SOBREPASSATS!

Podia passar i va passar... La Roma va passar per sobre del Barça i el va eliminar de la Champions Leage. El Barça, aquest any, tampoc no jugarà la semifinal. I això que, a priori, la Roma era l’equip més feble dels que se van classificar per als quarts de final.

Tot i el còmode avantatge del 4-1 de l’anada (un resultat per cert enganyós), amb el 3-0 final, els italians volaven cap a les semifinals mentre el Barça quedava eliminat sense cap mena d’excusa, sense poder culpar a ningú de la derrota excepte a ells mateixos.

I no es que no es veia venir que podia passar una cosa així. A la lliga, tot i la diferència de gols amb el segon classificat (l’Atlético de Madrid), el Barça s’ha caracteritzat més pels resultats que ha tret (rècord de partits sense perdre inclòs) que no pel seu joc brillant.

Només un exemples: l’empat al camp de les Palmes (un dels darrers classificats), l’empat in extremis al camp del Sevilla, l’ajustada victòria a casa contra el Leganés... Crec que eren senyals inequívoques de que al Barça li mancava punch, tot i que potser molts no ho volien veure...

Quan l’any passat se va anunciar el fitxatge d’Ernesto Valverde, vaig expressar les meves reticències a que fos l’entrenador ideal per al Barça. En canvi, un company de treball de l’Athlètic Club de tota la vida, me va dir que ell si que pensava que seria un gran entrenador per al Barça.

Tot i que al llarg de la temporada el Barça, en general, no s’ha caracteritzat pels seu joc brillant, com els resultats l’acompanyaven, va haver un moment que vaig pensar que potser el me company tenia raó. Però ara penso que si en algun moment podia tenir raó, la derrota d’anit li ha tret tota.

Una Roma sense grans noms va sobrepassar el Barça en tots els aspectes. I quan això passa, no sé li ha de donar només la culpa a l’entrenador. Els jugadors també són culpables col·lectivament de la desfeta, igual com ho són quan guanyen en comoditat.  

Els entrenadors estan per a estudiar els rivals i valorar els seus punts forts i els seus punts febles, dissenyar les tàctiques, escollir els millors jugadors per a portar-les a terme i corregir defectes durant el partit. I els jugadors són els que han de dur a terme tot allò que els hi ha encomanat l’entrenador i si cal córrer més i posar més el peu quan toca. Quan tot això no se fa bé, és quan l’altre equip de passa per sobre i el que és pitjor, sense saber com.

Tot i que el Barça està a la final de la Copa del Rei i té la lliga a tocar (només ell la pot perdre), faria bé de refer-se de la patacada d’anit el més ràpidament possible i guanyar la lliga com abans millor.

Sempre he dit que, per a mi, la lliga és el títol més important de la temporada. El que s’ha d’intentar guanyar cada any. I que la Champions, tot i ser molt important, degut a la qualitat dels equips que la juguen, s’ha de mirar de guanyar sovint, però tampoc és necessari fer-ho cada any.

El que passa és que alguns que a la lliga ja fa temps que se’ls ha donat per morts, a la Champions van com un coet cap a la tercera consecutiva i la quarta en cinc anys. I això fa mal...    

UF! MASSA NOTÍCIES...

