PRÒRROGA

Si al llarg de la nit electoral del 23 de juliol des de formacions com Sumem i el PSOE s’usava el símil esportiu ‘hi ha partit’, una vegada acabat l’escrutini puc dir que hi ha ‘pròrroga’. I per què dic això? En veure que la possible investidura de Pedro Sánchez passava per Junts vaig pensar que una de les coses que podien passar (i tal vegada la més probable) era la repetició de les eleccions. Estàvem (estem) davant d’un dels pitjor escenaris polítics tot i que el pitjor de tots hauria estat que Feijóo pogués ser President del Govern d’Espanya amb el suport de Vox. Durant la campanya Junts ja va advertir que de cap de les maneres facilitarien la investidura de Sánchez, tot i que segons les enquestes els resultats dels PSOE es preveien molt més dolents que els que van obtenir finalment. Junts posarà sobre la taula dues condicions ‘innegociables’ per a fer president Sánchez: un referèndum d’autodeterminació de Catalunya pactat amb l’Estat i l’amnistia d’aquells que encara no l’han obtingut com per exemple Carles Puigdemont, Toni Comín i Marta Rovira. Fer un referèndum d’autodeterminació és, des del meu punt de vista, un fet que en un moment o un altre s’haurà d’afrontar per part de l’Estat. Cal recordar que el PSC fins el 2012 estava obert a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. En quan a l’amnistia dels independentistes que resideixen fora de l’estat espanyol penso que és viable, però ells també hauran de fer alguna concessió. Quan dues parts negocien, el resultat de les negociacions mai ha d’acabar d’agradar a ningú, perquè sinó és així és que una part ha aconseguit molt més que l’altra. A part, de no haver-se fugat a l’estranger, a hores d’ara segurament també estarien amnistiats, tal com ho van ser la resta de polítics que van estar al capdavant del moviment secessionista. Això sí, haurien passat per la presó com total la resta, cosa que evidentment no estaven disposats a fer. Després de les eleccions s’obre un llarg procés de consultes i negociacions entre les diferents forces polítiques amb representació parlamentaria. De vegades un sol vot pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre. El partits que negociïn amb el PSOE i Sumem (donem per fet que el partit de la Yolanda Díaz formarà un tot amb el de Sánchez) exigiran contraprestacions per als seus territoris respectius i, en el cas de Junts, com ja he dit, també personals. D’entrada el PSOE serà reticent al menys amb el que fa al referèndum d’autodeterminació. És conscient que els millors resultats el han tret a Catalunya i que la majoria dels territoris han donat suport al PP precisament per a que marqui distàncies amb l’independentisme català. Com es diu popularment, els votants d’aquells territoris ‘estan més per traure la bandera espanyola als balcons’ que no que els hi pugen les pensions, els salaris mínims o tindre una sanitat universal. És la cultura de la incultura. Per part de Junts només es seuran a negociar si es contemplen les dues exigències ja esmentades. No els importa haver de repetir eleccions i fins i tot que les puguin guanyar el PP i Vox. Son dels que pensen que ‘com pitjor per als altres millor per a ells’. De fet els importen poc els més de 2 milions d’electors catalans que el passat 23 van votar opcions progressistes i a favor de que Pedro Sánchez tornés a governar. Només els importa ells mateixos. Son els gens convergents... Sempre s’ha dit que en política tot és possible i per tant no s’hauria de descartar als 100% que Junts no faciliti la investidura de Sánchez, però ho veig molt improbable, la veritat. Així és que després del partit ja ha començat el temps de la prorroga, el temps en que els partits hauran de decidir si pacten i amb qui pacten. Una prorroga que pot durar mesos i que bé podria ser que Espanya acabés la presidència de torn de la UE sent Sánchez encara President en funcions del Govern d’Espanya. El problema és que després de la pròrroga no hi haurà penals i un altre partit encara serà molt més complicat de guanyar.

JUNTS PEL SOU

El que semblava impossible ha passat! Si algú estava convençut de que Junts per Catalunya, Ciudadanos i el Partido Popular no tenien res en comú, anava equivocat! Els ha unit la pujada del sou al Parlament de Catalunya. Les tres formacions hi van votar a favor. Van ser les úniques que ho van fer...

Mentre a Madrid el primer Consell de Ministres de la legislatura aprovava una apujada de pensions del 0,9%, a Barcelona, les tres formacions citades votaven augmentar-se el sou un 1,75%. Ep! Això sí... Per als treballadors del propi parlament un 2%... Que no es digui!

Una vegada més els partits de la dreta (catalana i espanyola rància) s’han posat d’acord a l’hora d’aprovar una mesura que els afavoreix a tots plegats. Tal com diem a Catalunya: la pela és la pela!  

Donem la benvinguda a la nova coalició parlamentària: Junts pel Sou!

A QUÈ JUGA JUNTS PER CATALUNYA?

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Reconec públicament que el primer en tenir dubtes soc jo mateix. De fet porto 10 anys votant ara uns, ara altres, sense tenir clar si finalment l’opció triada ha estat la més encertada...

Però de vegades, posicionar-te és tan fàcil com mirar a qui tens a l’altre costat. Si al davant tinc a l’extrema dreta, potser a contracor, però votaré a cregui que millor els pugui aturar en cada cas. Sé que no soc l’únic en fer-ho, però entenc que tothom no pensi igual. Ho respecto, però no ho comparteixo...

A què juga Junts per Catalunya? Per a molts la resposta pot ser molt fàcil: Estan en una altra lliga... Ara mateix l’única cosa que els importa és la independència i els és completament igual que a Madrid governin les dretes que les esquerres... Mentida! No és igual uns que els altres... Per molt que ens reiteren que és així.

