GRÈCIA, EL FRACÀS D’EUROPA

Grècia està passant per una situació per la que mai hauria d’haver passat i tan culpables són alguns dels seus anteriors dirigents com els organismes de la Unió Europea implicat. I en són molts.

Europa hauria d’admetre el seu fracàs, no només en les polítiques econòmiques que ha impulsat i el no haver pogut arribar un acord amb l’actual govern de Tsiparas, sinó també per haver fallat els mecanismes de control que fa anys haurien d’haver detectat la precària situació, molt abans d’haver arribat a aquesta fallida tècnica que està patint ara el país.

Un exemple del que estic dient el tenim per exemple, en la prova que va passar la banca espanyola abans de que es detectés de que una gran part de les caixes d’estalvis estaven en bancarrota. Si els organismes de control de la UE van fallar estrepitosament quan van avaluar la banca (recordeu que Zapatero va arribar a afirmar que teníem el millor sistema financer del món), cal pensar en el poc rigorosos que havien de ser els seus exàmens, la qual cosa em fa pensar que els seus responsables estan allí esperant que arribi final de mes per a cobrar les seves elevades nòmines i poca cosa més.  

El primer gran error de la UE sobre Grècia va ser no saber veure l’any 2008 amb govern conservador de Kostas Karamanlís. I si ho van veure i ho van tolerar, estaríem en una situació molt pitjor i sense justificació possible.

Al finalitzar aquest període conservador, va accedir al poder l’enèsim membre de la família Papandreu (socialdemòcrata) que la pròpia dreta es va encarregar de fer fora, segurament perquè no volien que es descobrissin tot els que havien estat amagant sota les catifes de les seus governatives.

L’actual govern de Syparas és fruit del descontentament del poble grec amb els controladors de la Unió Europea, sobre tot amb Alemanya i les seves polítiques d’austeritat.  

La situació més immediata és imprevisible. De moment, el govern ha convocat un referèndum per al proper diumenge para que el poble grec decideixi sobre el seu futur. No es descarta però, una nova represa de negociacions, encara que el Banc Central Europeu i les autoritats econòmiques i monetàries hagin retirat les darreres propostes després del trencament. Però també pot passar que Gràcia abandoni la zona Euro i que, per tant, torni al dracma, la seva tradicional moneda abans d’adoptar, com la majoria dels països de la UE l’euro.  

Darrerament, Tsiparas s’ha deixat veure (i estimar) amb el president rus Vladimir Putin en una mena d’avís cap a la Merkel, Hollanda, Rajoy i companyia: si me’n vaig d’Europa, hi haurà qui m’aculli amb els braços oberts. Però tal i com està actualment l’economia russa (els turistes a la Costa Daurada s’han reduït en un 70% en els dos darrers anys), tampoc crec que sigui la millor solució.

Si Grècia acaba abandonant l’euro, el que, a la pràctica podria considerar-se com la porta de sortida de la UE, seria, sense cap mena de dubte el gran fracàs d’Europa i la seva política econòmica. A partir d’aquí, ho hi ha un replantejament general o, segurament, Gràcia no serà l’últim país en abandonar el projecte.

I dic projecte perquè Europa mai ha passat d’aquí. Els interessos dels estat membres han estat molt més forts que la voluntat de reconvertir l’actual puzle en una confederació de països amb uns únics govern i parlament centrals.  

Fa anys que descarto taxativament l’Europa que somiem els europeistes convençuts: una Europa forta on tot els països remin en la mateixa direcció i no com passa ara que la direcció la marca el govern alemany i la resta de governs nacionals la segueixin més o menys (més aviat sempre més)depenent del tipus (dreta o esquerra) que hi hagi en cada moment en un determinat país.     

LA XINA, UN PAÍS AGRAÏT AMB EL PP

L’any 2010 vaig escriure una entrada que vaig titular la Xina, ‘l’amic’ incòmode. Feia tot just dos anys que Pequín (Beijing) havia organitzat els Jocs Olímpics, però que, a la pràctica no van significar més llibertats per als ciutadans d’aquell país. De tant en tant me'n adono que encara hi ha internautes que el llegeixen.

El ferri control intern no permet que la Xina tingui el mateix nivell llibertats de les democràcies occidentals amb qui competeix econòmicament. Aquest fet fa que els seus productes siguin molt més competitius que la majoria dels que es fabriquen a Europa o Amèrica.

Però a l’entrada d’avui no vull parlar de temes econòmics, encara que, al final (i com passa quasi sempre) hi trobarem una relació. Parlaré de Justícia.  

Ja sabeu que el PP va abolir l’anomenada Justícia Universal que permetia jutjar a qualsevol persona fos quina fos la seva procedència i fos quin fos el seu delicte (encara que no s’hagués produït a l’Estat Espanyol), sempre que no estigués prescrit, evidentment.

Gràcies a aquesta modificació de la llei, alguns caps mafiosos de la droga van poder sortir lliures de les presons espanyoles. Que després tornin a reemprendre o no les seves activitats delictives, no deu de ser problema del govern espanyol ni del grup polític que li dóna suport.  

També gràcies a aquesta modificació de la llei, la Justícia espanyola no jutjarà un polític xinés acusat de ser el principal responsable d’una matança que hi va haver al Tibet, ja sabeu, una regió autònoma però que està sota l’administració xinesa.

