DIVERGÈNCIES A L’EBRE

El poble que no camina unit, no avança... Però es lamenta constantment! Això és que ens ha passat històricament a l’Ebre. Una de les poques vegades que em anat units va ser durant la lluita contra el transvasament del riu i la vam guanyar. Però quan s’ha parlar de fer l’A-7 (l’autopista de l’interior), de la manca de comunicacions ferroviàries amb poques parades de trens, però sobre tot del nou hospital territorial de referència, cada partit es mou pels seus propis interessos deixant de costat l’interès col•lectiu de la ciutadania. La darrera mostra del que estic parlant la va donar l’Ajuntament de la Ràpita ( ja és nom oficial) en el darrer ple del mes de gener en rebutjar un nou hospital de referència al territori. Però l’Ajuntament de la Ràpita governat per ERC no ha estat l’únic que ha rebutjat la construcció d’un nou hospital. Fa uns mesos l’Ajuntament de Tortosa també va tombar una moció presentada per la majoria de col•legis professionals amb seu a les Terres de l’Ebre. El Col•legi Oficial de Metges de Tarragona, així com el col•lectiu en defensa de la Sanitat Pública com és la Marea Blanca també reclamen el nou hospital territorial. Però si els partits que ara com ara governen la Generalitat de Catalunya no li donen suport, és impossible que el projecte acabarà veient la llum. Segons aquest partits (ERC i JuntsxCat) millor seguir fent pedaços al Verge de la Cinta...

QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.

Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.

Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.

Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.

Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.

Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.

L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.

Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.

Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.

En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

LA FINA LÍNIA QUE SEPARA LES IDEOLOGIES

Comentava ahir mateix la dificultat a l’hora de dir si un partit és socialista o socialdemòcrata. La línia (imaginària per suposat) que separa totes dues ideologies és tan fina con fàcil de traspassar. Tret d’alguns països com Portugal on existeixen dos partits diferenciats, normalment a cada país hi ha un sol partit que assumeix bé les tesis socialistes, bé les socialdemòcrates. Igual passa amb la part més esquerrana del socialisme que es pot confondre perfectament amb el comunisme. Un exemple? Sabríeu dir-me quina ideologia té En Comú Podem? Difícil veritat?

Des de les primeres eleccions generals de 1977 sembla que tots els partits van a la recerca de la centralitat política. La Unión del Centro Democrático (UCD), on hi havia els polítics més moderats del règim anterior, però amb una clara ideologia de dreta, fins i tot va incorporar la paraula centre a la seva denominació. El PSOE i el PP  també han mirat d’ocupar sempre aquest espai polític que, des del meu punt de vista és més utòpic que real.

Com acostumo a fer quasi sempre, el que heu llegit fins ara bé a ser el preàmbul del meu escrit i serà a partir d’ara quan entraré de fons amb el tema. Un tema que, quan ho he escoltat aquest matí a la SER he al·lucinat en colors.

Explicaven a l'emissora de ràdio del grup PRISA que segon han pogut saber, al proper congrés de Ciudadanos/Ciutadans (C’s), canviaran del seus estatuts l’actual ideologia socialdemòcrata per la liberal progressista. Au, au...!!

No m’hagués pensat mai que C’s pogués tenir una ideologia socialdemòcrata. M’hauria agradat estar present quan es van redactar els estatuts i els arguments del debat que finalment es van tenir en compte per a prendre la decisió d’incorporar-ho. Sabeu el que us dic? Què a la boca sé li pot fer dir qualsevol cosa i no necessàriament ha de ser la veritat.  

Fem-ho fàcil. Si separem els partits polítics en dos grups (dreta i esquerra) pràcticament tothom coincidirà amb mi que C’s té una ideologia de dreta, fins i tot molt propera a la del PP.

Amb el canvi estatutari previst molt probablement es farà una aproximació més real al que realment són, tot i que és difícil esbrinar-ho. Com es diu vulgarment no són ni chicha ni limoná... Però sembla ser que a un ampli sector de la població ja els hi va bé... Així són ells també...

Fa 100 anys (i més i tot), només hi havia conservadors i liberals, fins que els obrers es van començar a organitzar creant els primers sindicats i partits de clara inspiració socialista. La ideologia liberal se contraposava a la conservadora, tot i que només amb alguns matisos. Es podria dir que eren els progressistes d’aquella època. Però poc a poc la ideologia liberal (sobre tot en allò que respecta a l’economia) va anar adoptant posicions cada vegada més conservadores. Per això quan es parla de teories econòmiques neoliberals sé sobreentén que estem parlant de posicions molt conservadores.  

Si fa més d’un segle només hi havia dues o tres doctrines polítiques i en l’actualitat n’hi ha moltes més (a part d’aquells que diuen que són independents i els altres que diuen que són apolítics), s’entén que els partits, segons bufi el vent, poden adoptar per a les seves estratègies conceptes bàsics d’unes o les altres, modelant així un perfil sovint enganyós del partit. Per tant no ens hem d’estranyar si després acaben incomplint els seus programes.

EL TERRITORI DAVANT LES ELECCIONS

L’exalcalde de Gandesa i ara candidat al senat per ERC Miquel Aubà va ser entrevistat al programa Primera Columna de Canal 21 i va demanar, entre d’altres coses, un pla de reindustrialització per a la Ribera d’Ebre. Jo li diria: amb l’església hem topat, amic Aubà!    

Evidentment estic d’acord que la Ribera d’Ebre necessita un pla urgent de reindustrialització però una bona part dels habitants de la zona pateixen des de fa anys la síndrome d’Estocolm. És a dir, són hostatges de la indústria tradicional que hi ha hagut a la zona, sovint perillosa i contaminant: Erkimia (abans Ercros i encara abans la Cros) a Flix, les nuclears (2) d’Ascó, les hidroelèctriques de Flix i Riba-roja d’Ebre... I Sabanza encara promovia una central de cicle combinat a Móra la Nova (ENRON) poc abans de que fes fallida als Estats Units.

Suposo que com a polític terraltí, comarca veïna de la Ribera d’Ebre, sap millor que jo que fins i tot es van formar unes plataforma que porten per nom Volem viure a Flix i Volem viure a Riba-roja que defensava la instal·lació a Ascó el Magatzem Temporal Centralitzat de residus nuclears conegut amb les sigles MTC.

Aquesta postura xoca frontalment amb la visió que tenen d’altres pobles de la comarca com per exemple Miravet, Benissanet o Ginestar que viuen més de cara el camp produint fuita dolça de qualitat.

També demanava Aubà una millora general de les infraestructures del territori, com per exemple les variants de la N-420 que afectaria a la zona alta del territori, així com també l’A-7, l’AP-7 i l’N-340.  

