LA COOPERATIVA D’ULLDECONA: EL QUE NO EXPLICA LA PREMSA

Fa uns dies es va saber que la secció de crèdit de la Cooperativa Agrícola d’Ulldecona havia retingut els comptes dels seus impositors davant la negativa de la junta de socis a avalar un préstec per a fer front els dutes que tenia l’entitat.

A l’assemblea (que sembla que va ser multitudinària), es va identificar la categoria del socis amb paperets de colors. Segons el color, es tenien més o menys vots i això era així perquè es classificava els socis en categories segons els jornals de terra que tenien. Anava de 0 a 6 socis. Els de 0 eren socis col·laboradors i els de 6 els propietaris més grans.

A la votació va guanyar el sí, però no amb la majoria suficient per a tirar endavant la proposta de la junta de govern.

Segons la junta no es tenen deutes amb proveïdors, però sí amb els socis. La junta no va poder garantir que el poper no s’haguessin de demanar més sacrificis econòmics, ja que formen part d’una cooperativa de segon grau (ACOMONT) i l’estat econòmic d’aquesta tampoc és l’ideal.

El problema de la Cooperativa d’Ulldecona sembla que arranca amb la remodelació del molí que té molta més capacitat de moldre de la que realment necessita. Ara igual us dic un disbarat, ja que ho estic dient de memòria, però crec recordar que la capacitat és d’un milió de quilos al dia i aquesta quantitat no es mol ni en tota la campanya.

Per tant, estaríem un cop més, davant d’una temeritat comesa pels responsables de la cooperativa al no saber calibrar la innecessària magnitud de la inversió.

Sembla ser que el problema que ha esclatat a Ulldecona, lligat amb els que també té ACOMONT, podria fer tancar en un període relativament curt algun dels molins que hi formen part.

Però ja sabeu el que passa quan alguna cosa va malament: sempre pot anat pitjor!

Primer es van acomiadar a les treballadores de l’agobotiga i més tard a l’auxiliar administrativa de l’oficina. Sempre al·legant raons econòmiques.

Però aviat el gerent se’n va adonar que no podia treballar sol, ja que s’havia d’absentar sovint per a poder anar als banc o a d’altres llocs. Per això va demanar al president la contractació d’una persona a mitja jornada.

Després de fer una convocatòria, els aspirants van presentar el corresponent currículum i van fer una entrevista als aspirants.

El president va informar al gerent que s’havia accedit a la seva petició, però en lloc de treballar a ½ jornada, ho faria a jornada completa. Aquesta va ser la primera sorpresa, però no l’única. La persona que es contractava era l’esposa del propi president.

Ara s’està mirant si s’ha comés alguna irregularitat, ja que la nova treballadora tindrà la mateixa categoria professional i el mateix horari que l’anterior a qui es va acomiadar per motius econòmics.

REFORMES

Demà serà proclamat Rei d’Espanya Felip VI. Encara no sé sap si prendrà mesures excepcionals com per exemple una amnistia per a determinats delictes, tal com va fer el seu pare quan va pujar al tro. Te’n recordes Arturo Ferré?

El que si que arribarà amb el nou monarca seran dues reformes: la primera, la fiscal, polèmica, la segona laboral (una més!), també polèmica. (Per a variar)

Titular del Periódico d’avui: Menys impostos per a les rendes altes. Queda clar, no? Què no us enganyi ningú, si surt Montoro i diu que tots pagarem menys, està fent demagògia barata, ja que mentre un que tingui un sou normalet es podrà estalviar 30 euros (posem pel cas), les rendes altes se’n estalviaran molts més, potser milers.

I com es compensa això? Amb la pujada de l’IVA del material sanitari que passarà al tipus del 21 %.

Com també informa el Periódico, sobre la lluita contra el frau fiscal, una vegada més, res de res... És difícil que dos exemplars de la mateixa espècie es barallin sinó és per una femella o el domini sobre un territori i el govern del PP i el Capital formen part de la mateixa espècia animal.

La nova reforma laboral, encara que estava prevista, s’accelerarà. I per què? Molt senzill, perquè la Coca Cola ha perdut el contenciós amb els seus treballadors i no podrà portar a terme l’ERO. Per tant, faran una nova reforma a mida de les grans empreses, per a que quan vulguin acomiadar a algú ho puguin fer sense problemes... I sense remordiments, es clar. I, en algun cas, sota l’amenaça de la deslocalització. Sabeu que vol dir això? Que el capital té al govern ben agafat per allò que no sona... M’enteneu?       

EMPRESARIS

Ara fa poc més o menys un any que va entrar en vigor la nova llei de reforma laboral, l’enèsima des de l’arribada de la democràcia. No obstant això, els empresaris es mostres descontents amb els resultats. Amb la flexibilitat laboral, l’abaixada de sous (sovint encoberta) i les traves que posen a l’hora de negociar els convenis col·lectius sectorials, sembla ser que no en tenen prou.

De totes formes entenc la seva postura. Encara que sembli increïble, l’entenc. El cert és que per l’altre costat, el govern i la banca no els ho estan posant gens fàcil. El govern els hi puja la quota d’autònoms i la pujada de l’IVA fa que els ciutadans, la part més feble de la societat en temps de crisi, no comprin el que haurien de comprar.  Per l’altra banda, la banca, els hi ha tallat l’aixeta del crèdit, la qual cosa els ha ofegat econòmicament. I si amb això no n’hi ha prou, l’Agència Tributària tampoc els hi té cap consideració. A partir d’aquest darrer trimestre ja no poden ajornar el pagament de l’IRPF de les retencions que han fet als treballadors, professionals i lloguers. Aquesta mesura, totalment comprensible, ja que són diners retinguts a d’altres persones i que els hi suposar pagar-los menys. Si a la impossibilitat d’ajornament d’aquestes retencions sé li suma la demora en el cobrament de l’IVA en el cas de que s’ha fet alguna inversió, ja tenim l’embolic...  

