L’UNGIT PER PUIGDEMONT

D'Anthony Garner al Periódico de Catalunya. 

Tot i que semblava que l’escollida seria l’Elsa Artadi, Puigdemont se va posar el la gorra de mag i tocant amb la seva vareta tres vegades el barret de copa va fer sortir a Quim Torra, un desconegut per a una gran majoria de catalans.

La designació de Quim Torra (per part de Puigdemont, ho aniré recordant perquè sempre hi ha que perd la memòria) sembla ser que només se deu a que ràpidament se va prestar a ser un candidat provisional i, com s’ha dit dels sector no independentista, ha acceptar a ser un titella de Puigdemont que pretén governar Catalunya des del seu exili d’Alemanya (o de Brussel·les si ve al cas)

Per tant estem davant d’un president efímer que durarà el que el deixen durar, ja sigui l’Estat espanyol, ja sigui Puigdemont i els seus. Per tant, tinc la sensació de que no comencem bé la legislatura i això que encara no l’hem començat. De fet, Torra encara no ha estat ni nomenat pel Parlament.

M’ha sobtat molt l’animadversió que ha creat el personatge. Si només fos per part dels partits que votaran no a la seva investidura, no m’estranyaria, però també la premsa ha criticat durament la seva designació. Si, ja sé, ja sé... Només una part de la premsa, com per exemple el Periódico de Catalunya, però no recordo que hagués tractat igual als candidats que ho van ser abans que ell: Jordi Sánchez i Jordi Turull.

Jo, com al menys 7.440.000 catalans (la Viquipèdia diu que ne som 7.448.332) confesso no conèixer a Quim Torra ni recordo haver-ne sentit a parlar mai d’ell. Però mentre llegia avui algun article d’opinió on se parlava d’ell, ràpidament ho he tingut clar.

Quim Torra va ser un dissident d’ERC que va marxar a fundar Reagrupament de la ma de Carretero. I Carretero, sempre ho he expressat, na va ser mai sant de la meva devoció. I més encara quan aquest partit (que va veure que no aconseguiria mai representació parlamentària) va decidir abraçar la fe convergent.

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

Durant l’entrevista que li va fer TV3, el candidat de Puigdemont va intentar moderar la seva imatge de radical i va demanar disculpes per unes piulades que va fer fa 6 anys criticant durament (per dir-ho d’una forma suau) tot allò que no fos Catalunya (ja m’enteneu) Per la meva part li accepto les disculpes (tot i que no anaven amb mi), però no l’ús d’un eufemisme pel que també se’l ha criticar durament.

Durant l’entrevista Torra va dir que Catalunya viu en un període de crisi humanitària. Sincerament crec no va saber escollir les paraules oportunes. Fins i tot és possible que volgués dir una altra cosa i s’equivoqués al dir-ho (qui no s’equivoca?)

Les crisis humanitàries són una altra cosa. Són crisi de fam i morts, de guerra i de penúries... Com les que se viuen als camps de refugiats o als països on hi ha guerra enquistada.

Si ens posem les mans al cap quan ens assabentem que tracten de terroristes als Comitès de Defensa de la República per tallar carreteres o a un grup de joves per barallar-se amb uns guàrdia civils de paisà que pel que sembla anaven buscant brega o se parla de delicte d’odi per posar-se un nas groc al costat d’un policia o xiular un himne amb el que no ens identifiquen i que per no tindre, no té ni lletra, s’hauria de ser més curós a l’hora d'expressar-nos sobre la greu situació que està vivint Catalunya i, sobre tot, d'aquells que estan empresonats per motius polítics. 

DE LA BANCA I DELS PLANS DE PENSIONS

Un dels temes més controvertits dels darrers temps (a part del procés, evidentment) és el de les pensions. L’actual sistema de pensions se troba ara mateix a l’ull de l’huracà, és a dir: en entredit.

Però avui no us parlaré sobre les pensions públiques, sinó sobre els sistemes de pensions privats que, com sabeu, és l’alternativa que ens donen els nostres governants per assegurar-nos que el dia de demà tinguéssim l’estat del benestar que ens mereixem una vegada jubilats.

Des del meu punt de vista el sistema de pensions privat és el fracàs, precisament de l’estat del benestar que tan a costat de guanyar. El que hauria de fer l’Estat és garantir les pensions futures, sobre tot a la classe treballadora que és la que menys possibilitat d’estalvi té.

Els sistemes de pensions privats (o plans de pensions) és una forma d’estalvi que només (i vull subratllar el només) beneficien a la banca i al propi estat, precisament aquells que els incentiven.

Com sempre he dit, els plans de pensions són pa per avui i gana per demà. Per què? Perquè és veritat que desgraven  bastant a l’hora de fer la declaració de la renda, però pels que has de tributar com si fossin rendiments de treball quan els rescates.

I quan desgraven? Aquesta és la mare dels ous. Desgraven segons la renta que tinguis. Com més renta més desgravació, ja que poden desgravar fins el tipus més al de tributació, es a dir, el 45% de l’I.R.P.F. (fa uns anys va arribar a ser del 52%) Això que vol dir? Què aquella persona que més guanya i que a sobre té més possibilitats d’estalviar (tot i que pugui portar un tren de vida molt més alt que la mitjana dels treballadors), a sobre el que inverteix en un pla de pensions li desgrava més que al treballador mitjà i que, segurament, mai podrà contractar un pla de pensions.

Diumenge passat vaig llegir al diari que els plans de pensions rendien molt menys que la borsa. Tot i que la notícia pot sorprendre, la veritat és que és molt lògic que sigui així. Mireu, si un producte bancari (qualsevol producte bancari) voleu que generi beneficis, és evident que no pots deixar-lo adormit, l’has de moure... Moure’l vol dir, senzillament, invertir-lo. HI ha moltes maneres d’invertir-lo i les més comunes són en renda fixa o variable. La renda fixa és menys arriscada que la variable però també pot generar menys beneficis. HI ha cicles econòmics que aquells que inverteixen en renda variable o senzillament juguen a la borsa poden guanyar molt.

