LA MURIEL CASALS

Dona, discreta, compromesa políticament amb Catalunya i amb l’idioma català, política… Malgrat tot,  Muriel Casals era d’aquelles persones que per on passava deixava empremta. Però la desgràcia va voler que un dia, passant per un pas de vianants de Barcelona una bicicleta (maleït el moment en que van coincidir) l’atropellés i la Muriel, en caure malament es va donar un cop al cap que li va provocar un traumatisme cranioencefàlic i, finalment la mort un parell de setmanes després.

La notícia del seu traspàs la van donar a de forma pràcticament simultània dos mitjans prestigiosos: el Periódico de Catalunya i TV3. Però ràpidament els de Junts pel Sí van negar-ho i fins i tot la Sexta, que també havia donat la notícia citant les fons anteriors, va fer un desmentit i va demanar disculpes a la família. A l’edició en paper del dia següent (diumenge), el Periódico parlava de clínicament morta, quan hores abans de comprar el diari, Jordi Turull ja havia comunicat oficialment la notícia de la seva defunció.  

Digueu-me malpensat, però en aquell moment vaig pensat (valgui la redundància) que els de Juts pels Sí havien tingut un atac de banyes en veure com els mitjans de comunicació esmentats s’havien avançat a l’hora de donar la notícia. Aquest argument, lluny d’esvair-se de la meva ment, va anar prenent força tal com anaven passant els dies i veure l’ús que se’n feia de la figura de la Casals.  

Fins on arriba la meva capacitat de raonament, entenc que el Parlament li pogués retre un homenatge (durant els anys que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta, quan moria un exregidor o algun dels pares dels regidors que conformàvem el ple, també es donava el condol a les famílies), així com la gent del carrer, amics, coneguts o simplement aquelles persones que tinguessin una especial estimació per qui va ser durant 5 anys la presidenta d’Òmnium Cultural.

Però des del meu punt de vista se’n ha fet un gra massa. Crec recordar que dimecres després del traspàs, el diari Ara va dedicar-li l’edició i a d’altres programes de TV3 se’n va parlar abastament. Cal tant?

Segurament els independentistes més acèrrims a la idea pensaran que sí i fins i tot que la seva figura hauria hagut de ser encara més exaltada, però cal tenir en compte que, afortunadament els catalans no tenim un pensament únic, encara que sovint sembla que alguns mitjans ens el volen inculcar. L’independentisme ha trobat en la Muriel la seva màrtir, la màrtir de la causa independentista, una mena de Rafael Casanova actual... Aquelles figures que si no sortissin, potser les caldria inventar. El infortuni ha fet que no calgui buscar més perquè ja l’han trobat. Imagineu-vos per un moment si el desafortunat hagués estat Mas... Sen parlaria cada dia com si el fet acabés de produir-se.

Com tots els anys per aquesta època, el Periódico de Catalunya ha iniciat el premi de Català de l’any. Encara ens trobem a la primera fase, quan el públic en general té l’opció de proposar el seu candidat, a aquella persona que consideri que reuneix els mèrits suficients per a tal distinció. Després, els 10 més proposats, passaran a la següent fase de la votació i, finalment, cada setmana (crec recordar), aniran eliminant aquell qui menys vots rebi. Ja us ho avanço, aquest any guanyarà la Muriel Casals a títol pòstum (i si m’equivoco ja us ho faré saber i si cal ja us  demanaré perdó)

A la primera edició del Català del l’any el guanyador va ser el recordat Ernest Lluch, el primer ministre de Sanitat socialista de la història d’Espanya i el que va instaurar la salut universal, que també ho va ser a títol pòstum, ja que va ser assassinat per la banda terrorista ETA. Però que jo sàpiga ningú l’ha fet màrtir de cap causa.    

SITUACIONS QUE DONEN QUE PENSAR

Potser sigui coincidència, però aquests dies passats van ocórrer diversos fets insòlits o al menys, que em van donar que pensar i fins i tot condemnar de forma molt més que enèrgica.

