SOBRE ELS DEBATS ELECTORALS

Dia de la presa de possessió d'Adam Tomàs com a nou alcalde d'Amposta. 

Per molt que m’ho expliquin, per moltes raons que hi hagi, no me sembla correcte que als debats de candidats a l’alcaldia d’Amposta hi manquessin 4 del 7 que s’hi presenten.

Només hi eren presents Adam Tomàs (EA-ERC), Manel Masià (Junts per Amposta) i Francesc Miró (PSC). La Junta Electoral Provincial no va deixar participar Rositia Pertegaz (Demòcrates de Catalunya), Germán Ciscar (Som Amposta), Rosabel Recio (Podem) i Cecilia Castelló (Ciudadanos).

El motiu sembla que va ser que no tenien representació a l’actual consistori ampostí. Cal dir que Rosita Pertegaz va entrar a l’ajuntament de la ma de CiU, tot i que va abandonar el grup i va continuar formant part del consistori com a regidora no adscrita. En el cas de German Ciscar va entrar com a cap de llista de Plataforma per Catalunya, formació que va abandonar per a crear un partit municipalista.

No sé si ha canviat la normativa que regeix aquest tipus d’actes o simplement se deixa a criteri dels integrants de la junta electoral de cada cicle electoral.

L’any 1995 anava de número 2 de la candidatura d’ICV darrere del desaparegut Anselmo Cano. Visió 3, la televisió local d’Amposta va emetre una sèrie de debats, alguns d’ells temàtics. Tot i no tenir representació a l’ajuntament també se’n va invitar a participar. El dia que se debatia sobre Sanitat, Cano va creure que hi havia d’anar jo com a número 2, tot i que no tenia ni idea del tema. Per CiU va anar Manel Ferré, que també anava de número 2 pel darrere de Roig. Sembla ser que no hi havia límit de temps, perquè recordo que vaig intervenir molt poc. En aquell temps la controvèrsia era la ubicació de l’actual Hospital Comarcal.

Dit això crec que els ciutadans tenim el dret de saber que ens proposen tots i cadascun dels electes i poder-los escoltar debatent entre ells. De vegades els programes no són suficients per acabar de saber per on va cadascun dels candidats.

Ahir pel mati vaig poder escoltar el debat dels caps de llista de les diferents formacions que se presenten a Santa Bàrbara. Hi eren tots: des d’aquells que ja tenen representació a l’ajuntament a les que se presenten per primera vegada. En total 5 candidats representants a Junts per Santa Bàrbara, ERC, PSC, PP i MAP (integrada dins de Movem)

Per cert, dijous per la nit al Canal Terres de l’Ebre vaig seguir amb interès una entrevista a l’alcalde de la Galera Ramon Muñoz (Junts per la Galera) sobre l’acció de govern de la darrera legislatura i sobre les propostes de cara la que ve.

Canal Terres de l’Ebre ha fet el mateix amb tots els caps de llista del territori (cosa que dubto) o només a aquells que paguen?

Si la resposta és la segona part de la pregunta, no hauria d’estar prohibit? Aquí ho deixo.  

‘TORTOSINISME’

Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..

En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.

Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.

Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.

També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  

Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.

Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    

Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.

Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 

https://www.ara.cat/economia/Ribera-Ebre-comarca-catalana-renda-capita_0_2145985530.html

AMB LES AUTOPISTES ENS VOLEN VENDRE LA MOTO

AP-7 per les Ventalles.

Un dels debats que hi ha sobre la taula aquests darrers dies i que quasi desperta tantes passions com el procés de successió del PP després de l’etapa de Mariano Rajoy és, sense cap mena de dubte, l’ alliberament dels peatges de les autopistes.

Segons el nou govern, el rescat de les autopistes per a convertir-les en públiques serà quan acabi el termini de la concessió. Això vol dir que l’AP-7, que és la que ens toca més de prop, hauria de ser l’1 de gener de 2020.

En un principi, aquest fet ens hauria d’omplir de joia a tots els habitants del pobles per on passa, siguin o no usuaris habituals, ja que encara que no ho siguin, a partir d’aquella data podran disposar d’una infraestructura viària més ràpida i segura que l’N-340 (per moltes rotondes que facin per augmentar la seguretat)

Però no. Des del món polític, però també empresarials ens volen vendre la moto... Una moto en aparença de gran cilindrada però que falla més que una escopeta de fira.

AP-7 pels Freginals. 

Des del Govern de la Generalitat ens amenacen que implantaran la vinyeta que, tot i que sembli que té connotacions amb el vi, se tracta d’una taxa més que repercutirà la ja prou castigada butxaca del ciutadà. Així ho reconeixia el propi Conseller de Territori i Sostenibilitat Damià Calvet durant la festa de la plantada a la finca Bombita de Deltebre dissabte passat al costat de l’alcalde de la població Lluís Soler.   

Sembla ser que la vinyeta serà una mena de tarifa plana que hauran de pagar tan si com no tots els propietaris de vehicles susceptibles de ser usuaris de les autopistes. O sigui, tan si les usen com si no les usen. I si no paguen la vinyeta, pagaran la multa corresponent... 

Però els que s’han passat dos pobles han estat els empresaris. Ara resulta que gràcies al que paguen els usuaris de les autopistes se sustenta l’estat del benestar (!). Gràcies al que paguen els usuaris de les autopistes tenim sanitat gratis, educació gratis, seguretat efectiva, transports eficients, etc., etc. I pregunten qui pagarà el seu manteniment quan siguin públiques. Els mateixos que paguen les autovies de les comunitats on no hi ha pràcticament autopistes, no? Crec que no fa falta crear cap impost, el que cal és administrar més eficientment els diners de tots i reduïr despeses supèrflues i inútils (excepte per aquells que ne treuen benefici)  

166è tall de l'N-340 a Amposta. 

