REALITAT I ESPECULACIÓ

Sabeu quan sumen dos que es barallen? Si sens a un té raó i si sens a l’altre, també... Sis-cents i sis-cents, mil dos-cents.

Què vull dir amb això? Que quan escoltes els arguments esgrimits pels independentistes tenen raó (de vegades més raó que un sant), però si escoltes els unionistes, aquells que estan en contra del procés català, també tenen raó. Per tant, els que estem equidistants (com el que surt a la vinyeta d’avui de Vergara a Eldiario.es) a qui hem de fer cas?  

Les realitats són fets contrastats, impossibles de ser rebatuts. En canvi l’especulació admet tot tipus de comentaris i, per tant, sempre tindran seguidors i detractors.

El Banc de Sabadell va decidir ahir canviar el seu domicili social de Barcelona a Alacant. Ho va fer, bàsicament, per motius estratègics i econòmics. El Banc de Sabadell és la segona entitat financera de Catalunya.

La primera, CaixaBank, ho ha acordat només fa unes hores... En aquest cas el domicili social se trasllat serà a Valècia, tot i que primer s'havia especulat que seria a les Illes Balears. Per aquells que són molt més joves que jo, els hi vull fer una aportació: La denominació antiga de l’entitat era Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears.

Avui mateix, Gas Natural-FENOSA, Codorniu i Freixenet també han anunciat la seva intenció d'abandonar Catalunya...  

Això són fets contrastats... Reals. A partir d’aquí la majoria de comentaris que circulen per les xarxes socials i missatgeria mòbil, són meres especulacions per mirar de tranquil·litzar la parròquia. 

-Respecte a la tributació per l’Impost de Societats no afectarà, ja que el gestiona l’Estat espanyol...

Aquesta és una de les afirmacions que he escoltat respecte al canvi de domicili social de les entitats que marxen de Catalunya. L’afirmació és certa, però vull recordar-vos una cosa... Catalunya ha de ser o no independent? Si ho acaba sent, es trobarà que les principals empreses del país han marxat fora. 

-Ne vindran de noves... 

És una afirmació que també he escoltat. Ne vindran o no... N’hi ha que en un món globalitzat on Internet domina cada cop més una gran part de les transacccions que s'hi fan, operen des d’un país proper.      

Dies abans de l’1-O me vaig trobar un pagès ampostí que me va dir que estava molt preocupat perquè deixaria de cobrar les subvencions que ara arriben de la UE. I us ben asseguro que ell és dels que cobra quantitats suculentes. Efectivament, si Catalunya s’independitza haurà d’iniciar un procés adhesió que durarà el que durarà... Per tant, totes les avantatges (i algun inconvenient) que se tenen per ser un país membre de la Unió, quedaran automàticament sense efecte.

Divendres 29 de setembre mentre els tractoristes amb els seus tractors es manifestaven per davant de l’AEAT, un bon grapat de periodistes de les nostres comarques. Un d’ells era el conegut Víctor Sorribes. M’hi vaig apropar i li vaig dir:

-Ara digues-los-hi a aquests pagesos que no cobraran les subvencions...

-Aquest argument no me val –Me va dir el periodista- Quan siguem independents només de la recaptació dels impostos que no enviarem a Espanya, se podran pagar les subvencions. A més, Catalunya és un contribuent net de la UE...   

     

Sabeu que li vaig contestar?

-Com diuen les iaies: Què Déu t’escolti!

EL BORBÓ FA DE PORTAVEU DEL PP

Si algú esperava alguna cosa més del que v dir el Barbó anit, es va equivocar.

Per si no ho sabíeu, els discursos del Rei els hi escriu el Govern. Per tant, anit, el Borbó va dir, ni més ni menys que el que pensa el Govern sobre Catalunya. Potser una mica més suau que Rafael Hernando, Pablo Casado o Fernando Martínez-Maillo, però el rerefons era ben bé el mateix.

El Borbó no va parlar en cap moment de la seva intervenció de diàleg, ni de la violència que van emprar les forces de seguretat cap a uns ciutadans indefensos i de vegades fins i tot innocents, ja que no tots els agredits estaven plantant cara els antidisturbis. El Borbó no se’n va sortir del guió. Va parla poc, però sé va entendre perfectament que estava representant. Anit, el Borbó, va legitimar el govern de Rajoy per a que apliqui l’article 155 de la Constitució. Per tant (i no m’agradaria ser malastruc) aviat podríem veure a l’exèrcit entrar a Catalunya com va passar fa unes setmanes amb la Guardia Civil i la Policia Nacional. El pas següent serà detenir a Puigdemont i el seu govern tal com ja va passar amb Companys l’octubre de l’any 1934. La madeixa política s’enreda cada dia més i tot indica que quan es vulgui desenredar ja serà massa tard... Digueu-me pessimista.    

Tal com es preveia des de fa temps, sembla que s’ha arribat a un punt sense retorn. Ni el Govern de l’Estat pensa cedir un mil·límetre i el d’aquí sembla que esperi una intervenció divina (ONU, UE...) per a que tot acabi bé. Però de la ONU i de la UE només cal esperar paraules. Fets més aviat pocs.

Si l’esquerra espanyola decidir presentar una moció de censura contra Rajoy, segurament els fets encara se precipitarien més. Tot i això, arribat al punt on estem actualment, me sembla que la moció de censura és oportuna i necessària. El PSOE té la clau. Hauria de ser Pedro Sánchez qui decidís donar el pas. Però me sembla que no el donarà... Personalment trobo que li falta la valentia necessària per a fer-lo. Aquesta actitud deixa molt mal parat el socialisme català que encara li és fidel.  