El primer d’ells em sembla repugnant, intolerable, abominable i alguns altres adjectius més. Resulta ser que soldats francesos i georgians destinats a la República Centreafricana intercanviaven galetes per fel·lacions amb xiquetes de 7 anys. Es tan greu la notícia que no em sembla necessari comentar res ni afegir res. (Si voleu podeu clicar a sobre i així podreu ampliar la notícia)

La segona notícia va passar a terres gironines. Dos cotxes van patir un xoc frontal amb el resultat d’una morta (la conductora d’un d’ells de 25 anys) i un ferit freu que es troba a la UCI amb pronòstic reservat. En principi sembla un accident més de tants i tant dels que solen passar a les nostres carreteres, però no ho és.

El conductor ferit va ser qui va provocar l’accident i va donar positiu a la prova d’alcoholèmia. Però és que un parell hores abans ja havia provocat un altre accident i també va donar positiu per alcohol, a part de que no li quedaven punts al carnet. Els Mossos d’Esquadra van immobilitzar-li el cotxe fins que un altre amic el va anar a buscar...

Potser si que l’amic no en té cap culpa, però d’alguna manera és culpable (des del meu punt de vista) d’haver facilitat que es produís el segon fet. D’haver tingut coneixement o bé no li hauria recollit el cotxe o hauria impedit que el seu amic el conduís amb l’estat en que es trobava.

En casos així estaria bé aplicar la llei de Talió o alguna de similar. Tampoc no cal allò d’ull per ull i dent per dent, però s’hauria de condemnar a l’assassí  (perquè ho és i punt!) a que mai més tornés a conduir i assegurar-se de que així fos. No ho sé, posant-li una mena de polsera d’aquestes que permeten tenir localitzada a la gent o qualsevol altre artefacte que fes la mateixa funció.  

I la tercera. Un ciclista atropella a una vianant mentre passava per un pas zebra. Tampoc és cap notícia. Però aquí el grau de popularitat de la vianant fa que ho sigui: Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural fins fa uns pocs mesos. També es troba ingressada.

Tot i que va poder ser un accident fortuït, de vegades el comportament dels ciclistes tampoc és modèlic i fins i tot pot resultar temerari. Mireu us posaré dos exemples.

Com a conductor em trobo sovint ciclistes per la carretera. La seva obligació és circular en fila india, però no sempre ho fan. Però la temeritat més gran és quan circulen per una carretera (o carrer) i no fan ús del carril bici o d’altres alternatives. Quan s’entra a Tortosa pel S (què és per on vaig jo), des de Padesa (antiga Fabra), fins la rotonda es va habilitar un carril bici protegit per una tanca de formigó. Els treballadors d’aquella empresa el fan servir, però els ciclistes, aquells que van amb bicicleta de corredor i perfectament equipats, no. És cert que és insuficient, però millor això que res... Si tenen un accident i que segurament seran els qui pitjor part s’emportaran, de qui serà la culpa?

De vegades trobo ciclistes per la carretera de la Carrova (oficialment C-12 o Eix de l’Ebre) La carretera és molt més ampla que l’entrada a Tortosa, però quan me’n trobo amb algun, em pregunto perquè no utilitzen l’antic traçat que, per suposat, és molt més segur. També me’n he trobat per la calçada de l’avinguda Aragonesa i carretera de Santa Bàrbara (casc urbà d’Amposta), quan en tots dos casos hi ha habilitat un carril per a bicicletes. Quan no els hi ha, es queixen (i en raó), però quan l’hi ha, la majoria de les vegades no en fan ús.

Per cert, una ciclista no és un vianant, per molt que s’hi assembli, sobre tot per la seva fragilitat. Diumenge, per l’avinguda de Catalunya d’Amposta vaig veure dos ciclistes creuar l’avinguda a la intersecció amb el carrer Velázquez utilitzant el pas de vianants.

Em sembla que fa falta molta educació vial i si no és així, hi ha massa irresponsabilitat.

