NO ENTENC EL CATALÀ

Quan algú s'obsessiona amb una idea, al final aconsegueix el seu propòsit. Fa anys, al País Valencià va aparèixer un partit anomenat 'Unión Valenciana' liderat per Vicente González Lizondo que ni tan sols era valencià de naixement. Un dels 'mèrits' d'Unión Valenciana va ser fer president Eduardo Zaplana que havia nascut a Cartagena iniciant així l'etapa dels diferents governs del PP a aquesta comunitat. L'ideari d'Unión Valenciana es pot resumir en un punt: anar en contra de tot allò que es pogués identificar amb Catalunya o amb el català. Aquest partit va ser finalment 'engolit' pel PP que va fer seva la doctrina anticatalanista. Primer va ser el PP sol i més tard sé li uniria Vox per a continuar la campanya iniciada per 'Unión Valenciana' en contra del català/valencià fins al punt de presentar el valencià com un idioma diferent del català. Passats els anys aquest missatge ha anat calant dintre de la societat valenciana fins al punt de què, sobretot en els sectors més joves, s'ho han acabat creient i acceptant com una veritat inqüestionable. Us posaré dos exemples. El primer el vaig viure en primera mà. El segon li va passar a una neboda. Llegiu atentament. El 17 de febrer a Borriol (comarca castellonenca de la Plana Alta) hi va haver la III Trobada de Muixerangues amb la participació de Conlloga Muixeranga de Castelló (que era qui organitzava l'acte), Muixeranga de Cullera i la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. En acabar la diada i mentre es feia un aperitiu a la plaça de la Font que és la que està enfront de la Casa Consistorial, la canalla de la Muixeranga de Cullera anaven venent diferents peces de marxandatge com per exemple mocadors, xapes amb el seu logotip, etc. Un parell de xiquetes d'uns deu anys me se van apropar per a vendre'm alguna cosa. En donar-les-hi un bitllet em van dir que no tenien canvi, així que ràpidament en van anar a buscar. Mentrestant, la meva dona em va dir que ella ja els hi havia comprat un mocador... En un moment donat de la conversa una de les xiquetes ens preguntà: -Sou catalans -visiblement estranyada-. -Sí, què tu com et pensaves que parlaven els catalans...? -li vaig respondre-. Quan algú et digui que el valencià i el català són idiomes diferents els dius que no és veritat que tu vas parlar amb uns catalans i ens enteníem perfectament. -li vaig acabar dient- La segona anècdota li va passar a Paula, una neboda nostra un dia que va anar a Port Aventura aquesta passada primavera. Mentre feia cua per a muntar a una de les atraccions que més fan augmentar l'adrenalina. Al costat seu una valencianeta que també es disposava a muntar a la mateixa atracció sé li va dirigir amb aquestes paraules: -Ens podem agafar de la mà...? És que tinc una mica de por... Però he de dir-te que jo el català no l'entenc. Es van agafar de la mà, van pujar a l'atracció i van continuar parlant amb tota normalitat.

EL VALENCIÀ AL CONGRÉS: OBLIT INTENCIONAT?

