Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el Periódico. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el Periódico. Mostrar tots els missatges
divendres, 21 de juliol del 2023
dilluns, 19 de setembre del 2022
dimecres, 14 de setembre del 2022
diumenge, 14 d’agost del 2022
divendres, 12 d’agost del 2022
CARTA PUBLICADA A EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
dimecres, 10 d’agost del 2022
dimarts, 2 d’agost del 2022
dimarts, 21 de gener del 2020
SOBRE UN ARTICLE D’OPINIÓ DE JOSEP MARTÍ
 |
| Josep Martí Blanch (el primer per la dreta) lliurant el premi Amposta a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. |
Diumenge 19, el Periódico de Catalunya publicava
un article d’opinió del seu col·laborador Josep
Martí Blanch sobre l’accident de la petroquímica del passat 14 de gener: Tarragona,
un patí del darrere que és un jardí.
Per aquells que no el conegueu, Josep Martí Blanch és fill de l’Ametlla
de Mar, periodista i va ser Secretari de Comunicació del Govern de la
Generalitat de Catalunya durant el Govern de l’Artur Mas. Per tant, podem
afirmar que el periodista és a la vegada polític.
Els articles d’opinió, com el seu nom indica,
són escrits on qui el signa deixa la seva opinió sobre un fet que, pel motiu
que sigui, li ha cridar l’atenció. No és necessari ni que siguin científics, ni
rigorosos ni tan sols cal esperar que agradin a tots els possibles lectors.
Políticament parlant, Martí i jo estem a considerable distancia, tot i que aquest article
el podria arribar a subscriure pràcticament en la seva totalitat... Però no al
100%.
Ara bé,
trobo que Martí eludeix un dels
grans condicionants que han tingut històricament les comarques tarragonines,
sobre tot les més allunyades del Camp de Tarragona a l’hora de créixer tant
demogràficament com econòmicament (les dues coses estan estretament lligades).
I ho fa perquè, en part, com a polític, ell també n’és responsable. Me
refereixo al poc suport polític que ha tingut el nostre territori per a que
pugui esdevenir un referent econòmic i turístic arreu de Catalunya i l’Estat
espanyol.
Un exemple (dels molts que trobaríem) està en
la discutida ampliació de l’aeroport del Prat. Una de les possibles solucions
que està ara mateix sobre la taula de debat és l’ampliació i potenciació de l’aeroport
de Girona... Però no el de Reus, tot i que la distància és prou similar.
Sovint he parlat sobre paper que ha exercit l’Institut per al Desenvolupament de les
Comarques de l’Ebre (l’IDECE), successor del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre creat l’any 1978
durant el Govern de la Generalitat provisional de Josep Tarradellas. O sigui, des
del restabliment de la democràcia, s’ha
volgut donar l’aparença de que s’estaven fent coses quan en realitat només s’estan
fent estudis i més estudis d’escassa eficàcia real, tot i que amb els diferents
plans que s’han redactat s’han arribat a establir les bases per a potenciar l’economia
i el turisme de les nostres terres. Bona
música, però deficient lletra...
I de qui ha estat la culpa de que no hagi
funcionat? Dels empresaris? Dels agents socials? De la ciutadania? Tal i com
diu Martí, als nostres, els hi ha faltat empenta (i segurament que diners),
però no és menys cert que als nostres polítics (els del territori, però bàsicament
els de Barcelona i Madrid que són els que acaben prenent les grans decisions)els
hi ha faltat la voluntat necessària per a fer un gran projecte de país que
comportés un reequilibrament territorial invertint en aquelles zones més
deprimides del país.
Sempre s’ha dit que ningú tira pedres a la seva pròpia teulada i això és el que ha fet Josep Martí. Com ja he esmentat al
començament ell també és polític i com ha tal ha format part d’un dels governs
de CiU, la coalició que més anys ha estat al capdavant del Govern català. D’haver
dit que bona part de la culpa la té la classe política, seria acceptar que els
seus ens han estat marginant quasi sempre i que ens ha espoliat la principal font
de riquesa que tenim a les Terres de l’Ebre: l’aigua del riu.
L’ARTICLE ‘TARRAGONA,
UN PATÍ DEL DARRERE QUE ÉS UN JARDÍ’ DE JOSEP MARTÍ BLANCH:
dilluns, 10 de desembre del 2018
dimecres, 1 d’agost del 2018
ABIENTESTATO
 |
| Seu del PDeCAT a Amposta. |
Convergència Democràtica de Catalunya potser no
va arribar a fer testament polític. I segurament va ser així perquè els
mateixos que sortien de la formació fundada entre d’altres per Jordi Pujol s’integraven
al Partit Demòcrata Europeu Català. Així de senzill... A la pràctica només va
ser un canvi de nom i, en teoria, un canvi de voluntats, de deixar enrere la corrupció
en la que se va veure immersa la seva matriu.
El passat divendres, un jutge de l’Audiència
Nacional va imputar el PDeCAT en la causa del 3% perquè creu que són els
successors de CDC i van canviar de nom per eludir a la Justícia. Els acusen de
suborn i blanqueig al llarg d’11 anys. Des del PDeCAT ràpidament van posar el crit al cel per la mesura.
El PDeCAT amaga en públic el que admet en
privat. Per molts tripijocs que facin és evident que, con diria el refrany, són
els mateixos gossos amb diferents collars. Ho he dit centenars de vegades:
Convergència abans i ara el PDeCAT són partits pensat per a governar Catalunya
i fets per acumular poder.
Un clar exemple és el que està passant a TV3.
Pels pactes amb ERC, el control del mitjà hauria de passar de mans del Partit
Demòcrata als republicans, però no. El PDeCAT se resisteix en cedir TV3 perquè
sap que el control dels mitjans significa en gran mesura el control de la
política. Per cert, parlant de TV3, avui el Periódico de Catalunya publica un
bon article del crític televisiu Ferran Monegal que us convido a llegir.
CDC hauria actuat de la mateixa manera. I és
que el que el que se porta als gens polítics s’acaba heretat. Tant el bo com el
dolent...
Són uns avars de poder i farien tot el que
estigui al seu abast per a conquerir-ne més. El preu que les hi pugui costar és
insignificant si se compara amb els beneficis que s’obtindran després.
És evident que l’època de les vaques magres va
passar fa temps, però si alguna cosa se’ls hi ha de reconèixer és la seva
capacitat de lluita per aconseguir tots aquells objectius que estiguin al seu
abast.
ARTICLE DE FERRAN MONEGAL:
MÉS INFORMACIÓ:
dilluns, 9 de juliol del 2018
QUI ENS DIU LA VERITAT I QUI ENS ENGANYA?
Divendres passat, després de que el Conseller
de Treball, Benestar Social i Famílies Chakir El Homrani inaugurés el Club
Social de les Terres de l’Ebre, vaig poder saludar i parlar durant una estona amb
dos periodistes ebrencs. De fet una periodista, Anna Ferràs (Agència Catalana de Notícies i Catalunya
Ràdio) i un periodista i escriptor, Jordi Marsal (ACN)
Els hi vaig desitjar molta sort ja que d’ells
depenia en gran part tenir-nos informats sobre tot allò que succeïa al nostre
voltat.
Però ja sabeu que d’informació n’hi ha de
veraç i rigorosa i de tendenciosa i esbiaixada. Tot i que no sempre és
responsable el pròpia periodista, sinó el mitjà per el qui treballa i,
evidentment paga al periodista la nòmina de final de mes.