El govern xinés ja ha agraït l’espanyol per la mesura i li ha recordat que això permetrà continuar les inversions xineses a Espanya. Veieu com al final ha sortit el tema econòmic!  

La Xina és un país massa poderós econòmicament parlant com per a que qualsevol d’altre que no estigui considerat com a gran potència, li vagi tocant el nas.

L’economia espanyola depèn molt de les inversions xineses, ja siguin directes (indústria, serveis, etc.) o indirectes, com per exemple la compra de Deute Públic emès pel Tresor Espanyol.

L’amistat amb la Xina resulta una amistat incòmoda, encara que segurament per a uns més que per als altres, per que mantenir bones relacions amb un país que no respecta els drets humans, deu de ser complicat. 

Però segur que tots coneixeu la dita: Poderoso caballero don dinero...

SI US PLAU, DEIXEU ALS MORTS TRANQUILS

Mariano Rajoy va aprofitar els actes fúnebres de Nelson Mandela per fer un paral·lelisme de la política del dirigent sud-africà i la seva. Segons Rajoy, Mandela va lluitar per la unió del seu país, el mateix que està fent ell per a mantenir la unitat d’Espanya, en clara al·lusió al procés sobiranista de Catalunya.

No crec que Mariano Rajoy conegui tan bé la trajectòria política de Nelson Mandela per insinuar que faria el mateix que ell. Primer que res, Mandela, a part d’un gran polític, tenia una ideologia d’esquerres totalment allunyada de la neoconservadora de Rajoy.

Hauria fet bé Rajoy de no usar el nom de Mandela per a situacions internes, màxim quan el dirigent sud-africà mai s’havia pronunciat sobre les relacions Espanya-Catalunya (suposo, i, en tot cas, que es demostri que estic equivocat)

Però sembla ser que els dirigents mediocres necessiten comparar-se amb personatges mítics de la història per mirar de realçar la seva figura. Així ho va fer també Arturo Mas en el seu viatge a la Índia quan va dir que s’inspirava en Mahatma Gandhi. Més aviat veig a Mas fent un bon àpat en algun dels grans restaurants que hi ha a Catalunya que una vaga de fam com les que feia el profeta de la pau a peu del carrer per demanar la independència del seu país.  

Només uns dies abans, Mas, també va comparar Catalunya amb l’estat d’Israel. Suposo que per l’opressió i repressió que han patit els jueus al llarg de la seva història.

Aquests grans estadistes que es valen d’aquests tipus de recursos, des del meu punt de vista, el millor que podrien fer és deixar en pau els morts.

Dels morts podem honrar la seva memòria, però mai hauríem d’utilitzar-los amb finalitats polítiques i més si serveix per a augmentar l’egocentrisme dels mandataris de torn.  

GUERRA NO!

Síria va ser l’únic país on no va triomfar la anomenada primavera àrab. De fet, a la llarga, les revoltes van fracassar en tots els països, però és que a Síria ni tan sols va tenir la possibilitat de fracassar. En guerra civil des de fa dos anys i mig, sembla ser que el dilema actual és si s’ha d’intervenir militarment o no.

Igual que el lema que va emprar el govern del PSOE, allà per l’any 1986 quan s’havia de fer el referèndum de l’OTAN: d’entrada, no. No a la guerra!  

Si, finalment, s’acaba declarant la guerra en contra Baixar al-Àssad, l’excusa de les potències és la suposada utilització d‘armament químic contra les tropes rebels el passat 21 d’agost. Però després de la investigació in situ d’experts de Nacions Unides, no ha quedat clar si l’exèrcit sirià va emprar o no substàncies químiques en contra de les tropes opositores al règim.

Vulgues o no, les comparacions amb l’Iraq són inevitables. No puc deixar de recordar les mentides que es van dir per a justificar la guerra contra el dictador Saddam Hussein. La principal amenaça era l’existència d’arsenals nuclears que mai van estar provats. Fins i tot es van d’haver de demanar disculpes. Per tant, qui ens assegura ara que Al-Àssad ha utilitzat armament químic contra les forces opositores i no ha estat a l’inrevés? Els opositors (o rebels si voleu) davant de la no intervenció de tropes estrangeres i veient com passa el temps sense que ningú els hi doni un cop de ma, no és possible que hagin volgut provocar una intervenció militar per part dels Estats Units i els seus aliats? No ho afirmo ni molt menys, només ho deixo aquí com a hipòtesi de treball.

Una vegada més ens troben davant de l’etern dilema: Envair el país per fer caure un dictador que està massacrant els seus conciutadans només pel fet d’estar contra ell i posar així solució a la situació o no fer-ho i deixar que tot segueixi igual.  

De moment el nombre de morts s’eleva a uns 100.000, mentre que la de refugiats a d’altres països és de més de 2 milions i el nombre de desplaçats interns ascendeix a més de 4 milions. Les xifres són tan esgarrifoses com eloqüents. Es a dir, parlen per elles soles i no li cal donar més voltes.