Ja que segons els empresaris (però també d’alguns polítics), quan s’acabi la concessió de les autopistes, qui pagarà el seu manteniment... I què passarà amb els treballadors de l’empresa? Des del meu punt de vista me sembla un xantatge emocional destinat, tal com us deia abans, a vendre’ns la moto per a que, aquells que porten anys lluitant en pro de les autopistes gratuïtes cessin en la seva legítima reivindicació.

I per què és legítima? Per que als concessionaris de les autopistes se’ls hi ha renovat la concessió i, per tant, una vegada amortitzada la inversió inicial, només han de fer front al manteniment i alguna que altra inversió menor. La resta, una vegada pagats els sous i salaris dels seus treballadors, així com les quotes de la Seguretat Social i i totes les despeses generals, tot és benefici.

Mireu. Fa anys, un peatgista  de l’Ametlla de Mar, quan encara se pagava poc amb targeta i per tant, passava per les seves mans la pràctica totalitat de la recaptació del seu torn, me deia: AUMAR és l’empresa de l’Estat que més beneficis té... Tu saps el que recapta cada dia? Segurament no li faltava raó.

En quan a les pèrdues de llocs de treball, tot i ser un tema delicat, que no me vinguin amb romanços, ja que els primers en disminuir la plantilla al llarg d’aquests anys han estat ells mateixos en automatitzar i reduir peatges progressivament.

I ja per acabar, només una pregunta: 

Per què a Catalunya no hi ha la mateixa unitat d’acció que al País Valencià? 

La resposta és clara: Perquè dintre del Govern de Catalunya hi ha un partit que practica economies neoliberals i a l’altre partit ja els hi va bé si tots plegats segueixen el camí cap a la independència. Els altres objectius són secundaris...


MÉS INFORMACIÓ: 

https://www.diaridetarragona.com/ebre/El-conseller-de-Territori-i-Sostenibilitat-reclama-laccio-unitria-davant-la-regressio-del-Delta-20180618-0026.html

https://www.elperiodico.cat/ca/economia/20180619/seopan-sobre-suprimir-els-peatges-qui-pagara-la-festa-6888477

https://www.motorpasion.com/industria/asi-de-bien-nos-vendieron-las-autopistas-de-peaje-alla-por-el-ano-1972

https://www.diaridegirona.cat/comarques/2018/02/15/lap-7-no-prorrogara-2021/895989.html

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.

Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.

Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.

-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.

Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.

El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.

Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.

L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.

Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.

A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.

El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.

Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

ESTIC SITUAT EN ALGUNA TONALITAT DE GRIS

De Faro a Diari de Tarragona

El Periódico d’ahir publicava una carta al director amb el títol de ¿Per què no sóc independentista? Com a sobre la destacava, la vaig llegir. Només començar ja vaig veure que no m’hi sentia identificat, tot i que hi ha coses que evidentment comparteixo. Però també comparteixo part del discurs independentista. Potser perquè no ho veig ni blanc, ni negre, sinó gris (sense concretar la tonalitat, ja que n’hi ha moltes)

No fa gaires dies vaig rebre un missatge de Whatsapp d’un amic. Me deia alguna cosa així: Si no tens res millor que fer, ara surto a un debat del Canal Terres de l’Ebre. No acostumo a mirar els canals territorials perquè de la seva programació m’interessa ben poca cosa, la veritat. I encara menys els debats, ja que com he dit alguna vegada només tracten temes de política general, en cap cas les problemàtiques de les Terres de l’Ebre, ja siguin en el seu conjunt, ja d’algun poble en concret.

Escala cromàtica de grisos.

El vaig sintonitzar i el vaig seguir una bona estona. Cal dir que el meu amic estava sol i quan algú està sol li solen ploure les crítiques de totes parts. Sobre això ne tinc alguna experiència ja que en la meva etapa de regidor vaig anar a algun dels debats que s’hi feia després dels plens municipals a Amposta Ràdio i al menys una vegada ho vaig patir.

Un dels temes que va sortir va ser si era més plausible si la independència o el federalisme. El meu amic defensava la independència, mentre els altres preferien la via federalista. Uns creien que la independència és una utopia i el meu amic també qualificava d’utòpic el federalisme. Tots tenien raó encara que ningú la volia donar als altres. Li vaig enviar un missatge al meu amic advertint-lo que tan utòpica era una cosa com l’altra.

Que l’independentisme és utopia crec que s’ha demostrat sobradament. Però que faríem si al món no hi hagués utòpics i somiadors? Seria una mica més imperfecte del que ho és ara. Des de les files independentistes han estat moltes veus conegudes que han dit que s’ha corregut massa, que no n’estaven preparats... Un dels darrers en apuntar-se al carro ha estat el rapitenc Lluís Salvador que ha dit: Qualsevol que tingui dos dits de front ho sap (en referència a que el Govern no estava preparat)

Però el federalisme també es utòpic. Tota legítima reivindicació que, ara com ara necessiti l’aval de Madrid, és utòpica. El PSOE va pressionar el Govern de Rajoy amb una reforma constitucional a canvi de donar suport a l’article 155. Sembla ser que tots vam donar per fet que aquesta reforma passava necessàriament per aquells aspectes que feien referència a la divisió territorial d’Espanya. Però el PP diu que no... Que no sé va concretar res i que primer caldria veure quins punts de la Carta Magna haurien de ser reformats, tal i com ho va expressar ahir el seu portaveu parlamentari Rafael Hernando.

També va sortir el tema de les agressions de la Guardia Civil als ciutadans que volien votar l’1-O. En aquest punt el meu amic també es va quedar sol, ja que els altres contertulians li deien que ja sé sabia que l’1-O podien passar coses així, i ell deia que no. En aquest punt no estic d’acord amb el meu amic i així li vaig expressar també. En un país ocupat des de feia dies per milers de guàrdia civils i policies, algú de debò se podia pensar que no actuarien en un moment donat? I més si tenim en compte les arengues que van rebre quan van iniciar el viatge cap a Catalunya. Mireu, us proposo un petit joc. Només m’heu de contestar unes preguntes molt fàcils:

-Després de tota la imaginació que s’ha posat durant els anys que ha durat el procés, creieu que estem liderats per ‘tontos’? Evidentment que no!