No sé amic lector si tu, com jo, també te’n vas adonar de que quan la Presidenta del Congrés dels Diputats la balear Francina Armengol va esmentar les llengües dels diferents territoris d’Espanya que permetria usar a la cambra baixa no va dir res del valencià. Ràpidament, els sectors més reaccionaris del País Valencià van posar el crit al cel i van reclamar que el valencià tingués el mateix ‘estatus oficial’ que la resta de parles territorials. Els mateixos sectors que no usen pràcticament mai el valencià. I a sobre son tan hipòcrites que la Vicepresidenta Segona de la Generalitat Valenciana Susana Camarero en una declaració institucional va dir que ‘les llengües s’estan utilitzant per a dividir i no per a unir...? Suposo que estava parlant d’ells mateixos de de l’ús polític que sé li dona al valencià a l’hora de diferenciar-lo del català. Francina Armengol que abans de ser Presidenta del Congrés de Diputats va ser durant 8 anys Presidenta del Govern de les Illes Balears (2015-2023) té molt clar que l’idioma que es parla a les Illes Balears és el català en la seva forma dialectal balear i, per tant, també deu tenir molt clar que l’idioma que es parla al País Valencià és el català en la forma dialectal valenciana. ¿Veritat que ningú discuteix si el castellà que es parla a l’Andalusia, a Extremadura, a Canàries o a qualsevol país d’Amèrica del Sud on és oficial aquesta parla és consideren idiomes diferents amb una gramàtica pròpia? Imagineu-vos per una moment que de sobte sortíssim els habitants de les Terres de l’Ebre i diguéssim que no parlem català, sinó ebrenc (o tortosí tal com s’havia anomenat antigament)... Quina reacció causaria? Precisament la riquesa d’un idioma està en la gran diversitat de variants dialectals que té. Les variants dialectals no només comporten l’ús de paraules pròpies i diferents de cada zona sinó també de l’entonació que sé li dona a la parla. La parla ebrenca, per exemple, està molt allunyada dels català de Pompeu Fabra que va ser qui va establir les normes del català modern o del català estàndard que s’empra als informatius de TV3 i, en canvi, molt més propera a la parla d’altres territoris com Lleida, les comarques del Nord de Castelló i fins i tot de la comarca aragonesa del Matarranya. Però a Catalunya ningú es qüestiona que les variants dialectals dels diferents territoris no siguin català si exceptuem l’aranès propi de la Vall d’Aran. Per què, llavors, un sector de la ciutadania valenciana sí? I dic un sector perquè la gent d’esquerres del País Valencià tenen molt clar que parlen català encara que el puguin anomenar valencià. Son precisament els votants dels partits de dretes aquells que segurament tant al seu entorn familiar com en la seva vida pública usen el castellà per que els consideren l’idioma comú de les Espanyes els únics que es qüestionen la unitat de la llengua. Des de la seva tomba Vicente González Lizondo es deu jactar-se en veure com els seus successors com a bons deixebles han continuat amb la labor d’allunyar-se de tot el que tingui que veure amb Catalunya i el català amb l’únic propòsit de confrontar territoris i ciutadans per a treure’n rèdit electoral.

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 11

162è TALL

Ahir se va fer el 162è tall de l’N-340 als seus dos punts més habituals: L’Ametlla de Mar i les Cases d’Alcanar.

A les Cases d’Alcanar érem una quarantena de persones, el que no està gens malament si es te en compte que ja es porten més de 22 mesos de mobilitzacions.

L’únic incident remarcable d’ahir a les Cases d’Alcanar va ser quan un espontani va sobrepassar el control dels Mossos (els va agafar desprevinguts) i adreçant-se a Llorenç Navarro que en aquell moment era qui estava parlant, va dir:

-Eh, tu! Espavilao...

Sé va queixar per que l’havíem fet aturar i va al·ludir que al cotxe portava dues filles petites que estaven molt cansades.

Llavors Llorenç li va dir que si tenia una urgència que podia passar. Immediatament es va posar a parlar amb els Mossos que ja havien anat cap a ell. Allí va acabar tot.

EL PP TORNA A LA CÀRREGA AMB LA PARLA  

Quan el PP de València sé queda sense arguments sempre acaba per refugiar-se en un de molt poc recorrent: La parla.

Jo al·lucino cada vegada que veig la distinció entre català i valencià. Si per emprar unes poques paraules diferents i tenir alguna variant dialectal s’ha de considerar un idioma diferenciat, l’andalús o el castellà que es parla a l’Aragó o a Astúries (no confondre amb l’aragonès i l’asturià o bable que són idiomes tot i que molt poc parlats)també podrien ser-ho.    