Quan tot feia pensar que la notícia del dia estaria centrada en la declaració de Fèlix Millet i Gemma Montull pel cas Palau de la Música, a Madrid no van voler quedar-se endarrerits i va sortir a la llum un nou cas de finançament il·legal del PP de la capital i cort, el enèsim que esquitxa a l’Esperança Aguirre sense que, de moment, l’acabi empastifant del tot.
Estava clar que era un dia de notícies importants. Potser no de diversió, tal com havia anunciat Jordi Montull la setmana passada, però si d’aquelles que provoquen que la majoria de diaris obrin les edicions amb titulars similars.
Però el tema fort encara estava per arribar. De fet només els més optimistes somiaven amb un titular que digués alguna cosa així: REMUNTADA! En referència, està clar, a una victòria aclaparadora del Barça que li permetés superar la eliminatòria de la Champions League contra el París Saint-Germain que portava un avantatge del partit de tornada de 4-0.
L’afició culer és pessimista per naturalesa. Sé de socis que després del partit d’anada van vendre les entrades que tenien per ahir. Però després del bon joc de l’equip a les darreres jornades de lliga, els optimistes van anar en augment. No diré tothom, però si que eren molts els que creien en la remuntada. Per la tarda hi havia qui parlava de la relació històrica del Barça amb el 5: El Barça de les 5 copes, el 0-5 al camp de Madrid el primer any de Cruyff, el 5-0 de Guardiola a Mouriho... Per què no podia donar-se un resultat de 5-0?
De totes maneres jo no ho veia clar. 5 gols eren molts de gols i si Unai Emeri havia sabut guanyar la partida tàctica a Luis Enrique, res me feia pensar que el plantejament de l’entrenador del Barça d’ahir arribés a ser tant superior. Sempre he defensat que quan un equip juga tan i tan bé, és perquè l’altre li dóna moltes facilitats. Anit va passar a l’inversa del partir d’anada a l’estadi dels Prínceps de París: el PSG va donar-li al Barça moltes facilitats i el Barça va ser l’amo i senyor del partit. Això sí, amb una mica d’ajuda per part de l’equip arbitral, ja que he vist penals molts més clars que els que ahir va xiular àrbitre alemany. D’aquest tema avui se’n ha parlat poc, però ja sabeu que intento ser objectiu.
Abans de continuar us he de dir que el partit no el vaig veure. Ni tan sols el vaig seguir d’una manera continuada. De tant en tant consultava per Internet el resultat o l’esclat d’un coet me posava en alerta de que tot anava segons el millor dels guions previstos.
El 3-0 només començar la segona part feien preveure un final de partit plàcid. Tal com estava jugant el Barça semblava que el 4-0 podia caure en qualsevol moment i aquest resultat empatava l’eliminatòria i, encara que se’n anés el partit a la pròrroga, jugant a casa era previsible que el Barça acabés eliminant el PSG.

Fixeu-vos quin era el meu interès pel partit que amb el 3-0 vaig treure a la meva gosseta Electra per darrer cop abans d’anar a dormir. Vaig aprofitar per a tirar una bossa de brossa i a la tornada vaig veure a la televisió del restaurant de baix de casa que el resultat havia canviat: 3-1.
I sí, vaig fer el mateix que Pedrerol o el digital de la Razón en donar com a perdedor el Barça abans de que l’àrbitre xiulés el final del partit. I així li vaig dir a la meva dona: Ja està, el Barça eliminat... Amb 3-1 i el temps que queda és impossible fer-ne 3 més... Me vaig equivocar.
Del 4 i dels 5 ni me’n vaig assabentar. Estava assegut davant de l’ordinador quan del pis de dalt me va arribar una gran cridòria. Es notava que alguna cosa important havia passat i com sé que són grans barcelonistes, tot feia pensar que el Barça era el que millor parat n’havia sortit.
Com que estava a l’ordinador, vaig obrir la pàgina d’un diari esportiu i encara sortia el resultat de 5-1. Però ja sé sap que les actualitzacions a Internet no són en temps real i que, per l’aldarull dels del pis de dalt, era fàcil d’endevinar de que, finalment el Barça havia remuntat, com així va ser.
Vaig asseure davant del televisor i llavors sí, a partir d’aquí vaig veure les imatges de les abraçades del tècnic amb els jugadors, vaig seguir amb atenció els comentaris i, finalment vaig veure el resum.
Possiblement hauria dormit igual si el Barça hagués quedat eliminat, però és evident que quan el Barça guanya me’n vaig a dormir una mica més content...  

DIARI DE L’AGOST. DIA 26

Inauguració de la rotonda Ana Pastor. 

EL SORTEIG DE LA CHAMPIONS

Ahir, mentre anava cap a Sòl de Riu per a unir-me als companys del País Valencià per a fer el tall de l’N-340 en aquell punt, escoltava per la SER el sorteig de la Champions, un sorteig força embolicat ja que hi ha uns caps de sèrie, després un altre grup de teòricament grans... Si al grup ja ha caigut un determinat equip d’un país concret, ja no pot anar a parar un altre equip d’aquell país... Fins a cert punt té la seva lògica perquè es tracta de recaptar diners i d’aquesta manera quasi s’asseguren que els millors equips (o al menys els que més nom tenen), arribin a les últimes eliminatòries.

