AMPOSTA ARA: 10 LLISTES PER A LES MUNICIPALS DE 2019

Fa unes setmanes me van filtrar que a hores d’ara (o d’aquell dia) hi havia en marxa 10 llistes de cara les properes municipals de maig del 2019. Poden ser moltes (són moltes!), però ja sé sap que tothom porta dintre seu un egocèntric que aspira sortir a la llum en qualsevol moment.

Aquestes candidatures serien:



1. ERC-EA-AM: Adam Tomàs.

2. PDeCAT: Manel Masià. (1)

3. PSC-PM: Francesc Miró.

4. PxC (o amb el nom que finalment se presenti): Germán Císcar.

5. Demòcrates de Catalunya: Rosita Pertegaz. (2)

6. PPC: Antonio Baz.


I a partir d’aquí les novetats:


7. ICV: Rosabel Recio. (3)


8. C’s: Cecília Castelló. (4)


9. Nova Convergència (partit creat per Germà Gordó: Pere Vidal. (5)


10. CUP?: ? (6)


És evident que els 4 partits que tenen representació al Pla de l’Ajuntament d’Amposta presentaran llista: ERC-EA-AM, PDeCAT, PSC-PM iGermán Císcar que, segurament no serà amb les sigles de PxC i caldrà esperar a veure com se dirà l seva candidatura.

(1) Tradicionalment Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya s’havien presentat conjuntament com a Convergència i Unió arreu de Catalunya (també a Amposta)

(2) Durant aquesta legislatura Rosita Pertegaz (l’única representant d’Unió) va deixar el grup i va passar a ser regidora no adscrita. De totes formes caldrà veure si se presenten amb el nom de Demòcrates de Catalunya o un altre.

(3) Rosabel Recio se va presentar les passades eleccions dintre de la candidatura que va encapçalava Adam Tomàs gràcies a un gran pacte que se va formalitzar per a poder derrotar CiU. Als pocs mesos va abandonar l’acta de regidora al·legant motius de salut. Ara sembla que ICV concorreran en solitari.

(4) Fa 3 anys Guillermo Martínez va voler ser el cap de cartell de Ciudadanos i, tot i que se va fer la foto amb els altres caps de llista, al final el partit d’Albert Rivera no se va presentar a Amposta. Ara sembla que ho podria fer Cecilia Castelló, filla d’Alberto Castelló (ASAJA)

(5) Si finalment Pere Vidal (va ser primer tinent d’alcalde durant la primera legislatura de Manel Ferré) encapçala una llista seria una de les sorpreses (si s’ha desvetllat potser no tant) del panorama polític ampostí.

(6) I el gran misteri segueixen sent les CUP. Seran capaços de configurar una candidatura. A les passades eleccions un membre destacat de l’assemblea local com era Oriol Fuster (son iaio patern i Calaix eren germans) va formar part de la candidatura de l’actual alcalde. Però no fa gaires dies, un altre membre de les CUP, Pep Simó (fill de Josep Maria Simó, que va ser alcalde pel PSC), va qualificar d’anomalia política que una ciutat com Amposta que és la capital de la comarca del Montsià i la segona més gran del territori, no pogués presentar llista a les properes municipals.

Després de dir això a mi encara me queda un dubte:

-Què faran els comuns? Àngel Porres no tractarà de configurar una candidatura?

Suposo que d’aquí a quan sobri el termini de presentació de candidatures encara hi haurà alguna sorpresa. No pot ser possible que quan encara queden més de 10 mesos per a les eleccions sé sàpiga tot.

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

PACTES VENEN (O NO...) I PACTES VAN

De Ferreres, al Periódico. 

Després de més de 100 dies d’incertesa des de que es van fer les generals, no seré jo qui m’aventuri a dir si finalment hi haurà o no un pacte de govern.

Ahir, després de la Setmana Santa, es van reunir els dos líders de les formacions que van quedar en segon i tercer lloc, es a dir, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. L’única cosa que sembla que es va desencallar va ser el diàleg, ja que de la reunió no es va treure res de clar. Fins i tot, aquest matí a la SER parlaven de teatre. Es a dir, voler aparentar que cap partit vol anar a unes noves eleccions, perquè aquell partit al que la ciutadania consideri culpable, amb tota seguretat, serà castigar a les urnes i pot arribar a perdre tota opció d’entrar a formar part d’un nou govern... Si és que finalment es pot arribar a formar, perquè els resultats que donen les enquestes tampoc és que siguin massa aclaridors del que pot arribar a passar.

Segons Sánchez, avui (per ahir) estem més prop d’un acord de govern. Ja ho veurem...

Sembla que finalment, tot i les reticències, hi haurà una reunió entre les tres parts: PSOE, C’s i Podemos. Ja sabeu que fins ara els líders de les dues darreres formacions havien anunciat que un govern on estigués l’altre partit era del tot impossible. Sánchez haurà de mirar de convèncer-los a tots dos per a que li donin suport. I mentre això passa, què fa Rajoy? Esperar! (Com sempre...)

I mentre això es cou a la capital, a una ciutat petita del Sud de Catalunya s’acaba de trencar el pacte que va permetre confluir junts a les municipals de l’any passat... O sigui, entre precampanya, campanya i govern, ha durat 1 any... M’estic referint a Amposta.

Ahir mateix es va anunciar el trencament de l’acord que havien assolit ERC, EUA, ICV i Esquerra d’Amposta (EA), un partit d’àmbit local que tot i que la ideologia de la fundació va ser la comunista, en el decurs dels temps ha anat incorporant gent d’esquerres, però d’altres ideologies.