És evident que qualsevol zona que vulgui prosperar ha de tenir unes infraestructures bàsiques adequades i suficients i les Terres de l’Ebre, en aquests moments, no poden presumir precisament d’això; han millorat molt respecte a les que teníem a finals del segle passat, però darrerament no ho han fet en res... Inclús abans de que comences la crisi.

El PSC per la seva part ha rescatat la vella idea de fer un port comercial a la Ràpita. Sense cap mena de dubte, aquesta infraestructura seria un importat dinamitzador de l’economia ebrenca, però ha d’anar lligat amb el que demana Aubà. El futur port dels Alfacs (si és que alguna vegada s’acaba fent), hauria de ser la sortida natural d’Aragó a la Mediterrània. Ara per ara, només amb el transit que generarien les Terres de l’Ebre no n’hi hauria suficient.

També proposen una estació de mercaderies (el PSC d’Amposta ho sol portar al seu programa de les municipals) que, necessàriament, hauria d’anar lligat al corredor ferroviari pendent de construir.

Per assolir tots aquests reptes és necessari un gran consens territorial i que els polítics que ens representen (tan a Madrid com a Barcelona) defensin el territori i no només de els agressions que patim sovint.

Si cada poble i cada partit polític fa la guerra pel seu compte el territori mai assolirà el nivell necessari de desenvolupament i haurem de seguir exportant la nostra millor ma d’obra.

És un autèntic despropòsit que cada municipi vulgui tenir un polígon industrial perquè, tal com s’ha pogut comprovar, la majoria tenen una baixa ocupació. La concentració de la indústria en polígons comarcals que puguin satisfer les necessitat dels pobles veïns hauria de ser l’element primordial per a garantir en el futur més immediat el progrés del territori.

Desenvolupament territorial? Evidentment que sí, però no a qualsevol preu!

SONDEIG ELECTORAL ABANS DEL COMENÇAMENT DE LA CAMPANYA

Font: El Periódico de Catalunya. 

El Periódico publicava dimecres un sondeig sobre la intenció de vot de cara les eleccions generals del 20 de desembre amb el següent titular: En mans de Rivera.

A part subtitula: El PP es desploma però superaria el PSOE, amb C’s com a àrbitre. I encara un segon: A Catalunya, en Comú Podem lideraria en vots un quàdruple empat.  

Igual com es desploma el PP, el PSOE, també. Potser no tant, però també. Està clar que una part  dels seus tradicionals votants preferiran votar altres formacions emergents degut al desencant dels darrers anys.

Quan Aznar va guanyar les eleccions de 1995 hi havia un gran descontentament cap el PSOE pel deteriorament que havien sofert els governs de Felipe González. En canvi, l’any 2003, la gestió dels atemptats de Madrid per part del PP van provocar que en un parell de dies, molts ciutadans canviessin el vot, a part d’altres que, segurament no pensaven anar a votar, però que els mentides de Acebes i companyia els van fer acudir per a votar al PSOE.

Després d’un primer mandat ple d’èxits, la crisi i sobre tot com va estar gestionada pel govern de Zapatero, va provocar un altre cop l’ascens del PP que, sense programa electoral i només parlant del malament que ho havia fet Zapatero, en va tenir prou per a portar a Rajoy a la Moncloa. Però ara és diferent. Una bona part de la ciutadania està cansada de que sempre sigui més del mateix i que al final, ni els uns ni els altres acabin de portar les solucions que requereix el país.

Abans els dos grans partits semblava que eren els plats d’una balança de braços: quan un pujava un baixava l’altre. En canvi ara tot indica que Podemos, però sobre tot Ciudadanos entraran en força al Congrés dels Diputats. Ciudadanos (Ciutadans a Catalunya) ho farà ocupant l’espai d’Unión Progreso y Democracia, un partit que gràcies a la seva fundadora sembla que acabarà per desaparèixer.

Font: El Periódico de Catalunya. 

Com podeu veure, aquests resultats entren dintre dels que es pot considerar normal. En canvi, els resultats que dóna la mateixa enquesta per a Catalunya són més sorprenents.

Us remeto a un dels subtitulars que he reproduït al començament: A Catalunya, en Comú Podem lideraria en vots un quàdruple empat. Però quins són els altres tres partits? ERC, que guanyaria en diputats, C’s, que quedaria tercer i el PSC que seria el quart. No us crida l’atenció de que Convergència (que es presenta amb el nom de Democràcia i Llibertat) no estigui en aquest grup?

Tot i que les distàncies són mínimes, sembla ser que DiLL quedaria una mica despenjada i en quinta posició, quan 4 anys enrere va guanyar les eleccions per primera vegada per davant del PSC.  

Analistes hi ha que en treguin les conclusions adients, però des del meu punt de vista, la davallada de Convergència és deguda, sobre tot, a la manca de coherència del seu líder. Un líder que per a perpetuar-se al poder està disposat a tot. Bé a tot ben bé no, de moment encara no ha venut el seu pare polític que no és un altre que Jordi Pujol, paradigma de la corrupció a Catalunya.    

L’OBSERVATORI DE LA CADENA SER

La Ser va fer públic ahir el baròmetre de febrer sobre la intenció de vot en unes hipotètiques eleccions generals. L’anterior l’havia fet al gener.

En un mes pocs canvis significatius hi poden haver, no obstant, n’hi ha un que crida l’atenció: el fort increment de Ciutadans/Ciudadanos (C’s) La resta de partits, si fa o no fa segueixen allà on eren el mes anterior.

Segons l’enquesta, les eleccions les guanyaria Podemos/Podem amb un 24,6% dels vots (per 27,5% del mes anterior), seguit pel PP amb un 22,5% (24,6%), la tercera força seria el PSOE amb un 19,5 (19,0%), seguida de C’s que com ja he explicat és la força que més puja i passa del 5% el mes de gener al 13,4 al febrer: en canvi UPyD, una força semblant ideològicament a C’s passaria del 5,5% al 3,3%. Finalment (i per no avorrir-vos més amb xifres), a IU la votaria un 3% (3,7%)

Com sempre es diu en aquests casos, a les enquestes se’ls hi té que donar el valor que tenen i no agafar-les com una ciència exacta. Això sí, solen marcar tendències i és el que s’ha de valorar.

Segons el màxim responsable de l’enquesta, C’s prendria votants de Podemos, PP y d’UPyD majoritàriament i no tant de la resta de forces polítiques. Tal com va dir anit el Gran Wyoming a l’Intermedio, del PSEO no pren vots perquè no en té...