-Creieu que els dirigents de Junts pel Sí, més els de les entitats sobiranistes que els hi donaven suport sé podrien qualificar de il·lusos? Evidentment que no!

-I si és així, de debò creieu que des d’un primer moment no sabien on sé posaven? (Aquesta pregunta deixaré que me la respongueu vosaltres)

Ahir pel matí, durant una de les desconnexions que fa la SER, vaig escoltar un tros d’un debat sobre aquest tema. No sé qui eren els convidats ni de quin partit, tot i que les posicions estaven clares. Un (ja que era home) li preguntava a l’altra (dona): Si s’anunciessin tempestes, neu i fred, tu aniries d’excursió al camp amb la teva família, si a sobre, no hi hagués un refugi? Me va agradat el símil, potser me’l apunto per alguna ocasió.   

DIARI DE L’AGOST. DIA 24

PERSONATGES DEL CIRC

Sé m’ha acudit avui: Quin personatge del circ serien els de Ciutadans? No? L’empassa-sabres!  

Com podeu veure per l’esdevenir de les negociacions, cada dia que passa C’s cedeix una mica més davant el PP i n abans hi havia línies roges, ara s’han esborrat completament. És la força de la sang (crec recordar que ja ho vaig dir una vegada) Són partits germans: el gran és el PP i el més menut C’s... Però fills del mateix pare i la mateixa mare i, per tant, condemnats a entendre’s. El que cal veure és si, finalment, aconseguiran la fita desitjada o sigui, investir a Rajoy president.

OTEGUI

Puc està a favor d’Otegui... O puc està en contra... De fet és un personatge que, personalment, no me produeix cap tipus de sensació: ni fred ni calent.

Però el tema d’Otegui me sembla tan lamentable com el que està passant a Catalunya (en general) El corró de l’Estat (i cuita, quan parlo d’estat, a part del govern i les seves institucions també parlo del PP, del PSOE i companyia...) s’emporten pel davant (o al menys ho intenten) tot allò que els molesta. Els molesta la independència de Catalunya i els molesta que a Euskadi pugui passar el mateix si finalment guanyen les forces abertzales el proper 25 de setembre. I Otegui en aquest punt és el personatge clau. De totes formes ja coneixeu l’efecte rebot. De vegades només cal que des de Madrid es vagin posant pals a les rodes com per a que la ciutadania (que no sempre és tonta) es reboti en contra. Per tant, és molt possible que amb Otegui o sense, dintre de poc més d’un més, al País Basc hi pugui haver un govern de l’esquerra nacionalista. I si l’hi ha, no ho dubteu, trigaran pocs mesos en iniciar (o al menys intentar-ho), un procés semblant al de Catalunya.    

De moment la Junta Electoral de Guipúscoa l’ha vetat. Imagino que més per pressions dels estaments de l’Estat que per propi criteri. Ara hi haurà recurs i després contra-recurs. Pot ser un estira i arronsa posant al límit els estaments judicials que són els que tindran la darrera paraula... La darrera? Segurament Otegui el dia 25 no serà candidat, però la història no acabarà aquí... Serà com la història inacabable o com el conte de l’enfadós (com ho preferiu), però segur que acaba amb recurs davant del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg i sinó, viure per veure... I allí ja li vendrà al govern d’Espanya de que els hi donin la raó, perquè sinó l’enrenou serà majúscul.

ELS CARRERS DESPRÉS DE FESTES

Tinc la desgràcia de desplaçar-me per Amposta a peu a diferència de com ho fan molts dels meus conciutadans. Només a peu sé poden veure les situacions que denuncio sovint (per cert, us vàreu adonar que durant les festes no vaig publicar cap foto denúncia?) Vaig voler donar un treva a l’equip de govern que, com és normal, estava més centrat en que tot sortís bé que no de com seguia estan la nostra ciutat.

Però no sóc l’únic que ho veig. La gent gran també tenen per costum desplaçar-se a peu. Aquest mateix matí m’ho comentava una veïna del carrer Brasil, del bloc del costat d’on ahir es va produir l’accident. Fins i tot m’ha dit que el conductor de la furgoneta que baixava pel Murillo (i que tenia prioritat), li va dir a l’altre conductor que no va cedir el pas: Què estàs ‘tonto’?  Bé, a mi m’ha preguntat una altra cosa?

-Quan vindran a netejar el carrer?

I és que està ple de palers, plàstics, cartrons i quasi de tot allò que es pugui tirar al terra. Cap novetat. Dimarts per tot el poble encara eren evidents les restes del Cosso Iris de diumenge: molt de confeti, però també de les bosses de plàstic que serveixen per envasar les boles.

Li he explicat que una part del servei de neteja el fa una empresa particular. L’encarregat de la mateixa m’ho va explicar un dia i me va assegurar que la part d’Amposta que ells netegen està neta. Llavors que passa amb la part d’Amposta que neteja la brigada municipal?

La mateixa senyora m’ha explicat que una vegada va anar fins el Racó del Ciclista (què per aquells que no ho saben és el bar on esmorza part del personal de la brigada municipal) i va preguntar pel que portava la màquina de neteja més gran. Un company el va senyalar amb el dir: és ell. Llavors, dirigint-se a ell li va dir:

-És que els veïns d’aquest barri no paguem impostos? És que els impostos només els paguen el que viuen al centre del poble? Com quasi mai passeu a netejar per aquí...

Segons la senyora, el conductor de l’equip de neteja es va posar tot sufocat.

DIGUES LA TEUA (DTL)  

Alejandro Sanz, més conegut per Candret o Candret lo Cantador (tot i que també conta acudits, molts acudits) va obrir fa uns dies a Facebook una pàgina per a que les ampostines i els ampostins puguin dir la seva. Aquest matí ja advertia que si hi ha insulta o paraules grolleres esborrarà els comentaris. I és que sovint aquests tipus de pàgines se’n poden anar de mare depenent de qui entra i de la permissibilitat del moderador.