Però tornant a l’Iraq, després de la caiguda del dictador, els atemptats amb morts han continuat de forma continuada. Segurament la premsa ho ha silenciat esperant que, poc a poc, vagi desapareixent de la nostra memòria col·lectiva, però la realitat és la que és i ningú pot canviar-la.

Què passaria a Síria? Només el temps ens ho acabaria responent, però des d’aquí vaticino que es prengui la decisió que es vulgui, la pau no acabarà arribant de forma immediata. Mentre, diàriament es produirà la mort de persones innocents i des d’occident mirarem cap a un altre costat, com sempre hem fet.          

TUPINADA A VENEÇUELA?

Si m’he de pronunciar sobre si crec que a Veneçuela hi va haver tupinada a les eleccions presidencials del passat diumenge, la meva resposta és afirmativa.

Evidentment no tinc cap prova del que estic dient, simplement és una intuïció una vegada vistos els fets que van passar.  

L’ajustada victòria del candidat oficial Nicolás Maduro en front al rival opositor Henrique Capriles per poc més d’un punt de diferència és molt poc marge per a que l’oposició no tingui el dret a que es torni a fer el recompte de vots.

Si a qualsevol país de la UE es donés un resultat tant ajuntat, de segur que ningú els posaria en dubte, igual com ha passat més d’una vegada als EE.UU. Però estem parlant de Veneçuela...

La ràpida presa de possessió de maduro fa que els sospites es facin més grans. Per què tanta pressa? I que el cap de l’exèrcit surti amenaçant, també em sembla una mesura de pressió cap els responsables de l’escrutini electoral.

No sé si heu vist els gràfics oficial que ha donat la televisió pública veneçolana. Patètics. La paupèrrima victòria es converteix per la llei del barliqui-barloqui en una àmplia avantatja del partit que va ser de Chávez.

I que consti que no em decanto per ningú. Tots dos candidats em semblen massa populistes. No concebo a cap candidat d’aquí amb un vestit que portés la bandera (ja sigui l’espanyola, ja la catalana) Un imagineu a Mas o Junqueras amb un xandall amb els colors de la senyera. A Veneçuela sembla que és força corrent. Aquí, com a molt, Felipe González anava amb una americana de pana que el feia més proper al seu electorat, però res més.

L’auto proclamat president Nicolás Maduro, hereu de Chávez, representa, des de el meu punt de vista, un partit de difícil qualificació. Cal recordar que abans de guanyar les primeres eleccions Chávez va donar un cop d’estat contra un règim legal. Des d’una posició d’esquerres em costa assimilar una situació així.

Per l’altra banda, Capriles representa a la dreta dels terratinents i la burgesia veneçolana; d’aquells que sempre han volgut manar i tenir sotmès el seu poble.

Davant el dilema a qui votar, quasi segur que m’hauria abstingut; encara que mai es pot dir que, finalment, no m’hagués decantat cap a un dels dos.

Mireu, acabaré amb una anècdota. Un dels cosins de França és socialista militant. Fa uns anys van disputar-se la presidència de la República el candidat dretà Chirac i l’ultradretà Le Pen. Què fer? Va votar a Chirac per evitar que a França s’instaurés un règim xenòfob. Ho enteneu veritat?

DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (dijous)

LA DRETA SEMPRE ÉS LA DRETA
Aquí i als EUA, a l’estat d’Israel o a qualsevol altre lloc. La convenció del partit Republicà dels Estats Units que s’està fent a Tampa així ho demostra. Segurament els grans mitjans de comunicació no ho explicaran però els delegats (imagino que alguns delegats) van llançar cacauets a una periodista de raça negra de la cadena CNN. Potser els va fer gràcia i se’n van d’haver de riure i tot, però a la persona que va patir la vexació segurament que de gràcia no n’hi va fer gens ni mica.  
Recordo sovint a mon tio Leonardo. Ell va ser qui em va explicar la majoria de les anècdotes de la guerra Civil Espanyola que jo vaig escriure en forma de microrelats. Una vegada em va deixar un llibre per a que el llegís. Era un relat esfereïdor d’un excombatent republicà que es va negar a combatre a la II guerra Mundial al costat del russos, motiu pel qual el van confinar a un gúlag a la Sibèria.
Mon tio em va dir una frase que recordaré mentre visqui: “De dictadures n’hi ha de roges (comunistes) i de negres (feixistes), però tot són dictadures)
La dreta també és la dreta a qualsevol país i molts dels republicans, com els del Tea Party, si poguessin, encara formarien part del Ku Klux Klan i anirien encaputxats al llom d’un cavall blanc perseguint als negres lliures (la qual cosa vol dia que encara hi hauria esclaus) per atonyinar-los.  
 
1 TONA DE 300 QUILOS
Llegia ahir que a Calp, comarca de la Marina Alta (Alacant) de sobte, recullen un 1/3 dels residus urbans que es recollien només fa uns anys.
I a què es deu? A la crisi? Rotundament, no. Segurament que la crisi incideix sobre el consum primer i en la generació de residus després, però de quina reducció estaríem parlant? D’un 10 %? Segurament que de menys.
La diferència és degut a la picaresca de les entramats corruptes que s’han caracteritzat al País Valencia durant els diferents mandats del PP.
Si l’entramat de la Gürtel o el d’EMARSA van incidir més a la capital del Túria, a la zona d’Alacant es va arrelar el que es va conèixer com el Brugal. Una de els activitats de la trama era la recollida de residus i, en aquests casos, qui més en pela, més en menja, es a dir, com més residus es recollien, més cobraven als ajuntaments i, aquests, ho repercutien sobre els ciutadans. Incrementar de forma fictícia les tones i així poder-hi sucar tots, era la pràctica habitual. Ara que aquest entramat ja no actua, com per art de màgia, la brossa retirada ha baixat a una tercera part. 
 