El que més me va sorprendre van ser els comentaris dels locutors: que si aquest grup és més difícil, que si aquest pot ser el grup de la mort, que si tal equip ho té més fàcil... Això serà sempre a priori, ja que primer s’ha de veure l’evolució dels equips i els partits s’han de jugar.

No són els únics en opinar així. Aquest matí al bar on esmorzo, dos madridistes divagaven de que si aquest any el Barça ho té més fàcil que el Madrid... Així, sense analitzar els equips ni dir el perquè. Suposo, tal com deia abans que només per qüestió de noms. A veure, ¿vosaltres sou capaços de dir si el grup on estan el Manchester City, el Borussia Mönchengladbach i el Celtic és inferior al que estan el Borussia de Dormund, l’Sporting CP i el Legia de Varsovia? El primer, ja ho deveu saber és el grup del Barça i el segon el del Madrid.

Després deien que el del Sevilla és el més difícil de tots els grups on hi ha equips de la Lliga espanyola... No serà que el Sevilla dels 4 (l’altre és l’Atlètic de Madrid) és el més fluix de tots?

Doctors té l’Església (o el futbol), però jo no sóc capaç de dir qui, aquesta temporada, és millor o pitjor... Ni veient-los jugar... La passada temporada el Barça va patir una pájara els mes de març que li va costar la Champions i a punt li va estar de no perdre la lliga.  

LES NEGOCIACIONS PP-C’S

Tal com s’estan desenvolupant les negociacions entre el PP i C’s per a mirar d’investir a Rajoy, sembla que, de moment, no hi haurà fumata blanca. Personalment no encerto a endevinar que hi ha de cert i que hi ha de pantomima...

C’s ha concedit un termini de 48 hores al PP per a que accepti les seves propostes, ja que de moment, no ho ha fet. Des de fora sembla que el PP van de sobrats i exigint suport incondicional a canvi de res. Tal com diuen alguns partits de la teòrica oposició, és el PP qui ha de fer gestos d’apropament acceptant als partits que poden facilitar la investidura de Rajoy part de les seves exigències.

És molt fàcil donar la culpa als altres i dir que si finalment sé va a unes terceres eleccions no serà per culpa d’un, però a l’hora de la veritat els únics culpables són aquells que van de guanyadors de les eleccions i que volen que se’ls hi doni suport només per això sense cedir un mil·límetre del seu programa electoral què, evidentment, no és el dels altres partits.  

EL DEBAT D’INVESTIDURA DE RAJOY

Ana Pastor, la que dóna nom a la rotonda que hi ha entre el Perelló i l’Ametlla de Mar, com a presidenta que és el Congrés dels Diputats, va establir les 4 de la tarda del dia 30 d’agost com a l’hora d’inici del debat d’investidura de Rajoy. Aquella tarda l’únic que intervindrà serà el propi candidat mentre que els diferents portaveus ho faran a partir del dia següent. Fins aquí tot correcte. El que passa és que quan Patxi López va fer el mateix per al debat del candidat Pedro Sánchez, el PP va posar el crit al cel i els hi van dir de tots menys guapos... Per tant, una manca de coherència total per part del PP.

Tota la resta de partits s’han mostrat d’acord amb que sigui així.

ENRATXATS (negativament)

Després d’una ratxa de 39 partits sense perdre, el Barça ja n’encadena uns quans sense guanyar i el que va guanyar en mig de tant despropòsit, la victòria va ser del tot inútil (2-1 contra l’Atlètic de Madrid), perquè els matalassers van acabar guanyant la eliminatòria... No vull cridar al mal temps, però no potser que vulguin batre el rècord negatiu de partits seguits sense guanyar?

Què li està passant al Barça en les darreres 3 setmanes? Suposo que aquesta és la pregunta que s’estan fent tant Luis Enrique com la resta dels seus col·laboradors... I si algú dóna al clau, fins i tot potser sé li concedeixi un premi...

Anem a fer una mica d’història d’aquestes darreres setmanes. Tot va començar a Vila-real. El Barça manava al marcador amb un contundent 0-2, un avantatge que no feia pensar ni molt menys que els de la Plana acabessin empatant el partit. Abans que el Barça havien jugat els dos equips de la capital, els dos equips perseguidors a la taula classificatòria i els resultats d’aquella jornada no havien estat bons per a cap d’ells. Per tant, a priori, l’empat final no era tant dolent.