Recordo que abans de que es popularitzessin les xarxes socials, el convergent Josep Torta, copropietari de l’empresa d’informàtica Insert, a la seva pàgina web Amposta Info, va obrir un apartat per al debat. Els insults, calumnies, difamacions i menyspreus cap a aquells que no érem del règim establert a Amposta eren constants. Algunes vegades vaig ser jo la diana dels sequaços de Roig. Finalment va haver de tancar aquella apartat d’opinió perquè Ismael Pinyas i jo mateix el vàrem amenaçar de denunciar-lo. Tot i que Josep Torta se’n va desmarcar, com a responsable de la pàgina hauria hagut de vetllar per a que no s’arribés al punt que es va arribar i que fregava el que podria considerar-se delicte.         

EL DEBAT DEL MONUMENT

Al programa .Cat de TV3 hi va haver un intens i estèril debat sobre l’anomentat monument de Tortosa que com sabeu és el monument que ara farà 50 anys va inaugurar el dictador Franco en persona. Al debat hi van ser presents totes les parts que tenien alguna cosa a dir sobre si s’ha de treure o s’ha de mantenir allà on és. Per una part estava Ferran Bel, l’alcalde de Tortosa que tot i que ho va negar, des del meu punt de vista sí que està fent campanya per a que segueixi al seu emplaçament; com a representant de la Comissió per la retirada del símbols franquistes estava Ester Baiges, la més bel·ligerant amb l’alcalde; Jaume Solé representava l’associació Tortosins pel monument que, com el seu nom indica, són favorables a la seva conservació; Montserrat Giné, presidenta de l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona; i els doctors d'Història Contemporània Andreu Mayayo (a favor de la retirada) i Fernando Sánchez Costa (no me va quedar clar, però suposo que sent del PP estaria a favor de conservar-lo)

Dels arguments que es van anar posant sobre la taula, n’hi va haver dos que, des del meu punt de vista són clau (tot i que ja els coneixia): la propietat i la catalogació com a bé artístic. Aquest van ser els principals arguments de l’alcalde per a defensar la seva posició.

Segons Ferran Bel la propietat del monument seria de l’Estat. I en quan a la catalogació, s’excusa en que va ser aprovat quan Joan Sabaté n’era l’alcalde. Tot i això no em va quedar clar (simplement perquè no ho va dir) si CiU hi va votar a favor o no.

El què si que me va quedar clar és que des de que el Sr. Bel presideix l’ajuntament de la capital del Baix Ebre s’han presentat mocions (crec recordar que 2) per a que es descatalogui el monument i van ser rebutjades.

L’excusa de tot plegat (no va sortir anit, però me la dit aquest matí un regidor del seu equip de govern) és que ara s’hauria de catalogar:

-Si quan es va catalogar hi va haver una comissió d’experts que van emetre un informe favorable, ara també s’hauria de reunir una altra comissió i amb quins arguments es descatalogaria?

Arguments sempre se’n poden trobar. ¿O és que no hi ha jutges que han dictat sentència basant-se amb uns arguments, després s’ha presentat recurs a una instància superior i s’ha fallat basant-se amb uns altres arguments totalment contraposats? Tampoc cal que vagin amb romanços que la lletra de la cançó me la conec sobradament. Quan a algú li ve costa amunt per a fer una cosa té posa tota mena d’excuses per a justificar-se. Tinc massa anys de volada per a no conèixer les estratègies que solen emprar els polítics quan governen.

Per cert, sabeu què va ser el que menys me va agradar de tot el que va dir Ferran Bel? Quan algú va parlar de la importància que tenia perquè era alcalde: Sóc alcalde perquè m’han votat democràticament... Si, home sí, ja ho sabem... Tampoc cal que ho vagi recordant... Aquest fet, tot i ser molt important (sobre tot quan es troba a Tortosa), no es determinant a l’hora de valorar el demòcrata que un és. Molts mandataris ho són per voluntat del seu poble i després s’han convertit en autèntics dictadors... En conec uns quants!

Tot i que aquest matí he sentit comentaris de tot tipus sobre el debat (des de qui va sentir vergonya aliena a qui va prendre part pels que defensaven les mateixes idees), el més lògic (des del meu punt de vista, es clar), van ser els posicionaments de Montserrat Giné i Andreu Mayayo.

El monument, digui el que es digui, s’argumenti com s’argumenti, és un monument franquista aixecat per exaltar la figura del dictador (sobre tot) i dels vencedors. I no puc entendre (aquest argument ja els vaig usar fa dies) com fills i nets d’excombatents republicans defensin que s’ha de mantenir al mateix lloc on porta 50 anys. Només per a respectrar la seva memòria el monument hauria d'anar fora! 

La pregunta és un frau i si jo pogués votar, no hi aniria. Quan li he preguntat al regidor de perquè es fa la consulta si saben que l’Ajuntament no té competències per a treure’l, m’ha respost: Per acabar d’una vegada amb el tema. Passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, pronostico que el tema no s’acabarà.

I mentre tothom parla del monument, perquè no es  canvia de nom la plaça Pius XII i de passada es retira el que queda del pedestal que es va aixecar al seu honor? Pius XII per si algú ho ignora, va col·laborar amb el règim nazi d’Alemanya. Bé d’aquest tema potser en parlaré algun dia.  

A LA DESESPERADA

No sé si sóc o no original amb el títol que he posat per a parlar sobre el debat que van protagonitzat ahir el president del govern Mariano Rajoy i el líder de l’oposició Pedro Sánchez. De fet ni tan sols sé si és el més apropiat a l’hora de qualificar-lo.

No el vaig seguir... Aquí algú pot arribar a pensar que com puc parlar d’un debat que no vaig veure... Bé, per això estan les televisions i els diaris, per a informar-te. Ara bé, s’ha d’anar en compte que llegeixes perquè n’hi ha alguns de molt partidistes que només miren cap a una direcció. Solen ser els mitjans informatius (diaris, ràdios i televisions) de la dreta. En canvi, per sort o per desgràcia (segons com es miri) n’hi ha alguns que es poden qualificar d’objectius. Són els que solem llegir o escoltar els que som d’esquerres. No tenim moltes més opcions.