El Govern de Rajoy ni ha pogut ni ha volgut buscar una solució pactada per a Catalunya. Fa unes setmanes va avisar i ja sabeu que diu la dita: qui avisa no és traïdor. Traïdor potser no ho sigui, però un inepte i un canalla potser sí. No sé si un altre mandatari hauria sabut reconduir la situació quan se va començar a intuir que els independentistes catalans estaven disposats a portar la situació fins les darreres conseqüències.

Fins ara la societat catalana s’ha comportat amb un civisme envejable. Un exemple són les concentracions d’ahir arreu del territori on, a part de les intervencions polítiques també van tenir un caire festiu. A Amposta per exemple hi va haver batucada, castells i música. També gegants (1) i capgrossos (3) A la multitud que hi va assistir (calculo que entre 2.000 i 3.000 persones) sé la veia feliç, contenta, motivada i, en principi disposada a tot. Es a dir, a continuar caminant cap a la independència. A cada concentració que es fa es diu que no caiguin amb el parany de la violència. Que siguin cívics...  

Però si com va dir anit Puigdemont a una entrevista per a la BBC, dintre d’uns dies el Parlament de Catalunya proclama la DUI i l’Estat espanyol aplica el 155, esteu segurs que les concentracions deixaran de ser lúdiques. De fet s’ il·legalitzarà qualsevol demostració de força per part de la ciutadania catalana, tal com s’han il·legalitzat fins ara les lleis sortides del Parlament català.

Després de les càrregues policials de diumenge se va dir que el PP havia guanyat moltes simpaties per les Espanyes i que de fer-se eleccions actualment, tornaria a guanyar amb més avantatge que el que va obtenir a les passades. Per les Espanyes potser sí, però Catalunya ja l’ha perdut ara.      

AZNAR, EL GRAN ABSENT

A la ciutat alemanya de Coblença es van reunir a finals de la setmana passada els líders més representatius de l’extrema dreta europea. Estic parlant de la francesa Marine Le Pen, l’austríac Herald Vilinsky, l'italià Matteo Salvini, l'holandès Geert Wilders i l'alemanya Franke Petry. Però Aznar no hi va ser... Des del meu punt de vista va ser el gran absent de la reunió.

I aquest fet m’ha cridat poderosament l’atenció. Com és possible que una persona que ha figurat entre els líders més grans del món formant part del grup de las Açores juntament amb George Bush i Tony Blair, no l’hagin tingut en compte a l’hora de conformar el nou ordre europeu. Aznar no s’ho mereix... Un estadista com ell capaç de donar el millor de si mateix per a salvar una nació com Espanya no es mereix un desvergonyiment tan gran.

Cada dia que passa sembla més clar que Aznar tornarà. De moment s’ha reunit amb els seus correligionaris Jaime Mayor Oreja i Maria San Gil i només el temps ens dirà si la reunió va ser per a constituir un nou partit que representi a l’extrema dreta espanyola. Sembla ser que ja hi ha hagut alguna enquesta d’opinió per mirar d’esbrinar les perspectives electorals que tindria el nou partit i que podria obtenir fins a 51 diputats (que no és poc!)

Tinc el convenciment que no trigarem molts d’anys per a veure com el projecte que representa la Unió Europea (des del meu punt de vista no ha passat mai de projecte tot i tenir una moneda quasi comuna o llibertat de moviments dels seus ciutadans entre els diversos països membres) s’acabarà desmembrant irremediablement.

Aquest fet ens hauria pogut estranyar només fa uns anys, però amb la sortida de la Gran Bretanya (tot i que mai han acabat d’estar còmodes dintre de la Unió) i, el fet que es va produir la setmana passada amb el pacte entre el Partit Popular Europeu i els altres partits de l’extrema dreta, arraconant el grup socialista, constaten l’evidència.  

Si els ciutadans europeus no som capaços de capgirar la situació (difícil ho veig, per no dir impossible), l’ascens sistemàtic de l’extrema dreta d’Europa (que no europea) que s’autodefineix contraria a la UE, tindrà com a conseqüència la mutilació definitiva, a la vegada que s’establirà un nou ordre mundial, ja que amb Donald Trump com el nou líder d’occident i Vladimir Putin assegut a l’antic tron dels tsars de Rússia, tot serà diferent a com ha estat durant diverses dècades després de la II Guerra Mundial.

Si finalment (i tal com sembla), els Estat Units per un costat, la majoria de les nacions europees per l’altre i, finalment Rússia, van de la ma, qui serà l’enemic? Bé, igual és que no caldrà que hi hagi un enemic i per tant canviarà el nostre concepte. Però insisteixo, si l’hi ha, qui serà? La Xina? Els països que malgrat tot conservaran els valors democràtics? Cuba?

On sé situarà Espanya? I Catalunya? Tindrem temps els catalans d’abandonar Espanya abans de que això passi? Aconseguirà Aznar tornar a ocupar la presidència del govern d’Espanya o serà el president de la Tercera República?  

Fantasies? Sí, potser sí, però mentrestant aneu-vos mentalitzant de que Aznar pot tornar i si torna, Espanya no s’apareixerà en res a la que ell va governar durant els 4 anys de majoria absoluta.    

LA NOVA EUROPA

Quan els valors amb els què es va crear Europa es perden, arriba l’autoritarisme i la xenofòbia. Arriba l’extrema dreta.

