que vulgui i quan vulgui. Us agrada el futbol? Sou del Barça? Què us va semblar quan Figo va fitxar pel Madrid? O més recentment, la fugida de Neymar al París Saint-Germain? Semblant, però més greu encara.

Potser penso així perquè sóc com sóc i mai ho faria...  

I fixeu-vos que no he parlat dels polítics corruptes, aquells que per diners estan disposats a tot. 

LA FINA LÍNIA QUE SEPARA LES IDEOLOGIES

Comentava ahir mateix la dificultat a l’hora de dir si un partit és socialista o socialdemòcrata. La línia (imaginària per suposat) que separa totes dues ideologies és tan fina con fàcil de traspassar. Tret d’alguns països com Portugal on existeixen dos partits diferenciats, normalment a cada país hi ha un sol partit que assumeix bé les tesis socialistes, bé les socialdemòcrates. Igual passa amb la part més esquerrana del socialisme que es pot confondre perfectament amb el comunisme. Un exemple? Sabríeu dir-me quina ideologia té En Comú Podem? Difícil veritat?

Des de les primeres eleccions generals de 1977 sembla que tots els partits van a la recerca de la centralitat política. La Unión del Centro Democrático (UCD), on hi havia els polítics més moderats del règim anterior, però amb una clara ideologia de dreta, fins i tot va incorporar la paraula centre a la seva denominació. El PSOE i el PP  també han mirat d’ocupar sempre aquest espai polític que, des del meu punt de vista és més utòpic que real.

Com acostumo a fer quasi sempre, el que heu llegit fins ara bé a ser el preàmbul del meu escrit i serà a partir d’ara quan entraré de fons amb el tema. Un tema que, quan ho he escoltat aquest matí a la SER he al·lucinat en colors.

Explicaven a l'emissora de ràdio del grup PRISA que segon han pogut saber, al proper congrés de Ciudadanos/Ciutadans (C’s), canviaran del seus estatuts l’actual ideologia socialdemòcrata per la liberal progressista. Au, au...!!

No m’hagués pensat mai que C’s pogués tenir una ideologia socialdemòcrata. M’hauria agradat estar present quan es van redactar els estatuts i els arguments del debat que finalment es van tenir en compte per a prendre la decisió d’incorporar-ho. Sabeu el que us dic? Què a la boca sé li pot fer dir qualsevol cosa i no necessàriament ha de ser la veritat.  

Fem-ho fàcil. Si separem els partits polítics en dos grups (dreta i esquerra) pràcticament tothom coincidirà amb mi que C’s té una ideologia de dreta, fins i tot molt propera a la del PP.

Amb el canvi estatutari previst molt probablement es farà una aproximació més real al que realment són, tot i que és difícil esbrinar-ho. Com es diu vulgarment no són ni chicha ni limoná... Però sembla ser que a un ampli sector de la població ja els hi va bé... Així són ells també...

Fa 100 anys (i més i tot), només hi havia conservadors i liberals, fins que els obrers es van començar a organitzar creant els primers sindicats i partits de clara inspiració socialista. La ideologia liberal se contraposava a la conservadora, tot i que només amb alguns matisos. Es podria dir que eren els progressistes d’aquella època. Però poc a poc la ideologia liberal (sobre tot en allò que respecta a l’economia) va anar adoptant posicions cada vegada més conservadores. Per això quan es parla de teories econòmiques neoliberals sé sobreentén que estem parlant de posicions molt conservadores.  

Si fa més d’un segle només hi havia dues o tres doctrines polítiques i en l’actualitat n’hi ha moltes més (a part d’aquells que diuen que són independents i els altres que diuen que són apolítics), s’entén que els partits, segons bufi el vent, poden adoptar per a les seves estratègies conceptes bàsics d’unes o les altres, modelant així un perfil sovint enganyós del partit. Per tant no ens hem d’estranyar si després acaben incomplint els seus programes.

REBOBINEM...

De Vergara a eldiario.es

Carles Puigdemont i Casamajó acaba de ser elegir el 130è president de la Generalitat de Catalunya. La presidenta del Parlament Carme Forcadell, abans de donar per acabada la sessió, anuncia que comunicarà la decisió presa per majoria absoluta al Rei per a que procedeixi a nomenar-lo. A l’hemicicle s’escolten alguns xiulets (més aviat pocs)

Això ja us ho vaig explicar ahir, d’aquí que he volgut rebobinar... Segons la legislació espanyola, la Generalitat de Catalunya forma part de l’organigrama de l’Estat, per molt autogovern i autonomia que tingui.