No diré que es veia venir (no estic tan posat com per afirmar-ho taxativament), però des de fora costa visualitzar un pacte com el que es va fer sinó es deixen de costat les diferents ideologies.

El primer símptoma de que alguna cosa passava va ser la renuncia de Rosabel Recio, tot i que va al·legar motius de salut. Rosabel, d’ICV, va anar de número 4. Després de la seva renuncia el lloc que ella va deixar el va passar a ocupar Júlia Manrique (ERC) i així tots els regidors del grup d’ERC (EA-AM) van passar a ser de la formació republicana, ja siguin militants o simpatitzants.

Mai sabrem que hauria passat si entre els 11 regidors que té el grup que va encapçalar l’alcalde Adam Tomàs n’hi hagués hagut algun que no formés part d’ERC. Si hagués renunciat o no...

El que sé sap (perquè així s’ha comunicat) és que Esquerra d’Amposta ha demanat a ERC que deixi d’utilitzar les seves sigles, ja que no té cap sentit fer-ho una vegada trencat el pacte. A la web de l’ajuntament encara no s’ha produït cap canvi, la qual cosa tampoc és d’estranyar perquè encara consta el grup de CiU, quan Rosita Pertegaz, d’Unió (o Demòcrates de Catalunya, tal com es diu ara), ja fa un mes que va abandonar el grup.

Segons ha transcendit, el motiu del trencament es deu a la gestió de la nova residència d’avis que ERC vol deixar en mans privades a diferència dels altres grups que volien que fos l’ajuntament qui se’n fes càrrec.

Suposo que més d’un ha pensat: Quin mort que ens va deixar Manolito! I no li deu de faltar raó...  

ELS ENEMICS DELS MEUS ENEMICS SÓN ELS MEUS AMICS

Foto: El Periódico de Catalunya. 

No conec Lluís Rabell ni falta que em fa. Tampoc recordo que hagi vist mai en persona a Artur Mas i de les poques vegades que vaig veure a Jordi Pujol, no en guardo cap bon record, més bé tot el contrari.

De fet, de Lluís Rabell (no confondre amb el del bolero) o n’havia sentit a parlar fins fa tot just una setmana quan es va anunciar que encapçalaria la llista de Catalunya Sí que es pot, integrada per Podem, ICV, EUA i també, suposo per societat civil, Rabell mateix en seria un bon exemple.   

Rabell és un nou vingut a la política, al menys al que es diu la política activa. Ignoro si alguna vegada ha format part d’alguna candidatura o ha estat escollit ni que sigui per a un càrrec menor. En principi hem de dir que bé del món de l’associacionisme i se’l considera un activista social que ha donat la cara pels més dèbils, sobre tot en els moments difícils com han estat aquests darrers anys.

Lluís Rabell ja té 60 anys. Potser sigui una mica gran per entrar en política, però l’experiència acumulada li ha de servir per a fer una bona campanya i mirar de contrarestar els seus màxims adversaris, entre els qui està Artur Mas.

Sabeu a ciència certa que Mas no és ni molt menys sant de la meva devoció. Ni me’n he refiat, ni me’n refio, ni me’n refiaré. D’aquí que pensi que si Rabell té els mateixos sentiments cap a ell, els enemics dels meus enemics són els meus amics...  

Mentre un s’amaga fins el quart lloc encara que aspiri a ser el president del nostre país, l’altre, des del primer dia, ja ha mostrar la seva disposició a governar i oferint-se com una alternativa solvent, com ho ha estat Ada Coloau, companya en moltes d’aquestes lluites socials de les que us parlava abans.

Catalunya Si que es pot, a diferència del PSC, si que inclourà en el seu programa el dret a decidir para que els catalans ens pugem manifestar si volem o no ser independents.

Ahir, el Periódico de Catalunya va publicar una extensa entrevista a Lluís Rabell (quantes més vegades digui el seu nom, més fàcil serà de recordar-me’n, ja que sovint encara em consta) de la que podem destacar les següents frases:

-El 27-S s’haurà d’escollir entre l’amnèsia i fer neteja. En clara al·lusió a les retallades dels governs catalans (i d’aquells que els hi ha donat suport), però també de la corrupció que ha afectat a una part de la classe política catalana i d’una manera especial a Convergència i el seu entorn.     

-Les qualitats de Romeva serveixen per emmascarar que qui dirigeix la llista de Junts pel Sí és el tapat Mas.

-Si Catalunya pogués trobar un encaix i un tracte de igual a igual amb la resta d’Espanya, ¡per què no?

-Som la llista de la gent que ha lluitat contra la reforma laboral que van recolzar alguns tapats de la llista que lidera Romeva.

I ja per acabar. Si Mas vol ser el president de Catalunya peti el que peti, hauria pogut optar per una altra solució que, segurament no va tenir en compte per desconeixement.

El que ara us explicaré és un fet verídic que va passar a la Galera durant els anys de la transició. Després de que en la dictadura, quasi tots el càrrecs els posava o havien de ser a gust de les autoritats del règim, van arribar les primeres eleccions lliures. I no només polítiques, sinó a entitats econòmiques socials, etc.

Així, s’havien de renovar els càrrecs a la junta de govern de la cooperativa agrícola, la principal entitat socioeconòmica del poble. Molts de socis tenien ganes de fer net i sobre tot, poder controlar la entitat per esbrinar si, en el passat havien hagut irregularitats.

Per tant era l’hora de promoure una llista alternativa a l’oficial on encara hi havia alguns dels antics membres.

