L’ALTRA REALITAT

M’ha costat però finalment ho he comprés. Els dirigents del PP, alguns dels quals formen part del govern que decideix els nostres destins, viuen en una altra realitat.
Mentre la seva secretaria general la Maria Dolores de Cospedal (Maridolo, per als amics de les classes benestants) i el Ministre d’Economia (ex home for de Lehman Brothers a Espanya) s’han comprat nous habitatges d’acord amb les seves possibilitats econòmiques (el més baratet és el cèntric àtic de Madrid que s’ho comprat el ministre i que li ha costat uns 600.000 euros) , moltes famílies d’aquest país passen penúries econòmiques i tenen dificultats per arribar a final de mes i es veuen obligats a acudir a oenegés com la Creu Roja o Càritas per a buscar aliments de primera necessitat que els hi permetran sobreviure.
Estic convençut que si els membres del nostre govern, amb Rajoy al capdavant, coneguessin la dura realitat del país que governen, amb quasi 6 milions d’aturats, dels quals més d’un milió ja porten més de dos anys en aquesta situació, no farien l’ostentació que ara estant fent.
Fa només uns dies, la Ministra de Treball Fàtima Báñez anunciava la prorroga de l’ajut als desocupats  a qui se’ls hi hagi acabat la prestació d’atur. Va anunciar que la prestació passaria dels 400 euros actuals a 450, però obviava la lletra petita: la partida destinada a aquesta finalitat no sofrirà modificacions. Per tant, i per lògica, es dedueix que alguns dels qui ara cobren 400 euros, deixaran de cobrar-los.
Diuen els del PP que hi ha gent que no els necessita ja que viuen amb els pares. S’han plantejat que, tal vegada, viuen amb els pares perquè no poden mantenir una casa? S’han posat a pensar que, tal vegada, els pares estiguin sobrevivint amb una pensió que, a dures penes, supera els 600 euros mensuals? Han contemplat la possibilitat de que, aquests joves, puguin estar casats i que la seva dona també estigui a l’atur? I si a sobre tenen fills, cóm es pot subsistir amb 600 eros i escaig sinó existissin les entitats benèfiques?

Sempre he pensat que els que viuen allà a dalt (i no em refereixo precisament a l’àtic de De Guindos) de tant en tant haurien de baixar i tocar de peus a terra per a adonar-se’n de la realitat en que viu el país. Potser llavors comprendrien de les mancances i necessitats que tenen els seus administrats.

Mentre segueixin al seus núvols neoconservadors i només es relacionin entre ells, difícilment se’n adonaran que la seva realitat dista molt de la de la majoria d’espanyols. I si se’n adonen i giren el cap i fan com aquell que no ho vol veure, estarien demostrant que són uns hipòcrites i uns cretins i no mereixen governar el país.

Però... mentre hi hagi qui els voti, no baixaran del seu núvol, ni falta que els farà. Mal que ens pesi a alguns... Els qui ens en adonem de l'altra realitat.

A LA RECERCA DE LA SOLUCIÓ IDEAL

Blocs de vivendes construïts per Subirats Berenguer a Amposta.

El problema ja el coneixem: la gran quantitat d’habitatges que ni ha per a vendre, dels quals, una gran majoria estan a les mans dels bancs i d’altres entitats creditores.

L’estoc d’immobles ha fet que la construcció, motor tantes i tantes vegades de l’economia espanyola, juntament amb el turisme, estigui ofegada i li resulti molt difícil recuperar-se. Primer caldria donar sortida a tots aquests immobles abans de pensar en tornar a construir. La solució evidentment, no és fàcil.  

Es diu que una de les solucions és crear un “banc dolent” a qui “endossar-li” tota la bossa immobiliària i deslliurar així a les altres entitats de la feixuga càrrega que suposen tants i tants pisos per a vendre i, a sobre, amb un valor de mercat molt inferior al que costaven quan es van construir.

Fa unes setmanes, Gonzalo Bernardos, economista i vicerector de la Universitat de Barcelona n’apuntava una al programa Divendres que emet TV3 (la televisió pública de Catalunya) Segons Bernardos, els propietaris de pisos buits, els haurien de convertir en pisos de lloguer a un preu mòdic (uns 150 euros deia ell), assequible per a la majoria de famílies. Al seu costat, Màrius Carol, cap de comunicació del Grup Godó (la Vanguardia), posava en dubte que una família amb pocs recursos és pogués fer càrrec d’un pis fins i tot amb condicions avantatjoses, ja que encara hi ha més despeses que cal afrontar, com ara les comunitàries i, fins i tot l’Impost de Bens Immobles (IBI) L’ocupació dels pisos vuits evitaria el progressiu deteriorament que solen patir pel transcurs del temps.

Li responia Bernardos que” si els veïns s’encarreguessin de l’administració de l’escala, les despeses comunitàries no serien molt elevades”. Personalment hi discrepo.
Qui viu a un habitatge unifamiliar segurament ignora tot allò que comporta viure en una comunitat de propietaris. Si els pisos són de lloguer, el preu d’aquest porta incloses despeses com l’IBI, les escombraries i la part de despeses comunitàries.
I quines són les despeses comunitàries?  Evidentment no és només l’administració de la finca, sinó també la llum i l’aigua de les zones comunes, l’assegurança de responsabilitat civil, les reparacions i millores (pintura, mòduls de televisió...)i totes les derivades de l’ascensor (manteniment, reparacions, revisions periòdiques, modificacions normatives...) Quantificar-ho amb exactitud és difícil, perquè no hi ha els mateixos veïns a totes les escales i també depèn dels imports que es paguin per cada cosa, però s’hauria de calcular com a mínim uns 40 euros mensuals. Per tant, el preu del lloguer dels pisos a 150 € s’elevaria a una quantitat pels votants dels 200 euros.