També es queixen de que tenen un tipus d’Impost de Societats d’un 25%, mentre que les gran empreses tenen un 30%, però que a la pràctica paguen un tipus molt inferior degut a les reduccions que poden aplicar.

Després estan el falsos empresaris, si considerem que el fet de ser autònom significa ser empresari. Des de les associacions de treballadors autònoms denuncien la pràctica de molts d’empresaris que, en lloc de contractar treballadors assalariats, contracten falsos autònoms que, a la pràctica, tenen un cost inferior per a l’empresari, però no per al treballador que, a part de pagar-se l’autònom haurà de fer les corresponents declaracions fiscals necessitant, sovint, els serveis d’un professional fiscal.

Joan/Juan Rosell, com a president de la gran patronal espanyola CEOE, ha respost a Mas. Fa uns dies Mas va reclamar als empresaris més implicació en el procés sobiranista i Rosell li ha negat qualsevol suport.

Fa anys algú em va fer la següent reflexió:  Un empresari és una persona que guanya diners i un bon empresari és una persona que encara en guanya més. Imagino que la seva filosofia és aquesta, però en aquest punt hi discrepo considerablement, ja que per a ser bon empresari, a part de guanyar molts diners, també ha de procurar pel benestar dels seus treballadors, sovint els grans oblidats i perjudicats.

Un altre sector d’empresaris que ho sortit a queixar-se han estat els constructors. Veuen com se’ls acusa de ser els grans artífex de la crisi actual i ells es defensen dient que l culpa va ser els promotors immobiliaris i de la banca. Potser sí... Però també dels propietaris de terrenys que van aprofitar la liberalització del preu del sòl per a demanar cada vegada preus més desorbitats i dels especuladors que compraven per 30 i que venien per 40 al cap de quinze dies. I d’Aznar que va ser qui va promoure la llei que liberalitzava el preu del sòl i de Zapatero que no va saber veure a temps la que estava a punt d’arribar...  

Però qui més pateix les conseqüències d’aquesta situació són els ciutadans que fins fa poc conformaven la classe mitjana. Sobre ells recau la pujada dels impostos amb el sobre cost que significa a l’hora d’anar a comprar bens i serveis. I a sobre és el col·lectiu que menys ajudes rep.
Plorar podem plorar tots, però segur que uns tindran més raó que els altres.   

EL GOVERN DEL PP TORNA A DONAR UNA VOLTA DE ROSCA MÉS

 Amb nocturnitat i traïdoria, tal i com ens té acostumats, el PP vol fer cotitzar a la Seguretat Social els rendiments en espècie.

I ho va fer amb nocturnitat i traïdoria perquè va aprofitar les passades festes per a publicar-ho al Butlletí Oficial de l’Estat que són unes dates on quasi ningú se’l mira. Altres vegades ho a fet en dissabte...

Els rendiments en espècie són tots aquells que no es cobren en efectiu, es a dir, en diners contant i sonants, com per exemple la rova de treball, la manutenció o la cistella de Nadal (per aquells que encara tenen la sort de que els hi doni l’empresa)

Aquest fet és una arma de doble fil, encara que, trobo, afectarà més els treballadors que els empresaris.  

Fixeu-vos. Si fan cotitzar per aquest conceptes, les empreses hauran de pagar més a la Seguretat Social i, per tant, aquest més sé li haurà de sumar al cost global del producte i, per tant, l’encarirà. Llavors, les indústries (què són les que més me preocupen) perdran competitivitat davant els seus rivals de fora i això provocarà que no puguin vendre amb tanta facilitat els seus productes a l’estranger. Aquesta situació que pot provocar? Més eres, més atur... Qui acaba perdent? L’empresari, però, des del meu punt de vista, més encara el treballador.

Ara mirem-ho des d’un altre punt de vista. L’empresa no vol pagar un import més elevat de quota empresarial. Què fa? Eliminar de la nòmina aquests, diguem, complements. Quan? A la signatura del nou conveni. Qui hi surt perden? Una vegada més el treballador.

Com veieu, a curt termini això pot representar una pèrdua més del drets dels treballadors, una cosa en que el govern del PP ja ens té acostumats. Massa acostumats diria jo.

TREMOLEM TREBALLADORS: EL PP VOL FER UNA NOVA REFORMA LABORAL!

Sempre passa igual. Quan els diferents organismes internacionals que manen sobre la nostra economia diuen que s’han de prendre mesures, el nostre estimat govern, diu que no. Al cap d’unes poques setmanes (o potser abans i tot) el nostre estimat govern ho anuncia com si fos una idea original i millor encara, la panacea de tots els mals.

El darrer d’aquest invents (no sé sap si el nostre estimat govern va copiar la idea dels organismes que manen sobre la nostra economia o van ser aquests organismes els que van llegir la ment del nostre govern) és fer (tatxin, tatxin...) una nova reforma laboral!!!  Fantàstic, no em digueu que la pensada no ha estat bona!

Des del restabliment de la democràcia n’hi ha hagut no sé quantes (el cert és que perdre el compte en aquests casis no és per culpa del Alzheimer, sinó dels ministres de treball que sembla que no volen ser menys que el seu antecessor i promouen una nova reforma laboral per a poder passar a la història) La reforma laboral del ministre tal contemplava aquella determinada mesura... No, la que contemplava això era la del ministre qual... I és que al final et fas un embolic.