Finalment van ser dues les llistes, però amb el mateix denominador comú: el cap de llista coincidia. Aquesta persona que encapçalava les dues candidatures se’l coneix al poble amb el nom de Joanàs.

Amb tota seguretat no és legal i fins i tot impugnable, però no em direu que no és una bona solució per algú que vulgui arribar a la presidència d’alguns estament.

De fet, si us pareu a pensar, és força semblant al que ha fet la llista de Mas. Tot i que no és ell qui l’encapçala, si que ha aconseguit aglutinar partits i entitats socials per a que entre tots els facin president.    

ELS DE CASA I LA RESTA

Dissabte passat, un tuit enviat des del compte de Twitter oficial de CiU, va fer encendre les xarxes socials provocant un allau de tuits criticant les formes de la federació nacionalista.

El tuit en qüestió deia això: El repte que ara tenim al davant és que els de casa anem junts.   

A qui es referien amb els de casa?

Expressions com aquesta poden arribar a tenir connotacions racistes, tal com fan els de PxC quan diuen: Primer els de casa.

Hores més tard, quan aquest tuit ja havia estat contestar i retuitejat massivament, CiU va rectificar: que a casa anem junts.   

Sembla ser que es referia a tots els partits proconsulta, a saber, ells mateixos (CDC i UDC), ICV-EUA, les CUP i ERC.

Des de fa mesos sembla ser que ha Catalunya hi ha dos tipus (o més) de catalans: aquells que abracen la fe independentista sense posar objeccions i els que no ho fem.

Vull que quedi clar (si és que encara no ho teniu) que jo de la ma de l’hereu de Pujol no vaig en lloc. No aniria ni a prendre un cafè al bar del costat de casa.

Mas i els convergents volen seguir sent la casta dominant a Catalunya i usaran totes les estratègies al seu abast per a que així sigui.

Catalunya és la seva casa, tal com va expressar la Marta Ferrusola l’any 2003 quan el pacte Tripartit va assolir el govern de Catalunya: Ens han furtat la Generalitat –va dir- Com si la Generalitat fos d’ells i de ningú més. 

Ser nacionalista té aquestes coses. Sovint es creuen els únics veritables representants del fet nacional, com si algú ens hagués dit el que és bo i els que és dolent. Sí, també parlo pels d’ERC. Encara que moltes vegades, uns i els altres busquen complicitats amb grups d’immigrants i miren d’atreure’ls... Cap a ells? No, cap els seus interessos.

No fa gaires dies que recordava que l’any 95 vaig anar de número 2 a la llista d’Amposta d’ICV. Com els altres grups varem anar a gravat una falca publicitària. La nostra candidatura estava formada per molta gent vinguda d’altres pobles: Anselmo Cano de Sant Mateu, Francesca Valldepérez de Tortosa, jo mateix de la Galera... Fins i tot tinguérem que completar la llista amb gent d’Alcanar i la Sénia, ja que no trobàvem prou gent. A la falca d’ERC, a qui Marta Cid posava veu, en un moment donat deia més o menys això: Una llista formada per dones i homes d’Amposta. Posant un especial èmfasi quan deia dones i homes. O al menys això ens semblava.    

Una altra cosa que mai he entès és com un nou vingut pot, ràpidament, abraçar la fe nacionalista. De socialistes, comunistes i capitalistes n’hi ha per tot arreu. També nacionalistes, però cada país té els seus. Si un dia me’n anés a viure a França, mai em convertiria en nacionalista francès, segurament me’n aniria cap el partit socialista, ja que les idees entre els membres d’una mateixa ideologia no canvien tant entre dues nacions.

En canvi, aquí he vist gent que ràpidament s’han convertit com si més que una ideologia fos una religió. En podria donar exemples, però no ho faré.

Abans he dit que no ho entenia, però ho tinc molt clar: per interessos. A Amposta molts nouvinguts s’han fet de convergència perquè ha estat durant quasi 3 dècades el partit hegemònic i saben que si s’apropen, la possibilitat de trobar feina (per exemple) és molt més fàcil que si no ho fan o es decanten cap a un altre partit.    

          

MATRIMONI DE CONVENIÈNCIA

Només saber de l’existència de Convergència Democràtica de Catalunya, ja sé la va denominar Conveniència, ja que es movia (i sempre s’ha mogut) pel seus interessos sense importar-los massa els problemes i necessitats reals de la societat que administren.

Quan Mas va trencar relacions amb el PP allà pel mes de setembre de 2012, tot feia pensar que la nova parella de CiU, ERC, ho seria a tots els efectes. Tal com es diu durant la cerimònia de matrimoni: en la riquesa i la pobresa, en la salut i la malaltia... Però no.

Si bé diuen que van de lliberals, a la pràctica demostren que són tan conservadors com els del PP, això sí, a diferència del PP, els de CiU sempre han anar de catalans... No, independentistes ho són des de fa dos anys. Abans eren catalanistes regionalistes i prou.

En els temes importants, aquells on els seus càrrec, excàrrecs o gent propera, tenen interessos, demostren que són conservadors de totes, totes. Estic parlant de les grans àrees de salut i ensenyament que generen una gran quantitat de negoci.

Ja sabeu que des de CiU es va promocionar la sanitat pública de gestió privada. A la nostra terra tenim els hospitals de Móra d’Ebre, Jesús, Comarcal d’Amposta i Clínica Terres de l’Ebre (l’antiga Aliança) Però els seus tentacles sociosanitaris arriben molt més lluny, de vegades amb la connivència d’altres partits com el PSC i fins i tot ICV, en el cas de que siguin necessaris a l’hora de tirar endavant els seus projectes. Això us ho podrien explicar bé els de Cafè amb Llet que ho han denunciat en nombroses ocasions, tot i els problemes que els hi ha ocasionat.

