EL CENTRE DEL MÓN

De Napi a Diari de Tarragona. 

De menuts, els galerencs anomenàvem Godall com el centre del món... Per allò de les rivalitats entre pobles veïns.

Però on creieu que està ara mateix el centre del món? Difícil de predir, ja que hauríem de conèixer exactament l’agenda de Carles Puigdemont. Perquè el centre del món, senyores i senyors es troba exactament allà on sigui Puigdemont en cada moment. Així per exemple, el passat cap de setmana es desplaçava a Perpinyà, mentre que com sabeu, normalment es troba situat a l’anomenada Casa de la República a Waterloo, allà on Napoleó Bonaparte va perdre la batalla definitiva.

Diguem-ho clar i català: Puigdemont és un il·luminat que es creu en poder de la veritat absoluta. Amb la seva idea de voler convertir Catalunya amb un estat independent, l’expresident català atia els seus partidaris per a que portin el conflicte amb l’Estat espanyol fins les darreres conseqüències. Això sí, ho fa des del seu exili daurat, mentre que alguns dels qui li van fer costat s’han passat més de dos anys a la presó i ara comencen a gaudir de beneficis penitenciaris, tot i les reticències d’algun fiscal.

Al multitudinari acte de Perpinyà, els assistents van xiular a l’Oriol Junqueras per estar a favor d’una mesa de diàleg amb l’Estat espanyol. M’agradaria veure quants d’aquells que el van xiular canviarien d’opinió si els mateixos o algun familiar proper estiguessin empresonats. No és lícit que es vulgui veure’ls fora de la presó com més aviat millor?

És evident i fins i tot lògic que una gran majoria d’ERC accepti a contracor la mesa de diàleg amb el govern espanyol com a últim recurs per a resoldre la situació dels seus, mentre que els membres de Junts per Catalunya hi acudiran amb unes exigències difícils d’acceptar-les per l’altra part. O dit d’una altra manera: hi aniran per a intentar, des d’un primer moment, fer fracassar la mesa.    

Si els Puigdemont, Torra, Comín, Ponsantí i companyia els hi és ben bé igual qui governi Espanya, a mi també me dona el mateix quin sigui el resultat de la mesa de diàleg. El que realment m’importa és tothom pugui gaudir de l’estat del benestar sense haver de renunciar a res. Ni, fins i tot, d’aquelles reivindicacions que cadascú consideri legítimes.  

PUIGDEMONT SE’N VA, PERÒ QUI ARRIBA?

De Faro a Diari de Tarragona.

Finalment Puigdemont ha fet el pas. Però tal com va fer el seu mentor Mas fa una mica més de 2 anys, ha fet un pas cap al costat, no cap enrere. És una manera d’acontentar el seus: Me’n vaig, però me quedo, perquè formo part de vosaltres...

Se’n va però no del tot. A la capital d’Europa comunitària vol formar una mena de consell de la república que seria a la pràctica com un govern paral·lel al que legalment sé constituiria a Catalunya i amb anades i vingudes d’aquí cap allà i d’allà cap aquí.

Quan ens costarà un doble govern? Qui el pagarà? Per poder acontentar tothom s’hauran de destinar uns euros que bé podrien emprar-se per a d’altres coses segurament més humanes. No me direu que no és surrealista mantenir dos governs: el de casa i el de l’exili.

El discurs d’anit on va anunciar que se’n anava i cedia el pas a Jordi Sánchez que se troba empresonat a Soto del Real va estar en la línia del que s’esperava. Puigdemont segueix dalt d’un núvol del que, pel que sembla, li costarà molt baixar.

L’aposta per Sánchez és, des del meu punt de vista, una sortida més cap a un lloc inconcret. Puigdemont i Junts per Catalunya haurien de tenir clar que la Justícia espanyola no permetrà que Jordi Sánchez (ni Oriol Junqueras) puguin sortir de la presó per assistir al ple on, hipotèticament, se’ls investiria president. Tot el temps que se trigarà en buscar un candidat de consens entre els independentistes és temps perdut. I sempre amb l’amenaça del 155 planant sobre Catalunya.

De tot el que va dir Puigdemont estic d’acord amb una cosa: en que se presentés una denuncia al Comitè de Drets Humans de l’ONU. El Govern de Rajoy abusa de la seva situació de força i la forma en que actua contra Catalunya i els catalans és intolerable i inadmissible en una democràcia moderna.

De Faro a Diari de Tarragona.

Hem de tenir clar que les lleis estan per a complir-se, sí, però també hem de tenir clar que les lleis les fa qui mana per als seus propis interessos, tal com ho estem veient cada dia.

El més sensat ara mateix és trobar un president (o presidenta) de consens i formar govern. I immediatament després mirar d'aconseguir un gran pacte d’estat per fer fora d’una vegada el PP que només ha portat corrupció, desgovern i enfrontaments innecessaris.

Deixem-nos de romanticismes (que estan molt bé per a la literatura) i fem alguna cosa útil d’una vegada per totes! 

UNA MICA DE REALISME, PER FAVOR

De Faro a Diari de Tarragona. 

M’agradaria viure a un país normal on ens poguéssim governar sense intromissions externes, ja siguin polítiques o judicials. M’agradaria que hi hagués un Parlament que elabores lleis i d’altres normes legislatives en benefici de la ciutadania, però sobre tot d’aquells més desafavorits. I finalment m’agradaria que tinguéssim un govern que portés el dia a dia de l’agenda política i que prengués mesures efectives per a solucionar tots els problemes del país. Però mentrestant...

Mentrestant tenim dos partits que en lloc d’entendre’s, cada dia se barallen i creen entre ells més discrepància i més barreres. Un expresident a l’exili (tot i que el seu títol oficial sigui sent el de President) que sembla que viu en una realitat paral·lela o virtual , un concepte que els nostres avis no coneixien, però que avui ens és molt familiar. També tenim planejant sobre el nostre cap com si d’enormes voltors se tractessin, l’article 155 de la Constitució que controla i fins i tot suspèn tot allò que se considera que va en contra de les lleis espanyoles, entre les que també estan les catalanes. I el que encara és pitjor, que la situació seguirà així mentre no s’arribi a un acord per a investir un president que no sigui considerat un sediciós i no fos protagonista principal de l’etapa independentista immediatament anterior a les eleccions del passat desembre.

Voler investir president a Puigdemont, ni que sigui de forma simbòlica és una mesura que el govern d’Espanya no tolerarà. A sobre, per a començar, com que no està previst a l’ordenament jurídic català, el PDeCAT unilateralment vol canviar la llei per a que se permeti fer. Mesura que els republicans no li donen suport. Ni tan sols Elsa Artadi, el nom que més sona per a substituir a Puigdemont hi està d’acord. Tot i els gestos de cara la galeria (i els fidels a Puigdemont) d’Artadi, m’imagino que estaria encantada de presidir la Generalitat. Quin polític no ha somniat mai en ocupar càrrecs rellevants? Bé, algun ne deu d’haver com el tortosí Josep Monclús...   

