 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
De vegades després de llegir el diari (en
paper o a través d’algun dispositiu –jo sóc dels primers-) hauríem de meditar
sobre algunes de les notícies que hem llegit i segurament ens en adonaríem cap
on anem.
Fixeu-vos en aquest titular del Periódico d’ahir
dilluns: Ciutadans esllança rere les alcaldies del PSC, que encaixa tranquil el desafiament.
Com
podeu veure el titular té dues parts separades per una coma: Ciutadans es llança rere les alcaldies del
PSC (primera part) i que encaixa
tranquil el desafiament (segona part)
La primera part del titular m’entristeix i me
dóna ràbia a la vegada. Des de les primeres eleccions municipals de 1979 els
partits representatius de la dreta espanyolista (ja se digués AP o PP –tots dos
són fills del mateix pare-) mai podria haver somiat aconseguir la alcaldia d’una
gran ciutat i molt menys de l’anomenat cinturà roig de Barcelona (el Prat de
Llobregat, Hospitalet, Cornellà, Badalona...) I si, com en el cas de Badalona,
Xavier Garcia Albiol ho va aconseguir l’any 2011 va ser perquè la resta de partits
no van saber posar-se d’acord.
Però el 21-D ha encoratjat Ciutadans fins
creure’s que poden conquerir aquells ajuntaments governats pel PSC o el que és
el mateix, per una força espanyolista, antisocial i de dretes. Mai els no
nacionalistes haurien arribat tan lluny! De fet, ni per aproximació... A les
municipals de 1979 Tortosa va ser la ciutat més gran de Catalunya amb un
alcalde que no era ni socialista ni comunista, fruit d’un pacte que arraconava
a la UCD i a AP: Vicent Veguer.
Ara anem per la segona part: que encaixa tranquil el desafiament (el
PSC) Si jo fos un alcalde socialista, la veritat és que no hi estria tant.
Potser és veritat que tenen al capdavant alcaldes carismàtics. I també és
veritat que les eleccions municipals solen ser una altra història, sobre tot
als pobles menuts on ja sigui pel carisma de l’alcalde ja sigui pel seu tarannà
caciquil (que també!) els resultats poden diferir molt als de les altres
eleccions.
Però si C’s guanya a algunes de les ciutats
que encara queden en mans del PSC, només voldrà dir una cosa: la pèrdua de
valors per part dels socialistes. Els socialistes ja no representarien a
aquella classe obrera, normalment vinguda d’altres regions espanyoles que van
acabar instal·lant-se a Catalunya allà per les dècades dels anys 50, 60 i 70 per
a treballar, sobre tot a la indústria metal·lúrgica.
Amb el procés, la política catalana ha fet un
canvi radical: ha fulminat l’esquerra tradicional (tot i que en gran part ha
estat per culpa seva) i ha fet créixer tan l’independentisme per un costat i la
dreta no catalanista per l’altre. I aquest segon cas és el canvi per a mal que
dóna títol al comentari d’avui.
Tabàrnia ara per ara és una mena de broma
(només cal veure que un còmic com Boadella se’n ha proclamat president), però
potser dintre de poc deixarà de ser-ho per a convertir-se en una preocupació.