De totes maneres no us cregueu que tot el benefici que s’obté d’un pla de pensions repercuteix única i exclusivament sobre el mateix pla de pensions, ja que els bancs, com administradors que són d’aquell patrimoni se’n queden una part. Quant? Ho desconec, perquè suposo que s’han de fer molts números i finalment la banca t’explica el que vol i a sobre has de ser un veritable expert per a interpretar-los. La gent normal  (com tu i com jo i no com la que se referia Garcia Albiol) estem molt lluny de saber interpretar aquells estudis que sovint envia als clients el seu gestor dels estalvis, ja siguin plans de pensions, ja altres productes com fons d’inversió mobiliària i immobiliària o fa uns anys participacions preferents, cèdules hipotecàries, etc.

El pla de pensions es nodreix una mica de tot: una part de renda fixa i una altra de variable. Si la fixa és molt superior a la variable, en teoria hauria de tenir beneficis que s’haurien d’anar sumant anys rere anys al capital aportat com una mena d’interès compost. Però a la pràctica dubto molt que sigui així. 

DESCONNEXIÓ PER ETAPES

De Ferreres al Periódico. 

Si algú creu que la futura desconnexió de Catalunya amb Espanya serà com separar un endoll mascle de l’endoll femella, està equivocat. I no ho dic jo, ho diu un document que ha elaborat el vicepresident econòmic de la Generalitat Oriol Junqueras  on es fixa la dependència econòmica de Catalunya respecte a l’Estat espanyol fins al 2026. I ja sabeu que normalment quan es fan previsions sempre solen ser optimistes. M’agradaria saber que opina sobre aquest tema Cristobal Montoro que seria l’equivalentespanyol... Bé, de fet ja sé el que pensaria, no li cal donar més voltes...

El cert és que aquest document m’aclareix moltes coses, més de les que potser podeu pensar en un primer moment. Recentment (en els darrers 2 o 3 mesos) he escrit un parell d’entrades al meu blog on posava en dubte la viabilitat de la independència ja que en un primer moment Catalunya no disposaria de capacitat econòmica suficient per a tirar endavant el procés. Els diners els recapta Madrid i després retorna a Catalunya la part que li corresponen per llei (tot i que de vegades es fan els garrepes tot el que volen i més...)

Tot això de fer lleis preparant la desconnexió està molt bé, com per exemple la Llei de Transitorietat Jurídica que és la que ha de permetre que no hi hagi un buit legal quan s’acabi proclamant la independència, però la mare dels ous són els calerons. Sense diner no hi ha país que pugui sobreviure ja que des del primer moment s’han de garantir els drets bàsics dels seus ciutadans (salut, serveis socials, seguretat, educació...) i això requereix de la suficient capacitat econòmica.

De Ferreres al Periódico. 

Dos dies abans de Nadal, el President Puigdemont va convocar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) que, com algú va dir, són unes sigles més que s’han de sumar a totes les que han anat apareixent al llarg dels darrers anys relacionades amb el procés independentista. No tinc clar que va voler insinuar, però des del meu punt de vista la sopa de lletres, tot i que pot aparentar que es camina cap avant, és un símptoma de que no van tan bé com se’ns vol fer creure. Com diu la dita: molt de soroll i poques nous.    

De fet, a la reunió del PNDD, Puigdemont ja va refredar una mica les expectatives del anunciat referèndum per al setembre dient que millor si era pactat amb l’Estat. Però per a que hi pugui haver un referèndum secessionista pactat amb l’Estat hauria d’haver un canvi constitucional que, de moment, ni se’l veu ni se’l espera...

Mai he negat que m’agradaria que Catalunya esdevingués un país independent i que per tant, tingués representació a tots els organismes internacionals, però no m’ho acabo de creure... Depèn de massa coses i hi veig massa incertesa. Me dóna la sensació que els nostres governants s’han ficat en un carreró sense sortida que anirà deixant rastre en forma de condemnes per sedició, desobediència, desacatament, etc. Tot plegat una gran vergonya com també he expressat en més d’una ocasió.

A part de la suficient capacitat econòmica per a engegar la maquinària d’un estat independent també hi manca una cosa molt important: el reconeixement internacional per part de les nacions sobiranes i dels principals organismes que, evidentment estan controlats per les pròpies nacions.

En tot aquest procés serà essencial el paper que hi jugarà Espanya. Si hi hagués una declaració unilateral d’independència l’ofec econòmic seria immediat i angoixant, com també ho seria la pressió que faria als diferents països per aconseguir que absolutament ningú reconegués Catalunya com estat independent.

Mentrestant, podem anar somiant tot el que vulguem.

FELIÇ 2017!!  

DIARI DE L’AGOST. DIA 23

De Manel Fontdevila a Público.es. 

CORTINES DE FUM

De tant en tan me sorprèn com actuen les maquinàries dels partits per mirar de desviar l’atenció cap a un altre costat. El darrer cas és el de les suposades coaccions de la policia espanyola per aconseguir informació sobre els comptes que la família Pujol (fixeu-vos que parlem de família com a la Màfia) tenia dipositats a bancs d’Andorra.

De ser veritat (possiblement ho sigui) és un fet rellevant, però no per això s’ha de intentar amagar el fet principal: la del més que presumpte enriquiment il·legal de la família per cobrament de comissions a canvi de contractes i d’altres favors.

Sempre s’ha dit que després de l’1 ve el 2 i que aquest no arriba si no sé passa abans pel primer. El primer fet és el cobrament de comissions, el segon la confessió interessada del patriarca de la família (encara que no va dir la veritat sobre la procedència dels diners andorrans) i després, en tot cas, vindria l’actuació irregular de la policia espanyola per aconseguir informació dels Pujol i sembla ser que també d’altres càrrecs de Convergència.

