QUAN LLIBERTAT SIGNIFICA OPRESSIÓ

Diuen els del PP que voler canviar el model d’immersió lingüística de les escoles catalanes és per llibertat... Llibertat per a que les mares i pares de Catalunya puguin decidir sobre l’idioma que volen que s’ensenyi els seus fills. A què sona bé? Si en lloc de dir-ho els del PP ho digués algun altre igual m’ho acabava creient...

Però venint del PP, quan diuen llibertat volen dir opressió. No us deixeu confondre! S’ha arribat a un extrem que de llibertat, desgraciadament, en aquest país n’hi ha ben poca.

Sempre he dit que per a mi la paraula llibertat és la més gran que existeix. Llibertat per a poder estimar, llibertat per a poder opinar, llibertat per a poder escollir, llibertat per a poder decidir... Però com s’ha vist recentment en un país que se diu Espanya només hi ha llibertat per a poder robar, per a poder enganyar, per a fer lleis injustes que van en contra d’una gran majoria dels ciutadans... I a favor dels poderosos!

En pocs dies s’ha sentenciat al raper Valtonyc a 3 anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons. S’ha segrestat cautelarment el llibre Fariña de Nacho Carrero  sobre el narcotràfic gallec per un suposat delicte contra l’honor d’un dels que hi surt esmentat: José Alfredo Bea, exalcalde de O Grove. I, finalment, ARCO, la fira d’art de Madrid i una de les més importants del món va fer retirar unes fotografies pixelades de Oriol Junqueras , Jordi Sánchez i Jordi Cuixart que formaven part d’una exposició sobre la llibertat d’expressió. Quina paradoxa!    

Tornant al tema de l’ensenyament en català. No és la primera vegada que des del PP se vol canviar el model lingüístic de Catalunya, un model integrador i que, amb els anys que fa des de la seva implantació, funciona amb òptims resultats. De fet dimecres hi va haver una sentència del Tribunal Constitucional que tirava per terra la LOMCE, la llei sobre ensenyament que se va aprovar durant l’etapa en que José Ignacio Wert n’era ministre, per envair competències exclusives de la Generalitat de Catalunya i que preveia una partida de 6.000€ per cada alumne/na que rebés ensenyament en castellà a Catalunya, prèvia sol·licitud per part dels pares o tutors.

Tot i que sembla que aquesta sentència ha fet posar el fre a les pretensions del Govern del PP de españolarizar a los niños catalanes o que los niños catalanes se sientan orgullosos de ser españoles (cito textualment algunes de les frases que s’han dit sobre el tema per part dels ministres Wert i Méndez de Vigo), no crec que el PP cedeixi tan fàcilment.

Tot sigui per esgarrapar vots dels anticatalanistes que, com s’ha vist darrerament, sembla que cada vegada n’hi ha més.   

DE POLÍTICS I CIENTÍFICS

De Eneko.

Ahir el Ministre d’Educació i Cultura del Regne d’Espanya Íñigo Méndez de Vigo va respondre a Pep Guardiola, entrenador del Manchester City per unes declaracions que va fer on defensava la independència de Catalunya.

Tot i el rancio abolengo del ministre que ostenta el títol de Baró de Claret i que té un arbre genealògic quasi bé digne d’un monarca, des del meu punt de vista les seves declaracions no van estar gens encertades. I us diré el perquè.

El Ministre li va dir al Pep que què sabia ell de política, què era el mateix que si ell (el ministre) es posés a parlar de física nuclear. Anem a analitzar la frase, però no en un sentit gramatical o sintàctic, sinó en un sentit de comprensió i coherència. Quan vaig escoltar a Méndez de Vigo, la primera cosa que me va vindre al cap va ser: Per a ser polític no fan falta estudis, en canvi per a ser físic nuclear, sí.

Conec a molta gent que s’han dedicat a la política o, com jo han fet algun pinito. Però ne conec molts més que estarien parlant hores de temes polítics sense haver arribat a la universitat. I és que la política és com una mena de religió, com el futbol. Una gran majoria diu entendre’n i els altres es declaren apolítics i, aquests són els pitjors, perquè apolític no hi ha ningú. Quan algú té digui això, has de pensar: Líbranos, Señor!

Una bona mostra de que tothom potser polític la tenim amb l’ exministre José Luis Corcuera que només tenia estudis d’electricitat (imagino que FP) I sense anar més lluny, Joan Maria Roig, botiguer.

Estaria bé que per arribar a tenir altes responsabilitats polítiques s’exigissin estudis de Ciències polítiques, dret o economia. I a part d’això també educació i haver tingut contactes amb la ciutadania, sobre tot amb aquells sectors més deprimits de la societat.  

En canvi, com ja he dit, per a ser físic nuclear s’han de tenir estudis universitaris. I encara diria més: una gran intel·ligència, ja que per a ser titular d’una carrera de ciències pures, hi fa falta una mica més que colzes i voluntat.

De totes maneres sóc dels que penso que per a ser polític cal tenir-ne vocació i, a part, vocació de servei. Aquella persona que està en política per a guanyar diners, és un aprofitat i un mal polític. D’aquests també ne conec uns quants tot i que, a diferència del que he fet abans, no els citaré.   

Tot i que a priori pot sembla difícil, també es pot compaginar el títol de físic nuclear amb la tasca política, tot i que la conjunció pot arribar a ser explosiva. Sabeu qui reunia aquestes dues qualitats? Alejo Vidal-Quadras. Efectivament, una ment brillant com la seva (no poso en dubte de que és així) al servei ja no de la creta espanyola, sinó de l’extrema dreta, ja que va ser un dels fundadors de Vox, un partit ultranacionalista.