-Segur que s’han relaxat –va pensar més d’un, entre ells jo mateix-.  

El partit següent era contra el Madrid a casa. Era el de l’homenatge a Cruyff... Un partit que s’havia de guanyar sí o sí... No hi havia cap altra possibilitat... Finalment va ser NO!!

I damunt, el que cou, és com es va perdre. El Barça guanyava 1-0 gol de Piqué. Empata el Madrid i al cap de poc li expulsen a un dels seus millors jugadors: Ramos. I va el Madrid i marca el 1-2... Tret de que perdre contra el Madrid sempre és dolorós, no passava gran cosa més. L’avantatge encara era considerable.

Al sorteig de la Champions el Barça no va tenir sort. L’Atlético de Madrid, es miri com sé miri, sempre és un equip difícil i més arribant després d’un partit de desgast com va ser el del Madrid. Va guanyar el Barça, però no sense patir sang, suor i llàgrimes (al menys després del partit de tornada) Però tot i guanyar (2-1), els blaugranes van haver de remuntar i a sobre quan els matalassers jugaven amb un jugador menys per l’expulsió de Torres.  

Després va tocar contra la Reial Societat de Sant Sebastià (o Donosti si ho preferiu), un equip a qui a casa seva fa anys que no se’l guanya. La Reial Societat va marcar prompte i tot i que quedava molt partit per davant, el Barça va ser incapaç de ni tant sols empatar-lo.  

L’eliminatòria de tornada de la Champions al Manzanares era de vida o mort. L’Atlético amb 1-0 passava i tal com estava jugant el Barça en els darrers partits, tot i que podia superar l’eliminatòria i optar per ser el primer equip en guanyar dos Champions seguides (un dels objectius fixats a principis de temporada), també podria quedar fora. Quan l’Atlético va marcar l’1-0, tot va fer presagiar que el partit no acabaria bé per als interessos del Barça. I així va ser... Els matalassers es van tirar cap enrere i van deixar-se dominar pel Barça. De fet, als blaugranes els hi era igual perdre per 1 que per 2... Fins que va arribar el segon a poc d’acabar el partit. Tot i això un gol del Barça forçava la pròrroga... Tampoc.

Però quan les coses van malament, no diguis mai que ja s’ha tocat fons, ja que sempre poden anar a pitjor. I així ha segut. Ahir, el València que aquest any prou farà de no abaixar a segona (tot i que amb el que queda de temporada pot arribar a no passar dificultats), va i s’avança amb un 0-2 que vaticinava el pitjor. Tot i que Messi va marcar l’1-2, al final, una nova derrota.

Diuen els qui van veure el partit que el Barça no va jugar malament i fins i tot va jugar bé, però es va trobar amb un gran Diego Alves a la porta que ho va aturar pràcticament tot. Potser fa uns mesos el Barça hauria remuntat, però ara tot són nervis i els jugadors fallen el que abans eren gols.

Aquest matí a la SER, Pepa Bueno ha donat pas a José Ramon de la Morena per a parlar de la victòria de Nadal al torneig de tennis de Motecarlo. De la Morena, un reconegut matalasser, ha parlat de Nadal, però també del Barça i dels seus perseguidors (de fet l’Atlético està empatat a punts i el Madrid un pel darrere) Ha dit que l’espanyola és la millor lliga del món, mal que els hi pesi als anglesos...  

Però des del meu punt de vista s’ha oblidat dir que la situació del Barça és per demèrits propis, ja que de no haver tingut la davallada en el joc que ha tingut, a hores d’ara ja quasi podria cantar victòria a la Lliga...

El bo de tot això és que ara mateix, el Barça encara depèn d’ell mateix per a guanyar la Lliga. Esperem que es recuperi a partir del proper partit...  

I LA TERCERA, AL SAC!

Diuen que no hi ha dos sense tres... Però que els hi diguin als de la Juve, segur que no pensaran el mateix.

La fita d’assolir els 3 grans títols en una temporada no passa cada any... De fet, al Barça només havia passat una vegada, quan el gloriós Barça de Guardiola i els grans d’Europa, com a molt, també ho han assolit una sola vegada. El Barça ha estat el primer que ho ha aconseguit dues... I en pocs anys.