Aquest matí en posar la televisió la primera imatge que he vist ha estat la d’un Rajoy molt empipat, com aquell perd els papers. He tingut que esperar a escoltar-ho per la ràdio per assabentar-me de que li havia dit Pedro Sánchez per a que es posés així:

-Vostè no és decent, Sr. Rajoy... Si ho fos ja faria dos anys que hauria dimitit...

-Fins aquí hem arribat. Vostè és un roí, un mesquí i un miserable... Jo sóc un polític honrat... No estic en política per a guanyar diners...

Llavors el candidat socialista li va replicar que ell si que no estava per a guanyar diners i que com a cap de l’oposició només cobrava 88.000€, mentre que quan Rajoy era el cap de l’oposició en guanyava més de 200.000... Opino que parlar de xifres com aquestes és faltar al respecte de molts espectadors de bona fe que tenen problemes per arribar a final de més amb els 400€ i escaig que cobren del subsidi de l’atur o els 600€ que cobra el iaio i dels que viuen tota la família... ¿Recordeu aquell anunci dels xiquets que li diuen a la iaia que s’assegui a menjar amb ells i la iaia els hi respon que no té gana? No és una exageració. Desgraciadament és una realitat a moltes cases.  

Al PP problemes com aquests sembla que li suen bastant... Si no surten als debats, millor, així fan com aquell que no se’n assabenta. Els socialistes són una mica més sensibles, però a l’hora de la veritat s’excusen en la conjuntura econòmica per a no crear una renda bàsica de reinserció o apujar el salari mínim.

I sobre Catalunya? Va tenir protagonisme el nostre país al debat? Tot i que Manuel Campo Vidal, el periodista moderador, va voler introduir el tema en diversos cops, però cada vegada que ho feia esquivaven el tema. Al final en van parlar, però només 5 minuts (segons la Cadena SER), com si fos un tema menor...

Potser va ser l’únic punt on van estar majoritàriament d’acord. Cap dels dos vols que Espanya es trenqui, cap dels dos vol fer un referèndum... Però mentre Sánchez vol reformar la Constitució per a buscar-li un nou encaix, Rajoy va dir que no era prioritari per al PP. Tampoc es van mostrar favorables a establir un concert econòmic per a Catalunya, a la vegada que tots dos coincideixen en mantenir els que tenen el País Basc i Navarra.

En altres temes importants com la sanitat també es van mostrar d’acord i aposten per una sanitat pública de gestió privada. Per tant més del mateix.

Tot i que per la tarda havia escoltat a la Sexta que es preveia un debat tranquil i sense sorpreses, a l’hora de la veritat no va ser així. Predient els contertulians del programa Más vale tarde que el debat estaria exempt d’agressivitat ja que a cap dels dos els interessava arribar a aquest extrem, ja que si el PP està fins el coll de corrupció, el PSOE tampoc pot presentar un expedient immaculat ja que també està afectat per casos tan sonats com el dels ERE’s d’Andalusia. Però com podeu veure tothom es pot equivocar i la van errar totalment. Pedro Sánchez havia de jugar fort per mirar de remuntar les enquestes, mentre a Rajoy ja li anava bé signar taules. De fet, tal i com diu avui Antón Losada al Periódico, el PP havia dissenyat la campanya per a que Rajoy arribés indemne a la darrera setmana. Finalment sembla que no va ser així ja que segons la majoria dels analistes polítics va sortir bastant tocat.  

El PP volia evitar que durant la campanya electoral es parles de corrupció. En tot cas passar-li de puntetes i afirmar que es tractava d’un tema del passat ja superat. Però al final no va ser així, ja que la setmana passada es va saber que l’exdiputat i ambaixador de la Índia Gustavo de Arístegui i el número 2 per Segòvia Gómez de la Serna  havien cobrat comissions il·legals. El primer va dimitir ràpidament, però el segon es nega a fer-ho, la qual cosa desacredita a Rajoy i el desautoritza per a ser president del Govern. Si Gómez de la Serna no dimiteix abans de diumenge, Rajoy hauria de meditar si és procedent continuar en política.  

Pel que fa a aportar idees noves de cara el futur, sembla que cap dels dos ho va fer. Potser per això el bipartidisme té els dies comptats.  

EN BUSCA DEL VOT ÚTIL

Després del primer debat entra Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera i Soraya Sáenz de Santamaria, diferents mitjans de comunicació van fer enquestes per veure qui havia guanyat. L’àmplia majoria d’aquestes enquestes van donar guanyador a Pablo Iglesias i perdedor (entre els presents) a Pedro Sánchez. Dic entre els presents, perquè van ser moltes les crítiques que va rebre Mariano Rajoy, sense cap mena de dubte el gran absent.

Rajoy es va disculpar dient que té una agenda molt carregada i que ha d’exercir de president del govern, en canvi, als altres no els hi passa. Però això no és així. Quan un candidat està en campanya es passa el dia d’aquí per allà acudint a tots aquells actes que ha pactat amb el beneplàcit del seu cap de campanya que és qui la dissenya tenint en compte les virtuts i els defectes del candidat.

El cap de campanya de Rajoy sap que aquest té les de perdre en un debat on intervinguin diversos candidats (per cert, es va trobar a faltar a Alberto Garzón) i per això l’aparta tot el que pot d’aquesta mena d’actes. En canvi si que el fa ben visible a d’altres on sap que la seva imatge sortirà millor parada. Per cert, segon Rajoy la guanyadora absoluta del debat va ser la seva vicepresidenta. Alguns dubten de que veiés el debat...

Absent Rajoy i sabedors que la Soraya no és Mariano, Pablo Iglesias y Albert Rivera van atacar més a Pedro Sánchez que a la pròpia Soraya. Sembla ser que Sánchez no se’n va saber sortir.