Si fossin tan independentistes com afirmen ser, no se presentarien a unes eleccions generals al Regne d’Espanya, haurien declarat la independència de Catalunya atenent-se a les conseqüències i haurien arriat la bandera espanyola del Palau de la Generalitat permanentment i no només durant 17 minuts tal com ho van fer el dia que la JEC va fer pública la inhabilitació de Torra.

Històricament, Convergència sempre ha estat més còmoda al costat del PP que no del PSOE i, tot i que Pujol va donar suport al PSOE quan va perdre la majoria absoluta, també va fer caure González votant-li en contra els pressupostos per a, acte seguit, donar suport tant a la investidura d’Aznar com al seu primer govern. En aquell temps el PP anava de ser un partit de centre-dreta.

Però ara ja fa anys que s’ha tret la careta i representa a la dreta més carca i reaccionària de l’Europa occidental. Sé la va treure precisament quan Aznar va guanyar les segones eleccions per majoria absoluta i com que CiU ja no els hi feia falta, els hi van donar una puntada de peu en tot el cul...    

A ningú sé li ha d’oblidar que Convergència sempre va representat la burgesia catalana i que, durant anys, els catalans de bé (o sigui els de dretes) els van votar a les autonòmiques, mentre que a les generals votaven el PP. La majoria d’aquest son els que darrerament els han deixat de votar degut al seu viratge cap a l’independentisme.

El que no puc comprendre és que davant del dilema de permetre un govern d’esquerres (amb tots els matisos que vulgueu) o bloquejar la investidura per a que hagi una nova repetició d’eleccions, es decantin cap a la segona opció fent costat als partits de la dreta.  

Una dreta que, recordem-ho, demana constantment la suspensió de l’autonomia i la presó immediata per a Torra i per a Puigdemont una vegada sigui lliurat a les autoritats espanyoles. Incomprensible!

Si comparem l’actitud de Junts per Catalunya amb els partits polítics bascos, la formació catalana queda ben retratada. Al País Basc, segurament si un partit se pot comparar amb Convergència és el PNB. El PNB va  votar a favor de la investidura de Sánchez... Per sentit d’estat, però també per a parar els peus a la dreta.

I a l’hora de parlar de partits independentistes, pocs es poden comparar amb EH Bildu, el partit d’un tal Arnaldo Otegui... Sabeu què va decidir el dia abans de la segona votació? Que si a l’hora de votar hi havia alguna absència del bloc del sí, votaran a favor de Sánchez. I no m’estranya després de veure com la dreta increpava dissabte a la seva diputada Maite Aizpurua.

No serà que tots li han vist les orelles al llop menys Junts per Catalunya? No, no crec que sigui això. El que passa és que Junts per Catalunya des de fa temps està immersa en un procés de redefinició ideològica i sovint dona l’aparença d’una formació bicèfala quan no fins i tot tricèfala (i vigilada des de l’exterior per l’ANC) on els que tenen més pes dintre del partit acaben imposant les seves tesis en benefici propi.  

ENS VOLEN ENSORDIR!

Seu actual del PDeCAT a Amposta. 

Tan cridar, tan cridar... Al finals ens ensordiran!

Segons Puigdemont el PDeCat és un partit caduc... Caduc? Si com aquell que diu té quatre dies. De fet se va constituir ara fa dos anys (precisament els va dimarts de la passada setmana)

Des d’ençà al PDeCAT ha concorregut a les eleccions amb diferents noms, segons d’on bufava el vent... Si resulta que ERC s’avenia a anar plegats: Junts pel Sí... Que ERC no hi vol anar: Junts per Catalunya... Que venen unes generals i cal camuflar-ne el nom: Democràcia i Llibertat.

El darrer invent de Puigdemont i el seus és Crida Nacional per la República que tot i que en principi és un moviment, no deixa de ser l’evolució 3.0 del PDeCAT. O sigui: més del mateix!

Hi ha una dita que diu: Te conozco bacalao aunque vayas disfrazao...  Vagin de nacionalistes pràctics (ja sabeu, els del peix al cove), vagin de regeneradors de la política (de la seva política), vagin d’independentistes novells o d’independentistes experimentats, la realitat és que sempre seran els fills de Convergència.

I ja no parlaré de la convergència del 3% (que també ho podria fer), sinó de la Convergència que se creia ama i senyora de Catalunya. D’aquella que després del pacte del Tinell va dir que sé l’havien furtat... Vam ser molts els ciutadans que vam haver de patir les decisions sovint arbitràries de Pujol, Mas i companyia...

Tot i que Elsa Artadi s’ha afanyat en desvincular el Govern del moviment que promou Puigdemont, a ningú sé li escapa que és per no foragitar els membres d’ERC que formen part del mateix.
Avui llegia que l'opa (així l'anomenaven) de Puigdemont al PDeCAT pot fracturar el partit en dos. 

Se diu que no per més cridar s’ha de tenir la raó. Als antics convergents els hi pot arribar a passar el mateix. Per molt que canviïn de nom, per molt que vulguin passar pàgina, mai podran negar els seus orígens. Renegar potser sí, tal com alguns ho van fer amb papa Pujol, però la majoria d’aquests només ho van fer amb la boca menuda, mirant de que ningú se’n assabentés gaire...

Durant aquests darrers anys sí que ha canviat alguna cosa. Abans tenien grans seus, pagades al comptat o en molt poc temps, a diferència d’altres partits que no tenien seu o que l’havien d’anar pagant poc a poc dels ingressos dels seus càrrecs (sé de que parlo) Però la justícia els hi va embargar 15 seus, entre les que hi ha la seu central de Barcelona i les que tenia a les Terres de l’Ebre: Tortosa, Amposta i Móra d’Ebre.