Tot indica que ERC ho té bastant més clar. La realitat només n’és una encara que hagi moltes formes de veure-la o interpretar-la. Saben els republicans que per a desencallar (ni que sigui de moment) la situació, s’han d’acceptar les normes de joc que ens imposen des d’Espanya. I sinó és així, tot sembla que ens en anem irremeiablement cap a unes noves eleccions que, tot sigui dit, representarien el fracàs de la política catalana i se demostraria que molts polítics estan més interessats en el seu propi benefici que no amb el col·lectiu d’una nació.

Tot i que no se diu, les discrepàncies més grans entre ERC i el PDeCAT deuen de venir per la situació dels seus dos principals líders: Mentre Junqueras se troba a la presó d’Estremera, Puigdemont està exiliat voluntàriament a Bèlgica. I se digui el que se digui, no és el mateix. Mentre un està reclòs i privat de llibertat i d’altres fets quotidians com per exemple donar entrevistes, l’altre, tot i que sigui lluny de Catalunya, campa totalment lliure i pot fer el que vulgui, fins i tot viatjar a d’altres països tal com va fer recentment a Dinamarca.

Si per a desencallar l’enrevessada i anormal situació que està vivint Catalunya s’han de guardar determinades idees fins el moment més propici per a tornar-les a treure, se fa i punt. Ja sé que costa, però és l’única solució a curt termini.   

FINALMENT UNA MICA DE SENY (O NO)

De Napi al Diari de Tarragona d'avui.

Ahir el diari Ara publicava una carta d’OriolJunqueras que, com sabeu segueix empresonat a Estremera.

Junqueras parla de recuperar les institucions catalanes que ara mateix estan en mans del PP per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No nomena per a res a Puigdemont, però tot indica que la carta va dirigida a ell més que ningú que des de Brussel·les segueix cavalcant damunt del burro.

La meva dona me deia ahir que sembla que oc a poc tothom va transigint...

-Estar a la presó deu de ser molt dur... –Me deia-.

-I tu que faries en unes circumstàncies semblants? –Li preguntava jo-.

-No ho sé. Sóc de fortes conviccions i trobo que no cediria...

Sempre s’ha dit que des de fora les coses sé veuen molt millor. Evidentment no és el mateix està empresonat que estar lliure, encara que sigui per un país estranger i no poder tornar a casa, al menys legalment. Carrillo quan sé trobava a l’exili va haver de disfressar-se per a poder assistir a una reunió a Madrid.

De totes maneres arriba un punt que ja no sé que pensar i de vegades m’entren ganes d’engegar-ho tot a fer punyetes. Jo també sóc dels que demana realisme... Però no ara, sinó des de fa anys... Però ara encara més!

Rajoy, des del seu tron de la Moncloa ja ha avisat de que si hi ha una investidura telemàtica sé seguirà aplicant l’article 155. Fins i tot Mas li ha dit a Puigdemont que pensi amb el poble (o sigui: que s’abaixi del burro)  

Aquest fet està provocant un aparent enfrontament entre la candidatura de Junts per Catalunya i ERC. Fins i tot la setmana passada els convergents regenerats van filtrar a la premsa després de la visita que Marta Rovira li va fer a Puigdemont a Bèlgica, que s’havia arribat a un acord pel qual Puigdemont seria investit telemàticament president i la republicana seria la vicepresidenta. Aquest fet va ser desmentit poc després per ERC.

A hores d’ara és més factible que Junqueras surti de la presó que Puigdemont retorni del seu exili. El President és conscient de que serà arrestat i empresonat només hi hagi constància de que ha trepitjat terra espanyola. Així, davant d’aquesta situació de solucions n’hi ha més aviat poques.

Només fa un moment que acabo de parlar amb un militant d’ERC i me deia això:

-Jo entenc a Puigdemont... L’han fet fora del càrrec a la força i el vol recuperar de totes, totes. Però davant el panorama que hi ha s’ha de buscar una solució, tot i que no sigui la més idònia...  

És el que jo també penso. És tan difícil buscar algú de consens que pugui tornar a ser un president autonòmic? Ja sé que no tindrien el suport de les CUP, però amb l’abstenció d’aquests o dels comuns podria ser investit en segona votació.

Pel bé de la ciutadania de Catalunya cal buscar una solució de forma immediata... El temps s’esgota...  

I SI JO NO TINGUÉS RAÓ?

De Napi a Diari de Tarragona. 

Després de les eleccions del 21-D, a priori tot semblava molt fàcil: presidència del Parlament per algú d’ERC i presidència de la Generalitat per algú del PDeCAT. Vaig dir llavors que tots dos partits que només feia dos anys i escaig s’havien presentat plegats a la mateixa candidatura (Junts pel Sí) estaven condemnats a entendre’s. És el més lògic... Les CUP, que han patit una forta davallada els hi donarien suport puntualment a aquelles lleis més socials o més independentistes (si és que les hi ha)

Però tal com passen els dies sembla que tot s’embolica. Fins i tot s’està parlant de tornar a convocar noves eleccions... Si l’actual situació de Catalunya ja és un drama, una nova convocatòria electoral bé podria qualificar-se en tragèdia, tot i que no sé de quants actes estaria composada...

Voler investir president a Puigdemont que se troba a Brussel·les en exili voluntari (si estigués aquí seria encara pitjor) no és que sigui una situació rocambolesca, és senzillament una gran barbaritat. Ahir vaig llegir que hi havia una proposta de que la meitat del govern estigués a Catalunya i l’altra meitat a Bèlgica. Trobo que algú s’ha begut l’enteniment... I no és nou...

Les dues llistes catalanistes que tot i que no van guanyar les eleccions van treure millor resultat (Junts per Catalunya i ERC) haurien de tenir més una mentalitat de país i no tanta de partit. Massa egos... En algun cas, a això no els guanya ningú!

Mal que ens pesi a molts catalans i catalanes, la situació actual és la que és i punt: un President destronat a l’exili, juntament amb alguns dels seus consellers i un vicepresident, un conseller i els dos presidents de les principals associacions independentistes a la presó. A partir d’aquest punt s’hauria de començar a col·locar les fitxes sobre el tauler polític i mirar de solucionar la situació abans de que s’esgotin els terminis que ha marcat l’Estat i que controlarà que es compleixin escrupolosament.

