OBAMA, LA MERKEL, EL TTIP I EUROPA

Lluna plena sobre la Mediterrània al 31-12-2015. 

Tot i que se’n parla, segurament no se’n parla prou de la transcendència que tindrà (quan s’aprovi), el Tractat de Lliure comerç entre Europa i els Estats Unit, més conegut per les sigles anglosaxones de TTIP.

No explicaré aquí els detalls del tractat pel simple fet de que els desconec. Però és veritat que els pocs articles que he llegit sobre el tema (sempre escrits amb veu crítica), són de gent molt més propera a les meves idees que no les multinacionals i els governs que l’impulsen.

Per tant, i com faig sempre en aquesta mena de coses, em decanto favorablement cap a les postures que defensen que el tractat repercutirà negativament en la sobirania dels estats i, en canvi, reforçarà el paper predominant de les multinacionals arreu del planeta, ja que es de clara inspiració neoliberal, molt allunyada a d’altres teories econòmiques que es defensen des d’una posició més d’esquerres.

Obama va arribar a Alemanya per mirar de tancar amb la Merkel (què és qui remena les cireres a la Unió Europea) alguns dels serrells més importants del tractat i, també, a animar-la de convèncer als diversos governs de la UE, per a que aquests, per la seva part, puguin convèncer al màxim nombre de parlamentaris que seran, en definitiva, el que tenen la darrera paraula respecte al TTIP.

Com tots els que volen alguna cosa dels altres, Obama va usar la tàctica de tirar floretes a la Merkel i li va dir coses com aquestes:

-Has sabut gestionar molt bé el tema dels refugiats que arriben a les costes greges.

-Passaràs a la història per com has gestionat la crisi del refugiats.      

Vergonya tinc de com s’ha gestionat aquesta crisi. Potser sí que la Merkel sigui la màxim responsable de la situació creada, però també ho són tot la resta de líders europeus que l’han recolzat, inclòs, evidentment Rajoy que, per cert, no va fer cas a la resolució que Congrés va fer al respecte i, damunt, es va negar a donar explicacions sobre els seus actes.

Europa, com a tal ha perdut amb la gestió de la crisi dels refugiats bona part dels seus valors. I els pocs que li queden els pot acabar perdent si finalment sé signa el TTIP.

Tal com ja he dit moltes vegades Europa en la situació actual no va a enlloc. S’ha quedat a mig camí del que hauria de ser que, des del meu punt de vista seria una unió política similar als Estats Units.

El problema és que cap estat pot perdre sobirania i per tant, defugen d’aquesta opció. En canvi estan disposat (segons sembla) a perdre sobirania a favor de les multinacionals. Això sí, camuflat tot com enormes avantatges per als països que en seran membres.

M’he sentit enganyat massa vegades com per a creure que el que es bo per als interessos d’alguns sigui bo per a la resta dels humans. El que passa és que mentre uns són els poderosos, els altres, al menys una part, tenim molt poc criteri i nul·la voluntat de canviar les coses.  

DIARI DE L’AGOST. DIMECRES 12

Un Barça amb moltes llacunes

Els dos gols de falta directa que va marcar Messi que van contrarestar el que va fer Elder Banega, van ser el preludi d’una nit màgica, d’una nit de somni i per emmarcar. Els posteriors gols de Rafinha i Luis Suárez que posaven un contundent marcador de 4-1 encara feien presagiar més gols i encara quedava tota la segona part per a demostrar-ho.

Però de sobte, entre l’àrbitre que semblava que només veia les faltes comeses pel Barça i fins i tot va anul·lar un gol legal al Barça, el Sevilla que davant de sa situació on ja ho tenia tot perdut, es va refer i se’n va anar cap a munt a buscar la fortuna del gol i la defensa blaugrana que, incomprensiblement va fer aigües, van posar el marcador en un empat (4-4) Un resultat increïble per aquells que havíem vist la primera part on el Barça va brodar el seu futbol...

No s’havien complert els 90 minuts, però tot feia preveure que s’arribaria a la pròrroga, tot i que el Barça hauria pogut fer el quint i definitiu.