Bé, se suposa (i només sé suposa, com el valor a la mili) que una reforma laboral ha de tenir com a objectiu crear ocupació. Evidentment per assolir aquesta fita, cada govern, depenent de la seva ideologia, triarà un camí o un altre. Una doctrina neoliberal donarà molta més facilitats a les empreses; una política conservadora tendirà al acomiadament lliure; mentre que una política progressista crearà més ocupació pública. Però a l’hora de la veritat, tan a Espanya com a Catalunya, és igual quines polítiques laborals s’apliquin. El resultat sols ser sempre el mateix: destrucció d’ocupació estable per a crear-ne de temporal i precària. Però sobre tot, destrucció de llocs de treball...

Quan Rajoy (aquell que s’havia de menjar el món) va arribar al govern, es va trobar amb un 5 milions d’aturats (en xifres rodones) i, evidentment, va pensar que feia falta una reforma laboral, ja que la que havia fet Zapatero només feia uns mesos, es mostrava ineficaç. I zas, nova reforma laboral. Ara ja no tenim 5 milions d’aturats, ara en tenim 6 milions! Solució? Com ja he dit, la solució passa per una nova reforma laboral.

Diem els catalans que cada bugada perdem un llençol. És una frase feta que en castellà no tindria sentit. Amb les reformes laborals passa si fa o no fa el mateix: a cada una, els treballadors, perden drets... I de vegades, alguns, fins i tot dignitat. 

Durant la bombolla immobiliària, Espanya no va assolir la plena ocupació, però hi va estar molt a prop. Però la majoria dels qui van trobar feina en aquella època eren treballadors amb poca o nul·la qualificació professional que, una vegada desinflada la bombolla, difícilment van trobar feina a d’altres sectors on si que era necessària.

En lloc d’una nova reforma laboral, el que s’hauria de promoure des dels governs, és que, en acabar els estudis, els nostres joves tinguessin el grau de preparació necessari per a ocupar aquells llocs de treball que més es poguessin adequar als seus perfils acadèmics. Per això és necessari fer plans de col·laboració entre les empreses i els instituts de formació professional. Segurament els resultats no seran immediats, però a llarg termini, la competitivitat de l’empresa espanyola aniria en augment i assoliria els  nivells dels països capdavanters de l’OCDE. Això i molta més inversió en investigació i en noves tecnologies.

Crec que no fa falta ser un expert per arribar a aquestes conclusions tan elementals. És de pura lògica. Però sembla ser que aquesta assignatura, la de lògica, no forma part de l’aprenentatge dels nostres polítics. Bé, per arribar a ser polític destacat, moltes vegades només cal una única cosa:  fidelitat al partit. Lamentable! 

IMDEMNITZACIONS MILIONÀRIES

Si fos en pessetes serien més de 30 milions, en euros passa de 200.000. Això és el que demana Carlos Dívar, qui va ser president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial com a indemnització per la seva renúncia als càrrecs arran de l’enrenou dels viatges a Marbella, presumptament per “motius particulars”.
Dívar va dimitir (prou li va costar) per les pressions que va patir des de dintre i fora dels òrgans que presidia. Alguns dels seus companys li van demanar reiteradament que se’n anés fins que, finalment, va perdre la confiança de la majoria.
Quan un treballador se’n va (es podria considerar com a que “dimiteix” del seu lloc de treball), no té dret a cap tipus d’indemnització. La liquidació només contemplarà la part proporcional de pagues extraordinàries. I si és funcionari, en els temps que corren, ni això...

I si l’acomiaden de forma improcedent, segons la reforma de l’Estatut dels Treballadors té dret a una indemnització de 33 dies per any treballat (una mica més d’un mes per any) Barat, molt barat li surt a l’empresari que, sovint, aprofita per a contractar un nou treballador pagant-li un salari més baix.

Queda clar que hi ha un tracte discriminatori entre Dívar i la majoria dels treballadors (evidentment es podrien exceptuar als directius de la banca i de les grans empreses, si és que els considerem treballadors)
Mentre coses així no es solucionin, la sensació d’estafa generalitzada per part dels poderosos seguirà planejant sobre la resta dels ciutadans que, impotents, només podem indignar-nos al comprovar un cop més que la crisi la patim nosaltres, però no ells.  

PUJAR I BAIXAR

Escales de pedra en sec a la finca de l'Arion propietat de la família Porta Ferré.

Puja la prima de risc i l’atur. Baixa la borsa. Només hi ha un problema que el que hauria de pujar, baixa i el que hauria de baixar puja.

Molts eren els que confiaven que Rajoy tenia una vareta màgica que ens podria fer sortir de la crisi. Crec que fins i tot ell s’ho va arribar a creure. Però ara mateix deuen de ser molts els que ja se’n han adonat que sortir-ne no serà gens fàcil.

Potser la Merkel ens demani que rebaixem el dèficit públic, però això no pot ser a qualsevol preu. Uns pressupostos han de contemplar mesures de creixement econòmic i segons sembla, els primers pressupostos de Rajoy no en contemplen. Per això aquesta setmana de passió (per a uns més que per als altres) la borsa espanyola ha baixat als límits de fa 3 anys, quan encara no s’havien aplicat ajustos a la nostra economia. En canvi, l’emissió de deure públic no va ser subscrita al 100 % tal i com havia passat les darreres vegades i, a sobre, pagant un interès més elevat.