Tan difícil és trobar una persona de consens amb qualitat suficients que pugui exercir de president del país. La meva experiència me diu que ningú és imprescindible. Quan les CUP van vetar a Mas, ningú podia pensar amb Puigdemont. I ara en canvi sembla que si ell no és el president ningú més ho podrà ser. Ni tan sols Junqueras encara que finalment pugui sortir de la presó. És un autèntic joc de disbarats: a veure qui la diu o qui la fa més grossa!

Evidentment que puc equivocar-me amb els meus pronòstics. Ni sóc un pitonís ni estic en possessió de la veritat absoluta, però me sembla de pura lògica que al final hi hagi un enteniment entre Junts per Catalunya, ERC i les CUP. O al menys entre les dues primeres formacions. Això sí, tensaran la corda fins el darrer moment i esperar a veure si algú cedeix en el seu joc. Perquè al final tot és un joc... Polític, sí, però un joc.  

¿I SI NÓ ÉS PUIGDEMONT?

Aquesta pregunta gens innocent apareix el Periódico de dijous  en un article signat per Fidel Masreal des de Barcelona i Sílvia Martínez des de Brussel·les.

Segons els periodistes l’excarceració de Turull i Rull obre noves vies alternatives sobre el presidenciable.  

Al menys ERC juga net: Si Junqueras segueix a la presó, la presidenciable serà Marta Rovira. Però si Puidemont segueix a Brussel·les (o allà on s’hi pugui estar) i no té clara la situació que es pot trobar si retorna a Catalunya, què farà el Parlament: Investir un candidat que no podrà ni presentar el seu programa de govern? A hores d’ara és difícil imaginar que pugi ser així. De fet s’ha comentat que farà campanya des d’algun lloc dels Pirineus prop de la frontera...

Al primer debat electoral fet ahir mateix, va ser Jordi Turull qui va anar en representació de la llista del President. En canvi d’ERC hi va anar Roger Torrent, el número dos per Girona.

Si tenim en compte que el debat va ser de les primeres espases (Jordi Turull per JxC, Arrimadas per C’s, Iceta pel PSC, Garcia Albiol pel PP, Xavier Domènech per En Comú Podem i Carles Riera per les CUP), hi trobo a faltar a Marta Rovira que va anar a manifestar-se a Brussel·les. Després del paperot de diumenge al cara a cara amb l’Arrimadas, potser va ser la millor opció per a no assistir-hi.

Tornant al presidenciable de JxC, és evident que si la situació de Puigdemont no sé soluciona ràpidament, el candida per força serà algú de la seva llista. També sobre això tenen experiència els postconvergents ja que si recordeu, a les darreres eleccions Mas anava de número 4 per Barcelona a la llista de Junts pel Sí, mentre que era Raül Romeva qui anava de número 1.

De totes formes JxC no descartaran Puigdemont fins el darrer instant. Saben que és el millor actiu que tenen ara per ara. Només cal veure les darreres enquestes que, després d’aventurar-los uns paupèrrims resultats, ara per ara estarien en un empat tècnic amb ERC.

Però què passarà si finalment Puigdemont no por arribar a ser investit? Presentarà JxC un candidat alternatiu? Votaran per Marta Rovira (si no és que abans surti Junqueras de la presó)? Difícil dilema.

Fa dies que penso que aquestes eleccions poden ser també les eleccions de les sorpreses. Si finalment la participació és del 80% segons se pronostica a les enquestes, els resultats poden ser incerts. Cap a quin sentit? Ja m’ho agradaria saber a mi. Tot i que sé pugui mobilitzar el sector més espanyolista, suposo que també hi haurà que puguin canviar de bàndol els darrers dies. 

'A REY MUERTO, REY PUESTO...'

El 3 d’abril de 1979, Celestina Sánchez va sortir elegida alcaldessa del poble de Val de San Vicente (Cantàbria) Va ser una de les 99 alcaldesses que hi va haver a Espanya en aquelles primeres eleccions municipals de després de la dictadura.

Si vau veure el programa de la Sexta ¿Y tú dónde estabas entonces? del passat dijous, cap el final, segurament també vau veure el seu testimoni. Va explicar que durant un temps, quan anava al seu despatx s’hi trobava l’anterior alcalde franquista que no volia assumir que ja no ho era assegut a la seva cadira de braços obrint la correspondència o qualsevol altra cosa. Després de diversos avisos, al final no li va quedar més remei que fer un ofici on sé li ordenava que allí no s’hi podia estar.

Puigdemont va ser destituït com a President de la Generalitat per culpa del controvertit article 155 de la Constitució Espanyola, tot i que conservi el títol honorífic de President com també el conserven Maragall, Montilla i Mas.

Però el PDeCAT o els de Junts per Catalunya, no ho acaben de veure... Per ells, tot i que a l’exili de Brussel·les, Puigdemont continua sent el President i passi el que passi el dia 23-D, també volen que ho sigui. No fa gaires dies ja us vaig explicar el xantatge que les hi estaven fent als d’ERC al donar-los a triar entre Puigdemont i l’article 155.

Pel que sembla els postconvergents tenen el mateix problema que tenien els seus antecessors: se pensen que la Generalitat els hi pertany. Recordareu la frase de la matriarca del clan quan es va signar l’acord del Tinell que va donar pas al primer Tripartit: Ens han furtat la Generalitat...

I és que presidir la Generalitat no és qualsevol cosa. Mas estava obsessionat en presidir-la i pel que sembla Puigdemont, també... I això que va dir que només s’hi estaria un temps. Què ràpid que se canvia d’opinió...

M’agrada recordar-ho sovint, perquè sempre hi ha algun desmemoriat o potser quan va passar encara no tenia edat per a estar en política (jo ja porto 40 anys) L’any 2006 era any electoral a Catalunya ja que sé celebraven eleccions autonòmiques després de que Maragall hagués de donar per acabada la legislatura per manca de suports. Convergència havia guanyat sempre les eleccions en nombre de diputats i, per tant, sé considerava amb el ple dret de presidir la Generalitat. Però com sabeu, l’any 2003, Maragall (que havia guanyat en vots) va aconseguir un acord amb ERC i ICV i li van barrar el pas. Mas no volia que sé repetís aquella situació i per això, a principis d’aquell 2006 va anar a la Moncloa a parlar amb Zapatero per a proposar-li un pacte: la Presidència de la Generalitat a canvi d’una rebaixa substancial de l’Estatut. Zapatero ho va acceptar, però només hi va haver un problema: Montilla i els seus no van cedir davant la petició de Zapatero y tot que no sumaven tants escons com 3 anys enrere, van aconseguir reeditar el pacte amb ERC i ICV i assegurar-se així la Presidència per a Montilla.