El que sembla clar és que el PSOE no vol guanyar les eleccions, ni tant sols fer un paper digne. El que està passant al partit a Madrid (PSM) en seria una clara mostra. L’actitud de Carmona (el candidat a l’alcaldia) tampoc ajuda gens i fins i tot crea suspicàcies en una part de l’electorat. Mantenir-se neutral en moments determinants diu molt poc a favor d’un polític. Sé li podria aplicar allò de nedar i guardar la roba o, en castellà i molt més propera estar entre Pinto y Valdemoro.

En mig de tot aquest enrenou, Pedro Zerolo s’ha postulat per a ser ell qui dirigeixi la branca del partit socialista a Madrid. No sé si està o no recuperat del càncer que va patir tems enrere, però és un personatge amb prou carisma com per a poder competir dignament per la presidència de la Comunitat. No seria cap idea descabellada proposar-ho seriosament.

En canvi, des de la direcció del PSOE s’aposta més per l’exministre de Zapatero Ángel Gabilondo (germà de l’eminent periodista Iñaqui Gabilondo, el iaio dels quals era d’Horta de Sant Joan) Des del seu vídeo-blog, Iñaqui, sense dir noms, va desaconsellar el seu germà que acceptés ser el cap de llista. No obstant, sembla que el seu germà s’ho està rumiant abans de respondre a la direcció nacional del PSOE.

Ara mateix estem a 3 mesos de les eleccions municipals i, si fa o no fa a 9 (previsiblement) de els generals. Com diuen els castissos, encara hi ha molta tela per tallar, però caldria anar espavilant-se. Però en aquests pocs mesos no es pot pretendre fer la feina que no s’ha fet durant els darrers anys. Des de l’època del final de govern Zapatero on van començar els despropòsits, fins a l’actualitat, es pot afirmar sense por a equivocar-se que el PSOE els ha anat acumulant (els despropòsits) de forma continuada i sense descans.    

ECOS DE LA COMPAREIXENÇA DE PUJOL AL PARLAMENT

Després de veure la també lamentable actuació de Jordi Turull, el que, en teoria, era l’encarregat de formular les preguntes de CiU al Molt Poc Honorable Pujol i veure-li avui la cara de satisfacció a l’acte institucional de la signatura del decret que convoca la consulta del 9-N, jo també penso que es va fer així per evitar parlar avui del cas Pujol o al menys, desviar l’atenció mediàtica sobre el tema que, sense cap dubte, avui és notícia important.

Dit això diré que els comentaris que he llegit o escoltat van en la línia del comentari que he publicat aquest matí, però que de fet ja vaig escriure anit.

El titular del Periódico és força eloqüent: Bronca per resposta. I subtitula: Pujol renya els diputats i segueix sense aclarir els punts foscos de la fortuna familiar; El fundador de CiU adverteix: ‘Si talles una branca, poden caure nius i l’arbre sencer’. Per mi ja poden començar a tallar branques, però arreu de les citats i pobles de Catalunya, a veure que passa i si per una vegada hi ha sort!  

L’editorial, com no podia ser d’una altra manera, també parla de la compareixença de Pujol i l’han titulat de la següent manera: Frau al Parlament, I això que Pujol va dir que li tenia molt de respecte. Us reproduiré el primer paràgraf:

-El Parlament de Catalunya va viure ahir una de les sessions més vergonyants que es recorden en tres llargues dècades. La compareixença de Jordi Pujol Soley –el seu tractament protocol·lari i distincions com expresident de la Generalitat li han estat retirades- va ser un frau sense pal·liatius a la cambra catalana i als ciutadans.  

Recordeu que ahir us explicava que el Periódico li feia 7 preguntes? Bé, aquest és el resultat:

1.- ¿Quin és l’origen de la fortuna dipositada a Andorra? Pujol va afirmar que es remunta al capital que va reunir el seu pare comprant dòlars a Tànger per poder finançar el cotó que necessitava la indústria tèxtil.

2.- ¿Hi ha alguna vinculació d’aquests diners amb Banca Catalana? NO VA RESPONDRE.

3.- ¿Es van utilitzar aquests diners per generar ingressos? NO VA RESPONDRE

4.- ¿Per què va trigar tant de temps a regularitzar la fortuna oculta? NO VA RESPONDRE.

5.- ¿És o ha estat titular d’algun compte a l’estranger? L’expresident només va donar dues xifres: que el 1980 tenia 140 milions de pessetes i que la suma acreditada a Andorra és de 4,8 milions d’euros.

6.- ¿Està al corrent dels negocis dels seus fills? Pujol només va citar els seus fills per explicar que van assumir la gestió del fons quan dos administradors van deixar d’encarregar-se d’aquesta gestió.

7.- ¿Ha rebut algun tipus de pressió política per confessar? L’exlider de CiU va negar amb vehemència haver contactat el 2012 amb el president Mariano Rajoy per buscar algun tipus de tracte de privilegi.

Com veieu una trista compareixença d’un personatge que va dir que havia acceptat anar de forma voluntària i que tenia un gran respecte per Parlament de Catalunya què, no ho oblidem, és el representant del poble català. Per tant es podria dir que el paperot que va fer ahir Pujol va ser una burla al poble de Catalunya que esperava alguna cosa més d’aquell que un dia va ser el cap de tots.

Bé, possiblement quan he dit que hom esperava més, potser hauríem d’exceptuar als del seu partit que, imagino, preferiran que quantes menys coses digui (i sé sàpiguen) molt millor.   

Acabaré amb els titulars que resumeixen l’actuació de cada uns dels grups.

CiU: Ni una sola pregunta al seu fundador.

ERC: El soci de Mas no va quedar satisfet.

PSC: L’allargada ombra de Banca Catalana.

PPC: ¿Quan se n’emportava? El 3, el 4, el 5%.

ICV-EUA: Pujol com encobridor de la corrupció.

C’s: Incredulitat i actuació davant la fiscalia.

CUP: Al·legat contra el pujolisme i acte de protesta.  

Us en heu fet una idea, veritat? 

‘EL REI DEL MAMBO’

Penós, patètic, trist, deplorable, intolerable, inadmissible... Així ha estat Pujol durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya, tot i declarar que tenia molt de respecte per la institució. I un be negre!

Després de la primera intervenció del Molt Poc Honorable, on no ha dit res de nou, han intervingut els diferents partits polítics. Primer els de l’oposició per ordre de diputats: ERC, PSC, PP, ICV-EUA, C’s i CUP. I, finalment el que va estar el grup de Pujol: CiU que ha fet més d’advocat defensor que d’una altra cosa.