Avui per a començar me mostro així de contundent, per a que des del principi tothom que me lligui sàpiga de què va el tema, què és els que ens ve a sobre si ningú li posa remei.

Des de sempre he estat molt crític amb la Unió Europea i no perquè no me senti europeu, sinó perquè la millor concepte d’Europa, la del tractat de Maastricht o la del Euro, estan encara a molta distància del que seria la meva l’Europa ideal.

Europa (o potser caldria parlar de les nacions europees) han perdut el tren cada vegada que ha passat per l’estació central. El governants dels diferents països han pensat sempre que el tren l’han d’agafar a la seva pròpia estació i si és de mercaderies, molt millor. El tren polític, aquell que ens faria més forts davant els nostres rivals mundials, mai l’ha volgut agafar ningú... I així ena ha anat: Una Europa feble, fraccionada (que sol ser un símptoma inequívoc de feblesa) i cada vegada més cansada i envellida.

Tradicionalment les portes d’Europa s’han obert als països amb l’objectiu d’engrandir el territori i, automàticament, els mercats de negoci, però darrerament s’han tancat als ciutadans que hi arriben demanant ajuda.

Na m’agradaria que s’interpretessin malament les meves paraules, però l’entrada dels països que fins no fa gaire formaven part de l’òrbita de l’antiga URSS, han contribuït en gran mesura a accelerar un procés de descomposició que, amb tota seguretat, abans o després també hauria acabat passant.

A tots els grups humans sense excepció hi trobarem gent de diversos pensaments i ideologies. Els hi haurà que tindran un caràcter més social i solidari, en canvi d’altres no ho seran gens i tindran animadversió per qualsevol que no formi part del grup i d’altres que s’aniran decantant cap aquí i cap allà segons l’aire que bufi en cada moment. El que passa és que en alguns països aquests grups han estat o estant camuflats dintre del sistema, col·laborant estretament amb ell i, per tant invisibles als ulls de la majoria.

Quan va caure el mur de Berlín van ser molts els que van creure que el fet significava un pas fer  cap a les llibertats, però amb el pas del temps s’ha vist clarament que els que havien estat comunistes durant dècades flirtegen descaradament amb l’extrema dreta més carca i rància.

Mon tio Leonardo va ser un soldats republicà de la lleva del Biberó que es va haver d’exiliat a França i una vegada allí es va unir a la resistència francesa contra els alemanys. Mon tio Leonardo me va dir més d’una vegada: De dictadures n’hi ha de negres i de roges, però tot són dictadures!  

Però no només a països com Polònia o Bulgària es perceptible l’avanç de l’extrema dreta, sinó també a d’altres països on semblava que la II Guerra Mundial l’havia vençut definitivament.

El que Hitler va estar a punt d’aconseguir amb la força dels seus exercits, però que afortunadament no li van deixar, els nous feixistes poden acabar aconseguint-ho amb la força de les urnes. O sigui, fent ús dels sistema democràtic al que s’oposen. O algú es pensa que d’assolir el govern, l’extrema dreta no canviaria radicalment les regles de joc?

Per tant, com a demòcrata, europeista i socialment implicat, la meva conclusió (sense caler reflexionar massa, tot sigui dit) el projecte anomenat Unió Europea, tal i com l’hem conegut els darrers anys està esgotat. Sempre he pensat que ens hem quedat a mig camí del que hauríem hagut de ser: Els Estatus Units d’Europa.

Què passarà a partir d’ara? És fàcil deduir que si l’extrema dreta (que ja s’autodefineix com antieuropeista) aconsegueix el govern (o suficient pes polític) dels estats més potents econòmicament parlant, dissoldran el projecte a base d’anar-lo desmembrant poc a poc.

I si l’extrema dreta fracassa en el seu intent d’assolir el poder o ser decisiva a països com França i Alemanya? Llavors sé li hauria de donar la volta com un mitjó i començar un nou projecte a partir dels errors comesos.

I sinó és així, és que els polítics no han reflexionat el suficient i, per tant, serà que no han aprés res de la situació que s’està vivint actualment i que res té que veure amb la idea d’Europa que tenim molts de ciutadans com jo, ni tan sols amb l’Europa que van concebre els seus creadors.      

OBAMA, LA MERKEL, EL TTIP I EUROPA

Lluna plena sobre la Mediterrània al 31-12-2015. 

Tot i que se’n parla, segurament no se’n parla prou de la transcendència que tindrà (quan s’aprovi), el Tractat de Lliure comerç entre Europa i els Estats Unit, més conegut per les sigles anglosaxones de TTIP.

No explicaré aquí els detalls del tractat pel simple fet de que els desconec. Però és veritat que els pocs articles que he llegit sobre el tema (sempre escrits amb veu crítica), són de gent molt més propera a les meves idees que no les multinacionals i els governs que l’impulsen.

Per tant, i com faig sempre en aquesta mena de coses, em decanto favorablement cap a les postures que defensen que el tractat repercutirà negativament en la sobirania dels estats i, en canvi, reforçarà el paper predominant de les multinacionals arreu del planeta, ja que es de clara inspiració neoliberal, molt allunyada a d’altres teories econòmiques que es defensen des d’una posició més d’esquerres.

Obama va arribar a Alemanya per mirar de tancar amb la Merkel (què és qui remena les cireres a la Unió Europea) alguns dels serrells més importants del tractat i, també, a animar-la de convèncer als diversos governs de la UE, per a que aquests, per la seva part, puguin convèncer al màxim nombre de parlamentaris que seran, en definitiva, el que tenen la darrera paraula respecte al TTIP.