Tot indica que ERC guanyarà les eleccions i ja sigui Junqueras, ja la Marta Rovira, seran els ferms aspirants a presidir la màxima institució catalana. Per els de la llista del President no els hi ho posaran gens fàcil.

Des del meu punt de vista ha de ser president qui aconsegueixi més suport parlamentaris, com ha passat sempre. Si el candidat o la candidata d’ERC pot aconseguir suports d’altres partits (els Comuns possiblement i el PSC més difícil, tot que no impossible) hauria de ser-ne el president. Punt i final. 

LES ELECCIONS DELS SENTIMENTS

Aquesta mitja nit ha començat la campanya electoral de cara les eleccions del 23-D. Unes eleccions del tot atípiques, tal com ja vaig comentar fa unes setmanes. A part d’atípiques seran les eleccions dels sentiments, tal com ho expressa al seu Facebook l’amic Toni Manel Muñoz, més conegut com lo Mascarat:

- La Camamilla ha degenerat fins a un punt que ara s'utilitzen les declaracions del fill de quatre anys d'un polític per a "trencar el cor" a la gent. Esta campanya ja no va de raó, va de tocar sentiments, com si votéssem a l'actor més bo de Hollywood. Instrumentalitzar la innocència i tristesa d'un xiquet de 4 anys per guanyar una campanya electoral, estem més fotuts del que mos pensàvem. Entre d'altres coses, perquè lo pobre xiquet no sap que si ERC guanya les eleccions, ningú li garanteix que son pare torne a casa, i en segon lloc potser és que alguns se deuen pensar que guanyant les eleccions tindrem la República consolidada, més o menys com mos van dir que la tindríem en 22 mesos, després del referèndum, i aquí estem.

No li falta raó... Cada dia que passa és més evident que els sentiments afloren i no només pel costat independentista, sinó dels anomenats constitucionalistes, ja que en aquest cas, a algunes persones els afloren sentiments ocults que potser fa uns anys o potser només uns mesos, no sabien ni que tenien. La unitat de la Pàtria, una i indivisible també és un sentiment encara que com la resta de sentiments hi ha qui no el comparteixi i fins i tot li pugi repugnar.

Aquestes autonòmiques poden ser les més participatives de la història. El que formen part de la majoria silenciosa que, des del meu punt de vista és l’abstencionista, un de cada tres diu que anirà a votar... Està per veure, però és possible.

Recordo que a les eleccions del 14 de març de 2004, després de les mentides del govern d’Aznar pels atemptats de Madrid de 3 dies abans, la gent va anar a votar com feia temps que no passava. (75,66% de participació) i això va permetre al PSOE aconseguir una victòria que només 3 dies abans era impensable. I què va moure a la gent a votar? Senzillament el sentiments, en aquest cas de ràbia en veure com el govern manipulava la informació per a negar que l’atemptat va ser perpetrat pels islamistes, la qual cosa apuntava directament a Aznar i el seu suport a la guerra il·legal de l’Iraq.

De Ferreres al Periódico d'avui. 

A dia d’avui encara segueixen a la presó Junqueras, Forn i els Jordis... A part, Puigdemont i 4 dels seus consellers s’estan a l’exili de Brussel·les amb la incertesa de que els hi pot passar, tot i que avui el jutge del Tribunals Suprem Pablo Llarena hagi anul·lat l’ordre d’extradició internacional que tenien. La llista del president u oficialment Junts per Catalunya jugaran forts aquesta basa. Ningú té dubtes de que són uns mestres de treure petroli de les roques.

Fa unes setmanes ningú donava un duro per la llista del President, però cada dia que passa sembla que pugi en intenció de vot. Això sí, a costa dels seus socis durant la darrera legislatura: ERC.

Poc importaran els programes, segurament més ficticis que reals. Els indepes no podran plasmar les seves veritables intencions i per tant, hauran d’omplir-los amb les conegudes promeses. I per l’altre costat, tot i que aniran carregats de bones intencions, costarà creure que partits que estan més per Espanya i per l’espanyol que acabin confeccionant i governant més tard (si és que ho aconsegueixen) per a Catalunya i els catalans.

Hem de tenir clar que C’s, tot i que el seu líder és d’aquí i es va formar també aquí, és la nova dreta espanyolista. No catalana com ho era Convergència i ho és ara el PDeCAT, sinó, reitero, espanyola, ja que la seva màxima aspiració és arribar a governar Espanya. Catalunya potser només sigui un banc de proves.

És paradoxal que el PP, històricament, ha tret uns resultats paupèrrims a Catalunya i C’s fos el partit no independentista més votat fa dos anys i ara potser, fins i tot, pugui treure més vots que la primera força independentista que sembla que serà ERC. En aquest cas juguen amb el sentiment espanyolista i tot indica que els pot donar bons resultats.

Per acabar us torno a fer una pregunta que ja us vaig fer ahir: Us imagineu a l’Arrimadas de presidenta de la Generalitat? 

LES MALES COMPANYIES (Segona part)

D’entrada ja us avanço que aquesta segona part no té res a veure amb l’escrit d’ahir. Per tant, en principi no és cap segona part de res, tot i que també va de males companyies...

En política no hi ha socis de fiar... I sinó que els ho preguntin a Francesc Miró i Enric Roig...

Hi ha partits que en aquests temes són molt experts. Però el significat de mala companyia va més enllà de trencar pactes. Hi ha partits que, directament, amenacen i fins i tot fan xantatge, com per exemple els de la llista del President... Aquells que aniran a les eleccions amb una marca blanca per mirar de treure’s del damunt els antics estigmes de la vella Convergència... I què no són pocs!

Fa dos anys sé va fer la gran coalició electoral entre els dos partits que, en aquell moment eren més forts a Catalunya (CDC i ERC): Junts pels Sí (JxS) No anaven a guanyar... Anaven a arrasar! Si en els millors moments de Convergència havia guanyat per majoria absoluta, segur que amb el suport d’ERC també l’aconseguirien. Però no... Per molt poc però no va ser així.

Des de llavors, en cada enquesta ERC pujava i CDC reconvertida en PDeCAT, reconvertida electoralment en Democràcia i Llibertat i reconvertida electoralment en Junts per Catalunya, baixa... Fins les darreres enquestes on sembla que puja una mica en detriment d’ERC.

Per a ERC (que sempre li ha costat governar, només cal fixar-nos a l’Ajuntament de Tortosa o el que els hi va costar entrar al Govern de Catalunya) se’n està donant compte de que els postconvergents comencen a ser-los una rèmora. Què sí, però no... Què sí que van d’indepes, però són molts els que no se’n acaben de fiar... I és que CDC sempre s’ha decantar cap on més li ha convingut.