I quan ja semblava que s’aniria als penals (5 gols a la primera part, 3 a la segona i zero a la primera part de la pròrroga), una falta prop de l’àrea del Sevilla, que va tirar Messi i que un defensor va treure amb la ma i l’àrbitre escocès (devia de ser unionista) tampoc va veure, Pedro, el més llest de tots, va arreplegar el rebot i va marcar el definitiu 5-4. Segurament va ser l’últim gol de Pedro amb la samarreta del Barça, però el seu nom sempre quedarà en la memòria col·lectiva de socis i aficionats. Qui no recorda que ha estat l’únic jugador que va ser capaç de marcar a les 6 competicions l’any del sextet?  

I per acabar aquesta petita crònica, dir que és una barbaritat disputar una final a Tiblisi quan els dos equips són espanyols. I més si tenim en compte que dissabte el Barça té l’anada de la final de la Supercopa d’Espanya... Tant la UEFA com la Federació Espanyola de Futbol s’ho haurien de fer mirar...

Increïble, però cert!

Dintre de pocs mesos Rajoy l’immòbil arribarà al final de la seva legislatura. I no només ell, sinó la majoria dels seus ministres. El fet és força insòlit si tenim en compte que ha estat la legislatura dels despropòsits. Es pot resumir amb una sola frase: Més malament no s’hauria pogut fer! I a partir d’aquí que cadascú de vosaltres digui o pensi la seva.

-La Mato es va veure esquitxada pel cas Gürtel i va haver de dimitir...

-Però de fet, tot el govern hi està i en canvi, com Rajoy, aguantant com un cavaller o com un escuder, ja no ho sé...

-Wert, criticat i estomacat per tots menys pels seus, se’n va del govern quan li dona la gana i a sobre li donen una destinació de luxe a Paris, precisament on treballa la seva dona...

-Jorge Fernández Díaz, el darrer en crear polèmica, es va reunir amb Rodrigo Rato, vicepresident econòmic amb Aznar i més que presumpte delinqüent (per molt que sigui de guant blanc) al despatx del ministre. Segons Rato es van reunir per a parlar del seu tema. I segons el Ministre de l’Interior ho van fer per a parlar de temes personals... A veure, si jo quedo amb un amic per a parlar de temes personals o el convido a casa, o em convida ell a la seva o quedem al bar... Però no al seu lloc de treball. Assetjat per l’oposició, el ministre té pensat comparèixer divendres per a donar explicacions... Si no dimiteix em decebrà... Bé com tota la resta.

A Rajoy li van preguntar ahir pel tema i va derivar els periodistes a la compareixença del ministre. La seva intervenció senzillament patètica.  

I per cert, la penúltima. Diu ara Rajoy que va pensar en modificar la Constitució després del 9-N. Aquest home o peca de prudent o és lent com una tortuga gallega.

Ja arriben les festes!        

I com no, ho fan amb polèmica. Per una part, les JNC, la branca jove de Convergència, va publicar un escrit on es criticava a l’equip de govern. Jo entenc que es puguin sentir incòmodes. No és el mateix tenir els seus supervisors controlant-ho tot que no tenir-los i això sempre es troba a faltar.

Segons la informació de la que disposo, van ser les JNC d’Amposta (evidentment) les que van decidir cancel·lar l’acte, això sí, donant la culpa a l’ajuntament actual.

Massa prompte per a buscar enemics...

Micromecenatge

Suposo que més d’un cop he escoltat la paraula micromecenatge. Al nostre país el més popular és el Verkami, però n’hi ha d’altres. També suposo que sabeu que és Wikileaks, la pàgina d’Internet que ha desvetlla mil i un secret dels millors guardats que tenen els estats. I tercer, coneixeu el tractat de lliure comerç entre Europa i els Estats Units, conegut oficialment com Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç i inversions (TTIP)

Ara, ajunteu tots tres conceptes i què en surt? Que Wikileaks està mirant de recaptar via micromecenatge dos milions d’euros (crec que van dir per la ràdio) per a qui filtre la lletra petita del tractat. Un tractat que a penes coneixen els eurodiputats i que donaria, en alguns aspectes, més poder a les empreses que als propis governs sobirans.

Es coneix al menys el nom d’un d’aquests mecenes: l’exministre grec de finances Iannis Varufakis.