Tots els grups politics (evidentment tret del de CiU) han fet a Pujol una sèrie de preguntes relacionades amb els diners que tenia (o té) a l’estranger, l’origen dels mateixos, si els membres de la seva família, usant el seu nom i la seva influència s’havien enriquit, etc. Unes preguntes previsibles a les que Pujol no ha contestat.

De fet, David Fernández, de la CUP, ja intuïa que no donaria resposta a totes les preguntes i ha advertit a Pujol que si no responia, el seu grup abandonaria la sala de compareixences, com així ha estat.

Després d’aquesta intervenció s’ha vist el pitjor Pujol. Quina mala ombra que té quan vol! A part de no respondre quasi res, s’ha dedicat a fer el paper que va fer durant tants i tants anys: el de pare. Llavors a renyat els diputats retraient-los el to de les seves preguntes i fins i tot que li fessin les preguntes. Ha dit que va acceptar comparèixer tan aviat com li van dir, la qual cosa no és veritat, ja que durant uns dies va estar jugant a la puta i la ramoneta, sense deixar clar si aniria o no. Finalment, quan ja va decidir que sí que ho faria, va ser ell qui va marcar l’agenda i va fixar el dia... I, a sobre, la Presidenta del Parlament li ha pagat el dinar...

També ha estat penosa i patètica la picabaralla entre alguns diputats, sobre tot la del portaveu de CiU Jordi Turull (molest com Pujol amb bona part dels seus companys d’hemicicle) amb Alicia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. En aquell moment, la compareixença de Pujol es convertia més en una guerra de guerrilles sense sentit que a una interpel·lació a una persona que durant 23 anys va ser el cap del govern català.

Per cert, Pujol ha negat que fos un corrupte i ha reivindicat la seva gestió al front de la Generalitat. També Jordi Turull ha volgut separar les dues coses i ha dit que el camí que va marcar Pujol l’any 1980 encara era vàlid...  

El que no vol de cap de les maneres CiU (encara que jo diria més CDC) és que finalment s’acabin destapant les seves vergonyes. Es a dir, que tirant de la manta (cas Pujol) s’acabi arribant al que ja està sortint per tots els mitjans d’informació. I sinó és així, que algú m’expliqui el perquè CDC té la seva seu embargada arran del cas Palau de la Música.

Pujol estava massa acostumat a ser el rei del mambo i es pensava que avui també havia de fer aquest paper. Però l’era Pujol, a part d’estar liquidada, ha estat també un mal exemple de fer política i arribar a confondre Catalunya amb la seva pròpia casa on tot s’hi valia.

No és estrany que tots aquells que van créixer sota la seva ombra i van mamar de la seva pròpia llet, encara pensen que tot va ser per Catalunya, tal i com va proclamar el President Companys quan va ser afusellat.

Pujol no ha estat ni afusellat ni crucificat, encara que segurament, hauria volgut acabar així els seus dies en lloc del tràngol que li tocarà passar els propers mesos.

I acabaré amb una frase que ja he emprat alguna vegada. La maledicció dels gitanos diu així: pleitos tengas y los ganes... Perquè tot i guanyar-los el mal tràngol pel que et toca passar és considerable.

A Pujol (i a la seva família) encara li queden per passar molts mals tràngols. Ells s’ho han buscat i de pena no me’n fan gens ni mica.

Pels fets del Palau (no confondre amb el cas Palau), Pujol va anar a la presó. Ara no hi anirà per raons d’edat, però som molts (entre ells jo mateix) que voldríem veure’l entre reixes per tot el mal que ha fet al poble de Catalunya. Del cas Banca Catalana se’n va deslliurar, segurament per motius polítics i, potser si, potser que en aquest cas, també ha estat per motius polítics, però això no treu que hagi obrar malament molt malament i que la societat catalana i els diputats presents avui al Parlament, els jutgin per això, encara que no sigui del seu grat, tal i com ho ha fet constar.  

‘MOVIMENTS’ PER L’ESQUERRA

A Tortosa s’ha presentat una nova formació política per a participar a les municipals de 2015: Movem Tortosa. Aquesta formació està integrada per diferents partits i agrupacions com per exemple Avancem, Procés Constituent, ICV, però també exmilitants socialistes com Cristina Bel i Jordi Bonilla; tots dos han estat regidors de l’ajuntament tortosí.

Només saber-se la notícia, des del PSC de Tortosa van qualificar la nova formació com a marca blanca d’Iniciativa. Des del meu punt de vista és una forma molt simplista de qualificar-ho.

És una evidència que l’esquerra (al menys la que hi ha més enllà del PSC) s’està reagrupant per a donar resposta a la inquietud ciutadana de transformar la manera de fer política, tal com s’ha fet durant els darrers anys.

La irrupció al panorama polític català (però també espanyol) de tota una sèrie de formacions encapçalades per persones que, fins ara, no s’havien identificat en política. Pablo Iglesias II (Podemos), però també Ada Colau (Guanyem) o Arcadi Oliveras i Teresa Forcades (Procés Constituent), en serien clars exemples.

No tenia sentit que cada una d’aquestes formacions es presentés per separat, quan, a la pràctica totes pretenen el mateix: la regeneració de la política. També cal tenir en compte que, la majoria d’aquestes persones no tenen ni la més mínima intenció d’encapçalar una candidatura i, per tant, no haurien de posar cap trava a qui es volgués presentar com a cara visible de la nova formació (o coalició)

Que a Tortosa es presentin antics militants socialistes pot tenir diverses interpretacions. La primera seria el desencant amb el PSC pel tema del dret a decidir, però tampoc no descartaria les males relacions que hi poden haver entre els que han abandonat la formació i Joan Sabaté, el primer secretari de l’agrupació local.

El Periódico publicava divendres una consulta sobre com quedaria, ara mateix, el repartiment de regidors a l’Ajuntament de Barcelona. L’únic gran partit que guanyaria regidors seria ERC, la resta (CiU, PSC, PP i ICV) en perdrien. En canvi entrarien a formar del consistori Guanyem i C’s.

No obstant, no es descarta que, finalment, ICV i Guanyem poguessin presentar-se junts, la qual cos comportaria, molt possiblement, guanyar algun regidor d’aquells que es solen perdre pels decimals dels repartiment.

De la consulta m’ha cridat l’atenció que no hi surt la formació Podemos (Podem si finalment es presenta a Catalunya) Tinc la sensació de que hi ha molts joves que, en cas de presentar-se, li donarien el seu vot.

Depenent de com evolucionarà el panorama polític català i de la dificultat que segurament tindran els partits de l’esquerra per a formar govern a Barcelona, el més lògic és pensar que hi haurà un pacte institucional entre CiU i ERC i que sigui alcalde el cap de la llista més votada. Si finalment l’alcalde és Xavier Trias, caldrà veure si Alfred Bosch, finalment es queda com a cap de l’oposició recolzant CiU.      