UN GRAN VALDÉS
Després de les crítiques del partit d’anada de la Supercopa d’Espanya, el porter del Barça, Victor Valdés es va fer mereixedor anit de tota mena d’elogis. Quants gols hauria pogut fer el Madrid sinó hagués estat per les brillants intervencions del porter barcelonista?  Bastants més dels 2 que va reflectir el marcador final.
Sobre el resultat, res a dir. O potser aquella frase tan típica i tòpica que s’usa al món del futbol: l’àrbitre no va influir en el resultat final.  
A la primera part el Madrid va ser l’equip que acostuma a ser. Va sortir sense complexes (segurament perquè jugava a casa) i el Barça va naufragar en defensa i la resta de línies tampoc funcionaven. Curiosament tenia més possessió de pilota que el Madrid, això si, el partit es jugava més a la part del camp del Barça.
El partit de tornada va ser tot el contrari del d’anada. Al d’anada, recordem-ho, es van fet tots els gols a la segona part (5) Al d’ahir, tots a la primera (3)
Anit el Madrid es va trobar amb un marcador a favor als 20 minuts i escaig de 2-0. Només a partir d’aquí i amb un home menys (es va expulsar justament a Adriano) el Barça es va treure el son de les orelles i es va començar a estirar. Quan un s’estira, l’altre s’arronsa i el Madrid es va tirar enrere, imagino que més fruit del marcador, que ja els hi anava bé, que no pel joc barcelonista. Messi, de falta directa, va posar el 2 a 1. Va ser un gran gol i, a partir d’aquí un quiero y no puedo per part del Barça y el Madrid a veure-les venir i fer contraatacs perillosos que és el que millor fa.
Tal i com va dir Pitxi Alonso al final del partit, ningú por treure’n conclusions encara. Com avui mateix em deia un amic, sembla que alguns jugadors del Barça encara estan en la pretemporada quan ja es porten 4 partits oficials (els dos de la supercopa i dos de lliga)

Que ningú dubte que el Madrid tornarà a ser l’equip temible dels darrers anys i que recuperarà la desavantatge que ara mateix li porta el Barça només que els catalans es relaxin una mica.

Molts parlen de que el futbol espanyol està entre els millors del món, però qui marca aquestes diferències són el Barça i el Madrid. Si donem un cop d’ull a la classificació de la lliga dels darrers anys, ens en adonarem que hi ha una gran diferència de punts entre els dos grans i la resta (València, Sevilla, At. de Madrid, etc.) Si un dels dos perd un partit, normalment és més per demèrits propis que per encert del rival. 
 
EL DÈFICIT CATALÀ
Deia ahir Francesc Homs que una bona part del dèficit de Catalunya es deu a la gestió dels anteriors governs que van gastar més del que tenien (?!)
I qui no? O és què els governs de Pujol (5 en total) no van fer el mateix? És que quan va formar govern Maragall es va trobar el comptador a zero?
Una mica menys de demagògia, per favor...

DIARI DE L’AGOST. DIA 21 (dimarts)

UN GÀMPER DESNATURALITZAT
TV3 va retransmetre ahir el tradicional torneig Joan Gàmper en honor al seu fundador. Com que feia 20 anys de la primera copa d’Europa guanyada a la Sampdoria, res millor que portar a l’equip italià per a commemora l’efemèride.
Però aquesta edició del Gàmper va ser desnaturalitzada i no va correspondre al que ha significat al llarg de la seva història aquest torneig.
L’avançament de la lliga a mitjans d’agost ha trastocat els plans de la majoria d’organitzadors dels tornejos estivals, tan arrelats al nostre territori.
Tornejos com el Ramón de Carranza de Cádiz, el Teresa Herrera de la Corunya, el Taronja de València, el Colombí de Huelva, etc. em sembla que no s’han jugat, al menys no he escoltat ni he llegit res la celebració dels mateixos.
Potser el Barcelona també s’hauria pogut plantejar l’anul·lació del seu torneig o, en tot cas, jugar-se en una altra data (si és que n’hi ha cap de disponible) Jugar el Gàmper amb només uns pocs jugadors del primer equip (Villa, Pinto, Afelay, Montoya, Dos Santos, Sergi Roberto... –alguns d’aquests jugaran més amb el Barça B que no amb el primer equip-)  
La Sampdoria va marcar al primer minut un gran gol i poca cosa més, com el Barça, però sense fer cap gol. Als joves jugadors els fa faltar ofici per a guanyar el partit. Combinaven bé fins arriba a l’àrea rival, però allí s’estavellaven una vegada i una altra contra la defensa rival.
Si el que es pretenia ahir era fer un homenatge als Bakero, Zubizarreta, Koeman, Stoichkof, Begueristain i companyia, potser millor haver fet un Gàmper de veterans que enfrontés als dos equips que van disputar la final de la copa d’Europa de l’any 92.
Al menys va servir per a presentar l’equip amb Song, el nou fitxatge. 
 