Qui se’n recorda ara de la vegada que Arturo Mas va anar al notari per a dir que ell no pactaria mai amb el PP? Són d’aquelles coses que si no té les van recordant, al final sen van a l’arxiu de l’oblit. Efectivament Mas va fer això, però quan l’any 2010 va aconseguir tornar a guanyar les eleccions i era impossible reeditar un tercer tripartit (per un simple problema aritmètic), a qui van anar a buscar? A ERC? No, a ERC, no... Al PP! De fet Mas ja se’n havia desdit d’aquell document notarial subscrit anys abans i eren tantes, tantes les ganes de presidir la Generalitat que hauria pactat amb el diable per tal de que l’investissin president.

Finalment sembla que ERC està decidida a governar. Amb el seu màxim  líder empresonat (esperem que surti dilluns), des de la presó d’Estremera, el propi Junqueras va ungir Marta Rovira que, vist el que ha vist, des de fora hi ha molta gent que pensa: Què no tenen més fons d’armari els republicans? Tot i que per a aquells que no els pensem votar, tant ens hauria de donar qui anés de cap de llista. Una cosa molt diferent és si arriba a la presidència...

Trobo (només és una opinió personal) que finalment ERC se’n ha adonat que el PDeCAT és una mala companyia. Només faltava que el PDeCAT fes xantatge a ERC dient-los alguna cosa així com: O Puigdemont o l’article 155!

Si Mas sempre havia tingut infinites ganes de ser president, a Puigdemont sembla que li passa el mateix. Segons el propi Puigdemont, s’ho havia de deixar una vegada s’assolís la independència en 18 mesos. Van passar els 18 mesos i una mica més i tot i que es va proclamar la República catalana, de moment encara no he notat cap canvi, tret d’un govern destituït i una part del mateix empresonat i l’altra part fugits a Brussel·les i unes eleccions autonòmiques convocades pel Govern Central per al 23 d’aquest mateix mes.

El passat mes de setembre algú va opinar que a partir del dia 2 d'octubre tant Mariano Rajoy com Puigdemont haurien de dimitir per a donar pas a dues persones que volguessin dialogar. En aquell moment veien més fàcil que Puigdemont s’ho deixés que no Rajoy.

Rajoy va dir fa uns dies que sé sentia fort i en ganes de repetir i Puigdemont, des de Bèlgica, també se’l veu amb ànims de repetir al cost que sigui, fins i tot fent xantatge als republicans.

Ja m’ho dient mons pares, anar amb males companyies no era bo...    

PER IMPERATIU LEGAL

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 

L’Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya, diumenge passat a l’article que va publicar el mateix diari es preguntava: ¿Penedits o tacticistes? Jo ho resumiria amb una sola paraula: per imperatiu legal.

Ahir dimarts van ser Junqueras i Forn els qui va dir que acataven el 155 i ho demostraven dient que des de la seva aplicació no han pres cap mesura més... El dia anterior havien estat Rull i Turull. I així uns quants més. De fet han dit que l’han acatat la majoria dels que han estat empresonats i només els fugitius encara no han piulat, però tard ho d’hora ho acabaran fet. Ja ho veureu. De fet, si Puigdemont no acata, dintre de pocs dies no cobrarà el sou que li pertoca com expresident...  

És evident que el 155 no agrada a la majoria dels ciutadans de Catalunya. Però també és veritat que una gran majoria no percebem gaire bé les seves conseqüències, tret de que ara mateix, al país no hi ha ni Govern ni Parlament.

El 155 és una eina que té l’Estat per aplicar-la contra una autonomia quan ho cregui convenient. Si ho era ara ho no, tot depèn de com es miri... És evident que si s’ha aplicat és perquè el Govern d’Espanya creia que sí.

Ens podem lamentar tot el que vulguem, però la situació és la que és: Catalunya intervinguda per l’Estat i obligatorietat d’acatar les seves normes. Per això mateix va ser Mariano Rajoy qui va convocar les eleccions del dia 21 i no Puigdemont tal i com ho té reconegut a l’Estatut.

Després d’això tothom a ballar al ritme que marca l’Estat. Fins i tot les CUP que, tot i dir que és un moment excepcional i que continuen sense acatar les normes dictades per Madrid, el 21-D, allí estaran. I no vull dir amb això que preferiria que no hi estiguessin... Ni molt menys! Simplement vull dir que molt de parlar, al final a acatar... Com tothom!

Aquest fet m’ha recordat el jurament o la prometença de la Constitució quan s’ocupa un càrrec públic o de funcionari. Davant d’aquesta situació n’hi van haver molts que van buscar fórmules imaginatives per ocupar el càrrec sense desacatar. Una de les més acceptades va ser: Per imperatiu legal, si prometo!

Ara si fa o no fa és el mateix: Per imperatiu legal acato l’article 155... Ves quin remei!   

Per tant, responent a la pregunta de l’Enric Hernández, penedits no! Com han d’estar penedits de tot el que van fer? La meva capacitat de sorpresa és molt menuda vist tot el que he vist durant aquests darrers anys, però realment me sorprendria molt si la gran majoria d’aquells que van lluitar per la república independent, de sobte hi renunciessin, encara que fos temporalment.

Tacticistes? Segur. Simplement és una tàctica per a sortir de la presó aquells que hi estan o poder tornar a casa amb unes mínimes garanties dels que s’estan a Brussel·les. I no és que ho critiqui. Si jo m’estigués a la presó i per a sortir tingués que renunciar als meus ideals, segurament hi renunciaria ni que fos de boca cap a fora. Un no renuncia dels seus ideals, només els ven si li convé...

Però d’aquest altre tema ja ne parlaré demà. 

21-D: LLISTES TRANSVERSALS I MARQUES BLANQUES

Tot i que el desig de molts independentistes (majoritàriament del PDeCAT) encara pensen que una llista unitària és possible (de fet sembla que tenen tems fins el dia 17), cada vegada és més difícil que es pugui repetir una nova versió de Juts pel Sí. Per tant, a manca d’unitat, transversalitat.

I què és la transversalitat aplicada a la política? Fer una llista el més plural possible, es a dir, amb candidats independents o d’altres partits.

Tot i què és una pràctica força comú, segurament les candidatures de JxS de fa dos anys van ser un bon exemple de transversalitat per un costat, però també d’unitat, ja que les conformaven càrrecs de CDC, ERC i molts independents (Forcadell, Romeva, Lluís Llach, Germà Bel, etc.)

Un bon exemple de transversalitat són les llistes del PSC que inclouen antics càrrecs de la UDC com Ramon Espadaler o Joan Caballol i que ara formen part del col·lectiu Units per Avançar, així com també de Federalistes d’Esquerres i fins i tot de Societat Civil Catalana. Sense cap mena de dubte el viratge cap a la dreta dels socialistes catalans és molt significatiu.