Però també a l’àrea d’ensenyament, on les escoles privades, ja siguin concertades o no, sempre han estat mimades pels diferents governs de CiU.

I aquí precisament volia arribar. Dijous passat el Parlament de Catalunya va aprovar una línia de subvencions per als col·legis (evidentment privats) que separen els alumnes per sexes. Ni més ni menys que 25 milions d’euros. He de pensar que a les dones de CDC el tema no els hi deu d'interessar gens ni mica, perquè sinó protestarien, no trobeu? 

Des d’una posició d’esquerres com la meva, em sembla inversemblant que al segle XXI (per si algú encara no se’n ha assabentat ja portem quasi 15 anys!) encara es toleri i, a sobre es premiï aquesta mena de col·legis.

Com els vots de CiU són insuficients i a la càmera catalana hi ha pocs grups que, en casos com aquest, pensen igual que CiU, Mas i els seus no van tenir més remei que pactar-ho amb el PPC.

Una vegada més ha funcionat el matrimoni de conveniència que formen aquests dos grups.

Segurament direu que una flor no fa maig i que ha estat un fet puntual i que no té perquè seguir sent així. Tot el que vulgueu, però jo que com ja sabeu, aprecio molt als de CiU (sobre tot als de CDC), vaig a fer-vos una predicció de futur.

No sé quin final tindrà el procés sobiranista, però estic segur que, tan si Catalunya es converteix en un estat independent com si no, no trigarem molts d’anys que tornarem a veure pactar als dos grans partits de la dreta: CDC i PP. Recordeu-ho!   

DARRERA HORA. El convergent Òscar Pierre, ahir va votar a favor de José Antonio Álvarez Gundín per a ocupar el càrrec de cap d'informatius de TVE. Gundín era fins ara el cap d'opinió de la Razón (Planeta), un mitjà que no es caracteritza precisament pel seu catalanisme ni pel se rigor informatiu. Quina raó l'ha portat a votar-lo?       

ELECCIONS EUROPEES. PROGRAMES ELECTORALS

Llegint el diari em vaig adonar que alguns dels partits (o coalicions) que es presenten a les Eleccions Europees del proper dia 25 se’n recorden de nosaltres, de l’Ebre i del seu hipotètic transvasament o pla estatal de regadius si voleu.

Ahir us recordava que un dels motius per a no votar a Cañete és, precisament, que si arriba a Comissari de Medi Ambient, voldrà portar a terme el pla que va dissenyar sent Ministre d’Agricultura i Medi Ambient. Per cert, sóc dels qui penso que aquest ministeri hauria d’estar separat, es a dir, el tema d’Agricultura i Pesca per un costat i el de Medi Ambient per un altre, ja que sovint, tenen interessos contraposats.

En canvi, hi ha partits que s’oposen frontalment a qualsevol pla de transvasar l’aigua de l’Ebre, com per exemple ERC que, durant el seu míting a Amposta, el seu candidat Josep Maria Terricabras va afirmar: El riu és vida: no només ho sé, m’ho crec. Ara bé, el que cal saber és si quan vagi a fer el míting a les Garrigues segueix dient el mateix o simplement obvia el tema.

Uns altres que s’han reafirmat defensors de l’Ebre han estat els d’ICV. El míting electoral, en aquest cas es va fer a Barcelona, cap i casal de Catalunya, el seu candidat Ernest Urtasun va dir que portaria a Brussel·les tant el transvasament de l’Ebre com el fracking (ja sabeu, l‘extracció de petroli mitjançant productes químics) 

També Javi López el candidat del PSC ha rebutjat qualsevol transvasament de l'Ebre, tal com he llegit a la Marfanta de Gustau Moreno.  

Evidentment, des del territori, qualsevol defensa que es faci del nostre ecosistema, benvingut sigui , ja que normalment sempre se’n recorden del nostre territori per a mal. Encara em pregunto per a què serveix ser Reserva de la Biosfera. El dia que vegi que serveix per alguna cosa ja us ho diré.

Tornant a ERC, dissabte a Amposta van exhibir un gran nus antitransvasista. El cavero Adam Deosdat va recordar que el nus no s’hauria d’usar políticament. Li dono tota la raó.

L’any 2003, el primer cop que vaig presentar-me en una candidatura socialista a Amposta, havíem emprat el nus en alguns fullets de propaganda electoral i, des de la Coordinadora Antitransvasaments se’ns va prohibir fer-ho. Ho varem substituir per un peixet.

Però sembla ser que al món de la política també hi ha classes i mentre a uns se’ls hi prohibeix, al altres se’ls hi consent. I no és la primera vegada!    