L’11 DE SETEMBRE I EL SENTIT COMÚ
Quan encara falten 3 setmanes per a la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, els diferents partits estan debaten com ha de ser aquesta jornada i la conveniència o no de l’assistència dels membres del govern català a la manifestació que es farà a Barcelona.
Dintre del mateix govern, la vicepresidenta Joana Ortega i el Conseller d’Interior Felip Puig (dimissió ja!!) mantenen postures contraposades sobre l’assistència de Mas i la resta de consellers.  
Jaume Bosch, d’ICV creu que el President no hauria d’anar perquè el sostre reivindicatiu que tindrà la manifestació està mol per damunt de les expectatives de CDC.
En canvi, Oriol Junqueras està encantat de que Mas i la resta de consellers puguin assistir-hi i parla de que independència és igual a llibertat. Personalment crec que és com mesclar naps i cols. Es pot ser lliure sense haver de ser forçosament independent.
L’Alicia Sánchez-Camacho ha apel·lat al sentit comú de Mas per a que no acudeixi a la manifestació de la Diada. Algú li hauria de dir a l’Alicia que en català, el sentit comú es diu 
SENY.
Finalment Pere Navarro, primer secretari del PSC ha dit que ha de ser una jornada reivindicativa a favor del dret de tenir una sanitat pública de qualitat, un ensenyament públic de qualitat, un lloc de treball estable. Sense renunciar a la independència de Catalunya, penso que és molt més sensat recuperar els drets que entre els governs d’Espanya i de Catalunya ens han usurpat. Amb aquesta postura crec que Pere Navarro mostra tenir molt més seny que ningú. 
 
A LA DRETA DE LA DRETA
Estar a la dreta de la dreta, no és estar a l’extrema dreta?
L’exministre Jaime Mayor Oreja i l’europarlamentari Alejo Vidal-Quadras discrepen del govern del PP en el tema de les polítiques que pretén aplicar el govern a determinats membres de la banda terrorista ETA.
El PP, ara que governa (i per a variar) vol fer tot el contrari del que deia quan eren oposició.  
Per un costat vol variar la política penitenciària i per l’altre perdonar els fugits que no tinguin delictes de sang i que vulguin retornar al País Basc.
Vull recordar que el PP de la Galera va convidar a Vidal-Quadras quan era candidat al Parlament Europeu a visitar la Fira de la Terrissa, amagant el fet als membres d’ERC que eren socis del govern municipal. Aquest fet va propiciar que les relacions entre tots dos partits s’acabessin de deteriorar. 
 

CONSTITUCIÓ DEL PARLAMENT DE SOMÀLIA

Algú ha vist les imatges? Res a veure amb les parafernàlies dels països occidentals, sobre tot Anglaterra. El parlament somalí es va constituir a l’aire lliure al costat de l’aeroport. Motiu? Sembla ser que és el lloc més segur del país. A més, no ha sortit d’unes eleccions lliures (sufragi universal), sinó que els seus membres han estat escollits pels caps trivials davant la manca de garanties a l’hora de fer uns comicis electorals.

DE LLOPS I DE CARRONYA

Dijous es va fer pública la sentencia que condemna, entre d’altres càrrecs, als exdictadors argentins Jorge Videla i Reinaldo Bignone.
El procediment judicial, que ha durat un any, va iniciar-se gràcies a la denúncia de les anomenades “iaies de la plaça de maig” pels robatoris que s’havien fet durant la dictadura dels seus nets. Les seves mares, en la majoria dels casos, havien estat assassinades.
Vaig escoltar unes declaracions de Videla sobre els fets que em van produir tanta repugnància com els propis assassinats i segrests. Videla, després d’insultar a les mares i tractar-les com a carronya humana, va dir que feien servir els seus nadons com escuts davant dels soldats. Frases com aquest només poden sortir de gent pertorbada. Llops amb afany de poder a qui no els importa donar un cop d’estat on milers de persones hi perdran la vida irremediablement.
Desgraciadament, per als facciosos, les persones d’esquerres (entre les que m’incloc) som carronya, purrialla que s’ha d’eliminar sense importar els cost.

No usem armes (no ens en calen) però tenim altres formes de combatre les atrocitats i les injustícies que comet la dreta autoritària quan arriba al poder. En tenim prou en usar els canals de comunicació que la societat de la informació ens posa a l’abast. Difondre el nostre missatge denunciant les injustícies socials que es produeixen diàriament és una de les formes de combatre les decisions dels nostres governants.

A Argentina, tal com va passar a Espanya, després de la dictadura es va passar a una democràcia sense massa traumes. Però allí, a diferència d’aquí la justícia s’ha acabat imposant.
Al nostre país sempre he trobat a faltar un procés on es depuressin als llops responsables de les atrocitats de la dictadura franquista . Lluny d’això, els seus hereus, de forma democràtica, han tornat al govern per afavorir els seus interessos en detriment de les classes més populars.

CONSEQÜÈNCIES ELECTORALS

Resultats de les eleccions gregues fetes el 6 de maig.