Quan passen coses com aquestes sempre hi ha qui alça la veu crítica. Crec que no n’hi ha per tant. En aquestes coses, quan la seva actitud no afecta a la resta dels mortals, cadascú és lliure de fer el que cregui que és més convenient. Si el PSC creu que decantant-se cap a la dreta aconseguirà atreure més votants, allà ells. Ara bé, com a exvotant del PSC me pregunto: Quants dels nous votants que pensa atreure el 21-D seran votants tradicionals dels socialistes catalans? Crec que molt pocs. Aquells que votàvem el PSC pel que representava i darrerament hem optat per no fer-ho, actualment no ens sentim identificats i, per tant, no els votarem encara que sigui per a que no guanyin els independentistes... I una altra pregunta: Està segur el PSC que davant la disjuntiva independència o espanyolisme preferim la segona opció? PP i C’s, no gràcies!!  

Ja havia començat aquest escrit d’avui quan m’he assabentat que la Secretaria General d’ERC Marta Rovira ha viatjat a Brussel·les per a entrevistar-se (suposadament) amb Carles Puigdemont. Suposo que l’expresident usarà el darrer cartutx per mirar de convèncer els republicans d’anar plegats a la mateixa candidatura. Però el republicans saben que tenen a tocar la presidència de la Generalitat per a Oriol Junqueras i no acceptaran anar-hi a no ser que Puigdemont accepti el rol de que Junqueras sigui el cap de llista de la formació i candidat a la presidència de la Generalitat.

Amb la nova denominació (Junts per Catalunya), la veritat és que aviat no sabre com anomenar els antics convergents. Tot i que el partit va ser fundat com a Convergència Democràtica de Catalunya, durant anys sé parlava més de CiU que no de CDC. Més tard, amb un intent de passar pagina i deixar enrere l’etapa corrupta del 3% i d’altres casos que els van esquitxar van canviar la denominació a Partit Demòcrata Europeu Català, però com se’n han adonat que ni així se’n surten, de cara les eleccions del 21-D s’ha volgut buscar una marca blanca. Se’n sortiran o no se’n sortiran? Aquesta és la qüestió (per a ells)

Davant d’unes eleccions sempre sé parla de llistes i de noms, però poc de programes. Crec que aquesta vegada més que mai caldrà escodrinyar entre les fulles dels diferents programes per a veure que hi posa. Un exemple: Els partits independentistes seguiran amb la idea d’anar cap a la independència o l’article 155 de la Constitució les hi prohibirà que ho mencionen expressament?   

Encara queda temps i segur que de sorpreses no ne faltaran... 

SE’LS HI ACABA EL ‘CHOLLO’

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

El PDeCAT està buscant a la desesperada no anar sol a les eleccions. El darrer intent és formalitzar una agrupació d’electors, una fórmula que permetria englobar a part dels polítics del propi partit, independents propers  i fins i tot personalitats vinculades al món independentista català.

Amb tot l’enrenou que està passant potser ens hem oblidat el punt de partida que ens ha portat fins on estem ara mateix. Ho explico moltes vegades (però és que m’agrada explicar-ho)

Mas, després de veure l’èxit de la diada de 2012, va pensar que si sé convertia a l’independentisme seguiria sent el president de Catalunya fins que volgués deixar-ho, tal com va fer el seu mentor Jordi Pujol. I així, de sobte, va deixar el nacionalisme de pa sucat amb oli i va donar un pas més abraçant la fe independentista. Una fe que fins llavors només estava reservada a ERC i a d’altres partits minoritaris com les CUP (tot i que pràcticament no sonaven encara)

Tot i que aquesta conversió de la nit al dia, segons alguns, podia amagar altres intencions. A Convergència li estaven afectant diversos casos de corrupció (3%, Palau de la Música, etc.) i si finalment Catalunya esdevenia una nació independent, de cop i volta tots aquests casos quedarien enrere... Esborrats del mapa com si res!

Es clar que només és una suposició... Però si som una mica malpensats (i tal com ha actuat sempre CDC s’hi ha de ser), una suposició més que possible. No obstant, no negaré que dintre del partit hi havia gent que creia fermament amb la independència de Catalunya com el propi Carles Puigdemont.

Però vet-ho aquí que ni el seu propi electorat els va creure. La prova d’això és la pèrdua constant de vots elecció rere elecció. D’aquí l’invent de Juts pel Sí i la fórmula d’amagar els veritables líders pel mig de les diferents llistes (crec recordar que Mas anava de número 5 per Barcelona) Els antics convergents confiaven que si feien una llista àmplia podrien guanyar per majoria absoluta les eleccions. La llei d’Hondt afavoreix els partits que més vots treuen ne detriment dels que ne treuen menys.

Però com sé sol dir, els hi va sortir el tret per la culata i van haver d’acceptar a la festa a les CUP, una organització política (que no un partit pròpiament dit) que, com s’ha vist, ha estat decisiva en tot el procés... I això que no ha ocupat càrrecs de govern ni de responsabilitat. Només des de fora ha influït el suficient durant els darrers dos anys.

ERC se’n ha adonat que arribat el moment, el PDeCAT els hi pot significar un llast i, a sobre Puigdemont vol seguir sent el candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que en els darrers anys, per separat, treu molt menys vots i per tants escons que el partit que encapçala Junqueras. I per això ha dit prou: El 21-D cadascú de nosaltres, per separat...    

Però com que així tant clar i català i tan directe no ho podia dir, sé va haver d’inventar una fórmula màgica: una llista de país on anirien ERC, el PDeCAT, però també les CUP. Mentre que Puigdemont & Cia sospiraven més per repetir Junts pel Sí i esperar que, aquesta vegada sí, treure majoria absoluta.

Si finalment el PDeCAT no aconsegueix l’anhelada llista àmplia que els hi permeti, al menys, guanyar les eleccions (ho tenen realment difícil), és evident que se’ls hi haurà acabat el chollo. De poc haurà servit el canvi d’ideologia, de nom, de líder, de seus (Ah! Què les seus les tenen hipotecades!)  

I què pot passar si ERC guanya les eleccions. Cap partit guanyador pot renunciar a presidir, en aquest cas la Generalitat i no crec que ningú s’atreveixi a negar-li aquest dret, al menys que les forces nacionalistes espanyoles (C’s, PSC i PPC) sumin al menys la meitat més un dels escons del Parlament. Ara bé... Hi haurà un pacte de govern postelectoral entre ERC i el PDeCAT? O s’aniria cap a una altra fórmula on Catalunya Sí que és Pot tindria un paper fonamental?

La solució final la tindrem dies després del 21 de desembre... 

