EL CANAL XERTA-SÉNIA: PER A QUÈ? PER A QUI?

El canal Xerta-riu Sénia pel terme de Santa Bàrbara.

Quan encara s’estan avaluant els danys causats per la borrasca Glòria que tan va malmetre el delta de l’Ebre... Quan més que mai s’està treballant per a què, finalment, puguin arribar els anhelats sediments... Quan des de la PDE s’està qüestionant l’aigua que va cap el camp de Tarragona... Quan s’està debatent sobre el futur de la nostra pagesia massa collada pels preus que els hi paguen en origen per part dels intermediaris dels sector (principalment les grans cadenes de distribució alimentària)... Quan tot això passa, encara surten veus que reclamen la finalització del canal Xerta-riu Sénia... Inaudit!

I no són veus anònimes, sinó persones influents que tenen els canals necessaris per a fer arribar els seus missatges a un sector important de l’opinió pública en general.  

Arribat a aquest punt, me pregunto:

Per a què acabar el canal Xerta-riu Sénia? Reconec que fa anys estava a favor de que es fera. Però vistes les circumstàncies actuals penso que seria un disbarat terrible que s’acabés. Fa anys que l’Ebre i el seu delta són uns malalts crònics i sinó s’apliquen mesures urgents i continuades, només caldrà esperar una cosa: la seva mort. Indubtablement, més regadius, encara que siguin per a regar el nostre territori, no és cap solució, sinó un agreujament del problema.

Per a qui seria aquesta aigua? Al futur, no ho dubteu, l’aigua serà per a qui la pugui pagar. Tal com ha passat a d’altres llocs, d’avant d’una eventual oferta d’aigua, les explotacions agràries de les planes de Santa Bàrbara i la Galera acabarien sent comprades per grans terratinents aliens al territori amb l’única finalitat de transformar els actuals conreus per a fer una agricultura menys sostenible però molt més rendible per als seus interessos econòmics.     

Avui en dia, demanar la finalització del canal és anar en contra el territori i defensar els interessos de les multinacionals del sector que, a la vegada, van en contra dels petits agricultors i ramaders que, sortadament, encara ens queden.  

LES DIFÍCILS RELACIONS ENTRE PAGESOS I ECOLOGISTES

Olivera monumental del terme d'Ulldecona. 

És evident que entre la pagesia (i per extensió la ramaderia) i l’ecologisme mai hi ha hagut una bona relació.

A molts de ciutadans de les Terres de l’Ebre ens va entrar la consciència ecològica fa més de 20 anys quan ens vam veure amenaçats pel transvasament, encara que d’altres (menys) ja van començar a ser ecologistes uns anys abans pel mateix motiu... Però semblava que llavors la cosa no anava tan en serio... Va ser l’any 2000 quan el govern d’Aznar va redactar el PHN quantificant els metres cúbics que s’havien de transvasar de l’Ebre cap a d’altres conques, tot i l’existència de projectes anteriors o de la posada en marxa de l’anomenat mini transvasament al Camp de Tarragona.

Immediatament, pagesos de pobles de secà van posar el crit al cel reclamant la immediata posada en marxa del canal Xerta-riu Sénia, un projecte encallat i que en un principi sembla que havia de portar l’aigua de l’Ebre per a la industria siderúrgica de Sagunt.

Però el PP no va desistir mai de la idea de portar-la més enllà aprofitant la via oberta del canal. De fet, qui va ser Ministra de Media Ambient amb Aznar Elvira Rodríguez va anar a supervisar les obres que s’estaven fent al terme de Vinaròs i on se va trobar amb el rebuig per part dels membres de la PDE.

La darrera confrontació entre pagesos i ecologistes (o simplement defensors del patrimoni) s’està donant ara mateix.

La rotonda dels 'nusos' a la C-12, entre Tortosa i Roquetes. 

Després de molts anys, sembla que el Parlament de Catalunya estaria a favor de protegir el patrimoni natural que suposen les oliveres mil·lenàries inventariades al Territori del Sénia. Però els pagesos s’hi oposen. Els motius no son d’altres que econòmics. Per una part reclamen el dret de vendre les seves oliveres (per alguna cosa son seves) i per l’altre demanen que el govern, a part de defensar les oliveres mil·lenàries també defensi el conreu de la resta de les oliveres per a que els pagesos puguin seguir vivint de la seva activitat.

Penso que no és incompatible defensar la pagesia i el patrimoni. El que no me queda tan clar és que se pugui tolerar l’espoli d’oliveres que representen un patrimoni natural d’un valor incalculable.  

Com a amant de la nostra terra sempre estaré agraït l’encomiable feina duta a terme per la Mancomunitat de la Taula del Sénia i la plataforma Salvem lo Montsià en general i per Jaume Antich i Tere Adell i tot la resta de gent que rema a favor de mantenir el que ja tenim en particular.   

Veure els museus naturals de l’Arion d’Ulldecona o el Pou del Mas de la Jana me representa una satisfacció difícil d’explicar. I si a part de protegir el patrimoni ho complementem amb la utilització de l’oli per part dels millors restaurants de la zona, estarem donant un plus de qualitat a aquell turisme que busca alguna cosa més que sol i platja.

Les Terres de l’Ebre tenen un gran potencial històric, monumental, paisatgístic, agrícola i gastronòmic. L’única cosa que cal és saber-ho aprofitar i extreure’n el màxim rendiment possible. 

MES INFORMACIÓ:

https://lluitescompartides.cat/lluites/lluites-2000-2009/mobilitzacions-contra-transvasament-lebre/