Vivim en un món de manipulació on sovint no
saps a quin mitjà has de fer cas i a quin no. Potser de Joans, Joseps i ases n’hi
ha per totes les cases... Es a dir que d’una manera o d’un altra tots els
mitjans agranen cap a casa i tracten les notícies segons els hi convé.
Avui e Periódico publica un sondeig realitzat
per GESOP, segons el qual el un 62% dels catalans voldria més autogovern i només
el 21,5% estaria d’acord en assolir la independència per assolir la república
catalana.
Tot i ser escèptic amb com s’està portant a
terme el procés, no m’acabo de creure el resultar de la consulta. Al menys que
una majoria d’aquells que s’han mobilitzat tantes i tantes vegades a favor de
la independència estiguin cansats de tanta lluita i tantes frustracions que han
abaixat el seu nivell d’autoexigència.
No potser que si l’1-O van anar a votar més de
2 milions de catalans, de cop hi volta molts d’aquests pensin que no va valer
la pena fer-ho. Tot i que aquell dia alguns vam anar a votar (entre aquests m’incloc
jo mateix) en veure que estava passant en diversos punts de la geografia
catalana. I no vaig ser l’únic...
Si els mitjans de comunicació tiren cap al
costat que més els hi convé, a molts dels nostres polítics també els podrien deixar
anar... La majoria estan en política perquè han fet d’aquesta noble ocupació el
seu modus vivendi i volen seguir aferrats a la cadira costi el que costi. Si s’han
de desdir dels seus principis no dubteu per un moment que ho faran i buscaran
els arguments (això ne saben molt i a part tenen els seus assessors per a dir
com fer-ho) per a convèncer a la ciutadania que han fet el millor que podien
fer i sempre per a buscar el bé per a Catalunya i els catalans i les catalanes.
Jo, com sempre he fet, miraré en cada moment d’extreure
les meves pròpies conclusions separant el blat de la palla. I aquí pau i després glòria!
dimecres, 27 de juny del 2018
DESMUNTANT TEORIES
Avui he llegit al Periódico la carta d’un
senyor que de sobte, el cap de setmana passat, li van entrar ganes de fer la Declaració de la Renda. Però
ah! Resulta que no va trobar l'import de la casella 450 que és la mare dels ous per a poder
obtenir el número de referència que, a la vega és la clau per accedir a la
Renda Web que l’Agència Tributària posa a disposició d'una gran majoria de contribuents. Segons
ell s’ha trobat en tota mena de dificultats i ni amb la clau pin hi pot
accedir.
Tot i que desconec els detalls de tot el
procés, tinc moltes coses que dir sobre el que explica a la carta on acaba dient
que davant les dificultats troba lògic que molts vulguin defraudar.
Amb tots els filtres que tenen els diaris a l’hora
de publicar una carta, torbo hi ha molt de desconeixement sobre determinats fets.
Temps enrere el propi Periódico publicava una carta sobre un senyor que va anar
a presentar un model 037 (declaració censal) a l’Administració de Tortosa de l’AEAT i sobre la que vaig
opinar que el que explicava aquell senyor o bé s’ho va entendre malament o
directament mentia. A la d’avui passa pràcticament el mateix.
Aquest any el termini per a presentar la Declaració
de la Renda de 2017 va començar el passat 5 d’abril i acabarà el proper 1 de
juliol, ja que el dia 30 és festiu. Per tant són quasi 3 mesos els que hi ha
per a poder fer els tràmits pertinents per a passar comptes amb el fisc. Si un
s’espera a fer-ho a darrera hora segurament se trobarà amb tota mena de dificultats,
com per exemple que s’hagin acabat les cites per a poder-la fer i
presentar.
Sabeu el que passa? (I us ho dic per pròpia
experiència) que la majoria de la gent, abans d’acceptar que són uns incompetents
amb les noves tecnologies, prefereixen donar la culpa a qui sigui, en aquest
cas a l’Agència Tributària, abans que acceptar les seves pròpies mancances.
Jo voldria recordar que l’Agència Tributària
té una sèrie d’obligacions, però nosaltres també. Una d’aquestes obligacions és
haver de conservar les nostres declaracions durant 4 exercicis no prescrits
(dintre de pocs dies prescriurà la declaració de la Renda de 2013) Abans les
rendes se solien guardar en paper, dintre d’una carpeta o un calaix. Actualment
la carpeta és virtual i de vegades tenim problemes informàtics i se perden
arxius. A mi me passa sovint! Però l’Agència Tributària té un servei per a
facilitar la casella 450 sempre que passi a recollir la informació la pròpia
persona interessada o un familiar directe. També vull recordar que anar a fer
qualsevol tràmit a l’AEAT, com fer-se el DNI o presentar-se al jutjat entra
dintre del que s’anomena deure inexcusable i per tant, l’empresa on se treballa
haurà de donar totes les facilitats per a poder-ho fer, prèvia justificació. El
justificant d’haver fet el tràmit se demana i punt.
Dir que la gent prefereix defraudar que
demanar la casella 450 és el que se diu una bajanada. Desgraciadament els
petits defraudadors (i no cal que hi hagi voluntat de fer-ho) són els primers
en ser enxampats. I ho fa el propi sistema informàtic, avui en dia no és com fa
30 anys que si un no feia la Renda difícilment se’l detectava.
Jo tinc una altra teoria. L’autor de la carta
ha deixat que passi el temps i ara, a darrera hora, tot són presses i corrillos. Però el pitjor de tot és que
l’any que ve li passarà el mateix, perquè sempre solen ser els mateixos els qui
tenen aquests tipus de problemes.
SI ALGÚ VOL LLEGIR LA CARTA PUBLICADA AL PERIÓDICO ho pot fer al seguent enllaç:
dimecres, 23 de maig del 2018
POLÍTICS EBRENCS ESCRIUEN AL PERIÓDICO
Josep Martí Blanch va ser secretari de
comunicació de la Generalitat de Catalunya en temps d’Artur Mas. De les seves
mans, l’any 2014, la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta va rebre el
premi Amposta atorgat per la premsa local.
Quan ERC va entrar al Govern, Martí ne va
sortir. Segurament per allò del repartiment de càrrecs. Evidentment no se poden
duplicar càrrecs i ERC havia de tenir la seva quota.
Des de fa temps Martí és col·laborador habitual
del Periódico de Catalunya i és un d’aquells polítics de l’antiga Convergència
que no veu clar el tema del procés. No seria així si seguís
ostentant un càrrec dintre de la Generalitat, però com que no ho fa, ara pot dir
el que pensa sense interferències de cap tipus. De totes maneres no recordo que hagi escrit mai
sobre temes que afecten directament al nostre territori. Potser perquè com
viu i treballa a Barcelona, les Terres de l’Ebre li venen una mica apartades i
no li interessen gaire.
Per a la meva sorpresa, el passat 22 de maig, un altre ebrenc treia el cap com a columnista al mateix rotatiu. En aquest cas
se tractava de Ferran Bel, diputat al Congrés i exalcalde de Tortosa.
Ferran Bel si que és un home que defensa el
procés. A diferència de Martí, Bel segueix en política i també forma part del
Consell Executiu del PDeCAT i es clar, no pot sortir-se’n del guió marcat per
Puigdemont (que ara per ara és qui remena les cireres al partir i satèl·lits)
si vol repetir a les properes eleccions generals. Ferran Bel parla al seu
article d’opinió sobre la remunicipalització dels serveix públics. Tot i no
dir-ho de forma explícita, Bel és escèptic a que des del ajuntaments se gestionin
els serveis públics que els hi són competents. A saber: subministrament d'aigua, pompes fúnebres, hospitals, neteja viària, recollida de la borssa, escoles bressos (Tortosa no ne té cap municipal), etc.