Segons deia Rajoy, passades les eleccions greges, els mercats es relaxarien. Res de tot això. Aquest matí la prima de risc ha arribat a més de 580 punts bàsic i el deute a 10 anys al 7,25, un altre màxim històric. Això no hi ha qui ho pari!! 
El panorama grec ha canviat molt poc en un mes, el temps que ha transcorregut entre les primeres eleccions que no van permetre formar govern i les d’ahir. Però alguna cosa sí, ara els conservadors de la Nova Democràcia, més els socialdemòcrates del PASOK, sumen una majoria absoluta que els permetrà governar. Res més.
Els que tradicionalment han estat els dos grans partits grecs, amb alternatives de govern, pretenen que la coalició d’esquerres Syriza, també formi part del govern. Però Suriza no està per la labor, ja que seria beneir el pla d’austeritat dictat per la Merkel i que Grècia encara no ha complit. Qui es vol cremar innecessàriament?

Com recordava aquest matí Francino a la SER, la memòria humana és molt fràgil. Els grecs han donar suport de forma majoritària al partit que va falsejar els comptes per a entrar a l’euro, del qual, l’actual líder, és el mateix que qui va ser el cap de l’oposició i que va votar en contra de les primeres retallades que va porta a terme el govern socialista.

Us sona? La veritat és que la música sona quasi igual que l’espanyola i només canvia la lletra que és en grec.
En canvi, França ha referendat la política que ha anunciat el president François Hollande i li ha donat una majoria absoluta a les urnes.
Ara el que cal veure és si sabrà administrar o no aquesta renda. Els francesos creuen que els destins de la vella Europa està a les seves mans i Hollande haurà de convèncer a l’altra gran potència (o sigui Alemanya) que per a sortir-ne, s’haurà de canviar radicalment de política.
Avui potser un dia clau, encara què, de donar fruits, aquest es faran esperar un temps. La reunió del G-20, els 20 països més poderosos del món (alguns potser molt menys que fa uns anys) hauria de ser el punt de partida. A hores d’ara, sembla que hi ha més majoria dels qui creuen que s’estan seguint polítiques equivocades i que cal apostar pel creixement econòmic que torni a generar riquesa. 
La solució passa per eliminar els especuladors. És què no tenen prou poder els estats ni les grans institucions financeres (FMI, BCE, BM) per poder evitar les especulacions? Què creïn una taxa a partir d'uns beneficis raonables per ajudar els països rescatats o en vies de i ja veuríem com s'acabaria tota aquesta comèdia.   
Veure’m que passarà. Intueixo que encara queden molts capítols que escriure sobre aquesta crisi crònica.    

BITXOS?

El president veneçolà Hugo Chávez acusa els Estats Units d’estar al darrere dels càncers que pateixen alguns mandataris o exmadataris d’Amèrica del Sud: ell mateix, la presidenta d’Argentina, Cristina Fernández, l’actual presidenta del Brasil Dilma Rousseff, l’expresident d’aquest mateix país Lula da Silva i el paraguaià Fernando Lugo.

Evidentment sona a “bajanada” i més venint de qui ve encara més. De fet, el Periódico d’ahir valora negativament les seves paraules. Ara bé, Chávez argumenta que als anys 40, els Estats Units van fer proves de sífilis a Guatemala.

Les malalties es poden dividir en molts grups, per exemple les que són contagioses i les que no i, fins el que jo sé, el càncer no es contagiós. Hereditari, en alguns casos, sí, contagiós o.

Dit això, no he pogut sinó recordar la gran epidèmia (crec que no va arribar a la categoria de pandèmia) que hi va haver a Espanya l’any 1981 de la que es va culpar a l'oli de colza desnaturalitzat.

El que teniu “una edat” (com per exemple la meva) potser us en recordareu que els primers casos es van produir a Torrejón de Ardoz (Madrid), a primers de maig, just el dia que passava per allí la Vuelta ciclista a Espanya.

Com tots sabeu, a Torrejón de Ardoz hi ha una base militar dels EE.UU i qui em diu a mi que no s’hi fan experiments diversos. Jo sempre he pensat que se’ls hi va d’haver escapar un “bitxo” que es va escampar i va encomanar una rara malaltia a molta gent i va produir més de 1.000 morts segons les xifres oficials.

LA DRETA QUE VA PORTAR GRÈCIA AL COLAPSE ECONÒMIC, VOL TORNAR AL PODER

Quan el socialista Papandreu va guanyar les eleccions a Grècia fa un parell d’anys, el panorama ja era desolador. L’anterior govern conservador que havia portat el país pràcticament a la bancarrota.

Es va valer d’una consultora de prestigi internacional per a falsificar els dades macroeconòmiques. Mentre el dèficit públic declarat pel govern era del 3,7 %, a la pràctica s’apropava al 13 %, quasi 10 punts més.

En dos anys, malgrat el rescat econòmic per part de la UE i les dures mesures per a contenir el dèficit imposades, la situació segueix sent igual o pitjor que fa dos anys i ja s’està parlant d’un segon rescat.