N’hi ha que ho tenim molt clar. Per molt que canviïn de nom, per a nosaltres sempre seran convergents. Mal que els pesi...

UN ALTRE COP EN PUNT MORT

Sense el suport de les CUP, Jordi Turull fracassarà en el seu intent de ser elegit el 131è President de la Generalitat, tot i que ell ja s’ho devia de pensar...

I no només ell, sinó també els dos grups majoritaris de l’independentisme català. Van jugar la carta de Turull per si sonava la flauta i sinó, pla D o eleccions dintre de pocs mesos, ves a saber.

És força evident que Junts per Catalunya i ERC han volgut muntar un ple d’investidura a corre-cuita per pressionar les CUP, saben que com a partit assembleari que és hi ha molta divisió interna i, tal vegada, un cop de sort, faria decantar la balança cap el costat autonomista.

Demà divendres Jordi Turull ha de presentar-se davant el Suprem. Us imagineu el cop d’efecte que hauria representat que demà el Suprem interrogués a un President electe de la Generalitat. L’acte propagandista hauria estat majúscul i, sobre tot, si l’alt tribunal acabés prenent alguna mesura dràstica contra el recent elegit.

Com a estratègia no està malament. Fa temps que l’independentisme busca el ressò internacional per aconseguir alguns dels seus propòsits. Potser la independència no, però arribats al punt que estem, podria ser que la pressió internacional permetés que els que ara estan empresonats, poguessin quedar en llibertat provisional i qui sap si lliures una vegada celebrat el judici.

La prova de que Jordi Turull no pensa que pot arribar a ser President és que el seu discurs (tal com han dit alguns dels analistes polítics que l’han escoltat) ha estat de perfil baix. Se suposa que té presentes per a ser investit has de fer un perfil de marcat to polític amb les línies fonamentals que vols aplicar. Res de tot això. De fet no ha citat cap vegada les paraules tabús per als espanyols: independència i república.

De Fer a el Punt/Avui.

Hauria estat graciós si Turull durant el seu discurs, en lloc de dir independència i república les hagués substituït per un pip o per qualsevol so gutural. Però ni això... Era massa arriscat, ho comprenc. Si avui hagués parlat d’una Catalunya independent i republicana (tal com volen els cupaires), demà Turull va directe a la garjola.

En definitiva, el seu discurs s’ha de qualificar d’autonomista i tret de recordar-se’n d’aquells companys que estan empresonats o en exili voluntari, poca cosa més se pot arribar a extreure.

Per què s’ha prestat Turull a aquesta pantomima? (Perquè de pantomima s’ha de qualificar l’acte d’avui) Senzillament perquè és un home de partit que farà sempre el que li diguin els que estan més amunt d’ell.

I a partir d’ara què? Si Puigdemont i Comín segueixen sense renunciar a l’acta de diputat, la qual cosa significaria l’entrada de dos nous electes i, consegüentment, llavors en segona volta JxCat i ERC si que tindrien una majoria suficient per a investir el nou president, trobo que anem cap a unes noves eleccions i mentrestant, mentre que la data no arribi, continuaran marejant la perdiu com han fet en els últims mesos.  

I per què no renuncien Puigdemont i Comín a l’acta? Perquè a Bèlgica no poden passar de l’aire i necessiten tenir uns ingressos que els permetin viure d’una manera prou esplaiada...  

Jo ho entenc...     

GUERRA DE NERVIS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Les declaracions i posterior carta publicada al Periódico de Joan Tardà on afirmava que s’hauria de començar a dialogar amb el PSC i els Comuns amb la finalitat de desencallar la situació política catalana, és, des del meu punt de vista, una manera de posar neguitosos a Junts per Catalunya. Cal dir també que des del seu partit, ERC, he veuen amb bons ulls...

Com tantes i tantes vegades en el temps que dura aquest procés, he de dir que me vaig equivocar quan vaig pensar que l’atac a la llengua catalana seria el desllorigador que podria canviar la situació. Però no és així. El tema de la immersió lingüística en català i castellà va sortir fa més d’una setmana i el col·lapse polític al Parlament continua igual.

Ahir, el President Roger Torrent va tornar a iniciar una roda de converses amb els diferents líders dels partits que van obtenir representació parlamentaria a les passades eleccions del 21-D d’on va sortir Jordi Sánchez com a candidat a la presidència de la Generalitat, tal com va suggerir la setmana passada Puigdemont des de Bèlgica.

Molt hauria de canviar la situació per a que Jordi Sánchez fos escollit president. Ara com ara els números no surten, ja que qui podria tenir la clau, els 4 diputats de les CUP s’abstindran, tal com se va acordar la seva direcció política.

Si poguessin votar els diputats electes de Junts per Catalunya que són a Bèlgica aquest problema no existiria, però com la Justícia espanyola els considera un pròfugs, no poden exercir el dret a vot com si que ho poden fer els que encara estan empresonats.

Per la seva part, Joaquim Forn va dir que si per a desencallar la situació fos necessari que els diputats exiliats renunciessin a l’acta, ho haurien de fer...

En canvi, Elsa Artadi, la que fa unes setmanes va sonar com a presidenciable, opina que és possible que s’hagin de repetir les eleccions.

Una guerra de nervis entre els diferents partits independentistes i potser també entre aquells que no ho són.

Com veieu cadascú diu la seva, però de moment com Julito Iglesias: la vida sigue igual...   

Jordi Sánchez, pel fet d’estar empresonat a Soto del Real, no sembla que sigui el millor candidat. La força de l’Estat recaurà contra qualsevol intent d’elegir-lo president, encara que s’oficialitzi la seva candidatura. I és que la situació és la que és tot i que molts no ho vulguin veure. Per si no ho recordeu, el 155 encara segueix en vigor i ningú sap quan deixarà d’estar-ho.