D’acceptar que els ajuntaments poden millorar
sensiblement els serveis públics que gestionen directament, Bel aniria en
contra de les polítiques neoliberals que practica el seu partit. Cal recordar
també que Ferran Bel és economista i fins abans de dedicar-se a la polítics va exercir com a tal des del seu despatx professional i, per tant, té molt clares quines són les polítiques econòmiques que ell aplicaria. Això sí, pensant més amb els
empresaris (sovint gent propera al seu partit) que no en els propis ciutadans
als que se suposa ha de servir com a representant que n'és de tots ells des del càrrec que ocupa actualment.
No tinc ni idea si Ferran Bel seguirà o no com
a columnista habitual del Periódico. Espero que no. Però de fer-ho, és evident
que les opinions de polítics com Martí i Bel no són ni de bon tros representatives dels
ciutadans de les Terres de l’Ebre.
El nostre territori (com la majoria dels
territoris) és plural i per tant, quan sé li dona veu, també s’han de respectar
les diferents formes de pensar per a que cadascú se pugui fer una opinió molt
més formada de totes i cadascuna de les situacions que se puguin tractar.
divendres, 27 d’abril del 2018
Abraçada mariana
ANTÓN LOSADA
L’«abraçada mariana» engrandeix la seva llegenda letal i invencible. L’arma política favorita de Mariano Rajoy, matar-los a abraçades, sense una mala paraula ni una bona acció i deixant-los que ja se suïcidin ells sols, ha tornat a demostrar la seva eficàcia. Avui mig PP es deu estar preguntant com han pogut estar defensant un personatge tan imprudent i insubstancial com Cristina Cifuentes, mig més li deu estar reconeixent a Rajoy el mèrit que té governar amb aquesta tropa sense que tot s’ensorri en qualsevol instant, i tots deuen estar d’acord que no podia fer cap altra cosa; com amb Francisco Camps, o Rodrigo Rato, o Esperanza Aguirre.
El final de Cifuentes no el precipita el ja clàssic vídeo de celebrity enxampada robant a l’hipermercat, només l’executa. Rajoy ja l’havia sentenciat la vigília amb una de les seves letals frases: «El que li hagi de dir a Cifuentes, si és que tinc alguna cosa a dir-l, ja l’hi diré al seu dia». Va ser com posar-li una diana a l’espasa. La veda quedava aixecada, només era qüestió de temps.
El seu afany a aferrar-se a la presidència del PP a Madrid i repetir com a candidata només ha precipitat la seva rematada. Calia deixar pública constància que el partit l’havia defensat fins i tot més enllà del que era raonable i ja no podia emparar-la un minut més. Rajoy només va haver de donar l’ordre. Ni li va fer falta parlar amb ella, els voluntaris segur que es van comptar per desenes.
Tot són avantatges
El dany causat per l’escàndol del màster tunejat de la presidenta madrilenya era inevitable des del primer dia. Es tractava d’apagar el foc i sembla clar que l’incendi s’extingeix amb Cifuentes. A partir d’aquí tot són avantatges. La culpa és seva perquè li van oferir un honrós funeral viking a la convenció de Sevilla, però ella va triar l’escarni.
El marianisme podrà entrar per fi a Madrid, a desinfectar una ferida que no deixava de gangrenar-se presentant un nom net quan i com vulgui Rajoy. A Albert Rivera i al Cs tots podrem dir-los des d’avui que dos pots de crema antiedat, a 20 euros la unitat, han fet més per la regeneració democràtica que totes les seves rodes de premsa, els seus ultimàtums i els seus disset diputats a l’Assemblea de Madrid. L’esquerra es queda composta i sense moció, havent demostrat una vegada més que, efectivament, no suma per ser alternativa al PP.
Per si a algú li queda algun dubte de fins a quin punt gairebé tot això estava planejat, la Moncloa ha guardat el millor per al final. Un acord pressupostari amb el PNB que trenca amb la imatge de paràlisi governativa i assegura la legislatura. Les casualitats no existeixen en política. La punyalada no pot resultar més encertada: mentre Rivera i els seus es dedicaven a avivar el foc de l’odi i la desconfiança avisant que no tolerarien més privilegis per als bascos, Rajoy i els bascos actualitzaven les pensions a l’IPC per a tots els jubilats espanyols el 2018 i el 2019. El patapam no pot ser més èpic: a més a més d’inútils, desinformats.
L’«abraçada mariana» engrandeix la seva llegenda letal i invencible. L’arma política favorita de Mariano Rajoy, matar-los a abraçades, sense una mala paraula ni una bona acció i deixant-los que ja se suïcidin ells sols, ha tornat a demostrar la seva eficàcia. Avui mig PP es deu estar preguntant com han pogut estar defensant un personatge tan imprudent i insubstancial com Cristina Cifuentes, mig més li deu estar reconeixent a Rajoy el mèrit que té governar amb aquesta tropa sense que tot s’ensorri en qualsevol instant, i tots deuen estar d’acord que no podia fer cap altra cosa; com amb Francisco Camps, o Rodrigo Rato, o Esperanza Aguirre.
El final de Cifuentes no el precipita el ja clàssic vídeo de celebrity enxampada robant a l’hipermercat, només l’executa. Rajoy ja l’havia sentenciat la vigília amb una de les seves letals frases: «El que li hagi de dir a Cifuentes, si és que tinc alguna cosa a dir-l, ja l’hi diré al seu dia». Va ser com posar-li una diana a l’espasa. La veda quedava aixecada, només era qüestió de temps.
El seu afany a aferrar-se a la presidència del PP a Madrid i repetir com a candidata només ha precipitat la seva rematada. Calia deixar pública constància que el partit l’havia defensat fins i tot més enllà del que era raonable i ja no podia emparar-la un minut més. Rajoy només va haver de donar l’ordre. Ni li va fer falta parlar amb ella, els voluntaris segur que es van comptar per desenes.
Tot són avantatges
El dany causat per l’escàndol del màster tunejat de la presidenta madrilenya era inevitable des del primer dia. Es tractava d’apagar el foc i sembla clar que l’incendi s’extingeix amb Cifuentes. A partir d’aquí tot són avantatges. La culpa és seva perquè li van oferir un honrós funeral viking a la convenció de Sevilla, però ella va triar l’escarni.
El marianisme podrà entrar per fi a Madrid, a desinfectar una ferida que no deixava de gangrenar-se presentant un nom net quan i com vulgui Rajoy. A Albert Rivera i al Cs tots podrem dir-los des d’avui que dos pots de crema antiedat, a 20 euros la unitat, han fet més per la regeneració democràtica que totes les seves rodes de premsa, els seus ultimàtums i els seus disset diputats a l’Assemblea de Madrid. L’esquerra es queda composta i sense moció, havent demostrat una vegada més que, efectivament, no suma per ser alternativa al PP.