El dia següent, o sigui ahir, vaig llegir unes declaracions de la pròpia presidenta del Parlament que deien alguna cosa així: Hem d’acatar la legalitat espanyola fins que tinguem la legalitat catalana...

Aquesta qüestió va ser motiu de debat a les xarxes socials. Jo ja sé que qui no ho voldrà veure no ho veurà, per molt que sé li pugui graduar la vista a les seves necessitats, però si aquest ha de ser el camí, de legalitat espanyola no en tindrem mai, al menys que es redacten les lleis igual com feien els cantautors catalans durant la dictadura que ideaven unes lletres que semblaven del tot innocents per a saltar-se la censura i així que les autoritats del règim els hi deixessin interpretar. L’estaca per exemple va estar durant molt de temps prohibida i quan sé li demanava a Lluís Llach que la cantés, aquest feia l’advertiment de que no ho podia fer. Llavors la tocava amb la sega guitarra i el públic assistent la cantava...  Evidentment sempre hi havia conseqüències.

Que passarà quan el parlament aprovi una llei per a crear estructures d’estat? Bé, ja ho sabem, el govern espanyol la recorrerà al Tribunal Constitucional i aquest la suspendrà... Per tant, per aquest camí, el procés es convertirà amb el conte de mai acabar... Sóc així de pragmàtic que voleu que hi faci...  

Jo ja sé que hi ha una consigna generalitzada per a rebatre amb arguments carregats de bones intencions i paraules a tots aquells incrèduls com jo i així donar l’aparença de que efectivament es va cap a un estat independent en un termini màxim de 18 mesos. Per això estan les escoles (d’estiu, d’hivern...) que organitzen els diferents partits. Per a inculcar la ideologia pròpia del moment i donar les consignes necessàries per a influir a l’opinió pública. Però si tot està inventat des de fa monts anys!

Jo només recordo haver assistit a una d’aquestes escoles que va organitzar el PSC a l’hotel Imperial Tarraco de Tarragona, però com si no ho hagués fet, ja que hi vàrem arribar quan estava apunt d’acabar-se. De fet hi anàrem més pel dinar (pagant-lo de la nostra butxaca) que no per escoltar els ponents que, normalment, són gent important dintre el partit. Però tot i no haver assistit a aquesta mena de cursets ideològics, si que vaig formar part durant uns quants anys d’una campanya anomenada PROGEO (no us sabria dir el significat exacte) que, coordinada pel PSC, uns hi participaven trucant als programes de ràdio per a donar l’opinió i d’altres (com jo) escrivint cartes al director als diferents diaris de Catalunya i de la resta d’Espanya.

Fixeu-vos si son velles aquestes pràctiques que el bisbat de Tortosa (me consta que a d'altres bisbats fèien el mateix) allà pels anys ’60. Eren un exercicis espirituals que es feien a l’ermita de Mig Camí de Tortosa i, casualitat o no, sembla que hi anaven els més descreguts de cada poble. Quan sortien d’allí, ho feien tan convençuts que anaven a missa cada dia. Vulgarment s’anomenaven Colores.   

Tornant al que us  parlava més amunt de idear lletres per evitar la censura, igual per això Junts pel Sí va fitxar a Lluís Llach, per a que redacti els textos legals que després de ser aprovats pel Parlament puguin passar sense problemes el tràmit de Madrid.    

PARES I FILLS

Avui 24 d’octubre hi ha convocada vaga general al sector de l’ensenyament a tota Espanya, també a Catalunya.

Mentre Pepa Buenos donava la notícia a la SER i explicava que hi havia una unitat mòbil de la cadena davant el col·legi Sant Isidre de Madrid, jo estava arribant a Tortosa i, concretament passava pel davant de l’institut Joaquín Bau que, a diferència d’altres dies on hi veus cotxes dels pares que porten als fills i alumnes que arriben a peu, avui tenia un aspecte desèrtic. Només dos noietes que pel seu aspecte devien de fer l’ESO acudien a classe amb les seves motxilles.