Com tots els que volen alguna cosa dels altres, Obama va usar la tàctica de tirar floretes a la Merkel i li va dir coses com aquestes:

-Has sabut gestionar molt bé el tema dels refugiats que arriben a les costes greges.

-Passaràs a la història per com has gestionat la crisi del refugiats.      

Vergonya tinc de com s’ha gestionat aquesta crisi. Potser sí que la Merkel sigui la màxim responsable de la situació creada, però també ho són tot la resta de líders europeus que l’han recolzat, inclòs, evidentment Rajoy que, per cert, no va fer cas a la resolució que Congrés va fer al respecte i, damunt, es va negar a donar explicacions sobre els seus actes.

Europa, com a tal ha perdut amb la gestió de la crisi dels refugiats bona part dels seus valors. I els pocs que li queden els pot acabar perdent si finalment sé signa el TTIP.

Tal com ja he dit moltes vegades Europa en la situació actual no va a enlloc. S’ha quedat a mig camí del que hauria de ser que, des del meu punt de vista seria una unió política similar als Estats Units.

El problema és que cap estat pot perdre sobirania i per tant, defugen d’aquesta opció. En canvi estan disposat (segons sembla) a perdre sobirania a favor de les multinacionals. Això sí, camuflat tot com enormes avantatges per als països que en seran membres.

M’he sentit enganyat massa vegades com per a creure que el que es bo per als interessos d’alguns sigui bo per a la resta dels humans. El que passa és que mentre uns són els poderosos, els altres, al menys una part, tenim molt poc criteri i nul·la voluntat de canviar les coses.  

NO ENS HEM D’OBLIDAR D’ESPANYA

Tan, però tan immersos estem en la política de casa nostra, que sembla que, des de fa uns mesos Espanya ha deixat d’existir.

I com aquell que no vol, Rajoy està a punt de donar el seu mandat de 4 anys que li van atorgar una gran part de ciutadans espanyols l’any 2011 després d’una nefasta gestió dels primers temps de la crisi econòmica per part del darrer govern socialista encapçalat per Zapatero.

Rajoy ho tenia guanyat fins i tot abans d’obrir els col·legis electorals. És un d’aquells casos que no cal tenir ni programa, dient simplement que milloraran la situació n’hi h prou per a sortir-ne vencedors.

Quan van arribar al poder els populars però, van fer tot el contrari del que havien dit que farien i van donar la culpa a la situació heretada. Una bona excusa que els va funcionar durant els primers mesos, però que, poc a poc la ciutadania va anar perdent confiança amb l’executiu de Rajoy, en part per les grans retallades que es van fer en diversos camps i que va suposar la pèrdua d’una part important de l’estat del benestar, però també per l’aflorament de diferents casos de corrupció que esquitxaven a gran part de la plana major del partit fins arribar al propi president.

L’única gran basa que li quedava per jugar a Rajoy era la recuperació econòmica. España es el país que más crece dentro de Unión Europea, repetien constantment com lloros els dirigents peperos. Aquest miracle econòmic l’han anat presentant consecutivament abans de totes les conteses electorals que hi ha hagut en els darrers temps. Ara només calia fer el darrer esforç per a guanyar elpartit més important: les eleccions generals del 20 de desembre.  

Però tot indica que els populars també ens han mentin en el tema dels grans números. Pel que sembla el dèficit públic real de l’Estat és superior al que han fet constar oficialment. Però les autoritats econòmiques de la Unió Europea se’n han adonat i han estirat les orelles al govern.

I jo pregunto: El sostre del dèficit no és allò que va necessitar d’una reforma constitucional aprovada a corre-cuita pel PP i el PSOE? Què m’estàs dient, que el PP s’ha passat la Constitució pel folre?

A part de mentiders, lladres, malparlats i tramposos, ara també s’han saltat la legalitat constitucional? Ells que tan defensen la Constitució com a principal garantia de la unitat i indivisibilitat de l’Estat espanyol, també la incompleixen? No m’ho puc creure... Si em punxen no em troben sang...

Davant d’aquest panorama, des de la UE ja s’ha advertir el govern espanyol que hauran de seguir fent més ajustos econòmics o el que és el mateix, més retallades... Què retallaran ara? Novament la paga extra als treballadors públics? Tot just ara que ens la anaven tornant poc a poc per mirar de recuperar alguns dels vots que els van votar fa 4 anys i que darrerament sembla que se’n havien anat cap a altres formacions polítiques...

Amb aquests antecedents, el populars pretenen que el 20-D una majoria de ciutadans espanyols els hi torni a donar la confiança per a continuar governant-nos 4 anys més i seguir amb les seves polítiques d’afavorir els més rics i enfonsar la classe mitjana fins que cada cop sigui menys mitjana i només quedin dues classes: l’alta i la baixa (que ja no pot ser-ho mes)

Mentre, el PSOE sembla que està recuperant terreny, Ciutadans/Ciudadanos creixent a bon ritme, Podemos desinflant-se, Esquerra Unida en la seva línia, es a dir, barallant-se entre ells i Unión Progreso y Democracia amb tendència a desaparèixer. Per tant, C’s s’ha convertit en objecte de desig i el PP ja s’ha afanyat a l’hora d’iniciar el flirteig. Només hi posen una condició prèvia: Rajoy ha continuar sent el president. Fa uns dies José Maria Izquierdo a la SER mostrava la seva incredulitat i es preguntava que si de debò el PP no sacrificarà a Rajoy per tal de continuar al govern...