Per tant, tenim, per una part, un enorme estoc d’habitatges buits i per l’altra una gran massa social a qui, cada vegada, li costa més poder fer-se càrrec d’un habitatge, ja sigui de compra o de lloguer. Hi ha més solucions que un lloguer barat? Evidentment que sí i sinó, que mirin cap al poble sevillà de Marinaleda.

A Marinaleda, fins i tot les famílies més humils, disposen d’un habitatge unifamiliar en propietat (sense cap mena de luxe, això sí) que ells mateixos han construït amb l’ajuda d’altres veïns del poble, i pel que paguen un lloguer mensual de 15 € (si, ho heu llegit bé, quinze euros)
La darrera pregunta seria: I per què no s’exporta aquest model a d’altres poblacions? Senzillament perquè no interessa. Darrere del concepte construcció hi ha massa interessos de gent molt poderosa.

LES VELLES BRUIXES

La “culpa” és tant, tan i tan lletja, que no la vol tenir ningú. És como una “vella bruixa” de faccions dures, de nas llarg i corbat, de pel canós i enredat, amb arrugues al front i plena de berrugues peludes.

Cada dia ens trobem amb situacions en que la gent no vol ser-ne el culpable. No volen acceptar la seva responsabilitat i els hi és més fàcil encomanar-la a l’altre.

Això també passa als nostres governs. El de la Generalitat, després de portar més d’un any dirigint els destins de Catalunya i d’emprar “la tisora” a tort i dret, encara dóna la culpa a l’anterior govern d’Entesa i, de tant en tant, als de Madrid. A l’un (el de Zapatero) més que a l’altre (el de Rajoy), no sigui el cas que els seus “amiguets de l’ànima” s’acabin molestant.

Una cosa semblant els hi passa al del PP que també, a l’hora de buscar culpables, els hi és més fàcil mirar cap al darrere que a si mateixos i acceptar que s’estan equivocant amb la seva política econòmica que en condiciona tota la resta, com la social i la laboral, però també la cultura, la d’inversions, etc. etc.  

Rajoy, sovint, ha hagut d’acceptar, en contra del que deia quan era el líder de l’oposició, que qui mana sobre la política econòmica d’Espanya són la Merkel i el Sarkozy. Què ell i el seu equip de govern poc o res “pinten” a l’hora de decidir com solucionar els problemes econòmics del país.

Fins ara, tots dos governs (la resta de les comunitats autònomes apliquen polítiques similars) han basat les seves mesures para la contenció del dèficit públic (segons sembla, la clau de tot) en retallar la despesa pública a costa de la sanitat, de l’ensenyament, de la cultura, de les prestacions socials, etc.

Segons els darrers estudis, el dèficit fiscal espanyol es situa en un 8,51 %, molt lluny del 4 % que ens exigeix Europa. Però com es calcula el dèficit públic? Qui controla les macroxifres de l’estat? Per als ciutadans del carrer, els qui són com jo i com tu, l’única preocupació és arribar a finals de mes sense haver de passar gaires penúries i a poder ser sense arribar als números rojos. I si, a part, de cobrir les necessitats bàsiques, de tant en tant, et pot donar algun capritx, millor que millor.

Quan em parlen de mils de milions d’euros, em perdo. Si em costava imaginar-ho en pessetes, amb l’euro, haig de fer càlculs enrevessats i ni així. Creure que el dèficit públic de l’estat és del 8,51 % és com fer un acte de fe. Quan la societat espanyola era majoritàriament catòlica, d’actes de fer se’n feien molts i s’acabava creient en quasi tot. Ara, la majoria dels ciutadans, ha perdut la fe tant en la religió com amb els nostres governants i s’arriba a un moment que ens consta creure que per a sortir d’aquesta crisi que se’ns diu que hi ha, es tinguin que aplicar les mesures que fins ara s’han pres.

Potser si us poso un exemple ho entendreu millor. Si per una part es retallen despeses de personal amb acomiadament de treballadors y rebaixes de sous, tant al sector públic com el privat i per l’altre s’apuja el tipus de retenció de l’IRPF, estem davant de dues mesures totalment divergents. Com menys treballadors en actiu hi ha i amb salaris més baixos, menys recaptació en matèria d’IRPF, però també en seguretat social. En canvi, a més treballadors ocupats i sous elevats, més ingressos tindrà l’estat per aquests dos conceptes. Sembla lògic, veritat? No cal ser un economista per arribar a aquesta conclusió.     

El camí de sortida de la crisi només pot ser un: incentivar el consum privat. I amb les actuals polítiques no es va per aquest camí, sinó tot el contrari, es segueix el camí oposat.

La “crisi”, com la “culpa”, també és una “vella bruixa” que tampoc vol ningú, però sembla ser que encara ens queden molts d’anys de convivència conjunta.