DIARI DE L’AGOST. DIA 28 (dimarts)

EL BUFÓ DEL REGNE
Durant molt de temps va ser considerat bufó del Regne el gran, plorat i recordat Pepe Rubianes. Ell mateix s’atribuïa aquest honor.
A qui també li van posar l’etiqueta i no recordo que la rebutges, va ser a l’Albert Boadella, durant molt de temps  director del grup teatral català els Joglars.
Finalment, li atribueixo el (de) mèrit de ser-ho a D. José María Ruiz-Marteos, per tots els xous que està muntant al voltant de la seva conducta delictiva i pròfuga.  
Ruiz-Mateos, que només fa uns dies demanava públicament que sé l’empresonés, ahir mateix va tornar a protagonitzar un altre episodi de no compareixença davant el jutjat que el requeria. La jutge titular va tornar a demanar una ordre de recerca i captura per a l’empresari estafador.
Una de els primeres mesures que va prendre el govern de Felipe González allà pel 1982, va ser expropiar el holding de l’abella que presidia D. José Maria. RUMASA, així es deia el grup d’empreses, era un entramat empresarial que amagava la seva mala situació econòmica amb tot un procediment d’enginyeria comptable on els pagarés anaven i tornaven de les diferents empreses per a que semblés que estaven capitalitzades quan en realitat, el grup, estava en fallida tècnica. Les persecucions que va patir el responsable econòmic del govern de González Miguel Boyer per part de D.José María van ser sonades. Recordo a l’empresari vestit de Superman i també tirant-li un pastís per la cara.
Ruiz-Mareos va tornar a reflotar el grup canviant-li lleugerament el nom Nueva RUMANA i va continuar fent el que sempre havia fet: comprar tot tipus d’empreses en dificultats, principalment del sector del vi i l’alimentació. Finalment l’estafa es va produir quan el grup va emetre una sèrie d’obligacions a un interès força atractiu i que els particulars van adquirir pensant que era un producte segur. Amb aquests diners, sembla que Ruiz-Mateos va comprar diversos hotels de Mallorca que, pel que sembla, tampoc va acabar de pagar. 
 
EL MADRID FA UNA FUGIDA CAP ENDAVANT
Que el Madrid no ha començat bé el campionat de lliga és un fet. 1 punt en dos partits, 2 gols a favor i 3 en contra diuen molt poc d’un equip que la temporada passada va batre tots els rècords d’efectivitat sent el màxim golejador històric i també va aconseguir el rècord de punts.
Està clar que el campionat només ha fet que començar i al Madrid li sobra temps per a remuntar. Ningú s’imagina que els resultats obtinguts fins ara puguin ser una constant durant tota la temporada.
Florentino Pérez s’ha volgut fer callar les crítiques amb la presentació del jugador croata Luka Modric que estava en revel·lia des de feia setmanes amb el seu anterior club, el Tottenham anglès.    
Els 42 milions que pot arribar a pagar el Madrid pel fitxatge semblen excessius per un jugador a qui no coneixia el gran públic i que tampoc no jugava en un dels equips punters de la lliga anglesa. El Periódico, per exemple, titula com a cortina de fum l’actitud del Madrid, ja que, pel que sembla, Florentino no tenia programat presentar-lo tan d’hora. Ja sé sap, si no vols que se parli d’alguna cosa, dóna’ls -hi un altre tema d’interès. 
 
MAS, LA DIADA I EL PACTE FISCAL
Precisament a l’hora de desviar l’atenció informativa els de CDC són autèntics mestres. Que no volen que es parli de retallades, treuen el tema del pacte fiscal per a que sembli que tots els mals que pateix Catalunya són per culpa del finançament que rep des de Madrid.
Davant les envestides independentistes per la diada, el govern català ficarà tota mena d’excuses per no acudir com a tal a la manifestació.      

Diuen Mas i el seu govern que la seva màxima reivindicació és el pacte fiscal i, precisament ahir, Rajoy es va comprometre per carta a estudiar-ho.

Però allò que és una prioritat per als d’aquí  ho deixa de ser quan es traspassen els límits autonòmics. Madrid no vol trencar les relacions amb el govern català, però tampoc té cap intenció de satisfer les seves peticions.
Per a l’esquerra la màxima prioritat és treballar per a que no es perdin més drets i mirar de recuperar els que s’han perdut fins ara que no són pocs. Ahir mateix, fins i tot Herrera va advertir a ERC de les seves prioritats i que s’embarcaran en cap projecte independentista de la ma de Convergència. 
 
GALÍCIA TAMBÉ FARÀ ELECCIONS ANTICIPADES
Núñez Feijoo va anunciar que a Galícia també es faran comicis anticipats el proper 21 d’octubre, coincidint amb les basques. Després de l’anunci de Patxi López era qüestió de temps que el president gallec fes el mateix.
Sembla ser que després de parlar-ho amb Rajoy van decidir que davant la degradació progressiva del PP, millor fer-les a l’octubre que al març de 2013.
El que més m’ha cridat l’atenció és que es digui que l’avançament electoral hagi agafat desprevinguts els partits de l’oposició. Tret de les municipals que sempre són quan toca, cada 4 anys, la resta poden avançar-se sempre que el cap de govern de torn ho consideri necessari, per tant, és obligació dels altres partits estar preparats. Ahir a la SER donaven per fet que el candidat socialista seria Pachi Vázquez (no sé si tindrà res a veure amb Paco, qui va ser alcalde de la Corunya durant diverses legislatures), en canvi el Periódico d¡avui encara no ho dóna per fet.

DIARI DE L’AGOST. DIA 26 (diumenge)

L’ENFRONTAMENT DE DOS EGOS

Johan Cruyff va criticar Mourinho per l’escassa presència de jugadors de la cantera al primer equip del Madrid i el portuguès li va replicar que a l’equip del Barça que entrenava l’astre holandès i que va guanyar la primera Copa d'Europa per al Barçal’any 1992, hi havia uns bons jugadors formats al club: Stochkof, Laudrup, Koeman i Romario. I d’altres afegiria jo. Certament, entre els titular del Barça d’aquella final només hi apareixen dos noms de jugadors formats aquí: Guardiola i Ferrer.