Aquest fet em recorda el debat que van mantenir Rajoy i Pérez Rubalcaba fa 4 anys. Llavors l’actual president del govern li va donar una bona repassada, tot i que a priori el candidat socialista era molt millor orador que el popular.

I és què, insisteixo, és molt difícil defensar que ara faran el que no van fer durant el darrer govern. El PSOE va tenir 4 anys per a fer els deures i no els ha fet. Només canviant cares difícilment s’assoleixen els objectius marcats. I de vegades ni això, com per exemple a Catalunya on la Chacón serà la cap de cartell per tercera vegada.

El PSOE ha perdut el temps i no s’ha renovat com ho havia de fer. Fa molt de temps que vaig clamar per una refundació, però esta clar que els interessos dels seus líders van en una altra direcció. Potser ho faran després de la possible patacada que es pegaran el dia 20.

I com que Pedro Sánchez sé la veu vindre (a pesar de tot no crec que sigui babau), clama pel vot útil i proclama que el partit que representa és l’única alternativa d’esquerres...

L’estratègia del vot útil és, des del meu punt de vista, la tàctica dels que sé saben perdedors. D’aquells que no tenen arguments per atraure el vot majoritari de la ciutadania i recorren sovint a la por per mirar de capgirar les enquestes. Ho he vist moltes vegades i no només davant d’unes eleccions generals, també a les eleccions municipals.

Tampoc crec que ajudi gens a Pedro Sánchez criticar els altres partits de l’esquerra en un intent desesperat d’esgarrapar vots d’on sigui. No són l’enemic a batre. L’enemic són Rajoy, els seus i el que representen. Sinó saben veure això, anem malament. I si en són conscients del que estan fent, és que busquen el seu propi benefici com a partit en detriment del de la col·lectivitat.  

El PSOE vol derogar tot allò que el PP ha legislat durant aquest 4 anys i que atempten contra els drets dels ciutadans. Però cal recordar que va ser Zapatero qui va començar amb les retallades.

Com a treballador públic, en 4 anys i mig he perdut molts diners. Els sindicats del sector calculen que sobre un 30% sobre el que podria haver guanyat. Per a mi han estat temps difícils, ja que un dels meus fills encara estava estudiant a la universitat i per tant, això comportava una despesa extra en matrícules, allotjament i desplaçaments.

Per tant, el meu vot no pot anar per als qui van iniciar a soscavar els fonaments de l’estat del benestar. Per molt bonic que m’ho puguin pintar ara, se’m fa molt difícil creure que faran tot el contrari del que van fer durant la darrera legislatura.

Com a català també vull el millor per al meu país i se’m fa costa amunt pensar que els partits tradicionals modificaran les seves conviccions i acabaran acceptant un nou estatus per a Catalunya.     

I L’HOME TRANQUIL VA PERDRE ELS PAPERS…

Espanya segons Rajoy. 

Ahir, quan vaig arribar a casa, només pensava en penjar al meu blog la denúncia que s’havia presentat contra l’alcalde d’Amposta. Vaig seure a dinar i vaig engegar la tele. Estava intervenint Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE. Ni me’n recordava que s’estava fent el debat de la nació (espanyola) Sánchez estava usant un to agressiu i directe amb Rajoy. Em va sobtar. Durant els darrers debats Alfredo Pérez Rubalcaba havia usat un to molt més suau, segurament per por de que les seves paraules sé li giressin en contra seva. El passat no el pots esborrar amb una gona ni amb una mica de típex...

A la contrarèplica, Rajoy va voler ser igual de contundent usant la vella política del ventilador o deltu més... Però sembla ser (evidentment no vaig veure tot el debat) que Sánchez no es va immutar. Simplement li va recordar a Rajoy que per molts de casos que li retragués de la corrupció socialista, ell estava net de corrupció, en referència a que Rajoy, evidentment no pot dir el mateix.

Al darrer torn de rèplica, Rajoy li va dir a Sánchez que havia estat patètic, que no tenia categoria per a ser president del govern espanyol i que no pugés més a la tribuna d’oradors per a dir el que havia dit. Rajoy estava visiblement molest i va creuar una línia roja que en política mai s’hauria passar.

Un president de govern ha de saber encaixar les crítiques de l’oposició i més quan són justificades. La gestió del PP d’aquest 3 anys i pico, ha estat nefasta. Han governat més per als seus votants que no per a la resta de ciutadans del país. Per tant, és del tot lògic que des dels partits de l’oposició se’l critiqui obertament i, fins i tot que se’l titlli de mentider quan ho ha estat sovint. I si considera que les crítiques no són certes o són infundades, un president del govern ho ha de rebatre amb documents i arguments i menysprear un rival polític no és precisament un argument, és un recurs, precisament, d’aquell que no disposa d’arguments perquè, al fons, sap que el que li diuen és veritat.

No va voler acceptar que Espanya fos rescatada (Sánchez li va mostrar la portada d’un diari anglès que així ho deia), per molt que des d’Europa arribés una milionada per a sanejar el sector bancari.

Abans de la intervenció de Sánchez, en el seu discurs, Rajoy va dibuixar una Espanya bucòlica, campiona d’Europa de les estadístiques econòmiques positives: creixement econòmic, creació d’ocupació, prima de risc, etc. Poc importa que sigui un dels països on hagi crescut més la pobresa en els darrers anys, al balanç de Rajoy, aquesta data no té cabuda.

El discurs de Rajoy (que aquest matí Pepa Bueno a la SER la qualificat més com el primer discurs electoralista que no com un discurs de valoració sobre la situació real) va tenir una durada d’una hora i mitja aproximadament. De tot aquest temps, Rajoy només va emprar un parell de minuts a parlar de la corrupció, tot i que des del seu partit es va promoure una llei per evitar que tornin a passar casos com els que hem vist en els darrers anys.