EL PERIÓDICO

Sabeu que des de fa molts anys el meu diari de referència és el Periódico de Catalunya. De fet ja vaig comprar el primer número quan va sortir allà per l’any 1978. Només en comptades ocasions l’he deixat de comprar... Recordo quan es va tornar a editar el Diari de Barcelona dirigit per Josep Pernau (més tard columnista del propi Periódico) a la dècada dels 80. I ho vaig fer perquè es va publicar en català i per aquella època (i encara durant alguns lustres més), el Periódico només ho feia en castellà.

Durant l’època de vacances és molt difícil trobar-lo als quioscs perquè és el primer d’esgotar-se. La situació no és nova, però aquest any la dificultat s’ha incrementat. Quan estic a Amposta, per motius de proximitat, compro el diari a la llibreria Mercè del carrer Amèrica. La setmana passada (aquesta està tancada), li vaig preguntar com era que el Periódico s’acabava tots els dies (les dues edicions la de català i la de castellà) Me va dir que tot i que havia demanat que li portessin més ja que havia diverses llibreries tancades a Amposta, no ho havien fet. Tret d’un dia que se’n va recordar i me’l va guardar (normalment de dilluns a divendres no li compro a ella per motius laborals) els altres dies me vaig d’haver de conformar amb un altre diari. Quin diríeu que vaig triar? El País, la Razón, el Punt Avui, el Mundo, la Vanguardia...? Cap de tots aquest me fa el pes: el Diari de Tarragona. Al menys me’n assabento de les notícies locals, tot i que altres publicacions digitals també me mantenen informat del que passa a les nostres comarques.

Com us deia Mercè ha tancat aquesta setmana per vacances. Així que ahir vaig anar a buscar-lo al de Rafales & Solé i me va passar exactament el mateix. Avui he anat a la llibreria Alba del carrer Miquel Granell (ahir també estava tancada) i no ho direu mai... Tres quarts del mateix. Així que vulguis o no, m’he hagut de conformar amb el Diari de Tarragona.

No és que el Periódico em complagui al 100%, però el prefereixo davant diaris amb línies editorials molt més partidistes. N’hi ha algun que és realment infumable menys per als que tenen aquela idea, es clar. El Periódico, des del meu punt de vista és molt més objectiu.

De Ferreres al Periódico. 

NO I NO!

Tot i les pressions del PP i C’s, el PSOE segueix erra què erra amb el no a la investidura de Rajoy. Avui mateix ho deia Rafael Simancas, aquell que anava per president de la Comunitat de Madrid i Esperanza Aguirre amb joc brut li va pispar la presidència que desprès va mantenir durant molts d’anys.

I és que qualsevol vota que sí... La memòria humana és molt curta i, sovint, només ens en recordem d’allò important o del que realment ens interessa. En canvi hi ha coses molt més supèrflues que ens oblidem ràpidament que han passat. Però quan dura aquest període de temps? Impossible saber-ho amb exactitud.

Ara per ara el que si que sé sap és que el proper 25 de setembre hi haurà eleccions al País Basc i Galícia i votar el PSOE a favor de la investidura de Rajoy els faria perdre molta credibilitat. Qui s’arrisca a fer-ho quan durant mesos (molts mesos) han estat dient el contrari?

Què el seu vot serà més mirant els interessos del partit que no els d’Espanya? Mira-ho com vulguis. Des d’un punt de vista d’esquerres, potser votar a favor de la investidura de Rajoy seria el més convenient per a Espanya, però no per als ciutadans d’Espanya.

Avui mateix llegia a un diari digital que molts espanyols estan preocupats per portar 300 dies amb un govern en funcions. Jo no! Jo no ho estic gens. Trobo que el país funciona igualment. Potser no es puguin elaborar lleis (tampoc les elabora el Parlament català tot i que fa més de mig any que tenim President electe)

Qui fa funcionar els països és la pròpia maquinària de l’Estat: treballadors públics de diferents rangs, però també empresaris i treballadors. I això no s’atura mai.

Això vol dir que no fan falta polítics? Tampoc és això. Sóc polític i crec en la classe política... Però no amb els polítics corruptes i als que usen les portes giratòries per al seu benefici personal.  

REBOBINEM...

De Vergara a eldiario.es

Carles Puigdemont i Casamajó acaba de ser elegir el 130è president de la Generalitat de Catalunya. La presidenta del Parlament Carme Forcadell, abans de donar per acabada la sessió, anuncia que comunicarà la decisió presa per majoria absoluta al Rei per a que procedeixi a nomenar-lo. A l’hemicicle s’escolten alguns xiulets (més aviat pocs)

Això ja us ho vaig explicar ahir, d’aquí que he volgut rebobinar... Segons la legislació espanyola, la Generalitat de Catalunya forma part de l’organigrama de l’Estat, per molt autogovern i autonomia que tingui.

El dia següent, o sigui ahir, vaig llegir unes declaracions de la pròpia presidenta del Parlament que deien alguna cosa així: Hem d’acatar la legalitat espanyola fins que tinguem la legalitat catalana...

Aquesta qüestió va ser motiu de debat a les xarxes socials. Jo ja sé que qui no ho voldrà veure no ho veurà, per molt que sé li pugui graduar la vista a les seves necessitats, però si aquest ha de ser el camí, de legalitat espanyola no en tindrem mai, al menys que es redacten les lleis igual com feien els cantautors catalans durant la dictadura que ideaven unes lletres que semblaven del tot innocents per a saltar-se la censura i així que les autoritats del règim els hi deixessin interpretar. L’estaca per exemple va estar durant molt de temps prohibida i quan sé li demanava a Lluís Llach que la cantés, aquest feia l’advertiment de que no ho podia fer. Llavors la tocava amb la sega guitarra i el públic assistent la cantava...  Evidentment sempre hi havia conseqüències.

