CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Ebensee i Linz.

Després de visitar el castell de Hartheim i els camps de concentració de Mauthausen i Gusen podíem pensar que ja havíem vist tots els horrors possibles, que res podia superar-los... Però n’estàvem molt equivocats. Encara ens faltava Ebensee, a poc menys d’una hora de Linz, cap al sud i a la falda dels Alps.

Ebensee ‘amaga’ un dels camps de concentració més desconeguts i on es van viure, possiblement, les pitjors penúries per part dels confinats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

Vam arribar-hi en tren, la qual cosa és símptoma de tenir bones comunicacions. Ebensse és un poble d’estiueig que està al costat del llac Traunsee i conformat principalment per habitatges unifamiliars, molts dels quals ocupen els terrenys dels quals va ser el camp de concentració i, que igual com va passar a Gusen, es va vendre amb aquesta finalitat.

De l’antic camp poca cosa queda, una mena d’arc, on havia estat la porta d’entrada i un cementiri. Al costat del cementiri un centre d’interpretació que no vam visitar i davant mateix les portes de fusta restaurades fa relativament poc i ben protegides per a evitar que es puguin tornar a fer malbé.  

La part més interessant del camp de concentració que era on treballaven els presoners i deportats eren els túnels excavats a la muntanya i que està a molt poca distància del cementiri. S’hi pot arribar a peu sense cap problema.

Vam visitar l’únic túnel que es pot fer. Tot i que és profund, no és tot el llarg que havia de ser en un principi. Està revestit de plaques de formigó, la qual cosa el fa molt segur per als visitants, tot i que hi ha filtracions d’aigua.

Uns panells posen en context la història del lloc. Ens van explicar l’Andreu i la Maite que a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, les forces aèries aliades dominaven l’espai i bombardejaven tots aquells llocs susceptibles de produir armament. Per aquest motiu els nazis van haver de trobar una fórmula per a poder continuar fabricant material bèl·lic sense haver de patir desperfectes a les instal·lacions. D’aquí que se’ls hi va ocórrer fer-ho en túnels dintre de les muntanyes on estaven totalment protegits dels atacs anglesos i americans. Les xarxes de túnels es comunicaven entre si per un tren. 

Als túnels d’Ebensee s’hi volia fabricar la V2, la bomba voladora o com diuen alguns, el primer míssil que hi va haver. Però a causa de l’endarreriment de les obres, al final s’hi van fer components per a tancs i avions i també es va iniciar la fabricació de gasolina sintètica, a causa de l’escassetat de combustible que tenia el III Reig.

Al túnel que vam visitar hi ha una mena de capella (de fet un túnel inacabat) que és on es fan els actes d’homenatge de les diferents delegacions nacionals que visiten Ebensee, també estudiants de batxillerat de diferents països. La Maite i l’Andreu ens van explicar emocionats quan durant la visita que van fer l’any passat acompanyant un grup d’estudiants catalans, es van trobar amb un grup d’estudiants italians. Van acabar l’acte d’homenatge a les víctimes cantant tots junts la ‘Bella Ciao’ i el Cant a la llibertat de José Antonio Labordeta.

Poc abans de l’alliberament per part dels nord-americans, el comandant del camp va intentar assassinar els supervivents que encara hi quedaven fent-los entrar als túnels per a posteriorment volar-los. Havia corregut la veu del que volia fer i els confinats s’hi van negar. La SS no es va atrevir a disparar.   

Al cementiri hi destaca una gran creu que va ser sufragada per una senyora italiana l’home de la qual va morir a aquell indret. Tot i que va pagar perquè trobessin el cos del seu espòs, no el van poder identificar. També hi ha un memorial al lloc on estaven els forns crematoris.  

Com a altres camps, hi ha una sèrie de panells on consten els noms de qui van patir reclusió i mort. Numèricament, hi va haver pocs republicans espanyols.   

De tornada a Linz vam voler acabar ‘oficialment’ el viatge visitant alguns dels llocs més significatius durant la Segona Guerra Mundial.