Per acabar-ho d’arrodonir, el Consell de Garanties Estatutàries diu que la reforma laboral del PP va en contra de l’Estatut de Catalunya i la pròpia Constitució Espanyola. El que passa és que encara que s’hi presenti recurs, mentre els magistrats deliberaran sobre el tema i emetran un dictamen, poden passar anys i anys, igual com va passar amb l’Estatut i potser per a llavors Espanya ja s’haurà convertit en una província alemanya on els jubilats vindran a viure perquè amb la seva pensió en seran els amos, mentre que aquí, els sous i les condicions laborals estaran sota mínims.
Imagino que encara estem a temps per a reaccionar i això es pot fer de dos maneres: des dels governs que haurien d'acceptar que s'han equivocat i virar 180º o des de la ciutadania amb molta més presència al carrer participant en vagues i manifestacions. Però igual una cosa com l'altra en semblen ara per ara utopies. 

CONFIDENCIAL SOBRE L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA

Divendres dia 30 li van dir a la meva dona que els treballadors de l'Ajuntament encara no havien cobrat la nòmina del mes en curs. Sembla ser que l'excusa és que com encar no sabien qui faria vaga i qui no, no tenien les nòmines preparades.
Cal explicar per aquells que no coneguin com va el tema laboral que, normalment les nòmines les confecciona una empresa empresa externa (o sé si serà o no el cas de l'Ajuntament) que sol ser un graduat social que és qui més al dia està en temes de convenis i cotitzacions a la Seguretat Social. I les nòmines es "tanquen" abans del 10 de cada més, per tant, a partir d'aquest dia, poques modificacions es poden fer.
No és millor no enganyar? Però si el govern de la Generalitat ja va muntar la pantomima pel desembre, tampoc és d'estranyar que un govern municipal afí, també s'inventi excuses per a o pagar puntualment. Al menys ara no podran donar la culpa al Tripartit. 
les incidències que hi puguin haver al llarg del mes solen regularitzar-se el mes següent. per tant, aquells treballadors i treballadores que lliurement van decidir secundar la vaga, han de veure el dia descomptat de la nòmina d'abril.
També m'han explicat que pel que sembla, "algú" de l'Ajuntament, va trucar al personal per a preguntar-los directament sobre si farien vaga. Això és una forma de coartar la llibertat els treballadors i treballadores i sol ser una de les "armes" que empren els "piquets empresarials? O és que algú es pensa que els empresaris no "recomanen" als treballadors que no facin vaga?  

PASSAT, PRESENT I FUTUR

Compro poc Diari Ebre (o Diari de Tarragona) De fet l’he tornat a comprar des del tancament de Público. Segurament ja no el compararé més.

Fa anys es deia “Diario Español” i pertanyia a l’antiga premsa del “Movimiento”. Va arriba la democràcia, i encara que sempre l’he considerat un diari que vira més cap a la dreta que cap a l’esquerra, al parlar molt sobre el nostre territori, feia què, de tant en tant, el comprés.

L’editorial d’avui d’aquest diari m’ha sorprès: “Una huelga del pasado”, titula i remarca “Los sindicatos responden con métodos del siglo XIX a problemas económicos y sociales que requieren otras mentalidades”. Crec que sobra qualsevol comentari. Segons aquest diari i tots els del “Toro Party”, ens voldrien ben calladets i submisos. És el que sempre ha desitjat la patronal espanyola. Què si ha de fer. Potser són ells qui tenen la mentalitat dels australopitecs.

El present és lluita i inconformisme per a guanyar el futur. Així de clar i així de contundent. Firmaria l’empresari un document d’obligat compliment on hi digui que una vegada superada la crisi se’ns retornaran tots els drets perduts? Evidentment, no! La crisi va molt més enllà d’una crisi econòmica i financera. És una crisi social on els ciutadans i els treballadors perdrem la majoria dels drets. Si no lluitem (pacíficament parlant, s’entén) i ens rebel·lem contra tot els que se’n vol imposar, acabarem per ser sotmesos per sempre més i per als nostres fills els espera un futur equiparable al passat dels nostres iaios.

Tal i com deia un dels lemes del 15-M, "El teu futur és ara". ..

Altres diaris com la Razón titulen a la portada: "Huelga contra España". I és que "Espanya" són els del PP i els empresaris afins com ara els de la CEOE. A tota la resta ens deuen de considerar pitjors que els nouvinguts; potser perquè aquests són molt més "obedients".   

Per cert, qui si que sembla que retorna al passat és CDC de les Terres de l’Ebre. He llegit al mateix diari que han escollit una “jovenísima” Imma Juan, la que fa uns quants anys va ser alcaldessa de Deltebre. A la foto, a part del Secretari General del partit, s’hi pot veure també el senador espanyol. Sembla que els costa deixar els càrrecs i els sous.  
  

 

RETALLADES DE SOUS... I DE DRETS!!

Ja fa dies que ho vaig dient. L’actual situació econòmica és aprofitada per les administracions, però també per les empreses per a retallar sous, però sobre tot drets que els treballadors i treballadores han hagut d’aconseguir a base de molta lluita i que s’ha trigat moltíssim per aconseguir-los.

Ara en pocs anys ens els “poliran” quasi tots. Després, quan la crisi ja hagi passat (segur que un dia ens diran que l’economia ja comença a anar bé), veurem quantes dècades (pe no parlar de segles) es trigarà en tornar a la situació que hi havia només fa uns pocs anys.

Aquestes retallades de drets laborals el diari Público les enumerava i les explicava el passat diumenge:

1.- Acomiadament amb causa.

2.- Conveni col·lectiu.

3.- Tutela judicial.

4.- No discriminació.

5.- Indemnització.

6.- Salaria pactat.

7.- Llibertat sindical.

8.- Prestació.

A totes aquestes retallades sé li haurien de sumar d’altres, així com alguns drets civils o, en algun cas, si no s’acaben suprimint, si, al menys, reduint-los dràsticament.

