El que com jo ja teniu una edat segurament
recordareu aquell western dirigida per Sergio Leone i amb música de Ennio
Morricone que portava per títol Per un
grapat de dòlars.
Els que com jo ja teniu una edat és molt més
difícil que ens ensarronin que a un jove passerell que acaba de caure del niu.
Ni tant sols un dia com avui que com tots sabeu és el dia dels innocents.
Com que les innocentades avui ja les he fet,
ara us parlaré d’una cosa molt més seriosa i tot i que és lícita, els protagonistes
han quedat retratats com deia Josep Pedrerol.
Com suposo que sabeu i sinó ho sabeu per això
estic jo per a informar-vos, ahir dimecres sé van debatre les mocions de
censura dels consells comarcals del Montsià i del Baix Ebre. Què cap habitant
de la riba Nord de l’Ebre s’ho prengui a mal si he posat abans el Montsià
perquè, cronològicament parlant, sé va anunciar primer.
Ahir va ser un dia trits per al PSC i sobre
tot per a Paco Miró i Enric Roig que van veure col els volaven dos dels pocs
càrrecs que encara ostentaven els socialistes. Segons els promotors de la moció
(ERC i PDeCAT) el culpable de tot plegat és el suport del PSC a l’article 155
de la Constitució pel qual, l’Estat va intervenir l’autonomia catalana. Tal com
s’han anat desenvolupant els fets al llarg d’aquest procés independentista que
de moment no ha portat en lloc, sinó hagués estat l’excusa del 155 i la pèrdua de confiança, n’hagués estat
un altra. El kit de la qüestió era fer fora els socialistes dels seus càrrecs,
tot i existir un pacte de legislatura pel qual ERC va tenir les dues
presidències els dos primers anys i al PSC li corresponien els dos últims.
A diferència de les grans urbs a les nostres
comarques ebrenques ens coneixem pràcticament tots i els que abans eren amics i
ara no ho són s’hauran de veure mil i una vegades ja sigui a actes oficials,
culturals i esportius o de qualsevol altra mena i m’ensumo que les ferides que
s’han obert aquests darrers mesos trigaran en cicatritzar (en aquest cas no cal
desinfectar a ningú)
Tal com he dit més amunt, ja tenim una edat
per a que ens ensarronen. Ja coneixeu la dita que sap més el dimoni per vell que per dimoni. A mi me passa igual. L’experiència
que he anat acumulant al llarg dels anys i també per la meva trajectòria
política, fa que conegui molt bé els entrellats de la classe política, sobre
tot la de casa nostra. Per tant, tot i les excuses donades, aquí del que es
tracta és de diners i de tenir una parcel·la de poder per menuda que sigui.
Per a que vegeu que no vaig tant equivocat, us
explicaré una anècdota de la que vaig ser en certa manera protagonista.
Vaig prendre possessió del càrrec de regidor d’Amposta
pel PSC el juny de 2003. Com que era el quart regidor, a l’hora de repartir les
responsabilitats va ser a qui menys li van tocar. El càrrec de conseller
comarcal (consellera en aquest cas) li va tocar a Lluïsa Lizàrraga. Però Lluïsa
l’any següent va anar de número 2 a les llistes del Congrés i en va sortir
elegida diputada i, per tant, va renunciar al càrrec de consellera comarcal.
Llavors Toni me va dir que me tocava a mi ocupar el lloc vacant de la Lluïsa...
Però com que hi havia dos pobles que se repartien una plaça al llarg de la
legislatura (Santa Bàrbara i Freginals), van reclamar la plaça d’Amposta. Molt
amablement els hi vaig cedir:
-Deixa-ho
anar Toni –li vaig dir a Toni Espanya-. A
mi me dona igual i segur que a ells els hi fan més falta els diners que a mi.
Rics no s’hi faran, però tot ajuda.