Instants més tard m’he trobat a una companya de treball que acabava de deixar a son fill al col·legi la Sagrada Família (es a dir, al seminari diocesà) Li he preguntat si allí no feien vaga i m’ha respost el que ja m’imaginava: que no. Al col·legi de sa filla, que també és religiós, els docents i, per suposat els alumnes, tampoc en feien. No ho pogut de deixar de pensar el contrast que hi havia entre el sector públic i el privat. La reforma educativa de Wert i les polítiques que sobre ensenyament es porten a terme des de la Generalitat de Catalunya està clar que perjudiquen més el sector públic que el privat i, el sexisme que significa separar els xiquets de les xiquetes de les aules no significa cap impediment a l’hora de donar-los subvencions.

També resulta força eloqüent els tipus de pares que porten als fills a les escoles públiques o als col·legis privats. A casa nostra mai ens varem plantejar portar els fills als Hermanos (ja desapareguts) o a les monges. Teníem molt clar que els nostres fills havien d’anar a una escola pública (Agustí Barberà) i més tard a l’institut (un al Montsià i l’altre al Berenguer) I no penso que ells, als seus fills (en el cas que en tinguin) s’ho plantegin ni per un moment.

La companya a la que em referia al començament, quan es convoca una vaga general o al nostre sector, no en fa mai, al contrari que jo que les faig independentment del color que tingui el govern de torn.

No crec que sigui agosarat pensar que els qui porten als fills als col·legis públics (sobre tot religiosos) són persones de dretes i molt influents sobre la consulta dels seus fills. Per tant, partint d’aquesta premissa, cal pensar que quasi ningú ha fet vaga com tampoc ningú ha acudit a les manifestacions convocades pel sector.

Per acabar vull donar suport a la jornada de lluita de l’ensenyament i declarar-me favorable a L’ENSENYAMENT PÚBLIC, LAIC I DE QUALITAT.

M’HE BUSCAT L’ÀNIMA I NO L’HE TROBADA

Al Rey la hacienda y la vida

Se ha de dar, pero el honor

Es patrimonio del alma

Y el alma solo es de Dios.

Amb aquests versos de El alcalde de Zalamea de Caldrón de la Barca, he volgut buscar una introducció per a parlar d’un dels disbarats més grossos que he escoltat darrerament.

Opinava la presentadora de TVE Mariló Montero que quan a algú li trasplanten un ronyó o un fetge, juntament amb ell poden trasplantar l’ànima del donant.

La primera pregunta que em faig és: Existeix l’ànima?

La segona: Què és l’ànima?

I la tercera (que són 2): Què passa amb l’ànima de qui rep el trasplantament? És que passa a tenir-ne dues?   

Evidentment per a un creien l’ànima existeix i cm diuen els versos de l’encapçalament, només seria propietat de Déu.

Però per a un descregut com jo, si no crec amb l’existència de Déu, difícilment puc creure en l’ànima tal com la entenen els creients.

Per a mi l’ànima és la part racional de la persona. El seny que diríem els catalans. És el que ens diferencia als humans (i no tots) dels animals. Una part intangible i difícilment alterable si no canvia la personalitat del subjecte. Ara bé, d’aquí a veure com puja al cel o se’n va directe cap a l’infern quan una persona es mor, hi ha, evidentment una gran diferència.

I evidentment, responent a les darreres preguntes que em faig, el trasplantament d’un òrgan humà no porta implícit el transvasament de l’ànima d’un cos a l’altre, AFORTUNADAMENT!! Ja que si a un ser humà ja li costa moltes vegades prendre les seves pròpies decisions (que són seves i de ningú més) imagineu-vos per un moment que hagués de decidir entre dues possibles sortides. Gràficament més o menys allò que es representa amb un angelet que t’està dient alguna cosa per una orella i un dimoniet que te’n està dient tot el contrari per l’altra. Però no sempre hauria de ser així... Però em dóna el mateix.  

Mariló Montero ja s’ha disculpat. Imagino que aconsellada per algun dels polítics que tan abunden per l’ens públic. Què fa un polític quan fot la gamba fins al genoll? Sortir, disculpar-se i, la majoria de les vegades dir que s’han tret les seves paraules de context.

Imagino que quan Mariló Montero va sortir opinant de l’ànima ho va fer amb els cinc sentits (o són 6? –la intuïció-), perquè normalment no surts a antena improvisant les paraules. Però la seva moralització està totalment d’acord amb les ràncies creences de la dreta espanyola i segurament van agradar a més d’un (a Rouco per exemple)

I pensar que van acomiadar a Ana Pastor per fer el que s’ha de fer: de periodista!!