Al balcó que hi ha a l’antic ajuntament situat a la cèntrica Hauptplatz i quan hi vam estar, presidit per un avet, va ser on Hitler va proclamar per primera vegada l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi. Recordeu que al primer capítol de la sèrie vaig dir que des del balcó del palau imperial de Viena va fer la segona proclama? El motiu de fer-ho a Linz per primera vegada va ser degut al fet que el dictador va néixer molt prop d’aquesta ciutat austríaca i hi estava estretament vinculat.

El Danubi, que encara no havíem vist, està a poca distància de l’antic ajuntament. Per entrar al centre històric de Linz s’ha de creuar el Nibelungenbrücke, és a dir, el pont dels nibelungs. Quan el dictador va entrar a Linz per aquest pont, era un pont humil. En canvi, actualment és un pont imponent amb diverses vies d’entrada i sortida inclòs carrils bici i una via per on passa el tramvia, un transport molt popular a aquesta ciutat. Va ser el dictador nazi qui va ordenar que fos així i, fins i tot va fer partir la universitat per a obrir una gran avinguda que permetés accedir més fàcilment al centre. 

      

CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Castell de Hartheim

La nostra estada a Viena havia acabat. Aquell matí agafàvem el tren que ens havia de portar fins a Linz, la capital de la regió de l'Alta Àustria, la tercera ciutat més gran del país en nombre d’habitants. Durant el trajecte no vam poder gaudir massa del paisatge perquè també plovia i estava mig boirós.

Vam arribar a l’hotel a hora de dinar i ja a la tarda, agafàvem un altre tren que ens portaria a la població de Alkoven, a uns 17 km de Linz.

Anàvem a veure el castell de Hartheim, el primer dels llocs considerats dels ‘horrors’ que formava part de la nostra visita.

Continuava plovent tot i que no ho feia amb intensitat. El castell, al que es pot accedir a peu pla, va ser construït al segle XVII és d’estil renaixentista i consta de tres plantes. Al poc d’haver entrat s’arriba al pati central sobre el qual està construït l’edifici. Té tres pisos d’altura i tots tenen galeries amb arcs de mig punt. Com a decoració hi ha tota una sèrie de medallons pintats mig descolorits. Em va recordar el pati dels Reials Col·legis de Tortosa.

L’Andreu i la Maite van fer-nos les primeres explicacions abans d’entrar, tot just davant la façana principal del castell. A partir de finals del segle XIX el castell havia estat una institució per a malalts psíquics i entre 1940 i 1944 va passar a ser utilitzat pels nazis para assassinar sistemàticament els considerats no aptes o no productius per a l’estat. En entrar ens vam trobar amb diversos grups d’estudiants que també l’estaven visitant i que ocupaven alguna de les sales del recinte. Per aquest motiu vam haver de començar la nostra visita a un petit pati exterior que en un altre temps va estar cobert perquè els veïns no veiessin la sinistra càrrega dels camions, tot i ser-ne conscients del que estava passant pel fum que sortia constantment de la xemeneia i l’olor de carn cremada. La forma d’eliminar-los era fent servir gas letal. No tots els que van morir aquí eren deportats d’altres països, ja que també hi havia austríacs amb deficiències físiques o psíquiques.

Una vegada entraven a l’edifici se’ls feia despullar, se’ls hi feia una foto i passaven a la cambra de gas, després se’ls amuntegava a la morgue per a ser posteriorment cremats. El crematori també va servir per a cremar deportats d’altres camps de concentració propers. 

Al llistat de noms que van patir aquell horror en destaca un, José Fatsini Fontcuberta que tenia el número 9897. Ens va dir l’Andreu que era de Tortosa, però segurament seria de Campredó, un barri de Tortosa. Fatsini és un dels cognoms familiars de la meva dona i aquesta branca de la família era originària de Campredó.  

 

Les parets de la galeria de la planta baixa estan plenes de plaques en record als que allí van assassinar.