Que passarà quan el parlament aprovi una llei per a crear estructures d’estat? Bé, ja ho sabem, el govern espanyol la recorrerà al Tribunal Constitucional i aquest la suspendrà... Per tant, per aquest camí, el procés es convertirà amb el conte de mai acabar... Sóc així de pragmàtic que voleu que hi faci...  

Jo ja sé que hi ha una consigna generalitzada per a rebatre amb arguments carregats de bones intencions i paraules a tots aquells incrèduls com jo i així donar l’aparença de que efectivament es va cap a un estat independent en un termini màxim de 18 mesos. Per això estan les escoles (d’estiu, d’hivern...) que organitzen els diferents partits. Per a inculcar la ideologia pròpia del moment i donar les consignes necessàries per a influir a l’opinió pública. Però si tot està inventat des de fa monts anys!

Jo només recordo haver assistit a una d’aquestes escoles que va organitzar el PSC a l’hotel Imperial Tarraco de Tarragona, però com si no ho hagués fet, ja que hi vàrem arribar quan estava apunt d’acabar-se. De fet hi anàrem més pel dinar (pagant-lo de la nostra butxaca) que no per escoltar els ponents que, normalment, són gent important dintre el partit. Però tot i no haver assistit a aquesta mena de cursets ideològics, si que vaig formar part durant uns quants anys d’una campanya anomenada PROGEO (no us sabria dir el significat exacte) que, coordinada pel PSC, uns hi participaven trucant als programes de ràdio per a donar l’opinió i d’altres (com jo) escrivint cartes al director als diferents diaris de Catalunya i de la resta d’Espanya.

Fixeu-vos si son velles aquestes pràctiques que el bisbat de Tortosa (me consta que a d'altres bisbats fèien el mateix) allà pels anys ’60. Eren un exercicis espirituals que es feien a l’ermita de Mig Camí de Tortosa i, casualitat o no, sembla que hi anaven els més descreguts de cada poble. Quan sortien d’allí, ho feien tan convençuts que anaven a missa cada dia. Vulgarment s’anomenaven Colores.   

Tornant al que us  parlava més amunt de idear lletres per evitar la censura, igual per això Junts pel Sí va fitxar a Lluís Llach, per a que redacti els textos legals que després de ser aprovats pel Parlament puguin passar sense problemes el tràmit de Madrid.    

AL SERVEI DEL PP

Què diversos organismes de l’Estat, als que sé suposa que haurien de ser imparcials (Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, etc.) estan controlats pel govern, és cosa sabuda, però que l’Agència Tributària s’hagi de posar de genolls davant el partit que dóna suport al govern, em sembla, per dir-ho d’una manera planera, és per a començar a començar a córrer i no parar.

Per a canviar-ho, s’haurien de canviar els lleis que ho regulen i que els màxims òrgans judicials de l’Estat fossin escollits directament pels jutges, magistrats i fiscals i, perquè no, pels col·legis d’advocats i per totes aquelles associacions que, d’una manera ho d’altra estiguin vinculades amb la Justícia.

Però el tema de l’Agència Tributària (què sé suposa imparcial), s’hagi de subordinar al poder legislatiu per a servir al partit que li dóna suport, a part de ser molt fort, és un fet inversemblant que no crec que es doni a cap democràcia consolidada. Potser sí a alguna república ‘bananera’, però se’m fa difícil pensar que passi a un país de l’OCDE (potser si exceptuem Turquia) o de la Unió Europea...

Recordem els fets. El jutge Ruz, el que porta els casos que involucren al PP amb l’entramat de laGürtel, va demanar un informe a l’Agència Tributària per a que dictaminés si les donacions il·legals que va rebre el partit de Rajoy havien de portar IVA o no. L’AEAT, en un fet que es podria qualificar d’insòlit, no va respondre a Ruz. Llavors, el jutge, li va donar 5 dies a l’organisme fiscal per a què li envies.

Finalment, l’Agència Tributària va fer l’informe, però algú es va encarregar de sintetitzar-lo a la seva manera per a evitar així que el PP sortís malparat. El resum manipulat de l’informe no porta cap capçalera (membrete en castellà) ni el firma ningú. Però informàticament s’ha rastrejat l’origen i oh! sorpresa, sembla ser que va sortir del germà de Santiago Menéndez, el director general de l’Agència Tributària i que, a la vegada, és assessor del ministre Montoro.

Per acabar-la de fer grossa, el dossier va ser filtrat a la premsa abans de enviar-ho al jutge, la qual cosa infringiria el secret de sumari que va establir el jutge Ruz.

Tot això ho explicava ahir la Sexta i, alguns del col·laboradors habituals del programa Más vale tarde, opinaven que hi pot haver delicte penal i que podria comportar penes de presó per aquells que han volgut manipular, sinó l’informe, sí al menys a l’opinió pública per a suavitzar el contingut de l’informe.

Per cert, us suposo assabentats del que deia la síntesi filtrada als mitjans, no? Era on es comparava el PP amb les oenegés Cáritas i Creu Roja. Si ho qualifico com a vergonyós, segurament hem quedaré molt curt.  

Si com deia abans, situacions com aquestes no són pròpies d’un país considerat dels avançats del món mundial i que té representació a la majoria d’organismes internacionals on estan els països més avançats, no puc deixar de dir que a qualsevol dels altres països que s’asseuen amb Espanya, d’haver passat una situació semblant per la part baixa, el president del país (o en el seu cas, el president del govern o primer ministre), ja faria mesos que hauria dimitit i aquí, Rajoy & Cia, no només no ho han fet, sinó que, a sobre, ens volen donar lliçons d’ètica i moralitat.    