Però l’Únic va cometre una errada i per això serveixen les hemeroteques i Internet. Romario no va aterrar a can Barça fins l’any 1993.

Evidentment les declaracions i contradeclaracions fetes entre Cruyff i Mourinho es un xoc d’egos. Si l’entrenador blanc, diu que és l’Únic, l’actual seleccionador català deus de pensar, segur que està per sobre de l’altre. I hi està, d’això no hi ha cap dubte. No cal comparar-los com a entrenadors (potser aquí les trajectòries no són tan diferents), però els grans herois futbolísticament parlant solen ser els jugadors i mentre el portuguès no va destacar mai, l’holandès va ser considerat el millor jugador de la seva època i un dels millors món de tota la història.

Però deixeu-me dir una altra cosa. Cruyff, sinó recordo malament va arribar al Barça com a entrenador l’any 1989. En 2 anys, difícilment, podia establir les bases de la seva peculiar manera de veure el futbol i, per tant, es va haver d’anar a buscar fora el que no es tenia a casa.

Ningú discuteix que, fruit d’aquella planificació feta per a llarg termini, el Barça ha acabat sent un equip on la majoria de jugadors del seu planter s’han format als equips base del club. Es va trigar uns 15 anys, però l’arbre va acabar donant els seus fruits que els va arreplegar un dels seus deixebles més avantatjats: Guardiola.

CREUAMENT DE DECLARACIONS

De cara a la manifestació de l’11 de setembre, tothom hi vol dir la seva. Es nota que poc a poc s’està tornant a la plena activitat política després d’un ensopit mes d’agost.

Avui per Catalunya Ràdio han entrevistat a la responsable de finances del PSC i diputada al Parlament Rocio Martínez-Sampere. Ha dit la dirigent socialista que “Si Mas va a la manifestació de l’11 de setembre, al dia següent s’ha de posar a treballar per a la Independència”. I raó no li falta. CiU (i sobre tot DCD s’ha caracteritzat sempre per l’ambigüitat. Mentre de portes cap a fora diuen una cosa, què, normalment, és el que els hi va millor per a les seves polítiques, de portes cap endins, tot és molt diferent. El mateix podríem dir sobre les seves actituds a Catalunya i a Espanya. Mentre aquí es solen comportar com autèntics hoolligans, les seves posicions moderades han permès més d’un cop salvar els mobles al partit que governa a Madrid (normalment més al PP que al PSOE)

Comparteixo totalment l’opinió de Sampere. Si Mas acudeix a la manifestació de l’11 de setembre, a partir de l’endemà mateix, cal buscar acords amb els partits més propers ideològicament per a trencar amb Madrid.

Un d’aquests partits, ERC, ja s’ha manifestat en boca del mateix president Oriol Junqueras que cal buscar un ampli acord que passaria per ICV-EUA, però principalment amb CiU per a presentar-se plegat en unes properes eleccions autonòmiques per a configurar una majoria independentista al Parlament i proclamar la independència de Catalunya. Junqueras ha dit també que acceptaria fer el sacrifici de renunciar a ser-ne el número ú de assolir un acord semblant.

En canvi, des de ICV, no ho acaben de veure-ho clar i s’han expressat amb els següents termes: Si ERC s’acaba posicionant al costat de CiU, que es vagi oblidat de formar un bloc catalanista i d’esquerres.  

Com dic des de fa temps, l’actual ERC rés té que veure amb l’ERC presidida per Carod Rovira i que va pactar amb el PSC i ICV-EUA per a formar fins a dos governs catalans deixant a CiU a l’oposició. L’actual partit republicà ha virat a la dreta, ja que, independentisme i dreta, no són accepcions incompatibles, més aviat, amb el nacionalisme, lliguen com  un all i oli ben fet.

ENS HA DEIXAT NEIL ARMSTRONG

La notícia l’he sabut per mig de la meva família. Mon fill ha dit: Però que va fer aquest home? L’única cosa que fa ver va ser protagonitzar una pel·lícula. Quan li hem dit que va ser el primer home en xafar la Lluna, ha dit: Tothom sap que no es cert que s’arribés a la Lluna.  

Non fill podia parlar amb broma o no, però el cert és que encara hi ha gent que dubta que Armstrong, Aldrin i Collins arribessin mai al satèl·lit de la terra i que tot va tractar-se d’un muntatge en un estudi de la televisió de l’època.

Sigui veritat o sigui mentida, a Armstrong se’l recordarà sempre com el primer ser humà en trepitjar la Lluna i, per això va rebre els honors i sempre va ser considerat un heroi al seu país.

GUILLERMO COLLARTE

Qui? Guillermo Collarte. Aquest també va arribar a la Lluna o ha fet alguna proesa de mèrit? No.

Aquest senyor, per dir-ho finament, es un diputat del PP al Congrés que declara que guanya 5.100 euros al mes i diu que sé les passa canutes per arribar a final de mes.

Què passaria si guanyés 4500 euros i no pogués viure amb els seus pares?