Parlo per exemple dels dies que tenen els funcionaris de lliure disposició, els quals, ho torno a recordar, van ser fruit de una negociació amb l’administració com a compensació de la pèrdua de poder adquisitiu i perquè, en aquell moment, l’Estat no podia pagar les exigències dels col·lectius dels seus treballadors. També es retallaran permisos com els de paternitat. La sanitat, abans universal, de fet ha deixat de ser-ho i ara, els que no cotitzen, cal que demostrin que no tenen ingressos.

Tenim per davant uns anys molt difícils i el trist de tot plegat és que no sé sap quan s’acabarà i com s’acabarà.

L’exemple de Grècia pot continuar a d’altres països.  

¡OIGA: BARATO, BARATO!!

Tradicionalment, els mesos de gener i febrer són els de les rebaixes d’hivern.  L’equip econòmic de Mariano Rajoy, sabedor d’aquesta circumstància, va decidir aprovar la rebaixa l’acomiadament el més de febrer, els de les “segones rebaixes”.
Llegia l’altre dia que, cada dos anys, més o menys, s’ha fet una reforma laboral a Espanya i, fins ara, no ha assolit els fruits desitjats que, haurien de ser crear ocupació. Per tant, puc afirmar que la manca d’ocupació és un dels mals endèmics d’aquest país, que té una de les taxes d’atur més elevades dels països que integren la Unió Europea.
Una conclusió més. Si les successives reformes laborals no han obtingut els resultats desitjats, vol dir que, fins ara, ningú ha sabut trobar la solució. O potser és que no l’han volgut “trobar”...
I és que la solució per a crear ocupació no passa per abaratir els acomiadaments; facilitar l’acomiadament retalla drets socials als treballadors, beneficia els empresaris i crea llocs de treball barats i, sovint, precaris.
Els empresaris, que coneixen perfectament la situació, se’n aprofiten i fan ús i abús del sistema. Francino es preguntava a la SER: Què es crearan empresaris u amos? I és que tot indica que anem abocats cap a la situació que hi havia fa unes dècades on els amos eren els qui fixaven el preu (no parlo de salaris) i els qui escollien els treballadors, començant, preferentment, per aquells que els aportessin una millor rendibilitat. I en acabar la feina no tenies pràcticament cap dret i calia espavilar-se en buscar-ne per un altre lloc.
M’explicaven fa uns dies que uns treballadors nadius es van assabentar que una granja de conills demandava ma d’obra (fixeu-vos que no parlo de creació de llocs de treball) Quan van anar a preguntar, l’empresari (l’amo) els hi va posar les condicions: a 3 euros l’hora i si calia, s’hauria de treballar dissabtes i diumenges. Els demandants (de feina) li van preguntar sobre “donar-los d’alta a la Seguretat Social”. L’amo els hi va dir que no i que si no ho acceptaven, la cua d’estrangers que estaven disposats a treballar en aquelles condicions, era llarga.  
De totes les preguntes que es poden fer, la més clarificadora segurament que és aquesta: Si el que es vol és crear ocupació, perquè s’ha d’abaratir l’acomiadament? Sembla una paradoxa, no?

Si abans parlava que l’atur era un dels mals endèmics del país, l’altre, és l’economia submergida. Molts dels 5 milions llarga d’aturats hi treballen. Possiblement per això no hi ha una hecatombe en forma de manifestacions i d’altres actes de força d’aquells col·lectius als que se’ls hi han acabat tota mena d’ajuts.

Per tant, una de les solucions (que no es farà), és perseguir l’economia submergida i castigar durament a qui la promou. Una altra solució és perseguir el frau fiscal. Fa uns vaig llegir una frase lapidària: “En aquest país, qui no defrauda és perquè no pot, no perquè no vol”.
Amb aquestes mesures resoldríem el problema de l’atur i crearíem ocupació? Rotundament, no. A Espanya li fa falta “modernitzar-se” i mirar d’arribar als nivells competitius dels països més avançats tecnològicament parlant. Què cal fer? Invertir en noves tecnologies i formar treballadors i directius i apostar decididament per l’economia productiva (i oblidar-se del “totxo”)        
Qualsevol solució que no contempli questes mesures, no assolirà l’objectiu de crear ocupació i ens portarà a l’enèsima reforma laboral amb la consegüent pèrdua de més drets per part dels treballadors. El “tercer món” cada cop està més a prop! I una vaga general, també. 

“VÁYASE SR. RAJOY!!!”

El que va dir ahir Rajoy a Brussel·les no sé si va ser fruit d’una relliscada o ho va fer amb tota la intencionalitat del món.

Durant els mes i escaig que porta exercint de president de les Espanyes, Rajoy no s’ha prodigat gaire en rodes de premsa i atenció dels mitjans informatius. Quan ha parlat, quasi sempre ho ha fet des de “casa seva” i no estic parlant de la Moncloa, sinó de la seu del PP al carrer Gènova de Madrid. Ha deixat que fos la seva “segona”, la Soraya Saez de Santamaria la que tingués la responsabilitat (he dit marró) d’anunciar les mesures en públic, les mateixes que, prèviament, s’havien acordat en privat.

Rajoy s’està mostrat com és, com jo sabia que era, insegur i poruc, en una paraula, un personatge gris sense talla per a ser president del govern.
Des de que exerceix el càrrec s’ha mostrat tan incoherent que ha fet tot el contrari del que predicava quan era el líder de l’oposició i candidat al càrrec que ara ocupa.

-Va dir que no s’apujarien els impostos i s’ha aprovat apujar l’IRPF i l’IBI. I tots ens temem que a mig termini acabarà apujant l’IVA.
-Va dir que ell no es deixaria “governar” per Europa i és Europa la qui marca el camí a seguir de l’economia espanyola.