Mentre Papandreu està disposat a fer un govern de concentració nacional on hi tingui cabuda els tecnòcrates, els conservadors no paren de posar impediments. Fins i tot, en unes declaracions públiques fetes abans d’ahir mateix, el primer ministre va dir que “si el problema era ell, se’n anava cap a casa i que no estava pegat a la cadira”. Unes declaracions que, baix el meu punt de vista, l’honren. No tothom (i no cal nomenar ningú....) té la valentia de fer-les. No obstant, avui mateix tenia previst presentar el nou govern remodelat (amb entrada de tecnòcrates) i presentar una moció de confiança al parlament grec on, el seu partit, compta amb majoria absoluta .

Mentre, els conservadors no paren de demanar eleccions anticipades. Una situació inversemblant. ¿Cóm és possible que un partit que va arruïnar un país i que només fa dos anys va perdre de forma estrepitosa les eleccions generals, pugui tenir ara l’atreviment de demanar la dissolució del parlament i unes noves eleccions.

Malgrat tot, més inversemblant seria encara que, de produir-se aquest fet, la ciutadania grega acabés per donar la confiança als conservadors.

BERLUSCONI: ASCENS I CAIGUDA D’UN DICTADOR

Quan “Il Cavaliere”, de nom de pila Silvio Berlusconi va ser elegit per segon cop com a primer ministre d’Itàlia, recordo que ja vaig expressar absoluta estupefacció. Cóm podien els italians reelegir un personatge com aquell?

Berlusconi s’ha comportat com un autèntic dictador. I per tant, usant una paraula molt italiana, com un veritable feixista.  Igual com va ser-ho Mussolini en la seva època.

Però el millor que els hi pot passar a aquesta mena de dictadors, per molt que hagi estat escollit per les urnes (també ho va ser Hitler), és que la caiguda sigui tant vertiginosa com va ser l’ascens. Tot apunta que així serà. No obstant, després de les davallades electorals que ha patit, “l Cavaliere” pensa seguir al càrrec els dos anys que encari li queden. Deien aquest matí per la ràdio que, a part del seu partit, encara compta amb els suports de la feixista Lliga Nord i d’una quarantena de diputats trànsfugues (voldria saber quins motius els van portar a deixar el seu anterior partit)

Si a les passades municipals de fa aproximadament un mes Berlusconi va patir una severa derrota, el que va passar aquest cap de setmana, com explicava aquest matí Carles Francino a la SER, ha estat una pallissa en tota regla.

Aquest cap de setmana passat (dissabte, diumenge i dilluns) es va fer a Itàlia un referèndum on es preguntaven tres coses:

1.- Sobre la implantació de l’energia nuclear (a Itàlia feia algunes dècades –des de Txernòbil- que s’havia abandonat el programa nuclear)

2.- Sobre la privatització de l’aigua.

3.- Sobre la confecció d’una llei per la qual no se’l pugui jutjar.

De fet, molts d’italians es van agafar el referèndum com un plebiscit a favor o en contra de Berlusconi.

De fet, per a que fos vinculant el resultat del referèndum, la participació havia de superar el 50 %. Dissabte explicaven que un membre de l’executiu italià recomanava a la gent no participar-hi i que aprofitessin el temps per anar a la platja... Evidentment el govern era el més interessat en que la participació fos baixa per així poder promulgar les lleis a la seva mida i posar-les en vigor sense cap trava.

Segurament que de les tres coses que es preguntaven la que, en principi, la que tenia més repercussió era el tema de l’energia nuclear. Un mal moment per a fer-ho, després de  que Alemanya hagués anunciat l’abandonament del seu programa després de l’incident a les nuclears japoneses.

El tema de la privatització de l’aigua no és menor. L’aigua és un gran negoci i encara ho serà més. Al nostre país l’aigua és un “bé públic” sovint gestionat per empreses privades. Companyies com AGBAR (Aigües de Barcelona) Aigües de Catalunya, SOREA (del grup AGBAR), CAT (Consorci d’Aigües de Tarragona), etc. Ja fa molts d’anys que van negoci amb la distribució i venda de l’aigua. Per no parlar de l’envasada.  

Finalment, la darrera llei que volia aprovar el govern de “Il Cavaliere”, era una llei comparable a la que van aprovar els dictadors de l’Argentina i del Uruguai, on se’ls eximia de tota responsabilitat durant el temps que van ocupar els seus càrrecs. Fins i tot d’un tema tant escabrós com la “inducció a la prostitució”.  Sobre aquest darrer tema, Berlusconi havia de comparèixer avui davant d’un tribunal de Milà. Dic “havia” perquè segons sembla no tenia cap intenció de fer-ho.

Ahir, una neboda meva, al Facebook deia que volia anar-se’n a viure a Itàlia pel tema de l’energia nuclear. És ben lliure de fer el que vulgui, però políticament parlant, Itàlia sempre ha estat un país molt inestable. Molt més que el nostre. I en el tema social i econòmic, tampoc n’hi ha per tirar-ho coets.