DIMECRES 18 DE JUNY. SETZÈ (I ÚLTIM) DIA SENSE REI

Tocar el que no sona. Quines ganes que té ICV-EUA d’enredar la troca? Qui demana als diputats ecosocialistes que presentin una moció (o el que sigui) per a que el Parlament de Catalunya rebutgi al Rei?

Si s’accepta a tràmit i es debat al plenari del Parlament de Catalunya, em temo que més d’un sortirà retratat.

Entenent que els socialistes votaran en contra, es a dir, el seu vot serà favorable a la Monarquia, així com els grups del PPC i C’s i que els propis ecosocialistes, juntament amb ERC i les CUP hi votaran a favor, quedarà per veure que serà el que votarà el grup de CiU. En poques paraules: poden quedar en evidència.    

Caldrà estar expectant.

Gestora PSC. Josep Fèlix Ballesteros, president de gestora del PSC que ha de preparar el congrés extraordinari que es farà el proper juliol, ha dit que no creu que després del congrés el partit canviï d’opinió sobre el dret a decidir.

Aquest detall sense importància serà clau a l’hora d’aglutinar els diferents sectors del partit. Si d’entrada ja es posen portes al camp, el més fàcil és que el sector crític, el més catalanista i que precisament té el dret a decidir com un dels objectius a assolir, s’acabarà, sense dubte, desmarcant i, segurament, creant un nou partit que acabarà afeblit el PSC i de retruc, el PSOE.

Sembla mentida que no vulguin veure quin és l’origen del problema.

Reconeixement. Fa uns dies parlava amb els meus companys de treball dels premis Ebreliders que es van concedir el passat 6 de juny durant la gala que es va celebrar a Alcanar.

Els meus companys coincidien amb mi de que alguns reconeixements no són merescuts, degut a que tothom es pot inscriure sense haver de passar per una selecció prèvia. Fins i tot hi va haver qui va opinar que els premis estaven muntants per a satisfer l’ego personal d’alguns dels que es presenten.

Un d’aquests companys em va ensenyar ahir pel matí una notícia que, segurament no tindrà l’abast que es mereix.

La noticia feia referència a José Miguel Millan Igual, un tirador del Club de Tir Montsià d’Amposta que fa poc s’ha proclamat campió de la copa President.

Segurament el seu club passarà la notícia a la Revista Amposta que serà l’únic mitjà de comunicació del territori que se’n farà ressò.

Encara que Millan viu i treballa a Amposta és dels Valentins, popularment els Masets, un barri d’Ulldecona. El conec des de fa molts d’anys. Jo era un marrec i ell tenia uns anys més que jo i solia baixar a la Galera per festes majors. En aquell temps ja treballava de professor d’autoescola.

UNA NOTÍCIA, DOS VERSIONS

La primera informació que vaig tenir sobre que l’agressora del Primer Secretari del PSC Pere Navarro havia anat a una llista electoral  d’Aliança Popular (més tard Partit Popular) la vaig llegir al Facebook. L’havia enllaçat un dels meus contactes de la Nació Digital. Quan ho vaig veure hi havia un contacte que aprofitava l’ocasió per a desacreditar els socialistes i fins i tot usava alguna paraula malsonant.

Tal com estava redactada la notícia, es podia entendre que l’agressió a Pere Navarro no tindria res a veure amb el procés sobiranista perquè sembla ser que anar a una llista del PP els anys 80 i ser independentista en l’actualitat, seria del tot incompatible.

El setmanari el Triangle portava la mateixa notícia però citava com a font la publicació la Torre de Terrassa que seria del mateix grup de Nació Digital com també ho és l’Aguaita.  

En canvi el Periódico, ampliava la notícia i afirmava que en l’actualitat, aquesta senyora seria, efectivament independentista i els seu gendre regidor de CiU de Sant Cugat del Vallès.

Encara que no sigui normal, les persones podem evolucionar ideològicament al llarg de la vida.

Uns exemples. Jorge Verstrynge, de activista de Cristo Rey (un grup ultradretà) va passar a ser la ma dreta de Fraga ostentant la Secretaria General d’Aliança Popular. Després va abandonar el partit i es fa afiliar al PSOE sense haver ocupat mai càrrec orgànic ni representatiu i, darrerament, sembla que ha deixat la militància socialista i s’ha decantat cap a d’altres partits molt més sensibilitzats socialment.

L’advocada i contertuliana Magda Oranich. Un dels seus pecats de joventut va ser militar al PSUC que abandonaria anys després per acabar afiliant-se a CDC.

L’economista Ramon Tamames. Un cas molt semblant a l’anterior. Del PCE al CDS, el partit que va fundar Adolfo Suárez després d’abandonar la UCD.

Federico Jiménez Losantos. Va començar sent comunista militant a Bandera Roja. Durant la transició va passar pel PSOE per a evolucionar finalment cap a l’extrema dreta.

I finalment un personatge molt més proper al nostre territori: Manuel Milian Mestre. Nascut a Morella, el seu tio va estar capellà del Perelló mentre ell estudiava teologia al seminari de Tortosa. Finalment es va trasllada a Barcelona i es va donar a conèixer participant com a contertulià al programa de Josep Cuní. També ha col·laborat en diversos diaris escrivint articles, com per exemple al Periódico. Des de l’any passat, col·labora quinzenalment amb Vinaròs News.

Manolo, con se’l coneix popularment, sempre ha presumit d’haver fundat Aliança Popular juntament amb Fraga i d’altres. Després va militar al PP però es va enemistar amb José Maria Aznar de qui sempre parla malament. Darrerament ha evolucionat cap a posicions més catalanistes i fins i tot s’ha mostrat partidari de fer el referèndum pel dret a decidir.

Com veieu, haver fet una cosa al passat no treu de fer tot al contrari en l’actualitat. I, per acabar, demanaria a la gent una mica més de respecte a l’hora d’opinar, sobre tot quan no es té tota la informació.    

DIA 4 DE JUNY. SEGON DIA SENSE REI

Un contracte de llarga duració. Una vegada redactat el decret que regula l’abdicació reial, el següent pas és el debat parlamentari per acabar aprovant-lo. Sí, aprovant-lo perquè ja sé sap que pràcticament un 90% dels diputats hi votaran a favor.

Els únics que ja han anunciat el vot en contra són ERC, l’Esquerra Plural i una part del grup Mixt. CiU, com sempre, jugant a la puta i la ramoneta...  Avui s'ha pres la definitiva: abstenció. Votar en contra pot arribar a ser massa fort, sobre tot si la truita no es gira en el sentit que CDC pretén i es té que tornar a pidolar a Madrid tal com va fer Pujol durant dècades.