A les pròximes eleccions torna a votar al PP o a quedar-te a casa, que si fa o no fa és el mateix... 

ELS PRESSUPOSTOS DE LA RECUPERACIÓ... MANDE?

Fa temps que tinc el convenciment de que el govern d’Espanya ens pren per babaus, sobre tot als catalans. I ja no parlo del procés en el que està immersa la societat catalana, sinó del tema dels calers, allò que sempre s’ha dit que és el que més ens interessa als catalans i potser no els hi falta raó si ens atenem a la situació de la família que, possiblement més s’havia identificat amb Catalunya en els darrers 30 anys: els Pujol.

Però avui no us parlaré ni de la consulta ni del clan Pujol, sinó dels pressupostos per al 2015 que va presentar el ministre econòmic Cristobal Montoro dimarts passat al Congrés.

Diu el PP que són els pressupostos de la recuperació econòmica, però sense analitzar-los a fons, només pel que han dit les informacions periodístiques que han sortit, no ho són ni de bon tros.

Encara que avui hem tingut una dada positiva (el comportament de l’atur durant el mes de setembre ha estat el millor en molts d’anys –tal vegada de sempre per aquest mes-), el cert és que segueix havent-hi una gran taxa d’atur i només per això, s’hauria de ser molt més prudent a l’hora de fer valoracions triomfalistes.

El govern d’Espanya, una vegada més ens menteix i portarà a aprovació uns números que sap que són del tot irreals i que menyspreen els col·lectius més desafavorits: aturats, jubilats i pensionistes: 2,66 milions d’aturats no rebran cap tipus de prestació.  

Precisament quest col·lectiu, del que sempre s’ha dit que votaven el partit que governava, s’ho haurien de repensar abans de dipositar el seu vot cap a finals de 2015 (previsiblement)

L’actual govern de Rajoy va establir una nova pujada de les pensions (abans l’augment anava en consonància a la inflació), establint un mínim del 0,25% que quasi és el mateix que dir que es congelen.

El mateix tracte (o pitjor) tindran els funcionaris i d’altres col·lectius que cobren de l’Estat, ja que un any més (i ja em portem 4) veurem, ara sí, congelat el nostre sou.

Però deixem a banda els sous i mirem el capítol d’inversions. Per a Catalunya està previst que s’inverteixin 1.72 milions d’euros, una xifra molt per baix del que fixa l’Estatut d’Autonomia. Si això és una mostra del tracte que rebem de Madrid, no m’estanya que cada cop siguin més el qui vulguin donar un cop de porta.   

També crida l’atenció que més de la meitat de la inversió prevista per Foment estigui destinada a noves obres de l’AVE. I un es pregunta: després de portar l’alta velocitat a les principals ciutats (on encara resulta rendible), on pretenen portar-la ara? Perquè resulta evident que per anar a d’altres llocs no cal fer-ho amb alta velocitat, simplement caldria millor les línies convencionals del tren i segur que per aquí es podrien estalviar uns diners para invertir-se en partides molt més necessàries. Hi ha punts de les xarxes de carreteres i trens que fa anys que esperen millores sense que siguin atesos tot i les protestes que, periòdicament hi duen a terme els veïns de la zona. Lamentable.

Un exemple del malament que es fan les coses al ministeri de Foment el tenim amb la línia de l’AVE per Catalunya. Fa uns mesos es va descobrir que van desaparèixer grans quantitats de diners per manca de control per part de Adif, l’empresa responsable de la infraestructura. Però és que els darrers dies hem tingut un altre clar exemple: la inundació de l’estació de Girona deguda a la ruptura d’un mur.

Mireu, normalment, quan es fan obres d’envergadura, l’empresa a qui sé li han adjudicat, subcontracta les mateixes a d’altres empreses. L’empresa matriu (no sé si en aquest cas està ben emprat el terme), no perd diners, ja que paga a les altres per baix dels costos que s’han calculat. Què fan llavors les empreses subcontractades? Miren d’estalviar, per exemple, en materials. Per a què cal fer un mur de determinades característiques si les possibilitats de que caigui són mínimes? Però quan passa alguna cosa imprevisible, s’acaba lamentant.

Recordeu l’exemple de l’AVE de Santiago de Compostel·la? Es van deixar de posar un bon grapat de mesures passives de seguretat i això va propiciar el pitjor accident ferroviari que ha patit l’alta velocitat espanyola. I després ningú en vol ser el culpable i tots a lamentar-se.

Sabeu quina hauria estat la millor notícia dels pressupostos de 2015? La nacionalització de les elèctriques. Un dels sectors que, darrerament més ha menyspreat al consumidor (i que desgraciadament som tot i cada un dels habitants d’aquest país) Ni tarifes per minuts ni polles en vinagre (si heu arribat fins aquí, perdó) El que cal és nacionalitzar les elèctriques i cobrar el preu just de l’energia. 

AVUI HA SEGUT NOTÍCIA...

L’aprovació per part de més 300 municipis catalans d’una moció recolzant la llei de Consultes no referendàries que va aprovar el Parlament de Catalunya per una àmplia majoria els passat divendres.

L’Ajuntament de Barcelona és el que s’ha emportat la major part del protagonisme, però d’altres com el d’Amposta també han sortit a TV3 durant uns breus segons.

Durant aquesta setmana està previst que s’aprovi a uns 300 municipis més de tota Catalunya. No obstant, encara quedarien uns 300 més (Catalunya té actualment 949 municipis) que, en principi, no es pronunciaran.

A poblacions com Amposta (ja ho he dit) i Ulldecona, s’han fet plens extraordinaris per aprovar la moció.

He llegit al Facebook de Núria Ventura (gens sospitosa d’estar en contra de la llei) el següent comentari (textualment): Hem aprovat al ple d'Ulldecona una moció de suport a la consulta, com altres ajuntaments de Catalunya. Llàstima q el govern municipal no sigui igual de diligent també en altres temes importants!