ENS HAUREM D’ANAR ACOSTUMANT

Un dels cartells que sé va vaure durant la vaga d'ahir (Whatsapp)

Aquest matí quan estava a punt d’entrar a la llibreria on compro el diari m’he trobat amb un mosso d’esquadra que, segons m’ha dit, anava a fer un cafè. Com avui és dijous i per tant, la plataforma Prou! AP-7 gratuïta, ja! té previst tallar la N-340 als punts habituals, m’ha preguntat:

-Aniràs aquesta tarda a tallar la carretera?

-No. Aquesta tarda no puc –li he contestat-. Ja la van tallar ahir moltes més hores de les que ho fem nosaltres (com a màxim l’hem tallat durant 40 minuts)  

-I no passa res...! –M’ha respost el mosso d’esquadra-.

Després m’ha estat explicant algunes anècdotes sobre el dia d’ahir, però tampoc cal que entrem més en detalls.

Després de les dues vagues de país que s’han dut a terme en una mica més d’un mes, queden clares dues coses: que de vagues ni ha de dos tipus (laborals i polítiques) i que ens haurem d’anar acostumant a aquestes últimes.  

La vaga d’ahir va estar convocada per la Intersindical Confederació Sindical Catalana (I-CSC), un sindicat independentista d’escassa implantació territorial. Jo diria que té molt poc a perdre i és incert el que pugui arribar a guanyar.

Com sabeu els grans sindicats, el que tenen més implantació (CC.OO, UGT i USOC), així com les patronals PIMEC i CECOT no van secundar la vaga. Potser per alguns aquest detall no els hi digui res, però jo m’hi reafirmo: va ser una vaga política!  

En la meva llarga vida sindical (me vaig afiliar a CC.OO. el mes de setembre de 1977, quan encara no feia ni ½ anys que les havien legalitzat) he viscut moltes vagues (potser menys de les que haurien calgut): sectorials i generals. Però sempre sé lluitava per una millora salarial i més drets laborals. La d’ahir, evidentment no era per això i si el TSJC la va declarar legal, no seré jo qui digui que no trobo bé que se fes.

Segons diuen, el seguiment va ser desigual i que només va tenir èxit a l’ensenyament. Ara que ja no me cal fer vaga (estic jubilat), el que puc dir és que a mi particularment me va afectar molt poc. Pel matí, la botiga on acostumo a comprar la fuita i la verdura, no tenien pa. Me va dir la propietària que no n’havia fet perquè no sabia si li aniria molta més gent o no. També estava oberta la llibreria on compro el diari, així com els supermercats (vaig anar a dos) L’única cosa que vaig veure tancada va ser el bar del casal municipals de jubilats on hi havia un cartell que ho anunciava.

Per la tarda havia de portar a ma mare al metge a Vinaròs i vaig optar per anar-hi per Ulldecona. Ho vaig encertar. Sabia que s’havia tallar la N-340, però no sabia per quant de temps.

Una veïna me va dir que precisament ahir, i després d’esperar-se diversos mesos, al seu marit l’havien d’operar a Barcelona i li van trucar per a dir-li que li posposaven l’operació, ja que no havien anat els anestesistes.

Sobre el que va passar n’extrec una conclusió: que la gent que hi va participar tenien molt clar que havien de fer per a que la vaga tingués èxit: bloquejar les comunicacions.

Per això van tallar el tren d’alta velocitat a Barcelona i Girona, les principal entrades al país per carretera, així com molts d’accessos a la capital catalana tan per als cotxes com per alguns dels trens.

Els sindicalistes coneixen bé aquesta estratègia: si impedeixen als treballadors arribar al seu lloc de treball, la incidència serà molt més gran. Això és el que es va fer principalment ahir.

Si finalment el meu ve haguessin anat a Barcelona á operar-se, segurament no hauria hi pogut entrar. Potser va ser millor així...

Dintre de pocs dies sé tornarà a convocar una altra aturada de país. Ja ho veure-ho. Informava ahir mateix el Triangle que aquesta serà l’estratègia dels independentistes per a que Madrid s’assegui a negociar la República catalana, ja que per cada dia de vaga que hi hagi sé perden molts diners. Segons va dir fa un temps el propi Oriol Junqueras, Espanya no aguantaria una setmana de vaga general a Catalunya i acabaria peracceptar la secessió.    

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.

L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne Koch, Gian Maria Volonté, Wolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.

A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.

Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.

La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   

Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.

Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.

Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.

Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.

De Vergara a Eldiario.es. 

Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.        

ESCAC AL REI

Si el dia anterior el Rei no va saber jugar el paper de mediador que li atorga la Constitució, anit Puigdemont si que va saber estar a la seva alçada del càrrec que ocupa.

Es veritat que alguns com jo ens esperàvem un to una mica més baix i conciliador però si ho penses fredament i intentes posar-te al seu cap per veure la manera de pensar, te’n adones de que no, de que va dir el que els seus seguidors esperaven.

Resumin sé pot dir que va fer escac al Rei, al Borbó. Li va llegir la cartilla i li va reprotxar la seva actitud bel·ligerant cap a Catalunya. El discurs del Borbó no va convèncer ningú... Bé, ningú, ningú, tampoc. Trobo que als catalans de bé (tal i com els anomena Xavier Garcia Albiol) sí. Si la voluntat de una gran majoria dels catalans era ser republicans, des del dimarts van ser molts més el que van pujar al carro de la república.

Tornant al discurs del President de la Generalitat, una de les coses que va dir, va ser que demanava la mediació de algú per a desencallar el conflicte. També en aquest punt el Borbó va perdre la seva gran oportunitat. Com a cap de l’Estat que és, la Constitució li atorga, precisament, aquest paper. Textualment, sobre les seves funcions diu això: arbitra i modera el funcionament regular de les institucions. Suposo que ho sabeu, però els mots moderador i àrbitre són sinònims... Haver de buscar mediadors més enllà de la Corona demostra el fracàs de la institució. Arribat a aquest punt vaig a fer-vos una pregunta retòrica: Serveix per alguna cosa la Monarquia? Al menys abans, amb son pare, servia per anar de caça i de putes... (perdoneu-me l’expressió)

Després que tant l’ONU com la UE no acaben de decidir-se a mediar (quina vergonya també!), ahir es parlava que potser l’Església Catòlica pot jugar aquest paper. De fet, Rajoy s’hauria entrevistat amb els arquebisbes de Madrid i Barcelona, a la vegada que Puigdemont també es va entrevistar al l’arquebisbe de Barcelona i l’abat de Montserrat.