Per si a algú li queda algun dubte de fins a quin punt gairebé tot això estava planejat, la Moncloa ha guardat el millor per al final. Un acord pressupostari amb el PNB que trenca amb la imatge de paràlisi governativa i assegura la legislatura. Les casualitats no existeixen en política. La punyalada no pot resultar més encertada: mentre Rivera i els seus es dedicaven a avivar el foc de l’odi i la desconfiança avisant que no tolerarien més privilegis per als bascos, Rajoy i els bascos actualitzaven les pensions a l’IPC per a tots els jubilats espanyols el 2018 i el 2019. El patapam no pot ser més èpic: a més a més d’inútils, desinformats.
dimarts, 24 d’abril del 2018
L'aposta de Ciutadans per Manuel Valls
Rivera creu que guanyar l'independentisme i Colau a Barcelona el conduirà a la Moncloa
JOAN TAPIA
La candidatura a l’alcaldia de Barcelona de Manuel Valls ens enfronta a la polièdrica i complexa realitat. Cs no només va ser el primer partit català el 21-D, sinó que Albert Rivera, agradi o no agradi, és un dels polítics amb més professionalitat i el català que més possibilitats té de –per mèrits propis– ser president del Govern. Més que en el seu moment Narcís Serra amb la connexió Felipe, o Miquel Roca amb CDC-Pujol.
La seva capacitat personal s’ha provat, ja que ha escalat en soledat, sense enquadrar-se en cap aparell fort (PP, PSC, CDC). Com a candidat d’un partit outsider, el 2006 es va haver de despullar per treure 89.000 vots i 3 diputats. Va repetir el 2010, quan Artur Mas va derrotar José Montilla. Després, el 2012, en va obtenir 9 contra Mas–Moisès; 25, amb Inés Arrimadas de candidata el 2015 contra l’independentisme, i 36 i el 25,37% del vot, el 21-D. Cs ha multiplicat per 12 els seus escons catalans en 12 anys.
El 2015, va entrar al Congrés de Madrid i va seguir el 2016 amb 30 diputats i el 12,9% dels vots. Ara les enquestes el donen guanyador amb el 28,5% i 114 diputats, 30 més que el PP, segons l’enquesta de diumenge d’EL PERIÓDICO.
I la seva ambició el porta a llançar la candidatura de Manuel Valls, que va ser ni més ni menys que primer ministre francès i l’esperança del socialisme gal. Si el 21-D d’Arrimadas l’ha convertit en el primer en les enquestes per a les legislatives, l’efecte Valls, si batés l’independentisme i Ada Colau-Podem, podria fer-lo seure a la Moncloa.
A més, Valls imprimiria competitivitat a la campanya. Una bufetada al provincianisme tradicional. Que un polític francès fos alcalde seria també una victòria europea. Paracaigudisme sense fronteres nacionals. I col·locaria Barcelona en bona posició pel glamur i capacitat de connexió mundial dels alcaldes. Un actiu.
Però hi ha pegues. La primera
–greu–, que desconeix la ciutat, les seves institucions i els seus barris. La segona, que és més brusc que intel·ligent. Ser primer ministre socialista i declarar que «el socialisme ha mort» no és coherent. Encara que fos cert. I voler expulsar de França els «binacionals» de mala conducta va ser una de les propostes que van arruïnar el seu prestigi (i el de François Hollande) entre els que no creuen que l’ordre sigui l’objectiu suprem. I dir sobre els que delinqueixen que «explicar ja és voler excusar» és simplista. Per això Valls va fracassar a França i va perdre les primàries socialistes davant un fosc contrincant que ja ningú recorda.
Valls seria un candidat first class, però de reflexos bruscos. Barcelona necessita molt pacte i saber integrar. I peca de parisenc. Per l’alcalde de Barcelona –Jordi Hereu i Xavier Trias ho saben– els caps de setmana són laborables. No pot ser client del pont aeri a París. ¿Serà candidat al final ?
La proposta Valls és una mostra més de la intel·ligència i capacitat de màrqueting de Rivera. El centreliberal necessita engreixar-se. Però no avançant Mariano Rajoy per la dreta. Aquest oportunisme és més perillós que la brillant aposta per Valls.
JOAN TAPIA
La candidatura a l’alcaldia de Barcelona de Manuel Valls ens enfronta a la polièdrica i complexa realitat. Cs no només va ser el primer partit català el 21-D, sinó que Albert Rivera, agradi o no agradi, és un dels polítics amb més professionalitat i el català que més possibilitats té de –per mèrits propis– ser president del Govern. Més que en el seu moment Narcís Serra amb la connexió Felipe, o Miquel Roca amb CDC-Pujol.
La seva capacitat personal s’ha provat, ja que ha escalat en soledat, sense enquadrar-se en cap aparell fort (PP, PSC, CDC). Com a candidat d’un partit outsider, el 2006 es va haver de despullar per treure 89.000 vots i 3 diputats. Va repetir el 2010, quan Artur Mas va derrotar José Montilla. Després, el 2012, en va obtenir 9 contra Mas–Moisès; 25, amb Inés Arrimadas de candidata el 2015 contra l’independentisme, i 36 i el 25,37% del vot, el 21-D. Cs ha multiplicat per 12 els seus escons catalans en 12 anys.
El 2015, va entrar al Congrés de Madrid i va seguir el 2016 amb 30 diputats i el 12,9% dels vots. Ara les enquestes el donen guanyador amb el 28,5% i 114 diputats, 30 més que el PP, segons l’enquesta de diumenge d’EL PERIÓDICO.
I la seva ambició el porta a llançar la candidatura de Manuel Valls, que va ser ni més ni menys que primer ministre francès i l’esperança del socialisme gal. Si el 21-D d’Arrimadas l’ha convertit en el primer en les enquestes per a les legislatives, l’efecte Valls, si batés l’independentisme i Ada Colau-Podem, podria fer-lo seure a la Moncloa.
A més, Valls imprimiria competitivitat a la campanya. Una bufetada al provincianisme tradicional. Que un polític francès fos alcalde seria també una victòria europea. Paracaigudisme sense fronteres nacionals. I col·locaria Barcelona en bona posició pel glamur i capacitat de connexió mundial dels alcaldes. Un actiu.
Però hi ha pegues. La primera
–greu–, que desconeix la ciutat, les seves institucions i els seus barris. La segona, que és més brusc que intel·ligent. Ser primer ministre socialista i declarar que «el socialisme ha mort» no és coherent. Encara que fos cert. I voler expulsar de França els «binacionals» de mala conducta va ser una de les propostes que van arruïnar el seu prestigi (i el de François Hollande) entre els que no creuen que l’ordre sigui l’objectiu suprem. I dir sobre els que delinqueixen que «explicar ja és voler excusar» és simplista. Per això Valls va fracassar a França i va perdre les primàries socialistes davant un fosc contrincant que ja ningú recorda.
Valls seria un candidat first class, però de reflexos bruscos. Barcelona necessita molt pacte i saber integrar. I peca de parisenc. Per l’alcalde de Barcelona –Jordi Hereu i Xavier Trias ho saben– els caps de setmana són laborables. No pot ser client del pont aeri a París. ¿Serà candidat al final ?
La proposta Valls és una mostra més de la intel·ligència i capacitat de màrqueting de Rivera. El centreliberal necessita engreixar-se. Però no avançant Mariano Rajoy per la dreta. Aquest oportunisme és més perillós que la brillant aposta per Valls.
divendres, 20 d’abril del 2018
S'inicia la fase 2
Amb l'enduriment del conflicte català, hem entrat a la fase 2 de tota degradació: menys paraules i més fets. Això fins i tot es predica
Prenguin nota: la paraula és enduriment. Fa uns mesos diversos polítics del procés van comparèixer submisos davant els jutges. Alguns van arribar a dir (o reconèixer) que la declaració unilateral i l'adveniment de la república havien sigut simples gestos simbòlics. Potser era la seva reconducció -temporal, és clar- cap a un autonomisme que no desitjaven. Ara, en una altra ronda, han canviat. En lloc de dulcificar el seu desafiament a la Constitució, acusen a la cara els jutges de vulnerar la separació de poders, coordinar-se il·legalment amb el Govern i protagonitzar una farsa judicial que ja té escrit el desenllaç. Potser tot és més sincer, però, sens dubte, menys polític en un temps que necessita mentides conciliadores políticament correctes que recondueixin les coses.