A la qual cosa,Toni Espanya (portaveu del grup municipal del PSC a l’Ajuntament d’Amposta li ha respost (també textualment): El mateix que li he dit jo a Manel Ferre ...

Segurament, he escoltat més d’una vegada que quan volen els dos grans partits espanyols (PP i PSOE) es posen ràpidament d’acord per aprovar reformes constitucionals com la que limitava el sostre de despesa de l’Estat. I certament és així. Però a partir d’ara haurem de recordar que quan CDC i ERC volen, també aproven per la via ràpida mocions que són favorables al seus interessos, quan segurament, hi ha temes que afecten, per exemple a col·lectius desafavorits, que porten anys i panys pendents de que es prengui una decisió que solucioni el seu problema.   

‘EL GORDO’ I LA GROSSA

El Gordo de Nadal de la Loteria estatal era conegut a Catalunya com la Grossa de Cap d’Any, d’aquí que quan la Generalitat es va inventar la seva pròpia loteria, no va caler rumiar-se molt quin nom sé li posaria.

A l’entrada d’avui, per a que ningú es confongui, quan parli de Gordo, em referiré a la loteria espanyola i quan parli de Grossa em referiré, evidentment a la de Cap d’Any de Catalunya.

Està clar que l’invent de la Grossa és una manera de fer quadrar els compres de la Generalitat. Però suposo que ni així... A més, ha estat del tot oportunista davant l’onada de sentiment nacionalista que hi ha en aquests moments als país. No seran bons patriotes camuflats? 

Aquest any, la rifa de Nadal ha deixat a Catalunya uns raquítics 30 milions d’euros d’uns 300 que se’n van jugar, això vol dir (no cal ser massa entès en matemàtiques) un 10% aproximadament. Per tant, l’Estat, a part de quedar-se una bona ració dels nostres impostos s’ha quedat amb uns 270 milions extres que, igual com fa amb els altres diners, després repartirà per tot l’estat. Bé, igual aquí també ens ve un porcí del que ha guanyat pels altres territoris. Ni la Bruixa d’Or, la famosa administració de loteria de Sort, ha tingut la sort (aquí val la redundància) que va tenir en anys precedents, encara que sinó recordo malament, sempre ha estat més agraciada amb la del Niño (aquí el Nen)

Per tant, no és estrany que la Grossa hagi tingut un gran èxit entre els catalans. Al menys que algú vingui de fora i tingui la sort de qui oi toqui, el 100% dels beneficis que donarà, es quedaran aquí i es podran destinar a ajuts socials (almenys així ens ho diuen)

L’èxit ha estat tan gran que fins i tot els responsables de Madrid de la rifa han admès que una de les causes del descens de recaptació ha Catalunya ha estat per culpa de la Grossa. L’altra causa és, evidentment, l’endèmica crisi. Però segons els experts encara n’hi ha una més: el preu de la butlleta. Mentre un dècim de la rifa de Nadal costa 20 €, una participació de la de Cap d’Any en costa 5. Per tant, molt més assequible a les economies de les famílies.  

Al menys que al Niño es pessigui alguna cosa més, per a l’any que ve, des d’aquest blog, ja auguro un pronòstic molt pitjor per al Gordo i esplèndid per a la Grossa.

Personalment us he de confessar una cosa. Ni he comprat cap dècim del Gordo ni cap participació de la Grossa. Encara que és cert que de la de Nadal portava alguna participació d’aquestes que fan les entitats, sindicats, etc. perquè me les van oferir, perquè ni les que veig quan vaig a la botiga n’he comprat. I si toca? Mala sort, en quedaré com ara.

No sé si no estaria bé patentar el nom de la Rifa del Nen, ja que si tot va com alguns desitgen, és possible que d’aquí un temps la Generalitat acabi per crear-la i si algú en registra el nom, o sé n’haurà de buscar un altre o caldrà comprar-ne els drets.

Jo tampoc ho faré.  

SOBRE LA RIFA DE DEMÀ

Segons diuen els venedors de Loteria Nacional, aquest anys a Catalunya s’hi juga menys diners que els anys precedents. De fet l’any passat ja se’n va jugar menys. Un dels factors sembla ser l’econòmic. La crisi fa que la gent destini a les necessitats vitals els pocs recursos que disposen. L?any passat, recordem-ho, tots els treballadors públics van patir la supressió de la paga extraordinària de Nadal i, aquest fet, va ser clau per a que s’hi jugués menys que mai. En el meu cas ho puc dir amb tota seguretat.

Per al 2014 la paga extraordinària només s’ha suprimit als treballadors de la Generalitat de Catalunya i, encara que amb menys incidència, segur que també ha estat determinant.

No obstant hi ha hagut un altre factor: la Grossa de Cap d’Anys que ha tret Loteries de la Generalitat. Està clar que no és el mateix que el dècim costi 20 euros que 5 i, a sobre, han estat molts els que, segur, s’ho han mirant en clau nacional.

Però la rifa de demà també serà la primera rifa de Nadal que patirà la retenció del 20% per a tots els premis superiors a 2.500 euros. Això ha fet que a moltes de les participacions que solen fer les entitats per a recavar fons per al seu finançament, s’hagi advertit que, en el cas de que toqui un premi superior a la quantitat mencionada, la retenció s’aplicarà proporcionalment al premi que hagi tocat per cada butlleta.

En el cas de les butlletes que hem venut la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, no ho hem posat, però si la llei diu que ha de ser així, evidentment no ens queda cap d’altra solució que disminuir la quantia del premi proporcionalment.