Ara bé, el que més crida l’atenció és l’excusa que han posat dirigents i exdirigents socialistes com ara Felipe i Zapatero per a justificar el sí al decret d’abdicació que comporta que Felip VI sigui el nou Rei d’Espanya de forma automàtica.

Diuen els socialistes que, tot i que el PSOE té unes profundes arrels republicanes, l’acord constitucional al que es va arribar durant la transició, comporta que es segueixi donant suport a la Monarquia espanyola. Si al Rei se’l va proclamar a finals de 1975, una vegada mort i enterrat Franco i la Constitució es va aprovar tot just tres anys després (1978), cal suposar que l’acord del que parlen va arribar abans de la segona efemèride. Des d’aquella data ja han passat 36 anys i tot fa pensar que, encara que sigui de forma implícita, durarà, al menys, fins l’abdicació del encara Príncep d’Astúries i després... Ja ho veurem!

Em sembla que és un contracte de llarga duració que lliga els ciutadans espanyols de mans i peus durant molts d’anys. Com a ciutadà que encara sóc del Regne d’Espanya demano a aquells que ho puguin fer, la denúncia d’aquest contracte per incloure una clàusula abusiva.

Si sovint ens queixem de que sectors com el de la telefonia mòbil t’estableixen permanències de dos anys sense avisar, una permanència tan llarga com la de la Corona em sembla del tot intolerable, inexplicable i del tot inacceptable.

Diu Rajoy que qui no estigui d’acord que promogui una reforma constitucional. Evidentment estaria abocada al fracàs, ja que mentre els dos principals grups tinguin una majoria de 2/3, és impossible fer qualsevol reforma constitucional al menys que es pacti o es posin d’acord els dos grups majoritaris.

Penso que a l’hora de votar aquestes qüestions també s’haurien de tenir en compte, més allà dels aspectes programàtics de cada partit.

Afortunadament, la nova conjuntura sortida de les darreres eleccions Europees obre l’esperança a un nou panorama polític on els partits grans poden perdre bona part de la seva hegemonia. Si és així, un canvi constitucional per a reformar el model d’estat, seria factible.

Mentre, la meva persona no sé sent representada pel partit al que vaig votar en les darreres Generals. Cal dir però, que en el PSC han sortit veus disconformes en aquesta postura, la qual cosa confirma que dintre del partit encara quedem díscols dintre al partit i no només pel tema del dret a decidir de Catalunya.    

Normes elementals de circulació. Quan a una carretera o carrer de dos carrils el de l’esquerra té pintades al terra fletxes que indiquen girar a l’esquerra és que és única i exclusivament per a fer un canvi de direcció cap a l’esquerra. Continuar recte suposa una infracció. Sortir del carril i anar cap a la dreta quan ja estàs dintre i tens continua, és una infracció.

Des de fa unes setmanes, a l’avinguda Catalunya, en arribar a l’altura del carrer Cervantes, es va habilitar el carril de l’esquerra per a poder girar, però encara són molts els vehicles que circulen per aquell carril i després segueixen recte fins arribar a la rotonda que hi ha a la intersecció amb el carrer Sebastià Juan i Arbó.

ES BUSCA LÍDER

El PSOE, més que un problema de idees (que també), té un greu problema de lideratge. Amb els dos anys de Rubalcaba al font del partit (des del meu punt de vista, dos anys perduts) va demostrar que no era el líder que el partit necessitava. Durant els debats on es va enfrontar directament amb Rajoy (què té un pèssim nivell d’oratòria) va demostrar que, fins i tot, havia perdut aquell domini de la paraula que va demostrar en altres èpoques. Segurament un dels punts més forts del dimitit Secretari General. Qui no recorda la seva loquacitat d’altres èpoques en enfrontaments parlamentaris amb destacats representants de l’oposició. Sembla que en el pas del temps, Rubalcaba va anar perdent pel camí la improvisació, l’enginy i, sobre tot, la intel·ligència mostrada en les seves èpoques de govern.

Fórem molts els que hauríem preferit a Rubalcaba abans que Almunia i, tal vegada, a Borrell abans que els altres dos, però en política (i això ho coneixem bé els que hem militant en partits polítics), no sempre es fa el que vol la militància, sinó que s’anteposen els interessos de partir (potser hauria de dir de direcció de partit) a qualsevol altre, com per exemple interès general dels ciutadans.

En un temps convuls com el que estem vivint, està clar que la ciutadania tendeix a buscar un referent que no té. Els dos principals partits espanyols han perdut en dos anys i mig bona part de la credibilitat que els hi quedava després de negar (els socialistes) la crisi i d’enfonsar encara més el país (els populars), malgrat presentar-se com els salvadors de la pàtria.  

Els resultats de les passades Eleccions Europees a Espanya han demostrat fefaentment el que estic dient. El bipartidisme, un dels trets més característics de la nostra política, es va superar, entrant en escena partits de nova formació com Podemos, liderat per Pablo Iglesias, nom homòleg amb el fundador de la UGT i el PSOE. Més allà de l’anècdota, la coincidència de noms tindrà un altre significat?  

La irrupció de Podemos (quarta força més votada després de PP, PSOE i la Izquierda Plural) s’ha d’interpretar com un reallotjament del vot de l’esquerra després de comprovar l’ambigüitat d’UPyD (un partit creat per a complaure l’ego de la seva lideressa) i de situacions molt semblants al marc de la dreta com ha estat el naixement de partits com C’s a Catalunya o Vox.

Durant els darrers dies he llegit durs atacs a la nova formació de Pablo Iglesias. En tots dos casos, el seu origen l’hem de buscar en la por que tenen els representants dels dos grans partits i, en el cas de la dreta i de la premsa afí que li riu totes les gràcies a que es parli clar i se’ls hi destapin mil i un afers més sense que puguin utilitzar la tàctica del ventilador o el tu més... En canvi, al PSOE els hi preocupa perdre l’hegemonia de l’esquerra que han mantingut d’ençà del restabliment de la democràcia després de la dictadura franquista.

La veritat és que ho tenen difícil els socialistes a l’hora de canviar noms. Des del meu punt de vista tant la Carmen Chacón com Patxi López tenen més passat que futur i, en tot cas, les idees que defensen, estarien en discordança amb alguna de les corrents sorgides recentment, sobre tot a Catalunya. Susana Diaz, la nova Presidenta andalusa sense passar per les urnes, sembla ser, ara com ara, la dona forta del partit, però caldria veure que passaria si s’enfrontava a un congrés. Personalment tampoc és del meu grat per la poca sensibilitat que ha mostrat en el tema català. De tots, l’Eduardo Madina seria, des del meu punt de vista l’opció més viable, però davant seu tindria el difícil repte d’unir un partit massa disgregat i de renovar-lo, tant en persones com en programa; encara que això, en principi, li passi una certa factura electoral  que, en tot cas, seria no arribar als millors resultats històrics del partit, però si iniciar una remuntada visible respecte als assolits en els darrers comicis.    