El PP valencià va trobar un filó d’or amb l’idioma. Segons els populars, el domini català es propagava a través de la parla i per tant, aquesta situació s’havia de tallar de soca-rel. D’aquí que, per exemple, tanquessin tots els repetidors que hi havia de TV3 al seu territori, la majoria propietat d’Acció Cultural del País Valencià.

EL CARTELL DE LES CUP SOBRE L’1-O

No el valoraré, que cadascú opini o pensi el que vulgui. Simplement us diré que aquest tema es pot enllaçar perfectament amb l’anterior. Si us hi fixeu, al cartell hi apareix el mapa dels Països Catalans, una terminologia i una idea reivindicada pels anticapitalistes, però que ha ofès els valencians del búnquer barraqueta, tal com reflecteixen alguns dels comentaris que van deixar al Twitter i que he pogut llegir al diari digital Público. Alguns d’ells molt mal sonants.

http://www.publico.es/politica/cup-llama-barrer-capitalismo-patriarcado-corrupcion-y-monarquia-referendum-del-1-o.html

NOMÉS PONT PASSAR A ESPANYA I AMB EL PP

No sé si ho recordareu. A les monedes de Franco hi posava la següent inscripció: Caudillo de España por la G. De Dios. Érem massa menuts i els nostres pares poc instruïts per a saber que nassos volia dir aquella G. Finalment algú ens va dir que volia dir Gracia... ‘Pos’, quina poca gràcia!  A donar un cop d’estat militar i causa la mort de centenars de milers d’espanyols li deien Gracia de Dios. Quin eufemisme, no?

Actualment, per la gràcia del PP, la Fundación Francisco Franco segueix gaudint d’uns privilegis que a qualsevol altre país del món sé considerarien intolerables. Però això és España i governa el PP, els descendents directes per línia paterno-filial del PP i per tant no cal estranyar-nos-en de veure com el partit del govern els hi concedeix un tracte especial aportant milions d’euros a la fundació i concedint-los l’explotació del Pazo de Meirás, la residència gallega del dictador.

LA GUARDIA CIVIL ‘OCUPARÀ L’AEROPORT DEL PRAT

No tingueu temor. De moment no es cap com contra el Govern de la Generalitat ni res que sé li sembli.

Davant el no acord dels treballadors d’Eulen a l’oferta que els hi va fer l’empresa amb la mediació del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i que, per tant, farà que continuï la vaga (indefinida a partir de la propera setmana), tal i com ja s’anava anunciat, seran els agents de la Guardia Civil els que passin a exercir les tasques de seguretat de l’aeroport.

Tal i com s’opina des del propi cos armat, estic d’acord que el tema de la seguretat mai s’hauria d’haver privatitzat. Però si se furga una mica, segur que hi trobarem interessos particulars i possiblement algun tracte de favor cap a les persones que van facilitar que així fos.

Digueu-me malpensat...   