La passada bonhomia sobiranista era humana: buscava disminuir la contundència de les acusacions i les mesures judicials cautelars. La duresa actual és política. Costa pensar que davant Llarena no pensessin en aquell "la història ens absoldrà" de Fidel Castro. El poder espanyol mira preferentment a l'escenari internacional. Vol que els jutges alemanys, belgues i anglesos i la cada vegada més conservadora opinió pública europea sàpiguen que en el pacifisme dels somriures s'han produït 193 talls de carreteres, vies fèrries i peatges que han alterat la vida quotidiana de la majoria civil catalana, la que no vol la independència.
Cada vegada tot és més agre. Torrent, president del Parlament, defuig fins i tot parlar amb Millo, delegat del Govern. Però l'enduriment més palpable és la insensata prolongació d'empresonaments preventius de polítics que no han sigut jutjats. Rajoy i Puigdemont bufen sobre brases cada vegada més malcarades. I avança la desinformació organitzada.
El comitè de l'ONU
Més enllà del desgast definitiu de la paraula violència (hi ha desacord essencial sobre on comença), els mitjans volen que la gent del carrer distingeixi les diferències entre rebel·lió i sedició, mentre veus teòricament periodístiques prediquen que un paper acceptat a tràmit per un comitè de l'ONU ja equival a un dictamen definitiu, o que la presa cautelar de postura d'una instància judicial alemanya equival de facto a una sentència absolutòria en un judici internacional.
Tot i així, el pitjor de l'enduriment encara és sord, cec i bastant callat però està al carrer. Pensin en el que reflecteix, per exemple, el cas Joan Boscà, aparentment banal. Un institut de batxillerat de Barcelona va haver de suspendre una jornada de portes obertes perquè es van convocar a les seves portes, a la mateixa hora, dues manifestacions estudiantils contraposades de suport i crítica a l'independentisme. Hem entrat a la fase 2 de tota degradació: menys paraules i més fets. Això fins i tot es predica.
ANTONIO FRANCO
La passada bonhomia sobiranista era humana: buscava disminuir la contundència de les acusacions i les mesures judicials cautelars. La duresa actual és política. Costa pensar que davant Llarena no pensessin en aquell "la història ens absoldrà" de Fidel Castro. El poder espanyol mira preferentment a l'escenari internacional. Vol que els jutges alemanys, belgues i anglesos i la cada vegada més conservadora opinió pública europea sàpiguen que en el pacifisme dels somriures s'han produït 193 talls de carreteres, vies fèrries i peatges que han alterat la vida quotidiana de la majoria civil catalana, la que no vol la independència.
Cada vegada tot és més agre. Torrent, president del Parlament, defuig fins i tot parlar amb Millo, delegat del Govern. Però l'enduriment més palpable és la insensata prolongació d'empresonaments preventius de polítics que no han sigut jutjats. Rajoy i Puigdemont bufen sobre brases cada vegada més malcarades. I avança la desinformació organitzada.
El comitè de l'ONU
Més enllà del desgast definitiu de la paraula violència (hi ha desacord essencial sobre on comença), els mitjans volen que la gent del carrer distingeixi les diferències entre rebel·lió i sedició, mentre veus teòricament periodístiques prediquen que un paper acceptat a tràmit per un comitè de l'ONU ja equival a un dictamen definitiu, o que la presa cautelar de postura d'una instància judicial alemanya equival de facto a una sentència absolutòria en un judici internacional.
Tot i així, el pitjor de l'enduriment encara és sord, cec i bastant callat però està al carrer. Pensin en el que reflecteix, per exemple, el cas Joan Boscà, aparentment banal. Un institut de batxillerat de Barcelona va haver de suspendre una jornada de portes obertes perquè es van convocar a les seves portes, a la mateixa hora, dues manifestacions estudiantils contraposades de suport i crítica a l'independentisme. Hem entrat a la fase 2 de tota degradació: menys paraules i més fets. Això fins i tot es predica.
dijous, 19 d’abril del 2018
Puigdemont espera la Grossa
Si la justícia alemanya rebutgés també l'acusació de malversació de cabals públics, la rebolcada i el ridícul internacional de l'Estat adquiririen dimensions colossals
La nòria del procés gira, gira i gira, i en ocasions atordeix o incomoda alguns ocupants de les cistelles. Els que ahir s’atrinxeraven en el maximalisme, avui advoquen pel pragmatisme. Els que ahir parrupejaven, avui emprenen el vol del falcó.
Fins fa menys de dues setmanes, l’obstinació de Carles Puigdemont havia acabat convertint l’expresident en un destorb per a tothom menys per a si mateix, els seus pretorians i la CUP, que veu en ell un instrument d’oportunitat per persistir en el xoc amb l’Estat. Però el profund revés de la justícia alemanya a la instrucció del Tribunal Suprem ha revigoritzat el cap de files de JxCat. El rebuig de l’Audiència de Schleswig-Holstein a entregar Puigdemont pel delicte de rebel·lió que li imputa el jutge Pablo Llarena ha galvanitzat el lideratge independentista de l’expresident, molt especialment en l’angle emocional, allà on la política cohabita amb la mística.
Conscient del valor conjuntural d’aquesta nova oportunitat, Puigdemont està reforçant la seva posició en el si del bloc secessionista i marcant-li els temps en el procés d’investidura del futur president de la Generalitat, que segueix bloquejat quatre mesos després de les eleccions. Contra el criteri d’Esquerra Republicana i de la cúpula del seu propi partit, que fa moltes setmanes que estan reclamant sense èxit la formació urgent d’un Govern efectiu per aixecar el 155, l’expresident sembla decidit a esgotar al seu gust i conveniència el calendari, que expira el 22 de maig.
Puigdemont accentua amb aquesta demora el seu pols amb el Govern de Mariano Rajoy, manté sobre el tauler la seva reivindicació personal de la presidència de la Generalitat, nodreix el seu lideratge, subratlla la desmesura dels jutges espanyols en contrast amb els tribunals europeus i amplifica la internacionalització del conflicte. La internacionalització de la causa independentista per a la qual el Diplocat es va revelar incapaç, l’hi ha brindat en safata de plata l’Estat amb les càrregues policials inexcusables de l’1-O i la desproporció de la fiscalia i dels jutges. La contumàcia en l’error i la malaptesa és de rècord.
Mentrestant, Puigdemont i els seus pretorians creuen els dits a l’espera d’un premi més gran que la Grossa de Nadal. Si la justícia alemanya rebutgés també l’acusació de malversació de cabals públics, la rebolcada i el ridícul internacional de l’Estat adquiririen dimensions colossals. Aquesta circumstància, si es produís a temps, podria aconsellar a l’expresident forçar unes noves eleccions. Potser el bloc independentista no augmentaria, però ell sens dubte multiplicaria el seu poder relatiu en el seu si.
Les voltes incessants de la nòria no han de fer perdre de vista la indefugible i llarga batalla per l’hegemonia del nacionalisme català. Ni que el dia en què es constitueixi un Govern efectiu sota el comandament d’un altre president, l’estrella de Puigdemont començarà a declinar. ¿Pronòstic aventurat? Només cal recordar un tal Artur Mas.