Recordeu quan els de Crackovia van traure el premonitori tema de Copa, Lliga i Champions? Dissabte es va tornar a escoltar. L’any 2009, curiosament, els títols van ser pel mateix ordre i aquest any hi ha hagut un petita variació: primer va ser la Lliga, després la Copa i finalment, dissabte, la Champions. 

https://www.youtube.com/watch?v=acKZR7OrAMA

Dissabte el Barça sortia favorit i ho va demostrar sobre el terreny de joc. De fet, en les darreres 4 Champions guanyades, el Barça ja havia trencat aquell malefici, com el de la final de Sevilla contra l’Steagua de Bucarest quan ho tenia tot a favor i no van fer ni un gol... Una mica més ni marquen a la tanda de penals de després de la pròrroga.

Ara, surten de favorits i compleixen els pronòstics. Els de la Juve van haver de prendre bona nota de la final de la Copa del Rei, perquè, com el Bilbao, van mirar d’aturar a les figures del Barça a base d’empentes i puntades de peu. Però el matiner gol de Rakitic va tirar per terra la tàctica italiana. En aquell moment, sortíem de la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes després d’escoltar el magnífic concert de violoncel que va oferir l’Ànnia Armengol Tomàs quan varen sonar dos coets. No vaig tenir cap dubte, el Barça havia marcat.  

Quan varem arribar a la Gela de Jesús, ja devien de porta una mitja hora jugada i el Barça dominava la situació. No dic que passés per sobre de la Juve, però dominava clarament la situació, tal i com ho indicaven els percentatges de possessió de la pilota.

S’hauria pogut marxar als vestidors a la mitja part amb 2-0, però no; i d’aquí a l’1-1 de Morata, un jugador rebutjat pel Madrid, que sempre dóna emoció i incertesa a qualsevol partit. Per un moment van tornar a sortir els fantasmes del passat, però aviat es va encarregar Luis Suárez de dissipar dubtes en marcar el 2-1 que tornava a posar els coses al seu lloc. Per cert, tots dos gols van se molt similars ja que els dos van arribar després d’un fort xut, una aturada in extremis del porter que en tots dos casos no la varem poder blocar i el rebuig el va aprofitar el jugador que estava desmarcat que va xutar amb el porter venut.  

I ja cal el final, la Juve va ser capaç de prendre-li la possessió de la pilota al Barça i va passar de ser l’equip dominat a dominador. Afortunadament el Barça té una gran defensa i un excel·lent porter. Ter Stegen va aturar totes les pilotes que van anar a barraca. Durant uns moments, tot podia passar. La Juve podia empatar, però també el Barça amb un ràpid contraatac (ja sabeu que és la gran diferència entre el joc de l’era Guardiola i l’actual) posar el tercer al marcador i, com es diu ara, matar el partit.  

I així va ser. Durant els minuts de l’afegit, hi van haver diversos lesionats que van fer allargar el patiment (ho he de reconèixer, estàvem patint i així ho reflectien els rostres dels comensals de la Gela, molts d’ells amb la samarreta del Barça –fins i tot n’hi havia una de la propera temporada-) I quan ja el marcador senyalava que el temps afegit ja feia estona que s’havia esgotat (però ja sabeu que la darrera paraula la té l’àrbitre), un veloç contraatac del trident va acabar amb el gol de Neymar que posava el definitiu 3-1 i feia justícia al que s’havia vist durant els quasi 100 minuts entre unes coses i altres...  

Com anècdota quedarà el gol anul·lat a Neymar i que hauria significat el 3-1. Diuen els que en saben que van ser mans. Potser sí, però jo no hi vaig veure cap tipus de voluntarietat... Si la Juve hagués remuntat, segur que encara se’n parlaria ara.

Per cert, i Messi no va marcar. Si ho hagués fet hauria marcat en les 3 finals de la Champions que hauria jugat, però va fer un gran partit, encara que la UEFA li va atorgar l'honor de millor jugador de la final a Iniesta, però tranquils que Messi guanyarà la cinquena Pilota d'Or, s'ho mereix! 

I per acabar una anècdota. Una companya de treball ens ha explicat que el servei d’urgències 112, on treballa sa filla, no va rebre cap trucada durant tot el temps que va durar el partir. Sense cap mena de dubte, un fet que s’hauria d’estudiar...