Si fa o no fa el mateix temps va ser el que Rajoy va estar parlant de la situació de Catalunya. Com sempre ha fet va anteposar la Constitució i les lleis per a defensar la unitat d’Espanya. Durant la rèplica a Duran Lleida va dir que estava disposat a parlar dels 23 punts que Mas li va presentar, però que hi havia molt poc marge de negociació. Tot i que Duran li va suplicar (així ho van dir diversos mitjans de comunicació) que fes algun gest cap a Catalunya, Rajoy va fer cas omís.

He llegit a determinada premsa que Sánchez no va presentar cap mesura concreta, i jo pregunto, era ahir quan tocava fer-ho? No oblidéssim que estem en un any electoral i que les mesures concretes sortiran dintre de pocs mesos ens els respectius programes electorals dels partits. En canvi Rajoy va anunciar mesures que ja havia proposat al menys en 7 vegades interiors, però que, fins ara, no s’han posat en pràctica.

Acabaré amb una frase de Rosa Díaz que, com sabeu no és sant de la meva devoció:

-No sé si se’n ha adonat, Sr. Rajoy, que en cap moment li he dit president. Quan un ‘primer ministre’ menteix en seu parlamentaria, no el puc considerar el ‘meu’ president. Crec que pot resumir perfectament l’opinió de la majoria dels grups de l’oposició. 

  

Per cert, sembla ser que el perdre els papers va ser literal. Tan nerviós el va posar Pedro Sánchez a Mariano Rajoy que va perdre un dels papers on tenia dades apuntades per a replicar-li al secretari general socialista.            

.CAT I PUJOL

Dijous vaig veure per primera vegada el programa .Cat que anava sobre el cas Pujol.

Havia llegit que el programa arribava tard ja que com tots sabem, el cas Pujol va esclatar quan el patriarca de la família, el Molt Poc Honorable Jordi Pujol va confessar que el seu pare li havia deixat una herència, els diners de la qual els tenia a Andorra i que mai els havia declarat.

Moderat per la Mònica Oltra, el programa va comptar amb els següents col·laboradors: Daniel de Alfonso, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Itziar González exregidora del PSC, Ernesto Ekaizer, periodista, Joan B. Culla, historiador, Francesc Marc Álvaro, periodista, Joan Queralt, catedràtic de dret penal i Laia Bonet, professora de dret administratiu.

El cert és que esperava alguna cosa més del debat. Un debat molt centrat amb els fets que han passat, però sense aportar res de nou.

Tots i cadascú van donar la seva opinió sobre els fets i tos (no recordo ningú que no ho fes) van expressar la seva sorpresa ja que ningú podia esperar que un polític que ha estat 23 anys al capdavant de la màxima institució de Catalunya fos un delinqüent.

Es va parlar poc del cas Banca Catalana, molt possiblement l’origen de tot plegat. Sembla ser que molts poc es creuen que l’origen de la fortuna dels Pujol sigui la herència del seu pare Florenci i més si tenim en compte que ni la seva pròpia germana ni els seu cunyat, íntim col·laborador de Jordi Pujol van declarar que desconeixien aquest capítol de l’herència.

Es va opinar que, culpant al seu propi pare, mirava d’exculpar els seus fills. També es va dir que els qui movien els fils de la trama mentre ell exercia de president, era la seva dona i el seu fill gran.

Però com he dit, sense novetats rellevants.

Del debat em vaig quedar amb una idea. Sempre hi ha que diu coses enginyoses i aquesta em va agradar. Crec que va ser Joan Queralt el que va dir que tots, quan entrem als Jutjats hem de passar per l’arc que detecta els metalls. Allí s’han de deixar les claus, el moneder, el rellotge i d’altres objectes metàl·lics. Però els polítics, quan passen, a més a més, es deixen la memòria i així, quan el jutge els hi pregunta per fets concrets, li responen que no se’n recorden, que no ho poden precisar, que no n’estan segurs... etc., etc.   

I, efectivament, és així.   

EL PRINCIPI I FINAL DE TOTS ELS MALS

Què els del PP i els de la premsa de la caverna acusen a Rodríguez Zapatero de ser el causant de tots els mals d’Espanya, és una cosa sabuda.

Cap a finals de la passada setmana es va saber que la Comunitat Valenciana guardava als calaixos factures pendents de pagar per valor d’uns 1.800 milions d’euros per serveis sanitaris.

El tema és molt important, ja que era una forma de camuflar el dèficit de la comunitat i complir així les exigències de la Troica primer i del govern espanyol després.

Dit això ara em referiré a la tertúlia de la Sexta noche del passat dissabte. Arenales Serrano, la representant del PP, a part d’exaltar totes les bondats de les polítiques que està aplicant el seu partit i d’assegurar (tal i com ho fan tots els peperos) que els resultats es veuran al final de la legislatura, quan sé li va retreure el tema de els factures amagades, sabeu a qui va donar la culpa? Efectivament, l’has encertat amic: a Zapatero!

La meva dona seguia la tertúlia a través dels comentaris que deixaven a Twitter altres telespectadors. Entre tots, n’hi va haver un que li va agradar especialment: Els hi haurien de prendre la petaca –demanava un twittero...    

I és que els contertulians que defensen a la dreta que ens governa, si no beuen, sembla que ho fan. Perquè per a dir tot el que diuen sense immutar-se cal estar ben col·locats.  

A manca de Pablo Iglesias II, dissabte teníem a Mònica Oltra, la diputada valenciana de Compromís que va ser expulsada fa poc de les Corts Valencianes en un acte de desconsideració, prepotència i autoritarisme dels diputats populars (uns quants d’ells –cal recordar-ho- imputats per alguna trama corrupta de les diverses que hi ha hagut al País Valencià) Ella que ha patit en primera persona l’escarni del PP, va carregar amb duresa contra les polítiques del govern de Rajoy que, com tots sabem, anteposa els interessos del gran capital als de les famílies (moltes amb fills petits) que no arriben ni al dia 15 de cada mes.