Amb aquest panorama, no és estrany que es temi una “vaga general” quan acabi aprovant la reforma laboral que tant esperen els empresaris, saltant-se a la torera qualsevol negociació amb els sindicats. La manca d’ètica del president es fa del tot evident quan observem la seva conducta.      

Per tot això, des d’aquí, li he de demanar: "Váyase Sr. Rajoy!!!" 

 

UN EXTREBALLADOR GUANYA UN PLET AL CONSELL COMARCAL DEL MONTSIÀ

Ahir vaig trobar-me a un extreballador del Consell Comarcal del Montsià, del temps del govern del Tripartit (tan a Barcelona com a la comarca) i que havien acomiadat el passat juliol després d'entrar l'actual govern. Em va dir que havia guanyat un judici al Consell per acomiadament improcedent, ja que pel temps que hi portava treballant hauria esdevingut fix de plantilla. No obstant això, l'actual generen hauria dit "què no el volia veure per allí".
Per tant, en lloc de readmetre'l, sé li haurà de pagar una indemnització.
Sembla sé que la crisi no afecta a l'ens comarcal que prefereix pagar abans de tornar-lo a admetre'l al seu antic lloc de treball.

SOLUCIONS A LA MA DEL GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

El passat 22 de desembre, tradicionalment, els funcionaris hem cobrat la nòmina del mes de desembre que incloïa la mensualitat més la paga extraordinària.

Per als funcionaris de la Generalitat de Catalunya no ha estat així. Aquest col·lectiu de treballadors només va cobrar el mes de desembre, sense la paga i menys l’IRPF de la totalitat de la retribució, una il·legalitat que Hisenda no permet, però que sembla que els nostres dirigents van ignorar.

S’ha acusat al govern de Catalunya de manca de previsió. Oriol Pujol, “l’hereuet”, ja va anunciar a començaments d’aquest any que la Generalitat no podria fer front a les nòmines dels seus treballadors. Llavors tothom el va acusar de fer alarmisme: des dels membres del govern sortint fins els seus. D’ençà, el nostre govern ha tingut pràcticament un anys per posar fil a l’agulla i fer la oportuna previsió per a que no passés. Però va passar.

Si repassem els esdeveniments, cal recordar que el govern volia suprimir la paga extraordinària de desembre, la qual cosa em va pensar que ells ja sabien que amb la caixa que tenien no arribarien a final d’any. Però quan se’n van adonar (més que res, pel rebuig dels seus treballadors) que suprimir l’extra no seria possible, van callar fins arribar als fets que tots coneixem.

Quines mesures hauria pogut prendre el nostre govern per a poder pagar l’extra el passat 22?

Primera mesura.- Demanar un préstec a Millet i Montull a canvi de tornar-los a posar davant del Palau de la Música Catalana.

  

Segona mesura.- Destinar les comissions del 3 % que sembla que s’emportava CiU.

I tercera mesura. Destinar-hi els diners que el pare del President Mas tenia en comptes a Liechtenstein i que ell (Mas) n’era el beneficiari.

Les coses no s’arreglen perquè no es vol.

I per acabar, ho faré amb un “clàssic” d’aquests dies: I les dimissions (o cessaments) per a quan?

UNA VEGADA OBERT EL MELÓ...

Fins ara el pas el marcava l’estat central i les comunitats autònomes anaven al seu ritme. A partir d’ara sembla que el ritme el marcaran les autonomies i l’estat les imitarà.

Mas, a part de voler tornar a retallar el sou dels empleats públics (Zapatero ja els va retallar a partir del juliol de l’any passat), pretén retallar-los “privilegis” (com he escoltat o llegit a diversos mitjans), com per exemple els dies d’assumptes propis o els dies extres de permís per naixement o adopció d’un fill.

Ahir escoltava que la patronal ha posat “el crit al cel” pel grapat de milions d’euros (ho xifren en 1.200 milions –el cert és que no sé com es poden calcular aquestes coses-) que es perdran aquesta setmana degut al “macropont”. Segurament per a les grans indústries (es parlava de les fàbriques de cotxes) si que els afecta que es treballi uns dies i d’altres no, però hi ha sectors com el turisme i l’hoteleria que segurament tenen ple i esperen en bon grat que arribin els ponts per a “fer caixa”.

Sabeu a què em sona tot això? Què tal com s’estan posant les coses no sigui que també vulguin reduir les festes oficials. A la majoria de convenis, el salari es paga per mesos, indiferentment al nombre de dies treballat (tots els mesos tenen 30 dies) La reducció d’un parell de festius faria que els empresaris poguessin disposar dels seus treballadors dos dies més pagant-los exactament els mateix, mentre que els treballadors veuríem retallats, també per aquí, els nostres drets laborals.

Qui pensi que això que dic és un disbarat, li recordaré que la Maridolo de Cospedal vol reduir un 3 % el sou dels empleats públics de Castella la Manxa, però també fer-los treballar 2,5 hores més a la setmana, es a dir ½ cada dia.

Si fa uns anys s’anava cap a la jornada de 35 hores setmanals (a França fins i tot es va aprovar la llei), ara es tornarà cap a la jornada de les 40 hores (insisteixo, amb el mateix sou)

Quin serà el pas següent? Reduir-nos les vacances? No es pot descartar.

Posats a retallar drets als treballadors (obert el meló), si dels empresaris depèn (i amb el consentiment del govern del PP) es pot arribar a extrems insospitats només fa uns pocs mesos.

L’estat del benestar que tan va costar guanyar, es pot perdre en uns pocs anys, tal vegada mesos.   

SEMPRE LA MATEIXA CANÇÓ

Poc a poc, el govern català va concretant les mesures anticrisi que pretén adoptar, pràcticament de forma unilateral, perquè els sindicats poc podran dir al respecte.