Però segons informa avui el Periódico deCatalunya això no queda clar del tot. Hi ha experts que opinen que per a que s’hagi d’aplicar la retenció el premi ha de ser individual i no col·lectiu. Es a dir, suposem que toquin 3.000 euros per dècim i els 20 euros del cost s’ha repartit entre 15 persones, sembla ser que llavors no s’hauria d’aplicar sempre que es demostri que aquell dècim ha estat compartit, al menys que algú hagi comprat diverses participacions i que el premi total pugi més de 2.500 euros. I, en aquest darrer cas, cóm es demostra?  

Segons els experts sembla ser que valdria qualsevol prova admissible en dret per acreditar que un número és compartit. En el cas de les participacions sembla clar que es podria demostrar, però en el cas de que un grup d’amics decideixen comprar i compartir el mateix número o els treballadors d’una empresa... En aquest cas sembla que ser que seria valida una declaració o un contracte o algun tipus de document privat que així ho digui. Una mica complicat, no trobeu?

Quan he opinat sobre aquest tema sempre he dit una cosa. Si l’Estat destina a premis el 70% de la recaptació, no hauria estat molt més lògic dir que durant uns anys en lloc de ser el 70 seria el 60 o el 55?

De vegades ni ells mateixos saben amb certesa en quin conflicte s’acaben posan

XXXV ANIVERSARI D’UNA CONSTITUCIÓ PRÀCTICAMENT VERGE

Aquell 6 de desembre de 1978 no l’oblidaré mai. Com deia la Trica: Ja he votat perprimer cop, he votat! Ja tenia 21 anys i feia uns mesos que s’havia abaixat l’edat legal de votar dels 18 als 21. Per tant, les altres votacions democràtiques que s’havien fet fins llavors no hi havia pogut participar... Era pràcticament igual, els meus pares ho feien per mi... I vaig votar que sí. Les explicacions que ens havien donat sobre de que anava una constitució van ser suficients per a deduir que la Constitució que s’anava a votar era la llei garant de la democràcia i amb allò ja n’hi havia prou.

Però després de 35 anys s’ha demostrat que aquell text que van elaborar els anomenats pares de la Constitució, podia valer per a l’any 1978, 3 anys després de la mort del dictador, però no per a ara.

Diuen els qui n’entenen que ara se’n fa una lectura massa restrictiva que si es fes d’una manera més oberta fins i tot el federalisme podria ser constitucional. Però qui és el que fa aquesta lectura tan restrictiva? Curiosament gent que ni la van votar! Toma castaña!!    

Perquè molts del PP, llavors AP (Alianza Popular) no van votar la Constitució ja que els semblava massa progressista per a l’època. Entre ells el líder dels líders: José María Aznar, ara president de la FAES, la fàbrica de idees del PP. Anem arreglats...  

Avui és un d’aquells dies en que la premsa va plena d’articles sobre la Carta Magna (una altra forma d’anomenar-la) Un dels més crítics, sense cap mena de dubte, és el de J.A. González Casanova al diari digital Público: De progresista a reaccionaria.

Com he dit abans, de la Constitució se’n podria fer una lectura molt més àmplia i podrien tenir cabuda moltes des les reivindicacions que ara es fan. Però com això no és possible, cal obertament, adaptar-la als nous temps per a permetre, entre d’altres coses, consultes sobiranistes com la que es vol fer a Catalunya i com la que, amb tota probabilitat, es faria al País Basc.

En 35 anys només recordo que s’hagi modificat la Constitució un parell de vegades: per a permetre que la filla primogènita del Príncep Felip pugui governar les Espanyes encara que li nasqués un germanet (recordo que la llei Sàlica no ho hauria permès) i per a modificar els sostre d’endeutament de l’Estat i dels comunitats autònomes, modificació aprovada durant els darrers dies del mandat de Zapatero. Aquí, ràpidament, el PP i el PSOE s’hi van posar d’acord, cosa que o passa en temes molt més importants per a la majoria dels ciutadans d’aquest país.  

En canvi, hi ha preceptes de la Constitució que mai s’han complit i mai es compliran, per tant, també s’hauria de declarar anticonstitucional aquest incompliment. Em refereixo al dret a l’habitatge i a un lloc de treball. Hi ha d’altres drets fonamentals, com l’educació i la sanitat i fins i també l’accés a la Justícia que, amb les reformes de les lleis fetes pel PP, el drets queden tan limitats que o et conformes amb el que et queda (cosa que, desgraciadament fan la majoria dels espanyols) o t’has de gastar uns diners que no tens si vols presentar segons quina demanda o el teu fill vagi a la universitat. És el que hi ha!   

Per a finalitzar he de dir que em sembla ridícul que l’Estat es declara aconfessional i que resulta que l’Església Catòlica gaudeix d’uns privilegis que, segurament, mai havien somiat. El darrer de tots ha estat la sentència del propi Tribunal Constitucional (massa subordinat als partits polítics) que ha fallat en contra de la legislació navarresa de cobrar-los-hi l’IBI, fins i tot d’uns immobles dels que moltes vegades s’han apropiat indegudament i que res tenen que veure am el culte. L’equiparació de la religió catòlica a la resta (i no a l’inrevés) i, evidentment, ja que s’ho declaren, a establir una veritable aconfessionalitat de l’Estat, seria també una bona reforma.

EL ‘RÈGIM’ DE LES ADMINISTRACIONS

El passat dissabte, el Consell de Ministres va aprovar un projecte per a la reforma de les administracions, la qual cosa, a la pràctica, significa aprimar-les de contingut, es a dir, els hi tocarà fer règim...

Sóc dels qui penso que per a portar a terme mesures de tal magnitud, fa falta un ampli consens entre el govern de l’Estat i la resta de comunitats autònomes, i més encara, si com s’ha filtrat, acaba per afectar a aquestes darreres més que a la pròpia administració de l’Estat.

Fa anys que s’apuntaven les següents mesures:

-Supressió del Senat.