LA DRETA ESPANYOLA I LA CRISI

La dreta espanyola, a l’hora de buscar culpables de la crisi econòmica, en lloc de mirar cap a casa (es a dir, alguns dels seus correligionaris d’aquí i de fora), ho tenen més fàcil donar la culpa al govern.
Els internautes podem donar fe de la quantitat de “powerspoints” i altra “desinformació » malintencionada que es distribueix per la xarxa per mirar d’erosionar el govern estatal. En menor mesura també passava amb Catalunya quan governava el tripartit.
Unes d’aquestes presentacions dient que, curiosament, les tres economies més febles d’Europa eren la grega, la portuguesa i l’espanyola, tres països on governen partits de l’esquerra. Òbviament no deien res d’Irlanda on hi ha un govern de dretes.
Demagògia se’n pot fer tota la del món, ja que sempre hi ha algú que s’ho creu. I el que es pitjor, a base de repetir-ho, al final la gent s’ho acaba creen.
Com es pot donar la culpa de l’estat de l’economia grega a un govern que encara no fa dos anys que està al poder? L’actual govern de Geórgios Papandreu (un més de la nissaga) ja es va trobar amb una situació molt delicada. Possiblement per això va guanyar les eleccions.
La política sol « funcionar » per cicles. Hi ha èpoques en que Europa està governada, majoritàriament per la dreta i d’altres on el “color vermell” és predominant. I quan arriba un cicle d’estancament econòmic o fins i tot rescissió, és normal que la ciutadania busqui “allò que no té”. És el que està passant ara. Per això, a totes les enquestes, el PP li treu al PSOE més de 10 punts t’avantatja i no els hi afecta gens ni mica el cas de corrupció més gran que s’ha destapat a la democràcia espanyola: el cas Gürtel. Us imagineu que hagués estat el PP al govern i a sobre li hagués esclatat la trama Gürtel? Evidentment no es pot assegurar, però opino que l’avantatge a la inversa serien més de 10 punts!  
I bona prova d’això és la davallada electoral que va parit diumenge la consellera Angela Merkel que presideix la primera potència econòmica d’Europa. És cert que es tractava només d’unes eleccions regionals, però la victòria del partit socialdemòcrata va ser tan aclaparadora que, evidentment, cal tenir-se en compte.    

DE MAL EN PITJOR

Està millor l’Iraq ara que quan governava Sadam Husein? O dit d’una altra manera, per a l’Iraq és millor la democràcia que un règim totalitari?
Unes preguntes força complicades de respondre.
A principis de novembre vaig estar a Sigüenza, província de Guadalajara. El darrer dia, abans de marxar, varem passar per una botiga de productes típics i “souvenirs” per a portar-los a la família. La dependenta era estrangera, però en cap moment em fa ver pensar que no era europea (vaig pensar que era romanesa) Parlant amb ella em va dir que era iraquiana i que havia marxat del país amb els seus fills i havia deixat allà a la resta de la seva família i que, de vegades, tenia problemes de consciència de pensar que aquí estaven bé i que allà no. Li vaig dir que pensava que amb Sadam Husein, malgrat tot, estaven millor que ara, que, al menys, garantia més estabilitat social y no hi havia atemptats. M’ho va confirmar.
Tot això bé pel tema dels països del N de l’Àfrica: primer Tunísia i ara Egipte.
Tots dos països eren destinacions turístiques de primera magnitud. Amb atractius diferents, però, països on s’hi podia anar amb tota tranquil·litat, tret de comptades ocasions arran d’algun atemptat terrorista.
Les actuals revoltes potser enderrocaran els cabdills (a Tunísia ja ha passat) A Egipte, Mubarak té molt més poder i, de moment està aguantant cop pot. Però després de les revoltes què? Pareix que ara per ara seran partits islamites moderats els que ocuparan el poder, però si al final arriben al poder islamites radicals con passa per exemple amb l’Iran?
Qui pot garantir estabilitat social en aquests països? L’exèrcit? Suposo que al final, les forces armades es posaran al costat dels guanyadors i tampoc pot descartar-se un cop d’estat militar que posi un general al poder.
Crec que els països occidentals (sobre tot Europa per la proximitat) poden estar preocupats seguint el desenllaç dels esdeveniments d’aquest països.
Després de Líbia om veia venir que podia produir-se un efecte dominó a la zona. Al final a l’únic país que va arrelar la revolta (o revolució, depèn de com es miri) ha estat Egipte, un país clau en les difícils relaciones entre els estats més radicals de l’Orient Mitjà i Occident i, sobre tot, Israel. Un país que també es mira en força preocupació tot el que està succeint a aquella zona.
Quin ha estat el detonant de la revolta? Sembla que la immolació d’un jove que va ser menyspreat per la policia de Tunísia, però al rerefons de la qüestió hi havia un descontentament general de la població pel preu dels aliments bàsics sobre tot.
A Europa en general i a Espanya en particular, la situació social tampoc és bona. Al nostre país tenim una taxa d’atur de més d’un 20 % de la població activa. El preu de la benzina cada dia que passa és més car degut a l’increment constant del barril de cru, la qual cosa fa que, també, molts de productes bàsics pugin de forma més o menys controlada.
Què passaria si a algun d’aquest països occidentals (per exemple Espanya) s’hi produís una revolta similar a la dels països del N de l’Àfrica? És factible?
Normalment aquest tipus de coses no passen fins que s’hi sumen una sèrie de factors que fan esclatar el poble de forma simultània i espontània. Precedents (salvant les distàncies), n’hi ha...