He dit sempre que tothom viu al límit de les seves possibilitats i que la casa que et puguis comprar, el cotxe i el nivell de vida que portis, anirà d’acord amb els ingressos que tinguis. Collarte, segurament, paga una hipoteca, un préstec per al cotxe i alguna cosa més. Tal vegada està pagant la carrera universitària del seu fill. I és legítim que així sigui, però el que no és legítim que la resta de ciutadans no pugem aspirar el seu estatus. Jo m’he de conformar amb un cotxe més petit i segur que més vell, amb viure a un pis de protecció oficial que fins i tot per a fer reformes varem d’haver de demanar un préstec hipotecar i, amb força penúries (i privant-nos de moltes coses) estem pagant una carrera universitària al fill petit. I dono gràcies perquè, malgrat tot, disposo d’un sou de 1.200 euros nets al mes (la meva dona una mica més) i podem fer tot això que abans he dit. Però hi ha molts ciutadans que han estat desnonats per no poder fer front a la hipoteca, que han hagut de vendre el cotxe per anar en transport públic i que tenen el seu fill a casa sense poder estudiar ni treballar, perquè no hi ha feina.

És el que deia l’altre dia: la realitat d’uns i la dels altres. Les dues realitats que, desgraciadament tenim al nostre país.      

DIARI DE L’AGOST. DIA 25 (dissabte)

LANCE ARMSTRONG

Trobo simplement injust que ara després de no sé quants anys sé li pugui retirar els 7 Torus que va guanyar. I no el defenso, simplement, penso que és de justícia no fer-ho.  

Si Armstrong va ser un trampós perquè no se’l va descobrir quan tocava. A Contador, segurament que per molt menys, se’l va sancionar per un any i sé li va retirar la victòria del Tour. A Contador el vaig defensar, a Armstrong, no (encara que paregui que sí)

Què hi havia alguna cosa estranya? Segur. Un càncer no el supera tothom i, a sobre, una vegada superat, quans fan una proesa? I Armstrong no en va fer una, en va fer, al menys 7 (les 7 Tours consecutius que va guanyar) El darrer l’any 2005, fa 7 anys i, per molt que les denúncies anessin fent camí pels jutjats, no es pot tenir a una persona amb la incertesa de què passarà.  

Es diu que Joseba Beloki podria guanyar 3 Tours d’una tacada, però no és el mateix...

RESTRICCIONS PER  COBRAR ELS 450 EUROS

Per què seran 350, no? Segons Rubalcaba qui ho tindrà més malament seran els joves. Si abans no se’n anaven de casa fins que tenien 30 anys ho més, ara ja s’hi quedaran per sempre.

I és què si viuen amb els pares no se’ls hi donarà l’ajut, al menys que els pares visquin en la misèria o quasi.

Avui he llegit un suggeriment: “Que visquin amb els pares, però que no ho diguin”. Si fos tan fàcil.... I qui em diu a mi que no se’ls hi demanarà un contracte de lloguer o un altre document que acrediti que viuen sols?

LLOGUERS...

I parlant de lloguers... El govern ha modificat la lleia per a que a l’arrendador li pugui ser més fàcil tirar a l’inquilí al carrer en el cas de que no pagui. Quan sé li va preguntar a la vicepresidenta a qui afavoria la lleia, va respondre “a les dues parts”. MENTIDA! Una més!!! Sempre al propietari, al ric, a l’especulador...

GRÈCIA UN PAÍS LLIURE

La Merkel el va qualificar com a tal, però permeteu-me que ho posi en dubte. Gràcia no pot ser un país lliure si té intervinguda la seva economia i es van haver d’avançar les eleccions legislatives per pressions de l’eurozona.

Us en recordeu que en temps de Franco es deia que España era una grande y libre i ni era una, ni era grande ni tampoc libre i segurament que ni tan sols era un país, i si ho era, mancat de democràcia i llibertats. Paradoxes de la vida.

VOTANTS DEL PP PENEDITS

Avui, a les pàgines del País va una entrevista a Amparo Baró que, segurament la recordareu en el seu paper de comunista a la sèrie 7 Vidas amb Santi Millan i la Paz Vega. Entre d’altres coses diu que en les passades eleccions va votar al PP (la qual cosa demostrar que res tenen que veure els personatges de ficció amb els actors de carn i ossos) i ara n’està penedida. Imagino que com ella molt més gent, però el penediment, al contrari del que passa amb els cristians, a mi no em serveix. Gràcies a tots els qui van votar el PP a mi m’han tret sou i drets laborals obtinguts al llarg de la meva vida com a treballador. I, dintre del que cap, encara sóc dels afortunats que cobro la nòmina al final de cada mes, ja que hi ha molta gent que ni això.

Ara bé, el que si que els faria fer jo com als cristians és penitència i no deixar-los votar durant moltes legislatures per irresponsabilitat manifesta.

CORREBOUS SENSE BOUS

O digueu-li si voleu encierros. Pot ser possible? Evidentment si la paraula per si mateixa ja defineix l’acció correbous és igual a fer córrer els bous, si no hi ha bous, l’acte com a tal és impossible. Però la gent córrer com si al seu darrere hi hagués un bou i, pel que sembla s’ho passen igual de bé i, fins i tot, hi ha acte per als petits sense que ningú es plantegi prohibir-ho. I sinó, pregunteu-ho als veïns de Mataelpino (Madrid) a veure que us expliquen. Al poble li fan un tancat com si haguessin de passar els bous, però a l’hora de la veritat deixen anar una bola de 3 metres d’altura i 100 quilos de pes i ja has vist camentes ajudeu-me... Si t’atropella, et pot fer mal, però mai tant com una mala cornada de bou. Com a mostra millor una imatge. Espero que us agradi... Ah! Als encierros dels petits la bola no és ni tan gran ni tan pesada. Això si, poden venir totes de cop...  

http://www.lasextanoticias.com/index.php/videos/ver/un_encierro_de_pelotas/470203 

INTROMISSIÓ PEPERA PER LA DIADA DE L’11 DE SETEMBRE

Al PP i als membres del govern no els hi agrada que a Catalunya féssim actes reivindicatius i d’identitat nacional. Ara, els de la FAES, han trobat l’argument que des d’Europa ens miraran amb escepticisme i això perjudicarà la recuperació econòmica generant desconfiança.