Quantes vegades he dit que les administracions són els empresaris més durs? I és que tenen la paella pel mànec. Els importa “un rave” si es convoquen vagues. Saben que4 molts dies no duraran. Els treballadors d’aquest país, inclosos els funcionaris i resta d’empleats de les empreses públiques, no estan per a fer vagues de llarga durada. Les vagues acabaran perjudicant més als administrats que als polítics i dirigents de torn. La qual cosa produirà un efecte rebot dels ciutadans cap als funcionaris. I, a sobre, l’administració s’estalviarà un bon grapat de diners, ja que quan es fa vaga, evidentment, no es paguen els salaris dels treballadors i a més se’ls dóna de baixa de la seguretat social. Per tant, una jugada rodona!

Amb tota seguretat, si és fes una enquesta a la ciutadania, un alt percentatge de la població diria que estan d’acord a que es retallen els sous, complements i, fins i tot, alguns del beneficis dels que gaudeixen (gaudim) els funcionaris. Però també amb tota seguretat, les persones que així pensen, no tenen en compte que gràcies als funcionaris “funciona” (i valgui la redundància) un país o una comunitat autònoms. Què faria un país sense metges? O sense professors? O sense policia? Fins i tot sense els tècnics i administratius que s’encarreguen de fer tota mena de tràmits necessaris?

Abaixar els sou dels empleats és, des de el meu punt de vista, la solució dels incompetents, d’aquells que no s’atreveixen a prendre unes altres i opten pel més fàcil. Sempre he posat un exemple: Us imagineu que una família per arribar a final de mes retalli l’assignació dels fills, mentre el pare segueix anant cada dia al bar a fer el “carajillo” o la cervesa?

Però és que a sobre, els nostres governants demostren que són uns hipòcrites. Aprofiten l’avinentesa  de els retallades salarials, per a retallar també “privilegis”. Sí, hi ho poso així, entre comentes, perquè una cosa ha de quedar clara, aquests “privilegis” que tenim els funcionaris en forma de dies d’assumptes propis”, ve d’una vegada en l què el govern central no va poder atendre les exigències dels seus treballadors i en lloc d’augmentar-los els sou, a canvi, va decidir donar-los dies de festa. Aquests dies es diuen, vulgarment “moscosos”, per que va ser Javier Moscoso, el Ministre de la Presidència l’encarregat d’aquelles negociacions amb els sindicats. Reduir dies no ajuda per a res a reduir el dèficit públic, simplement es tracta de retallar drets laborals dels funcionaris i punt i final!   

Y ara mireu al BOE del 23-11-2011 les subvencions a les fundacions dels partits. 

SINDICATS I PATRONAL: POLS OPOSATS

Amb aquest títol podria parlar de diverses coses: del govern i l’oposició, els indignats i dels mossos... Però parlaré de la patronal i el sindicats amb el govern pel mig.

La reforma laboral ja va costar molt consensuar-la i que al final s’arriba a un acord, no va acontentar ni als uns ni als altres. Ara, amb la reforma dels convenis col·lectius ha tornat a passar el mateix. Després de mesos de negociació i quan ja s’havia arribat a un principi d’acord, sembla ser que la patronal madrilenya va desdir-se i, com es diu vulgarment, va acabar per “trencar la baralla”.

Evidentment les organitzacions empresarials i els sindicats són pols oposats que defensen interessos diferents, però s’hauria de poder arribar a un punt d’equilibri entre els que demanen uns i el que ofereixen els altres. S’ha vist que això és impossible.  

Si s’ha de buscar el detonant que ho va provocat, segons sembla, van ser els bons resultats del PP al conjunt d’Espanya (Catalunya inclosa) a les passades municipals i autonòmiques del 22 de maig.  La perspectiva d’un proper canvi de govern d’ideologia més propera als empresaris, va provocar el pas enrere de la patronal i, en conseqüència, el fracàs de la negociació. Un futur govern del PP faria seves les propostes de la patronal. Us en recordeu del “decretazo” del temps de José María Aznar?  

Una de els condicions que posava la patronal (inacceptable pels sindicats) era que, a la caducitat d’un conveni col·lectiu, si en 6 mesos no s’arribava a un acord de renovació, automàticament havia que començar de “zero”, es a dir, tornar a començar la negociació de tots els drets assolits pels treballadors al llarg de la història del sector o empresa.

La resolució del govern, com era previsible, tampoc ha satisfet la patronal espanyola.

A partir d’aquí faré unes valoracions.

Què vol la patronal? El que ja fa temps que ve reclamant. L’acomiadament lliure i barat.

Per altra banda, Joan (Juan) Rosell (ahir es discutia a la SER sobre quin era el seu nom) no és tan moderat com ens el volien “vendre” abans de ser escollit com a nou president de la patronal espanyola.

I parlant de la patronal espanyola (o catalana o valenciana, em dóna ben bé igual), des del meu punt de vista és la màxima responsable de que no es creï ocupació al nostre país. Són els empresaris, amb l’ajut del govern i dels sindicats, evidentment, els qui han de fer moure el motor de l’economia. Cosa que no fan. Potser perquè estan més preocupats en guanyar diners i invertir a d’altres països on no hi ha reforma laboral (perquè no hi ha lleis laborals), no hi ha negociació de convenis col·lectius (perquè no hi ha convenis col·lectius) i la ma d’obra és molt més precària i, a sobre, l’acomiadament ja no és que sigui lliure, és immediat: “Tu, no cal que et posis a treballa!”

És el país que tenim o els que ens queda d’ell. Això si, donem-li confiança a la dreta que ella ens solucionarà tots els problemes.  