Si aquí Mas sobra, a Madrid, Rajoy també.  

DINS O FORA?

Si ens atenem al que es diu als mitjans de comunicació, sembla que un dels punts que més controvèrsia estan generant en aquestes eleccions al Parlament és si Catalunya quedarà dins o fora de la Unió Europea.

Deia l’altre dia Mas durant l’entrevista de l’Ana Pastor que Europa no pot expulsar a 7,5 milions de ciutadans europeus... I li replicava Borrell davant el Gran Wyaming que no cal que els expulsin si opten per anar-se’n.  

Alguns líder europeus s’han dit que si Catalunya s’independitza d’Espanya, immediatament quedarà fora d’Europa i, en contrapartida, els de Sí que es pot, diuen que això no ho posa en lloc...

No cal ser jurista, només cal ser lògic. El tractat bilateral d’adhesió amb l’antiga Comunitat Econòmica Europea el va signar el Regne d’Espanya. Molt diferent hauria estat si, a part, l’haguessin signat totes i cada una de les comunitats autònomes. Però no va ser així.

Si Catalunya se’n va, per pura lògica, quedarà fora de la UE, ja que no tindrà l’empara de cap conveni i, per tant, si es vol continuar dintre, s’hauria de signar un conveni que la faria nació de ple dret.

Aquest tràmit no seria ràpid. Primer Catalunya hauria de demanar-ne l’entrada i, de reunir tots els requisits (sé suposo que sí), els països membres (inclòs Espanya), haurien de votar si accepten o no un nou membre.

Espanya no es ho posaria fàcil. Per posar un símil, seria com un matrimoni malavingut que acaba en divorci. Quan això passa, a l’hora de repartir els bens comuns, sempre hi ha divergències i sovint el tema no acaba bé. Tant un govern del PP com amb un de socialista, ens ho posarien ben difícil. És més, la diplomàcia espanyola actuaria com ho està fent ara, mirant d’influir en els altres per a que tampoc accedissin a deixar-nos entrar. Curiosament, la regió de l’Espanya actual més europeista quedaria fora de la UE, mentre que la resta seguiria dintre.

Ara bé, us vaig a formular una pregunta: Interessa a Catalunya estar a la Unió Europea? Igual  resulta que no ens interessa i per tant, de quedar fora no passaria absolutament res.

Aquests dies ha circulat per les xarxes un comentari on es diu que Andorra no està a la Unió Europea, però sí a d’altres organismes internacionals i que no passa res... Sí, és cert, però Andorra està fora de la UE per pròpia voluntat, a part que, fins fa poc, el seu govern era més propi d’un règim feudal que no d’un país avançat.

Una de les coses que va dir Borrell a la seva entrevista va ser: Digueu als pagesos de Lleida que d’un dia per l’altre deixaran de rebre els ajuts comunitaris... A veure que diuen...  

També és de pura lògica. Si Catalunya (al menys temporalment), queda fora de la UE, automàticament quedarà fora de les polítiques agràries comunes i deixarà de rebre les subvencions a l’explotació de les oliveres, als fruits en closca, les agroambientals que perceben els productors de l’arròs...

En quan al comerç exterior, un dels motors de desenvolupament de qualsevol país, si uns mercats es tanquen, altres se’n obriran... Però s’hauran d’anar a buscar i tan el nou govern com els empresaris els vindrà feina extra.  

Però ha de ser el poble qui es pronunciï al respecte. Però per a fer-ho ho ha de saber tot. Si encara així decideixen optar per l’opció independentista, perfecte. Però que no es diguin mentides o mitges veritats.

No obstant, penso, que la ciutadania espanyola és molt madura políticament i que sabrà avaluar els pros i contres abans de prendre una determinació i que sabran identificar perfectament a aquells que només actuen per interès propi de la resta de formacions.  

Votar a favor de la independència no passa exclusivament per votar a la llista de Junts pel sí. Hi ha una altra formació (la CUP) que no pretén enganyar ningú. S’hi estarà o no d’acord, però al menys anomenen les coses pel seu nom.  

LA DIGNITAT DELS GRECS ÉS LA DIGNITAT DELS CIUTADANS D’EUROPA

De Ferreres, al Periódico. 

Els resultats del referèndum que va tenir lloc a Grècia el passat diumenge s’ha d’entendre des de la perspectiva de la dignitat del poble.

El resultat (61-38 aproximadament), lluny del que s’esperava i anunciaven les enquestes, va significar un gran recolzament a Tsipras, el cap de govern que va arribar de la ma de Syriza (una coalició de partits) només fa uns mesos.

Des d’un punt de vista humà, el que s’estava fent al poble grec per part dels dirigents de la UE, no té nom. L’actual situació grega necessita solucions urgents per a que una part molt important de la seva població pugui menjar, no xantatges al seu govern.

Les negociacions entre la UE i Grècia van ser com una partida d’escacs on cada part buscava la millor estratègia que el fes sortir victoriós davant els seus. El que passa és que era una partida desigual (recordem que Grècia només aporta el 2% al PIB europeu) Durant les darreres setmanes, a cada moviment dels grecs, la UE els responia en un escac a l’economia. Quan finalment els hel·lens es van veure acorralats, van fer l’única jugada que els hi quedava i que les podia donar una mica d’aire: es van enrocar y van convocar un referèndum que va fer trontollar la partida. Segurament no acabarà amb la victòria grega, ni tan sols en taules, però el grecs, al menys han guanyat dignitat i respecte. Els governants europeus són conscients que si, finalment Gràcia aconsegueix allargar el joc uns moviments més, psicològicament hauran guanyat i, per tant, en certa manera, es veuran humiliats pel més feble.  