ELS MATEIXOS COLLARS AMB DIFERENTS GOSSOS

Com veieu és una adaptació del conegut refrany els mateixos gossos amb diferents collars.  

Ahir va prendre possessió el nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Carles Puitdemont. Si bé hi ha cares noves i d’alguna d’elles encara és aviat per a jutjar-les, el cert és que es nota un cert tuf a ranci vinculat amb un passat no molt llunyà de Convergència.

Aquest canviar-ho tot per a que tot segueixi igual, va començar amb el propi President. Quan Mas va dir que va proposar a Puigdemont potser si que deia la veritat. En aquell moment, mentre escoltava les seves paraules, no vaig poder deixar de pensar en veu alta: I un be negre! Te’l han imposat!

Recordareu que els noms que més sonaven en aquells darrers moments, quan tot indicava que podria haver-hi un acord imminent, eren els de Neus Munté i el de Muriel Casals. Tot i això, de sobte un altre nom va entrar en força en el darrer minut de joc i va ser qui finalment es va emportar el gat a l’aigua, segurament perquè va comptar amb el vist i plau del president en funcions.

I per què finalment va ser Puigdemont el tocat amb la vareta màgica? Senzillament perquè era un home molt més de partit, del pinyol de Convergència. La Neus Munté havia crescut professionalment parlant dintre de la UGT d’on era la gerent i la Nues Munté venia de ser la presidenta d’Òmnium Cultural.

Potser per això al president ja sé li coneixen alguns afers que porten a pensar que no és aigua clara (al final d’aquesta entrada podreu trobar-ne alguns)

De seguida que es va saber que Puigdemont era l’escollit, ja es va dir que seria el titella de Mas. Evidentment està per veure, però s’atrevirà l’actual President a fer coses sense consultar-les al cap de files del seu partit.

A part d’això, Mas ha col·locat a l’executiu homes de la seva confiança com ara Josep Rull (amb Quico Homs, Lluís Coromines i Jordi Turull formaven el nucli dur que envoltava Mas), Jordi Janer, que repeteix càrrec (i amb això crec que ja està tot dit) i Jordi Baiget, un conseller criat al si de CDC.

A part de neus Munté i Jordi Janer només Santi Vila repeteix com a conseller, potser per que com a gironí, és conegut de l’actual president i la volgut a l’executiu. Tot i això perd pes, ja de tenir la responsabilitat de Territori i Sostenibilitat, passa a Cultura, cartera que ocupava l’exsocialista Ferran Mascarell.

Tot i la sortida anunciada de Mascarell, al govern hi entra un altre exsocialista i home de confiança de Pasqual Maragall: Antoni Comin.

Qui també guanya pes a l’executiu és la central sindical UGT. Si com he dit abans Nues Munté va ser la gerent del sindicat, ara ha entrat la secretaria general de Girona Dolors Bassa. I és que la UGT ja no és el que era... Va néixer com a sindicat de ideologia socialista i avui en dia ja hi entra tothom... (que consti que faig broma, perquè de no ser així no seria un sindicat plural)

I tal com us he anunciat més amunt, aquí tenia alguns dels afers que afecten al president Puigdemont:

-Les ombres dePuigdemont a Girona. 

-Les fotos de Puigdemont i Laporta a Romania (dime con quien andas...) 

-El nou director de Catalunya Ràdio era soci de Puigdemont (quien a buen árbol se arrima...) 

-El Catalonia Today de Puigdemont va fregar el mig milió en subvencions.

A part d'això també és interessant llegir: 

-Nou president, vella retòrica: Carles Puigdemont oblida esmentar la corrupció en el seu discurs d'investidura.

-Puigdemont encara fa campanya a Facebook per Prenafeta i Alavedra. 

DE BABAUS…

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la definició de babau és aquesta:  Que no té cap malícia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri.

Ho dic perquè ahir, davant de les interpel·lacions del portaveus de l’oposició, el President va dir que si es pensaven que la seva llista estava plena de babaus...