INTERPRETACIÓ DELS CARTELLS ELECTORALS

Penjats als fanals i a les cartelleres habilitades per l’ocasió s’hi poden veure banderoles i cartells, però molts menys del que era habitual.

Recordo que fa uns anys, uns dies abans de que comencés oficialment la campanya electoral, alguns partits i coalicions (sobre tot CiU, però també el PSC) ja en penjaven amb l’excusa de que no demanaven el vot. Finalment la Junta Electoral ho va prohibir.

Ara, quan casi estem enfilant la recta final, encara trobo a faltar la presència d’algunes candidatures. Potser perquè pensen, com jo, que penjar banderoles i cartells no és transcendent de cara el resultat de la nit electoral.

Entre els que he vist, vull analitzar els de 3 candidatures, la qual cosa no em converteix en un expert en anàlisi d’imatge ni molt menys.

Començaré amb el del PSC. Senzill i usant els colors tradicionals: el roig sobre fons blanc. Ara bé, el lema és del tot desencertat. Sembla que tornen els temps de Pepe Zaragoza. Canviem Europa, aturem Rajoy, a part de ser un lema poc clar, té connotacions negatives. De quina manera cal canviar Europa? No hauria estat millor buscar una paraula més clara com per exemple millorem?

Sembla ser que els socialistes viuen més dels records del passat que no de les perspectives de futur. Recordeu quin va ser el lema que va ajudar a guanyar a Felipe González? Pel canvi. I recordeu quin lema va ser molt criticat ara fa uns anys: Si tu no vas, ells tornen. Normalment la tàctica de la por resultar contraproduent.

CiU ha optat per renovar de cap a peus els seus cartells electorals incorporat la imatge d’una urna amb una papereta amb la paraula sí en posició d’entrar-hi. Com que no es tracta d’un referèndum, sinó de unes eleccions per escollir els representants estatals a ocupar un escó al Parlament Europeu, cal pensar que tenen una segona intenció. Per tant amb el sí, CiU intenta refermar davant els seus votants que properament hi haurà un referèndum (aquest cop sí) on podran decidir el seu futur desvinculant-se d’Espanya.

A part de Ramon Tremosa, el cap de llista de CiU, s’hi poden veure personatges anònims (tots molt guapos) amb la mateixa intenció. El que no m’agrada és l’ús que fan dels menors, ja que en un d’ells hi surt una nena que ni molt menys té edat de votar.

Per acabar parlaré d’un dels cartells d’ICV (n’hi ha al menys 2) S’hi pot llegir un lema en anglès, un idioma que la majoria de la meva generació (i més grans) no varem estudiar però que els joves d’ara segur que l’entendran a la perfecció. Malgrat no acabar d’entendre-la hi ha una paraula que resulta determinant: Troika. El lema diu així: FUCK THE TROIKA. O el que és el mateix: Fotre a la Troika. Es dóna per suposat que tothom sap el que vol dir Troika, perquè sinó estem apanyats i l’invent no serveix pràcticament de res. El fons del cartell és de color roig (per a que ningú es confongui) i hi surten uns voltors amb actitud amenaçadora sobrevolant un grup de gent (concentració, manifestació?) Tot molt gràfic.

DEBATS TELEVISIUS

La nit de dijous es van fer dos debats televisius: un entre els cinc principals candidats a presidir la Comissió Europea i l’altre entre els candidats dels dos principals partits espanyols PP i PSOE.

Paradoxalment, mentre l’actual situació de Catalunya va ser un dels temes de debat entre els primers, al segon debat no es va ni nomenar. Res, zero.    

Evidentment, els cinc candidats tampoc no és que aportessin gran cosa i la majoria van dir que era un tema intern d’Espanya i que s’havia de resoldre allí. No obstant, alguns, van manifestar que no hi havia d’haver cap problema a l’hora d’acceptar a Catalunya com un nou estat europeu.

Aquí, Arias Cañete va incidir en la recuperació econòmica i de com van deixar Espanya els socialistes. Caldria recordar a Cañete que l’actual situació de crisi té l’origen en la liberalització del preu del sòl per part d’Aznar i, posteriorment, per no saber desinflar la bombolla immobiliària, ja pel govern de Zapatero. Però que no se’n vulguin rentar les mans que són els màxims culpables.

Mentre, Valenciano va marcar distàncies amb el PP (sembla que darrerament hi ha qui ha volgut demostrar que el PP i el PSOE tenen moltes més semblances que diferències, entre ells Felipe González) i va critica-li al PP les polítiques contra les dones, la pèrdua de llibertats i el seu suport a la banca.

Em sembla que tampoc es va dir res sobre el nou pla hidrològic dissenyat per l’equip de Cañete i que tan perjudicial seria per al tram final del riu.

Si el meu vot hagués de dependre del contingut dels debats de dijous, segurament no votaria.

I votar a algun dels altres partits, resulta complicat, ja que de no ens han pogut transmetre el seu ideari de forma pública, perquè les televisions espanyoles i els dos principals partits, no ho han permès.

DESACTIVAR EL VOT

Afirmen alguns analistes polítics que els dos grans partits espanyols (a saber, el PP i el PSOE), estan fent una campanya electoral de baixa intensitat amb la finalitat de desactivar el vot, es a dir, per a que hi hagi molta abstenció.

Amb quina finalitat? La de tapar les pròpies vergonyes, es a dir, la de dissimular els seus mals resultats.

Auguren les enquestes que tant els resultats dels uns com els dels altres seran discrets. El PP patirà un cert  càstig (des del meu punt de vista sempre serà poc després dels nefasts 3 anys de govern que estem patint) Mentre, el PSOE, no acaba de remuntar el vol amb un Rubalcaba més cremat que la pipa d’un indi.

I aquests dos condicionats donen ales a les formacions més petites per a somiar amb uns resultats més que dignes. Diuen els experts que a menys participació, menys possibilitats de que els partits petits treguin representació, la qual cosa permetria al PP i al PSOE obtenir un major nombre de diputats.

La prova que corroboraria aquest fet seria la suspensió de la campanya electoral per l’assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó i l’ajornament de l’únic debat parlamentari que havien de fer els caps de llista de les dues formacions: Miquel Árias Cañete i Elena Valenciano. Un debat que sembla que serà de baixa intensitat, ja que, segons els analistes polítics, una Valenciano massa agressiva tindria les de perdre.