I d’un joc de taula a un altre. Una Grècia fora de l’Euro hauria pogut causar un efecte dominó en països com Espanya que, encara que la distància sigui enorme, també hem patit els efectes de l’austeritat imposada per la Troika. L’economia espanyola, juntament amb la italiana, la portuguesa i l’irlandesa són les que més han patit els efectes de la crisi econòmica que ha arruïnat a una part important de les classes mitjanes, les que tradicionalment han estat les que han estirat del carro. Sortadament, la recuperació econòmica actual no passa per la recuperació econòmica de les classes populars, sinó per l’explotació dels empresaris als seus treballadors, sobre tot als més necessitats, el que més problemes econòmics estan passant. Evidentment no parlo de tots els empresaris, però si d’una gran majoria sense cap mena d’escrúpol que explotant els treballadors aconsegueixen incrementar notablement les seves fortunes personals i, en alguns casos, escalar llocs a la llista Forbes dels mes rics del món. 

De Ferreres, al Periódico.

Majoritàriament, els nostres polítics han fet més costat que mai a la UE davant el tema grec. Han volgut comparar la Grècia de Syriza amb l’Espanya de Podemos. Temen que si a partir de finals de la tardor, Podemos aconsegueix guanyar les eleccions generals i governa, pot plantejar un revisió dels acords econòmics que avui en dia manté Espanya amb la UE. I Espanya, afortunadament no es Grècia, tal i com ens ho va recordar Rajoy fa uns mesos.

Vull incidir en la falsa concepció d’Europa que tenim. Europa queda lluny de les expectatives que es van quedar anys enrere. Avui en dia només és la unió d’interessos econòmics dels països membres i dels governs de torn.

Mentre aquests interessos econòmics estiguen per sobre dels socials que representen els seus ciutadans, Europa no serà res més que un projecte inacabat sense cap més futur que la dependència de economies molt més poderoses com la nord-americana i la xinesa.              

GRÈCIA, EL FRACÀS D’EUROPA

Grècia està passant per una situació per la que mai hauria d’haver passat i tan culpables són alguns dels seus anteriors dirigents com els organismes de la Unió Europea implicat. I en són molts.

Europa hauria d’admetre el seu fracàs, no només en les polítiques econòmiques que ha impulsat i el no haver pogut arribar un acord amb l’actual govern de Tsiparas, sinó també per haver fallat els mecanismes de control que fa anys haurien d’haver detectat la precària situació, molt abans d’haver arribat a aquesta fallida tècnica que està patint ara el país.

Un exemple del que estic dient el tenim per exemple, en la prova que va passar la banca espanyola abans de que es detectés de que una gran part de les caixes d’estalvis estaven en bancarrota. Si els organismes de control de la UE van fallar estrepitosament quan van avaluar la banca (recordeu que Zapatero va arribar a afirmar que teníem el millor sistema financer del món), cal pensar en el poc rigorosos que havien de ser els seus exàmens, la qual cosa em fa pensar que els seus responsables estan allí esperant que arribi final de mes per a cobrar les seves elevades nòmines i poca cosa més.  

El primer gran error de la UE sobre Grècia va ser no saber veure l’any 2008 amb govern conservador de Kostas Karamanlís. I si ho van veure i ho van tolerar, estaríem en una situació molt pitjor i sense justificació possible.

Al finalitzar aquest període conservador, va accedir al poder l’enèsim membre de la família Papandreu (socialdemòcrata) que la pròpia dreta es va encarregar de fer fora, segurament perquè no volien que es descobrissin tot els que havien estat amagant sota les catifes de les seus governatives.

L’actual govern de Syparas és fruit del descontentament del poble grec amb els controladors de la Unió Europea, sobre tot amb Alemanya i les seves polítiques d’austeritat.  

La situació més immediata és imprevisible. De moment, el govern ha convocat un referèndum per al proper diumenge para que el poble grec decideixi sobre el seu futur. No es descarta però, una nova represa de negociacions, encara que el Banc Central Europeu i les autoritats econòmiques i monetàries hagin retirat les darreres propostes després del trencament. Però també pot passar que Gràcia abandoni la zona Euro i que, per tant, torni al dracma, la seva tradicional moneda abans d’adoptar, com la majoria dels països de la UE l’euro.  

Darrerament, Tsiparas s’ha deixat veure (i estimar) amb el president rus Vladimir Putin en una mena d’avís cap a la Merkel, Hollanda, Rajoy i companyia: si me’n vaig d’Europa, hi haurà qui m’aculli amb els braços oberts. Però tal i com està actualment l’economia russa (els turistes a la Costa Daurada s’han reduït en un 70% en els dos darrers anys), tampoc crec que sigui la millor solució.

Si Grècia acaba abandonant l’euro, el que, a la pràctica podria considerar-se com la porta de sortida de la UE, seria, sense cap mena de dubte el gran fracàs d’Europa i la seva política econòmica. A partir d’aquí, ho hi ha un replantejament general o, segurament, Gràcia no serà l’últim país en abandonar el projecte.

I dic projecte perquè Europa mai ha passat d’aquí. Els interessos dels estat membres han estat molt més forts que la voluntat de reconvertir l’actual puzle en una confederació de països amb uns únics govern i parlament centrals.  