Espero i desitjo que s’arribi a una solució, encara que sigui al darrer minut. Tal com vinc opinant des de fa temps no és bo per a Catalunya seguir sense govern quan ja fa dos mesos i mig que se van celebrar les eleccions.

A veure que passa durant els propers dies...  

PUIGDEMONT SE’N VA, PERÒ QUI ARRIBA?

De Faro a Diari de Tarragona.

Finalment Puigdemont ha fet el pas. Però tal com va fer el seu mentor Mas fa una mica més de 2 anys, ha fet un pas cap al costat, no cap enrere. És una manera d’acontentar el seus: Me’n vaig, però me quedo, perquè formo part de vosaltres...

Se’n va però no del tot. A la capital d’Europa comunitària vol formar una mena de consell de la república que seria a la pràctica com un govern paral·lel al que legalment sé constituiria a Catalunya i amb anades i vingudes d’aquí cap allà i d’allà cap aquí.

Quan ens costarà un doble govern? Qui el pagarà? Per poder acontentar tothom s’hauran de destinar uns euros que bé podrien emprar-se per a d’altres coses segurament més humanes. No me direu que no és surrealista mantenir dos governs: el de casa i el de l’exili.

El discurs d’anit on va anunciar que se’n anava i cedia el pas a Jordi Sánchez que se troba empresonat a Soto del Real va estar en la línia del que s’esperava. Puigdemont segueix dalt d’un núvol del que, pel que sembla, li costarà molt baixar.

L’aposta per Sánchez és, des del meu punt de vista, una sortida més cap a un lloc inconcret. Puigdemont i Junts per Catalunya haurien de tenir clar que la Justícia espanyola no permetrà que Jordi Sánchez (ni Oriol Junqueras) puguin sortir de la presó per assistir al ple on, hipotèticament, se’ls investiria president. Tot el temps que se trigarà en buscar un candidat de consens entre els independentistes és temps perdut. I sempre amb l’amenaça del 155 planant sobre Catalunya.

De tot el que va dir Puigdemont estic d’acord amb una cosa: en que se presentés una denuncia al Comitè de Drets Humans de l’ONU. El Govern de Rajoy abusa de la seva situació de força i la forma en que actua contra Catalunya i els catalans és intolerable i inadmissible en una democràcia moderna.

De Faro a Diari de Tarragona.

Hem de tenir clar que les lleis estan per a complir-se, sí, però també hem de tenir clar que les lleis les fa qui mana per als seus propis interessos, tal com ho estem veient cada dia.

El més sensat ara mateix és trobar un president (o presidenta) de consens i formar govern. I immediatament després mirar d'aconseguir un gran pacte d’estat per fer fora d’una vegada el PP que només ha portat corrupció, desgovern i enfrontaments innecessaris.

Deixem-nos de romanticismes (que estan molt bé per a la literatura) i fem alguna cosa útil d’una vegada per totes! 

FLOREROS

De Eneko.

Una vegada li vaig escoltar dir a la dona d’un polític que si el seu marit fos alcalde ella no seria una dona florero...

I és que sovint les dones de determinats polítics, sobre tot aquells que ocupen càrrecs importants dintre del seu àmbit han estat això: dones florero, ja que han acompanyat al seu marit als llocs més inversemblants. Podria explicar alguns exemples, però com deia aquell: avui no toca...

Però no són les úniques. De dones florero, desgraciadament n’hi ha moltes més. La societat masclista en la que ens hem criat i educat ha n’ha creat moltes: des de les hostesses de les proves esportives, a les que surten per televisió passant per fires, congressos, etc.

Tot i que se’m fa difícil assimilar una prova esportiva sense hostesses, m’hi hauré d’anar acostumant. Primer van ser eliminades del ciclisme i els darrers dies s’ha anunciat que també ho seran de la Fórmula 1. Qui de moment es resideix a fer-ho és el motociclisme de velocitat. Veure’m que passa al final...

En aquests casos crec que la igualtat de gèneres no solucionaria res. Igual una hostessa com un hoste (que segurament seria la variant masculina) en una gran majoria de les vegades quan perden la seva dignitat passen a convertir-se en objectes purament decoratius.

Però a les darreres hores ha aparegut una nova accepció per a la paraula florero: la que sé li pretenia donar a Puigdemont.

Després de la suspensió del ple del Parlament el passat dia 30, va quedar en evidència que hi ha grans diferències entre els dos principals partits de l’independentisme. Mentre els postconvergents segueixen aferrats a la idea que Puigdemont ha de ser investit president, els d’ERC per la seva banda (i no sense una gran resignació) accepten la derrota que els ha infringit l’Estat espanyol (que seria la suma de govern, Senat, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Policia Nacional, Guardia Civil, etc., etc.) i miren el futur amb la realitat dels fets que no de les idees.

Sé li volia donar a Puigdemont la condició de president honorífic, es a dir, una figura que a la pràctica no serveis per a res. O sigui com una mena de Borbó al front de una república (és que regne no sona tan bé) bananera.

Normalment el paper que tenen els presidents florero/honorífic sol ser el de moderadors en el cas d’un conflicte intern. Però això no passa quasi mai.

Hi havia un senyor a Tortosa que afirmava que ell a casa prenia sempre les decisions importants, però era la seva dona qui li deia quines eren importants i quines no.   

Potser no ho sabia, però també era un florero. 

TEMPS MORT

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Tinc dos veïns que a part del Madrid, són fatxes. Un és d’aquí i l’altre nouvingut... De vegades quan passo pel davant seu i capto alguna de les coses que diuen, m’entren ganes de plorar per la ignorància que demostren.