Seria l’hòstia que un conflicte tan humà com és que un territori es vulgui independitzar d’un altre del que ha format part durant segles, l’acabi resolvent Déu o al menys els seus representants a la Terra. No sé si veiéreu anit el Intermedio amb el Gran Wyoming (sí, ja sé que la Sexta és una de les cadenes proscrites per l’independentisme, però hi ha programes que encara sé poden veure perfectament) Quan el Gran Wyoming va parlar d’aquest tema, va dir que ell no volia ser menys i que volia parlar directament amb el seu jefe, es a dir, directament amb Déu. Sorna no n’hi falta...

Una de les darreres notícies sobre el tema Catalunya ha estat que el Tribunal Constitucional ha declarat anticonstitucional (no il·legal com de vegades s’acostuma a dir) el ple previst per a dilluns on Puigdemont té (amb present d’indicatiu) previst valorar els resultats del referèndum. A part d’això, tot apunta que també pretén proclamar la DUI. Cal esperar que les forces de l’ordre envoltaran dilluns el Parlament (igual com si dintre s’hi custodiessin urnes) per a que els diputats i diputades no hi puguin accedir.

L’altra notícia que s’ha sabut avui és que el Banc de Sabadell, una entitat financera que com el seu nom indica des de la seva fundació (1881) ha estat vinculada a Catalunya, el Comitè General que s’havia de reunir aquesta mateixa tarda, ha aprobat traslladar el domicili social de l’entitat a Alacant.

Aquesta mesura tindrà diferents valoracions, segons sigui la persona a qui sé li pregunti. El vicepresident Junqueras ja ha dit que no és un tema important ja que avui en dia la banca opera per tot el món i sovint a través de Internet. N’hi haurà que ho consideren un xantatge a l’independentisme per part de l’entitat que, a ben segur comptarà amb el recolzament d’una part de l’empresariat català.

Des del meu punt de vista, tot i que Junqueras ho hagi minimitzat, no és un tema menor, ja que a la pràctica vol dir que una de les empreses més grans i més emblemàtiques del nostre país, a part de deixar de tributar a Catalunya, marxa per la temor de no veure reduït el seu capital (subjecte a les fluctuacions borsàries) degut a la incerta situació que estem vivint.

Hi ha rumors que després del Sabadell marxarà CaixaBank. Altres ja ho han fet i d’altres ho acabaran fent.

Segurament tant el Banc de Sabadell com CaixaBank han estat dues de les entitats que, darrerament (després de les fusions que hi ha hagut al sector financer espanyol) que més suport econòmic han donat a la Generalitat.   

MÉS INFORMACIÓ: 

http://www.eldiario.es/economia/bancos-Catalunya-independiente_0_693281542.html

ASSENYALANT L’ENEMIC

Tinc un amic que és un independentista de soca-rel. Al menys des de 2012 que és quan el moviment agafa més embranzida.

Quan li mostrava la meva estupefacció per alguns dels companys de viatge que havia triat, ell me responia:

-Ara, l’important és aconseguir la independència... Després, una vegada siguem independents, ja ho arreglarem... 

També he escoltat de les files independentistes que en una Catalunya independent no hi sobra ningú: Tots som necessaris. I també que hi ha que mirar d’atreure a la causa els indecisos...

Són raonaments polítics que, canviant-los el sentit, tan podrien servir per als que defensen l'altra posició; els que no volen anar-se'n d'Espanya. Per tant, cap novetat, sinó més bé un discurs faltat d’imaginació. La única diferència que hi ha entre els uns i els altres és que mentre els independentistes ens ho presenten com el jardí de les meravelles, els nacionalistes espanyols més radicals ens diuen que independència és sinònim de grans catàstrofes. Com deia aquell: Ni tant, ni tan calb...    

De Ferreres al Periódico. 

Però sempre hi ha qui trenca el discurs i radicalitza encara més les postures. Divendres de la setmana passada van aparèixer a Lleida uns pamflets amb els rostres d’Iceta, Rabell, Arrimadas i Garcia Albiol i les següents inscripcions: Els que neguen el democràtic dret a l’autodeterminació, Són enemics del Poble! Tractem-los com a tals!

No anem bé... Ja sé que l’excusa serà que són 4 eixelebrats i que la majoria del moviment no pensen així... No pensen així o no ho volen dir? Suposo que de tot hi haurà... Aquesta situació incompleix una de les regles d’or del discurs independentista: Tots som necessaris. Voleu dir que no es pretén convertir Catalunya amb la república del pensament únic? (Dintre de Junts pel Sí hi ha gent que coneixen a la perfecció com aconseguir que tothom pugui acabar pensant igual)

Només cal llegir la resposta de Xavier Sala Martín, l’economista de capçalera de TV3 durant molts anys i que va titllar a l’Enric Hernández, director del Periódico via Twitter de fer un fabulós exercici de manipulació, d’estar cegat per l’odi contra sobiranisme, d’haver perdut l’objectivitat fins convertir el diari amb un pamflet. El director del Periódico li va replicar amb l’argument que la seva resposta només feia que confirmar la seva tesi.

A veure... Si ets objectiu, ja saps de quin peu calça el Sala Martín i, per tant, la capacitat de sorpresa (al menys la meva) sobre el seu comportament i les seves paraules és nul·la. A títol merament informatiu (encara que no tingui res a veure amb els cas que ens ocupa) vull informar-vos que segons algunes fonts, pot arribar a cobrar fins a 5.000€ per participar a una taula rodona o fer una conferència... Per tant, és lògic que doni suport als que li donen de menjar...

Anit no vaig mirar l’entrevista que el director de TV3 Vicenç Sanchís els hi va fer a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I no ho vaig fer perquè com sabeu, no acostumo a mirar entrevistes i perquè, a priori, no esperava que aportessin res de nou al que ja s’ha vingut dient en els darrers 5 anys... Però si que tinc una curiositat. Només una. En algun moment de l’entrevista va sortir el tema dels cartells? I si va ser així (la qual cosa dubto) Es van demanar disculpes a Iceta, Rabell, Arrimadas i Garcia Albiol?

Tot i com ja he dit, segur que els que van idear i penjar els pamflets devien de ser 4 eixelebrats, dues de les tres persones més importants dels país com són el President i Vicepresident de la Generalitat i, per tant, caps visibles de la part més institucional del moviment independentista, en algun moment ho haurien d’haver fet. Ni que fos per a quedar bé amb els que surten al cartell i deixar bé el moviment... I sinó va ser així, és una mostra més del que deia l’Enric Hernández al seu article del passat dissabte. 

PER SI VOLEU LLEGIR LA POLÈMICA:

       

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/contra-catalunya-binaria-6096571

http://www.elnacional.cat/es/politica/toque-sala-i-martin-enric-hernandez_165288_102.html

ULTIMA HORA: PINTADES AMENAÇADORES A LES SEUS DEL PSC I C'S

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2017/06/noves-pintades-amenacadores-a-les-seus-de-c-s-i-el-psc-45645.php