EL FILÓ DE LA LLENGUA

Pràcticament tots els partits polítics han trobat amb al llengua un autèntic filó a l’hora d’aconseguir vots. Ara bé, no tos els partits l’usen de la mateixa manera i també depèn de les comunitats autònomes.
Per a fer un ús partidista de la llengua, la primera condició que s’ha de donar és que a la pròpia comunitat hi hagi més d’una llengua oficial. De no ser així, evidentment, no hi ha cap tipus de polèmica.
Posaré d’exemple tres comunitats on, de diferents maneres, podem trobar casos significatius d’aquest ús partidista del que vull parlar: València, l’Aragó i Catalunya.
A València és dóna el cas més significatiu. Fixeu-vos que aquí s’ha canviat el nom de la llengua: el català de València va passar a dir-se valencià. És cert que hi ha matisos propis i paraules que només es diuen allí, però això passa a tot arreu. A les Terres de l’Ebre per exemple, diem got en lloc de vas, granera en lloc d’escombra, escurar en lloc de netejar els plats, natros i vatros en lloc de nosaltres i vosaltres... I no per això al català d’aquí l’anomenem oficialment tortosí o ebrenc. En tot cas estaríem parlant d’un dialecte, mai com una llengua diferenciada, tal com s’ha vet a València.
La primera controvèrsia amb el català a València va sorgir de la ma del partit Unió Valenciana de Vicente González Lizondo. Quan aquest partit donava els darrers cops de cua, el PP va aprofitar l’ocasió i a part d’incorporar a molts dels seus militants,també va assumir la mateixa política lingüística, endimoniant tot allò que tenia que veure amb el català (entitats, mitjans de comunicació...) Unió Cultural del País Valencià d’Eliseu Ciment va passar pràcticament al ostracisme i les emissions de la televisió catalana es van haver de tancar contra la voluntat dels seus impulsors a base de lleis i multes.
Amb un PP valencià en plena descomposició pels casos de corrupció, ara, qui ha agafat el testimoni de la ma del PP ha estat Ciudadanos de la ma de Carolina Punset i companyia (Carolina Punto Siete que l’anomena Xavi Castillo)
La parla catalana a l’Aragó no més ocupa el petit territori anomenat la Franja què, si fa o no fa, és el limítrof amb el Principat. De tot aquest territori, el que més conec és la comarca del Matarranya, veïna de la nostra Terra Alta.
Fa uns anys, el PP d’Aragó va voler rebatejar la llengua catalana que es parla dintre del seu territori, però com que no la podia anomenar aragonès (l’aragonès és un idioma diferenciat que pràcticament no el parla ningú en l’actualitat), no se’ls va ocórrer res més que inventar-se una nova denominació que va fer posar els pèls de punta als lingüistes: Lengua Aragonesa Propia de l’Área Oriental (LAPAO) Afortunadament l’arribada del PSOE a la majoria de les institucions va eliminar l’aberració.
Però si algú pensa que el conflicte de la llengua s’ha acabat a l’Aragó, està molt equivocat. Ara és el Partido Aragonés Regionalista (PAR) el que vol suprimir tots els vestigis de català de la seva comunitat. No és fàcil fer-ho, però a força de paciència i temps, no és impossible.
Acabarem el viatge pels territoris peninsulars que un dia van conformar la Corona d’Aragó a Catalunya. A priori es podria pensar que aquí no hi hauria d’haver cap problema, però el hi ha. I tant que el hi ha...
Tot i que des de fa anys es va fer una llei de política lingüística que semblava que deixava les coses molt clares, hi ha partits que són reticents a acceptar-la i demanen que hagi més quotes de castellà per tot arreu: escola, mitjans de comunicació... Fins i tot els diputats d’aquests partits (PP i C’s) solen usar amb certa freqüència el castellà al Parlament com un gest de rebel•lia i, també, per a quedar bé de cara els seus votants.
Si un dia aquests partits arribessin a governar Catalunya estic segur que, al menys, s’equipararia l’ús del castellà amb el del català.
Però també hi ha qui faria tot el contrari. Fa com un mes, un grup de lingüistes agrupats baix la denominació de grup Koiné van signar un manifest on es reclamava que el català fos l’única llengua oficial a Catalunya. Alguns membres del grup que han sortit als mitjans de comunicació han negat que fossin tant taxatius i que el manifest només buscava sensibilitzar a la societat catalana per a què el català seguís sent la principal llengua, però tenint el castellà com a cooficial.
Jo no em vaig llegir el manifest, però tots els periodistes que ho van fer el van interpretar malament? No serà què després de la polèmica suscitada s’ha fet ús del vell recurs d’haver estat mal interpretats?  
Tot sigui per esgarrapar uns vots... De vegades molts!!        

‘HUMILIAR LA LLENGUA DELS VALENCIANS’

Penseu que us parlaré de la Rita Barberà i el caloret? No...

Potser penseu faré al·lusió als discursos d’Alberto Fabra quan no els fa en castellà? Tampoc.