Aquest matí he sentit que un li deia a l’altre: No saben el que volen... Ja n’he tingut prou. Com que sé de quin peu calcen, sé perfectament de que estaven parlant.

Com sabeu, avui el President del Parlament Roger Torrent ha decidit ajornar el ple que s’havia de fer aquesta tarda per a elegir l’altre President, el de la Generalitat. El moriu oficial és que esperarà el veredicte del TC a les al·legacions que va presentar la institució que presideix.

La suspensió no és perquè no saben el que volen, és perquè des del Govern de l’Estat no estan posant les coses fàcils. Quan hi ha dictàmens del TC en contra de lleis, actes i resolucions preses per les institucions catalanes, els meus veïns sé posen quasi tan contents com quan guanya el seu Madrid.

Però la decisió de Roger Torrent no ha agradat a tothom. Mentre que els seus (ERC) i el PSC l’han aplaudit, Junts per Catalunya i les CUP l’han criticada obertament fins el punt que han anunciat que aquesta tarda, a l’hora prevista de començament (les 15:00) ocuparan els seus escons.   

El malestar d’una part del sector independentista s’ha fet palès quan Torrent a trucat a Puigdemont fins a 5 vegades i aquest no li ha agafat el telèfon. Personalment me sembla un lleig que algú no agafi el telèfon d’un amic o conegut. Evidentment Torrent no és cap desconegut per a Puigdemont i de ben segur que el seu telèfon el té ben codificat. El que passa és que a Puigdemont no li ha agradat gens ni mica que Torrent hagi pres aquesta decisió sense consultar-lo prèviament. De totes maneres vull recordar que des de fa dies Puigdemont té anotat a la seva agenda que aquesta tarda havia d’acudir a donar suport al partit nacionalista flamenc N-VA a Lovaina, tot i que a les darreres hores, aquest partit, no garanteix la seva presència.

Si vau veure anit la sèrie NCIS los Ángeles, el dolent va preguntar a un dels bons si jugava a l’escac i li va proposar una partida virtual per a resoldre els cas. Això és ni més ni menys que el que s’està fent entre Madrid i Catalunya. Van alternant moviments a veure si agafen l’altre descol·locat. Però com dic des de fa temps Madrid porta les de guanyar, tot i que juga amb les negres i per tant va sol anar una jugada endarrerit. Però també és veritat que sovint fa trampes amb la complicitat dels jutges i tribunals espanyols que demostren una total parcialitat.  

INCERTESA FINS EL FINAL

De Napi a Diari de Tarragona.

Ahir sé va constituir el Parlament i tot que el flamant President Roger Torrent va fer un discurs conciliador cap a la resta dels partits i no va citar en cap moment les paraules independència i república, la incertesa de qui serà finalment el candidat m’ensumo (i no sóc cap endeví) que sé mantindrà fins el darrer moment.

Ahir els electes que s’estan a Brussel·les van preferir no delegar el vot. A priori sembla una proba de que abandonaran (tot i que sigui de moment) la idea de seguir confrontats amb l’Estat i tornaran a la disciplina autonòmica (molt que els hi pesi als de les CUP)

La situació política a Catalunya segueix sent motiu de conversa allà on vagis. Sense anar més lluny avui he anat a Tortosa i dues persones m’han demanat la meva opinió sobre el tema. El primer el metge que m’ha visitat i el segon un amic que regenta un bar a la capital del Baix Ebre. Tot i que s’han mostrat visiblement preocupats, segurament no ho estant tant com mesos enrere. El metge m’ha apuntat una cosa que fins ara no l’havia escoltat en lloc:

-El destí de Puigdemont és el Parlament Europeu. Quan se’n adoni que no pot retornar sense que sigui empresonat, ni tampoc fer de President des de la distància, haurà d’acceptar la realitat. Si és parlamentari no li caldrà trepitjar sòl espanyol i per tant no corre el risc de ser empresonat. Suposo que al final hi haurà una solució...   

Potser sigui política ficció, no diré que no, però seria una sortida prou honrosa per al President. De totes formes avui ja li ha comunicat al President del Parlament que per a la investidura pensa delegar el vot. Caldrà veure si la Mesa del Parlament ho accepta, tot i que com hi ha majoria independentista és fàcil que sé pugui acceptar que així sigui. Però el que encara no està clar és si finalment sé postularà com a candidat a ser reelegit o no.

A hores d’ara els republicans sembla que juguin una mica al gat i la rata. Tot i els acords assolits amb Junts per Catalunya, se mantenen en l’ambigüitat, tot i que està clar que si el president del Parlament ha estat per a ERC, la presidència de la Generalitat ha de recaure forçosament amb algú de Juts per Catalunya o del PDeCAT (acceptant que siguin dues formacions diverses)

Parlant d’ambigüitats, l’altre dia quan Arturo Mas va dir que feia un segon pas al costat, no va descartar tornar a la primera línia política, fins el punt que alguns analistes polítics ho consideren factible.

Tornant a fer una mica de política ficció, ara que les CUP (que el van vetar fa dos anys), ja no són imprescindibles, seria possible que Mas pogués ser investit president? Vull pensar que no, perquè si les CUP ja no tenen el poder de veto que li atorgaven les 10 diputats (ara només ne tenen 4), ara aquest poder de veto el tenen les diputades i diputats de En Comú Podem i no crec que estigui per la labor de tornar a investir a Mas.

Està clar que cada dia estem més prop del desenllaç final. Caldrà buscar un candidat que reuneixi totes les condicions per a poder presidir la Generalitat des de Catalunya i que no pugui tenir l’oposició del Govern de Madrid.