Fa anys que descarto taxativament l’Europa que somiem els europeistes convençuts: una Europa forta on tot els països remin en la mateixa direcció i no com passa ara que la direcció la marca el govern alemany i la resta de governs nacionals la segueixin més o menys (més aviat sempre més)depenent del tipus (dreta o esquerra) que hi hagi en cada moment en un determinat país.     

UCRAÏNA

La majoria dels polítics espanyols i molts de la UE utilitzen la política de la por per dissuadir els catalans de la voluntat de convertir-se en estat propi: què si quedarem fora de la UE, què si no podrem utilitzar l’Euro...

Sobre l’Euro ja he explicat més d’un cop que no hi hauria d’haver cap problema, ja que són diversos els països (anomenats de la zona euro) que, sense pertànyer a la UE tenen com a divisa l’Euro: Andorra, Mònaco, el Vaticà, Sant Marino, Malta i Montenegro.

Sobre la inclusió de Catalunya a la UE, evidentment, no seria automàtica, però previnc que tampoc faria falta el vot unànime dels països membres en aquell precís moment.

Sembla ser que els acords de la UE res diuen sobre el que passaria en el cas de que un país que formant part d’un estat membre, esdevingués independent; per tant, o es legisla ràpidament o caldrà improvisar, tal i com es va fer amb la unificació d’Alemanya. Recordeu (sobre tot els més joves) que Alemanya es va fraccionar en dos després de la II Guerra Mundial: la de l’Oest o Federal i la de l’Est o Democràtica. Quan va caure el mur de Berlín, finalment es van poder unificar les dues Alemanyes i els països membres de la UE no van posar ni un sol impediment per a que l’altra part, de forma automàtica hi entrés a formar part.

No sabem encara el que passarà amb Escòcia, però, a hores d’ara, el seu procés secessionista porta avantatge sobre el català. Ja sé sap quina pregunta es farà així com la data de la consulta: el 18 de setembre de 2014, una setmana després de la Diada.

Pel que fa a Catalunya, sembla que la situació està patint una aturada tècnica o dit d’una altra manera: no hi ha acord entre els partits que s’han postulat clarament per fer la consulta. Si és cert que la data i el text de la pregunta s’hauria de saber abans de Cap d’Any, ja caldrà que es donin pressa, perquè sinó els pot agafar el toro...

Arribat a aquest punt, potser algú de vosaltres us preguntareu perquè he titulat Ucraïna el meu comentari d’avui i m’he limitat a parlar de la situació catalana. Què hi té que veure una cosa amb l’altra?

Molt senzill. Aquest passat cap de setmana, els dirigents de la UE van fer una cimera a aquell país que un dia va pertànyer a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. La intenció era apropar aquell país a la UE, mentre el seu govern es mostrava reticent, ja que mira més cap a Rússia que cap a la vella Europa. No obstant això, sembla que la porta està tancada i, per tant, des de la UE s’insistirà per a que Ucraïna es replantegi la situació i en demani l’ingrés.

Imagineu-vos l’inversemblant de la situació: La Unió Europea està demanant quasi de genolls que Ucraïna entri; la mateixa Unió Europea que, en el cas de Catalunya, un país de clara vocació europeista, li negaria l’entrada. Compreneu la situació? Jo, per molt que m’hi esforci, no.       

ELS AJUSTOS QUE VENEN

Les dues dècimes addicionals que ens ha concedit la Unió Europea, no seran gratuïtes; a canvi se’ns demanen (se’ns exigeixen)més ajustos, com ara la reforma de l’administració i una nova pujada d’impostos.

Sóc funcionari de l’administració de l’estat i com he dit més d’una vegada, sóc dels que penso que les administracions haurien de patir una profunda reestructuració que no vol dir necessàriament un reducció de personal, però que, amb tota lògica, s’acabaria produït.

Però com aquest tema ja l’he tractat més d’una vegada, avui millor parlar de la nova pujada d’impostos que, segurament s’aprovarà a la tardor per a que s’apliquin a partir de l’1 de gener de l’any que ve.

Segons diuen, s’apujarà l’IVA dels productes que ara tenen els tipus més baixos, com ara l’alimentació, l’hostatgeria, la restauració... Per tant, afectarà molt directament al sector turístic, un dels motors de l’economia espanyola des de fa dècades.

Mireu, no vull ser malpensat (ja em coneixeu), però a l’ampli estudi que avui fa el Periódico de Catalunya, a països com Alemanya l’VA del menjar pot arribar al 19% i a Dinamarca al 25%; el que s’aplica als hotels, a Alemanya és el 7% (a Espanya el 10%), però a Dinamarca el 25%; a la restauració el 19% a Alemanya i un 25% a Dinamarca; finalment, al transport, els alemanys tenen uns tipus de l’IVA que oscil·la entre el 7 i el 19 (aquí el 10) i els danesos sembla ser que no apliquen IVA, ja que no surt a la gràfica. A partir d’aquí només faria falta anunciar que els països que millor van de la Unió Europea abaixaran els impostos per a ser molt més atractius a la vista dels turistes.

Com està passant darrerament, si al final es fa efectiva la pujada de l’IVA, segurament que el sector l’haurà que assumir sense repercutir als usuaris.

Altres productes que són susceptibles d’apujar-se són els medicaments (aquí si que no crec que les farmacèutiques l’assumeixin) i l’habitatge (que si ho mireu bé, no importarà gaire, ja que pels que s’estan venent (o comprant)...