LUIS MAURI
La nòria del procés gira, gira i gira, i en ocasions atordeix o incomoda alguns ocupants de les cistelles. Els que ahir s’atrinxeraven en el maximalisme, avui advoquen pel pragmatisme. Els que ahir parrupejaven, avui emprenen el vol del falcó.
Fins fa menys de dues setmanes, l’obstinació de Carles Puigdemont havia acabat convertint l’expresident en un destorb per a tothom menys per a si mateix, els seus pretorians i la CUP, que veu en ell un instrument d’oportunitat per persistir en el xoc amb l’Estat. Però el profund revés de la justícia alemanya a la instrucció del Tribunal Suprem ha revigoritzat el cap de files de JxCat. El rebuig de l’Audiència de Schleswig-Holstein a entregar Puigdemont pel delicte de rebel·lió que li imputa el jutge Pablo Llarena ha galvanitzat el lideratge independentista de l’expresident, molt especialment en l’angle emocional, allà on la política cohabita amb la mística.
Conscient del valor conjuntural d’aquesta nova oportunitat, Puigdemont està reforçant la seva posició en el si del bloc secessionista i marcant-li els temps en el procés d’investidura del futur president de la Generalitat, que segueix bloquejat quatre mesos després de les eleccions. Contra el criteri d’Esquerra Republicana i de la cúpula del seu propi partit, que fa moltes setmanes que estan reclamant sense èxit la formació urgent d’un Govern efectiu per aixecar el 155, l’expresident sembla decidit a esgotar al seu gust i conveniència el calendari, que expira el 22 de maig.
Puigdemont accentua amb aquesta demora el seu pols amb el Govern de Mariano Rajoy, manté sobre el tauler la seva reivindicació personal de la presidència de la Generalitat, nodreix el seu lideratge, subratlla la desmesura dels jutges espanyols en contrast amb els tribunals europeus i amplifica la internacionalització del conflicte. La internacionalització de la causa independentista per a la qual el Diplocat es va revelar incapaç, l’hi ha brindat en safata de plata l’Estat amb les càrregues policials inexcusables de l’1-O i la desproporció de la fiscalia i dels jutges. La contumàcia en l’error i la malaptesa és de rècord.
Mentrestant, Puigdemont i els seus pretorians creuen els dits a l’espera d’un premi més gran que la Grossa de Nadal. Si la justícia alemanya rebutgés també l’acusació de malversació de cabals públics, la rebolcada i el ridícul internacional de l’Estat adquiririen dimensions colossals. Aquesta circumstància, si es produís a temps, podria aconsellar a l’expresident forçar unes noves eleccions. Potser el bloc independentista no augmentaria, però ell sens dubte multiplicaria el seu poder relatiu en el seu si.
Les voltes incessants de la nòria no han de fer perdre de vista la indefugible i llarga batalla per l’hegemonia del nacionalisme català. Ni que el dia en què es constitueixi un Govern efectiu sota el comandament d’un altre president, l’estrella de Puigdemont començarà a declinar. ¿Pronòstic aventurat? Només cal recordar un tal Artur Mas.
dilluns, 16 d’abril del 2018
No era terrorisme
La rectificació del jutge amb els CDR ha aportat llum sobre una reforma penal contra el terrorisme que, aquesta sí, suposa una regressió democràtica
El titular del nostre editorial d’aquest dimecres era inequívoc: Les accions dels CDR no són terrorisme. Així ho van ratificar mitja dotzena de prestigiosos juristes consultats per EL PERIÓDICO, els quals, fins i tot considerant que la imputació tenia cabuda textual en el Codi Penal, qualificaven com un despropòsit imputar un delicte de terrorisme als Comitès de Defensa de la República (CDR). El jutge de l’Audiència Nacional Diego de Egea, el mateix que va acceptar la denúncia de la fiscalia i va autoritzar la detenció de Tamara Carrasco per aquest càrrec, els ha donat la raó al deixar-la en llibertat acusant-la tan sols de desordres públics.
Alguns polítics van aclamar la primera decisió judicial. Altres no van valorar l’acusació de terrorisme, però subreptíciament la van avalar a l’al·ludir als CDR com a «comandos». I uns quants, per sort, van rebutjar l’aplicació de la llei antiterrorista.
En una anàlisi d’intel·ligència, la Policia Nacional diagnostica que l’apoderament dels CDR reflecteix la «frustració» de molts independentistes després de l’1-O, la sensació que per vies pacífiques no aconseguiran els seus objectius i una «major acceptació de la violència», cosa que podria derivar en un «enfrontament civil». Són un símptoma inquietant, si es vol una potencial amenaça, però en absolut una banda terrorista.
Una justícia garantista
Amb la mateixa vehemència amb què va aprofitar l’acusació de terrorisme per qualificar Espanya de dictadura, l’independentisme hauria de reconèixer que aquesta marxa enrere apuntala la separació de poders i el caràcter garantista de la justícia espanyola, no per això exempta d’errors i excessos. Si un jutge ha rectificat en tot just 48 hores, ¿on està escrit que el Suprem, arribada la vista oral, no pugui desistir del càrrec de rebel·lió contra els líders del procés?
Aquest episodi, per cert, aporta llum sobre la reforma del Codi Penal del 2015 que, sota pretext de l’amenaça gihadista, va ampliar ad nauseam la definició del delicte terrorista, amb el suport del PP, del PSOE i... també de CiU. És urgent reconsiderar una llei que, aplicada sense mesura, comportaria, aquest cop sí, una regressió democràtica.
ENRIC HERNÁNDEZ
Alguns polítics van aclamar la primera decisió judicial. Altres no van valorar l’acusació de terrorisme, però subreptíciament la van avalar a l’al·ludir als CDR com a «comandos». I uns quants, per sort, van rebutjar l’aplicació de la llei antiterrorista.
En una anàlisi d’intel·ligència, la Policia Nacional diagnostica que l’apoderament dels CDR reflecteix la «frustració» de molts independentistes després de l’1-O, la sensació que per vies pacífiques no aconseguiran els seus objectius i una «major acceptació de la violència», cosa que podria derivar en un «enfrontament civil». Són un símptoma inquietant, si es vol una potencial amenaça, però en absolut una banda terrorista.
Una justícia garantista
Amb la mateixa vehemència amb què va aprofitar l’acusació de terrorisme per qualificar Espanya de dictadura, l’independentisme hauria de reconèixer que aquesta marxa enrere apuntala la separació de poders i el caràcter garantista de la justícia espanyola, no per això exempta d’errors i excessos. Si un jutge ha rectificat en tot just 48 hores, ¿on està escrit que el Suprem, arribada la vista oral, no pugui desistir del càrrec de rebel·lió contra els líders del procés?
Aquest episodi, per cert, aporta llum sobre la reforma del Codi Penal del 2015 que, sota pretext de l’amenaça gihadista, va ampliar ad nauseam la definició del delicte terrorista, amb el suport del PP, del PSOE i... també de CiU. És urgent reconsiderar una llei que, aplicada sense mesura, comportaria, aquest cop sí, una regressió democràtica.
dimarts, 10 d’abril del 2018
¿Per què baixa l'esquerra tot i els efectes de la crisi?