Si pensàveu això esteu ben equivocats. Aquesta afirmació l’hem d’atribuir a la diputada popular Mayte Parra que va afirmar que l’Ovidi Montllor va humiliar la llengua dels valencians...

Segurament, amic seguidor, estaràs d’acord amb mi de qui humilia el valencià (ha arribat un punt que no discuteixo si és català o valencià, que cadascú ho digui com vulgui, però tinc clar que es tracta de la mateixa llengua) ha estat una gran part dels polítics del PP valencià quan, o bé no el parlen o bé quan el parlen, ho fan tan malament que llavors si que sembla que es tracta d’un idioma diferent al català. Segons Xavi Castillo (Pot de Plom), la Rita Barberà va inventar-se el concepte de que el valencià venia del iber (una llengua que fins ara no s’ha pogut desxifrar i, per tant, ningú pot saber com es parlava) i Alberto Fabra parla iber i, per tant, només Rita l’entén.

El primer partit que va usar l’idioma com a arma política per atacar els catalans i guanyar vots, va ser Unió Valenciana amb Vicente González-Lizondo al capdavant. El PP se’n va adonar que fomentar l’anticatalanisme els donava vots i d’aquí a presidir les principals institucions valencianes només hi havia un petit pas.

El primer president popular de la Generalitat Valenciana va ser l’inefable Eduardo Zaplana, el murcià que va arribar a l’alcaldia de Benidorm gràcies a una moció de censura. Aquest càrrec el va catapultar cap a la presidència de la comunitat. Per tant, la llengua natal de Zaplana era el castellà (amb accent murcià) i, en torbar una regió on, una gran part dels seus ciutadans (els que votaven els partits de la dreta) acceptaven les noves corrents lingüístiques, no es va preocupar en aprendre l’idioma que els havien ensenyat els seus avantpassats catalans quan el Rei Jaume I va conquerir per als regnes cristians uns territoris que havien ocupat els àrabs segles enrere.

Quan treballava a Vinaròs, Agustí, un company de treballa em deis sovint valencià del Nord. En aquell temps la Generalitat Valenciana estava presidida pel socialista Joan Lerma i, per tant,l’abraçada del castellà encara no s’havia produït. Sabeu que li contestava jo? Què gràcies als catalans parlaven com parlaven, perquè sinó hagués estat així, encara parlarien el ‘moro’.  

Afortunadament, mentre els del PP aplicaven polítiques anticatalanes i discriminatòries fins i tot amb la seva pròpia parla, altres intel·lectuals simpatitzants de partits d’esquerres lluitaven amb la ploma, el bolígraf, la màquina d’escriure o l’ordinador per a defensar la llengua i la cultura pròpies del seu territori. Què eren similars al català? Evidentment. És molt més lògic que tinguin trets en comú amb els veïns del Nord, que no amb els altres territoris d’Espanya.

Però la influència ha estat mútua. A les Terres de l’Ebre, com a territori fronterer, ho sabem molt bé i ens enorgullim d’unes tradicions fortament arrelades a la nostra terra. Així, les bandes de música, els bous, les barraques del delta i fins i tot els castells, tenen el seu origen en les terres que hi ha més enllà del riu Sénia. I què passa?

Per això, avui que fa 20 anys que va morir Ovidi Montllor, vull retre un petit homenatge a tots aquells valencians que tant han fet per a conservar la seva cultura, tradició i parla. Alguns, des de molt abans de que el PP encetés la polèmica.

En fer una relació per extensa que aquesta sigui, sempre es corre el risc d’ometre molts de noms. Tot hi això vaig a fer-la: Ovidi Montllor, Raimon, Vicent Andrés Estellés, Obrint Pas, Eliseu Climent, la seva filla i tota la gent d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Fuster, Manuel Sanchís Guarner, Enric Valor, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent entre d'altres, com ja he dit abans.