Això si, per molt que els alemanys vulguin tocar-nos la pera, aquí sempre tindrem millor climatologia i la qual cosa sempre serà un valor afegit per atraure turistes.

Ara que hi penso, el vent que ha fet la majoria dels dies del que va d’any, no serà que els alemanys, sense saber-ho, també ens estan canviant el temps?    

OBJECTIU: ELIMINAR LA XAVALLA

Els experts monetaris de la UE se’n han adonat ara que fabricar xavalla produeix enormes pèrdues. Crida l’atenció que només 11 anys després de l’entrada en vigor de la moneda única ja es vulgui retirar les monedes de 1 i 2 cèntims d’euro. No ho podien preveure abans?

Recordo que la pesseta també tenia xavalla. Encara recordo les monedes de 5 cèntims que van desaparèixer quan jo era menut. En canvi, les de 10 cèntims van patir una reconversió i van disminuir considerablement la seva mida. També va variar el seu disseny: del primitiu cavaller (imitant una antiga moneda de l’imperi romà) al careto del dictador. Finalment, les autoritats monetàries espanyoles van decidir eliminar-la tota, fins i tot les monedes de 50 cèntims d’euro.

Per tal d’abaratir costos de fabricació de la pesseta també es va canviar el tipus de metall de l’encunyament, que va passar a ser molt més lleuger, igual o semblant a les monedes de valor inferior.

Potser recordareu que hi van haver unes monedes de 50 cm Foradades. A finals de la pesseta es van encunyar monedes de 25 pessetes que també tenien un forat al mig.

Però tornem a la xavalla. Amb quin problema es van trobar els botiguers quan s’havia de retornar el canvi de quantitats inferiors a la pesseta? Van usar l’enginy. Cal recordar que per aquell temps la majoria de botigues dels pobles eren com a súpers en miniatura, ja que s’hi podia trobar alimentació (menys carn i peix), calçat, merceria i fins i tot joguets durant la campanya de Reis. Per tant, disposaven de gran varietat d’articles de preu inferior a 1 pesseta, com per exemple una capça de mistos, un sobret de colorant alimentari o uns caramels.

En aquell temps els botigues en general eren persones molt honrades i, havent pogut fer el que segurament es farà ara (arrodonir preus), no ho van fer.

Ara segur que la supressió de les monedes de 1 i 2 cm faran que tothom arrodoneixi els preus a l’alça fins el 50 cèntims o bé la unitat, la qual cosa tornarà a ser una apujada de preus camuflada encara que les quantitats siguin irrisòries, però ja sabeu allò de de mica en mica s’omple la pica.      

Això precisament és la trama de una pel·lícula americana: un dia el contable d’una gran empresa va decidir desviar els cèntims de dòlar de les nòmines dels seus companys de treball al seu compte; els treballadors no se’n adonarien (perquè suposava una quantitat molt menuda) i ell, en poc temps es va convertir en multimilionari.

Per acabar, i ja que estem parlant de cèntims, algú em pot dir quin és el resultat de multiplicar 10 cèntims per 10 cèntims? La resposta sempre ha creat certa controvèrsia, però jo ho tinc molt clar. Segons tu, quan dóna?

OH! EUROPA (O LES CONSEQÜÈNCIES D’UNA VELLA CONSPIRACIÓ)

Res més lluny de dedicar-li una oda al vell continent. Com a molt li dedicaria un blues, ja que l’actual situació no invita, precisament, a l’optimisme.  
Digueu-me mal pensat si voleu, però l’altre dia vaig arribar a la conclusió de que tot pot tractar-se d’una estranya conspiració orquestrada fa moltes dècades.
Primer unes petits apunts històrics. Com es va gestà “això” que avui coneixem per la Unió Europea? Primer que res es va crear la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) de la que formaven part els països més rics d’Europa: Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg... Després, aquests mateixos països van decidir “reconvertir-se” en Comunitat Econòmica Europea (popularment, Mercat Comú Europeu) Tal i com indica el seu nom, la idea inicial va ser poder fer molt més operatiu l’intercanvi comercial entre els països membres.
Però tot canvia a partir de la dècada dels anys 80 amb l’entrada de Grècia (1981) i Espanya i Portugal (1986), països considerats més aviat pobres si els comparem amb la resta. A partir d’aquell moment les portes a la integració de més països estava oberta, sobre tot, després de la caiguda del Teló d’Acer i l’entrada dels que havien estat satèl·lits de l’antiga URSS.

Els països pobres rebien suculentes subvencions, sobre tot al sector primari, es a dir: agricultura, ramaderia i pesca. Potser durant molts i molts d’anys, els nostres governs es pensaven que aquestes aportacions econòmiques que ens feien des de Europa eren desinteressades i perquè els països rics “ens estimaven molt”...

El temps ha demostrat que no. Ara, aquests països pobres que eren receptor de subvencions, són països intervinguts total o parcialment i que per a sortir de la crisi econòmica creada fictíciament pels sectors financers dels països més rics, hauran de pagar elevats interessos pels astronòmics préstecs que els hi fan aquests, sobre tot, Alemanya. Serà la manera de recuperar les subvencions concedides durant tants i tants d’anys. I ens podríem conformar si tot quedés aquí, però em temo que, a partir d’ara, el domini (primer econòmic i després qui sap si polític) que exercirà Alemanya sobre els països pobres, serà extraordinàriament gran.    

Ningú fa res perquè sí; darrere sempre hi ha un motiu.    

Per si voleu ampliar (o contrastar) la informació.