El Senat, tal i com està concebut ara, a la pràctica no serveix per a res, ja que si aprova modificar el text d’alguna llei, posteriorment haurà de passar pel Congrés dels Diputats per a ratificar-lo o rebutjar-lo, segons sigui la configuració de les majories.

-Supressió del Ministeri de Cultura.

Segons sembla, el Ministeri de Cultura no té cap competència (zero) Per tant, no és gens lògic que sé segueixi mantenint tota la infraestructura. Com a molt sabem de la seva existència perquè ha recuperat una obra d’art d’algun artista espanyol que s’ha subhastat en alguna galeria especialitzada.

-Supressió de les Diputacions Provincials.

Tradicionalment, les Diputacions provincials han estat el gran suport dels ajuntaments i, al mateix temps, han canalitzat bona part de les ajudes que venen de l’Estat. Però realment fan falta? No podria fer-se igualment des de la Generalitat?

-Supressió dels Consells Comarcals.  

La creació dels Consells Comarcals va significar la gran menjadora de CiU. Allí es van col·locar familiars i amics amb l’única condició d’estar afiliats al partit en qüestió.

Però sembla ser que els trets no van per aquí. Les prioritats del govern de Rajoy són unes altres ben diferents i quasi totes encaminades a suprimir departaments i oficines de competència exclusiva de les diferents comunitats autònomes.

De confirmar-se, aquesta mesura xocaria frontalment amb les aspiracions de la Generalitat. Fa temps que des de els sector més independentistes es demana tenir estructures d’estat (encara que per a mi aquestes estructures ja existeixen i el que potser caldria fer és dotar-les de més competències) Estic parlant de les oficines de representació que té la Generalitat per diverses capitals del món (conegudes com les ambaixades catalanes), el Síndic de Greuges (l’equivalent al Defensor del Poble) o la Sindicatura de  Comptes (que supervisa els comptes públics dels diferents organismes), el Servei Meteorològic de Catalunya (gràcies a les seves previsions s’elaboren els plans d’mergència) o el Centre d’Estudis d’Opinió (equival al CIS)

És lògic que des de les autonomies tot això és vegi com una intromissió en l’autogovern. Fa dècades, l’arribada al poder des diferents governs de l’Estat solia significar una negociació sobre els traspassos de competències sovint bloquejades i cada cop, des de els autonomies, s’assolien quotes més altes d’autogovern.

És lícit i lògic que una autonomia que tingui una vocació clara de convertir-se en nacionalitat i fins i tot nació, vulgui disposar de tots aquells mecanismes que li permetin al màxim deixar de dependre de Madrid.

Si el govern del PP assumís aquest rol  i fos una mica més obert en qüestions autonòmiques, començarien a actuar per tots aquells departaments ministerials amb nul·les o escasses competències. Una bona mesura seria reunificar ministeris similars.

Penso que hi ha molta feina a fer i només espero que s’acabi fent bé, però dubto que el resultat final pugui ser del grat de tothom.

El titular del Periódico de dissabte, amb una paraula ho defineix a la perfecció: Recentralització.

DOBLE IMPOSICIÓ

Amb l’obligació de tributar les loteries, el govern del PP ha trencat la baralla. Cal remarcar el concepte de loteries, ja que, tal i com es va dir al principi, semblava que només la loteria Nacional es veuria afectada. Però no, també hauran de tributar (a partir de 2.500 euros) altres loteries com la Primitiva, les autonòmiques (la 6/49 en el cas de Catalunya), la Quiniela, el cupó de l’ONCE, el sorteig de l’Or de la Creu Roja, etc.
Fins ara, els premis de tots aquests sortejos estaven exempts de tributació i el motiu és molt fàcil d’entendre. En el cas de les loteries i apostes de l’estat, hisenda, ja es queda un percentatge molt elevat de la recaptació que va a parar a les arques d’Hisenda. En el cas de la Quiniela el percentatge que es dedica a premis és el 55 %. La resta és per a cobrir les despeses generals i inversions del organisme que ho gestiona (Loterías y Apuestas del Estado -LAE-) i per al fisc.

A la majoria de les apostes, quan no hi ha premi, els diners destinats van a parar a un pot que eleva el premi d’un altre sorteig posterior. El cas de la Loteria Nacional és atípic, ja que l’import de tots aquells números que resulten premiats i no es venen, toquen íntegrament de l’estat. Per tant, la quantitat destinada a premis es pot reduir considerablement depenent dels números premiats i no venuts. Aquesta situació no sol passar als principals sortejos com el de Nadal, el Nen o d’altres d’especials, però cal recordar que cada setmana n’hi ha dos i, evidentment, quasi sempre queden molts de dècims per a vendre.

Ara, amb la tributació per IRPF prevista als pressupostos per al 2013, que serà del 20 % del premi a partir de 2.500 euros, és com si es tributés dues vegades, la qual cosa, des del meu punt de vista em sembla del tot incorrecte.
Una vegada més, el Ministeri d’Hisenda ha optat pel camí fàcil. En lloc de voler recaptar diners de les principals fortunes, d’aquells que guanyin sous elevats i potenciar la Inspecció Tributària per a que pugui perseguir de forma més eficaç el frau fiscal, escull recaptar via premis ja que, d’aquesta manera, s’assegura el cobrament. Imagino, posats a imaginar, que la recaptació del 20 % es farà al moment del cobrament del premi, com ja passa quan es cobra un premi concedit per una entitat privada fruit d’un concurs, sorteig, etc., encara que posteriorment, quan arribi la renda, l’hagis de fer constar en una apartat diferenciat i sense que torni a tributar. 
De moment ha hi ha una iniciativa per a que la gent no compri números de la Rifa de Nadal com a protesta de la rebaixa de sou que estem patit alguns col·lectius, sobre tot els treballadors públics. Si surt efecte, Montoro no quadrarà els números (una vegada més)