Vam acabar la visita a l’exterior de l’edifici, al costat que dona a la carretera i on hi ha una gran fossa comuna amb milers de cadàvers. La paret està plena de plaques com per exemple la de José Egea Garcia, un excombatent republicà i exmilitant de la CNT que va compartir camps de concentració a França i Àustria, i també companyies de treballadors estrangers a França amb el seu fill José Egea Pujantes, que va sobreviure.

Judit Miralles, la neta del segon va voler recuperar la memòria història del seu avi i el seu rebesavi i ho ha anat explicant a tots aquells que l’han volgut escoltar. La història de tots dos es pot veure al documental ‘Adiós a la vida’.  

En tornar a Linz encara van tenir temps de passejar pel mercat de Nadal que hi havia a Hauptplatze, la principal plaça de la ciutat i fer una ‘bosna’, una salsitxa picant típica de la ciutat a una de les moltes parades que es troben al carrer.

 

PER A SABER MÉS:

La historia de un padre y un hijo que compartieron calvario en el campo de concentración de Mauthausen

"Mi abuelo se salvó, pero a su padre lo gasearon en Mauthausen" | Noticias de en Heraldo.es

CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Viena 2

El segon dia de la nostra visita a Viena va començar a Schillerptatz, és a dir, la plaça de Schiller, poeta, dramaturg, filòsof i historiador. Va ser un dels pocs moments del viatge que va ploure. Enfront de nosaltres l’Acadèmia de Belles Arts de Viena on, per dues vegades van rebutjar l’ingrés d’Adolf Hitler que pretenia ser pintor.

Passant per davant de l’imponent edifici de l’òpera i per la pastisseria Sacher, on no ens vam parar, vam arribar a la Helmut-Zilk-Platz on hi ha un memorial dedicat a l’horror de la II Guerra Mundial i a l’Holocaust nazi.

Posteriorment, vam anar la Judenplatz (plaça dels Jueus) passant novament per davant de la catedral.

A la Judentplatz hi ha un memorial dedicat a l’holocaust que van patir 65.000 jueus vienesos. El monument està fet d'acer i formigó i és com una llibreria amb els llibres situats de l’inrevés, és a dir, la part que es posaria cap a dintre en una prestatgeria, col·locat cap a fora. El monument també rep el nom de biblioteca ‘Sense nom’.

Vam dinar a un petit, però acollidor restaurant a la mateixa plaça i, havent dinat, vam dirigir-nos a Arenbergpark per a veure els dos imponents búnquers antiaeris que es van construir cap al final de la guerra per a defensar Viena dels atacs aeris aliats. De camí van tornar a recórrer alguna de les avingudes per on ja havíem passat la nit anterior. Això ens va permetre poder gaudir de la bellesa de Viena amb llum natural. Penseu que en aquesta època de l’any a 2/4 de 4 de la tarda es fa de nit a Àustria.

D’aquests búnquers, de fet unes grans fortaleses que no s’han tirat a terra per la seva magnitud i robustesa (penseu que les parets arriben a tenir 4 metres de gruix), n’hi ha quatre més, sempre emparellats i situat a parcs perquè el soroll dels canons causés el menor impacte possible a la població. Tots tres parcs formen un triangle imaginari al centre del qual hi trobaríem la catedral.

Tot i caure la nit, encara ens esperava un últim lloc, el monument als Herois de l’Exèrcit Roig situat a la Schwarzenbergplatz. El monument, aixecat poc després d’acabar la Segona Guerra Mundial, consisteix en una columnata de marbre blanc i, al davant una elevada columna a sobre de la qual hi ha un soldat rus. Hi destaca la inscripció: ‘Monument en honor als soldats de l'exèrcit soviètic que varen caure per alliberar a Àustria del feixisme’. Va ser sufragat per l’antiga Unió Soviètica.

Després de conèixer-se les atrocitats que van cometre els soldats russos sobre la població vienesa, sobretot les dones, aquest monument s’ha convertit en un símbol a la ‘violació’.

Una vegada acabada aquesta visita vam tenir temps lliure i vam acabar novament al mercat de Nadal de l’ajuntament.