Tornant a la suspensió de la campanya electoral, la majoria coincideixen en que és normal que els del PP vulguin respectar la memòria d’un càrrec del seu partit, però es pregunten el perquè el PSOE també va optar per fer el mateix.

Potser recordar les paraules del líder de Podemos Pablo Iglesias ens aportarà una mica de llum a aquestes ombres. Es preguntava Iglesias per quin motiu s’havien de suspendre els actes electorals programats per la mort de Isabel Carrasco i no es fa el mateix quan es suïcida algú a qui li volen desnonar la casa.

Tots som persones humanes i a tots ens haurien de tenir la mateixa consideració, però evidentment hi ha classes i la classe política és una de les dominants (amb el permís de banquers i empresaris, sobre tot de la construcció)    

A QUI NO VOTAR A LES EUROPEES

De vegades resulta més difícil saber a qui no has de votar que a qui ho has de fer i, segurament per això, molts de ciutadans opten per quedar-se a casa, encara que aquest no sigui l’únic motiu per a fer-ho.

En principi si vas a votar ja vol dir, normalment, que ets sensible a la política i que, segurament, sols votar en la majoria de les eleccions que es convoquen. Si és així, quasi segur que, teniu una certa inclinació per una determinada formació política.

Però estareu d’acord amb mi la majoria de les formacions tradicionals (per no dir totes) ens han defraudat, sobre tot durant els darrers anys on han demostrat que no han sabut afrontar degudament el període convuls que ens ha tocat viure. Sembla que cap d’ells hagi posat el més mínim interès en solucionar el greu problema que pateixen les persones i només s’han preocupat en afavorir els interessos del lobbies dominants.

Com a conseqüència han sortit quasi com a bolets nous partits que intentaran fer-se amb un espai polític diferenciat de la resta i, el que encara serà més difícil, consolidar-lo després.

La majoria d’aquests nous partits han sortit com a conseqüència de les mobilitzacions socials, com per exemple la del 15-M de 2011. D’altres s’han inspirat en les queixes de la ciutadania, però també han sortit partits que deuen de trobar que la política del PP és massa d’esquerres.

Entre tots ells al qui no heu de votar és al partit Red, el fundat pel jutge Epilio José Silva. Motiu? Molt senzill, perquè s’ha fet públic que para confeccionar el seu programa electoral ha copiat literalment paràgrafs sencers del programa d’Equo, d’inspiració ecologista que va promoure l’exdirector general de Greenpeace Espanya José López de Uralde.

Evidentment tampoc votaré a Vox, un partit que, a priori es situa a la dreta del PP. Només cal veure que un dels seus impulsos ha estat l’infame Alejo Vidal-Quadras.  

A partir d’aquestes dades que cadascú obri en conseqüència.  

CONTROL SOBRE LA PREMSA

El passat dimarts ens descobria la revista Cafèambllet que darrere d’un gran diari hi ha una entitat financera.

Així, La Caixa estaria al darrere del Periódico y de la Vanguardia. Darrere del País està el Santander, de la Razón, el Banc de Sabadell, de l’ABC el BBVA i del Mundo Unipol  (una banca italiana de dubtosa reputació) Res es diu sobre d’altres diaris com per exemple l’Ara o el Punt Avui, potser perquè no tenen tirada nacional encara que el Periódico es ven quasi que exclusivament a Catalunya.

El portal de Internet Cafèambllet va treure per primer cop una revista en paper finançada per diversos milers de ciutadans que, així mostren el seu suport a uns periodistes que han sabut enfrontar-se amb el partits catalans com ara CDC, PSC o ICV, sobre tot per la gestió sanitària a la comarca del Maresme, però també d’una gran part de Catalunya.

En temps de la dictadura eren els poders de l’Estat qui controlaven la premsa. Hi havia, recordem-ho, la premsa groga o afí al poder i la resta estava subjecta a censura i, de vegades, fins i tot sé la segrestava sinó agradava algun dels apartats del seu contingut.

Amb l’arribada de la democràcia semblava que hi havia molta més llibertat, però ràpidament ens adonarem que els editorials prenien part per un o per un altre partit. La Vanguardia per exemple sempre ha estat al costat del poder. Durant la dictadura, que portava per nom la Vanguardia Española, es va mantenir fidel al bàndol guanyador i l’Església catòlica.

Durant aquells primers anys de la transició van sortir diverses publicacions com el País, Diario 16 i el propi Periódico de Catalunya, en canvi algunes van acabar desapareixent, com Pueblo y Arriba, el diari del Movimiento Nacional per antonomàsia.    

Ja sabeu que qui controla la informació, controla el poder. Però a la vegada, hi ha diaris que adopten una línia editorial d¡acord amb les exigències del públic. Un cas força curiós és el del País, durant molts d’anys considerat el diari oficial del PSOE. En els darrers temps ha donat un gir cap al centre dreta, ja que, segons els seus propietaris, pensen que la societat també ha evolucionat cap allà.

Personalment no crec que la societat hagi evolucionat cap al centre dreta. Que l’any 2011 guanyés el PP no vol dir que societat s’hagués fet més conservadora, sinó que es buscava una sortida a la crisi atrets pels cants de sirena de PP. En l’actualitat la societat s’ha radicalitzat. Els considerats de dreta han ocupat posicions properes a l’extrema dreta, mentre que els d’esquerres, també s’han col·locat a l’esquerra del PSOE. Però la majoria d’aquests darrers ni voten ni compren diaris i per això no se’ls té en compte.

Sobre l’Ara i el Punt Avui, es possible que no hi hagi cap gran banc al seu darrere, però si que tenen una marcada línia editorial. Per a conèixer la tendència de l’Ara només cal veure el dia que va veure la llum: 28 de novembre de 2010. Es volia fer coincidir amb el dia següent de les Autonòmiques per a donar-li la benvinguda a Mas, però la victòria de CiU va ser agredolça ja que no va obtenir la majoria que esperaven.  

El Punt Avui és la unió del diari el Punt que va néixer per a Girona i sempre ha tingut una marcada línia nacionalista i comarcalista, mentre que l’Avui va ser considerat durant molts d’anys com el diari oficial de Convergència. Però el gir nacionalista de la Vanguardia evidenciat amb la sortida de una edició en català (tal i com havia fet el Periódico anys abans), el va fer caure en picat fins que els editors del Punt van comprar la capçalera. Ara el Punt Avui té una clara tendència independentista, molt proper a l’Assemblea Nacional Catalana que és el mateix que dir que al darrere hi ha ERC.