L'ERO DE "CADA DIA"

El diari El Punt d’ahir portava una notícia referent als ERO’s que hi ha hagut a les Terres de l’Ebre. Segons la informació que donava recollida del sindicat UGT, l’any 2010 s’havien incrementat força. I en donava els exemples més significatius: Ploegmakers, Indo, Antanix, Amitech, etc. Segurament se’n han deixat d’altres potser igual d’importants, ja que la quantitat de treballadors que se’n han anat a l’atur, és elevada. En resum, hi van haver 111 ERO’s que van afectar a 1.410 treballadors i treballadores.
La nit de cap d’any, un extreballador de Gestoria Callarisa d’Amposta em va fer una pregunta un tant enigmàtica: “Què et sembla el què ha passat?” Evidentment no sabia de que m’estava parlant. “’Callarisa’ que ha fet un ERO!”. Li vaig dir que aquests dies no havia anat a treballar i que, per tant, no sabia res. En preguntar-li a quins treballadors afectava (als més vells, al de menys antiguitat, etc.) no va saber-me dir res en concret.
Al tornar a treballar, he tingut l’ocasió de parlar amb un dels treballadors de ‘Callarisa’ i li he preguntat sobre la veracitat de la informació. M’ha dit que sí, que efectivament la gestoria havia fet un ERO. En quan als treballadors m’ha dit que “estaven tots afectats, però que n lloc de acomiadar-ne uns en concret, s’ha optat en fer reducció de jornada”.
Depenent de la secció on estan ubicats (fiscal, laboral assegurances, gestoria, etc.) en faran uns mesos o uns altres...
Crida l’atenció que una empresa de serveis hagi tingut que adoptar una situació com aquesta. Però és que el departament de gestoria, cada cop, té menys volum de treball. L’altre dia ens ho explicava una treballadora d’una de les gestories de Tortosa de més antiguitat: “La feina ens ha baixat moltíssim, per exemple en allò que respecta a les targetes de transports; abans qualsevol vehicle de ‘mercaderies pròpies’ en necessitava, ara no”.
Certament l’evolució dels temps fa que cada cop es puguin tramitar més coses via Internet o bé s’ha canviat el sistema, com per exemple les tramitacions dels permisos de conduir que ara ja ho fan els propis gabinets mèdics sense caler passar per la gestoria.
Això és positiu per un costat, ja que està bé facilitar les coses a l’usuari, però per l’altra “s’ajuda” a incrementar les llistes de persones desocupades.

ESTAT D’ALARMA

El dia d’ahir passarà a la història de la democràcies espanyola per haver estat declarat “l’estat d’alarma” per part del govern central.

I tot degut a una vaga encoberta i salvatge dels controladors aeris, un dels col·lectius d’elit dintre del món laboral.

Divendres, mentre anava a treballa, ja vaig escoltar com el ministre de Foment José Blanco, referint-se a aquest col·lectiu, deia que “no permetria que, una vegada més, fessin hostatges els ciutadans”. Segurament la magnitud de la tragèdia es veia venir, però, en aquella hora, els principals esdeveniments encara havien de transcorre”.

De fet, divendres, quasi no em vaig assabentar de res més. Encara que fos l’última Fira Amposta com a regidor, tenia un compromís amb l’amic Jesús Ávila Granados que, a Gandesa, tenia previst presentar el llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (que ja va presentar al Parador de Tortosa ara fa més o menys un any)

Sopàrem al Pinell de Brai i jo estava segut d’espatlles a la televisió, quan un amic que m’acompanyava i que la tenia al davant, va advertir-nos del succés de la vaga de controladors aeris.

Segons els diferents mitjans, entre el 80 i 90 % del col·lectiu van decidir presentar simultàniament la baixa mèdica. Això suposava tenir que cancel·lar, a la pràctica la gran majoria dels vols nacionals i internacionals que tinguessin com a sortida o destinació un aeroport espanyol.

Aquesta situació va fer que el govern sencer, encapçalat pel seu president José Luis Rodríguez Zapatero, s’hagués de reunir en un gabinet de crisi i adoptar una mesura inusual: la declaració de l’estat d’alarma.

A la pràctica, la mesura, va suposar la militarització dels controladors i, per tant, se’ls aplicava el codi penal militar. Acte seguit, molts dels treballadors ja van començar a ocupar els seus respectius llocs de treball, sobre tot a Barcelona i Madrid, els dos aeroports més afectats.

 Això vol dir, ni més ni menys, que la suposada malaltia no era tal, ja que si, de veritat, estàs malalt, a la pràctica estàs impossibilitat per acudir a treballar.

Però hi ha una cosa molt greu i de la que no he sentit parlar. Quin paper hi juguen els metges amb tot aquest enrenou? Perquè són els metges els qui firmen les baixes laborals, no? És que estaven en plena connivència amb el controladors. Crec que a l’hora de demanar responsabilitats hauria que demanar-ne als controladors (i també al seu sindicat, encara que va voler aparèixer ahir com a innocent davant de tota aquella situació), però també als metges que van signar les baixes.

El mal que s’ha produït, al usuaris que volien aprofitar el pont de la Constitució per a desplaçar-se de vacances a algun indret d’Espanya o d’Europa, al sector hoteler, que ha vist reduïdes les seves expectatives de negoci i a la imatge d’Espanya que ha patit, una vegada més una vaga sanguinària en unes dates clau per al sector turístic.

Segons el codi penal militar, l’acte d’indisciplina pot comportar fins i tot penes de presó. Estaria bé prendre alguna mesura exemplar en contra de tots dos col·lectius (insisteixo, també als metges que van signar les baixes) Sinó pena de presó, potser si que no puguin treballar més al nostre país.