Per cert, del poc que vaig veure, trobo que Mas estava molt més neguitós que de costum. Ell que sembla que sempre controla la situació, ahir pareixia que no... Però no em feu cas, igual és una apreciació meva.

Primer que res és que, ara per ara, només sé sap amb certesa 6 dels 85 membres (sense comptar possibles suplents) que aniran per la circumscripció de Barcelona, a saber: Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras (ens els 5 primers llocs) i Pep Guardiola que, simbòlicament, la tancarà. I prou, de moment no ha transcendit de manera certa cap altre nom, encara que n’hagi sonat algun com el de Germà Bel que podria encapçalar la candidatura del president per al 27-S.

Tret de Romeva que va causar certa estranyesa en un primer moments (sembla que Mas era reticent a que hi anés un ex ICV), el altres noms, són del tot lògics. Babau? Cap ni un, tot gent molt implicada en el procés i que ocupen càrrecs capdavanters en la vida política i social de la Catalunya actual. En falten 79...

Evidentment la candidatura no tindrà ni el més mínim problema per a trobar gent que la conformi. Si un gran partit no té problemes, imagineu-vos dos grans partits, més dues associacions cíviques que compten amb milers de persones, algunes d’elles desitjant que els hi preguntin si hi volen formar part (o si els volen acompanyar com li van proposar una vegada a un conegut de Santa Bàrbara...)

No cal ser babaus ni molt menys, només cal estar obsessionats (sí obsessionats -  Apoderament de l’esperit per una idea, una preocupació, persistent-) amb la idea de que Catalunya esdevingui independent com més aviat millor.

Vull aprofitar el moment per a sortir al pas d’alguns comentaris que em van deixar fa un parell de dies al meu Facebook. Igual no em vaig explicar bé, però jo també estic indignat amb el comportament dels governs de Madrid cap a Catalunya. Aquest mateix matí ho recordava Romeva a la SER. Deia que Zapatero va dir que donaria suport a l’Estatut que sortiria del Parlament i que després se’n va desdir. Molt cert, però també hauria d’haver dit que Mas va anar a parlar amb Zapatero i va acceptar una rebaixa a canvi de que els socialistes catalans permetessin que fos president el cap de la llista més votada, o sigui ell. Si dius una cosa has de dir-ho tot. No val ometre allò que no t’interessa. Per cert, Zapatero (a qui li van sobrar 6 mesos de mandat), ja no està, Mas sí i donant guerra. Sobre el que ha dit Romeva aquest matí, subscriuria (mireu que us dic), quasi el 100%. No estic en contra de que Catalunya sigui independent i si es compleixen les condicions, millor a curt que a llarg termini. El que estic en contra (i ho posaré en majúscules com si cridés) es de que SIGUI MAS I DARRERA SEU TOTS ELS CONVERGENTS, EL QUE S’HAGIN APROPIAT DE LA IDEA I, DE TOTES, TOTES, VULGUI SER-NE EL PRESIDENT. Ha quedat clar? Espero que a partir d’ara ja ningú em deixi opinions sobre coses que dono per fet i sabut.

Per cert. Quan he començat a escoltar a Romeva, l’entrevista ja anava. He trigat uns minuts en saber a qui estaven entrevistant. Sembla ser que l’exdiputat ecosocialista ha qüestionat que hagi de ser Mas (que recordem-ho, anirà de 4 a la llista) el president electe i que ell també ho podria ser.

A veure Raül. Resulta que et conviden a jugar a fer política amb majúscules. T’expliquen les regles del joc, tu acceptes i, després les vols canviar? No home, no! O és que no coneixes a Mas?

Per molt amagat que vagi a la candidatura, Mas aspira a ser President. I això ho saben la Muriel, la Carme i l’Oriol. No em direu ara que l’únic que desconeixia aquest detall era el Raül...

Si és així, potser sí, potser a la llista hi va algun babau... (torneu a llegir la definició del començament)