Heu de Pensar que un Parlament autonòmic forma part de l’estructura orgànica de l’Estat Espanyol i, per tant, mal que pesi al sector més independentista, de moment caldrà aparcar els ideals que han marcat la política catalana dels darrers anys fins que vinguin temps millors per a tornar-les a plantejar.  

FINALMENT UNA MICA DE SENY (O NO)

De Napi al Diari de Tarragona d'avui.

Ahir el diari Ara publicava una carta d’OriolJunqueras que, com sabeu segueix empresonat a Estremera.

Junqueras parla de recuperar les institucions catalanes que ara mateix estan en mans del PP per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No nomena per a res a Puigdemont, però tot indica que la carta va dirigida a ell més que ningú que des de Brussel·les segueix cavalcant damunt del burro.

La meva dona me deia ahir que sembla que oc a poc tothom va transigint...

-Estar a la presó deu de ser molt dur... –Me deia-.

-I tu que faries en unes circumstàncies semblants? –Li preguntava jo-.

-No ho sé. Sóc de fortes conviccions i trobo que no cediria...

Sempre s’ha dit que des de fora les coses sé veuen molt millor. Evidentment no és el mateix està empresonat que estar lliure, encara que sigui per un país estranger i no poder tornar a casa, al menys legalment. Carrillo quan sé trobava a l’exili va haver de disfressar-se per a poder assistir a una reunió a Madrid.

De totes maneres arriba un punt que ja no sé que pensar i de vegades m’entren ganes d’engegar-ho tot a fer punyetes. Jo també sóc dels que demana realisme... Però no ara, sinó des de fa anys... Però ara encara més!

Rajoy, des del seu tron de la Moncloa ja ha avisat de que si hi ha una investidura telemàtica sé seguirà aplicant l’article 155. Fins i tot Mas li ha dit a Puigdemont que pensi amb el poble (o sigui: que s’abaixi del burro)  

Aquest fet està provocant un aparent enfrontament entre la candidatura de Junts per Catalunya i ERC. Fins i tot la setmana passada els convergents regenerats van filtrar a la premsa després de la visita que Marta Rovira li va fer a Puigdemont a Bèlgica, que s’havia arribat a un acord pel qual Puigdemont seria investit telemàticament president i la republicana seria la vicepresidenta. Aquest fet va ser desmentit poc després per ERC.

A hores d’ara és més factible que Junqueras surti de la presó que Puigdemont retorni del seu exili. El President és conscient de que serà arrestat i empresonat només hi hagi constància de que ha trepitjat terra espanyola. Així, davant d’aquesta situació de solucions n’hi ha més aviat poques.

Només fa un moment que acabo de parlar amb un militant d’ERC i me deia això:

-Jo entenc a Puigdemont... L’han fet fora del càrrec a la força i el vol recuperar de totes, totes. Però davant el panorama que hi ha s’ha de buscar una solució, tot i que no sigui la més idònia...  

És el que jo també penso. És tan difícil buscar algú de consens que pugui tornar a ser un president autonòmic? Ja sé que no tindrien el suport de les CUP, però amb l’abstenció d’aquests o dels comuns podria ser investit en segona votació.

Pel bé de la ciutadania de Catalunya cal buscar una solució de forma immediata... El temps s’esgota...  

I SI JO NO TINGUÉS RAÓ?

De Napi a Diari de Tarragona. 

Després de les eleccions del 21-D, a priori tot semblava molt fàcil: presidència del Parlament per algú d’ERC i presidència de la Generalitat per algú del PDeCAT. Vaig dir llavors que tots dos partits que només feia dos anys i escaig s’havien presentat plegats a la mateixa candidatura (Junts pel Sí) estaven condemnats a entendre’s. És el més lògic... Les CUP, que han patit una forta davallada els hi donarien suport puntualment a aquelles lleis més socials o més independentistes (si és que les hi ha)

Però tal com passen els dies sembla que tot s’embolica. Fins i tot s’està parlant de tornar a convocar noves eleccions... Si l’actual situació de Catalunya ja és un drama, una nova convocatòria electoral bé podria qualificar-se en tragèdia, tot i que no sé de quants actes estaria composada...

Voler investir president a Puigdemont que se troba a Brussel·les en exili voluntari (si estigués aquí seria encara pitjor) no és que sigui una situació rocambolesca, és senzillament una gran barbaritat. Ahir vaig llegir que hi havia una proposta de que la meitat del govern estigués a Catalunya i l’altra meitat a Bèlgica. Trobo que algú s’ha begut l’enteniment... I no és nou...

Les dues llistes catalanistes que tot i que no van guanyar les eleccions van treure millor resultat (Junts per Catalunya i ERC) haurien de tenir més una mentalitat de país i no tanta de partit. Massa egos... En algun cas, a això no els guanya ningú!

Mal que ens pesi a molts catalans i catalanes, la situació actual és la que és i punt: un President destronat a l’exili, juntament amb alguns dels seus consellers i un vicepresident, un conseller i els dos presidents de les principals associacions independentistes a la presó. A partir d’aquest punt s’hauria de començar a col·locar les fitxes sobre el tauler polític i mirar de solucionar la situació abans de que s’esgotin els terminis que ha marcat l’Estat i que controlarà que es compleixin escrupolosament.

Tan difícil és trobar una persona de consens amb qualitat suficients que pugui exercir de president del país. La meva experiència me diu que ningú és imprescindible. Quan les CUP van vetar a Mas, ningú podia pensar amb Puigdemont. I ara en canvi sembla que si ell no és el president ningú més ho podrà ser. Ni tan sols Junqueras encara que finalment pugui sortir de la presó. És un autèntic joc de disbarats: a veure qui la diu o qui la fa més grossa!