La suma de Ciutadans i PP obtindria ara una àmplia majoria absoluta
Des de primers d’any les enquestes assenyalen una forta pujada de Ciutadans (Cs) –conseqüència de l’èxit en les eleccions catalanes del 21-D–, un descens sensible del PP, un estancament del PSOE i un altre descens de Podem. El titular és que Cs, el partit d’Albert Rivera, el líder més valorat, superaria el PP de Mariano Rajoy que és, juntament amb Pablo Iglesias, un dels líders menys apreciats. El PSOE quedaria pla i una mica incolor. És rellevant que Cs, un partit nou a Espanya, s’hagi convertit –de moment només a les enquestes–, en el primer partit i que, per contra, Podem, el partit sorgit en les europees del 2014 que semblava que havia d’assaltar el cel, estigui en retrocés. Però una altra dada rellevant, ja apuntada per la pujada liberal de Cs i la caiguda de l’esquerra radical de Podem, és que el bloc de centredreta, format pel PP i Cs, està en clar ascens mentre que el d’esquerres, la suma del PSOE i Podem, està en regressió.
¿L’electorat abraça la dreta i tendeix a fugir de l’esquerra? És el que sembla si comparem els resultats de les eleccions del 2015 i el 2016 amb les últimes enquestes publicades abans i després de setmana santa. En efecte, la suma del PP i Cs va passar ja del 42,35% en les eleccions del 2015 al 46,9% en les del 2016 i en les recents enquestes de dos diaris digitals (El Confidencial i El Español) estaria en el 50%. Vuit punts més. I en diputats –càlcul arriscat– la dreta saltaria de 169 escons actuals a uns 190. Segons aquests sondejos, si ara hi hagués eleccions el centredreta obtindria una àmplia majoria absoluta. Mentrestant, la suma de l’esquerra baixaria del 43,7% del 2016 al 35% o 38%. Una caiguda d’un mínim de cinc punts. I en diputats la caiguda seria espectacular, dels 161 del 2015 (90 del PSOE i 71 de Podem) a 134 o 125 (78 i 47).
¿Per què aquest desplaçament a la dreta de l’electorat? Una causa possible seria la crisi catalana. Davant el risc separatista, la reacció nacionalista espanyola trobaria més seguretat en la dreta. Podem defensa el dret d’autodeterminació, i el PSOE, un federalisme que pot ser vist com a perillós. És una tesi que s’ha de considerar, però que no acaba de convèncer. La inflexió ja es va donar entre el desembre del 2015 i el juny del 2016 quan la crisi catalana era menys aguda.
Una altra interpretació –que xoca amb les dogmàtiques creences del progressisme de manual– és que la recuperació iniciada el 2014 (quatre anys de creixement amb creació d’ocupació) estaria donant més seguretat i confiança a una part de l’electorat que les crítiques de l’esquerra a les desigualtats provocades per la crisi, les retallades, la devaluació salarial o la precarització de l’ocupació. Una part de la població prestaria més atenció al constatable augment de l’ocupació, encara que de baixa qualitat, que a les promeses d’una millor redistribució de la riquesa. És un fenomen una mica similar al que passa en països europeus, on els vots socialdemòcrates no han fugit cap a l’esquerra sinó al populisme (Alemanya i Itàlia), o a noves ofertes de centre (França). A més, una esquerra com la d’aquí, que per governar necessitaria Podem, partit cabdillista i antisistema, pot inquietar molts electors que en un altre temps votaven sense problemes Felipe González liderant un PSOE que ni volia ni necessitava suports de l’extrema esquerra.
I el PSOE també té problemes de credibilitat. Primer perquè el 2010 la crisi va obligar el govern Zapatero a una austeritat contrària al que havia promès i a les expectatives triomfalistes generades (hem passat a Itàlia, anem per França). I la falta de cohesió interna tampoc genera confiança. La lluita entre Rubalcaba i Carme Chacon primer, i entre Pedro Sánchez i el PSOE més tradicional després, no és garantia d’estabilitat. Cs i el PP tenen una estructura més autoritària però també un lideratge ferm. I encara que Sánchez va guanyar amb brillantor unes primàries internes, després no ha sabut recompondre la imatge d’unitat interna.
Hi ha d’haver més causes. Però que malgrat els efectes de la crisi, la suma de la dreta pugi mentre baixa la de l’esquerra hauria d’inclinar a una anàlisi més desinhibida i a deixar de repetir fórmules que potser agraden als militants però que no generen confiança en molts electors per als quals la divisió tradicional entre dreta i esquerra no és la seva principal preocupació però que sí que reclamen una mica de credibilitat en les propostes.
JOAN TAPIA
Des de primers d’any les enquestes assenyalen una forta pujada de Ciutadans (Cs) –conseqüència de l’èxit en les eleccions catalanes del 21-D–, un descens sensible del PP, un estancament del PSOE i un altre descens de Podem. El titular és que Cs, el partit d’Albert Rivera, el líder més valorat, superaria el PP de Mariano Rajoy que és, juntament amb Pablo Iglesias, un dels líders menys apreciats. El PSOE quedaria pla i una mica incolor. És rellevant que Cs, un partit nou a Espanya, s’hagi convertit –de moment només a les enquestes–, en el primer partit i que, per contra, Podem, el partit sorgit en les europees del 2014 que semblava que havia d’assaltar el cel, estigui en retrocés. Però una altra dada rellevant, ja apuntada per la pujada liberal de Cs i la caiguda de l’esquerra radical de Podem, és que el bloc de centredreta, format pel PP i Cs, està en clar ascens mentre que el d’esquerres, la suma del PSOE i Podem, està en regressió.
¿L’electorat abraça la dreta i tendeix a fugir de l’esquerra? És el que sembla si comparem els resultats de les eleccions del 2015 i el 2016 amb les últimes enquestes publicades abans i després de setmana santa. En efecte, la suma del PP i Cs va passar ja del 42,35% en les eleccions del 2015 al 46,9% en les del 2016 i en les recents enquestes de dos diaris digitals (El Confidencial i El Español) estaria en el 50%. Vuit punts més. I en diputats –càlcul arriscat– la dreta saltaria de 169 escons actuals a uns 190. Segons aquests sondejos, si ara hi hagués eleccions el centredreta obtindria una àmplia majoria absoluta. Mentrestant, la suma de l’esquerra baixaria del 43,7% del 2016 al 35% o 38%. Una caiguda d’un mínim de cinc punts. I en diputats la caiguda seria espectacular, dels 161 del 2015 (90 del PSOE i 71 de Podem) a 134 o 125 (78 i 47).
¿Per què aquest desplaçament a la dreta de l’electorat? Una causa possible seria la crisi catalana. Davant el risc separatista, la reacció nacionalista espanyola trobaria més seguretat en la dreta. Podem defensa el dret d’autodeterminació, i el PSOE, un federalisme que pot ser vist com a perillós. És una tesi que s’ha de considerar, però que no acaba de convèncer. La inflexió ja es va donar entre el desembre del 2015 i el juny del 2016 quan la crisi catalana era menys aguda.
Una altra interpretació –que xoca amb les dogmàtiques creences del progressisme de manual– és que la recuperació iniciada el 2014 (quatre anys de creixement amb creació d’ocupació) estaria donant més seguretat i confiança a una part de l’electorat que les crítiques de l’esquerra a les desigualtats provocades per la crisi, les retallades, la devaluació salarial o la precarització de l’ocupació. Una part de la població prestaria més atenció al constatable augment de l’ocupació, encara que de baixa qualitat, que a les promeses d’una millor redistribució de la riquesa. És un fenomen una mica similar al que passa en països europeus, on els vots socialdemòcrates no han fugit cap a l’esquerra sinó al populisme (Alemanya i Itàlia), o a noves ofertes de centre (França). A més, una esquerra com la d’aquí, que per governar necessitaria Podem, partit cabdillista i antisistema, pot inquietar molts electors que en un altre temps votaven sense problemes Felipe González liderant un PSOE que ni volia ni necessitava suports de l’extrema esquerra.