Des de les files d’ICV ja s’ha respost als membres del govern i els hi ha dit que  la desconfiança la creen ells amb les mesures que estan adoptant i que perjudiquen greument els ciutadans del país.    

 

DIARI DE L’AGOST. DIA 21 (dimarts)

UN GÀMPER DESNATURALITZAT
TV3 va retransmetre ahir el tradicional torneig Joan Gàmper en honor al seu fundador. Com que feia 20 anys de la primera copa d’Europa guanyada a la Sampdoria, res millor que portar a l’equip italià per a commemora l’efemèride.
Però aquesta edició del Gàmper va ser desnaturalitzada i no va correspondre al que ha significat al llarg de la seva història aquest torneig.
L’avançament de la lliga a mitjans d’agost ha trastocat els plans de la majoria d’organitzadors dels tornejos estivals, tan arrelats al nostre territori.
Tornejos com el Ramón de Carranza de Cádiz, el Teresa Herrera de la Corunya, el Taronja de València, el Colombí de Huelva, etc. em sembla que no s’han jugat, al menys no he escoltat ni he llegit res la celebració dels mateixos.
Potser el Barcelona també s’hauria pogut plantejar l’anul·lació del seu torneig o, en tot cas, jugar-se en una altra data (si és que n’hi ha cap de disponible) Jugar el Gàmper amb només uns pocs jugadors del primer equip (Villa, Pinto, Afelay, Montoya, Dos Santos, Sergi Roberto... –alguns d’aquests jugaran més amb el Barça B que no amb el primer equip-)  
La Sampdoria va marcar al primer minut un gran gol i poca cosa més, com el Barça, però sense fer cap gol. Als joves jugadors els fa faltar ofici per a guanyar el partit. Combinaven bé fins arriba a l’àrea rival, però allí s’estavellaven una vegada i una altra contra la defensa rival.
Si el que es pretenia ahir era fer un homenatge als Bakero, Zubizarreta, Koeman, Stoichkof, Begueristain i companyia, potser millor haver fet un Gàmper de veterans que enfrontés als dos equips que van disputar la final de la copa d’Europa de l’any 92.
Al menys va servir per a presentar l’equip amb Song, el nou fitxatge. 
 
L’11 DE SETEMBRE I EL SENTIT COMÚ
Quan encara falten 3 setmanes per a la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, els diferents partits estan debaten com ha de ser aquesta jornada i la conveniència o no de l’assistència dels membres del govern català a la manifestació que es farà a Barcelona.
Dintre del mateix govern, la vicepresidenta Joana Ortega i el Conseller d’Interior Felip Puig (dimissió ja!!) mantenen postures contraposades sobre l’assistència de Mas i la resta de consellers.  
Jaume Bosch, d’ICV creu que el President no hauria d’anar perquè el sostre reivindicatiu que tindrà la manifestació està mol per damunt de les expectatives de CDC.
En canvi, Oriol Junqueras està encantat de que Mas i la resta de consellers puguin assistir-hi i parla de que independència és igual a llibertat. Personalment crec que és com mesclar naps i cols. Es pot ser lliure sense haver de ser forçosament independent.
L’Alicia Sánchez-Camacho ha apel·lat al sentit comú de Mas per a que no acudeixi a la manifestació de la Diada. Algú li hauria de dir a l’Alicia que en català, el sentit comú es diu 
SENY.
Finalment Pere Navarro, primer secretari del PSC ha dit que ha de ser una jornada reivindicativa a favor del dret de tenir una sanitat pública de qualitat, un ensenyament públic de qualitat, un lloc de treball estable. Sense renunciar a la independència de Catalunya, penso que és molt més sensat recuperar els drets que entre els governs d’Espanya i de Catalunya ens han usurpat. Amb aquesta postura crec que Pere Navarro mostra tenir molt més seny que ningú. 
 
A LA DRETA DE LA DRETA
Estar a la dreta de la dreta, no és estar a l’extrema dreta?
L’exministre Jaime Mayor Oreja i l’europarlamentari Alejo Vidal-Quadras discrepen del govern del PP en el tema de les polítiques que pretén aplicar el govern a determinats membres de la banda terrorista ETA.
El PP, ara que governa (i per a variar) vol fer tot el contrari del que deia quan eren oposició.  
Per un costat vol variar la política penitenciària i per l’altre perdonar els fugits que no tinguin delictes de sang i que vulguin retornar al País Basc.
Vull recordar que el PP de la Galera va convidar a Vidal-Quadras quan era candidat al Parlament Europeu a visitar la Fira de la Terrissa, amagant el fet als membres d’ERC que eren socis del govern municipal. Aquest fet va propiciar que les relacions entre tots dos partits s’acabessin de deteriorar. 
 

CONSTITUCIÓ DEL PARLAMENT DE SOMÀLIA

Algú ha vist les imatges? Res a veure amb les parafernàlies dels països occidentals, sobre tot Anglaterra. El parlament somalí es va constituir a l’aire lliure al costat de l’aeroport. Motiu? Sembla ser que és el lloc més segur del país. A més, no ha sortit d’unes eleccions lliures (sufragi universal), sinó que els seus membres han estat escollits pels caps trivials davant la manca de garanties a l’hora de fer uns comicis electorals.