Evidentment que puc equivocar-me amb els meus pronòstics. Ni sóc un pitonís ni estic en possessió de la veritat absoluta, però me sembla de pura lògica que al final hi hagi un enteniment entre Junts per Catalunya, ERC i les CUP. O al menys entre les dues primeres formacions. Això sí, tensaran la corda fins el darrer moment i esperar a veure si algú cedeix en el seu joc. Perquè al final tot és un joc... Polític, sí, però un joc.  

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

UN PAÍS QUE GOVERNAR

Afortunadament l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat ja que no compta amb els suports suficients per a fer-ho. Vull recordar que Mas va reclamar la presidència perquè CiU era el partit més votat i que més escons havia tret... Suposo que ara no pensarà el mateix...

El més lògic és que el candidat sigui de la llista de JuntsxCat i que estigui recolzat per Esquerra. Puigdemont ho té molt difícil i per tant, entre la resta hauria que trobar un candidat de consens i amb la suficient experiència per a tirar endavant el país els propers mesos (així ho espero)

Les CUP ja han anunciat que no recolzaran un govern que no prioritzi la república catalana per damunt de tot i per tant hauria s’hauria de prescindir d’aquesta formació. Llavors a la suma de JuntsxCat i ERC li fan falta dos escons per a obtenir la majoria absoluta. Tot i això, com sabeu, hi ha d’altres fórmules que permetrien investir el candidat sense majoria absoluta, com per exemple majoria simple a la segona votació i per això només caldria que algun gruo o dos tres diputats s’abstingueren de votar.

No diré que el camí cap a la independència no sigui un objectiu legítim, però des del meu punt de vista Catalunya no sé pot estar 4 anys més prioritzant aquesta via per sobre de les altes necessitats. Catalunya necessita ser governada i per a ser-ho s’han de tornar a prioritzar les polítiques socials, econòmiques, sanitàries, educatives, etc. per damunt de tot.
Tot i els 2 milions llargs de vots independentistes, no arriba a la meitat dels vots emesos i, per tant, el proper govern haurà de pensar amb tots els catalans indistintament de la seva posició política. La propera setmana serà Nadal, la següent Cap d'Any i l'altra els Reis. Tot i això hi ha un calendari que cumplir. Els polítics que poden formar govern farien bé en reflexionar aquests propers dies en família i prendre les decisions més adients per a construir la Catalunya del futur. A veure si és veritat...  

Avui he escoltat uns moment la roda de premsa que ha donat Rajoy i ha afirmat que, tal com estava previst, l’article 155 deixarà d’aplicar-se quan es formi el nou govern de Catalunya. També ha dit que espera que aquest govern respecti el marc constitucional i estatutari.

Quan sé li ha preguntat sobre les paraules de Puigdemont de recuperar la presidència de la que va ser apartat, ha dit que el President s’haurà de sotmetre a les lleis i tribunals espanyols i que afortunadament a Espanya, com qualsevol democràcia avançada existeix la separació de poders (!?)

També ha dit que quan se parla de reformar la Constitució s’ha de tenir molt clar quins articles han de ser reformats i per quin motiu i si és per a treure’ls-hi la sobirania als espanyols en detriment dels interessos de certs territoris, ni parlar-ne!

Per tant, el tema de la independència va per a llarg... Torno a repetir que és un objectiu legítim, però hauria de deixar de ser prioritari, per què de no ser així, l’amenaça d’una nova aplicació del 155 estarà sobre els nostres caps com l’espasa de Damocles. 

NO VA SER UNA BONA NIT

De Napi a Diari de Tarragona. 

El dia ja no era bo... Al menys per a mi. Un cop més fins el darrer moment no vaig decidir el meu vot que, finalment va ser un dels perdedors de la nit.

-És la vegada que voto amb menys il·lusió –vaig dir ahir sovint-.

No és veritat. Ja fa algunes eleccions que no voto amb gens d’alegria. Com es diu sovint, estic orfe de vots. El meus, els de tota la vida fa temps que han perdut el rumb i el més trist de tot és que sembla que no se’n adonin. Anit van tenir una bona prova del que estic dient. A veure si finalment prenen decisions encertades.

No va ser una bona nit perquè per primera vegada va guanyar un partit no nacionalista. Finalment l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat, però a ningú sé li escapa que tindrà un gran pes al Parlament. Ciutadans va guanyar en vots i escons una situació impensable només fa uns mesos. Van ser els grans vencedors, però com diuen molts avui, la victòria va ser agredolça.

No va ser una bona nit per a ERC. Fins fa uns dies semblava que ho tenien tot de cara. Tothom els hi donava una victòria prou còmoda i àmplia respecte a C’s però també respecte a JuntsxCat. Al final tercers. Fa uns anys, els resultats d’anit haurien estar uns excel·lents, però ara no. Les victòries parcials d’alguns territoris com ara a les comarques del Montsià, Baix Ebre i la Ribera d’Ebre, no satisfà suficientment a la formació republicana. La d’anit havia de ser una victòria global i no parcial.

No va ser una bona nit per al PSC. Totes les enquestes li donaven a la llista transversal d’Iceta més de 20 diputats. Al final van ser 17, un més dels que va treure l’any 2015 i uns 50.000 volts més. L’efecte d’Units per Avançar no va donar els fruits que esperaven. En aquest país tothom vol ocupar l’espai del centre, però en unes eleccions tan polaritzades con les d’ahir, l’espai del centre es va quedar sense pràcticament votants.

No va ser una bona nit per a En Comú Podem tot i l’esforç d’un bon candidat com és Xavier Domènech. Domènec defensava la Catalunya social en front dels dos grans blocs: els independentistes i els que no ho són. Però aquestes eleccions no anaven d’això. Per a uns anava de dignitat, per a d’altres d’humiliació i d’altres, simplement d’aturar l’independentisme. Quasi ningú se’n va sortir.     