I el PSOE també té problemes de credibilitat. Primer perquè el 2010 la crisi va obligar el govern Zapatero a una austeritat contrària al que havia promès i a les expectatives triomfalistes generades (hem passat a Itàlia, anem per França). I la falta de cohesió interna tampoc genera confiança. La lluita entre Rubalcaba i Carme Chacon primer, i entre Pedro Sánchez i el PSOE més tradicional després, no és garantia d’estabilitat. Cs i el PP tenen una estructura més autoritària però també un lideratge ferm. I encara que Sánchez va guanyar amb brillantor unes primàries internes, després no ha sabut recompondre la imatge d’unitat interna.
Hi ha d’haver més causes. Però que malgrat els efectes de la crisi, la suma de la dreta pugi mentre baixa la de l’esquerra hauria d’inclinar a una anàlisi més desinhibida i a deixar de repetir fórmules que potser agraden als militants però que no generen confiança en molts electors per als quals la divisió tradicional entre dreta i esquerra no és la seva principal preocupació però que sí que reclamen una mica de credibilitat en les propostes.
diumenge, 8 d’abril del 2018
¿El PP és un ase magre?
La derrota a Catalunya, la pujada de Cs i el 'cas Cifuentes' trastornen totes les seves expectatives
Ase magre, ple de mosques. A primera vista aquest refrany, indicatiu de debilitat, no es pot aplicar a la partida alfa de la dreta espanyola que governa des de fa més de cinc anys, que des del 2014 es beneficia d’una recuperació que ha creat 1,8 milions de llocs de treball i que ha col·locat Luis de Guindos a la vicepresidència del BCE.
A més, les enquestes no perceben que les conseqüències de la crisi, la devaluació salarial i l’excés d’ocupació temporal l’estiguin perjudicant molt. Sí, totes diuen que el PP pateix, però no puja Podem (que també baixa) ni el PSOE (que s’estanca), sinó Ciutadans, que recolza la política econòmica de Mariano Rajoy. Però l’indubtable és que el PP cau, o fins i tot es desploma, en la majoria de sondejos i que la seva cúpula dona clares mostres de nerviosisme. L’última, enviar la setmana passada quatre ministres –amb Dolores de Cospedal, la secretària general, al capdavant– a entonar el «soy el novio de la muerte» en un acte de la Legió.
El PP s’ha debilitat per Catalunya. No perquè el secessionisme vagi bé –encara que va guanyar les eleccions del 21-D, està dividit, no aconsegueix formar Govern i té els seus dirigents a la presó o l’exili–, sinó perquè en les eleccions catalanes va caure d’11 a 4 diputats, mentre Ciutadans saltava de 25 a 36 i es convertia en el primer partit del Parlament.
Inés Arrimadas va convèncer més que Xavier García Albiol (que es va enfonsar) i sorprenentment el corriment català va encomanar immediatament la resta d’Espanya i el partit d’Albert Rivera lidera ara gairebé totes les enquestes.
Però al PP li surten més mosques. La setmana anterior a Setmana Santa hi havia un cert optimisme. Algun ministre afirmava –relaxat– que Jordi Turull seria elegit president. I afegia que no és que Turull els caigués bé, sinó que la seva elecció implicaria aixecar el 155 i permetria al PNB votar els Pressupostos a finals d’abril. I amb els Pressupostos del 2018 aprovats, Rajoy podria acabar la legislatura i remuntar.
Però l’endemà que el ministre es franquegés, el jutge Pablo Llarena va citar Turull i altres dirigents secessionistes i va ordenar el seu ingrés immediat a la presó. Va ser un goig sense alegria. Les decisions rellevants sobre Catalunya ja les pren el Suprem. ¿Govern dels jutges com amb suspicàcia ha dit Felipe González? ¿Ho fan en dissonància de Rajoy? Una dada és que no han seguit la instrucció del fiscal general de l’Estat (del Govern) de deixar en llibertat provisional el conseller Joaquim Forn.
Però les mosques van més enllà de Ciutadans i el Poder Judicial. El PP volia remuntar el vol en la convenció de Sevilla d’aquest cap de setmana i pocs dies abans li ha esclatat l’escàndol del màster de Cristina Cifuentes, la presidenta de Madrid, que no és el PP tradicional –el d’Esperanza Aguirre– sinó que s’erigia en l’abanderada de la renovació. I Madrid és clau per al PP. Quan Abc diu, després de la seva compareixença de dimecres, que Cifuentes va sortir tocada però no enfonsada... és que l’esperen dies molt difícils.
Potser no ho és, però avui el PP sembla un ase magre.
JOAN TAPIA
A més, les enquestes no perceben que les conseqüències de la crisi, la devaluació salarial i l’excés d’ocupació temporal l’estiguin perjudicant molt. Sí, totes diuen que el PP pateix, però no puja Podem (que també baixa) ni el PSOE (que s’estanca), sinó Ciutadans, que recolza la política econòmica de Mariano Rajoy. Però l’indubtable és que el PP cau, o fins i tot es desploma, en la majoria de sondejos i que la seva cúpula dona clares mostres de nerviosisme. L’última, enviar la setmana passada quatre ministres –amb Dolores de Cospedal, la secretària general, al capdavant– a entonar el «soy el novio de la muerte» en un acte de la Legió.
El PP s’ha debilitat per Catalunya. No perquè el secessionisme vagi bé –encara que va guanyar les eleccions del 21-D, està dividit, no aconsegueix formar Govern i té els seus dirigents a la presó o l’exili–, sinó perquè en les eleccions catalanes va caure d’11 a 4 diputats, mentre Ciutadans saltava de 25 a 36 i es convertia en el primer partit del Parlament.
Inés Arrimadas va convèncer més que Xavier García Albiol (que es va enfonsar) i sorprenentment el corriment català va encomanar immediatament la resta d’Espanya i el partit d’Albert Rivera lidera ara gairebé totes les enquestes.
Però al PP li surten més mosques. La setmana anterior a Setmana Santa hi havia un cert optimisme. Algun ministre afirmava –relaxat– que Jordi Turull seria elegit president. I afegia que no és que Turull els caigués bé, sinó que la seva elecció implicaria aixecar el 155 i permetria al PNB votar els Pressupostos a finals d’abril. I amb els Pressupostos del 2018 aprovats, Rajoy podria acabar la legislatura i remuntar.
Però l’endemà que el ministre es franquegés, el jutge Pablo Llarena va citar Turull i altres dirigents secessionistes i va ordenar el seu ingrés immediat a la presó. Va ser un goig sense alegria. Les decisions rellevants sobre Catalunya ja les pren el Suprem. ¿Govern dels jutges com amb suspicàcia ha dit Felipe González? ¿Ho fan en dissonància de Rajoy? Una dada és que no han seguit la instrucció del fiscal general de l’Estat (del Govern) de deixar en llibertat provisional el conseller Joaquim Forn.
Però les mosques van més enllà de Ciutadans i el Poder Judicial. El PP volia remuntar el vol en la convenció de Sevilla d’aquest cap de setmana i pocs dies abans li ha esclatat l’escàndol del màster de Cristina Cifuentes, la presidenta de Madrid, que no és el PP tradicional –el d’Esperanza Aguirre– sinó que s’erigia en l’abanderada de la renovació. I Madrid és clau per al PP. Quan Abc diu, després de la seva compareixença de dimecres, que Cifuentes va sortir tocada però no enfonsada... és que l’esperen dies molt difícils.
Potser no ho és, però avui el PP sembla un ase magre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)