Amb Rubalcaba dimitit (per cert, mai el PP l’havia lloat tant com quan va anunciar que marxava), dissabte per la nit encara no tenien cap referent al PSOE per a convertir-lo amb l’ase dels cops i, per tant, van haver de retornar al passat quan, segons els peperos, Zapatero era el principi i final de tots els mals.

A partir de diumenge, imagino que el blanc de totes les crítiques passarà a ser el flamant nou secretari general del PSOE Pedro Sánchez (a manca de ser ratificat pel Congrés del partit)

A partir d’ara, potser Zapatero  començarà a respirar més alleugerat i, i fins i tot és possible que dintre de poc també sé li reconeguin les virtuts que va tenir mentre governava i que, des del meu humil punt de vista, en va tenir moltes més que defectes.    


(Aquest article es va publicar a Pulso Digital el passat dimarts. Veieu com tenia jo raó: http://www.elplural.com/2014/07/16/todos-contra-sanchez-losantos-marhuenda-rubido-y-el-pais/    

DEBATS TELEVISIUS

La nit de dijous es van fer dos debats televisius: un entre els cinc principals candidats a presidir la Comissió Europea i l’altre entre els candidats dels dos principals partits espanyols PP i PSOE.

Paradoxalment, mentre l’actual situació de Catalunya va ser un dels temes de debat entre els primers, al segon debat no es va ni nomenar. Res, zero.    

Evidentment, els cinc candidats tampoc no és que aportessin gran cosa i la majoria van dir que era un tema intern d’Espanya i que s’havia de resoldre allí. No obstant, alguns, van manifestar que no hi havia d’haver cap problema a l’hora d’acceptar a Catalunya com un nou estat europeu.

Aquí, Arias Cañete va incidir en la recuperació econòmica i de com van deixar Espanya els socialistes. Caldria recordar a Cañete que l’actual situació de crisi té l’origen en la liberalització del preu del sòl per part d’Aznar i, posteriorment, per no saber desinflar la bombolla immobiliària, ja pel govern de Zapatero. Però que no se’n vulguin rentar les mans que són els màxims culpables.

Mentre, Valenciano va marcar distàncies amb el PP (sembla que darrerament hi ha qui ha volgut demostrar que el PP i el PSOE tenen moltes més semblances que diferències, entre ells Felipe González) i va critica-li al PP les polítiques contra les dones, la pèrdua de llibertats i el seu suport a la banca.

Em sembla que tampoc es va dir res sobre el nou pla hidrològic dissenyat per l’equip de Cañete i que tan perjudicial seria per al tram final del riu.

Si el meu vot hagués de dependre del contingut dels debats de dijous, segurament no votaria.

I votar a algun dels altres partits, resulta complicat, ja que de no ens han pogut transmetre el seu ideari de forma pública, perquè les televisions espanyoles i els dos principals partits, no ho han permès.

EL PP EBRENC

Casualment, diumenge vaig veure al Canal TE un debat sobre el nou Pla de Conca de l’Ebre moderat per Ximo Rambla. Es contertulians eren Manolo Tomàs, en representació de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Meritxell Rogé, regidora de CiU de l’Ajuntament de Tortosa, Tomàs Castells, regidor del PP de l’Ajuntament de Deltebre i un altre participant que, tot i sonar-me la seva cara, no us puc dir de qui es tractava.

En un moment del debat, Tomàs Castells va traure el tema del Pacto de l’Aigua d’Aragó i la formació de la Plataforma en Defensa del Ebro d’Aragó i li va demanar a Manolo Tomás que demanessin comptes a qui calia fer-ho.

L’altre Tomàs, Manolo, es va indignar i fins i tot va titllar Castells de mentider. Primerament va demanar-li que parlés del Pla de Conca recentment aprovat, ja que era el tema del debat i no uns fets que van passar ja fa unes dècades quan els socialista Josep Borrell era ministre.

De totes formes, des del meu punt de vista, qui hauria d’haver anat al debat era Joan (Juanito) Bertomeu, diputat al Congrés i cap visible del PP de l’Ebre.

Bertomeu, com a fet sempre, prefereix amagar-se i enviar als seus correligionaris a defensar allò que és indefensable: la reducció de forma considerable del cabal ecològic de l’Ebre.

Com pot algú del territori donar suport a una cosa que significaria la mort del Delta de l’Ebre i, molt possiblement, a la llarga (si sé li suma altres factors com el canvi climàtic) la desaparició del seu propi poble.

Al menys l’únic regidor del PP de Tortosa és conseqüent amb els seus principis. En privat sempre m’ha dit que ell recolzarà totes les tesis del seu partit (encara que no sigui militant) menys les que afectin negativament l’Ebre. I així va ser el sentit del seu vot al ple de la setmana passada, sumant-se a la resta de regidors de la capital del Baix Ebre.

El pitjor que pot fer un polític és anar en contra dels interessos del territori i la seva gent. Potser, arribats a aquest punt en direu que no tothom està al costat de la PDE i que no tothom ho veu igual. Efectivament, en aquest punt us he de donar la raó.

La PDE s’ha caracteritzat sempre en defensar el territori de forma totalment desinteressada (mai cap dels seus dirigents més destacats ha entrat en política) i criticant durament, si ha fet falta, als polítics del territori que han recolzat els seus líders de Barcelona (o Madrid) mirant més pels seus propis interessos que no els del conjunt de la ciutadania que l’han votat.

Però també hi ha qui defensa els interessos d’uns pocs. Mon pare, de 85 anys i que durant la passada lluita va participar en diverses manifestacions, inclosa alguna a Barcelona, diu que si es recollissin firmes per emportar-se l’aigua, ell, signaria. I ho diu perquè està molest amb aquells regants que prefereixen quedar-se a casa recolzant així els interessos de l’especulació (ja sabeu allò de qui calla atorga)

A tots aquells que no defensen el territori se’ls hauria de considerar traïdors i demostrar-los en tot moment el malestar que tenim cap a ells la major part de la societat ebrenca.