No va ser una bona nit per a les CUP. Sempre s’ha dit que és la formació a la que menys l’importa tenir més o menys escons. De totes formes tornaran a ser clau i d’una situació en la que molt provablement ni Puigdemont ni Junqueras podran presidir la Generalitat, segurament tornaran a vetar l’opció de Mas que, per cert, anit el tenien ben amagat. 

Fins i tot no va ser una bona nit per a JuntsxCat ja que van jugar la carta del President Puigdemont i no cal ni dir-ho ho tindrà molt difícil per a poder ser investit.

I, finalment, no va ser una bona nit per al PPC. La patacada que es va pegar Albiol i els 155 de Rajoy van ser majúscules. Mai en la seva història els populars havien tret uns resultats tan dolents. En part, segurament, pel vot útil de la dreta cap a Inés Arrimadas i Ciutadans. Davant els pronòstics d’uns excel·lents resultats, molts dels antics votats del PPC van optar per l’opció que més possibilitats tenia d’aturar l’independentisme.

Sense cap mena de dubte aquesta va ser la gran notícia de la nit. Tal com diu un mem que circula per les xarxes socials, el PP és una altra empresa que marxa de Catalunya.   

LES ELECCIONS DELS SENTIMENTS

Aquesta mitja nit ha començat la campanya electoral de cara les eleccions del 23-D. Unes eleccions del tot atípiques, tal com ja vaig comentar fa unes setmanes. A part d’atípiques seran les eleccions dels sentiments, tal com ho expressa al seu Facebook l’amic Toni Manel Muñoz, més conegut com lo Mascarat:

- La Camamilla ha degenerat fins a un punt que ara s'utilitzen les declaracions del fill de quatre anys d'un polític per a "trencar el cor" a la gent. Esta campanya ja no va de raó, va de tocar sentiments, com si votéssem a l'actor més bo de Hollywood. Instrumentalitzar la innocència i tristesa d'un xiquet de 4 anys per guanyar una campanya electoral, estem més fotuts del que mos pensàvem. Entre d'altres coses, perquè lo pobre xiquet no sap que si ERC guanya les eleccions, ningú li garanteix que son pare torne a casa, i en segon lloc potser és que alguns se deuen pensar que guanyant les eleccions tindrem la República consolidada, més o menys com mos van dir que la tindríem en 22 mesos, després del referèndum, i aquí estem.

No li falta raó... Cada dia que passa és més evident que els sentiments afloren i no només pel costat independentista, sinó dels anomenats constitucionalistes, ja que en aquest cas, a algunes persones els afloren sentiments ocults que potser fa uns anys o potser només uns mesos, no sabien ni que tenien. La unitat de la Pàtria, una i indivisible també és un sentiment encara que com la resta de sentiments hi ha qui no el comparteixi i fins i tot li pugi repugnar.

Aquestes autonòmiques poden ser les més participatives de la història. El que formen part de la majoria silenciosa que, des del meu punt de vista és l’abstencionista, un de cada tres diu que anirà a votar... Està per veure, però és possible.

Recordo que a les eleccions del 14 de març de 2004, després de les mentides del govern d’Aznar pels atemptats de Madrid de 3 dies abans, la gent va anar a votar com feia temps que no passava. (75,66% de participació) i això va permetre al PSOE aconseguir una victòria que només 3 dies abans era impensable. I què va moure a la gent a votar? Senzillament el sentiments, en aquest cas de ràbia en veure com el govern manipulava la informació per a negar que l’atemptat va ser perpetrat pels islamistes, la qual cosa apuntava directament a Aznar i el seu suport a la guerra il·legal de l’Iraq.

De Ferreres al Periódico d'avui. 

A dia d’avui encara segueixen a la presó Junqueras, Forn i els Jordis... A part, Puigdemont i 4 dels seus consellers s’estan a l’exili de Brussel·les amb la incertesa de que els hi pot passar, tot i que avui el jutge del Tribunals Suprem Pablo Llarena hagi anul·lat l’ordre d’extradició internacional que tenien. La llista del president u oficialment Junts per Catalunya jugaran forts aquesta basa. Ningú té dubtes de que són uns mestres de treure petroli de les roques.

Fa unes setmanes ningú donava un duro per la llista del President, però cada dia que passa sembla que pugi en intenció de vot. Això sí, a costa dels seus socis durant la darrera legislatura: ERC.

Poc importaran els programes, segurament més ficticis que reals. Els indepes no podran plasmar les seves veritables intencions i per tant, hauran d’omplir-los amb les conegudes promeses. I per l’altre costat, tot i que aniran carregats de bones intencions, costarà creure que partits que estan més per Espanya i per l’espanyol que acabin confeccionant i governant més tard (si és que ho aconsegueixen) per a Catalunya i els catalans.

Hem de tenir clar que C’s, tot i que el seu líder és d’aquí i es va formar també aquí, és la nova dreta espanyolista. No catalana com ho era Convergència i ho és ara el PDeCAT, sinó, reitero, espanyola, ja que la seva màxima aspiració és arribar a governar Espanya. Catalunya potser només sigui un banc de proves.

És paradoxal que el PP, històricament, ha tret uns resultats paupèrrims a Catalunya i C’s fos el partit no independentista més votat fa dos anys i ara potser, fins i tot, pugui treure més vots que la primera força independentista que sembla que serà ERC. En aquest cas juguen amb el sentiment espanyolista i tot indica que els pot donar bons resultats.

Per acabar us torno a fer una pregunta que ja us vaig fer ahir: Us imagineu a l’Arrimadas de presidenta de la Generalitat?